COMPARTIR
Generated with Avocode. Path Generated with Avocode. Rectangle Copy Rectangle Icon : Pause Rectangle Rectangle Copy

El poder de la paraula

Espido Freire

El poder de la paraula

Espido Freire

Escriptora


Creant oportunitats

Més vídeos sobre

Creu en l'ésser humà com un tot, advoca per un món sense etiquetes rígides i no entén la felicitat sense la naturalesa, que considera “bellesa suprema”. Amant de les paraules, l'escriptora i divulgadora Espido Freire fa més de dues dècades que estan dedicades a les lletres. “La paraula només té sentit quan hi ha algú per recollir-la i per escoltar-la, el coneixement només cobra un pes si es comparteix”, assegura.
Espido Freire va debutar com a narradora amb 'Irlanda' i poc després va publicar 'On sempre és octubre'. Amb la seva tercera obra, 'Pressecs gelats', es va convertir en la guanyadora més jove del prestigiós Premi Planeta. És autora de nombroses novel·les, assajos, diverses col·leccions de contes i llibres de poemes. A la seva feina li agrada explorar les veus que no han estat escoltades. En particular, diu, les dones, els nens i les minories en tots els sentits. Interessada per la condició humana, una part significativa de la seva obra està dedicada a la salut mental, patent a la seva novel·la 'De la malenconia' o als seus assajos 'Primer amor' i 'Els dolents del conte'.
Inquieta i polifacètica, Espido Freire ha estat cantant d'òpera, actriu, autora teatral, presentadora o docent. "No només crec que es pot ensenyar a escriure, sinó que he passat gran part de la meva vida dedicada a crear i elaborar sistemes per fer més fàcil aquesta possibilitat", assegura des de la seva dimensió com a professora d'escriptura creativa. Entre els seus darrers treballs hi ha l'assaig 'Després dels passos de Jane Austen' i l'obra de ficció 'Diccionari d'amors i pesars de l'A a la Z'. Recentment ha publicat el seu primer audiollibre original, 'Les cròniques de Villa Diodati' - on desvetlla els grans secrets de Mary Shelley- i acaba de llançar el podcast setmanal 'Orgullos y prejuicios'.


Transcripció

00:01
Espido Freire. Hola, soc l’Espido Freire. Soc escriptora des de fa més de dues dècades i crec fermament que allò que ara ens explica es troba en el passat. És més, molts cops les lectures de qui hem estat en el passat ens construeixen com si fóssim els anells d’un arbre de manera diferent. I ens permet també entendre, en cadascun dels moments de la nostra vida, aspectes que abans o que després, o bé no tenien importància o bé no ens resultaven ben explicats, no ens resultaven intel·ligibles. Vaig néixer al País Basc, al si d’una família gallega, de la província de La Corunya, i, per tant, m’he educat entre tres llengües. Entre el basc, el gallec i l’espanyol. He tingut aquesta riquesa que sempre he valorat, encara que de vegades passi inadvertida, perquè l’idioma en què escric i en què generalment parlo és l’espanyol. M’he passat la vida aprenent idiomes i oblidant-los gairebé tot seguit. I vaig tenir la sort que, a la meva família, una cosa innegociable era l’educació de les dues filles que els meus pares van tenir, de la meva germana i la meva. Podia pràcticament fer el que jo desitgés. Podia tenir una llibertat molt àmplia comparada amb les nenes de la meva edat, sempre que aquesta llibertat estigués dedicada a estudiar, aprendre o formar-me. I juntament amb aquest valor, el de la curiositat i el de l’esforç per continuar convertint-me en algú que portés al màxim les seves possibilitats, fossin grans o petites, també em van inculcar un altre tipus de valors: la tenacitat, el valor del treball, la sinceritat.

01:55

Això no significa, per desgràcia, que els assimilés tots alhora ni fos capaç d’aplicar-los amb la mateixa serietat que els meus pares. I al llarg del temps he hagut d’esforçar-me precisament per entendre quina era la importància d’aquest sacrifici a la feina, d’aquesta sinceritat i honestedat amb una mateixa. Però ara mateix formen, crec, que tan part de mi com ho van formar d’ells. Vaig estudiar música a la meva adolescència, en particular cant, òpera, i vaig tenir l’oportunitat, per tant, des de ben petita, d’entrar en contacte amb el món de l’escenari. Amb la possibilitat de comunicar-me amb un públic, amb algú que estava més enllà i que, d’alguna manera, estava esperant que jo fes alguna cosa. I més endavant, després d’haver acabat la carrera de Filologia Anglesa i d’haver-me diplomat en Edició i publicació de textos, aquest tipus de coneixement ha estat bàsic en la meva relació amb el lector, en la meva relació amb qui ha acudit tant als meus cursos com a les conferències. El fet que hi hagués sempre una idea de posada en escena, que no havia de ser falsa en cap moment, sinó que havia de resultar interessant. És a dir, aquesta combinació de l’honestedat amb mostrar, seduir i intentar arribar a qui es trobava a l’altra banda, tant del llibre com de la taula o de l’escenari, ha estat sempre molt important per mi. I al llarg dels anys i dels llibres, he intentat no perdre mai de vista quines eren les meves primeres lectures. Jo vaig ser una nena de biblioteca pública i, per tant, els clàssics per a mi són irrenunciables.

03:40

Contextualitzar-los també ho és. Transmetre aquest entusiasme per la literatura, per la història, per la filosofia i per la història de l’art a l’altre també ho ha estat. I, en particular, la defensa del que jo entenc per Humanitats. Per allò que ens ha permès tenir un Occident, de vegades, brutal, però també refinat; de vegades insegur i també violent; però en moltes altres circumstàncies capaç de renéixer de les seves cendres i capaç de construir allò que entenem ara mateix per Europa i allò que entenem per la nostra pròpia civilització. Per mi, la paraula només té sentit quan hi ha algú per recollir-la i per escoltar-la. El coneixement només cobra un pes si es comparteix d’alguna manera. I tinc l’absoluta convicció que les històries que no s’expliquen, les que no expliqui jo, o les que no expliqueu vosaltres, es quedaran sense explicar. I això és una pèrdua incalculable per a qualsevol ésser humà i, en general, per al col·lectiu de la humanitat. Valoro enormement les veus que no han estat escoltades fins ara, les històries que sempre han quedat oblidades. En particular, les de les dones, les dels nens. De mica en mica també incorporo les de les minories en tots els sentits. M’interessa parlar del costat fosc de l’ésser humà, potser perquè sempre he tingut molt present que en mi habitava aquella altra bessona fosca que, d’una manera o d’una altra, ombrejava quina era la meva pròpia figura pública, la mateixa figura que presentava als altres.

05:17

I, per altra banda, crec que no entendria la felicitat sense la naturalesa, sense el contacte amb els animals, sense el contacte amb allò que per a mi és la bellesa suprema. Aquesta sensació d’ordre o d’equilibri que podem contemplar quan ens allunyem de la ciutat, que ofereix un altre tipus d’ordre i un altre tipus d’equilibri, i ens perdem en un prat al nord, en un raconet al costat del riu, en la meravella que tenim fins i tot davant d’una pluja lleugera o davant d’una nevada o davant del sol tòrrid. No entenc tampoc que hi hagi un món separat fixat per etiquetes. Crec que l’ésser humà és un tot. Crec que cadascuna de nosaltres, cadascun de nosaltres, oferim les imatges o les facetes que més ens interessen. Però això no vol dir que siguin ni les úniques ni que es puguin etiquetar. I, en general, crec que aquesta pot ser una presentació inicial de qui soc jo més sincera que qualsevol de les dades biogràfiques que us podria oferir. Estaré encantada de respondre qualsevol pregunta que tingueu.

06:27
Alba María. Hola, Espido. Em dic Alba María. Soc docent i soc conscient que coneixes molt bé les xarxes socials i que hi ets molt activa. I et volia fer una pregunta. En el món en què vivim avui, en el qual té tant impacte allò immediat, com ho uneixes amb la literatura? I, per altra banda, també volia preguntar-te com a docent: Com podria inculcar aquest amor que tenim nosaltres a les lletres als nostres alumnes?

06:52
Espido Freire. Et contestaré primer la segona pregunta, perquè crec que és la que té una resposta més senzilla. La passió es contagia. I la major part de vegades només es contagia la passió. Potser no pas d’una manera momentània. Els qui sou a l’aula, per exemple, sabeu que els fruits es recullen molt més enllà del juny, molt més enllà del setembre. Es recullen quan, de sobte, un alumne o una alumna ve anys després i et diu: “Te’n recordes de mi? Allò em va marcar”. O: “Moltes gràcies per…”. O: “Vaig llegir aquell llibre que em vas recomanar i…”. Aleshores, jo tinc molta fe pel que fa a la docència i pel que fa a la transmissió del coneixement en el temps. En què cadascú segueixi el seu procés i encaixi les peces on les hagi d’encaixar. I, per altra banda, en la transmissió de l’entusiasme. Si et veuen llegir, si veuen que gaudeixes, tens la meitat de l’etiqueta… I he dit abans que no m’agraden les etiquetes. Però així i tot. La del bon professor, ja guanyada. I, en un moment determinat, és molt possible que un consell o que un comentari, o que una indicació que hagi realitzat els porti a un llibre o els porti a diversos llibres. És un treball ingrat, però és, jo crec, que un dels més meravellosos que pot exercir un ésser humà. I una de les formes, precisament, de docència i, sobretot, de divulgació que es pot fer en aquests moments és a través de les xarxes socials. Jo crec que, a més a més, en dues facetes. Una és per contrarestar gran part de la banalitat que ens hi trobem. Fa falta un equilibri, fa falta un balanç. A les xarxes socials trobem coses molt interessants des del punt de vista artístic i creatiu. Trobem, de vegades, continguts també interessants, però una gran part del que trobem té a veure amb una projecció de l’ego. Té a veure amb una projecció d’una personalitat que moltes vegades ni tan sols està formada. I, per descomptat, hi ha manipulació i hi ha una manipulació molt clara: imita’m, compra o segueix-me. Dona’m atenció.

08:43

El que és interessant és que amb totes aquestes eines, que no són noves. Les hem trobat prèviament a la televisió i les hem trobat en molts altres entorns, podem construir una cosa que sigui més duradora i que sigui més interessant. Jo crec que, en el meu cas, per exemple, el fet de compartir alguns dels hobbies o de les aficions que tenia i que no podien mostrar-se a través d’entrevistes convencionals, ha estat clau per crear un vincle emocional amb la comunitat que tinc a xarxes socials. Que, és clar, comparteixen aficions amb mi. Però no sempre. Hi ha vegades que és una curiositat. Hi ha vegades que hi ha una atracció que no sabem molt bé com definir. De vegades estan atrets exactament pel contrari, per la repulsió. “No la suporto. A veure què ha fet. Veuré de quina manera puc criticar o puc…”. I, independentment de la reacció, el que es fa a les xarxes socials té un valor per si mateix. I nosaltres, que som adultes, i que, per tant, entenem fins a quin punt un missatge positiu, fins a quin punt un exemple determinat es pot amplificar, tenim la sort que podem generar el contingut que processem, o que volem, des d’aquesta perspectiva. Sempre, i parlo des d’un ofici on l’ego és predominant. Sempre és interessant dominar fins a quin punt allò que nosaltres busquem és atenció cap a qui ho genera o cap a la matèria.

10:16

Això també passa a l’aula. I les xarxes socials tendeixen a confondre les dues coses: allò que es mostra amb qui ho mostra. Aleshores, dins de la reflexió en què podem entrar, tant a Twitter com a Instagram, com a Facebook, que és on estan ja els adults. Els alumnes és complicat que entrin a Facebook. O a TikTok o a qualsevol de les altres xarxes que s’aniran incorporant, dins de la reflexió de quin és el llenguatge que s’empra i quin és el mecanisme d’atenció que es genera, sempre trobarem una manera de transmetre aquesta afició. Ho estan fent molt bé els arqueòlegs, per exemple. Ho estan fent molt bé alguns historiadors de l’art que conec. Tenen l’avantatge d’allò visual. Quan parlem de literatura, no tant. O bé recorrem a cobertes de llibres o recorrem a adaptacions cinematogràfiques, teatrals o de sèries. Però sempre hi ha una manera. I aquí és on entra també la creativitat que fomenten les xarxes socials i que jo crec que és del més interessant que ens poden oferir. Hi ha una manera de parlar del que ens interessa, o si més no de no parlar del que no ens interessa. Si aquest espai no l’ocupes tu o no l’ocupen els teus alumnes en feines determinades, serà copat per gent que possiblement té uns interessos molt menys nobles dels que puguis oferir.

11:35
Ailes. Hola, em dic Ailes. Soc estudiant de batxillerat. Ets la guanyadora més jove del Premi Planeta i, per tant, sembla que la teva habilitat per a l’escriptura és innata. Diries que es pot aprendre a escriure?

11:47
Espido Freire. No només ho diria, és que n’estic convençuda. Perquè “qualitats innates” és un terme molt abstracte i jo crec que també molt idealitzat. Per escriure calen moltes qualitats i moltes no són innates. Té a veure, per exemple, amb l’observació. Té a veure amb la capacitat de memoritzar o associar altres textos que hàgim llegit. Té a veure amb una certa sensibilitat també per a les emocions, però també amb l’orella per als diàlegs. També amb una certa gràcia o un cert enginy a l’hora de presentar situacions. I res d’això no és innat. Hi ha gent que té una facilitat més gran o més petita, però es pot potenciar. De fet, la literatura, sobretot quan parlem de narrativa, quan parlem de novel·la, és una de les poques arts, de les poques disciplines, que milloren amb l’edat. Que permeten que la maduresa s’incorpori a l’obra i la matisin, l’ampliïn o l’aprofundeixin. Això no passa, per exemple, amb el ball, o no passa de vegades amb la poesia o no passa… Aquí cal, moltes vegades, o bé una forma física o bé, també, una espurna, una intuïció, una gosadia que es va domant de mica en mica, que es va perdent amb l’edat. La joventut és… Jo ja ho deia quan era jove. Estava, en certa manera, sobrevalorada en l’associació amb allò literari. És sempre agradable escoltar una veu nova, però si aquesta veu té alguna cosa realment interessant a dir. I té un punt de vista que no només sigui fresc, sinó que sigui rellevant. I hi ha vegades que allò que es va perdent quan els escriptors maduren, que és aquesta gosadia, aquesta frescor, aquest primer impuls, es guanya en maduresa, es guanya en comprensió del món, en humilitat, en empatia amb l’altre. I res d’això, repeteixo, és innat.

13:36

Jo no només crec que es pot escriure, sinó que he dedicat… Es pot ensenyar a escriure, sinó que he passat gran part de la meva vida dedicada a crear i elaborar sistemes per fer més fàcil aquesta possibilitat. Perquè tots tenim, almenys, una història interessant per explicar en algun moment de la nostra vida. I molts volem explicar-la. I molts ho volem fer, a més, d’una manera que permeti publicar un llibre o que permeti arribar a altres. I aquí és on comencen les primeres dificultats. Tot allò que no es va estudiar a secundària, tot allò que no sé… Que es va menysprear, perquè “per a què em servirà a mi la gramàtica i per a què em valdrà si m’entén la gent?”. Tot això es comença a valorar en el moment en què, de debò, has de parlar davant d’un públic o, de debò, has de presentar una obra, un programa, un treball, una tesi. I això es pot i s’ha d’aprendre. Estem en un món enormement audiovisual i això comporta una sèrie d’avantatges innegables. Però també hem perdut, moltes vegades, la capacitat de retòrica. Parlem amb paraules buides o parlem amb paraules bagul que es carreguen de significat a través de l’emocional, a través del gest, fins al punt que moltes vegades, en xarxes socials, la ironia o els dobles matisos han d’estar explicats en un segon tuit, en un segon missatge o a través d’emoticones. La riquesa, per exemple, lèxica, moltes vegades ha caigut en desús a favor d’una expressivitat més gran. És el que ens ha tocat. No és ni millor ni pitjor, és el signe dels temps que tenim. Però això fa que, moltes vegades, qui vulgui explicar una història es trobi sense les eines principals per fer-ho. I, per tant, ens trobem que la pròpia manera de narrar, en els darrers 20 o 25 anys, ha canviat de manera notable. I que, cada vegada, hi ha més gent que és conscient que la seva història té valor i que vol explicar-la, però que no sap com fer servir un narrador. O que no sap com estructurar una trama. O que ho fa de manera intuïtiva després d’haver vist molts continguts. També audiovisuals.

15:35

Sobretot, de fet, audiovisuals. I, per tant, el que ofereix és gairebé una novel·la que és un guió i no una novel·la com a tal. Aleshores, el que jo intento a través de l’ensenyament de creació literària és precisament compensar tot això. Matisar i fer créixer el que ja porten aquests alumnes. El seu bagatge vital, curiositat, estil, originalitat. I a partir d’aquí, incorporar teoria de la literatura, literatura comparada, redacció. La possibilitat de tornar a explicar una vegada i una altra la mateixa història fins que el resultat final sigui l’òptim, sigui el que els deixi més satisfets. I m’agrada tant fer això, que intento que només sigui… Es dugui a terme en cursos de durada breu per mai perdre aquesta espurna. Perquè, durant 20 o 25 hores, pugui transmetre el millor amb l’entusiasme. I a partir d’aquí no queda més remei que deixar aquests autors o autores incipients solets. Perquè és un ofici que es desenvolupa en solitud, en estudi, en silenci i moltes vegades també en una educació en la pròpia frustració. Però sí, l’aprenentatge que la major part dels autors van dur a terme amb prova, error i en solitari, ara es pot accelerar, i jo hi crec enormement.

El poder de la palabra - Espido Freire, escritora
Quote

"El coneixement només cobra pes si es comparteix d'alguna manera"

Espido Freire

16:53
Paloma. Hola, Espido. Em dic Paloma i soc psicòloga clínica. Bé, he treballat molts anys, però encara soc psicòloga clínica, encara que ja estigui jubilada. Mira, a més de ser una… A més de ser una gran novel·lista, també has escrit diversos assajos. Per exemple, a la teva obra el ‘Primer amor’, explores aquest sentiment en els contes infantils. La meva pregunta és: Espido, què ens diuen els contes sobre l’amor?

17:29

Que interessant que aquesta pregunta provingui d’una psicòloga clínica. Encantada de saludar-te i de parlar amb tu. Jo, si he après d’algun terreny aliè al meu ofici, ha estat precisament de la psicologia i també de la psiquiatria. Per mi, la novel·la conté una sèrie… I el relat. És a dir, la narrativa de ficció. Conté una sèrie de missatges i d’ensenyaments a través de la metàfora i a través del temps que absorbim de manera gairebé inconscient. Però en l’assaig, que és un gènere que m’apassiona i on he treballat molt, no ens preocupem per aquestes subtileses. És a dir, ens ensenya i indica directament quina és la tesi, quina és l’antítesi i quina és la conclusió. Aleshores, en aquest conte… En aquest llibre d’anàlisi de contes del qual tu parles, ‘Primer amor’, que després va ser seguit per ‘Els dolents del conte’, fusiono les dues tendències. D’una banda, recullo quins són els ensenyaments ocults que, a través dels contes populars, de les llegendes i de les sagues, ens han arribat. I, d’altra banda, ho desxifro d’una manera tan clara com sigui possible. Per què trio el primer amor i per què trio els contes de fades? Perquè una gran part del nostre imaginari col·lectiu respecte l’amor no prové de l’entorn. No prové de les relacions familiars, dels nostres pares… provenen de l’ideari, de la imaginació que una societat determinada ha projectat a través de les històries. I moltes d’aquestes històries són exemplaritzants. Ens indiquen què fer i què no, qui és premiat i qui resulta castigat.

19:11

El que és interessant dels contes meravellosos o dels contes de fades tradicionals és que la major part tenen un origen oral. Per tant, són antiquíssims. Molt més antics del que ens podem imaginar. Tenen, literalment, milers d’anys. I es continuen explicant, de vegades, modificats o endolcits, però gairebé sense canvis. Perquè la societat no havia canviat tant perquè les històries canviessin. Les històries canvien molt lentament. Per això, una de les coses que més ens sorprèn escoltar és el temps que tenen els refranys, per exemple. I com continuen clavant… I els aforismes. Com continuen clavant aquesta psicologia humana. Els contes són aforismes estesos. I el que ens expliquen, a través d’un estil molt senzill i molt simple i uns símbols universals, és què està bé socialment i què no està acceptat socialment. Per descomptat, deus haver dominat la psicoanàlisi dels contes de fades. Hem tingut l’Otto Rahn, hem tingut en Freud, hem tingut tants grans autors que han estudiat aquesta qüestió. I als contes de fades ens trobem que les històries d’amor estaven gairebé sempre destinades a les dones i no hi ha amor en elles. El que hi ha és matrimoni. És a dir, la Ventafocs no s’enamora del príncep. Va al ball i dona la casualitat que el príncep s’hi fixa. I, segons les versions més antigues, doncs no només s’hi fixa, sinó que, en fi, alguna cosa va passar aquella nit. I després ell queda tan enganxat que ha d’anar recollint mostres de peus de noies diferents fins que trobi la sabata, no? Hi ha de fer una tasca de camp interessant. El mateix passa en el cas de Blancaneu. No hi ha amor per enlloc. No hi ha la idea de l’amor romàntic decimonònic que per a nosaltres ara és imprescindible en qualsevol història que ens atregui.

20:56

Aleshores, el que acabem per fer és projectar la nostra idea contemporània de les relacions en aquestes històries tan antigues. I, moltes vegades, el resultat és, diríem, que nefast. Perquè, per una banda, tenim l’embelliment de les històries de princeses, de prínceps, de fades, de follets, de la màgia, tot aquest tipus de qüestions, entrellaçades amb la idea de l’amor romàntic, que moltes vegades també és enormement tòxic. Molt particularment per a les persones més joves, també per a les dones, que identifiquen amor amb sacrifici, amor amb possessió, amor amb gelosia, amor amb lliurar-se fins a les darreres conseqüències i fins i tot immolar-se. I repeteixo, això afecta igual a tots dos gèneres, però generalment la posició de més sacrifici i de més gran… Com dir-ho? D’una incomoditat més gran, recau principalment en les dones. I, per descomptat, no tenim gairebé històries d’amors no normatius en què les relacions no siguin estrictament heterosexuals, estrictament convenients. Per tant, ens trobem amb un problema. Quins contes els expliquem als nens? Quins contes transmetem entre els adolescents? Perquè no deixem d’explicar aquestes històries quan els nens compleixen cinc o sis anyets. La preadolescència, l’adolescència, la nostra edat adulta ara mateix està saturada d’històries que calquen, gairebé punt per punt, aquests models de contes de fades. I pensin en la seva telenovel·la favorita, la que juraran que no veuen. O aquella que van veure al seu moment i que els va enganxar com un plaer culpable. Però no creguin, doncs, que aquest pes de la relació i de com han de ser les relacions recau únicament en els nens. Es forma i es constitueix en els infants. I, a més, es constitueix com una realitat, en el moment de l’adolescència, en què el pes de l’entorn és més gran que el de la família i, per tant, comencen també a incorporar un altre tipus de formes de relació, d’a prioris, de gestos, de comunicació fins i tot no verbal.

23:02

Hi ha un problema, que és que, si modifiquem els contes de fades, hi haurà tot un sector que digui que estem sent infidels a l’esperit d’aquests contes de fades, que estem endolcint-los, que estem carregant-nos literalment la infància. Però la veritat és que han de ser, d’una manera o altra, modificats o actualitzats. O potser no. Potser han de ser explicats com van ser i pel que van ser. I, alhora, combinar això amb noves històries que ens puguin servir. Possiblement no tinguin el mateix pes, però sí que estaran més adequades. Poden servir-nos per als nous temps. I, sobretot, davant del que s’explica des dels contes de fades, a mi em preocupa molt la traducció audiovisual de tot allò dolent i tot allò nefast i tot allò superficial dels contes de fades. L’amor convertit únicament en atracció física, l’amor reservat únicament als joves i als bells, l’amor que transforma i modifica fins i tot el cos i l’aspecte d’una noia convertint un aneguet lleig en un cigne bonic. No? La idea que per amor s’ha d’aguantar qualsevol cosa i s’ha d’arribar al sacrifici últim, fins i tot el de la pròpia vida o el de la pròpia autoestima, que és una altra manera també de renúncia a la vida. I en tot això crec que tenim un marge enorme per explicar noves històries. És molt difícil, molt, molt difícil, que una història que continua despertant ressons en el temps present deixi de ser explicada. Per això observar-les és molt interessant. Per què segueix sent la Ventafocs el conte rei? Què hi ha a sota? Realment continuem venent aquesta idea? A més, és enormement rendible, no? Venent aquesta idea que un bonic vestit en una nit de ball ens pot aconseguir l’amor perfecte? I que poc glamurós és parlar d’entesa, coneixement, empatia, compatibilitat, companyia, cura. Quin adolescent vol sentir-ne parlar? No? Quan hi ha la passió, hi ha l’aventura, és insalvable. Hi ha els enemics que s’interposen en la nostra relació, hi ha la gelosia, hi ha tot allò que crea drama i que crea una situació que només podrà ser solucionada amb l’amor. Ja, però és que no. L’amor no és la solució per a tot, per desgràcia, i sobretot determinats tipus d’amor millor tenir-los lluny.

25:24
Cristina. Hola, Espido. Em dic Cristina i soc professora de Llengua i literatura. Hem parlat de feminisme, hem parlat d’amor. I jo sé que tu ets especialista en una escriptora referent a aquests temes, la Jane Austen. M’agradaria preguntar-te què té especialment aquesta autora per a tu.

25:45
Espido Freire. La veritat és que la Jane Austen és una de les meves autores favorites, però no necessàriament la meva autora favorita. Em costaria molt fer un rànquing. Es troba a… I, a més, és que aquest rànquing va oscil·lant. Va canviant lleugerament segons llegim més, coneixem més o la nostra experiència ens fa a aquesta autora més o menys propera. Hi ha algunes autores que estan, perdoneu la cursileria, molt properes al meu cor. I aquí destacarien la Virginia Woolf, les Brontë. Totes tres, encara que, principalment, l’Emily i l’Anne. La Jane Austen, en Fernán Caballero, la Carolina Coronado, la George Sand, l’Emilia Pardo Bazán, la Concepcion Arenal, la Rosalia de Castro, Sor Juana Inés de la Creu, Teresa de Jesús… I podria continuar, no? Amb algunes que no són estrictament autores literàries com, per exemple, l’Olivia Sabuco o… Però, totes elles, per exemple… I me’n deixo moltíssimes més, la Sylvia Plath… Com veieu, totes intensetes. Menys la Jane, que n’és l’excepció i que va ser la que va tenir una vida més normal i més allunyada del drama del qual parlàvem abans, totes van ser dones amb una passió i amb una vida fora del comú. I per això la Jane és tan interessant. Perquè des de la seva vida d’una petita burgesa a Anglaterra, a finals del segle XVIII. Ella neix el 1775 i mor molt jove, mor tot just complerts els 40. A l’altre segle en què el Romanticisme ja ha marcat d’una manera indeleble les relacions humanes, la literatura, l’avenç.

27:30

Bé, doncs aquesta dona que escriu des de casa seva, literalment des d’una tauleta petita, moltes vegades a les estones lliures que li deixava un altre tipus de treballs, aconsegueix sis de les millors novel·les de la història de la literatura. La seva obra no és gaire extensa. Consta de sis grans obres i després obra menor i molta obra de joventut. I, per tant, és fàcil llegir-la i és fàcil conèixer-la amb certa profunditat. Si anem a Galdós costaria una mica més i costaria… De fet, entendre la Jane Austen costa tota una vida, no? La Jane, a més, compta amb un enorme avantatge. És molt coneguda, però molt malinterpretada. És a dir, la major part de les vegades, les adaptacions televisives l’han convertit en una autora de coneixement massiu. Però l’atenció del lector o de l’espectador s’ha centrat en la relació amorosa. En el romanç, en la història entre una noia que ha de dur a terme una novel·la d’aprenentatge i el premi, que és el matrimoni. Tot i això, si grates mínimament, i com a professora de Llengua i Literatura ho faràs, comencem a trobar moltes altres coses menys contemporànies, però molt més modernes. És a dir, no hem d’oblidar que el segle XIX va passar per sobre de la Jane Austen. Per tant, tota la interpretació romàntica de la seva obra és la que durant molt de temps ha perdurat. De fet, hi ha gent que diu: “La Jane Austen, quina romàntica”. I jo sempre estic: “No, és georgiana. No, és de la regència”. No, parlem d’un altre sistema de valors. Per ells, l’amor, tal com l’entén la Shelley, la Mary Shelley, o en Byron o qualsevol dels autors de l’època, era una cosa molt sospitosa. Era una cosa que despertava enormes recels. I són contemporànies, són estrictament contemporanis.

29:12

Aleshores, el que és interessant de la Jane Austen no és tant la relació amorosa, que també, sinó la idea de la dignitat de l’individu, la idea del valor que assigna a cadascuna de les seves protagonistes i l’ull tan refinat i tan agut que tenia per als defectes. Els personatges bons, positius, de la Jane Austen gairebé no han envellit. Però els que no han envellit un dia són els mesquins. Tots tenim el cunyat insuportable que descriu la Jane Austen. Fins i tot tenim el veí que dius: “Déu meu, no, no. Que no em creui amb ell, que no…”. I et creues amb ell. Tots tenim l’oncle pesat, la manefla que està intentant arreglar-te la vida quan no… Tot això ho defineix dins d’una comunitat humana molt petiteta, com era en la qual ella vivia a Steventon primer, i després a Chawton i a Bath. Ho defineix amb tal precisió que ens permet parlar de sàtira, és clar, però també de psicologia. De psicologia de l’individu com poques vegades ha marcat una novel·la. No hi ha idealització. No hi ha globus roses surant en un espai infinit. No hi ha estrelletes que ens escalfen el cor quan veiem l’ésser humà, el noi que ens agrada. El que veiem, moltes vegades, és un arrogant que ens tracta malament. I això és precisament el que ens hi vincula. He de demostrar-li que no soc tan estúpida com ell pensa. O el que trobem és un error. Un error per haver-nos fiat de consells benintencionats, però erronis i que han destrossat la nostra vida. O el que trobem és una situació de pobresa o de necessitat que condicionarà tota la nostra vida futura. Aleshores, la Jane Austen admet aquesta lectura del romanç, aquesta lectura centrada en les relacions humanes, però ens permet també una anàlisi del moment en què s’estava vivint.

31:09

Ens permet unes veus femenines interessantíssimes en què trobem moltes vegades una visió més adequada a les nostres necessitats, de la qual després altres autores més contemporànies oferiran i, sobretot, un missatge enormement positiu sobre l’ésser humà. I aquestes novel·les s’acaben… S’acaben aquestes novel·les amb un somriure. Jo tinc la sensació, de totes maneres, que la meitat de les claus que ens dona la Jane Austen estan malinterpretades. I que, actualment, podem veure que és molt més corrosiva i que és molt més revolucionària del que pensàvem fa tan sols uns anys. Però potser és la nostra mirada. Potser és la nostra interpretació. Potser el que necessitem veure ara en la Jane Austen sigui precisament això. Els clàssics ho són, i ja us he dit abans que estava enamorada dels clàssics. Ho són perquè el missatge no envelleix. Es pot emmascarar. Es pot, en alguns casos, oblidar. Però continua sent el que necessitem quan ens aixequem al matí i sentim que la vida ens passa per sobre. O en allò que necessitem escoltar davant d’un consell amorós o davant de la pèrdua d’un ésser estimat. Els clàssics ens expliquen que l’ésser humà sempre ha estat com és ara, però sempre ha estat diferent de com ara és. I aquest equilibri entre com som ara i com eren abans és salvat per la metàfora, pel llenguatge i per la frase adequada. I, quan tot això s’uneix, el que tenim és una obra d’art que perdurarà molt de temps per al nostre gaudi. I que fins i tot, encara que es tradueixi o fins i tot encara que s’hagi d’adaptar, perquè el llenguatge hagi envellit, continuarà mantenint íntegra… Íntegre, el missatge. I en la Jane el que tenim és enginy, diversió, compassió, una anàlisi ferotge de la hipocresia i una visió d’algú molt intel·ligent que ens tracta a nosaltres com a lectors intel·ligents. Què més es pot demanar?

El poder de la palabra - Espido Freire, escritora
Quote

“Per escriure calen moltes qualitats i moltes no són innates”

Espido Freire

33:13
Laura. Hola Espido, em dic Laura i a mi m’agradaria preguntar-te per un tema del qual parles a la teva feina, tant als assaigs com a través dels teus personatges, i que també t’ha afectat de manera personal, la salut mental.

33:30
Espido Freire. Sí. Bé, i a qui no? Per desgràcia, no només la salut mental, sinó el benestar mental, és un tema que ens fa patir enormement a un percentatge important de la població i que, per sort, té un remei. O que, per sort, en la major part dels casos, es pot atenuar o es pot tractar. Jo tinc una… Una característica que cal prendre-la com la bessona bona i la bessona dolenta, no? La bessona lluminosa i fosca. Aquesta característica és que tendeixo a sentir les coses sense control. I la part positiva d’aquesta impulsivitat, d’aquest lliurament a l’emoció, a més, molt matisada per un pensament constant i moltes vegades un pensament que no sabia com aturar-se o com s’havia de dominar. La part positiva és el gaudi. És la sensació que aquesta pintura, aquest amor, aquest animalet, aquesta tela, aquest… El que sigui. Aquesta experiència, aquest viatge, hi és per a mi i ho gaudeixo enormement. I a més, crec que m’ha permès una sensibilitat molt adequada per a la meva feina. M’involucro amb la gent… És a dir, tendeixo al fet que no hi hagi parets ni una separació entre els altres, el món i jo mateixa. I vaig néixer així. Vinc de sèrie. Què se li pot fer? Hi ha una part enormement negativa en tot això. Que és que, com que no hi ha límits, tampoc no soc capaç, o no he estat capaç durant molts anys, de separar el dolor aliè del meu. Per tant, tot m’afectava extremament. Tampoc no era capaç de distingir què era important de què no ho era. Tot tenia el mateix valor. I, per altra banda, aquesta manera de ser m’ha convertit en algú, moltes vegades, molt vulnerable. Molt vulnerable per a altres, perquè aquesta transparència fa que siguis fàcil de manipular.

35:26

I també, per altra banda, en algú amb enormes alts i baixos emocionals que ha hagut de bregar precisament amb la pena extrema, amb l’alegria d’una manera enorme, no? Desbordada. I m’imagino que molts de vosaltres us deveu sentir ara identificats amb el que jo estic dient. Perquè la majoria de nosaltres, sobretot quan som nens o adolescents, sentim això. Sentim les emocions en onades, gairebé com si fos una cosa imparable. El problema ve quan no incorporem prou recursos per gaudir únicament del que és positiu i per relativitzar quina és la part negativa d’aquest caràcter. Aleshores, en el meu cas, quan vaig tenir consciència que això em donava problemes, va coincidir amb la preadolescència i l’adolescència. Va coincidir amb un moment en què estava molt involucrada amb la música. Estava en un món d’adults i no sabia ben bé com manejar-me entre aquests dos mons. No sabia com gestionar tot el sistema de valors adults, moltes vegades centrats en l’aparença, la hipocresia, la competitivitat, sent encara una nena i amb els valors que a mi m’havien inculcat de nena que tenien a veure amb l’obediència, amb fiar-me dels grans… És a dir, aquest xoc per a mi va ser molt important i no vaig saber com resoldre’l bé. I, a més, el que va fer va ser potenciar enormement l’autoexigència. A mi em semblava que ser exigent estava bé, principalment perquè compensava els meus accessos de vagància. No? A mi m’ha costat molt ser constant. M’ha costat molt mantenir-me sense gaires pics en com treballava. Era la típica que ho deixava tot per al final.

37:16

No ho feu. Era la típica que es prometia que per al següent curs tot ho portaria, o tot ho faria, o que acabaria una feina. Però no. I és clar, el problema arriba que, amb tot això, amb tot el sistema de valors molt alterat, arriba una gota que fa vessar el got. I aquesta gota té a veure amb què estan opinant els altres sobre tu. Amb opinions negatives, amb crítiques ferotges, de vegades injustes, altres vegades justificades i que la manera que jo tenia de processar tot això no era l’adequada. I, per tant, el resultat va ser que vaig desenvolupar un trastorn de l’alimentació. En un moment, a finals dels anys 80, en què no hi havia la informació que ara existeix davant d’això. Per tant, jo em vaig centrar en allò visible. Em vaig centrar en el cos. Vaig centrar-me en la meva lluita contra la imatge i en els meus pensaments enormement negatius sobre qui era jo i sobre quina imatge em tornava el mirall. Sense adonar-me que aquest no era el problema principal. Que el meu problema, com el de les persones que pateixen trastorns de l’alimentació, rau en les emocions i rau en els nostres pensaments, en el nostre sistema de valors també. I quan ho vaig deixar enrere, no sense esforç, no sense jo haver canviat, com us dic, totes aquestes prioritats, sense haver arribat a la conclusió de qui era jo de veritat i qui volia… En qui em volia convertir, vaig donar per tancada aquesta pàgina. Em va semblar que ja havia après de mi tot allò que havia d’aprendre, al voltant dels 20 anys aproximadament. I, a més, em vaig comprometre, mentre pogués, a ajudar els altres. Per això, uns anys després vaig publicar, primer, ‘Quan menjar és un infern’, després ‘Volia volar’, després ‘La vida davant del mirall’.

39:11

Hi havia un interès. Era que el que jo havia patit servís per a algú. Ni tan sols per a alguna cosa, per a algú. Que tingués un cert valor. Que permetés, almenys, que algú no passés sense saber què li passava, com a mi m’havia passat. I per això va servir. Jo estic molt orgullosa, precisament, d’aquells llibres i de la feina que, juntament amb psicòlogues, amb psiquiatres, amb assistents socials, amb famílies, amb associacions, he fet per donar a conèixer els trastorns de l’alimentació. És l’únic que puc fer, fer-lo conèixer. El tractament l’han de dur a terme uns altres. El diagnòstic ha de quedar a les mans dels altres. Però enviar el missatge que moltes persones passen per això i que se’n pot sortir. I que sortir és l’única manera, realment, de ser feliç i d’enfrontar-te al món d’una altra manera. Això sí que ho podia fer. I és el que, avui dia, continuo, ja amb una distància molt gran d’aquest tema, continuo fent. És sorprenent i horrible comprovar que, 30 anys més tard, nenes i alguns nois continuen caient-hi. I també és molt desconcertant comprovar la quantitat de dones de la meva edat que han arrossegat aquest problema, més o menys mal portat, i que actualment continuen malaltes o continuen afectades en més o menys grau. Sempre parlem dels adolescents i ens oblidem de les adultes. Però, fa uns anys, la malaltia mental va tornar a treure el cap, en aquest cas en forma de depressió i en aquest cas per recordar-me que tot allò que no havia solucionat quan era adolescent continuava sense haver-se esmenat. I aquest perfeccionisme del qual us he parlat. Aquest afany exigent, aquesta impulsivitat, aquesta manera de veure el món en blanc o negre, en fracàs o triomf, em va tornar a passar una factura molt alta.

41:01

Va coincidir amb la Gran Recessió. Va coincidir amb un moment en què jo vaig haver d’assumir que alguns dels plans laborals que havia engegat els havia d’abandonar perquè no estaven funcionant. I en lloc de pensar que estàvem sumits en una crisi mundial, vaig pensar que tota la culpa era meva. Això és una cosa també molt típica de qui té aquesta manera de pensar. Tota la culpa era meva. Déu meu, era un fracàs com a persona. Era un fracàs com a empresària, un fracàs com… Tot. Com a ésser humà. Digueu-me en què es pot fracassar. Jo ho era. I hi va haver un dia que no em vaig poder aixecar del llit. Que el meu propi cos, que sol ser el que em dona aquests senyals, em va dir que el meu cap havia fet fallida i que tenia, sí o sí, que parar atenció a aquest problema. I en aquest cas sí que vaig tenir teràpia. Amb el trastorn de l’alimentació anterior vaig ser diagnosticada tardanament, d’una manera una mica com es va poder en aquell moment per una doctora de capçalera que em va ajudar moltíssim, però no vaig tenir un tractament com a tal. En aquesta ocasió sí. I és possiblement una de les millors decisions que he pres a la meva vida. Perquè no hagués pogut continuar endavant sense aquesta teràpia i sense aquesta manera d’afrontar, per fi, què em passava. Com era jo. I perdent també la por que una teràpia, un canvi de comportament, destrossés la meva identitat. Què passava si jo deixava de ser perfeccionista? Em convertiria en algú que mai no acabés els seus treballs? Perdria part d’aquella empenta que tinc? Què passava si reconeixia les meves errades? No seria una manera d’alegrar-me? No seria una manera de perdre la meva capacitat de superació? Què passava si deia que “no” a la gent, si posava límits, si deixava d’estar disponible per a tothom? No deixarien d’estimar-me?

42:55

Aleshores, això que li estic explicant d’una forma molt senzilla i jo crec que molt bàsica, no deixaven de ser unes pors enormement profundes i molt arrelades. I que cadascú, a més, tindreu les vostres. I la meva sorpresa va ser descobrir que això no era així. Que en el moment en què aconseguia reunir forces per solucionar un problema o per posar un límit, hi havia alguna cosa que tornava a encaixar al seu lloc. I l’únic que puc dir és que no desitjo aquesta experiència a ningú. Absolutament a ningú. Però que jo ara li agraeixo molt. Perquè no m’hi hagués… No hagués, per exemple, viscut els dos últims anys de la manera com els he viscut sense haver passat per aquesta teràpia, sense haver-me enfrontat a pors, fantasmes i debilitats. I que vaig aconseguir controlar aquest pensament indòmit que em feia patir així. Vaig aconseguir que l’ansietat fos un record. Jo m’havia acostumat a viure amb constant ansietat. Vaig aconseguir que la depressió s’esfumés abans del que jo pensava. Vaig aconseguir que aquest embut, aquest túnel, aquest lloc enormement fosc on cau qui es deprimeix, fos únicament transitori. I a més, estic tan decidida a no tornar-hi, que qualsevol canvi a la meva vida que m’allunyi d’aquesta manera de pensar o d’aquesta manera de comportar-me, és benvingut. I sí, hi va haver sacrificis per part meva. Va caldre sacrificar l’ambició desmesurada que tenia i posar-hi una sèrie de límits ja més assenyats, d’acord amb la meva edat i amb les meves possibilitats. Es va haver de dir que “no” a gent i alguna se’n va anar i una altra es va quedar.

44:41

Però saps? Ja han passat diversos anys. Sis, crec, o set. Set. I no trobo a faltar aquesta gent. No estaven aportant realment res o no sabien com fer-ho. I la serenitat mental, la capacitat d’escollir amb una certa llibertat què desitges sense estar tan condicionat per… Tan condicionada, en el meu cas, per allò aliè, la possibilitat de frenar els pensaments asfixiants, la idea de tenir una vida, en certa manera, flexible, però sota control, no rígida, però tampoc aleatòria, a mi m’ha donat una serenitat que no canvio per res. I si el pagament a això va ser la malaltia, doncs està ben pagat. Jo, de totes maneres, recomanaria a qui m’escolta que, abans d’arribar a aquests extrems, que són horribles. Horribles, horribles. Posés fil a l’agulla. Que no permetés aquesta espiral i que si s’hi troba, que demani ajuda com més aviat millor. Que tingui una certa confiança en el procés. Perquè quan s’està molt, molt malament, fa la impressió que l’únic que passa i l’únic que passarà per sempre és això. Però no és veritat. I quan s’està començant a trobar una malament, la tendència general és treure-li importància. Ja a l’estiu, ja després, ja després de Nadal, quan el nen se’n vagi de casa, quan s’acabi els estudis, quan… No, és ara. Només existeix ara. Només podem actuar sobre el moment present. I l’única capacitat de decisió que tenim és què fer amb la nostra vida, amb els nostres pensaments i amb les nostres emocions. I sí. Sí que es pot aspirar a una vida molt millor. I aquesta és, em sembla, la meva relació i la meva experiència amb la malaltia mental. I és la que intento transmetre sempre. Sense treure-li ni una mica de gravetat, perquè el patiment és enorme. I incomprès. I de vegades invalidant. Mentre estàs malalta, perds la capacitat de transmetre què estàs sentint. Recorres a tòpics o recorres únicament al silenci. Però quan això ha quedat enrere i quan es recupera la possibilitat d’explicar-ho, si és que es té, la possibilitat de normalitzar-ho i la possibilitat de parlar-ne des d’una altra perspectiva sense exagerar, sense convertir-ho en el centre de la teva vida, crec que també és important.

El poder de la palabra - Espido Freire, escritora
47:11
Miguel. Hola Espido, em dic Miguel. Em dedico al món de la bellesa, l’estètica i la medicina estètica. I jo volia preguntar-te què penses tu pel que fa al culte del cos i al culte a la bellesa.

47:24
Espido Freire. Novament, és un tema al qual he dedicat molt de temps en diferents textos i que crec que moltes vegades està malentès en la conversa quotidiana. I no diguem ja en les anàlisis a nivell formal. Crec que quan parlem del culte al cos i del mite de la bellesa, necessàriament hem de fer una divisió de gènere. La manera com afecta els homes és totalment diferent d’aquesta en què afecta les dones. Són versions diferents, existeixen totes dues. I de fet, l’increment de la vigorèxia, per exemple, o de l’ortorèxia o dels menjadors compulsius, està afectant en gran mesura als homes. Però també és cert que el cànon de bellesa que s’ha aplicat als homes ha patit molts menys canvis al llarg de la història que el que hem hagut d’adaptar les dones, que fins i tot en el transcurs de la nostra existència n’hem viscut diversos. El cànon de bellesa és un cànon difícilment assolible, però que, a la societat contemporània, se’ns presenta com una cosa imperativa. El gran problema d’aquest culte a la bellesa és que no es pot triar. Que en les darreres generacions, i degut també a la imposició de models per tot arreu. De models de comportament, de models d’èxit associats a la bellesa, de negocis i de formes de vida molt, molt vinculats també amb la consecució, precisament, d’aquests cossos ideals, és molt difícil que en puguem eludir la influència.

49:07

La major part de les vegades això no va més enllà que ens sentim puntualment malament o que comprem aquesta màscara de pestanyes i no una altra, o que perdem un temps determinat a ploriquejar per la nostra joventut perduda. Però en molts altres casos sí que es converteix en un problema. I aquests són els casos que a mi m’interessen. M’interessa el patiment que genera no ser com s’espera que siguem. A tots els nivells. Però el físic és el més evident. I és el que clarament afecta més les dones. Jo de vegades faig el càlcul de temps que perdem, o que invertim, com vulguis veure, les dones a prendre decisions respecte al nostre aspecte físic. I que, per exemple, la major part dels homes desconeixeu del tot. Fa molt poc, en una conversa amb persones intel·ligents, formades, etc., vaig començar a… Una mica també com a xou, no? A dir als nois quin era el temps que dedicàvem a les nostres ungles i a l’esmalt d’ungles. A escollir-lo, a les bases, a la manicura, a entendre quin era l’últim tipus de manicura francesa, la manicura francesa inversa, les cutícules, les marques diferents… És a dir, tot el que comportava, per exemple, tenir cura d’una part tan petiteta com era les ungles. Però és que després vaig passar a les pestanyes. No se m’acut cap altra part visible menor en l’ésser humà. I quantes cures específiques, quants tractaments, quantes…? O sigui, quantes maneres de dir-nos que les nostres ungles, les nostres pestanyes, les nostres cuixes, el nostre nas, el nostre cos, no estan bé? Però pot estar-ho si invertim prou temps, prou diners. Aleshores, jo, més enllà que prenguem consciència d’això i més enllà de la crítica a la imposició, sobretot en adolescents i en nens, d’aquest tipus de models, no gosaria dir gran cosa.

50:59

Perquè és cert que, els qui hem estat educats en aquest model de bellesa, en aquest cànon de bellesa, experimentarem també un patiment determinat si de sobte ens diuen que no ho duguem a terme. I novament això afecta molt més les dones. Dones que preferirien no aparèixer en públic i tancar-se a casa perquè tenen els cabells mal tenyits. De què serveix que jo els digui que això no importa? O la sensació de vergonya, o la sensació fins i tot de repugnància que té molta gent davant del seu cos perquè està massa gros o massa prim, és massa vell, massa flàccid, massa el que sigui. És a dir, quan cal un tractament, cal un tractament. I aquest tractament de vegades s’arreglarà amb una intervenció física. S’arreglarà amb exercici. Altres vegades haurà de passar per una feina d’autoestima i altres vegades haurà de treballar una teràpia d’altres característiques. I si som educats en una relativa maduresa amb el nostre cos, cadascú sabrà què pot acceptar i què vol canviar. I em sembla que, davant de tot això, el respecte al cos aliè ha de ser el que prevalgui. I, principalment, el cos femení, que és disseccionat, analitzat, criticat, escorxat constantment. Per mi, en haver tingut un trastorn de l’alimentació de molt joveneta, et pots imaginar fins a quin punt pren importància la idea de mantenir això en un cert equilibri. I la idea d’envellir, per exemple, m’allibera molt. Perquè em fa la impressió que arribarà un moment, més aviat que tard, que la preocupació que se m’ha inoculat sobre el meu propi físic deixi de tenir importància. I em centraré, possiblement, en un altre tipus de coses que, encara ara, em porten més temps del que voldria.

52:54
Espido Freire. I accepto les meves contradiccions. És a dir, accepto el fet que a mi m’agradaria estar més desvinculada de tot aquest aspecte. Però, per altra banda, em produeix també molt de plaer. Jo soc filla de modista. Tot allò que té a veure amb la cura del cos, amb l’ornament, amb la roba, amb les sabates, em fascina. Em torna boja. No hi he trobat mai res negatiu. Sí a la carn, a l’os, a la percepció física. Sí en qui soc jo, no en com semblo o aparec. I crec, repeteixo, que aquests són… No intento donar cap lliçó a ningú, no? Crec que això són decisions molt particulars. La major part de les vegades sobredimensionades. Però que, de vegades, ens permeten una felicitat, un encaixar dins d’un motlle, que potser només és el que estàvem buscant. I hi ha idees molt arrelades que, des del punt de vista social, se’ns reforcen constantment i que serà més senzill acceptar que combatre. Qui pugui combatre que combati. Qui pugui sentir-se al marge d’aquests cànons de bellesa, que ho faci. Qui els pugui convertir, aquesta nova generació, en límits o en cànons més accessibles, més sans i més assenyats, que ho facin. I qui no pugui, que ho accepti i que intenti viure amb això. I mentrestant, i dins d’aquests grups i de totes les varietats possibles de grups que hi hagi, que es contingui la crítica i, sobretot, l’assetjament. I, sobretot, com dic, aquesta mena de malsà enginy que de vegades apliquem a l’aspecte físic, a la roba, a l’envelliment, a la mala foto, a l’aprimament o al guany de quilos d’altres persones.

54:56

Deixem de ficar-nos amb altres pel seu aspecte físic. Si no podem dir una cosa bonica, una cosa agradable, per què parlar? Això no educa el criteri. El que fa és generar malestar, incomoditat, inseguretats. I a qui interessa generar això? La pregunta és evident. A qui en pot treure profit. La manera més fàcil d’humiliar un nen, una nena, és a dir-li que el seu tret més excel·lent, les orelles, les ulleres, els quilos, l’acne, el que sigui, això són ells. I que lluny estem d’imaginar com, de vegades, una paraula amable o una frase feridora pot condicionar la vida d’algú. Parlo de nens, però no només, d’adults. No sé com ho viviu vosaltres, però per mi les frases feridores es queden molt més temps al meu cap. Cobren una importància molt més gran que les frases boniques o que les frases afalagadores. Passa el dia i la resta es desdibuixa. Però al meu cap encara queda el bla, bla, bla. No? I per què, si sabem que són falses, o per què si sabem que provenen d’una persona que no ens importa o que té intenció de fer-nos mal? Som vulnerables? I perquè, d’alguna manera, aquesta persona, de tot el que ha dit, ha encertat amb una cosa que és una debilitat, que és una cosa que ens preocupa o que ens intriga o que ens té acomplexats des que érem nens. Aleshores cal… Crec jo, que ser més generosos amb les diferències, començant amb les pròpies. Amb les que nosaltres mateixos vivim. I, a partir d’aquí, ser tan feliços com sigui possible amb allò que ens ha tocat.

56:32
Laura. Hola, Espido. Em dic Laura i m’agradaria saber, tu, que has resultat ser una escriptora reeixida, què és per a tu l’èxit?

56:41
Espido Freire. Ui, l’èxit… L’èxit és una percepció molt subjectiva i, a més, molt poc duradora. L’èxit dura una nit, dura unes setmanes. I, a partir d’aquí, es comença a convertir en una rutina. I la major part de les vegades, a més, una rutina que ha de ser superada davant dels altres o davant de nosaltres mateixos. Quan se’m diu que és que jo vaig tenir èxit molt aviat, es refereixen, bàsicament, al fet que vaig guanyar el Premi Planeta, un premi important, i que llavors tenia uns tints potser més literaris que avui dia, amb 25 anys. Això, per a un escriptor, per a una escriptora, és molt aviat. Fins al punt que encara continuo sent l’autora més jove que l’ha guanyat. Això és un èxit? Sí i no. És a dir, en retrospectiva, ho veig com l’inici de la popularitat de la meva carrera i un premi i una independència econòmica que m’ha permès dedicar-me al que jo he desitjat. Va comportar molts atacs personals. Va tornar a portar el ressò d’entrar en un món d’adults, sent jo joveneta, poc preparada. No va passar res, però aquest ressò era allà. Va comportar que molta gent encara no m’ho hagi perdonat. Encara, fa poc, em deia un noi de la meva edat: “És que, és clar, jo vaig veure que tu el guanyaves i on era jo i t’odiava molt”. Òbviament, ja se li deu haver passat l’odi, no? Però aquesta sensació d’haver arrabassat a algú una cosa que tu no volies arrabassar-li és complicada. Les expectatives.

58:21

Què faràs després? Jo ja tenia escrites diverses obres, de manera que aquest camí estava més o menys traçat, però no era la primera vegada que un premi amb aquesta visibilitat enfonsava la carrera d’un autor. I jo no volia un premi. Jo el que volia era ser escriptora, volia guanyar-me la vida sent escriptora. Si un premi rellevant truncava això, de què havia servit? I després hi havia un altre risc. Estava el risc que se me n’anés el cap. Que jo em convertís en algú cregut, vanitós, egoista. Potser ja ho era, però encara més. En algú que no tingués la capacitat de conservar les seves amigues o els seus contactes. Algú perdut, desconnectat del món. Perquè l’any següent a aquest premi en concret estàs centrada absolutament en la promoció d’aquesta obra, en viatges… Ho pots veure de l’altra manera. També em va permetre visitar Llatinoamèrica i acudir a altres viatges i ser traduïda a uns idiomes que altrament mai no l’hagués trobat. Però entens, no? Hi ha una ambivalència important en aquesta idea d’èxit que, si no s’explica, molta gent no ho veu. Poc temps després va morir el meu avi. Jo vaig haver de prendre… Va arribar a veure que jo havia publicat, però la meva àvia, a la qual jo adorava, no. Hi tenia molta fe, però no. Aleshores, per mi és inseparable aquell premi de la mort del meu avi José María. Va suposar també el canvi vital. Tot el que jo havia estat treballant com a aficionada fins aquell moment, ja era una professional. No podia tornar enrere. Per mi… Tinc un record més gran d’èxit quan vaig publicar la primera novel·la dos anys abans, per exemple. Això per mi sí que va ser un èxit. I, després, el més curiós és que no pots tornar a publicar per primera vegada. No pots tornar a guanyar un premi d’aquestes característiques per primera vegada.

1:00:10

Les emocions es van acumulant i generalment no van a més, sinó que van a menys. Aleshores, la idea d’èxit cap a l’exterior o èxit cap a la percepció íntima, crec que és molt diferent. I crec també que varia enormement amb la nostra edat, amb la nostra maduresa. Ara, el fet de ser molt visible, tant me fa en què, en televisió, en xarxes socials, en qualsevol aspecte, és considerat com una prova d’èxit. Als qui tenim certa edat no ens sembla que sigui un motiu generalment per alegrar-se’n. Veiem l’exposició, veiem la manca de privacitat, veiem el preu que es paga per això. Per a molts joves, en canvi, està identificat l’èxit amb la visibilitat, amb els seguidors, amb la possibilitat de fer negocis o dedicar-te al teu propi hobby. Jo crec que l’èxit és un equilibri complicat entre la satisfacció personal, que tampoc no sempre és estable, entre l’ús lliure del teu temps. Per mi és molt important la independència. Treballo molt malament sota caps de feina. De fet, no tinc caps. I no treballo particularment bé en equip, encara que soc capaç de fer-ho. És a dir, la meva independència, el meu temps és un senyal d’èxit. I la sensació de crear una obra, bona o dolenta, més duradora o menys, però que estic construint alguna cosa. Això té a veure amb l’èxit i té a veure amb deixar un llegat. Sé que és una paraula molt pretensiosa, però el fet, per exemple, de tenir alumnes, no? En aquests cursos dels quals us he parlat, del màster que dirigeixo i altres. Estan deixant alguna cosa darrere.

1:01:27

Mai no m’ha interessat la maternitat, però sí que m’ha interessat aquesta idea de perdurabilitat. Que, en el meu cas, serà possiblement a través d’ensenyaments o de… Em preocupa també, o m’interessa, ho aplico a l’èxit, un cert model de comportament. No impressionar els altres amb el meu comportament, sinó el fet d’estar satisfeta amb el que al llarg d’aquell dia he dut a terme. I, sens dubte, té a veure amb l’estabilitat econòmica. És a dir, no soc tan hipòcrita per deslligar la idea d’èxit amb la idea de viure amb una certa comoditat. Em sembla que tothom tindria… Hauria de tenir-hi dret, oblidar-se de preocupacions econòmiques. Jo, quan les he tingut, ha estat una cosa enormement drenant, que ha suposat un llast en creativitat, en relacions, en energia. I crec que tenir una certa salut mental, un cert equilibri econòmic i un cert temps per gaudir-ne, és un bon model d’èxit.

El poder de la palabra - Espido Freire, escritora
Quote

“Els clàssics ho són perquè el seu missatge no envelleix”

Espido Freire

1:03:04
Maite. Hola, Espido. Soc la Maite. Soc professora i, bé, tu també ets professora, d’escriptura i de creativitat. Et volia plantejar dues qüestions. Una, al voltant de què penses tu que és la creativitat. I després, per altra banda, què ens podries dir als professors de com podem fomentar la creativitat en els nostres alumnes?

1:03:29
Espido Freire. Per mi, la creativitat és fer el mateix d’una manera diferent. O intentar-ho. És a dir, la creativitat moltes vegades s’associa al resultat i no té perquè. Pot ser el procés, pot ser la cerca, pot ser el camí, pot ser la investigació. Aleshores, el fet que a un nen se li exigeixi el mateix nivell de creativitat o de brillantor o d’acabat que a un adult, és la millor manera d’acabar amb aquesta creativitat. Per… Quan jo cantava. Quan jo em dedicava al tema de la música, una de les coses que més em tiraven enrere era que sentia que podia ser molt poc creativa. És una percepció absolutament privada. És a dir, a la música hi ha tones i tones de creativitat. Però, per mi, aprendre a tocar el piano, cosa que vaig fer sempre d’una manera més aviat mediocre; o de cantar, tal com a mi m’ho estaven ensenyant, existia una part més mecànica que no pas creativa. La part de creativitat, de fet, la interpretació, moltes vegades se’m frenava. M’imagino que a favor d’una tècnica millor, m’imagino que per ensenyar-me i per formar-me. Tot i això, el que jo veia era que, un art tan absolutament indescriptible com és la música, que a més quan t’envolta és capaç de portar-te a les emocions més sublims o a la sensació d’estar fora del teu cos més agradable o més increïble, moltes vegades se’m reduïa únicament a seguir un patró determinat.

1:05:18

Hi va haver altres professors que no. Hi va haver, en particular, una professora de cant que era absolutament el contrari. Però quan se’n va anar del conservatori, es va emportar tota aquesta part. Aleshores, sempre he tingut molt present quina va ser la meva mala experiència en aquest sentit, perquè em consta que molta altra gent ho ha viscut d’una altra manera. I en la lectura, en el fet d’aplicar la literatura al món, intento que no se m’oblidi què em van fer a mi. O què em van fer sentir a mi. Aleshores, a la… Sé que vosaltres, quan esteu a l’aula, teniu una programació estricta i, sobretot, quan heu de presentar els nois a l’EBAU ja s’oblida tot, no? És a dir, és programa, programa i més programa. Però també existeix, i cal lluitar, per un espai de llibertat a l’aula o a les extraescolars, on aquesta creativitat, aquest respecte per la veu o per la mirada diferent pugui ser aplicada. Em fa la impressió, de totes maneres, que tenim un gran interès en què els joves actuals siguin creatius, però després no sabem què fer amb aquesta creativitat, perquè resulta molt anàrquica. I perquè la major part de les vegades amenaça tot allò en què ens han educat a nosaltres, a la generació anterior, en la que l’obediència a les normes, el coneixement fins i tot memorístic, les bases d’una educació determinada, es veu de sobte desafiat. I trobar aquest equilibri entre el coneixement passat… Jo de vegades ho trobo a faltar, no? El coneixement del què ha passat. I les habilitats contemporànies que han de manejar crec que és el repte al qual us heu d’enfrontar dins del vostre ofici. Perquè un altre problema que gairebé ningú contempla, que és la manca de mitjans que teniu, la manca de temps, la confusió de sistemes educatius i la sobrecàrrega de treball purament administratiu a què es veuen sotmesos ara els professors i que va en detriment moltes vegades de la formació, del coneixement de l’alumne, fins i tot de la il·lusió o de l’energia amb què ens podem adreçar a algú en una aula.

1:07:20

Aleshores, si volem que els alumnes siguin creatius, hauríem de dotar precisament els professors d’aquesta tranquil·litat mental. Però és clar, això suposa un canvi important en el model educatiu, que crec que ningú no està contemplant. Hi ha diverses professores aquí, em corregireu si m’equivoco. Em fa la impressió que es parla de la ràtio d’aula, que es parla de la gamificació, que es parla de la incorporació dels xavals al món digital. Però poques vegades s’ofereix un entorn on això es pugui dur a terme amb un mínim de coherència. I és aquí on no us queda més remei a vosaltres que ser creatives. Ara, a costa de què? Doncs moltes vegades de no poder donar tota la matèria, moltes vegades de trobar-nos amb companys que ho veuen d’una altra manera, fins i tot amb directius que ho veuen d’una altra manera i que ràpidament posen fre a això. La creativitat és sospitosa i ho és perquè la capacitat que té de canvi és irrefrenable. I qui se senti mínimament insegur, qui miri amb sospita les noves generacions, intentarà sempre frenar aquesta creativitat. Perquè no es manifestarà únicament a la pintura, a la música, a l’art, a la literatura. Es manifestarà en la manera de protestar, en la manera de vestir-se. “Fixa’t quines pintes que porten”. En la manera d’estimar, com expressar precisament aquest amor. En l’ús del llenguatge, que tan reprovable de vegades ens sembla, però que és únic. És d’ells, és la seva etapa, la seva fase. Ja n’incorporaran d’altres. I, per tant, moltes vegades arriba el rebuig o la imposició d’un model més acord al nostre que necessàriament repudiaran.

1:09:11

Per despertar aquesta altra creativitat associada a valors o formes d’ensenyaments més convencionals o més propers als que nosaltres rebem, aquí és on cal, no només creativitat, sinó empatia. I cal aquesta mena d’intuïció immediata que es té a l’aula, oi? D’amb quin grup es podrà dur a terme millor, amb quin individu es podrà dur a terme millor. És una… Ja ho he dit abans. A mi em sembla que la tasca educativa amb nens, amb adolescents, és molt ingrata, molt poc reconeguda. Continua estant mal pagada. Continua estant, de vegades, al final de tot en la consideració del sistema social que tenim, però és que és la més important. Educar. Transmetre el coneixement, transmetre els valors, transmetre l’experiència, transmetre una manera de mirar el món, transmetre’ls la idea, o reforçar, si ja la tenien a casa. Idees que mai no rebran en un altre entorn. L’escola, els instituts, la universitat ens serveixen com un element enormement democratitzant pel que fa als diferents nivells de formació econòmics, ideològics… Amb els que venen els alumnes. I, per tant, aquesta necessitat que quedin incorporats, que cadascun aporti des de l’aula tant com nosaltres els podem ensenyar, és absolutament bàsica.

1:10:41

No estic dient res de nou amb això, però em sembla que és important reforçar-ho, perquè moltes vegades parlem d’en quin lloc ens trobem al rànquing mundial pel que fa a fracàs escolar o pel que fa a per què estem fracassant amb els xavals en una mesura més gran que altres anys. Primer, perquè estudien tots fins a una edat determinada. Després, perquè és important atendre degudament als d’altes capacitats o als que tenen capacitats diferents o als que es queden… És a dir, hem d’homogeneïtzar una cosa que és impossible d’homogeneïtzar, que és la ment humana. Una ment en formació, una ment capaç de ser modelada i davant de la qual tenim una enorme responsabilitat. I si els frenem aquí aquesta part creativa, per molesta o per irritant, o per vegades desesperant que resulti, trist servei estem fent a un futur que ja és d’ells, que no és nostre. Que nosaltres en molts sentits gaudirem i presenciarem, però que protagonitzaran les generacions que són ara petitons o joves. I, a banda d’aquest al·legat a la creativitat i a l’ensenyament, us vull donar tots els ànims del món, perquè em sembla que us calen.

1:11:53
Públic. Hola, Espido. Jo et volia preguntar que, després de tota una carrera dedicada a la literatura i la llengua, quin és per a tu el valor de la paraula?

1:12:02
Espido Freire. La paraula és el vehicle, en el meu cas, del pensament i de l’emoció. Per tant, seria exagerat dir que ho és tot, però és molt. La paraula és l’eina amb què transformem idees, amb què seduïm i amb la qual persuadim, amb què convencem i amb què de vegades rectifiquem. És una eina de bàlsam i de consol i també pot ser una arma que destrueixi qui tenim davant. La paraula ens serveix per construir no només text, sinó també realitats. Ens permet modificar el passat i convertir-lo en allò que no va ser, o donar-li el lloc que no va tenir i que ara hauria de tenir. La paraula no només es cisella, no només es modifica a través de la gramàtica, a través de les construccions noves que es van incorporant, sinó que també envelleix. I de vegades cal rescatar-la, perquè és aquesta mena d’andròmina que va quedar inutilitzada a l’àtic, però que de sobte necessitem. La paraula ens permet ordenar què és el que estem sentint i compartir-ho amb els altres. La paraula ens permet, moltes vegades, entendre l’altre d’una manera que el gest o la mirada ens havia fet malinterpretar. La paraula aclareix confusions anteriors i segella, moltes vegades, enemistats molt antigues. La paraula és un pacte, és una pedra llançada sobre una tomba. La paraula té un pes que moltes vegades menyspreem, però que tots entenem.

1:13:41
Espido Freire. I és la meva matèria de treball. És allò amb què cada dia lluito. No lluito gaire, més aviat faig esgrima. I que m’ha permès a mi ser la que soc i treballar del que treballo. Per tant, quin valor no té per a mi la paraula quan constitueix, en gran mesura, tot allò que té sentit per a mi? Tot allò que ha generat el marc de la meva vida. Tot allò que és civilitzat, tot allò que es pot mesurar, pesar, contrarestar. I tot allò, en certa manera, que transforma allò abstracte, que és el pensament i l’emoció en allò concret, que és una frase. És allò que m’està permetent que tu i jo ens mirem i ens entenguem. És la possibilitat d’aprendre un idioma i multiplicar-lo per molts altres idiomes. I de llegir el pensament de qui ja va morir, o de llegir la història de qui ja no es troba amb nosaltres i de transmetre les nostres per al futur. És una clau, és un paraigua, és un escut, és una navalla multiús, és una flor que s’obre lentament just en el moment en què necessitem veure alguna cosa bonica.

1:14:53
Rodrigo. Hola, Espido. Soc en Rodrigo.

1:14:52
Espido. Hola.

1:14:54
Rodrigo. Soc alumne de primer de batxillerat i, bé, a causa del teu gran recorregut i experiència recol·lectada, podries aconsellar o fer alguna recomanació a totes aquelles persones que vulguin dedicar-se al món de la literatura?

1:15:13
Espido Freire. Un consell per a algú que vulgui ser escriptor? Això és complicat, perquè una cosa és ser escriptor i una altra és aconseguir publicar. I una cosa no sempre va seguida de l’altra. Per mi és importantíssim que es formin. Que tinguin lectures. Que no es fiïn únicament de la seva pròpia intuïció i del fet que han vist moltíssimes sèries i moltíssimes pel·lícules i han llegit quatre coses. És a dir, s’aprèn a escriure escrivint, però, sobretot, s’aprèn pensant i llegint. I cal crear i generar un món propi per distingir les vostres històries de les de l’escriptor que està competint amb tu. No deixar-se portar per modes és important perquè, en literatura, la moda tendeix a ser molt efímera. Trobar la teva veu pròpia. I això s’aconsegueix amb… Detectant quines són les veus que se’t colen. Tendim a imitar els autors que admirem. O bé en trames, o bé en estil, o bé en la manera de plantejar la història. La teva veu pròpia és el contrari de tot això. És assimilar el que ja s’ha llegit i convertir-ho en una cosa pròpia. Equilibrar bé l’autoestima i l’ego. L’ego és un gran enemic. L’autoestima estarà sempre de part teva. I tenir paciència. Perquè, independentment dels models d’èxit que moltes vegades es presenten, inclòs el meu, el cert és que això no és habitual, no és el normal de cap manera. És una carrera que sol ser lenta que, com he dit en algun moment, millora amb l’edat o tendeix a fer-nos més creatius, més madurs i adequats per a l’ofici amb l’edat.

1:16:58
Espido Freire. I que no es deixin… Això és important. Que no es deixin seduir per expectatives irreals. La vida de l’escriptor no és la que apareix a les pel·lícules. Moltes vegades no tenim a prop un referent. No coneixem algú que realment es dediqui a ser escriptor o escriptora i, per tant, marxem als models reeixits, per començar, i de referència i, moltes vegades, del segle XIX, que estan falsejats. Escriure requereix temps de solitud, temps d’estudi. Aplicar aquest estudi i aquesta imaginació a la novel·la, al relat, a la disciplina que vulguis practicar, treballar després amb una editorial si tens aquesta sort, i treballar després amb tota la xarxa comercial i que el llibre arribi al lector. I després consisteix a atreure també i mantenir l’atenció del lector durant tot el temps possible. Que s’involucrin a la teva història i que vulguin llegir la següent. I això, com dic, de vegades no depèn estrictament de tu, sinó de qüestions alienes. Però requerirà sempre de paciència i de temps. Que llegeixin, que es formin, que creïn una veu pròpia, que no generin expectatives irreals i que tinguin paciència. Amb aquests cinc, jo crec que tenim una bona base per a un escriptor. És el temps de dir fins després i d’acomiadar-nos. I també el d’agrair el vostre interès i les vostres preguntes. De demanar perdó si alguna cosa del que he dit no us ha agradat o ha estat incorrecte o ha estat fora de context. Perquè, al capdavall, les paraules són així. No només són sagetes que volen cap a l’altre. També són moltes vegades miralls que reflecteixen les nostres pròpies mancances i també les nostres virtuts més grans. Ha estat de veritat molt, molt agradable compartir aquest temps amb vosaltres. Espero que es repeteixi. I, fins aleshores, als llibres, als textos, a través de les xarxes socials, als mitjans de comunicació, allà ens podem trobar, llegir i veure. Moltíssimes gràcies.