“El teatre ens ensenya a ser més tolerants”

Carlos Hipólito. Gràcies. Moltes gràcies per ser aquí. Bé, em dic Carlos Hipólito. Soc actor i he tingut molta sort. He tingut molta sort, en primer lloc, per poder-me dedicar a allò que m’apassiona, que és la interpretació. I també perquè, durant els anys que fa que em dedico a ser actor, que ja en són 40, mare meva, quin horror, he tingut la possibilitat de treballar d’una manera molt continuada, que és quelcom que en un ofici com aquest és complicat. I també vaig tenir molta sort, crec, perquè des de ben petit vaig descobrir el que m’apassionava. I això és una cosa complicada perquè, a vegades, quan ets jove, encara no saps a què et vols dedicar, o no tens gaire clar cap on vols dirigir la teva vida i els teus estudis. I trobo que vaig tenir la sort, des de ben petit, de saber que això m’apassionava. No sabia si em podria dedicar a això, però sabia que m’agradava molt. I crec que el motiu va ser, també, perquè els meus pares eren molt aficionats al teatre i ens portaven moltíssim al teatre a mi i als meus germans. Des de ben petit, recordo haver anat amb la meva mare a funcions de teatre. Al principi, teatre infantil. Després, teatre una mica més per adolescents. Després, ja, teatre més adult. Però, des de sempre, he anat al teatre. I, de fet, curiosament, el primer record que tinc d’haver vist un espectacle que, habitualment, per gairebé tothom sol ser una pel·lícula… El primer que recordes que vas anar a veure o que et va impressionar…

En el meu cas és teatre. Vaig anar a veure una obra. Devia tenir molts pocs anys, cinc o sis anys. Vaig anar amb la meva mare al teatre María Guerrero a veure una obra que es deia, atenció al títol, El cocherito, leré, que era el nom d’una cançó que feia: “El cocherito, leré, me dijo anoche, leré…”. Una cançó infantil d’aleshores. Bé, vaig anar amb la meva mare a veure aquella funció de teatre i estàvem asseguts a les primeres files del pati de butaques. Vam arribar una mica tard. De manera que, quan avançàvem pel pati de butaques pel passadís central cap a les nostres localitats, es va apagar el llum. I, és clar, anàvem una mica a cegues perquè l’acomodador s’havia quedat enrere. Aleshores, d’aquelles maneres… De sobte, en aquella obscuritat absoluta, ho recordo com si fos ara, es va aixecar un drapet que més tard em van dir que es deia teló. Es va aixecar una tela en una paret i, de sobte, hi va aparèixer tot un món. Un món màgic. Per mi, màgic. I aquella sensació de “Però què és això” que vaig tenir mentre caminava cap a la butaca on havia de seure amb la meva mare m’ha acompanyat tota la vida. Que jo era molt petit, tal com us he dit. I, tot i així, encara avui, cada vegada que s’aixeca un teló, em recorre un calfred. I és igual que estigui assegut al pati de butaques perquè vaig a veure una obra de teatre o que sigui a l’escenari perquè he d’interpretar en aquella obra un paper. Sempre, el moment en què s’aixeca un teló, o si no hi ha teló perquè hi ha muntatges, potser, que no fan servir teló però s’apaguen els llums i, de sobte, ja s’encén la il·luminació de l’escena, per mi és un moment màgic. Per què? Perquè és el moment en què comença, insisteixo, la màgia.

La màgia és una paraula que faré servir molt. No soc mag, però el teatre té molta màgia. Perquè el teatre crea il·lusió, ens permet viure històries meravelloses d’una manera molt directa, mirant i respirant amb tothom qui ho fa. El teatre té la màgia que els actors són allà, ho fan davant nostre. A més, el teatre té una cosa que per mi és molt important, que és que l’espectador és un personatge més de l’obra de teatre que es produeix. Perquè, amb el temps, he descobert que, evidentment, cada dia, al pati de butaques, hi ha gent de tot tipus, oi? En un teatre complet hi ha gent llesta, gent ximple, gent amable, gent desagradable… Hi ha de tot. Però, tot i que hi ha de tot, cada dia es crea una energia col·lectiva, no sé per quin motiu, que fa que qui fem teatre puguem dir: “Avui el públic és més fred, avui el públic…”. I tu l’obra la fas pràcticament igual tots els dies, oi? Hi ha diferències subtils que fan que no sigui idèntic perquè no és una pel·lícula, és una obra de teatre que s’està produint en directe i, en conseqüència, les persones que ho fan estan vives, ens ocorren coses. Això fa que, subtilment, canviïn alguns matisos d’algunes coses, tot i que, bàsicament, l’esquema és el mateix. I hi ha dies que el públic aplaudeix, altres que no, en una escena determinada. O que riu en una frase, i altres que no. Aleshores, això fa que el públic sigui d’una manera o d’una altra.

Ho explico perquè aquesta actitud del públic, aquesta reacció del públic, fa que l’obra canviï cada dia. Perquè qui som a l’escenari treballem per al públic, i el feedback que es produeix de la reacció que t’arriba… Que no sabeu com arriba. No només arriba allò que és sonor, com els aplaudiments, o les rialles si fas una comèdia, sinó que arriben els silencis. És molt diferent sentir un silenci commogut, un silenci còmplice, un silenci en què tens la gent amb tu, que sentir un silenci que, simplement, és respectuós i va acompanyat d’un paperet d’un caramel, de que m’ajupo per agafar la bossa de mà o que faig quelcom. Són molt diferents els silencis que es perceben des de l’escenari, i això fa que el teatre sigui també molt important per qui el mira. Perquè qui el mira, participa, i això ho hem de saber tots. Participa d’una manera molt directa en allò que s’hi produeix. Per això, trobo que el teatre, ara en parlarem… El teatre crec que és un art que conjuga moltes coses, que pot servir per moltes coses, que és molt enriquidor tant per qui el mira com per qui el fa. I, si voleu, després parlem de per què i en quina mesura a cadascú. I, en conseqüència, crec que és quelcom que té un component educatiu molt important. En quest sentit, per acabar aquesta primera, diguem-ne, intervenció meva, m’agradaria llegir-vos un poema de Gabriel Celaya titulat Educar, que és preciós. A mi m’agrada molt. I tot això que diu es podria aplicar perfectament al món de la interpretació, del teatre i tot això.
Diu així:

Educar és el mateix
que posar un motor a una barca.
Cal mesurar, pensar, equilibrar
i posar-ho tot en marxa.
Però per fer-ho, hom ha de portar a l’ànima
una mica de marí,
una mica de pirata,
una mica de poeta
i un quilo i mig de paciència concentrada.
Però és consolador
somiar mentre hom treballa
que aquest vaixell, aquest nen,
anirà molt lluny per l’aigua.
Somiar que aquest navili
portarà la nostra càrrega de paraules
cap a ports distants,
cap a illes llunyanes.
Somiar que quan un dia
estigui dormint la nostra barca,
en nous vaixells seguirà
la nostra bandera enarborada.

Oi que és bonic?

Bé, doncs diguem que… Us diré una cosa abans que res, perquè ja he dit abans que soc actor. I crec que un actor és actor perquè fa personatges. Aleshores, per mi no hi ha actors de teatre o actors de cinema o actors de televisió. Hi ha actors que fem personatges. A vegades, en un escenari. O, a vegades, davant d’una càmera, on sigui. Cada mitjà té la seva tècnica, la seva mecànica i la seva manera de fer. Però, bàsicament, la feina és la mateixa. Es tracta de construir un ésser humà amb un personatge que està escrit i donar-li el teu cos, la teva veu i els teus sentiments perquè el públic l’entengui. Però, com que avui som aquí més per parlar de teatre, ja hem connectat, diguem-ne, una mica el teatre amb l’educació. Perquè penso que el teatre té un valor terapèutic enorme. Crec que ser actor m’ha fet millor persona, i us explico per què de manera molt breu. Perquè crec que m’ha fet més tolerant amb els altres. A mi, de petit, els meus pares em van ensenyar que una de les coses més importants que calia fer a la vida era intentar sempre posar-se en la pell de l’altre. Quan algú et fa una cosa que no t’agrada, quan algú fa alguna cosa que no entens, intentar, d’alguna manera, posar-te en la seva pell i veure, en aquelles circumstàncies, com t’hauries comportat tu. Això, pels actors, és molt important, perquè, generalment, ens toca fer personatges que no tenen res a veure amb nosaltres ni amb la nostra vida. Jo he fet personatges de tot tipus: bons, dolents, regulars, personatges que em queien bé, personatges que em queien fatal o tipus que mai serien amics meus però que havia d’interpretar. I, per això, has d’intentar entendre tot el que ocorre al personatge i per què ho fa. El fet de passar la vida estudiant altres personatges que es comporten de manera diferent a tu, d’intentar entendre la seva manera d’actuar i per què, què els ha dut a ser així, jo crec que et fa ser millor persona, en el sentit que ets més tolerant amb la resta. Aprens a entendre i a admetre que la gent pot ser molt diferent a tu, i que coses que a tu no et semblen bé s’han de respectar també.

Amaia. Hola, Carlos.

Carlos Hipólito. Hola.

Amaia. Soc l’Amaia. Soc professora. Et volia preguntar quines capacitats creus que desenvolupa el teatre tant en nens com en joves.

Carlos Hipólito. Jo crec que pot servir… Bé, està demostrat ja, no és que ho digui jo, que el teatre té quelcom de terapèutic, en el sentit d’obrir la possibilitat de comunicar-se d’una altra manera amb la resta. Crec que tothom tenim coses per explicar i tenim coses per comunicar als altres. A vegades, per problemes de timidesa, molta gent no ho fa a la seva vida normal, i la possibilitat de fer teatre i d’interpretar un personatge els permet de donar curs a treure aquests sentiments i aquestes coses que, potser, a la vida normal, els produeix més pudor. I, encara que no siguin els teus, perquè estàs fent un personatge, i al personatge no li passa exactament el mateix que a tu, això et serveix a tu per, d’alguna manera, alliberar, crec, emocionalment, coses que són allà. Això d’una banda. Crec que també ajuda a perdre la por a ser observat. Saber que sortiràs a un escenari… Per exemple, ara estic fent una obra que estem fent en un teatre que té mil dues-centes localitats i, en general, s’omple, afortunadament. Aleshores, imagina’t que em plantegés cada dia que sortís a l’escenari que mil dues-centes persones m’estiguessin analitzant de cap a peus per veure com moc les mans, com moc els peus, com moc el que sigui, com parlo, com faig les coses. Jo crec que, si ho penses així, fredament, qualsevol actor sortiria corrent en direcció contrària a l’escenari. I se n’aniria com més lluny millor perquè, és clar, és terrible. Però, d’altra banda, la sensació de sortir allà et transporta, crec, a un món, insisteixo, màgic.

I torno a allò que et deia. El que ocorre al personatge, el que estàs vivint i sentint, i suposant que t’emociones en una escena i et cau una llàgrima… Et cau per una raó, que és que al personatge li està ocorrent quelcom que a tu no t’està ocorrent. Però això afavoreix que el teu món emocional i tot el teu sistema nerviós, que estan connectats, estiguin més oberts, es relaxin en molts sentits. Aleshores, les armes que tenim els actors per treballar a l’escenari són la nostra veu, el nostre cos i també els nostres sentiments, perquè aquests sentiments els poses al servei del personatge. Quan fas que t’enutges, així entre cometes, d’alguna manera t’estàs enutjant com t’enutges tu habitualment. Després, si has de compondre un personatge, fer un personatge que és molt diferent a tu, ja li poses una sèrie de característiques físiques diferents. Però, d’entrada, estàs alliberant una sèrie d’emocions que són teves i que trobo que et poden servir, moltes vegades, com quelcom que et posa en contacte amb la resta d’una manera en la qual tens com una barrera perquè tens un personatge que t’empara. Jo, per exemple, estic molt més nerviós avui que aquesta tarda quan surti a fer del pare de Billy Elliot. Per què? Perquè allà m’emmascaro en un personatge, i aquí soc jo. I, és clar, de sobte, estàs molt més exposat. Aleshores, jo crec que, d’una banda, això. D’altra banda, insisteixo, el teatre… El fet que, des de petit, treballis en obres de teatre, et posa en contacte amb molts comportaments molt diferents als teus que has d’estudiar, pensar i incorporar. Fer d’uns nois que els ocorre alguna cosa que no té res a veure amb allò que t’està passant a tu, això ja t’està obrint un món. A més, sempre he pensat que el teatre és un mirall per l’espectador. El teatre ha de ser un mirall per la societat, perquè puguem fer a la gent preguntes des de l’escenari, es puguin sentir reconeguts en allò que veuen, en les històries que veuen, encara que no siguin exactament les que els ocorren. I, d’altra banda, potser, amb una mica de sort, a més de preguntes, trobin respostes. O els serveixi perquè el seu món emocional també es posi en marxa. Pels intèrprets jo crec que és molt important per això. També perquè el teatre ensenya una cosa molt important, que és el treball en equip. Al teatre no valen les individualitats, encara que estiguis fent un monòleg. Això serveix per a poc. El teatre és un treball en equip. Si no tens qui et posa el focus, si no tens qui t’ha col·locat la cadira al lloc, si no tens qui està calibrant que se t’escolti bé, no ets res.

Amaia. Què creus que el teatre ensenya a l’espectador?

Carlos Hipólito. Jo crec que quan seiem en un pati de butaques a veure una obra de teatre, ens expliquen una història. Ens expliquen un conte on surten persones que són similars a nosaltres. I això ens fa pensar en coses que ens passen a nosaltres o que passen a gent del nostre entorn. Immediatament, el nostre cervell es posa a comparar el que està veient amb el que t’està passant a tu o el que t’han explicat o el que sigui. Tot això provoca una reflexió, i el fet que el teatre provoqui una reflexió crec que és magnífic. Per això he dit moltes vegades que sempre he estat convençut que, si el teatre és bo, hom en surt després de veure’l més intel·ligent que quan hi ha entrat. Sempre. Perquè quelcom ha fet un clic, en algun sentit, perquè entenguis coses. Per això, crec que la missió que té el teatre és la de ser un mirall, insisteixo, perquè ens hi reconeguem i puguem plantejar-nos problemes sobre com som, sobre com jutgem els altres o problemes del tipus que sigui. Sigui quin sigui el tema que tracta l’obra. Crec que el teatre ens ajuda perquè, a més, es produeix d’una manera en què ens podem concentrar molt en allò que estem veient, oi? Perquè quan mirem alguna cosa en una tauleta o en una pantalla o a casa, hi ha coses que ens distreuen. De sobte, mentre ho estàs mirant, agafes el telèfon o vas un moment a la cuina o tornes a fer el que sigui. Al teatre, tu ets allà, ets allà concentrat en allò estàs veient. Només hi ha una arma letal per al teatre, que és el teatre dolent. És a dir, l’enemic principal del teatre no és el cinema ni els ordinadors ni els mòbils. No. L’enemic principal del teatre és el teatre dolent. Qui va a veure una obra de teatre i s’avorreix i li sembla un horror, no hi torna. Perquè el teatre avorrit és letal. Però, bé, jo crec que el teatre crea… Tot això és el que beneficia i el que aporta a l’espectador, que es produeix en viu i que et fa pensar.

Cristina. Hola, Carlos. Soc la Cristina.

Carlos Hipólito. Hola.

Cristina. Et volia preguntar com et va anar a l’escola. Eres dels qui aixecaven la mà i sortia a la pissarra o no?

Carlos Hipólito. Doncs no et pensis que jo era dels qui aixecaven gaire la mà. És curiós, la majoria dels actors que he conegut, en general, són molt tímids, curiosament. Sembla un contrasentit, oi? Perquè després surts a l’escenari i sembla que et menges el món i que t’encanta que et mirin i t’escoltin. Però una altra cosa és a la vida. Quan era petit era força tímid. I el que passa és que, des de ben petit, em vaig intentar ficar sempre en tot allò que es feia de teatre o en activitats culturals que es feien a l’escola. Aleshores, em vaig deixar anar una mica més. Però no era dels qui estaven tota l’estona aixecant la mà o intentant intervenir, no. En general, et semblarà una ximpleria el que diré, però en general, sempre m’ha agradat molt més passar desapercebut que el fet que estiguin molt pendents de mi. Oi que sembla un contrasentit? Doncs és la veritat.

Miguel. Hola, Carlos. Soc en Miguel, i et volia preguntar quina és la cosa més divertida que t’ha passat en un escenari.

Carlos Hipólito. Doncs m’han passat coses molt gracioses. Mira, sobre un escenari m’ha passat de tot, de tot, de tot. Perquè hi ha anècdotes molt divertides. Te n’explicaré una que no vaig viure en directe i després te n’explico una que vaig viure en directe. Te n’explicaré una que no vaig viure en directe però que és molt divertida. Me la va explicar una gran actriu més gran que jo, que, quan me la va explicar, no m’ho podia creure. Estaven fent una obra de teatre policíaca, entesos? Tractava d’assassinats. Una obra titulada Deu negrets, que és una novel·la d’Agatha Christie, una escriptora de novel·la policíaca. Aleshores, van fer una versió per teatre. I, en una escena… Bé, l’obra tracta sobre gent que es troba en una casa i, de sobte, van morint alguns personatges. I es tracta de descobrir qui els ha matat, qui ho ha fet. Tots sospiten els uns dels altres, etcètera. Aleshores, en un moment de l’obra, el que havia de passar és el següent. La casa es queda sense llum i, de sobte, es queda tot fosc.Hi havia gent a l’escenari. Es queda sense llum i, de sobte, quan es tornava a encendre el llum… “Ens hem quedat sense llum!”. Es tornava a encendre i hi havia algú que havia caigut a terra i es trobava a terra mort, entesos? Aleshores, l’actriu que m’explicava l’anècdota havia de dir: “Qui ha estat?”, mirant la resta. A continuació, havia de dir: “Sembla que ha mort asfixiat”. I, a continuació, havia de dir una altra frase que ja no recordo. Però bé, aquestes dues frases. Aleshores, què va ocórrer? Això és el que havia de passar. Però quan s’aixeca un teló, tu saps el que ha de passar, però no saps el que passarà, perquè això està passant en directe. Què va passar? Atenció. Que es va quedar fosc i, en aquesta foscor, es va sentir… Però d’una manera potent. S’encén el llum i hi ha algú a terra. I l’actriu diu: “Qui ha estat?”. I, és clar, el teatre va esclatar a riure. Però resulta que, a continuació, havia de dir: “Crec que ha mort per asfíxia”. Doncs aquesta és, per exemple, una de les coses més gracioses que m’han explicat que ha passat en un escenari, per exemple.

Almudena. Hola, Carlos. Soc Almudena i soc professora. Tinc entès que per fer ‘Billy Elliot’ vau crear una escola. Ens pots explicar una mica com va ser aquesta experiència de l’escola Billy Elliot?

Carlos Hipólito. Sí, sí. Te l’explico encantat perquè, a més, em sento especialment orgullós que al meu país s’hagi fet això. Quan els productors de SOM Produce, que són els productors d’aquest musical, van pensar de fer Billy Elliot… Parlo potser de fa tres anys. L’obra es va estrenar fa un any. Doncs dos anys abans, els productors van començar a pensar de fer aquesta obra. L’obra tenia, diguem-ne, la característica especial de necessitar nens que tinguessin entre deu i dotze o tretze anys i, alguns, inclús, més petits, que tinguessin un nivell alt de ballet clàssic. Nens i nenes. També de claqué i d’acrobàcia. I, per descomptat, d’interpretació i de cant, perquè Billy Elliot és el protagonista absolut de l’obra. Vull dir que és un personatge que passa per molts estats emocionals molt diferents, i es necessiten nens que treballin molt bé d’actors. Aleshores, van fer una sèrie d’audicions per tots els conservatoris d’Espanya per veure si hi havia prou planter, diguem-ne, per poder fer l’obra. I es van adonar que Billy Elliot, a Espanya, s’havia de fabricar. De la mateixa manera que, per exemple, al món anglosaxó, estan més acostumats des de petits a fer dansa, cant, etcètera, i pots trobar molts Billies a diferents conservatoris, aquí a Espanya no n’hi havia. Hi havia nens amb nivell. Pocs, per cert. És una llàstima que encara hi hagi com… Els nens a judo, les nenes, a ballet. I, a la majoria dels llocs, hi havia més nenes que nens fent ballet.

El cas és que es van adonar que s’havien de construir les disciplines en aquells nens. Per tant, van crear l’escola Billy Elliot, que és una escola on es fan classes de claqué, d’acrobàcia, de dansa clàssica, d’interpretació, de cant i crec que d’alguna cosa més, que m’oblido d’alguna disciplina. Els nens van entrar a l’escola un any i mig abans que s’estrenés l’obra. En van entrar, crec que en van ser… No sé si n’eren vint-i-dos, en aquella escola, sense tenir la garantia que els seleccionarien per fer els personatges. Els nens havien de fer quatre hores diàries, cinc dies a la setmana, en aquella escola, a més del col·legi. Si suspenien des que havien ingressat a l’escola… Si suspenien dues assignatures en un trimestre, automàticament els en feien fora. És a dir, que sabien que havien d’estudiar molt al col·legi i esforçar-se, perquè si baixaven el nivell, diguem-ne, del resultat acadèmic, immediatament els feien fora de l’escola. I ells no se’n volien anar de l’escola. Però, a més, t’explico que, de tots aquells nens, n’hi havia molts que eren de fora de Madrid. L’escola era a Madrid, i hi havia molts nens que eren de fora de Madrid que van haver de venir a Madrid a viure perquè havien d’anar quatre hores diàries a l’escola. Gent de Burgos, de Valladolid, de Barcelona, de Bilbao, de molts llocs. En alguns casos, s’han hagut de dividir les famílies. El pare o la mare ha vingut amb el noi o la noia que estava fent aquí aquesta disciplina. L’altre cònjuge, diguem-ne, s’ha quedat amb els altres fills… És a dir, que han fet un esforç enorme. Aleshores, l’escola, a més, ha becat els nens amb els millors mestres que hi ha de cada disciplina. A dansa clàssica hi ha la Carmen Roche, en Víctor Ullate. A claqué tenen una mestra extraordinària, que és l’Elsa Álvaro. A cant també tenen uns professors boníssims. La Noemí Gallego, que és una mestra de cant extraordinària. És a dir, que aquests nens han tingut una formació molt intensa, molt enfocada a l’obra, a Billy Elliot, a allò que havien de fer a l’obra. Però que, d’alguna manera, també els estava obrint molt la tècnica en totes aquestes disciplines de què parlem. És a dir, que si ho han de fer en un altre muntatge, ja ho tenen. D’aquests vint-i-dos nens, en van quedar setze. D’aquests setze, en van quedar dotze. I, d’aquests dotze, sis han fet d’en Billy i sis d’en Michael.

Carlos Hipólito. A Billy Elliot, la història és que hi ha un nen que vol ser… És un poble miner del nord d’Anglaterra, on un nen, de sobte, en lloc de miner o boxejador, vol ser ballarí. Tothom diu: “Ui!”. Té un amic, que és en Michael, que és un altre personatge de l’obra. És un nen a qui li agrada vestir-se de noia. Són dos personatges que són com dos fanalets vermells en aquella societat, en aquell poble miner tan tancat. L’obra és preciosa perquè el que explica és que, precisament… Dona un missatge de tolerància perquè, al final, tothom al poble és amb en Billy i amb en Michael. Els donen suport a ambdós, els estimen, els ajuden i… És una història preciosa de superació personal i de com aconseguir un somni gairebé impossible. I això fa que l’obra sigui preciosa. Però, bé, tornem als nens i a l’escola. Aquests nens… Us explico una mica l’argument de l’obra perquè entengueu que els nens tenen uns personatges que tenen unes escenes dramàticament molt potents i que també han d’interpretar parlant i cantant. Tenen algunes cançons que són molt emotives i que s’han de cantar amb molta emoció. Aleshores, els nens, realment, han fet una feina enorme. Jo crec que s’han guanyat a pols ser cada dia en aquell escenari, perquè són molt treballadors, molt disciplinats. Continuen sent nens, continuen sent entremaliats i fent coses, a vegades, que no han de fer. Però són molt disciplinats i és meravellós treballar amb ells. Jo crec que el fet que s’hagi creat l’escola Billy Elliot, que… Fa un any que l’obra és en el cartell i alguns estan creixent massa per al paper. I aquest és el drama que tenim ara. Perquè, és clar, alguns dels nens que han treballat tan intensament han de deixar de fer l’obra perquè ja tenen un aspecte més adult. Aleshores, tots volen deixar de créixer, tots s’empetiteixen, s’ajupen, es fan els petits. Què vol dir això? Que entren a l’escola Billy Elliot noves fornades de nens que es preparen per la segona i la tercera temporada de l’espectacle que, afortunadament, com que va molt bé de públic, seguirà en el cartell.

Carlos Hipólito. Això què vol dir? Per què deia que em sento molt orgullós? En primer lloc, perquè s’està oferint al públic, a qui s’ha de tenir molt de respecte, un treball molt bo. El públic es queda bocabadat quan veu com aquests nens i nenes ballen, canten i actuen d’una manera tan impecable. Però, d’altra banda, jo crec que estem contribuint a crear una generació d’intèrprets amb una preparació extraordinària que no cal dir que els de la meva generació no tenien, però que inclús els de generacions posteriors a la meva tampoc han tingut. Perquè, és clar, estem parlant que, en vint anys, hi haurà un mínim de cent… Perquè, entre nois i noies… Jo només parlo dels nens. Entre nois i noies, hi ha seixanta-cinc nens contractats a Billy Elliot, perquè només fan dues funcions setmanals i es van alternant per fer funcions. Aleshores, cada dia hi ha dotze nens en escena. Vuit nenes i quatre nens. Aquests dotze estan multiplicats per cinc, perquè hi ha d’haver cinc repartiments complets per poder-se alternar. Hi ha seixanta nens més uns quants que hi ha de suplents per si de cas. Hi ha, més o menys, seixanta-cinc nens que, al futur, n’augmentarà el nombre perquè n’hi haurà d’altres. Això vol dir que, en vint anys, o en deu anys o quinze, hi haurà més de cent actors i actrius en aquest país que, quan es presentin a una audició, aniran molt ben preparats. És a dir, els actors, normalment, professionals que ara estan fent… S’han hagut de preparar pel seu compte i no tenen aquesta preparació tan completa. Jo crec que l’escola Billy Elliot ha contribuït i està contribuint a, en primer lloc, fer un espectacle d’una qualitat molt bona. I, a més, a crear una generació de gent molt preparada que, per aquest ofici, és magnífic.

Almudena. Em crida molt l’atenció que hagis tingut la possibilitat de treballar amb la teva filla. Com es compatibilitza la paternitat amb l’escenari?

Carlos Hipólito. Doncs, en el nostre cas, molt bé i d’una manera molt còmoda i feliç. La meva filla ara té setze anys. Està estudiant primer de batxillerat i, a més de l’escola, està estudiant dansa en una acadèmia i està estudiant piano. És a dir, que li agrada molt l’art. Però resulta que ja amb… Ella va fer les audicions per Billy Elliot. La van seleccionar i interpreta un personatge a la funció. Però ja amb deu anys, quan vaig fer un muntatge de Somriures i llàgrimes, jo feia del capità Von Trapp, i ella, amb deu anys, feia d’una de les meves filles petites. Aleshores, ja amb deu anys vam treballar junts. Recordo el primer dia que… La meva filla és molt llesta. Queda malament que ho digui jo perquè soc el seu pare, però és molt llesta. És molt llesta emocionalment parlant, vull dir. Aleshores, quan vam anar el primer dia al teatre, al primer assaig que fèiem junts, anàvem agafats per la mà. Tenia deu anys. I just quan estàvem a punt d’entrar al teatre, em va dir: “Pare, ara deixa’m anar la mà perquè ara ja som companys”. Oi que és fantàstic? I jo em vaig quedar una mica… I dic: “Bé, d’acord, entesos, perfecte”. He de dir que la meva dona és actiu també, però ni la seva mare ni jo vam ser qui ho vam propiciar. El fet que ella treballés amb deu anys amb mi en aquell musical a la Gran Via va ser una casualitat, perquè els productors m’havien vingut a veure al teatre un dia a una funció que estava fent. Ella aquell dia m’acompanyava al teatre perquè moltes vegades se’n ve amb mi i es queda al camerino o entre caixes. Aleshores, en veure-la, li van dir: “Tu cantes?”. I ella va dir: “Bé…”. Aleshores, li van dir:· “T’agradaria fer una prova per fer de filla del teu pare en un musical?”. Jo em vaig quedar mirant el productor com si li digués: “Això pregunta-m’ho a mi abans que a la nena, perquè ara, si jo no volgués… Ara ja qui li treu del cap que ho faci, oi?”. Bé, no m’hi vaig oposar, per descomptat, quina ximpleria, per què no? I la seva mare, tampoc. Aleshores, va fer aquella funció. I treballar amb ella és molt màgic perquè, és clar, és molt emocionant perquè jo mai havia pensat que em trobaria amb la meva filla a l’escenari.

Hi havia una escena, per exemple, a Somriures i llàgrimes, en què el pare, de qui jo feia, el capità, s’havia quedat vidu. Aleshores, en una casa on es cantava molt i on els nens cantaven amb la mare, ell, pel dolor d’haver perdut la seva dona, prohibeix la música. És militar i prohibeix la música a la casa. Aleshores, de sobte, arriba la institutriu que torna a portar la música a la casa i ensenya una cançó als nens. Un dia, el pare els enxampa cantant. Aleshores, hi ha una escena en què jo, molt sever, havia de mirar-los i fer-los callar. Semblava que els anés a esbroncar. És a dir: “Per què canteu aquí? Ho he prohibit, no es pot fer”. Aleshores, a l’obra, hi havia escrit que un dels nens, que estava tocant la guitarra, donava la guitarra al pare durant aquell gran silenci. Jo havia d’agafar la guitarra i quedar-me pensant. Era una pausa llarga. I, de sobte, em posava a cantar. No només em posava a tocar la guitarra, sinó que em posava a cantar. Els nens començaven a cantar amb mi i era molt emotiu. Tothom plorant. El dia de l’estrena, al director de l’obra no se li va ocórrer res més que la guitarra me la donés la meva filla. No estava preparat així. Aleshores, quan vaig veure la meva filla en aquell moment tan emotiu de l’obra… Jo, molt seriós, veig que la meva filla ve amb la guitarra, me la dona, i veig que l’Elisa, que és com es diu la meva filla, em dona la guitarra. Se’m va fer un nus aquí que no podia parlar, no podia articular paraula. I dic: “Ara he fumut l’estrena, perquè soc incapaç de cantar ni d’obrir la boca ni de dir res”. Aquella pausa va durar una eternitat, fins que vaig poder respirar. Perquè, és clar, aquell moment era molt emocionant per mi. Aleshores, vaig començar a cantar. I després, tot el món ens va dir: “Quin gran moment que heu aconseguit, quina meravella”. I dic: “Sí? Doncs he estat a punt de tenir un infart”. Ara que la meva filla té setze anys i és a Billy, ella ja forma part, diguem-ne, gairebé, de l’elenc adult, perquè ja és amb les grans. I la veritat és que ens entenem molt bé. Jo tinc la sort que l’Elisa és molt respectuosa. Això ho hem ensenyat la Mapi, és a dir, la seva mare, i jo, a la nostra filla. El respecte per l’escenari, el respecte pel públic, el respecte per aquesta feina, que no s’hi va a jugar, que s’hi va a treballar. Que t’ho pots passar molt bé treballant, però que has de treballar, que has d’estar concentrat, que t’has de quedar en silenci quan estàs entre caixes i que has d’estar molt concentrat en allò que fas. I ella és molt respectuosa amb tot això, i jo no tinc més que paraules d’admiració per la meva filla, perquè a més, balla molt bé i canta molt bé. Ho fa molt bé. És a dir, que està sent una experiència meravellosa. Però, curiosament, l’any passat, abans d’estrenar Billy… És a dir, un any abans de fer Billy, vaig estar fent una comèdia francesa, titulada La mentida, amb la meva dona, on treballàvem ambdós junts. Amb la meva dona o amb la meva filla sempre estic en família. És una meravella el teatre per mi.

Jo et volia preguntar… Vaig llegir en una entrevista que deies que no t’agradava la teva veu. Com es pot passar d’odiar la teva veu a convertir-te en la veu de la sèrie gairebé més famosa de la televisió espanyola?

Carlos Hipólito. Sempre he pensat que volia tenir una veu profunda, greu, una veu de color blau marí. Aquestes veus greus… Perquè, és clar, per una banda, quan era jove tenia la veu més atiplada. Em semblava que era una veu molt tova, no m’agradava. Per això l’odiava. I no et dic res… No sé si us passa a vosaltres. Ara hi esteu més acostumats, perquè amb els mòbils ens estem gravant tot el dia. Però quan era petit i em gravaven amb un magnetòfon o amb un casset i m’escoltava, deia: “Però aquest no soc jo, que malament, quin horror, aquesta veu no és la meva. Quin horror, és la meva veu? Mai em donaran un paper, mai em contractaran per fer res”. Perquè mai m’ha agradat la meva veu, és curiós. I, ves per on, resulta que la vida professional em posa de narrador a la sèrie que més dura en aquest país, que és Cuéntame. I fa disset anys, o divuit o dinou temporades, que soc aquell que diu: “El 1970, Espanya estava…”. I, és clar, aquesta veu s’ha fet coneguda. La gent la coneix, la reconeix, i em passen coses molt gracioses. Em passen coses, per exemple, de gent que em diu: “Digue’m alguna cosa”, pel carrer. I jo dic: “Que li digui alguna cosa? Que li digui què?”. “No, digue’m alguna cosa amb la veu de Cuéntame”. I jo, que soc obedient, dic: “Entesos”. Aleshores, em veus dient: “Els Alcántara anàvem pel carrer i saludàvem les persones que…”, i es posa molt contenta. I la meva dona, que és al costat, per exemple, aquell dia, em diu: “Vols deixar de fer el ridícul?”.

És a dir, que m’han passat coses molt gracioses amb això de la veu, perquè sé que a molta gent li agrada molt. Ara ja m’he acostumat una mica a la meva veu. També és veritat que la veu que poso a Cuéntame no és exactament la veu que utilitzo per parlar aquí. De fet, molta gent diu: “No et reconec”. Perquè a Cuéntame poso la veu una mica més així, una mica més campanuda. També, d’altra banda, perquè quan em van oferir la feina en aquell moment, vaig pensar: “Suposant que tingui èxit, jo no vull que després, cada vegada que obri la boca, diguin: ‘Mira, és Carlitos Alcántara’”. Perquè si estàs fent Machbeth o Hamlet, potser no queda gaire bé. Aleshores, mira, és quelcom que em fa reflexionar sobre alguna cosa que ens ocorre, crec, a tots. Hi ha tantes coses que tenim i que no ens agraden, oi? I que, no obstant això, la resta ens diuen que els agraden. I tu dius: “Però com li pot agradar això meu, si és horrible?”. Perquè estem obsessionats, a vegades, amb ximpleries, amb coses que hom pensa… Doncs que té un gra aquí, que té el nas tort, que té la veu lletja, que té un no sé què, que les mans són no sé com, que les ungles… No ho sé, a cadascú, el fantasma que sigui, perquè tothom el tenim. Tots tenim quelcom que no ens agrada de nosaltres. El meu consell és que ens hem d’oblidar d’això, perquè el que menys t’agrada de tu pot ser el que més agradi a la resta. Així que mira! I ara, ja m’he acostumat una mica a escoltar-me i em tolero, però tot i així, a vegades dic: “Per què no tinc…?”. Sento nois que parlen així, amb una veu d’aquestes, i dic: “Per què no tinc aquesta veu, Déu meu?”. Però, bé, no es pot tenir tot.

Jesús. Hola, Carlos. Soc en Jesús. Els actors heu de treballar amb joves, nens, com a ‘Billy Elliot’. Què creus o què observes en els joves i nens que podem aprendre els grans.

Carlos Hipólito. Moltíssimes coses. Però moltíssimes coses. Mira, a mi, ser prop de… Ja m’ha passat en altres coses, perquè a les sèries de televisió, per exemple, m’ha tocat fer de pare de nens petits i he hagut de conviure amb ells moltes hores. Però aquí, a Billy, que hi ha tants nens i nenes i d’edats diferents, jo et diria que m’està… No només a mi, a tots aquells que hi som, ens enriqueix moltíssim. Perquè vosaltres aporteu quelcom a les coses on participeu que no us n’adoneu, però són molt valuoses, que és una frescor, una naturalitat a l’hora d’enfrontar-se amb les coses. Sinceritat a l’hora de valorar, per exemple, la feina. Sou un públic molt més dur, perquè, generalment, dieu el que penseu. I si alguna cosa t’avorreix, doncs dius que t’avorreix i no passa res. A més, està molt bé, seguiu fent-ho. Però, d’altra banda, també, a mi, el fet de treballar amb els nens i nenes que són a Billy, que tenen tanta il·lusió per allò que fan, que treballen tan intensament i que els costa tant d’esforç, em posa en contacte amb una cosa molt maca, que és com… Et fan recordar per què un dia et vas voler dedicar a això. Jo segueixo vibrant amb… I crec que es nota que m’agrada la feina d’actor, i és una cosa que m’apassiona, quan en parlo. Però, d’alguna manera, hi ha il·lusions i entusiasmes que es matisen una mica amb el temps, perquè la vida ja es va encarregant de donar-te clatellades, de tant en tant. Aleshores, bé, disminueixes una mica, potser, de sobte, l’entusiasme, moltes vegades, amb les coses. Però jo crec que a tots els qui fem Billy, treballar amb joves ens està donant una injecció de vida enorme.

M’agradaria saber si tens algun referent en el món del teatre o del cinema.

Carlos Hipólito. Jo vaig tenir uns mestres molt bons. És una altra sort que vaig tenir. Abans deia que havia tingut sort de saber què m’agradava, de poder-me dedicar a això, d’haver tingut continuïtat a la feina. Però també vaig tenir molta sort que… Perquè quan vaig començar, vaig entrar en una escola on els professors eren directors de teatre, i em van ensenyar coses magnífiques. Va ser un coreògraf americà que es deia Arnold Taraborrelli… Bé, que es diu Arnold Taraborrelli, que és un gran mestre que em va ensenyar a ser en un escenari, més enllà de fer classes de ball i aquestes coses. Ell ens ensenyava que si ets aquí, dempeus, i entra algú per aquí i se t’apropa, aquesta persona desplaça aire, fa que es mogui l’aire. I l’aire que hi ha entre tu i l’altre no és el mateix quan ell arriba i s’hi està apropant. Per tant, la manera en què s’hi apropi modificarà la teva posició a l’escenari. Si aquesta persona se t’apropa molt de pressa, generalment, tu fas així, te’n separes una mica. O, per exemple, em va ensenyar una cosa magnífica. I us ho explico a qui feu teatre perquè ho sapigueu sempre. A l’escenari, a vegades, no us ha passat que dieu: “No sé què fer amb les mans. Déu meu, on poso les mans? No sé què fer”? Per no fer així o no gesticular massa. Una vegada, vaig comentar aquest tema a l’Arnold i em va dir: “Els teus braços sempre estaran ben posats si tu, des d’on siguis, sense moure’t gaire, els mires de reüll i els veus. Si no els veus, estan malament”. Això què vol dir? Que si et quedes així, tu no veus els braços. Doncs estan malament. Aquesta postura és estranya, oi? És més normal aquesta. O, per exemple, has de dir: “Ha anat cap allà!”. Doncs si dius: “Ha anat cap allà”, és clar, està malament perquè no ho veus, és millor aquí. Aquestes coses, que són senzilles, fan que la teva actitud física a l’escenari i la teva postura siguin més harmòniques. I, per exemple, de l’Arnold, que era un dels meus mestres, vaig aprendre això.

D’en William Layton, que era l’altre mestre americà i que vam tenir la sort que vingués a ensenyar-nos coses, vaig aprendre que el millor treball és el que no es nota. És a dir, que no s’ha de sortir a l’escenari i dir: “M’està costant molt, mira com suo, mira quina veu que tinc, mira com em moc, mira…”. No, no, no. El millor treball és el que fa que l’espectador que t’està veient pensi: “Però aquest no està fent res, no. Aquest és així”. És a dir, que s’ho creguin. Layton deia una cosa preciosa. Deia: “Tant de bo mentre t’estigui veient la gent…”. Deia: “Carlitos…”, perquè ell parlava amb accent americà. Deia: “Carlitos, tant de bo la gent, quan t’estigui veient, no digui: ‘És un bon actor’. El que ha de dir quan et vegi és: ‘Pobre home, què li ocorre?’. I després, quan hagi acabat l’obra, que diguin: ‘Era un bon actor, me l’he cregut’. Però mentre t’estan veient, han d’estar veient el personatge, no l’actor”. Aleshores, en aquest sentit, ens va ensenyar que, com més senzilla és una interpretació, com més realista, millor. I no s’han de fer grans coses ni exageracions. I després, un altre dels meus grans mestres va ser en Miguel Narros, que és un director amb qui vaig fer onze muntatges. Vaig arribar a fer amb ell onze muntatges. Em va ensenyar també molt d’aquesta màgia de què tant parlo. Perquè era un home ple d’idees que tenia un bombardeig d’imatges al cap i que ens ajudava molt. I tenir la sort de tenir grans i bons mesters és magnífic, perquè t’ensenyen no només a fer bé la teva feina, sinó a ser en un ofici. Perquè hom pot ser bon actor, mal actor, un actor regular, el que sigui, però has de saber quin tipus d’actor vols ser. Hi ha gent que s’apropa a l’ofici només perquè pensa que el farà famós i que amb això es faran famosos. Qui s’hi apropa així, de segur que va de dret al fracàs. Perquè sabeu què? Que, suposant que demà us trien per fer una sèrie de televisió, aquesta sèrie té molt d’èxit i us coneix tothom al carrer i us veuen i us demanen fotos i selfies tota l’estona, quan acabi la sèrie, això acaba. Si alguna vegada penseu dedicar-vos a aquest ofici, amb el temps, el que heu de pensar és que heu d’arribar a ser grans fent això, i que no cal fer-se molt famós de cop, sinó a poc a poc. Que la teva feina vagi deixant un… L’important és tenir continuïtat a la feina. I això s’aconsegueix a força de fer-ho de la millor manera possible sempre, no pensant tant en el resultat que tindrà de cara a la galeria. Perquè els actors som actors, no famosos.

Bé, a hores d’ara sabem que ets un gran actor.

Carlos Hipólito. Bé…

I que has rebut un bon grapat de premis i de reconeixements públics per la teva feina. Et volia preguntar què és per tu l’èxit i què és per tu el fracàs.

Carlos Hipólito. Ui, és una bona pregunta. Per mi, l’èxit potser no és allò que s’identifica amb el reconeixement. Tendim a pensar que qui té èxit és algú que és molt celebrat per la seva feina, a qui s’aplaudeix molt i que és molt conegut i molt famós. Per mi, l’èxit és una altra cosa. És a dir, és quelcom que sé que existeix i, per descomptat, no em posaré en actitud de purista a dir: “Això no m’interessa”, no. També m’agrada, evidentment, perquè a tothom ens agrada que ens diguin que allò que fem funciona i que agrada a la resta, per descomptat. Però jo això no ho busco. Vull dir que m’encanta si es produeix i em fa molt feliç, però no ho busco. El que busco, la majoria de les vegades, són metes petites. Per mi, l’èxit és, dic professionalment, anar cobrint metes petites que em vaig posant. Per això salto d’un gènere a un altre, perquè no m’agrada estancar-me. Aleshores, dic: “He fet comèdia i els ha agradat. Doncs ara intentaré fer drama”. Quan estic fent drama: “Intentaré fer televisió, intentaré fer un musical, ara em posaré a cantar, a veure què passa”. Posar-me en risc permanentment. No quedar-me en una zona de confort, perquè crec que això t’aplata una mica com a artista. Per tant, per mi l’èxit és quan jo sé que quelcom que he fet ha aconseguit arribar a la gent. I, a vegades, és un reconeixement molt humil. Mira, t’explicaré una història que vaig explicar una vegada i crec que va escriure algú en algun lloc. Però és una història molt bonica que em va ocórrer i que defineix molt allò de què parlo. He dit moltes vegades que el millor que em pot passar com a actor és que algú em digui després de veure’m: “Això m’ha passat a mi”. És a dir, que es reconegui en allò que he fet, perquè això vol dir que s’ha cregut el personatge i que l’ha commogut. Al cap i a la fi, jo surto a un escenari perquè passi això.

Doncs una vegada em va passar que estava fent una obra titulada Història d’un cavall, que és un conte de Tolstoi, un autor rus, que es va adaptar per teatre i es feia en format de musical. Tenia cançons i balls. Aleshores, els actors fèiem de cavalls, i el personatge protagonista, que me’l van donar a mi, era un personatge que es deia Patizanco, un cavall de pura sang, de molt bona raça, que havia nascut clapat. “Clapat” significa que neix tacat, amb taques. Que tenia taques. Això, com a pura sang, li treia totes les possibilitats de competir a concursos, etcètera, perquè ja era un cavall defectuós. I, per això, la bandada li girava l’esquena i els homes l’utilitzaven per fer feines duríssimes i no podia fer el més bonic, que era córrer a les carreres, etcètera. Aleshores, era la història d’un tipus marginat. Al final, el que explicava l’obra era la història d’un marginat per ser diferent, que la resta el deixaven de banda. I jo feia aquest personatge. Era un personatge molt bonic. Vam treballar molt com fer de cavalls, perquè, evidentment, un home de quatre grapes pot ser un gat o un gos, però mai un cavall. Perquè un cavall té el cos aquí, té un coll enorme, un cap gran… És a dir, la morfologia no té res a veure amb la de l’ésser humà. Però nosaltres vam intentar fer amb el nostre cos la part davantera del cavall. Fèiem una sèrie de moviments que ens feien com… Bé, vam treballar amb un mim meravellós, en José Piris, un tipus extraordinàriament talentós que ens va ajudar molt a fer-ho.

En aquesta obra, fent això, jo tenia uns monòlegs enormes, llarguíssims, que explicava al públic. La meva història trista, el que em passava, etcètera. Un dia que vaig arribar al teatre per fer la funció, em van donar una carta que m’havien escrit. En aquella carta, quan la vaig obrir… No hi havia firma, no la firmava ningú, però posava: “Hola, senyor Hipólito. Li volia donar les gràcies per haver explicat la meva història. A mi també, de petit, la bandada em va girar l’esquena”. Això posava. I em vaig quedar… Vaig dir: “Caram, i això?”. I no hi havia cap telèfon on pogués trucar, on em pogués dirigir, una adreça, res. Aleshores, vaig pensar: “Bé, realment, això dona sentit al fet que sigui actor, que hagi fet aquesta obra. Perquè ha passat, exactament, el que sempre he somiat que em passés, que algú em digués: ‘Ostres, això m’arriba’”. Aleshores, dos dies després de la carta que vaig llegir, arribo al teatre i l’entrada d’actors es troba a una banda de la taquilla en aquell teatre. I hi havia un tipus, un senyor, en cadira de rodes, amb paràlisi cerebral, tetraplègic, no es podia moure. Em va dir: “Senyor Hipólito, senyor Hipólito”. Aleshores, m’hi vaig apropar i em va dir: “Li ha arribat una carta?”. I vaig dir: “Aquest home és qui m’ha escrit la carta”. Aleshores, em va dir: “Li volia donar les gràcies en persona perquè havia vist moltes històries de marginats, però mai havia vist que algú expliqués la meva història, i vostè l’explica i li vull donar les gràcies”. Jo em vaig fondre allà, en aquell moment. I li vaig dir: “Vostè acaba de donar sentit a la meva vida”. Doncs aquest és l’èxit professional més gran que he tingut mai. I tinc un munt de premis, m’han fet crítiques boníssimes i tot el que vulguis, i m’han aplaudit molt en nits de teatre màgiques i meravelloses. Però, per mi, aquest èxit, que no el puc posar en una vitrina ni el puc posar en una prestatgeria… Però el record d’allò que aquell senyor em va regalar, és l’èxit. Per mi… Us acabo de respondre. Per mi, això és l’èxit.

Graciela. Hola, Carlos. Soc la Graciela. M’agradaria que compartissis amb nosaltres una lliçó de vida. De tota la teva trajectòria professional, amb què et quedes i per què?

Carlos Hipólito. Doncs mira, la lliçó de vida més gran me la van donar els meus pares. Els meus pares, que ja no hi són… Bé, sí que hi són, perquè encara són amb mi, encara que no sigui de manera física. Va ser: “Intenta sempre posar-te al lloc de l’altre”. I aquest ofici m’ha ajudat a posar-ho en pràctica. Perquè, a l’hora d’estudiar personatges, he hagut d’entendre per què la gent es comporta d’aquella manera. I, per tant, això m’ha fet pensar moltes vegades per què algú fa alguna cosa que em molesta o que m’ofèn o que m’agredeix. Doncs intentar entendre per què ho fa. Potser inclús el puc ajudar. No només no posar-me… És a dir, això sona a que vaig de sant per la vida i no és això. Però crec que aquesta lliçó de tolerància i d’ajudar els altres que em van donar els meus pares, que ells sí que eren uns sants, realment, m’ha ajudat a la vida a intentar crear bon rotllo al meu voltant. Això és una altra cosa en què m’insistien molt: “Intenta, vagis on vagis, deixar un bon record. Intenta, vagis on vagis, que la gent et vulgui tornar a veure. Que tinguin ganes, algun dia, de tornar-se a trobar amb tu, encara que sigui per casualitat. I no que diguin: ‘Quin horror de persona, a veure si no me la torno a trobar més’”. Això com s’aconsegueix? Doncs intentant… No costa tant fer la vida agradable a qui tenim al voltant. Tampoc es tracta d’haver d’anar dient a la gent el que volen escoltar tota l’estona, no és això. Ni de ser hipòcrita tampoc, no. Es tracta de prescindir, moltes vegades, d’allò que seria bàsic per tu, de: “El que vull ara és girar-me i anar-me’n”. Doncs no, m’hi quedaré, perquè aquesta persona tinc la sensació que vol que m’hi quedi una estona. Doncs m’hi quedo, no passa res. Crec que si tots féssim això, seríem molt més feliços, hi hauria moltíssims menys conflictes, hi hauria moltes menys guerres, ens enutjaríem molt menys i seria tot molt més fàcil.

Insisteixo, jo també tinc moments dolents i tinc a vegades mal geni, i tot això. Vull dir que no em poso d’exemple de res, en absolut. Però és veritat que crec que si tots féssim un mínim esforç per intentar no ser tan egoistes a l’hora de pensar, i no només pensar en allò que ens passa a nosaltres, el que ens han fet, el que ens han dit, el que ens han… Jo crec que tot seria molt més fàcil. Doncs el teatre m’ha ajudat a entendre més això. Moltes gràcies.