El valor ancestral del conte

Rodrigo Fresán. Hola. Què tal? Que bé que són aquí. Em dic Rodrigo Fresán. Soc escriptor, nascut a Argentina. I bé, soc escriptor perquè mai hi va haver un altre pla. No hi ha pla B, mai no n’hi va haver. Em recordo, entre els quatre o quatre anys i mig, ja sabent que seria escriptor, però no sabent llegir i escriure, i molt preocupat perquè el temps s’accelerés el més que es podia, per poder anar a escola i que m’ensenyessin a llegir i a escriure per finalment comptar amb les eines per al que jo sabia que seria el meu ofici. Això no era tan anormal a la casa on jo vaig créixer. Els meus pares eren una típica parella intel·lectual porteny de Buenos Aires dels anys 60. També típicament es van separar i es van ajuntar entre ells vuit vegades al llarg de tota la meva infància, amb parelles alternatives al mig. Però estaven molt lligats a l’ambient intel·lectual de l’època. El meu pare era un dissenyador gràfic. Va fer un llibre amb Borges, un altre llibre amb Cortázar… La meva mare va ser parella durant diversos anys d’en Francisco Porrúa.

No sé si saben qui és. És un editor que va néixer aquí, a Galícia, i va començar la seva carrera professional a Argentina, a Buenos Aires. Va ser l’editor de ‘Rayuela’, de Julio Cortázar, i de ‘Cent anys de solitud’, de Gabriel García Márquez. I a més va dirigir una col·lecció de ciència ficció i fantasia que es diu Minotaure, molt, molt coneguda, on hi ha ‘El Senyor dels Anells’, Ray Bradbury… Tots aquests llibres jo els tenia molt, molt presents durant la meva infància, durant la meva formació, o deformació. I bé, i aquí estic. Espero les vostres preguntes i espero poder respondre-les.

Carmen. Hola, Rodrigo. Soc la Carmen i estudio segon de Batxillerat tecnològic. M’agrada la literatura i escriure. Tu ets un escriptor molt conegut i m’agradaria preguntar-te com és que algú es fa escriptor i si et va resultar fàcil.

Rodrigo Fresán. És una bona pregunta i no és molt senzilla de respondre. Jo no vaig tenir una consciència gaire gran de fer-me escriptor, perquè volia ser escriptor. I a més a més la meva història es va anar acomodant o desacomodant perquè jo no pogués ser una altra cosa. Però bàsicament jo crec que la formació de… Abans de ser un escriptor, cal ser lector. Principalment t’ha d’agradar molt llegir. I, després, l’escriptura és gairebé un reflex secundari de la lectura. Almenys jo ho entenc així. Me la passo tan bé escrivint i llegint que… Bàsicament, jo crec que també, al fons i sota tot això, hi ha una cosa molt atàvica i molt primitiva, i que fins i tot antecedeix a tot el tema literari, que és que m’agrada estar sol. Llegir i escriure encara és una de les poques formes respectables de la soledat per a segons i tercers sense que pensin que t’estàs tornant boig, no? Si dius «estic llegint, estic escrivint», encara et deixen una mica en pau. Hi ha gent que llegeix durant tota la vida i ni li passa pel cap ser escriptor. Fins i tot gent que és molt bona lectora. Però jo crec que el lector que va pel camí de ser escriptor comença a llegir de maneres diferents. Jo sempre dic que hi ha una mica com a diferents ‘stages’, o pantalles, a la vida d’un lector, que després es repeteixen a la vida d’un escriptor, en què un va avançant, d’alguna manera, en el joc de la literatura.

Quan un comença a llegir, per exemple, les primeres lectures que un té són d’identificació plena amb el protagonista: o et cau bé el protagonista o et cau malament, i no hi ha més. No hi ha gaire cosa més que això, el grau d’identificació que puguis arribar a desenvolupar. Després hi ha una segona instància, que per a mi va ser molt sorprenent al seu moment. Jo llegia… Jo soc d’una generació, i ja tinc una certa edat, on els llibres que jo llegia de petit eren els mateixos que havien llegit els meus avis. No hi havia cap gran canvi. Ara tots els llibres per a joves… hi ha una quantitat de títols d’últimes generacions als quals jo ja no vaig tenir accés. Però em va sorprendre molt. Em recordo llegint ‘Els tres mosqueters’ o ‘Sandokan’, d’Alejandro Dumas o d’Emilio Salgari, i descobrir que aquests personatges apareixien en altres llibres, que es podia continuar llegint i et podies tornar a trobar amb aquests personatges. La tercera instància és quan comences a adonar-te de com està construïda una història. Quan fins i tot hi ha un cert afany per anticipar-te al que passarà. I, quan encertes, sents com una mena de satisfacció, que per mi és una satisfacció relativa, perquè si ho endevines, clarament, també et perds la sorpresa. Però bé, és un risc que cal assumir.

La següent instància ja és una preocupació molt més qualificada i especialitzada, que és començar a interessar-te per qui va escriure tot això. O sigui, a qui se li va acudir tot això, com se li va acudir, per què, en quines circumstàncies, etcètera, etcètera, etcètera. I la darrera instància, que ja no és obligatòria… Com a lector, no cal accedir-hi, ni hi ha cap obligació. Però si ja vols ser escriptor, o penses ser escriptor, potser és la més interessant de totes, i és la preocupació per l’estil. Començar a adonar-te de què és l’estil d’un escriptor determinat comparat amb l’estil d’un altre escriptor determinat. La manera com es pot explicar una història, les maneres diferents en què es poden explicar unes històries sense per això canviar la trama. Tot això et va… I aleshores, finalment, hi ha un moment on amb una certa inconsciència, o supèrbia, o desvergonyiment, o audàcia, et dius a tu mateix: «Com m’agradaria provocar en algú això que em van provocar en llegir-ho». I et capbussis a la piscina. Et pots ofegar, no? Cal saber nedar i cal… I és una qüestió de pràctica, etcètera, etcètera, etcètera. Però és una mica així, en la meva experiència.

Que el que jo acabo de dir no ha de ser una recepta universal, perquè suposo que hi ha gent que… Hi ha escriptors, per exemple, grans escriptors que van publicar el seu primer llibre als 80 anys. O l’únic llibre als 80 anys, ‘El Gatopardo’. Hi ha exemples d’escriptors tardans formidables. Però generalment és una vocació força infantil, en el millor sentit de la paraula. I quan dic infantil, no em refereixo simplement a l’edat biològica de qui accedeix a aquesta vocació, o qui la reclama per a ell mateix. És un joc. T’has de divertir. Si no et diverteixes escrivint, no té gaire sentit. Cada cop m’agrada menys ser escriptor i cada cop m’agrada més escriure. Per ser escriptor em refereixo a totes les obligacions al voltant de la figura de l’escriptor. I també hi ha escriptors que han fet del fet de passar-ho malament escrivint una estètica, que pateixen molt i estan tot el temps anticipant la fi del món. Però a mi m’agrada bàsicament. Escric perquè m’ho passo bé.

Mónica. Hola, Rodrigo. Soc la Mónica. Jo també soc professora. Sé que has escrit diversos llibres que versen sobre l’ofici de ser escriptor. M’agradaria que ens comentessis dues coses. Un, com funciona el cap d’un autor, d’un escriptor. I també com és això del procés creatiu, crear una obra i desenvolupar-la.

Rodrigo Fresán. Han portat menjar i això, per quedar-se a dormir? És una pregunta una mica àmplia. Sí, bé, jo vaig escriure, vaig publicar entre l’any… a veure, que faig comptes… entre el 2014 i el 2019 una trilogia que acaba sumant més de 2000 pàgines, dues mil una, em vaig preocupar molt perquè fos aquest número, perquè és una de les meves pel·lícules fetitxe, la pel·lícula de Stanley Kubrick, sobre com hipotèticament funcionaria el cap d’un escriptor. L’escriptor no soc jo, el d’aquest llibre. Però m’interessava explorar una mica les motivacions i com s’anaven donant les idees en un pla real, de les quals un escriptor es podia nodrir. Els llibres es diuen ‘La part inventada’, ‘La part somiada’ i ‘La part recordada’, perquè se’m va acudir que, tant en la invenció com en el somni com en el record hi ha els tres moviments principals que fa tot escriptor a l’hora d’asseure’s a inventar una història. Com es passen les històries o com se m’acudeixen a mi les històries? És un tema força… força complicat. A més, és un tema que a mi no m’interessa tenir gaire clar tampoc. Sempre dic que els lectors o els escriptors es poden dividir en dos grans grups, amb caràcters o amb actituds similars a les de les persones que veuran un espectacle de màgia.

Entre les persones que veuran un mag, generalment, hi ha dues tipologies. Hi ha el que està com mirant, a veure el truc, a veure si descobreix la cosa a la màniga i el fil que baixa, el que està molt interessat a descobrir el truc darrere de la màgia. I hi ha l’altra mena de persona que va a un espectacle de màgia, que es posa així i diu: «Bé, enlluerna’m. No m’interessa saber com ho fas o com ho aconsegueixes, sinó l’efecte que causarà en mi de meravella». Aquesta persona, bàsicament, intenta mantenir la il·lusió i pensar que la màgia és possible, que potser aquesta persona que és davant d’un té poders. A mi, en aquest sentit… Si bé conec amics escriptors que no s’asseuen a escriure fins que tenen clara fins a l’última coma, i tenen com a mapes a la paret, i les vides dels personatges, i com es creuen, etcètera, etcètera, etcètera, jo soc molt més intuïtiu. M’agrada molt conservar, en la meva tasca com a escriptor, la meva part lectora, per llegir-me a mi mateix i sorprendre’m amb el que passarà. Per exemple, a mi, les millors idees o les millors solucions per als meus llibres, quan estic en algun punt mort o no se m’acut alguna cosa, no se m’ocorren davant de l’ordinador, escrivint, o ni tan sols caminant per una platja, amb una capa, amb el vent, dient «eureka, ho he trobat!», sinó rentant els plats.

Sempre, quan estic amb algun problema així de… M’agrada rentar els plats, a més, ho aclareixo. Però no sé si és la calor sobre les mans o què… però és mentre estic rentant els plats. I fa poc vaig llegir, i em va sorprendre molt, que a l’Agatha Christie li passava el mateix. O sigui, que ni tan sols soc jo l’únic. Jo pensava que era com un ‘freak’ en aquest sentit, però a Agatha Christie, que a més, la literatura d’Agatha Christie requereix solucions i precisions molt més científiques i mil·limètriques a l’hora d’explicar el fet criminal, també sembla que rentant els plats se li solucionava molt. En aquest sentit, també a mi m’agraden molt els… Els meus escriptors favorits són aquests escriptors els llibres dels quals transcorren sempre dins d’un cap. ‘A la recerca del temps perdut’, de Marcel Proust, probablement és l’exemple més clar, però n’hi ha molts d’altres. Jo no soc un escriptor tant de trama externa o mecànica, en el bon sentit de la paraula, sinó més com de lliure fluir de consciència i deixar-me portar una mica i a veure on pararé. Tinc, sí, uns lineaments bàsics que convé tenir-ne. Una cosa que faig sempre és, fins i tot abans de començar a escriure un llibre, escric la darrera línia. I, generalment, és aquesta. Encara que no tingui gaire clar l’argument del llibre, escric l’últim paràgraf, les últimes tres línies o alguna cosa per l’estil, perquè d’alguna manera és veure la llum, és com la llum al final del túnel.

També és possible que… Un sempre diu: «Vaig veure la llum al final del túnel». Però hi ha ocasions que la llum al final del túnel és un tren que ve en direcció contrària. Cal anar amb compte amb la llum al final del túnel. Però és un lloc on arribar, com una àncora. I també per mi és molt important tenir el títol abans. I els epígrafs, els meus llibres tenen molts epígrafs. Segurament és una influència de… Els epígrafs són aquestes cites d’altres escriptors al principi dels llibres o dels capítols. Segurament és influència del ‘Moby Dick’ d’Herman Melville, que és un dels meus llibres més apreciats i més rellegits, que té com a 18 pàgines d’epígrafs. Té com una mena de construcció. I m’agrada que els epígrafs, d’alguna manera, encara que no són meus ni frases meves, acabin explicant la història completa del meu llibre. Però bé, tornant una mica al que deies… La literatura no és una ciència exacta, afortunadament, o almenys jo l’encaro així. És una ciència inexacta. I llavors també, quan em fan una pregunta com la que m’acabes de fer, en realitat intento no contestar-la, perquè tinc por de, contestant-la, adonar-me d’alguna cosa de la qual no m’hauria d’haver adonat, perquè també hi ha com un temor supersticiós allà de… Quan tens alguna cosa massa clara ja no et serveix, no? Aleshores també jo crec que és força saludable mantenir-se en una certa atmosfera una mica clarobscur crepuscular, no ben il·luminada i trobar-te les coses.

Aitana. Hola, Rodrigo. Jo em dic Aitana. Dius una frase molt curiosa, que és que tu ets un lector que escriu i no pas un escriptor que llegeix. Podries desenvolupar-nos una mica més aquesta idea? I també la importància de llegir per al desenvolupament de la societat i de les persones.

Rodrigo Fresán. Bé, és bàsicament això. Vull dir, hi ha escriptors que llegeixen i hi ha lectors que escriuen. Generalment, els escriptors que llegeixen són escriptors que funcionen com a testimonis del seu temps, que són com a figures molt paradigmàtiques i importants. D’alguna manera, estan connectats més amb la realitat i preocupats per narrar les anades i les tornades del present, i com funciona això, i com forma o deforma la societat. A mi això no m’interessa en absolut com a escriptor. Per això dic que soc un lector que escriu. I a més, sento que a la lectura hi ha la primera instància de… No es pot escriure primer i llegir després. Cal llegir primer i escriure després. Hi ha casos molt, molt puntuals d’escriptors així, ‘savants’, una mica salvatges, que aparentment van sorgir del no-res, però després es va descobrir que llegien molt. I que també eren construccions una mica armades. Com Jack Kerouac, dels ‘beatniks’ de la literatura, amb una novel·la que es diu ‘En el camí’. Se’l venia com una mena de pur salvatge, torrencial, narrant el seu temps i la generació del jazz i la droga, etcètera, etcètera. I finalment era un lector bestial, no? I el que et deia abans. Hi ha aquests escriptors que són una mica com a interpretadors de la realitat. A mi la realitat no m’interessa en absolut com a escriptor.

Un dels meus escriptors favorits, que és el rus Vladímir Nabókov, deia que la paraula «realitat» s’havia d’escriure sempre entre cometes, com relativitzant-la. I deia una cosa que és molt interessant i amb què estic d’acord. Deia que la realitat, tal com l’entenem, és una mena de pacte consensuat entre tots per no tornar-nos bojos. O sigui que el dia, la nit, el cotxe… Això és una cadira, no? Si jo pregunto què és això, tots em diran que és una cadira, però el que deia Nabòkov és que aquesta mateixa cadira, per a algú amb problemes de columna, és una cosa completament diferent. Per a algú a qui els peus no arriben a terra, la cadira és una altra cosa. Per a un fuster, la visió que tindrà d’aquesta cadira de fusta serà completament diferent de la d’algú que només la fa servir per seure. És a dir, que tota la realitat és passible, o pot ser formada o deformada segons l’ull de qui la veu. Jo vaig néixer a Argentina, un país de Llatinoamèrica, al qual, en un moment donat, literàriament, se’l va entendre com un continent exportador d’una cosa anomenada realisme màgic. Argentina va quedar una mica separada d’aquest moviment, afortunadament per a mi. Però jo sempre dic que el que jo practico no és realisme màgic, sinó irrealisme lògic, que és com la contrapart, en el sentit que el realisme màgic se suposa que és la realitat a la qual se li broden petites dades de màgia.

I jo el que escric és al revés, és una irrealitat absoluta en el sentit que m’agrada més l’abstracció que el fet figuratiu, al qual vaig inserint dades de la realitat que em serveixen perquè això no s’ensorri. A mi em sorprèn molt trobar-me de vegades amb gent que em diu, fins i tot amb orgull: «Jo no he llegit un llibre a la meva vida». I la veritat és que em quedo força sorprès. No per dir «ah, que animal, que ximple!», sinó perquè em pregunto com deu ser la vida d’aquesta persona. Llegint, bàsicament, tens accés a una quantitat de vides alternatives que altrament no podràs tenir. Quan parlava recentment de ‘Moby Dick’… O sigui, jo tinc 59 anys, però jo quan tenia 14 anys ja sabia que no m’enrolaria en un vaixell balener amb un capità boig i sortiria a buscar una balena blanca. Però ho pots fer llegint aquesta novel·la. I això amb tots els llibres. Pots anar al planeta Mart, pots enamorar-te, pots desenamorar-te, pots morir-te, pots ressuscitar… Jo em pregunto de vegades com deu ser la vida de tota aquesta gent que no només no llegeix, sinó que diu que no li interessa o no s’arrisca ni tan sols a fer que li interessi. Si ho penses en termes materials, llegir és molt barat. És molt econòmic. Podeu ser socis d’una biblioteca. Els llibres, el valor del cost material dels llibres, dintre de tot, no és… Costa molt menys que un telèfon mòbil. Si tens telèfon mòbil, també hi pots llegir. Jo no ho recomano, no ho he fet mai. Però em sorprèn molt la idea de gent que diu: «Renuncio a això». Perquè si jo hi renunciés, la veritat és que em quedaria amb la quarta part de la meva vida, res més.

David. Hola, Rodrigo. Jo soc en David. Soc alumne de Batxillerat i estudio Ciències Biològiques. Volia preguntar-te quin és el teu gènere literari favorit, amb quin gaudeixes més llegint i també amb quin gaudeixes més escrivint, si és que són diferents.

Rodrigo Fresan. El tema dels gèneres literaris, per a un escriptor, no sé si per a un lector, paradoxalment és molt més important abans de ser escriptor, en el sentit d’haver acabat alguna cosa i d’haver-ho publicat. Jo soc un mal lector de poesia. No perquè llegeixi poc poesia o no ho hagi intentat, sinó que per mi la poesia és un misteri. Sento com a moltíssim respecte i no acabo de comprendre els paràmetres. Per exemple, no entenc per què un llibre com ‘La terra eixorca’ d’Eliot és un gran poema i un altre no ho és. A més, tinc un problema amb la poesia: per mi, si no rima, sento que m’estan estafant. Quan són aquests versos lliures, sempre dic: «Li han donat a l’espaiador i és prosa». La meva gran formació poètica, a la meva infància, bàsicament, van ser els discos de Serrat dedicats a Machado i Miguel Hernández, que em continuen semblant meravellosos. I després tots els ‘songwriters’, i els Beatles, i Leonard Cohen i Bob Dylan. I n’he après molt per a la meva prosa. Certa construcció del fraseig, cert ritme. Bob Dylan, per exemple, la veu de Bob Dylan, per mi ha estat molt important, com marca les paraules… Àlbums com ‘Wish you were here’ de Pink Floyd o les ‘Variacions Goldberg’ de Glenn Gould per mi són igualment importants.

Amb el tema del conte i la novel·la és… Jo no faig gaires diferències. Ja no em preocupa dir si estic fent un conte o una novel·la. D’un temps ençà faig més novel·les que contes. Vaig començar escrivint contes. Generalment es comença escrivint contes o poemes. Jo mai no vaig intentar escriure un poema, mai, per això que deia. Només una vegada, en un relat, necessitava que un personatge compongués un poema i que fos el pitjor poema possible. Aleshores em vaig posar com a exercici escriure el poema. Crec que es deia ‘Raffaella Carrà i la mitologia de la festa’, una cosa així. I ho vaig escriure pensant que era el pitjor poema possible, perquè això era el que jo necessitava. I ho vaig mostrar a un amic meu poeta, que és Roberto Bolaño, un escriptor xilè, i el va llegir i em va dir: «És el millor que has escrit mai». I jo em vaig quedar completament esbalaït. I ja no vaig voler saber res, perquè estava escrit molt malament a propòsit, per mi. Per això la poesia per mi és un territori molt… com una jungla, no m’agrada endinsar-m’hi gaire. L’aprecio, la celebro. La ‘Divina Comèdia’ de Dante em sembla que… rima, no? La ‘Divina Comèdia’ em sembla genial. Però és una cosa que està més enllà de les meves capacitats en tot sentit. Amb el conte i la novel·la es dona una cosa molt interessant, venint de l’Argentina i de Buenos Aires on, a diferència dels altres països de Llatinoamèrica, i d’Espanya també, el conte és el gènere rei.

L’escriptor totèmic argentí per excel·lència és Jorge Luis Borges, que sempre va escriure contes i poesia. Mai va escriure una novel·la, i a més parlava molt malament de la novel·la com a gènere. Deia que era completament imperfet i innecessari. Fins i tot totes les grans novel·les argentines, com poden ser ‘Rayuela’, ‘Respiració artificial’, ‘Adán Buenosayres’ o ‘Sobre herois i tombes’, són novel·les força desarticulades i fragmentàries, i com en el moment de l’explosió. No és la típica novel·la vuitcentista o la gran novel·la llatinoamericana d’altres països. Una altra cosa interessant que té la literatura argentina, o de Buenos Aires, i d’Uruguai també, la literatura rioplatenca, és que probablement és… segur, l’única en idioma espanyol, i jo crec que és l’única al món també, i probablement l’única a la galàxia, on tots els seus grans escriptors, tots els pròcers de la literatura, tots van freqüentar el gènere fantàstic o el conte estrany, cosa que no és gaire normal. No hi ha una idea de: «Això és un conte de terror, o de ciència-ficció, o fantàstic». No, és literatura rioplatenca. A Espanya es prestigia, o es dona molt més suport, a la literatura realista, la qual cosa és molt estranya perquè aquí tenen, com a llibre totèmic canònic, el llibre més avantguardista i fantàstic de tota la història, que és ‘Don Quixot de la Manxa’. Una novel·la, a més, amb segones parts on apareix l’autor, on un personatge es torna boig llegint… És a dir, ja hi ha una reflexió i una metateoria sobre els efectes de la literatura mateixa, etcètera, etcètera.

Però a l’Argentina no hi ha aquest tipus de pudors, si es vol, o d’«he d’escriure la gran novel·la». Hi ha potser una ambició d’escriure un gran conte, o un conte perfecte. I a més, tampoc hi ha una dependència, o una obligatorietat, de dependre tant del que és nacional o del que és argentí. Borges té un assaig que és el més semblant a un manual d’instruccions per a un escriptor nascut a Argentina, que es diu ‘L’escriptor argentí i la tradició’, on cap al final Borges diu una cosa així… Parafrasejaré, no m’ho sé de memòria, però diu: «Com que ens hem de resignar a la fatalitat de ser argentins, ens queda el consol que el nostre tema és l’univers sencer». Això és una mica el que marca la literatura argentina: no posar-se límits, s’hi val tot. I també em sembla que en la idea del conte argentí de tornar a començar una vegada i una altra, també hi ha una mena de mecanisme de defensa i de reacció, o de contaminació, amb i contra la història argentina. Argentina és un país amb un karma, un mal karma, força persistent, que se la passa començant i acabant constantment, fins i tot assajant variacions sobre un mateix personatge. Per exemple, no hi ha un sol Maradona. Hi ha diversos Maradones, segons el moment de la vida en què et toqui, o ho prefereixis, o que més t’interessi. No hi ha un sol Perón. Tot està començant constantment. Aleshores, em sembla que també tot això té alguna cosa a veure amb la idea d’allò genèric o «degenèric» en l’argentí. I això, evidentment, es trasllada a mi.

Si bé jo no soc un escriptor que va embolicat amb la bandera argentina. El meu primer llibre el vaig anomenar ‘Història argentina’ i justament va ser un comentari irònic sobre això. Jo no soc… pels argentins, em sembla que ja no soc un escriptor argentí. Pels espanyols, no soc un escriptor espanyol. I a mi m’agrada molt un escriptor nord-americà que es diu Kurt Vonnegut, que fa 100 anys del seu naixement, crec que avui, justament. Ell parla d’uns habitants d’un planeta anomenat Tralfamadore, els llibres del qual són com molt petits, no tenen ni principi ni final, i són com signes connectats per estrelles. I diu que la seva ambició és la successió d’un munt de moments meravellosos alhora, captats alhora. A mi m’agradaria acabar sent un escriptor tralfamadorià, en aquest sentit. El més extraterrestre possible.

Giselle. Hola, Rodrigo. Em dic Giselle i estic estudiant segon de Batxillerat de ciències. Soc de Bolívia i, igual que tu, he pogut conèixer aquesta tradició llatinoamericana que hi ha pel conte. Comptem amb grans autors, com Borges i Cortázar, i m’agradaria saber què tenen especialment els contes i perquè hi ha tan bons escriptors.

Rodrigo Fresán. Bé, a Bolívia també hi ha l’Edmundo Paz Soldán i la Liliana Colanzi, que són amics meus que escriuen contes també. El tema del conte em sembla a mi… Hi ha un escriptor nord-americà que es diu John Cheever, que és un dels meus favorits, que diu que la novel·la és el gènere de l’home sedentari i el conte és el gènere de l’home nòmada encara, el que es mou, el que no està establert. I ell també diu que la importància del conte és que, quan vas al dentista i et trauran un queixal, i saps que et farà molt de mal, tens temps per llegir-te a la sala d’espera un conte complet. I això, d’alguna manera, abans de passar a la sala de tortures significa un consol. També diuen que al teu llit de mort, en el moment en què et moriràs, tens temps per a un microrelat. No tens temps per a una novel·la completa. En aquest sentit, el conte em sembla que, com a qüestió terapèutica, potser és més efectiu que la novel·la. Que tingui una acció més immediata. La típica història de gent al voltant d’una foguera explicant-se un conte. O quan ets nen, amb els teus amics, que t’expliques contes de fantasmes per espantar-te, no? La novel·la és… Em sembla que el conte també es pot exercir o gaudir en grup, i la novel·la em sembla que és una qüestió més solitària. Per a un escriptor, evidentment, passes més temps… suposadament, teòricament, passes més temps enfrontant-te a una novel·la que a un conte, encara que no necessàriament.

De tota manera, jo els llibres meus de contes sempre he tractat que tinguin com una il·lació entre l’un i l’altre, de vegades repetint personatges, d’una manera força evident, i de vegades repetint motius o temes. Però no és una preocupació meva. El conte, també, quan el poses des d’un punt de vista històric dins de la literatura més o menys moderna, el gran ‘boom’ contístic nord-americà, per exemple, té lloc a partir d’un fet que no té res a veure amb la literatura, que és que a finals del segle XIX i a principis del segle XX es consolida la idea imperial dels Estats Units. Sorgeix una quantitat de productes nous, i aquests productes es publicitaven a revistes. Aleshores es multiplica la quantitat de revistes que hi ha, i necessiten contes per omplir les pàgines entre publicitat i publicitat. I això fa que una quantitat de grans novel·listes nord-americans també siguin grans contistes. I a més era una manera de viure força bé. Si un era un contista d’èxit en un moment… Als anys 20, per exemple, un escriptor anomenat Francis Scott Fitzgerald, que va escriure ‘El gran Gatsby’, es va fer molt famós escrivint contes sobre la seva generació i els joves a l’època del jazz i tot això. I pensa que, el 1920, a aquest home li pagaven per un relat com d’ocasió, per a una revista, entre 5.000 i 10.000 dòlars d’aquella època, que són com 40.000 dòlars d’ara per un relat.

Això mai més tornarà a passar. S’ha acabat, també als Estats Units, al cap de poc temps, quan va sorgir el ‘boom’ de la ràdio i la televisió. Aleshores la publicitat es va desplaçar cap a aquests suports, i aquestes revistes que publicaven molts contes van anar tancant, i ara en queden molt poques. Amb això vull dir que en un terreny ideal de les coses, i en un moment determinat, un escriptor vivia dels seus contes i amb això finançava la seva novel·la. De fet, encara avui, al mercat nord-americà literari, els contractes generalment se signen per un llibre de contes i una novel·la, en el sentit que l’escriptor va publicant aquests contes, va vivint d’això, ho ajunta en un llibre, escriu la novel·la, surt la novel·la, publica més contes… però això és cada cop més difícil. També el conte va tenir una… A més de totes les virtuts que pot tenir el conte, i tot el perfum ancestral i original a l’hora d’explicar històries, que ja és a l”Odisea’ i a ‘Les mil i una nits’, que són estructures novel·lesques però fragmentàries i que es poden narrar en part, el conte tenia aquesta funció pràctica que ja no té. Però per mi continua sent una cosa formidable poder llegir un conte, que et pot portar mitja hora, i sortir amb alguna cosa.

A mi m’agradaria tornar a escriure contes. Ara sempre estic postergant tornar a escriure contes perquè em sembla… No sé si dir això. Tinc el temor d’haver perdut una mica el do. O sigui, quan jo vaig començar a escriure, els meus dos primers llibres eren llibres de contes i no vaig pensar mai que podria escriure una novel·la. I ara és al revés, no? He de tornar al conte i a veure què he après pel camí. M’interessaria poder-ho esbrinar.

Arcangelo. Hola, Rodrigo. Em dic Arcangelo i sé que tens una obra que forma part d’una trilogia, que ja abans ens havies esmentat, que tracta sobre l’ofici de l’escriptor i es diu ‘La part somiada’. Aleshores, jo em pregunto: com somia un escriptor, i per què per a tu són tan importants els somnis a l’hora d’escriure?

Rodrigo Fresán. Bé, amb els somnis hi ha diferents escoles de pensament dins de la ficció. Hi ha gent que està a favor que apareguin somnis a la ficció, i gent que està completament en contra. L’enemic més gran, o la frase més coneguda en aquest sentit, la va pronunciar, o la va posar per escrit un escriptor nord-americà que va morir a Anglaterra, se’n va anar a viure a Anglaterra, que era Henry James. Ell deia: «Explica un somni i perd un lector». O sigui, que cada cop que explicaves un somni… Escriure somnis és tan complicat, tan difícil i tan desafiant com les escenes de sexe. Són les dues coses més difícils de posar per escrit, o de descriure, o de traduir en paraules. A mi m’agrada molt la idea del somni com a recurs en la mesura que el somni expliqui alguna cosa de la realitat. Per exemple, un dels meus directors de cinema preferits és David Lynch. Totes les seves pel·lícules, bàsicament, semblen somnis buscant el cap d’algú que els somiï. Tota la pel·lícula sembla una seqüència onírica en si. Vull dir, això del somni és força… impressionant. La sola idea de pensar que la tercera part de la nostra vida la passem somiant. Són vuit hores, més o menys, a la nit, on estem i no estem, i estem en un munt d’altres costats, i d’alguna manera ens convertim en lectors subconscients de trames desordenades.

Com tothom sap, hi ha tota una part de la psicoanàlisi que està construïda sobre la interpretació dels somnis. Cosa que a mi sempre em causa una certa intriga de desconfiança, quan algú interpreta els somnis, perquè el nostre record dels somnis no és l’exactitud del somni, sinó que són com uns esbossos solts. El que et poden interpretar t’ho estan interpretant sobre una cosa que es va diluint. És molt estranya, a més, la idea que un es desperta amb l’exactitud del somni, moltes vegades, i deu minuts més tard es comença com a esfilagarsar, com un Alka-Seltzer, comença com a dissoldre’s. És una cosa força estranya. Hi ha un llibre molt… hi ha molts llibres, de molts autors, que són diaris de somnis i que són molt divertits. Jack Kerouac en té un, Nabókov en té un altre, Graham Greene… Jo tinc una llibreta. De vegades, quan em desperto, anoto alguna cosa i després, és clar, l’endemà al matí no té cap sentit. És força desconcertant. Hi ha una anècdota, que a mi m’agrada molt, d’un director de cinema anomenat Alfred Hitchcock, de cinema… criminal per unir tot el que va fer.

Diu que una nit es va despertar amb la certesa absoluta d’haver tingut la millor idea possible i la millor trama per a una pel·lícula. Es va despertar, va buscar una llibreta, la va anotar i se’n va anar a dormir. I quan es va despertar al matí, es va despertar amb el record d’haver fet això, de dir: «De la idea que vaig tenir no me’n recordo de res, però per sort la vaig anotar». I llavors, quan va anar a veure la llibreta, hi havia tres paraules res més, i el que deia era: «Noi coneix noia». Això va ser tot. I ell ho havia anotat convençut que era el més increïble, original, únic… Els somnis no poden ser gaire clars o molt explícits, perquè també són falsos. El llibre, ‘La part somiada’, gira una mica al voltant de tot això. Però gairebé més interessant que el somni és l’insomni, que és com una cosa que no és ni estar despert ni estar adormit, és com una situació intermèdia. Jo la pateixo i és un lloc terriblement interessant on moure’s, on habitar. A les tres del matí, amb la llum apagada, se t’acudeixen coses que mai se t’acudirien al migdia, sota el sol, això és segur.

Laura. Hola, Rodrigo. Soc la Laura. Soc terapeuta ocupacional i he sentit alguna curiositat de la teva infància, de la teva etapa educativa…

Rodrigo Fresán. Oh-oh…

Laura. …a Caracas, i m’agradaria saber una mica sobre això.

Rodrigo Fresán. Bé, és un moment… He de posar-te una mica en antecedents per arribar a aquest punt. Jo estava al col·legi primari a Argentina. A Argentina, l’educació primària té set anys, set graus, i després passes a primer any de secundària, que són cinc anys. Aleshores, quan jo estava a principi de 7è grau, o sigui, acabant el col·legi primari… Això era abans de l’època de la dictadura militar, però ja estava tot molt complicat. La meva mare estudiava psicologia. En aquella època ja havien tancat la facultat de Psicologia perquè se la considerava un niu de guerrilla transgressora, antisocial, etcètera, etcètera. Aleshores la meva mare estudiava, els alumnes estudiaven a casa seva, feien grups i la meva mare també… en alguna cosa estava, per dir-ho d’alguna manera. Aleshores, un dia, un matí de la nit de Nadal, recordo, uns senyors que pertanyien a un grup que es deia la Triple A, que era l’Aliança Anticomunista Argentina, van anar a buscar la meva mare per demanar-li explicacions, i la meva mare no hi era. Aleshores se’m van endur a mi. Em van dur a donar voltes… Tot això està explicat a l’últim relat del meu primer llibre, ‘Història argentina’, que es diu ‘La vocació literària’, i que justament és una explicació de per què jo em vaig tornar escriptor.

Aleshores, bé, em van portar a donar voltes per allà. Evidentment, també era un mecanisme de defensa d’un, però jo el que pensava i em deia a mi mateix en aquesta situació, que era força incerta i que podia acabar de la pitjor manera possible, era: «Per fi m’està passant alguna cosa a mi que un dia serà un molt bon conte». Em repetia això tot el temps. I finalment ho va ser. Bé, troben la meva mare i em canvien per ella. Aleshores, al cap de pocs dies… Encara era quan la gent que era segrestada passava a disposició judicial, i se sabia on eren. Després va venir allò dels desapareguts, que ja no se sabia més res. Aleshores vam haver d’anar a Veneçuela d’un dia per l’altre, deixar la casa, la meva biblioteca, tot abandonat, així, tal qual. Quan arribo a Veneçuela, l’educació primària no era set graus o set anys, sinó sis. Jo estava, a Argentina, fent 7è grau, i quan arribo a Veneçuela entro a primer any directament. Faig primer any, faig segon any, i al començament del tercer any m’expulsen del col·legi, perquè la llei veneçolana et permetia suspendre una matèria tres vegades i, si a la tercera vegada no l’aprovaves, havies d’anar-te’n a un altre col·legi. Això era així. En el meu cas era matemàtiques, cosa que jo no… Al dia d’avui… Vull dir, jo me’n recordo perfectament, amb set anys, quan va entrar la coma dels decimals, jo vaig dir: «Què hi fa una coma aquí entre números? I després lletres, a més! Què és aquesta farsa?». Aleshores jo, allà, vaig abaixar la persiana i ja no em vaig preocupar per entendre res.

Bé, a l’alçada del tercer any el meu destí em va arribar. Em van expulsar i jo no li vaig dir res… Els meus pares ja estaven divorciats. Jo vivia amb el meu pare i jo no vaig dir res al meu pare que m’havien expulsat. Nens, no intentin fer això a casa seva. Ho dic abans. Vaig passar dos anys fingint que anava a l’escola cada matí sense que el meu pare se n’adonés, cosa que per mi és inexplicable avui dia. I anava a llegir a una biblioteca, o a un centre comercial on hi havia una llibreria, i comprava llibres, i de vegades els robava fins i tot. La qual cosa és tot un tema: el robatori de llibres, si està bé o està malament… no hi entrem. I jo mai vaig llegir com en aquell moment. Anaven passant primer els dies, després les setmanes, després els mesos i finalment els anys. I jo, per exemple, deia… Tota la meva formació com a lector clàssic, els grecs, el segle XVIII, el segle XIX, jo ho vaig llegir tot aquells matins on jo fingia que anava a l’escola. I a més recordo que deia, per exemple: «Bé, acabo de llegir tot Dostoievski i ho dic al meu pare». I després: «Ai, no, però em falta Tolstoi. Continuem una mica més». Així vaig anar encadenant escriptors. I la meva gran formació com a lector va ser en aquest temps que, en perspectiva, la veritat és que va ser el millor que vaig poder fer, perquè, si no, hagués estat bregant amb comes i polinomis i equacions i totes aquestes estupideses. Però vaig llegir amb un nivell d’intensitat i de dedicació com mai no vaig tornar a llegir mai, perquè a més realment allà vaig comprendre que, com diuen, la literatura és evasió. Jo necessitava evadir-me de la meva realitat.

Fins que un dia, al cap de dos anys, el meu pare necessitava fer un tràmit i s’havia oblidat del número del meu DNI. I va trucar a l’escola per parlar amb mi, per preguntar-me pel DNI. No hi havia telèfons mòbils. I llavors va trucar i li van dir: «Senyor Fresán, el seu fill no ve a aquest col·legi des de fa dos anys». Me’n recordo que vaig tornar aquell migdia a casa meva i el meu pare em va preguntar: «¿Què tal el col·legi avui, com ha estat?». I jo li vaig dir: «Ah, fantàstic, com sempre». Aquí fon a negre l’escena i… ho deixem. Però bé, finalment vam tornar a… Jo vaig entrar en una altra escola, estava a quart, passant a cinquè any. I quan arribo a Buenos Aires de tornada per acabar el meu col·legi secundari, miren els papers i em diuen: «Però vostè no té 7è grau de primària acabat». Dic: «No, és que a Veneçuela no hi havia 7è grau i vaig passar directament a primer any». “Sí, però vostè no té la primària acabada”. Aleshores havia de tornar a fer-ho tot una altra vegada. Aleshores, moralitat: al dia d’avui, jo, per a la llei argentina, estic tipificat com a semianalfabet. No, no, és veritat! O sigui, sé llegir i escriure, però no vaig acabar el col·legi primari. Això entronca amb allò que deia una mica al principi que no em quedaven més opcions que ser escriptor, perquè és l’única professió on no necessites un diploma.

Pots estudiar Literatura o anar a tallers literaris. Jo no ho vaig fer mai això. Però és l’única professió que et permet ser una mica autodidacta o no dependre d’un paper. No tenir, de totes maneres, estudis és complicat alhora… per exemple, jo cada vegada que he demanat una beca bona per escriure, generalment sempre arribes empatat amb algú i és clar, l’historial acadèmic sempre em tira enrere. Difícilment… Quan queden dues persones, és força difícil que m’ho donin a mi. Però aquesta és la història.

Laura. Hola, Rodrigo. Soc la Laura. Sé que ets un gran aficionat a la música i al cinema de ciència-ficció. Quines pel·lícules i quina música són les que t’agraden més, i com t’han influït a l’hora d’escriure?

Rodrigo Fresán. Per mi, ho he dit abans, ‘2001’… aquí es va anomenar ‘Una odissea de l’espai’, no? Per mi és una pel·lícula formidable. M’agrada molt la ciència-ficció, m’agrada molt la literatura fantàstica o el fantàstic en general. Per això el que deia una mica abans, que és una cosa molt característica de la cultura rioplatenca. ‘2001: Odissea de l’espai’ jo la vaig veure per primera vegada quan es va estrenar el 1969 al cinema, diguem-ne, i recordo haver sentit un alleujament increïble. Bé, primer vaig sentir una enorme estranyesa, perquè jo pensava que veuria una pel·lícula de ciència-ficció i de sobte començava a la prehistòria. «Quina cosa estranya, què és això?». No sé si l’han vist, la pel·lícula, algú de vostès, però al ‘2001’ hi ha un dels moments més grans de la història del cinema, que és una el·lipsi on un avantpassat de l’home, un homínid, llança un os a l’aire, i a l’aire es converteix en una nau espacial i passen, en un segon, milions d’anys. Però jo em recordo sortint del cine i dient-me: «Ah, quin alleujament, també es pot explicar d’aquesta manera». Perquè jo ja em sembla que aleshores intuïa que la meva manera de narrar no seria clàssica, vuitcentista, encara que m’encanta. M’encanten les grans novel·les. M’encanten les novel·les en què un capítol acaba amb algú aferrat a la vora d’un penya-segat i al capítol següent algú l’aixeca i el salva.

Jo soc incapaç de fer això, em sembla. M’agrada molt la idea desarticulada de la narració. El mateix vaig sentir quan vaig sentir per primera vegada ‘A day in the life’, una cançó dels Beatles. Quan dic aquestes coses, em sento tan vell perquè… Saben del que estic parlant, o no en tenen la menor idea? Ah, bé, quin alleujament. Encara sort. Que també és com una cançó estructurada o desestructurada en diverses parts, i vaig dir: «Ah, bé, mira, també es pot fer això així». Jo escric escoltant música, força. M’agraden molt les ‘Variacions Goldberg’ de Bach, interpretades per Glenn Gould, que és un pianista canadenc força particular dins del que és un músic clàssic. M’agrada molt Bob Dylan, moltíssim. M’agraden moltíssim els Beatles, m’agrada molt Pink Floyd. Diré una cosa que cada vegada que la dic causa un cert desconcert, però també escric molt veient les tertúlies de televisió, tipus ‘Sálvame’. És la veritat. Les tertúlies polítiques, això que es diu ‘Al rojo vivo’, i ‘Sálvame’. Però generalment m’agrada escriure amb música i amb soroll, i fins i tot veient pel·lícules també.

Dins del que és el cinema m’agrada molt… El que passa és que el cinema també s’ha degradat una mica. Quan va morir Stanley Kubrick el 1999, vaig sentir una mica que s’acabava el cinema. Tinc Netflix ara, i de tant en tant veig una pel·lícula, però la veritat que em sorprèn la manera com estan fetes. Em sembla tot molt algorítmic, molt mecànic, molt calculat. I hi ha molt pocs directors de cinema en activitat que em sorprenguin. Bé, en David Lynch encara és un, els germans Coen, en Wes Anderson també una mica… En Paul Thomas Anderson em sembla genial, no sé si el coneixen. Fa poc es va estrenar una pel·lícula que es diu ‘Licorice pizza’ que em va semblar una obra mestra. Però també determinats quadres, determinats llocs… Vull dir, la idea que un escriptor només respon a estímuls escrits… Suposo que n’hi ha. Em sembla limitar-se una mica més. Jo estic obert absolutament a qualsevol… Moltes coses m’inspiren, la veritat. Com he dit, també rentar els plats. No oblidem aquest detall.

Naiara. Hola, Rodrigo. Soc la Naiara. Tinc 17 anys. Com ens has explicat, vas néixer a Argentina, vas viure la teva adolescència a Veneçuela i ara estàs vivint a Barcelona. Tu sols dir que és més important el lloc on mor un escriptor que el lloc on neix. Ens podries explicar una mica aquesta reflexió?

Rodrigo Fresán. El lloc on neixes no és un gest autoral d’un, és una cosa que està determinada pels teus pares. Tu no pots dir: «M’agradaria néixer aquí, o aquí, o amb aquests pares, o en aquesta família, etcètera, etcètera, etcètera». Això ja et ve donat. En canvi, al lloc on mors hi ha una decisió, o almenys hi ha una aproximació a una decisió. Espero no morir-me aquí en aquest moment, ara, no? Però sí que és una cosa que pot ser entesa com a més personal i que pot… retratar algun tipus de tret teu en tant que escriptor. Finalment, tot i això, jo sempre dic que la veritable pàtria d’un escriptor, i ho dic sempre, és la biblioteca. No importa tant el lloc on vius. Importa poder emportar-te la biblioteca. Jo, per exemple, fa uns mesos vaig tenir una experiència força «traumàtica», que va ser treure 3000 llibres de casa meva i donar-los. Perquè ja fins i tot estructuralment s’estava tornant arriscada la nostra vida allà dins. Els terres i les parets començaven a cruixir i a fer uns sorolls rars. Aleshores calia alleujar això i per a mi va ser com… bé, va ser la tercera biblioteca que jo vaig deixar a la meva vida.

I et sents realment com que estàs sacrificant una mica a… no als teus fills, però als teus pares… bé, i als teus fills també, perquè un llibre llegit acaba sent una mica fill d’un, no? I a més, el criteri que vaig utilitzar aquí va ser: «Quin llibre no tornaré a obrir més a la meva vida, ni té algun significat personal, anecdòtic o sentimental?». Aleshores, és clar, la majoria… A vegades em desperto a les tres del matí i dic: «Ah, aquest llibre! Per què aquest? Com se’m va acudir fer això?». I és una cosa que també entronca amb una altra cosa que és aquesta mena de pregunta, lloc comú, de quin és el teu autor favorit o quin llibre t’emportaries a una illa deserta. A mi són coses que… Primer m’intriga que algú hagi de tenir un autor favorit, que t’encotillin d’aquesta manera. I després, endur-te un llibre a una illa deserta… sempre em va desconcertar la idea perquè bé, se suposa que si arribes amb un llibre a una illa deserta és perquè has naufragat i el llibre estarà mullat. No tindrà una gran utilitat. A més, sempre dic que hi ha la possibilitat d’arribar a una illa deserta que tingui una biblioteca molt bona, també. Siguem optimistes i pensem en aquest sentit.

Però sí que sé, per exemple, quins són els escriptors que, si tu me’ls traguessis del meu disc dur, canviarien absolutament el tipus d’escriptor que soc jo en no haver-los llegit. El nord-americà John Cheever, Kurt Vonnegut, que ja ho he esmentat, a Cheever també, Marcel Proust, Vladímir Nabókov, Adolfo Bioy Casares, per sobre de Borges per mi… I esmentaré una dona, perquè si no després hi ha problemes. Jo llegeixo cada any, una vegada almenys, ‘Cims borrascosos’ d’Emily Brontë. No sé si l’han llegit. És una novel·la increïble. Jo, a més a més, soc un gran lector. M’agrada molt llegir ‘best sellers’, m’intriguen molt. No tinc menyspreu, però sí que em quedo molt desconcertat. Per exemple, vaig llegir el primer… No els llegeixo tots, però vaig llegir la saga aquesta de ‘Crepuscle’, la dels vampirs, i em vaig quedar força sorprès de… no ho sé. Bé, primer, ‘Drácula’ és un dels meus llibres favorits i em sorprenia molt la idea que els vampirs hagin d’anar a escola. No? No és una mica estrany? O sigui, tu ets vampir. No et moriràs mai. Per què vas a l’escola? I a més, suposo que t’has de canviar de col·legi cada tres anys, perquè no envelleixes. O sigui, ets sempre el mateix any. És com ‘El dia de la marmota’ elevat a la milionèsima potència. Em sorprenia molt això.

I vaig llegir també ‘Cinquanta ombres de Grey’, que no m’ho podia creure, realment. D’aquesta els vaig llegir tots tres, perquè no m’ho podia creure i em sorprenia molt… Com a escriptor i com a lector, em sorprenia molt, per exemple, ‘Crepuscle’, ‘Cinquanta ombres de Grey’… O sigui, per què no llegeixes ‘Cims Borrascosos’ o ‘El gran Gatsby’, que és bàsicament el mateix, però la versió noble? Em sorprèn molt, de sobte, aquesta mena d’enganxalls multitudinaris i massius amb un determinat llibre, on totes les persones que generalment no llegeixen diuen: «Llegiré aquest llibre». I el tenen com a únic referent i pensen que és boníssim, perquè és clar, és l’únic que han llegit. És molt important per a la vida d’un escriptor també tenir un bon editor, entendre’s molt bé amb la parella i entendre’s molt bé amb el fill o els fills. Perquè deu ser molt dur estar vivint amb algú que té part del cap tot el temps en algun altre lloc, comprendre això i acompanyar això. I això és més o menys tot, penso. A això es redueix. A confiar que un ha explicat bones històries i que acabin més o menys bé.

I això ha estat tot. Molt agraït per ser aquí. Moltíssimes gràcies per les seves preguntes. M’ho he passat genial. Jo soc soc argentí, però mai em vaig psicoanalitzar, cosa que és com una contradicció. Potser perquè la meva mare és psicòloga, aleshores ja és com que estic immunitzat, no? Em van vacunar d’entrada. Però m’agrada molt compartir aquestes ocasions i respondre aquestes preguntes, perquè són coses en què ara jo surto d’aquí i no hi torno a pensar fins a la pròxima vegada, diguem-ne. Crec que va ser Anthony Burgess, l’autor de ‘La taronja mecànica’, qui va dir que el més bo de ser escriptor, o una de les coses que eren categòricament bones a nivell professional és que, si tot va més o menys bé, i no caus ni pateixes una d’aquestes malalties degeneratives, un escriptor sempre mor al camp de batalla. Aleshores, doncs això, a l’atac i moltes gràcies.