Generated with Avocode.Path Generated with Avocode.Rectangle CopyRectangleIcon : PauseRectangleRectangle Copy

La síndrome de la família perfecta

Cristina Gutiérrez Lestón

La síndrome de la família perfecta

Cristina Gutiérrez Lestón

· Educadora emocional

Júlia, de sis anys, anava a classes extraescolars per ser una crack de les matemàtiques, d'anglès per aconseguir feina en el futur, segons deien els seus pares, i dansa per tenir un cos esvelt. "Els meus pares sempre em diuen el que necessitaré quan sigui gran, però mai em pregunten què necessito ara". "I què necessites?". "Arribar a casa i jugar els tres".

L'educadora emocional Cristina Gutierrez Lestón, director de centre formatiu La granja, afirma que en els últims anys han augmentat les mancances emocionals dels nens. Tenen menys autoestima, menys seguretat i més por. També són més egoistes i impacients, fins al punt de formar part de la generació "Jo, jo", "ja, ja", fills de el següent pas després dels "pares helicòpter": els "pares dron".

Té solució? L'educadora proposa en el seu llibre, 'Créixer amb valentia', eines per fomentar la confiança i resiliència enfront de la vida. "Quan neix un bebè ens envaeixen totes les pors i és normal. Però hem de prendre una difícil decisió: Qui vols que eduqui al teu fill, la teva por o tu? Les pors també s'hereten. Així trobem dos tipus de pares: els que aplanen el camí perquè el seu fill no pateixi ni ensopeguin amb les pedres, i els que superen la seva pròpia por i preparen el seu fill per al camí ".


Creant oportunitats

Cristina Gutiérrez Lestón

Júlia, de sis anys, anava a classes extraescolars per ser una crack de les matemàtiques, d'anglès per aconseguir feina en el futur, segons deien els seus pares, i dansa per tenir un cos esvelt. "Els meus pares sempre em diuen el que necessitaré quan sigui gran, però mai em pregunten què necessito ara". "I què necessites?". "Arribar a casa i jugar els tres".

L'educadora emocional Cristina Gutierrez Lestón, director de centre formatiu La granja, afirma que en els últims anys han augmentat les mancances emocionals dels nens. Tenen menys autoestima, menys seguretat i més por. També són més egoistes i impacients, fins al punt de formar part de la generació "Jo, jo", "ja, ja", fills de el següent pas després dels "pares helicòpter": els "pares dron".

Té solució? L'educadora proposa en el seu llibre, 'Créixer amb valentia', eines per fomentar la confiança i resiliència enfront de la vida. "Quan neix un bebè ens envaeixen totes les pors i és normal. Però hem de prendre una difícil decisió: Qui vols que eduqui al teu fill, la teva por o tu? Les pors també s'hereten. Així trobem dos tipus de pares: els que aplanen el camí perquè el seu fill no pateixi ni ensopeguin amb les pedres, i els que superen la seva pròpia por i preparen el seu fill per al camí ".


Creant oportunitats

Transcripció

00:06
Cristina Gutiérrez. Soc la Cristina Gutiérrez Lestón, soc educadora emocional, escriptora i directora del projecte educatiu de La Granja, amb seus a Barcelona i Madrid. Una granja escola on entrenem habilitats socials i personals, competències emocionals de nens, joves i adults.

00:25
Marta Tamayo. Hola, Cristina, com estàs? Soc la Marta i soc mare de tres fills. Bé, la veritat és que estic encantada de poder compartir aquest moment amb tu, perquè tu, com a educadora, comparteixes sobretot molt de temps d’oci i de temps lliure amb ells, i m’agradaria saber una mica com és el teu dia a dia amb els nens.

00:49
Cristina Gutiérrez. Ostres, doncs el meu dia a dia a un lloc on hi ha cavalls, animals, natura i molts nens et podria dir que és intens. Intens, molt divertit i cada dia de debò crec que és una aventura, no saps mai què passarà. T’he de dir que els nens són sorprenents quan se’ls dona espai i temps, i et sorprenen cada dia. De fet, jo crec que s’adonen de moltes més coses de les que nosaltres, els adults, ens adonem. Tenen una capacitat de percepció molt fina. Recordo que un nen va dir al seu pare, un nen de quatre anys va dir al seu pare: “Pare”, mentre sopaven, li va dir: “Pare, estàs assegut en la ràbia, i això no és gens bo”. Aleshores, recordo que vaig pensar: “Ostres”. M’ho va dir el pare l’endemà i vaig pensar: “Ostres, quants de nosaltres som allà, asseguts en aquesta ràbia, sense ni tan sols adonar-nos-en?”. I quina sort que tinc de treballar en un lloc on els nens s’afronten amb tu cada dia i et fan aquests “pam!”, que et diuen en quin moment estàs com a mare, com a pare, com a educador o com a professional. Aleshores, la veritat és que crec que tinc la millor feina del món.

01:53
Marta Tamayo. Creus que en generacions anteriors, en què s’educava d’una altra manera, hi ha hagut molts canvis en relació amb com eduquem avui dia? Vosaltres heu notat aquests canvis?

02:04
Cristina Gutiérrez. T’he de dir que sí, que hem notat molts canvis, i quan treballes en un lloc com on jo treballo, que és una trinxera de l’educació, on tot t’esquitxa, doncs… D’alguna manera, ho vius a la teva pròpia pell. T’he de dir que els nens avui dia són molt més exigents que abans i molt més reptadors. Amb exigents vull dir que quan tu parles o els expliques un temari o alguna cosa i no els convenç o no els interessa, de sobte giren la mirada i ja no t’escolten. T’he de dir també que en els 37 anys que fa que treballo amb nens, mai m’he trobat amb tantes carències emocionals en ells. Parlo de pors, pors a gairebé tot. Parlo de baixes autoestimes, sobretot quan arriben a l’ESO. Parlo també de desconfiança, no només cap a ells mateixos, sinó també cap als companys d’escola, amb els quals són junts, potser, des de P3. Parlo també d’inseguretat. Últimament, molta acceleració, i des de fa anys ens estem trobant, cosa curiosa, amb nens i nenes de vuit anys amb ansietat i estrés, fins al punt que hem hagut de construir el circuit de l’ansietat perquè, almenys quan els nens… Ja que no podem, no tenim la vareta màgica per treure l’ansietat de la vida dels nens i de les famílies, almenys que surtin de l’activitat entenent la diferència entre ansietat i estrés, i que en surtin sabent com ells poden gestionar l’ansietat i que no sigui l’ansietat qui els gestioni a ells. Això és una mica el que ens estem trobant.

03:33

Un exemple de coses que estan passant és l’Isaac, un nen de 12 anys que va venir a una excursió que s’anomena “Som una classe, som un equip”, en què, després de tres activitats, el lideratge amb el cavall, el pont de la comunicació positiva i el circuit de la confiança, vam seure en un prat i els vam preguntar: “Què t’emportes d’avui?”. Quan va arribar el torn de l’Isaac, ens va dir: “D’avui m’emporto saber que importo a algú”. Això està passant, està passant molt als instituts, hi ha molts Isaacs. Jo sé que l’Isaac és important pel seu pare, però aquí el que jo penso no importa, aquí l’únic que importa és el que pensi un xicot de 12 anys. I creure això o pensar això a aquesta edat és francament perillós. Així que, no ho sé, us convido a tots, quan arribem a casa, que diguem als nostres fills, sobretot als adolescents, que potser estan enfadats amb el món, que els diguem, encara que sigui només en 30 segons: “Ep, que ets important per a mi”. Necessitem sentir-nos importants, que importem a algú. I podem, des de l’educació, com a pares, com a mares, com a oncles o com a avis, dir a aquest nen: “Ep, ets important per a mi”.

El síndrome de la familia perfecta. Cristina Gutiérrez
04:40
Marta Tamayo. I d’on creus que venen totes les carències emocionals?

04:43
Cristina Gutiérrez. D’una banda, la sobreprotecció. D’altra banda, l’acceleració del món en què fem viure als nostres nens i nosaltres. I, en tercer lloc, una cosa molt curiosa, que és que crec que hem fet desaparèixer la cultura del ser per la cultura del tenir. Quan jo sobreprotegeixo, el que faig és, directament, congelar l’autonomia dels nens, genero dependència. Quan són petits, dependència en els pares i les mares. Però a mesura que creixen, sobretot quan arribem a l’ESO, els pares ja no som tan fantàstics i, aleshores, el que passa és que els nens busquen aquesta dependència en els amics o amigues de la classe. Quan jo dic que sobreprotegir literalment és desprotegir, és perquè quan jo sobreprotegeixo, el que estic fent en realitat és fer coses que pots fer tu. És a dir, si jo et faig els deures o pregunto pel grup de WhatsApp quins són els deures del dia, el que faig és: “Ja ho faig jo perquè tu no pots”. Quan soc jo qui, per exemple, discuteix la nota d’un examen amb el teu professor de l’ESO, el que dic és: “Ja ho faig jo perquè tu no pots”. I, finalment, el nen s’ho acaba creient. Quan un nen creu que no pot, li baixa l’autoestima, té pors i inseguretats. A més, té desconfiança. Recordo una nena, l’Ana, que va venir a la granja a fer unes colònies emocionals amb la seva classe i era la típica nena que sempre anava una mica rere les altres nenes. Si totes anaven amb les vambes blanques, ella anava amb les mateixes vambes blanques. Recordo que l’últim dia li vaig preguntar: “Què t’emportes, Ana?”. I em va dir: “M’emporto que l’autoestima és com una ampolla que hem de mantenir plena per estar bé amb nosaltres mateixos”. És a dir, aquesta ampolla que tots tenim, ella anava tot el dia amb l’ampolla al darrere demanant a les amigues que li omplissin l’autoestima. Com tots aquests nens que, d’alguna manera, han patit, amb aquesta generositat que tenen, també va afegir al final: “I quan me’n sobri, Cristina, ompliré les ampolles de la resta”.

06:35

Aquest “quan me’n sobri” a mi em va impactar, perquè tenia els nens més petits en aquella època i jo sentia que jo sempre anava donant, anava buidant la meva ampolla d’autoestima per omplir la de la resta, i que molts cops arribes a casa i la tens buida. Per tant, quan la tens buida és quan l’autoestima ja no hi és, i aleshores és quan et desesperes o ja no pots més. O quan, per exemple, comences a cridar. Aquesta, per mi, és una de les causes, aquesta sobreprotecció, que fa que als nens els baixi l’autoestima i no se sentin capaços d’estimar-se a ells mateixos, de tenir una bona opinió d’ells mateixos. La segona de les causes, per mi, és aquesta acceleració en què fem viure al món. Hi ha una altra anècdota, recordo… Bé, és una anècdota que passa molts cops, un nen que anava a cavall em va dir: “Què farem després?”. I jo pensava: “Ostres, vas sobre el cavall”. I recordo que li vaig tapar els ulls amb una bena i el nen, de sobte, diu: “Fa olor”. És clar, va notar que el cavall tenia olor. Aleshores, em diu: “És molt suau”. És clar, quan deixo de pensar amb ansietat en el futur i em poso aquí en el moment present, puc viure aquesta sensació, aquest instant. I, a més, muntava el cavall a pèl i em va dir, tocant-lo, acariciant-lo: “El cor li batega”. Sí, el cor d’un animal batega, com el teu, com el meu. Ens manca aquesta empatia. L’acceleració del món ens allunya de l’empatia, de veure’t, de mirar-te i també de mi.

08:03

Però, és clar, és lògic que això passi, perquè quan arribem a casa, què fem? El nen està berenant i li diem: “Vinga, que ja hauries d’estar fent els deures”. Està fent els deures i li diem: “Vinga, que ja hauries d’estar sopant”. Està sopant i li dius: “Vinga, que ja hauries de ser a la dutxa”. És a la dutxa i li dius: “Vinga, que ja hauríem de ser al llit, perquè demà…”. Perquè demà, què? Comença la competició? Comença la cursa? La pregunta que ens hauríem de fer potser és: qui ha decidit viure amb presses, tu o ell?

08:34
Marta Tamayo. I com podem aconseguir…? Perquè, efectivament, sobretot qui tenim nens petits, sempre s’entretenen molt i això fa que s’alenteixin els ritmes dels adults. És cert que entenc que els adults ens hauríem de posar una mica més a la seva alçada, però de quina manera podem frenar el nostre propi ritme?

08:54
Cristina Gutiérrez. Recordo que un nen de cinc anys em va dir… Hi ha molts que et comenten: “Els meus pares estan molt ocupats”. I ells, de debò, us juro que entenen que els pares estiguin ocupats. Ho entenen perfectament. Saps què no entenen? Que quan arribem a casa, els pares i les mares ens seguim sentint ocupats. Això no ho entenen. Aleshores, us convido, quan arribeu a casa, que en lloc de parlar-vos a vosaltres mateixos: “He de fer el sopar”, ho canvieu per un: “Vull fer el sopar”. “He d’ajudar el meu fill a fer els deures” per un: “Vull ajudar el meu fill a fer els deures”. “He de portar el meu fill a entrenar” per un: “Vull portar el meu fill a entrenar”. Veureu que només parlant així canviareu l’haver de fer pel voler fer. Inclús podem dir: “No he d’anar a treballar, vull anar a treballar”.

09:38
Marta Tamayo. En relació amb això, jo és cert que intento una mica fer aquest tipus d’exercicis amb els meus fills i, en moltes ocasions, en lloc d’”He de”, ho intento substituir per: “M’ajudes? Ho compartim?”, i així també s’hi impliquen ells i aconseguim equilibrar els ritmes de tots.

09:56
Cristina Gutiérrez. Sí, això és interessant, dir que som un equip, això ens funciona molt. Nosaltres som un equip, i com un equip, cadascú té la seva missió. Aleshores, la teva filla de set anys ja pot ser l’encarregada, la responsable de fer l’amanida a casa, i els nens més petits, de quatre o cinc anys, són responsables, com a part de l’equip, de parar taula. És fantàstic anar una dimensió més enllà, és a dir, no quedar-nos en l’ajudar, sinó per una missió més gran, ser un equip.

10:24
Marta Tamayo. Una altra de les causes que has esmentat és la cultura del ser pel tenir. Com ens l’expliques?

10:31
Cristina Gutiérrez. Això ho vam començar a veure l’any 2000, 2002, que els nens estaven canviant molt, no ens escoltaven com abans, no aconseguíem modular actituds i comportaments, i arran d’això, vam començar a estudiar el que passa. Com que passa a tants nens i tantes famílies, ho vam poder fer força fàcilment, i ens vam adonar que havíem canviat. Sobretot en aquella època, va ser l’any 2000, 2004, l’època de l’apogeu econòmic, en què érem tots una mica els reis del mambo. Aleshores, es va canviar una mica la cultura del ser per la del tenir, és a dir, anar a comprar ja ocupa molt de temps, i tot el que comprem, sobretot als nens, encara més, perquè el que comprem triguem molt a utilitzar-ho. Abans, amb una nina potser ens cansàvem abans, però a un joc d’ordinador li pots posar hores i hores i hores de dedicació. I estem tan ocupats tenint i fent servir el que tenim que, finalment, no ens dona temps, no ens queda temps per ser. I ser és compartir, ser és tenir temps per pensar, per sentir, ser és barallar-te amb el teu company de classe i buscar dins de tu les eines, els recursos, per tornar a ser amics. Això és ser.

11:38
Marta Tamayo. Sí, tenir temps, una mica, per la reflexió, oi?

11:40
Cristina Gutiérrez. Exacte. Generar oportunitats per ser ara ja comença a ser vital, per com estan, per les carències que estem veient i el que estem vivint. I quan no podem tenir aquestes oportunitats de ser és el que fa que, si jo no soc, jo no sé qui soc, com m’estimaré si no sé qui soc? Aleshores és quan l’autoestima baixa, no em puc estimar. L’autoestima baixa. Recordem que l’autoestima és la base de l’èxit i de la felicitat de les persones. Per això és bàsic, imprescindible, que des de les famílies, però també des del sistema educatiu, intentem buscar ocasions, oportunitats, perquè els nens puguin entrenar aquest ser, aquesta valentia, aquestes competències emocionals, aquests recursos que tenim a dins, aquestes habilitats socials i personals per poder ser.

12:30
Marta Tamayo. En relació amb el que m’estàs explicant, el teu llibre es basa una mica en la valentia, en créixer amb valentia. La valentia es pot entrenar?

12:40
Cristina Gutiérrez. A veure, el primer que hem de tenir en compte és que quan a nosaltres ens neix un bebè, una criatura, ens envaeixen totes les pors del món mundial, totes i més. No passa res, és natural. El que sí que hem de prendre en aquell moment, també, és una difícil decisió, i és qui vols que eduqui el teu fill, la teva por o tu? Por que li passi alguna cosa, por que no sigui feliç, por que no tingui amics, por que suspengui, por que no sigui bo en mates, por que no sigui bo en aquell esport que vull. Por, por, por. Jo crec que aquesta és la primera pregunta que ens hem de fer: qui volem que eduqui el nostre fill. Si nosaltres volem… Si dius: “Bé, l’educarà la por perquè no ho puc fer d’una altra manera”, no passa res, però recordem que les pors també s’hereten. Com les cases, els pisos, les pors també s’hereten. Això ho hem de tenir en compte. Jo sempre dic que hi ha dos tipus de pares: els pares que preparen el camí pels seus fills, aquells que els l’aplanen i li treuen les pedres perquè no sigui cosa que no estigui bé, no estigui content, no estigui alegre i feliç tot el dia. I després hi ha un altre tipus de pare, el pare que prepara el fill pel camí, sigui aquest camí com sigui. Aquests pares es mengen les seves pors, perquè els que preparen el fill no significa que no tinguin por, significa que són valents, ho superen i ho afronten. Aquesta és la diferència. Així que jo recordo quan la meva filla Alexandra tenia tres anys i em va arribar el paper de les colònies a l’escola. Ostres, vaig pensar: “Uf, és molt petita. I si no li agrada el menjar? I si de nit m’enyora?”. Així que cada cop que he de prendre una decisió, em faig una pregunta: “Qui està decidint, tu o la teva por, Cristina?”. En aquest cas, vaig signar el paper perquè anés de campament.

El síndrome de la familia perfecta. Cristina Gutiérrez
14:23
Marta Tamayo. Sí, és cert que, molts cops, qui hem de superar primer la por som els pares. Posar cares de: “Bé, no passarà res. No t’ho trasllado a tu”. Encara que hi ha cops que jo crec que també és important que els teus fills vegin que tu també sents por, que és una cosa normal, però que ets capaç de superar-la, que és una mica la valentia, jo crec, és el concepte que tu introdueixes també al teu llibre: créixer amb valentia, que no significa no tenir por, sinó més aviat superar-la. Això és així?

14:53
Cristina Gutiérrez. Sí, de fet, he escrit sobre la valentia perquè cada cop em trobo amb més nens amb pors i també em trobo cada cop amb més pares espantats. Un pare espantat significa que té la por enganxada a la pell. Quan tu tens la por enganxada a la pell, és molt difícil que no sobreprotegeixis. També és molt difícil que no eduquis en la por, però just en aquell moment és quan has de prendre la decisió en relació amb els teus fills de treure la teva valentia de les butxaques, perquè la tenim aquí dins. Treure la valentia i afrontar aquestes pors que tens en relació amb els teus fills. Que sí, que en són moltes i, a més, molt intenses, com a mares, totes ho sabem, i com a pares també. Perquè si no, compte, perquè ens aproparem perillosament a educar en la covardia, i això ja està passant. Estem educant més en la covardia, en no afrontar una por, que en la valentia. Què és la valentia? La valentia és un comportament, és una actitud, que ens serveix per afrontar una por, sigui real o sigui imaginària. De fet, el 93 % de les pors que sentim no són reals. La valentia… Jo recordo un cas que em va passar, en Sergio, un nen de nou anys que va venir de colònies. Anàvem a muntar a cavall, va venir molt trist i em diu: “Soc l’únic covard de la classe”. Jo li vaig dir: “No, què vols dir?”. I em diu: “Soc l’únic nen a qui li fa por muntar a cavall”. Me’n recordo, a la granja no parlem, a la granja preguntem, així que no li vaig dir res. Simplement, amb les activitats sabia que ell ho havia d’aprendre per si mateix, perquè això per nosaltres és l’educació emocional: la vivència, aprendre per tu mateix, perquè sigui un aprenentatge significatiu. El tercer dia, en Sergio estava muntant a cavall. Recordo que vaig passar, el vaig veure, el vaig mirar… Són aquells moments màgics, el mires, ell em va veure, em va mirar, i quan va baixar del cavall va venir corrent i em va dir: “Cristina, ja ho entenc”, i li vaig dir: “Què entens?”. “Ja entenc que la valentia no és no tenir por. La valentia és tenir por i, tot i així, muntar a cavall”. Vaig dir: “Doncs sí, genial”.

16:50

Aleshores, li vaig fer una pregunta: “Aleshores, qui ha estat l’únic valent de la classe?”. Em va mirar i em va dir: “Jo”. I dic: “És clar”. Aleshores, va ser un d’aquells moments màgics en què obre els ulls, en què li brilla la mirada i, de sobre, l’autoestima vaig veure com li pujava. Si hi ha una mirada que reflecteix l’autoestima, sens dubte, era la d’en Sergio aquell dia.

17:09
Marta Tamayo. Això és el que t’anava a preguntar, que l’autoestima està intrínsecament relacionada amb la superació de les pors, amb poder sentir-te capaç d’afrontar la vida en general, et vingui com et vingui, bonica o lletja.

17:22
Cristina Gutiérrez. És clar, realment, si hi penses, la por… Ningú sap què és la por. Si et pregunto: “Què és la por?”.

17:28
Marta Tamayo. Sí, és clar.

17:29
Cristina Gutiérrez. Doncs la por, oi?

17:29
Marta Tamayo. La relacionem amb una fòbia o…

17:31
Cristina Gutiérrez. Una fòbia. La por, si no passa res, la por és una emoció natural, la sentim tots els humans, perquè és una emoció primària. Però és una emoció la funció de la qual ens serveix per allunyar-nos, per apartar-nos del perill, i ens ajuda a sobreviure com a espècie. Per això és tan potent, perquè t’has d’apartar del perill, perquè si no, com a espècie, ens acabarem morint. Aleshores, és fantàstic el que fa la por amb nosaltres. El que passa és el que també et deia, el 93 % de les pors no són reals, ens les imaginem. I queda un 7 % que sí, però en nom d’aquest 7 %, o d’aquest 93 %, fem a vegades barbaritats, sobretot quan sobreprotegim o eduquem els nostres fills. A més, la por, també, a més d’invasiva i que ens paralitza, la por és contagiosa. Nosaltres als nens els diem que la por és la manca d’informació, o perquè no tinc o perquè em falta una part d’aquesta informació. Jo recordo l’Alba, una nena que també em va dir… Anàvem cap a la pista on hi havia els cavalls, anàvem caminant i em va dir: “Em fan por els cavalls perquè són perillosos”. Quan nosaltres tenim aquesta situació, una cosa que ens funciona molt bé per baixar i reduir les pors dels nens és concretar la por. Així que quan la nena em va dir: “Em fan por els cavalls perquè la meva mare m’ha dit que són molt perillosos”, jo li vaig dir: “Concretament, què et fa por dels cavalls?”. I em va mirar i em va dir: “La boca”. I jo li vaig dir: “Ah, aleshores no et fan por els cavalls, el que et fa por és la boca dels cavalls”. De sobte, d’un cavall, que és molt gran, ho hem fet més petit: la boca dels cavalls. Aleshores, la segona part és donar-li la informació. Si la por és la manca d’informació, li dono aquesta informació.

19:10

Em vaig apropar al cavall. Com que era petita, la vaig poder agafar en braços, em vaig apropar al cavall per darrere, des d’on hi ha el cul i el llom. La nena el va tocar i va dir: “Ai, que calentó”. També em va dir: “La pell brilla”, perquè aquell dia feia sol. Quan em vaig apropar a la crin, vaig veure que ja es quedava més tensa. Aleshores, vaig dir: “Molt bé, fins aquí”. Concretem les pors, fem-les petites i afrontem les pors a poc a poc i al ritme de la nena. Demà ja podrem continuar.

19:38
Marta Tamayo. En una ocasió vaig llegir que si tu no t’has ocupat d’escoltar el teu fill quan és petit, quan té cinc o sis anys, que potser el que t’expliquen no et resulta gaire interessant com a adult, però per ell és el seu món, és la seva vida, i l’escoltes i li ensenyes que pot confiar en tu, després, quan sigui adolescent, igualment s’aproparà a tu, però si no ho has fet en aquesta etapa més infantil, després és molt més difícil pretendre que el teu fill adolescent vingui cap a tu per fer-te preguntes i entendre la vida.

20:11
Cristina Gutiérrez. És una mica el que explicàvem, tornem al tema de ser un equip. Un equip és tots junts cap a un mateix objectiu. En aquest cas, per exemple, l’objectiu de la família: tots junts perquè tots puguem ser feliços. No només el nen o la nena, també el pare i la mare, perquè a vegades ells són els reis de la casa i anem tots al seu voltant perquè ells siguin feliços i, aleshores, ens oblidem de ser-ho nosaltres. I, finalment, hi ha nens que s’acaben creient que la seva felicitat depèn dels seus pares. No, no, estimat, la teva felicitat depèn de tu i la meva depèn de mi. Ensenyem-ho als nostres fills, que la meva felicitat depèn de mi, i ho aprendran sols. No hi ha cap dificultat en això quan ho fem. Quan treballem en equip, saps quina és l’habilitat principal perquè sigui un treball en equip de debò? La confiança. Confiança, etimològicament, significa tenir fe. Tenir fe significa que no sé si ho faràs o no, no és la seguretat, és la fe de creure en tu. La sobreprotecció és no confiar en els nens, és desconfiar absolutament, per això t’ho faig jo, perquè no pots. Aleshores, el moment en què jo confio, que tinc fe en tu, el nen té fe en ell mateix, això sempre funciona. Per això, a vegades… Segurament has tingut algun professor, alguna persona o un pare o una mare, algun familiar, que quan t’ha mirat, t’ha mirat d’una manera que t’ha empoderat i t’ha fet veure alguna cosa en tu que tu ni tan sols veies. Aquesta persona el que veu és alguna cosa que brilla dins teu i confia que allò que brilla algun dia pot sortir. I és aleshores quan tu ho pots veure i surts a brillar. Aleshores, per mi, quan puc demostrar de la manera més curta, més fàcil i més ràpida la confiança? En els moments dolents, és a dir, quan l’ha feta bona, quan t’ha decebut, quan no t’ho esperaves. En aquest moment, tenim dos camins, no només com a pares i mares, sinó també com a educadors, com a professors, com a mestres. En aquest moment, tens dos camins: o l’humilies o el dignifiques.

22:05
Marta Tamayo. Jo crec que… En algun moment he llegit també que tu dones suport al fet de no corregir tant, no clavar tants esbroncs quan es comet un error, sinó: “Bé, analitzem-ho. D’errors en cometem tots, intentem resoldre què ha produït aquest error i quines són les seves conseqüències per aprendre també d’ells”.

22:26
Cristina Gutiérrez. o tinc una frase a l’entrada de la granja que diu: “Aquí no castiguem els errors, reparem els defectes”. Jo m’equivoco, tu t’equivoques, tots ens equivoquem, i els nens també es poden equivocar. Hi ha nens que creuen que no es poden equivocar, i això està passant també, perquè cada cop que faig els deures al meu fill, i això està passant… El 83 % dels professors afirma, en una enquesta que vam fer nosaltres, que algun cop s’han trobat deures fets pels pares, amb lletra, cal·ligrafia dels pares. Quan tu fas els deures al teu fill, realment, què li estàs dient? Els pares em diuen: “No, amb tantes extraescolars, pobre, està molt atabalat. Avui ja els hi faig jo”. Quan els hi fas tu, saps què li estàs dient? “No et pots equivocar”. Cada cop que li corregeixo els deures: “No et pots equivocar”. I hi ha nens que s’ho han cregut. Tinc una nena de cinquè de primària, la María, 25 graus, mes de maig. M’arriba a la granja, anem a esmorzar al prat i em diu: “Em puc treure la jaqueta?”. A la granja no parlem, a la granja preguntem. I li dic: “Tu no creus que aquesta pregunta te la pots respondre tu?”. I em va mirar i em va dir: “No”. Em vaig quedar… Dic: “No?”. I diu: “No”. I li dic: “Per què?”. I em diu: “Perquè em puc equivocar”. Em vaig quedar que vaig dir: “Ostres, però què estem fent?”. Estem ensenyant a una nena que per treure’s la jaqueta a 25 grans el mes de maig, ho ha de preguntar per por d’equivocar-se. Els professors també afirmen que cada cop més… “Agafeu el llapis amb punta dos”. “Punta dos?”, “Segur que punta dos?”. “Sí”. I 25 preguntes: “Punta dos?”, per aquesta por d’equivocar-se. És molt important, jo crec, que fem autònoms els nens, que confiem en ells i que els moments… Si jo puc parlar, omplir-me la boca, dir que ets meravellós. Però quan em decep, quan l’ha feta bona, aleshores és quan jo em poso com una moto: “I, a més, no serveixes per res. No vals. N’estic farta, no aguanto més”. Això és, encara que tu facis també l’altra cosa, això pesarà molt més i la confiança es trencarà”.

El síndrome de la familia perfecta. Cristina Gutiérrez
24:27
Marta Tamayo. I si els sobreprotegim massa, a la fi això tampoc es podrà resoldre. A mi em fa molta gràcia que, bé, havíem sentit a parlar de pares i mares helicòpter i, de sobte, tu has tret aquest concepte que realment crec que és més actual, a més, el de pares i mares dron. Explica’ns què és per tu alguna cosa més que un pare o mare helicòpter, un pare o mare dron.

24:51
Cristina Gutiérrez. Els pares helicòpter són aquells que van tot el dia fent voltes al voltant dels nens, controlant-ho tot a uns grans extrems. Pares que diuen a una professora on ha de seure el seu fill a classe, o un que va dir a la professora que hi havia un nen de la classe que no es podia apropar a menys de deu metres de la seva filla perquè, si no, el denunciava. Una altra mare que es va colar a l’excursió de l’escola, la professora es va despistar i, de sobte, la mare va pujar corrents i, quan la va veure, estava canviant nens de lloc perquè el seu fill segués amb no sé qui. Aleshores, realment, la por és capaç de fer-nos coses ridícules i que, després, quan arribem a casa, pensem: “Ostres, quina vergonya, què he fet?”. Però, realment, perquè qui estava fent això no eres tu, era la teva por. Aquest és el perdó que tenim i el consol que podem tenir. Però sí, els pares dron ja no només fan voltes, és a dir, que ho fan ja amb comandament a distància. Ser un pare helicòpter és esgotador. Hi ha moltes mares i pares esgotadors, però sobretot hi ha una mica més de mares, i els drons són aquells que van amb el comandament a distància i són capaços que tots aquests agents educadors que també, a banda del pare i la mare, té qualsevol nen, com per exemple el professor, els cangurs, els avis i les àvies, si van de campaments, els monitors, els entrenadors dels esports que fan a l’extraescolar o els dissabtes i diumenges, doncs que volen que eduquin com ells en la seva visió i en la seva mirada de com s’ha d’educar. És a dir, el nen ha de ser aquí, al seu pedestal, i no pot passar ni un segon en què no estigui content a la seva vida. I, bé, aleshores van amb el comandament a distància, fins al punt… Te’n poso un exemple molt curiós, però bé, no és l’únic, tot això és real, no és exagerat. Una escola amb nens de P5, 80 nens, amb els quals hem de fer de nit una activitat que és una passada, anar a escoltar els sons dels animals quan dormen de nit, els cavalls… No sé si has escoltat algun cop quan dorm un cavall el so que fa, o una ovella, o les gallines, o els porcs. És una passada, els encanta.

26:51

Però no vam poder fer l’activitat, la vam haver d’anul·lar perquè els pares havien exigit a través del grup de WhatsApp que, perquè fos una nit, les professores havien de rentar els cabells dels nens amb sabó i suavitzant. Com et pots imaginar, 80 nens, és clar, ens vam posar tots a ajudar a rentar el cap, els cabells als nens, i després, com que no teníem 80 assecadors, perquè, és clar, no tenim 80 assecadors, doncs els anàvem assecant els cabells. Doncs, és clar, amb els cabells mullats i de nit, no vam tenir temps de fer l’activitat. Aleshores, es van quedar sense activitat en nom d’aquest comandament a distància, i estàvem a 40 quilòmetres dels pares i de les mares. Però aquest pare dron és capaç, amb aquest comandament a distància, que tothom jugui el seu joc. I això és perillós perquè, gràcies a Déu, tenim aquest lloc que és l’escola, que és l’únic que, de moment, queda que està lluitant contra la sobreprotecció, contra aquest riu que ens porta. Aquests mestres, aquestes mestres, aquí el meu tribut, el meu homenatge, perquè realment són veritables herois que salven de la sobreprotecció molts nens, i gràcies a ells hi ha molts nens que poden seguir endavant. Hi ha pares que em diuen: “No, el món és tan dur que vull que mentre sigui petit, sigui feliç”. I dic: “Sí, i quan surti de casa i es trobi el món i vegi que l’has enganyat, què creus que farà? Primera pedra i pam, a terra, caurà i després, com que no se sabrà aixecar, perquè, és clar, no l’hem entrenat, haurà d’anar a una farmàcia a comprar una d’aquestes pastilles que venen per aixecar-se”.

28:24

De fet, el 35% dels universitaris del nostre país prenen antidepressius i ansiolítics a primer de carrera per la tolerància zero a la frustració. Això està passant. És a les nostres mans canviar el que està passant. Crec que tenim… De fet, reivindico entrenar els nostres fills en la valentia, a superar les seves pors, a educar en una sana autoestima, perquè si no, ens carregarem la societat. Nosaltres, com a societat, encara que siguem molt moderns, necessitem el mateix que sempre hem necessitat per sobreviure: joves, adolescents, forts, autònoms, valents i segurs per, algun dia, portar les regnes de la tribu. Jo recordo que sempre vaig dir als meus fills: “Vosaltres, als 18 anys, marxareu fora de casa”, en el sentit de no fer-los fora, però de viure o sortir fora, bé. Als 18 anys, a la meva filla Alexandra la vaig enviar un any fora, al Canadà, a Alemanya, una mica… Que veiés món. Recordo que quan va marxar… Crec que ho explico al llibre, i mira que no m’agrada explicar coses personals. Però encara que jo ho tenia claríssim, és clar, és la meva filla, és la meva primera nena. Marxava. Recordo que els primers dies, mentre estava al Canadà, jo vaig pensar: “Ostres, per què l’he enviada tan lluny? Si passa alguna cosa, no puc agafar un avió”, perquè costa molts diners i ja ens n’havíem gastat molts. I recordo que anava al seu pupitre, que encara estava desgastat dels anys d’estudi, m’hi asseia i plorava d’amagat perquè no se n’assabentés el meu home ni el meu fill i no em diguessin que era ximple. I, bé, quan acabava, sortia, molt digna, i tirava.

29:55

Però recordo que aleshores li vaig escriure, dues setmanes més tard li vaig escriure un mail i li vaig dir: “Ostres, ara veig que l’anglès està bé, que és important, però el que ara em preocupa no és el teu nivell d’anglès. Ara em preocupa que no siguis capaç d’aixecar-te si passa alguna cosa, que algú es fiqui amb tu, que no siguis capaç de defensar-te, de saber què vols. M’aterra tot això”. I li vaig dir: “Crec que no t’ho he ensenyat tot”. I, aleshores, em va enviar un mail, em va contestar: “Mare, no m’ho has d’ensenyar tot”. I vaig pensar: “Ostres, és cert”. Pensem que ho hem de fer tot, per a tot, i ostres, després els teus fills et donen… perdó, aquestes lliçons de vida.

30:30
Marta Tamayo. És normal, jo entenc que, com a mare, et sentis emocionada, perquè la teva filla et va donar la resposta que, finalment, tu no te n’havies adonat. I és que ella mateixa, per ella mateixa, havia d’aprendre el que tu no li pots ensenyar en certs moments i que ella, per la seva experiència, ha d’anar aprenent. Aleshores, és normal que t’emocionis. Jo, com a mare, també m’emociono, perquè t’adones que, a la fi, aquest bumerang que vas llançar torna cap a tu i, alhora, et sents satisfeta.

31:02
Cristina Gutiérrez. Sí, que aquest estrés que sents com a mare per fer-ho tot, doncs bé. Que poden més del que creiem.

31:08
Marta Tamayo. I que ets capaç de superar-la, la teva pròpia por, perquè t’adones que la teva filla té les eines per superar-la.

31:14
Cristina Gutiérrez. Exacte. Aleshores, tot i que com a professional l’utilitzo, després hi ha moments en què… Quan costa més és amb els teus fills.

31:21
Marta Tamayo. Però és normal, perquè tendim una mica a ser sempre una família perfecta, on tot ho sabem fer bé, on cada membre exerceix el seu paper idíl·lic, i no. És a dir, que aixequi la mà qui tingui una família perfecta. Jo no conec ningú, i tant de bo que no ho siguem mai.

31:39
Cristina Gutiérrez. És una síndrome, això d’amagar la vulnerabilitat, és una síndrome, la de la família perfecta, que cada cop es troba més present i cada cop la veig més. La síndrome de la família perfecta és això de casa perfecta, cos perfecte, dents blanques perfectes, i per complementar el quadre, fill perfecte. Aleshores, ostres, veig que molts cops confonem un fill amb un projecte, i un fill no és un projecte. Un fill és un fill, o una filla, sigui com sigui. Aleshores, molts pares i moltes mares tenen tanta il·lusió, i ara, a més, tenim menys fills, que fem una projecció brutal i fem un programa de vida. Però, a més, dissenyat al mil·límetre: anglès fluid als vuit, esportista d’elit als 14, llicenciat “cum laude” als 23, per complir el pla que hem ideat, i aquí tots som una muntanya de felicitat. Però hi ha nens… Recordo que un nen em va dir, en Marc, de sis anys, em va dir: “La felicitat dels meus pares depèn de mi”. Ostres.

32:41
Marta Tamayo. Això és dur.

32:42
Cristina Gutiérrez. És clar, perquè projectem tantes coses que els nens s’adonen, inclús als sis anys, de tot el que hem de fer. O la Júlia, de set, que em va dir: “Els meus pares sempre em diuen què necessitaré quan sigui gran, però mai em pregunten què necessito ara”. Jo li vaig preguntar: “Què necessites ara?”. Resulta que la Júlia feia unes extraescolars per ser una crac de les mates. Feia també anglès per tenir feina quan fos gran, que li deien els seus pares. I després feia dansa per tenir un cos perfecte, per ser esvelta, i bé, tot això que li deia la seva mare. Aleshores, jo li vaig preguntar: “Bé, i què necessites ara? Perquè si els teus pares no t’ho pregunten, què necessites ara?”. Era filla única, i saps què em va contestar? “Arribar a casa i jugar els tres”. Senten tanta pressió, els nens… Perquè quan tenim cinc i sis anys, què volem? L’únic que realment ens importa és que els nostres pares, el meu pare i la meva mare, se sentin orgullosos de mi. Aleshores, quan veus que és tanta aquesta pressió, hi ha nens, sobretot a l’adolescència, que exploten i dinamiten el pla mil·limètric, la família ideal i tot es destrueix com un castell de cartes.

33:51
Marta Tamayo. Però, bé, jo crec que també està una mica relacionat amb això de què parles al teu llibre, d’educar en la derrota.

33:57
Cristina Gutiérrez. No ho sé, per algun motiu eduquem suposant que la vida els anirà perfecta, als nostres fills. I és fantàstic tenir aquest optimisme, però crec que tots els que som aquí sabem que alguna batalla la perdrem, abans o després, alguna caurà. Aleshores, la pregunta és: però també els eduquem per quan caiguin a terra, quan hi hagi aquesta derrota? En aquestes habilitats que necessitarem, tolerar la frustració, la paciència, la resiliència, ser capaç de, encara que la resta no m’estimin, jo aguantaré, la fortalesa interior, és bàsic poder dir als nostres fills, per exemple: “No, perquè t’estimo. No t’ajudaré a fer els deures perquè t’estimo, perquè has estat tota la tarda jugant a la Play i ara és tard i jo me’n vaig a dormir perquè he de descansar, i demà t’espaviles tu amb el teu professor”. I que perdi aquesta petita batalla l’endemà, quan té vuit, nou o deu anys, no quan en tingui 20, que potser no me n’adonaré. Ensenyem-li aquest: “No, perquè t’estimo”, i que entengui que hi ha uns límits, i que ell s’ha d’espavilar i que la felicitat depèn d’ell, no de tu.

35:02
Marta Tamayo. Els nostres pares a nosaltres ens van ensenyar d’una manera. Crec que les generacions han canviat, la societat ha evolucionat molt i ara, a vegades, crec que ens trobem perduts. Quins canvis has notat tu i quins consells ens podries donar per fer front a aquesta educació?

35:19
Cristina Gutiérrez. Ara hi ha una nova generació, que hem batejat a la granja, perquè cada cop en trobem més, és la generació “Jo, jo, ja, ja”. “Jo, jo”, jo primer, abans que ningú, i “Ja, ja”, no suporto esperar. El “Ja, ja” em connecta directament amb la impaciència. Saps quina és l’habilitat principal per tolerar la frustració? La paciència. Quan l’entrenem? Amb el WhatsApp l’entrenem? Què entreno, la paciència o la impaciència?

35:46
Marta Tamayo. La impaciència.

35:46
Cristina Gutiérrez. La impaciència. Amb els jocs d’ordinador amb recompensa immediata, què entreno, la impaciència o la paciència? La impaciència. Aleshores, quan entreno la impaciència, no puc tolerar la frustració. Quan tinc paciència, puc tolerar la frustració. I això és el “Ja, ja”. Això està passant ja, com a generació. I després hi ha el “Jo, jo”, el: “Jo primer i abans que ningú”. És l’egoisme. Com a animals socials, nosaltres hem de treballar des de l’empatia, des de l’equip, que dèiem. I també el “Jo, jo” molts cops és: “Jo soc tan important…”. Això també, el “Jo, jo” una mica el creem nosaltres a casa amb el nen, que és el rei de la casa, en què tot gira al seu voltant. I aconseguim, inconscientment, sense aquesta intenció, que ell cregui que la felicitat del nen depèn de la resta. I aquí soc jo, al mig, esperant que m’arribi la felicitat, i no entenem, o confonem l’alegria amb felicitat. L’alegria és una emoció que, a més, ve ràpida, i és una cosa momentània. La felicitat és una tasca personal, és conèixer-te, saber qui ets, està relacionada amb la sana autoestima, amb, a pesar de tot, sentir-te digne de tu mateix, sentir-te digne no només com ets, sinó com el teu digne protector, que no soc algú fràgil, que necessito que constantment algú em protegeixi. Així que veig aquest “Jo, jo, ja, ja” i, és clar, us convido a no fer “Jo, jo, ja, ja”.

37:10

Una cosa que crec que és molt important és que ens coneguem. Jo convido, com a consell o com a ajuda per canviar les coses i per preparar els nens una mica més per la vida, és coneixent-nos els uns als altres, perquè aquesta nit, quan anem a sopar, li puguis explicar… Li puguis preguntar: “Quin és el teu somni, fill?”. I tu explicar-li quin era el teu somni, el teu somni de joventut, si ara ja l’has oblidat, recupera’l, recupera aquest somni i explica-l’hi. Per què no preguntar-los aquesta nit sopant: “Ep, com ens veus com a família?”? O, per exemple: “Què creus que és el millor que tenim com a família?”. O: “Què creus que podríem millorar?”. És a dir, és brutal el que els nens són capaços de dir amb sis anys. Recordo en Nil, que va dir a la seva mare… Bé, que em va dir a mi que volia dir a la seva mare, i l’hi va dir, perquè l’endemà la seva mare em va trucar, i li va dir amb quatre anys: “La meva mare necessita llavors d’alegria, li donaré les meves”. Tu preguntes què necessites a casa i et diu això, que “La meva mare necessita llavors d’alegria”.

38:05
Marta Tamayo. I, a més de l’alegria, jo crec que hi ha un altre tipus d’emocions que també hem de validar, no només estar alegre.

38:12
Cristina Gutiérrez. Exacte, sí, confonem l’alegria amb haver d’estar sempre bé. De fet, en Nil, en aquesta activitat de “Li donaré llavors d’alegria”… És una activitat que fem a la granja en què anem al bosc. Aleshores, hi ha un personatge, una fada, que té molts saquets d’emocions. Hi ha pessimisme, hi ha enuig, hi ha ràbia, hi ha tristesa, hi ha abraçades, hi ha somriures, n’hi ha un munt. Aleshores, cada nen ha aconseguit unes pedres màgiques a través de les activitats, i escull aquelles, compra, diguem-ne, aquelles llavors que més necessita, que ell sent que més necessita a la seva vida. Aleshores és quan estem treballant la consciència emocional a través del joc. Aleshores, hi ha nens que agafen… Recordo que un va agafar la responsabilitat perquè el seu pare sempre li deia, amb quatre anys, que si volia un gos, havia de ser responsable. Aleshores, va pensar: “Doncs això em sona, responsabilitat”.

39:03
Marta Tamayo. Inclús sense saber què era, segurament.

39:04
Cristina Gutiérrez. Sense saber què era. Però jo crec que cal validar totes les emocions que sentim, perquè el tema de dissimular-les, d’haver d’estar sempre guapos, perfectes i fantàstics, sobretot avui dia amb fotos, Instagram i tot això, és un perill, és una arma de doble tall, perquè quan tu no estàs bé, et sents terriblement malament, perquè penses que tothom està bé i que ets tu l’estrany. No, les emocions, totes, són naturals. No pots evitar sentir el que sents. El que tu pots, si algun cop sents això, és regular-ho. I sempre dic, als nens sempre els dic: “Tu pots sentir el que vulguis, ets lliure de sentir el que vulguis, fins i tot ràbia, pots inclús odiar-me a mi, però el que no pots és fer el que vulguis amb allò que sents. Això no t’ho permetré”. Aquesta és la diferència de què sento i què faig amb el que sento. I això els nens ho han de tenir clar des de petits. I, a més, és molt fàcil ensenyà’ls-hi, de debò, amb l’educació emocional, aprenen així. Però si ens costa més a nosaltres que a ells. Així que, amb aquestes llavors, quan tu… Per exemple, l’eina que nosaltres utilitzem… Perquè és un exercici, un joc que podem fer a casa. Agafem el saquet de llavors d’alegria, el pengem a un collar al coll dels nens i, cada cop que vèiem en Nil o un altre nen, per exemple, que estava seriós… En Nil havia dit que volia més somriures. Doncs quan estava seriós, li fèiem així, aleshores el nen feia així i somreia. És aquesta consciència constant de: “Si vols això per la teva vida, comença tu per tu mateix a fer-ho”.

40:29
Marta Tamayo. Jo crec que la base rau en això, en la comunicació, en l’empatia. Jo ho veig, per exemple, amb els nens quan són petits. Quan arribes a qualsevol lloc, a un parc, és igual, on sigui, a un lloc on hi ha altres nens que no es coneixen de res, no cal ni preguntar-se el nom i, espontàniament, es comencen a interrelacionar, a tenir jocs en comú. Sí, hi ha alguna baralla, alguna discussió, perquè, a la fi, el jo egoista sempre es troba a la natura de l’ésser humà. Però, per exemple, els adults som molt més diferents, som més reticents, potser, a tenir aquest tipus d’espontaneïtat a la nostra comunicació.

El síndrome de la familia perfecta. Cristina Gutiérrez
41:05
Cristina Gutiérrez. Saps per què? Saps quina és la por més comuna que tenim a Espanya? La por a allò que pensa la resta de nosaltres. Els petits, és clar, encara no han adquirit aquesta por perquè són petits, ja l’adquiriran. I després passa el que passa, que sentim aquesta por tots. Una mica més d’autoestima i no ens passarà tant, i valentia per superar-ho.

41:25
Marta Tamayo. Bé, jo crec que és fonamental tenir aquesta seguretat en si mateix per poder fer front a què pensaran de nosaltres, que ens importi una mica menys, al final. I al llarg de tots aquests anys com a educadora, amb les relacions que has tingut amb els nens, amb adolescents, com a mare, inclús, amb quina anècdota et quedaries? Quina és la que més t’ha aportat? La que vas dir un dia: “Déu meu, això és important”.

41:53
Cristina Gutiérrez. Hi ha molts moments increïbles, perquè… Ja t’he explicat totes les anècdotes. Però, probablement, hi ha una història molt bonica que em va explicar la mare d’en Gael, un nen de sis anys que… Va ser l’estiu passat. Tornaven de la festa major, de ballar a la festa major i, aleshores, tornant a casa, el nen diu a la seva mare: “Mare, tu sempre em preguntes què hauries de canviar perquè jo em sentís orgullós de ser el teu fill”. I la seva mare li va dir, una mica espantada: “Sí, però tu sempre em dius que res”. I, aleshores, el nen li va dir: “Doncs jo crec que ara hauries de canviar una cosa”. La mare li diu: “Ai, què?”, amb una por espantosa, perquè en Gael és d’allò que no hi ha: “Ai, mare, què em dirà?”. Aleshores, en Gael li va dir: “Crec que hauries de treballar menys i ballar més”. I la mare va respirar i va dir: “Bé”. Aleshores, el nen va afegir: “Perquè quan balles, brilles, mare”.

42:47
Marta Tamayo. Que bonic.

42:48
Cristina Gutiérrez. “Quan balles, brilles”. Quantes de nosaltres no sabem en què brillem? I si no sabem en què brillem, com veurem en què brillen els nostres fills? Com veurem el seu potencial? Crec que cal, podem ser valents, podem ser valents per ells, per poder ser això que volem. Convido en aquesta època de tanta sobreprotecció, de WhatsApp i de tot això que està passant, que siguem d’aquestes mares, aquests pares que pintem saltant-nos les ratlles. Siguem valents, atrevim-nos a somiar, perquè crec que un món millor se’l mereixen els nostres nens, i que un món de valents és un món amb autoestima.

43:26
Marta Tamayo. Que no ens faci por el que pensa la resta de nosaltres.

43:29
Cristina Gutiérrez. Que pensin el que vulguin, tu fes les teves coses. I si els teus fills somriuen i el que fas els funciona, segueix endavant.

43:35
Marta Tamayo. Doncs ha estat un plaer, de debò, compartir aquests moments amb tu. He après un munt, com a mare i com persona, i espero que et puguis seguir dedicant a aquest món de l’educació emocional, amb nens, amb adolescents i, per què no, amb els pares i els professors que els atenem. I de debò que des d’aquí et vull donar les gràcies per haver vingut, molt de gust d’haver-te conegut.

44:00
Cristina Gutiérrez. Moltes gràcies. Moltes gràcies a tots, de debò.