Generated with Avocode.Path Generated with Avocode.Rectangle CopyRectangleIcon : PauseRectangleRectangle Copy

“El moviment més humà és cuidar-nos”

Josep Maria Esquirol

“El moviment més humà és cuidar-nos”

Josep Maria Esquirol

· Filòsof i escriptor

Viure, pensar i estimar són, segons Josep Maria Esquirol, els “infinitius essencials”. L´obra d´aquest filòsof, escriptor i professor respon a preguntes aparentment senzilles per aprofundir en la condició humana. “Estimar i pensar són els verbs que fan que la vida humana sigui encara més humana”, reflexiona.

Esquirol és un dels referents de la filosofia a Espanya. Aquest catedràtic de Filosofia de la Universitat de Barcelona – on ha impartit filosofia política i pensament contemporani – també és el director del grup Aporía, dedicat a la investigació del pensament contemporani amb la finalitat d'un discurs antropològic, ètic i polític. El pensador ha publicat més d'una desena de llibres i ha participat en més de setanta treballs col·lectius i nombroses revistes. En la seva proposta filosòfica, la “filosofia de la proximitat”, reivindica allò quotidià, la diferència i la resistència. Un pensament ple de matisos que es troba en volums com 'La resistència íntima: Assaig d'una filosofia de la proximitat' i en la seva més recent 'Humà, més humà: Una antropologia de la ferida infinita'. El treball d'Esquirol ha estat mereixedor de prestigiosos guardons com ara la Distinció a la Investigació atorgada per la Generalitat de Catalunya o el Premi Nacional d'Assaig. “L'educació ha de tenir com a finalitat principal ajudar que les persones joves siguin cada cop més reflexives i eliminar tot indici de fredor”, conclou el pensador.


Creant oportunitats

Josep Maria Esquirol

Viure, pensar i estimar són, segons Josep Maria Esquirol, els “infinitius essencials”. L´obra d´aquest filòsof, escriptor i professor respon a preguntes aparentment senzilles per aprofundir en la condició humana. “Estimar i pensar són els verbs que fan que la vida humana sigui encara més humana”, reflexiona.

Esquirol és un dels referents de la filosofia a Espanya. Aquest catedràtic de Filosofia de la Universitat de Barcelona – on ha impartit filosofia política i pensament contemporani – també és el director del grup Aporía, dedicat a la investigació del pensament contemporani amb la finalitat d'un discurs antropològic, ètic i polític. El pensador ha publicat més d'una desena de llibres i ha participat en més de setanta treballs col·lectius i nombroses revistes. En la seva proposta filosòfica, la “filosofia de la proximitat”, reivindica allò quotidià, la diferència i la resistència. Un pensament ple de matisos que es troba en volums com 'La resistència íntima: Assaig d'una filosofia de la proximitat' i en la seva més recent 'Humà, més humà: Una antropologia de la ferida infinita'. El treball d'Esquirol ha estat mereixedor de prestigiosos guardons com ara la Distinció a la Investigació atorgada per la Generalitat de Catalunya o el Premi Nacional d'Assaig. “L'educació ha de tenir com a finalitat principal ajudar que les persones joves siguin cada cop més reflexives i eliminar tot indici de fredor”, conclou el pensador.


Creant oportunitats

Transcripció

00:06
Josep Maria Esquirol. Hola, em dic Josep Maria Esquirol. Soc professor de Filosofia a la Universitat de Barcelona i procuro dedicar-me a la vida d’estudi, a la docència i a escriure el meu camí de pensament.

00:28
Marta. Hola, Josep Maria. Em dic Marta. Soc coach de família i treballo en el món de l’educació. Estic encantada de ser aquí amb tu avui per parlar d’un tema tan interessant com la filosofia. M’agradaria preguntar-te què és per tu la filosofia. Perquè he llegit que dius que la filosofia és simplement pensar. Aleshores, què és pensar?

00:55
Josep Maria Esquirol. Bé, a vegades, el que passa és que convé tornar un cop i un altre al més bàsic. “Al més bàsic” significa “al més fonamental”. Solem parlar de la filosofia com un nom, com un substantiu. No obstant això, sempre el més bàsic és el verb. Aleshores, a quin verb correspon el substantiu “filosofia”? Doncs al verb “pensar”. Per què pensem i què significa pensar? Pensem perquè busquem el sentit de les coses. Perquè la situació, diguem-ne, bàsica, és una situació en què el sentit no ve donat i, per tant, l’hem de cercar. Aquesta cerca del sentit és el que solem anomenar “l’orientació”. Cerquem orientar-nos a la vida, tenir punts de referència que ens permetin actuar, que ens permetin situar-nos. I, per tant, pensar és aquest moviment fonamental de cerca d’orientació. A vegades, també utilitzem un altre verb que és molt… A mi m’agrada moltíssim perquè és molt plàstic, que és el verb “reflexionar”, pensar o reflexionar. Aquest verb, reflexionar, indica una flexió. Reflexionar és flexionar-se. I és… Aquesta reflexió és per buscar una mica més de claredat. És a dir, qui reflexiona intenta que es pugui produir… Gràcies a aquesta reflexió, es pugui produir una claredat més gran sobre la nostra situació o el que també anomenem una comprensió més gran. És a dir, entendre millor les coses, entendre millor la nostra ubicació enmig de les coses, entendre millor la nostra relació amb la resta.

02:55

I també entendre millor què és el que realment val la pena, el que val la pena. Aleshores, la idea és que quan es pensa, quan es reflexiona, en certa manera, ens apropem o ens podem apropar a les coses més sensates. És a dir, a les coses que tenen sentit. I també ens podem apropar, que és una altra manera de dir el mateix, al que és més bell, al que és més preciós. I aquesta proximitat amb el més preciós, amb el més bell, inclús podríem dir amb el més vertader, és una cosa que, en certa manera, es degusta, es pot degustar. I que ens alimenta. Alimenta la nostra vida. La nostra vida personal, la nostra vida anímica. Aquest és el motiu pel qual, no per casualitat, el savi és qui sap degustar. És a dir, el savi és aquella persona, a vegades anònima, que inclús pot no tenir cap estudi acadèmic, però, no obstant això, se sap apropar al que és valuós per degustar-ho i, d’aquesta manera, donar un sentit més gran a la seva vida i a les seves experiències.

04:14
Marta. Al teu llibre ‘La resistència íntima’ parles sobre el concepte de “filosofia de proximitat”. Ens pots explicar una mica en què consisteix?

04:24
Josep Maria Esquirol. En general, evito una mica les etiquetes, però sí que és cert que convé a vegades donar alguna indicació de la manera en què tu estàs recorrent un camí. Aleshores, crec que, en certa manera, aquesta idea de la proximitat és com un tret força definidor del tipus de camí que estic portant a terme. Què significa proximitat? Significa, en primer lloc, una certa prevenció respecte a tot el que és abstracte i desconnectat del més concret. No és que defugi qualsevol abstracció, qualsevol concepte abstracte, però sí que em sembla que, si aquest concepte no està connectat amb el més vital, amb allò experiencial, aleshores no serveix per pensar. No serveix per situar-nos millor, no serveix per orientar-nos millor. Diguem-ne que la idea de la proximitat i de la filosofia de la proximitat és una certa reivindicació d’allò concret, com, per exemple, pot ocórrer quan tu t’adones de la riquesa que té la vida quotidiana, el que podríem anomenar… El que s’anomena la “quotidianitat”. És a dir, el relatiu al dia, als hàbits del dia. I també el relatiu a les relacions amb la resta. Per exemple, podem utilitzar, no hi ha problema, la paraula “societat” o la paraula “humanitat”. O l’expressió “gènere humà”.

06:13
Josep Maria Esquirol. Són abstraccions. On és la concreció? La concreció es troba en cadascú de nosaltres. És a dir, en el nom propi que indica, com el dit índex, indica una persona i una altra persona i una altra persona. Aleshores, on hi ha la base? La base, el més bàsic. En la pluralitat de les persones amb nom propi. Però això no és una reivindicació d’allò individual com a individual, sinó que és una reivindicació de les relacions, de les relacions concretes, que és el que compta. És a dir, el que compta són les relacions d’amistat, les relacions d’amor, les relacions de companyonia. Això és el més bàsic. Una filosofia de la proximitat és una filosofia que té aquí el seu punt de partida i el seu punt d’arribada. D’acord? Aquesta seria una mica la primera raó de l’ús de la paraula “proximitat”. I la segona, sempre donant importància al verb, perquè entenc que, pel que fa al més fonamental, pensar és un moviment que intenta sempre aconseguir una certa proximitat, un cert veïnatge, però que no arriba mai a assolir i a dominar el més profund. El moviment de pensar, el moviment de la reflexió, és un moviment reiteratiu, repetitiu. Sobre què? Sobre el més fonamental, sobre el més profund que no s’arriba mai a dominar, però que, no obstant això, la proximitat, és a dir, la proximitat respecte a això més profund, és ja una cosa nutritiva. És una cosa que, en certa manera, ja ens canvia, ens transforma a nosaltres mateixos.

07:57
Marta. Quan pensem en allò quotidià, li donem un sentit potser una mica negatiu, perquè ens sona una mica a rutinari, monòton. No obstant això, una de les teves reivindicacions és allò quotidià. Com és d’important per tu allò quotidià?

08:17
Josep Maria Esquirol . És cert que hi ha algunes rutines o algunes repeticions que són grises, que són mediocres, que són banals. No obstant això, hi ha alguns gestos quotidians, algunes situacions quotidianes que són simples i, no obstant això, alhora molt profundes. És a dir, hi ha una senzillesa que es conjuga amb la profunditat. El fet de saludar-se, el fet de menjar amb la resta, de compartir la taula. El fet d’esforçar-se per realitzar bé un ofici. Aquí no hi ha res de banal. Això és extraordinari. En certa manera, és extraordinari. Aquest és el motiu pel qual faig aquesta reivindicació de la quotidianitat. És a dir, del que està relacionat amb el dia, amb el dia quotidià, allò de cada dia. Si hi pensem mínimament, veurem que només el fet que cada dia surti el sol, ens orienta. És a dir, ens orienta perquè surt per orient. Què significa que una cosa ens orienta? Doncs que ens ajuda, ens protegeix. La quotidianitat, en aquest sentit, és una cosa que ens ajuda i ens protegeix, ens ajuda i ens empara. I parlem de l’orientació de les nostres vides. Però aquesta vida és com una vida, diguem-ne, regular i orientadora per la pausa. No està accelerat. El que ens desorienta, el que a vegades ens crea una certa inquietud i desassossec és l’acceleració. I després hi ha el fet, doncs… Això, que en aquesta vida quotidiana hi ha moments que semblen senzills, i ho són, però que amaguen alhora una enorme profunditat. És una cosa, per exemple, molt significativa que quan una persona malalta, que quan una persona està, per exemple, durant unes setmanes a l’hospital per circumstàncies diverses, s’entengui que el millor que pot ocórrer és que, al més aviat possible, es recuperi aquesta quotidianitat. Perquè és senyal de salut, és senyal d’orientació i és senyal també d’empara. Hi ha una anècdota molt bonica d’un savi grec, ja conegut al món de la filosofia, que es diu Heràclit. Heràclit era una persona que ja al seu temps tenia fama de savi. És a dir, que era un home reconegut com un autèntic savi i que valia la pena escoltar i tenir en compte.

11:18

Hi va haver unes persones que el volien conèixer personalment. No vivien a la seva ciutat i van anar de viatge per conèixer-lo. Quan van arribar on vivia Heràclit, van preguntar per la seva casa i uns veïns els van dir: “Aneu per allà i trobareu la casa d’Heràclit”. I, quan es van apropar al portal, van veure com Heràclit, al fons, s’estava escalfant al costat d’una estufa. Als seus rostres es va reflectir no una decepció, perquè potser esperaven veure Heràclit d’una manera molt més especial, molt més espectacular, i es van trobar amb un home ja gran, assegut senzillament al costat d’una estufa. Heràclit, que realment era molt savi, en adonar-se d’aquesta significació als rostres dels seus visitants, immediatament els va dir: “Passeu, passeu, que aquí també estan presents els déus”. És clar, això és el que significa que en una cosa tan senzilla com viure i escalfar-se amb una estufa ja és una meravella. Posar-hi atenció és adonar-se d’aquesta profunditat que resideix, que nia, a la vida quotidiana.

Quote

"La quotidianitat ens ajuda i ens empara"

Josep Maria Esquirol

12:54
Marta. Josep Maria, com a educadora, m’interessa molt la teva idea sobre l’educació. He llegit que dius que educar és “ensenyar a viure a la intempèrie”. Ens podries explicar una mica aquesta idea?

13:09
Josep Maria Esquirol . Abans d’entrar directament en aquest gest educatiu, que és també bàsic i fonamental, he de dir alguna cosa sobre el concepte d’intempèrie. Nosaltres ens trobem a la intempèrie, què significa que ens trobem a la intempèrie? Significa que la situació més fonamental, més bàsica de l’humà, és estar al descobert, és estar sense protecció. Aquest és el motiu pel qual, precisament, l’acció més notable, l’acció més significativa que fem els humans és la de protegir-nos, la d’emparar-nos. Si no hi hagués aquesta intempèrie bàsica, el gest de cuidar i d’emparar-nos no tindria sentit. No obstant això, té tot el sentit. És el que més té sentit de tot el que té sentit. El gest aquest de protegir-nos es pot també simbolitzar. A mi m’agrada moltíssim simbolitzar-lo a través del verb “casar”. “Casar” o “ajuntar”. És a dir, quan es casen elements, quan s’uneixen peces, el que es produeix és un espai en certa manera protegit. Quan parlem d’una casa, què és una casa? Una casa és un espai protegit per les parets i pel sostre. Però, no obstant això, l’important de la casa no és només l’element material, és l’element anímic humà. És a dir, hi ha cases hospitalàries, hi ha cases càlides. Per què? Perquè la juntura, perquè la juntura humana, perquè el casament humà és molt eficaç i és real i és vertader. Aleshores, quan s’entén que la intempèrie bàsica és la que dona peu a aquest gest fonamental del casament, de l’ajuntament, per crear espais de calidesa, es pot després fer també una lectura d’en què hauria de consistir… De què és allò en què l’escola té un paper, diguem-ne, decisiu. L’escola és el lloc en què, de manera, diguem-ne, primera, segona si es té en compte l’àmbit familiar com a primer lloc, on s’ha de produir aquesta iniciació a les cures. Aquesta iniciació a les relacions, a les interrelacions. A això ho podem anomenar “companyonia”. A això ho podem anomenar “nosaltres”. Nosaltres. Que, per cert, és una paraula molt bonica. “Nosaltres” significa “jo i els altres”. El que vull dir és que, a la intempèrie, ningú es manté dempeus sol. És a dir, que caldria arribar a comprendre, i jo crec que ja ho comprenem, que el fet de dependre els uns dels altres és una sort. És una mena de do, un regal. L’escola ha d’intentar tenir aquest horitzó com el més majúscul de tots. El més majúscul.

16:29
Josep Maria Esquirol . Per veure-ho, des del meu punt de vista, per veure-ho encara amb més nitidesa, pot ser interessant o és interessant veure quin és el contrari. És a dir, quin seria el sentit contrari que mostraria la perfecta deshumanització o la perfecta desubicació, diguem-ne, del sentit de l’escola. Hi ha un text molt incisiu d’un filòsof contemporani, que s’anomena Adorno, i que va escriure poc després de… Pocs anys després del desastre de la Segona Guerra Mundial, amb tot allò relatiu als camps de concentració i d’extermini. El text d’Adorno es titula: “Com educar després d’Auschwitz”. Aquest text, amb aquest títol tan expressiu, potser podríem pensar que conté un programa molt exhaustiu de recomanacions i de continguts del que hauria de ser l’educació. I no. És un text massa savi per dir massa coses. Aleshores, la saviesa està relacionada amb aquesta austeritat i aquesta prudència. Per tant, què es troba en aquest text? Què es diu? Es diuen, bàsicament, només dues coses. Que l’educació ha de tenir com a finalitat principal incrementar, com dèiem al principi, aquest moviment reflexiu, és a dir, ajudar al fet que les persones joves siguin cada cop més reflexives, que incrementin la claredat sobre la seva pròpia situació; i, i aquest és un element clau, que s’eviti tant com sigui possible qualsevol indici de fredor. Tot indici de fredor. Perquè la fredor és el més inhumà de tot allò inhumà que ens puguem imaginar. La fredor. Què és la fredor? La fredor és la indiferència. És ser al costat de la resta sense adonar-se de la resta. És considerar la resta com a meres coses o, simplement, no considerar-los. No mirar-los, no tenir-los en compte. És una mena d’egocentrisme, d’hipertròfia d’un mateix que fa que un estigui tancat, estigui, diguem-ne, immune al rostre del pròxim. Jo hi estic totalment d’acord. És a dir, que crec que l’essencial de l’educació és l’increment de la claredat i d’aquesta mena de calidesa que podem anomenar “no indiferència”. El moviment més fonamental i més humà és el de cuidar-nos.

19:58
Marta. Afirmes que existir és resistir. Què vols dir amb això? I quin paper tindria la resistència en l’àmbit educatiu?

20:10
Josep Maria Esquirol . A veure, les paraules “resistir” i “existir” tenen la mateixa arrel relativa a l’ésser. Aleshores, existir i resistir indiquen moviments diferents. Existir, l’“ex”, indica aquest moviment. És a dir, exterioritat, expansió. Aquest és el moviment de l’existència. Aquest moviment es va subratllar moltíssim en els plantejaments existencialistes de mitjan segle XX. I a mi em sembla oportú. És a dir, que és obvi que en la vida humana, doncs… Això té un paper determinant. El de poder dir, el de poder afirmar, el de poder decidir. Però a mi em sembla també que cal subratllar un altre moviment que no és només aquest, sinó que és aquest. És a dir, és més semblant a l’abraçada, oi? A les cures com a abraçada. Aleshores, resistir és com una mena de moviment complementari al d’existir. Resistir significa que, a la intempèrie, que no se supera mai, hi ha elements que ens disgreguen. Hi ha elements que ens erosionen. Per exemple, una d’elles de sempre és la que anomenem “el temps”. El pas del temps deixa en nosaltres senyals inequívocs d’envelliment, de malaltia, etcètera. Davant el que ens disgrega, el que ens desgasta, quin és el gest adequat? El gest adequat és el de resistir. La resistència és resistència davant el que ens disgrega. Per què? Doncs perquè ens disgregui menys. Perquè ens erosioni menys. Perquè ens nihilitzi menys. Per exemple, podem dir: “Bé, tu no pots vèncer el pas del temps”. No, no el puc vèncer, però mentre tingui cura de mi i de la resta, mentre tinguem cura de nosaltres, resistirem millor. I, per tant, a pesar del pas del temps, a pesar del pas del temps, aquest tenir millor cura de nosaltres permetrà que tinguem més vitalitat i, per tant, podrem generar coses. Diguem-ne que la maduresa, que és poder donar fruit, és gràcies a la resistència. Quan tu protegeixes, per exemple, una planta, és perquè aquesta planta pugui créixer, madurar i donar fruit. Que finalment aquesta planta morirà? D’acord, morirà. Però si tu la protegeixes, viurà sent generadora. Doncs, en nosaltres, el mateix: hem de resistir en aquest sentit, perquè aquesta resistència té tot el sentit.

23:18

En el cas de l’escola, la resistència quina forma adquireix? Doncs jo crec que adquireix la forma d’una mena de marginalitat. De marginalitat en el sentit següent. Avui parlem del que ocorre a causa d’una societat tan tremendament consumista. El consumisme també ens desgasta. Això és el que domina. Bé. Què és el que té sentit? El que té sentit és resistir davant el que domina. Això domina? Sí, sens dubte, domina. Però què té sentit? El que té sentit és que hi hagi espais, hi hagi institucions, en què el que domina no domini. Ens podem adonar que hi ha altres valors molt diferents dels que es juguen en el que domina. Hi ha altres valors que són molt preciosos i que estan relacionats, com deia abans, per exemple, amb la companyia, que estan relacionats amb la col·laboració, que estan relacionats amb l’amor, que estan relacionats amb l’admiració, que estan relacionats amb la passió per les coses belles. El que té tot el sentit pot ocupar un lloc marginal. Allò marginal és una mena de lloc on es preserva, es guarda… Es guarda no en un calaix, sinó que es guarda vitalment, es guarda apassionadament, es guarda una cosa valuosa, esperant moments oportuns en què allò marginal pugui incidir més en el conjunt de la societat. Jo crec que l’escola, en aquest sentit, és com un d’aquests llocs marginals. Marginals. És a dir, és un lloc que ha de mantenir la seva especificitat, és un lloc que no ha de ser una mimesi d’allò central, no s’ha d’assimilar al que domina. Quan sento alguns, diguem-ne, responsables polítics parlar d’educació i diuen que la universitat o que les escoles i els instituts han d’estar al servei de la societat, doncs a mi em sembla que no han pensat bé això, no. No estan ben orientats, estan desorientats. Per què? Perquè quan diuen això, en primer lloc, imaginen la societat com una mena de cosa independent del que són les escoles, per exemple. I respecte al que l’escola s’ha d’assimilar. Tu t’has d’assemblar…, has de copiar el que domina. No, això no va per aquí. Perquè, precisament, si es va per aquí, es produeix una mena d’homogeneïtzació de la societat, que és el pitjor. El pitjor és la manca de diferència, perquè el que ens fecunda, el que ens enriqueix, és la diferència. I, no obstant això, no és que estigui en contra de la idea que l’escola hagi d’estar al servei de la societat. El que qüestiono és que aquest estar al servei consisteixi, precisament, a copiar. No, estar al servei significa mantenir la diferència, mantenir la singularitat d’aquest espai, saber que quan entres a l’escola respires un aire diferent. És a dir, l’escola i la universitat són una mena d’espais sagrats. És a dir, és una cosa que no s’assimila a la resta. És una cosa on s’ha de veure una altra manera de viure. S’ha de viure d’una altra manera. El llindar ha de ser realment revelador. El llindar de la porta d’una escola o d’una universitat. I, en aquest sentit, em sembla que la paraula “resistència” és molt oportuna. És a dir, són llocs de resistència, són llocs preciosos de resistència, on val molt la pena no perdre aquesta passió per allò diferent, que és valuós.

Quote

"L'escola ha de ser un espai de resistència"

Josep Maria Esquirol

27:47
Marta. Josep Maria, com a directora d’una escola infantil, m’interessa molt conèixer la teva opinió sobre el paper que té l’escola a la societat i el valor de l’escola.

28:00
Josep Maria. A mi m’agraden molt les definicions, que en realitat no són definicions, perquè una definició és voler traçar una línia, definir alguna cosa i, per tant, deixar-ho ja tancat. No, són aproximacions, més que definicions. Per exemple, què és l’escola? Com diríem aquesta aproximació a l’escola? A mi em sembla una manera molt bonica de dir què és l’escola és al·ludir al lloc… El primer lloc on un va. Els nois, les noies, van… Els nens, les nenes, van a l’escola. És una expressió molt bonica: “Anar a l’escola”. És una expressió paral·lela a “tornar a casa”. Tornar a casa. És a dir, es va a l’escola, es torna a casa. Encara que no ho sembli, aquí hi ha una aproximació, definició, de casa. És a dir, què és la casa? Què és la casa per nosaltres? El lloc al qual tornem. Això és la casa. I què és l’escola? O l’institut o la universitat? És el lloc on anem, i l’escola en particular és el primer lloc on anem. Aquest moviment és molt bonic perquè és un moviment molt humà. L’humà surt, va a l’escola i torna a casa. I, realment, aquesta repetició quotidiana… Tornem una mica al que dèiem abans de la quotidianitat. Aquesta repetició quotidiana no té res de gris. En principi, no hauria de tenir res de gris. Per què? Perquè té tot el sentit. Perquè en aquesta repetició, en aquesta repetició, es produeix la diferència. Per què es produeix la diferència en la repetició? Doncs perquè l’ésser humà és algú susceptible de maduració. És a dir, l’ésser humà pot madurar. No està fet ja des del principi, no està ja fet. Per tant, hi ha un procés de maduració possible. Com es produeix aquest procés de maduració? Amb aquesta repetició d’anar a l’escola. I aquí, a l’escola, un cop a l’escola, què és el que ajuda a produir-se aquesta maduresa? Doncs, en general, el que ajuda a produir-se aquesta maduresa està relacionat, d’una banda, amb les formes valuoses. Amb les formes valuoses. És a dir, amb el que té un tipus de forma, en un sentit molt ampli de forma, un tipus de forma valuosa. És a dir, bella. Un tipus de forma bella. Un tipus de forma bona. Un tipus de forma vertadera.

31:08

El que és vertader, bell, bo, són sempre una mena de formes. Formes molt flexibles que ens nodreixen i que ens ajuden al fet que nosaltres mateixos, a través d’aquest contacte, amb aquestes formes belles, vertaderes, bones, ens anem formant. La formació d’un mateix, la paraula també és molt reveladora, és a dir, l’adquisició de forma per part d’un mateix es produeix gràcies a aquesta mena de proximitat, de veïnatge, amb aquestes bones formes que, en el millor dels casos, l’escola ofereix, que l’escola facilita, que l’escola regala. A mi em sembla que el que realment constitueix la font de riquesa d’una comunitat, d’un nosaltres, d’una societat, és la diferència. És la diferència. I aquesta diferència és un enriquiment. És una cosa que fa que la vida sigui millor. Per què? Perquè, efectivament, la riquesa es troba en la diferència. Mentre que, quan les coses es tendeixen a homogeneïtzar, quan tot es converteix en el mateix o en gairebé el mateix, s’incrementa la inquietud, s’incrementa, diguem-ne, el malestar. Jo diria que un dels problemes de la societat nostra és d’un malestar latent a causa d’aquest procés de progressiva homogeneïtzació. A les escoles s’ha de notar, s’ha de sentir una cosa diferent. És a dir, la manera de viure, de respirar, de mirar, a casa ha de ser una. La manera de viure, de respirar, de mirar, a l’escola ha de ser una cosa diferent, sens dubte. I aquesta diferència és un enriquiment. Quan em pregunten: “Tu què creus que ha de ser la universitat?”. I el mateix diria per a l’escola, però més o menys fent aquesta projecció. Doncs els responc amb una definició que donava un autor de la fi de l’edat mitjana, Alberto Magno. Deia… És una definició molt preciosa: “Què és la universitat?”. Diu: “És la dolçor de la vida en comú de mestres i deixebles en la cerca de la veritat”. Jo penso: “És això”. És a dir, es parla de la dolçor de la vida en comú, de mestres i deixebles en un mateix moviment. No cal utilitzar la paraula “veritat” si ens sembla massa majúscula, és igual. El cas és que no es parla de la competitivitat, no es parla de l’individualisme, no es parla dels beneficis, no es parla dels resultats. Es parla de la dolçor de la vida en comú. La dolçor de la vida en comú. Això és una meravella, perquè això significa que és una manera de viure. Que després, en el món del treball, tal com està estructurat avui, et trobes amb altres coses, d’acord. Inclús pots acceptar que en un moment no pot ser d’una altra manera o és difícil que es canviï d’una manera molt ràpida. Però, almenys, això sí que és a les nostres mans, preservar aquesta forma diferent de vida.

35:03
Marta. Parles del valor de la diversitat. En un món cada cop més intercultural en què ens trobem, necessitem saber conviure amb persones de diferents cultures. Quin seria per tu el valor de la diversitat?

35:22
Josep Maria Esquirol. Fa ja bastants anys vaig escriure un llibre sobre ètica intercultural, i assumeixo el que vaig escriure en aquell moment. Parlava d’aquesta manera, parlava d’una mateixa base que ens permetia la comunicació i l’entesa entre persones de cultures diferents. El que he fet els últims anys ha estat intensificar l’atenció cap al que és realment més concret. Aleshores, què és el més concret? Doncs les persones. Estic donant… Quan parlo de diversitat, estic donant sempre més importància a cada persona que a aquests elements, diguem-ne, de definició cultural o d’agregació cultural o d’unitat cultural. On és…? A veure, la pregunta que jo em faig a mi mateix és: on és l’autèntica diversitat? On és la diversitat més radical, això sí, la més radical, la que es troba més a l’arrel? Doncs no hi ha dubte. La més radical es troba a cada rostre personal. Quan tradicionalment o col·loquialment es diu: “Cada persona és un món”, això és molt savi. Això és tremendament savi. La diversitat es troba en cadascú, en cadascú. Cadascú de nosaltres és realment un món. Una persona és insondable. Som tan diferents. Jo miro els meus fills i penso: “Són realment uns altres”. On la paraula “altre” és “altre”. És a dir, són els teus fills. Bé, sí, sí, certament. Però aquí no hi ha res que estigui relacionat amb això de: “I per això els entenc, perquè és com si fossin extensions de mi mateix. Com si fossin unes còpies…”. En absolut. En absolut. És a dir, aquesta idea que a cada rostre personal hi ha una mena d’infinitud, això és, sens dubte, la base de la diversitat humana, i no hi ha cap superior a aquesta. Tot i així, admeto que, diguem-ne, hi ha unitats… No unitats, aires, informacions culturals que, en certa manera, fan que les persones tinguem alguns punts de referència diferents, que evidentment parlem llengües diferents… I això sí que és una diferència també, una diferència molt important. Però, junt amb aquestes diferències, què és el que cal advertir? Que tots ens podem entendre, jo diria inclús, gairebé perfectament, perquè la situació de la qual participem és la mateixa. És a dir, la condició humana, la situació humana fonamental, quina és? És la d’estar tots per damunt de l’horitzontalitat de la terra, com petites verticals precàries. I aquí estem tots igual. Estem sobre la terra i sota el cel. Tots igual. I aquesta situació fonamental és la que fa que les experiències més fortes, més radicals, siguin també les mateixes. I, per això, a pesar de parlar de manera diferent, a pesar de tenir punts de referència diferents, a pesar de tenir una història darrere també diferent, com que la situació fonamental és exactament la mateixa, ens entenem o, almenys, ens podem entendre.

39:13

Aquesta diferència no és incompatible amb la juntura, diguem-ne, la unió, sinó al contrari. És a dir, quina és la condició de possibilitat que s’estableixin vincles, que s’estableixin relacions molt fortes? La diferència. Però són, efectivament, relacions. És a dir, són unions, són vincles, són juntures. A mi aquesta paraula també m’agrada molt, la d’“ajuntar”. Ajuntar no és confondre, ajuntar és unir. La confusió és una cosa que no ens va bé. Confondre és fondre, com si tot pogués formar part d’un mateix tot, valgui la redundància, com si tot fos un tot. No, això no reflecteix la situació humana. La situació humana queda reflectida quan no s’insisteix en totalitats del tipus que sigui, sinó quan s’insisteix en les juntures, en els ajuntaments. Els ajuntaments entre les persones, entre les cases, entre els pobles. Quan es té present una cosa així com una totalitat, en realitat aquí no es poden donar relacions, perquè, com a màxim, al si d’una totalitat només hi ha parts, i les parts són simples parts. No són, diguem-ne, entitats diferents. No són éssers diferents entre els quals es pot establir un vincle. La part, al final, és una mera part i, per tant, és una cosa en què pròpiament ja no es pot parlar de relació. Només quan hi ha diferència, hi ha possibilitat de relacionar-se i, per tant, quan no hi ha diferència, tot és un tot i l’ésser i el res coincideixen.

Quote

"Far atenció és cultivar una actitud"

Josep Maria Esquirol

41:12
Marta. Un altre dels temes sobre els quals escrius és la importància de mirar amb atenció. M’agradaria que ens expliquessis quina és la importància de l’atenció.

41:23
Josep Maria Esquirol . A vegades, insistim que convé posar atenció. Què significa posar atenció? Significa una mena de focalització, una mena de concentració. I aquesta concentració és com un exercici, un exercici anímic, un exercici espiritual, un exercici… Si no es vol parlar en aquests termes, es pot dir un exercici intel·lectual. Què és el que dona aquest exercici? Doncs un cultiu de la musculatura. No de la musculatura física, sinó d’aquesta musculatura que ens permet realment mirar. Mirar és més difícil del que sembla. Mirar, observar… Observar no és mirar fixament, és una actitud. És a dir, l’atenció, posar atenció, és cultivar una actitud. És cultivar una manera d’estar. Aquí l’important no és el resultat, sinó que és el moviment, el moviment de posar atenció. És el que deia també molt bé, molt bé, magníficament bé, Simone Weil. Simone Weil deia: “L’important és que els nois aprenguin a posar atenció. El resultat és exactament secundari”. Per què? Perquè aquest exercici ja té en si mateix els seus beneficis. A mi també m’agrada parlar de l’atenció per un altre motiu. A vegades, tendim a dissociar àmbits diferents quan, realment, en l’arrel es tracta de la mateixa cosa. I, en aquest cas, ho podem mostrar amb força facilitat. Quan parlem de l’atenció, ens referim a un exercici que, alhora, és cognoscitiu i moral o ètic. Les dues coses alhora i, a més, de manera indissociable. Què significa cultivar l’atenció? Procurar… Fixem-nos-hi, procurar que la persona sigui cada cop més atenta, més atenta. I quan diem: “És una persona molt atenta”, què significa que és una persona molt atenta? Doncs ja li estem donant un caràcter… A aquesta denominació li estem donant un caràcter moral. Estem dient que aquesta persona atenta es relaciona amb el seu entorn, es relaciona amb les coses i, sobretot, es relaciona amb la resta d’una manera peculiar, mai amb indiferència, sabent guardar la distància per no envair. L’atenció és una mena de moviment que et permet concentrar-te i estar per algú o per alguna cosa sense envair, sense dominar, sense trepitjar. És un moviment que se sap apropar guardant la distància. A mi això em sembla preciós, perquè és com entrenar la millor manera de viure, entrenar-se per a la millor manera de viure. I no és casual que la paraula “atenció” tingui com a sinònim la paraula “respecte”. És a dir, la persona atenta, la persona que cultiva l’atenció, és una persona respectuosa. I aquí passa el mateix. “Respecte” està relacionat amb aquest caràcter moral, amb aquesta actitud cap a les coses, cap a la resta. I, no obstant això, l’etimologia de “respecte” està relacionada amb la mirada. De manera que tenim aquesta mena de complicitat molt reveladora entre, diguem-ne, allò cognoscitiu i allò ètic.

45:43
Marta. Josep Maria, tu dius que no cal preparar-se per al futur, sinó que cal fer futur. Què vols dir amb això i com podem fer futur des de l’escola?

45:53
Josep Maria Esquirol . En primer lloc, tinc un cert problema, en general, amb les coses que dominen, que tendeixen a ser hegemòniques. I m’adono que últimament es parla moltíssim de futur. Tot el món parla de futur, i jo crec que he de resistir a aquesta tendència i, per tant, parlar menys de futur. Quan es diu que ens hem de preparar per al futur, això em sembla també força terrible. Per què em sembla terrible? Perquè la connotació de fons és que hi ha una mena de fatalisme, encara que no ho sembli, hi ha un fatalisme, perquè preparar-se per al futur és com dir: “Ve alguna cosa, ve alguna cosa. Ve alguna cosa i ens hem de preparar, perquè si no, ens destrossaran”. Bé, però això que “ve alguna cosa” és, precisament, la idea del fatalisme. És com si hi hagués ja alguna cosa preestablerta, una mena de destí, una fatalitat i, en el millor dels casos, tu pots tenir un petit marge de maniobra per preparar-te i no sortir-ne malparat. Bé, no puc compartir aquesta lectura del que és la situació humana. Jo crec que el demà està obert i depèn de nosaltres, sobretot de nosaltres. No només de nosaltres, però sobretot de nosaltres. I hem d’apel·lar a la nostra responsabilitat, no al nostre enginy per preparar-nos. No, això no. A la nostra… És a dir, com respondrem al que tenim entre mans. Jo crec que l’horitzó de l’acció col·lectiva no es troba al futur, sinó que es troba al món. L’al·lusió al món és molt més directa i, a més, és molt més interpel·ladora. Perquè el futur sempre és futur. Sempre és allà, mai acaba de venir. Mentre que, en canvi, el món és un món i ara. I el tenim aquí al davant. I la resposta ha de ser d’ara mateix. És a dir, el futur permet discursos evasius, permet discursos demagògics, molts, massa, mentre que, en canvi, el món permet menys demagògia i, per tant, la vergonya és molt més gran. A més, ocorre que “món” és una paraula molt bonica. Molt, molt bonica. És cert que la utilitzem com a sinònim d’“univers” i, per tant, de conjunt de coses, però també té una altra significació que encara no està totalment perduda, que és la que vincula el món amb una cosa harmoniosa, amb una cosa bella, amb una cosa neta, inclús amb una cosa justa.

49:10

La significació de “món”, en aquest sentit, s’assembla a la de “cosmos” en grec. “Cosmos” què era? Allò harmoniós, allò bell, allò just en el sentit d’allò ajustat. És a dir, la justícia està relacionada amb el que està ajustat, el que està ben unit. I resulta que els romans, quan utilitzaven la paraula “mundus”, van afegir, respecte als grecs, el sentit d’allò net. No? I aquest és el motiu pel qual, nosaltres, en el llenguatge normal, conservem una paraula que indica precisament això. És a dir, que indica el contrari d’això, que és la paraula “immund”. “Immund” significa, precisament, “el no món”. Per tant… I a què associem allò immund, és a dir, la immundícia? Als rebuigs, a la degeneració, a carregar-nos-ho tot de la pitjor manera possible. Aleshores, si immundícia és això, què és el contrari de la immundícia? Doncs crear món, generar món. És a dir, procurar que el món, és a dir, aquesta mena de bellesa, d’harmonia, de cosmicitat, de juntura, de justícia, sigui encara més món. Fer del món més món, és generar, a partir del que ens admira, a partir de les belleses que ens trobem, a partir de les harmonies que ens trobem, generar encara més, crear més món. És com crear més casa, fer que el món sigui més casa. Perquè, per parlar una mica mitològicament, les forces entròpiques, les forces de la disgregació, continuen sempre sent eficaces. És a dir, les coses que fem, les coses belles que fem, les coses belles que construïm, totes elles estan sotmeses al desgast. Si tu no les cuides, és com si un no es cuida a ell mateix, doncs estarà malament. Si nosaltres no cuidem el que construïm, això tendeix a petrificar-se. Tendeix a prendre moviments inercials ja molt, molt freds. Aleshores, tot el que fem, les escoles… Si creem o ajudem a crear una escola, això és una institució. Aleshores, podem dir: “Quina escola més bonica que hem creat, quin equip docent més ben compenetrat, que bé que es respira en aquesta escola, quin ambient tan amable…”. Molt bé, si això no es cuida, tendirà a desaparèixer. No només allò material, sinó que aquest ambient humà decaurà sense cap dubte. Què és fer més món? És, evidentment, construir més, construir més de tot el que valgui la pena. Però és també saber mantenir-lo valuós. Mantenir. “Mantenir” significa tenir entre mans, no deixar de tenir entre mans allò valuós. L’escola és també un exemple privilegiat d’això. No podem viure d’allò construït, hem de vivificar allò construït, i això és un repte permanent. No podem, simplement, anar a treballar d’una manera més o menys freda en una institució, pensant que aquesta institució ja té el teu sentit, oi? El sentit d’aquesta institució depèn de la teva capacitat de construir món, de generar món. I això, aquesta manera de parlar, jo crec que ens interpel·la moltíssim més. Interpel·la la nostra responsabilitat. No ens evadim en el futur, no fugim cap a aquesta mena de cosa indomable, anem cap al que és molt concret i és ara aquí mateix, perquè està relacionat amb els nostres oficis, les nostres dedicacions, les nostres vocacions, el nostre dia a dia. Això és concret i això és el que realment demana la nostra resposta, és a dir, la nostra responsabilitat. Fer escola és construir món.

Quote

"Fer escola és construir món"

Josep Maria Esquirol

54:01
Marta. Per acabar aquesta conversa, m’agradaria parlar sobre el teu últim llibre, ‘Humà, més humà’, i m’agradaria preguntar-te què és el que ens fa més humans als éssers humans.

54:12
Josep Maria Esquirol . En aquest últim llibre que he escrit, que forma part del mateix camí de pensament que la resta de llibres que estic escrivint, en aquest últim, el que he intentat és, precisament, apropar-me al que, des del meu punt de vista, seria el nucli, el centre més profund de l’ésser humà. I em sembla que podríem dir que aquest centre més profund està relacionat amb el que col·loquialment anomenem la fibra sensible. És a dir, la capacitat extraordinària de quedar commoguts. El que realment em sembla admirable és que l’ésser humà es pugui commoure fins a extrems tan intensos. Aquesta possibilitat de commoció em sembla tan definidora d’allò humà que he buscat maneres diferents de parlar d’això mateix. Per exemple, amb l’al·lusió a la sensibilitat. Què significa un ésser commovible? Doncs un ésser afectable, un ésser enormement sensible. Un ésser que pot estar, diguem-ne, commogut, inclús per alguna cosa que és infinita. És a dir, a nosaltres no ens commou només una cosa definida, sinó que inclús ens commou, fixa-t’hi, ens commou el no-res de la mort. Estem commoguts pel no-res de la mort. Des de ben aviat, els nois i les noies senten aquest agulló de la finitud. I viure ja és viure amb aquesta commoció, amb aquesta mena d’afecció. Però, afortunadament, no només ens commou el no-res de la mort, també ens commou el gust de la vida. Estem commoguts, profundament commoguts, per aquesta mena d’abraçada de la vida, que és, alhora, una mena de claredat i una mena de caliditat. Viure és adonar-nos-en, aquest adonar-nos-en, i aquest sentir alguna cosa agradable en aquest adonar-nos-en, oi? És cert que, a vegades, les circumstàncies de la vida poden ser tan dures i tan obscures… No obstant això, aquesta duresa i aquesta foscor són coses que s’han d’entendre com el que sobrevé a aquesta commoció fonamental, que és la de la vida mateixa. Aleshores, en aquest últim llibre, insisteixo, d’una banda, en aquest fet que en el més profund de nosaltres mateixos, al nostre cor, el que hi ha o el que simbòlicament anomenem cor, en realitat, el que és és una profunditat increïble del sentir, una profunditat increïble de la nostra capacitat de quedar afectats i del moviment que ve a continuació. Perquè la idea és que nosaltres parlem perquè hem escoltat. És a dir, sempre el primer moviment és aquest. Alguna cosa ve.

57:55

Alguna cosa ve, alguna cosa ens toca i, d’aquest estar tocat, d’aquest estar commogut, sorgeix… Commogut, que és un moviment, d’aquest moviment de la commoció sorgeix un altre moviment, que és el de la passió. Nosaltres som éssers apassionats perquè, en primer lloc, som éssers commoguts. Aleshores, aquesta passió, aquest moviment, que és el moviment de viure, és el moviment anímic, és la vitalitat de la mateixa vida, aquesta vitalitat, com es cultiva? Com es fa més humana, com intento definir al llibre? Com es fa encara més humà el que és humà? Doncs la resposta és força senzilla. Hi ha dues accions, dos verbs principals d’aquest increment de la vibració, d’aquest increment de la passió, que són els verbs estimar i pensar. Estimar i pensar. És a dir, qui estima, viu més, i qui pensa, també viu més. No és que és visqui més llargament, sinó que es viu més intensament. Hi ha un… Com sempre, aquí la inspiració poètica és insuperable i, alhora, envejable. Hi ha un vers de Hölderlin en què, parlant de Sòcrates, posa en boca d’aquest savi les següents paraules. Diu: “Qui pensa el més profund, estima el més viu”. Doncs això, és a dir: “Qui pensa el més profund, estima el més viu”. Aquí hi ha els dos verbs principals, “estimar” i “pensar”, que són els que fan que la vida humana sigui encara més humana.

59:52
Marta. Moltes gràcies per aquesta conversa. Ha estat un plaer tenir-te a ‘Aprendemos juntos’.

59:57
Josep Maria Esquirol . Moltes gràcies a tu.

59:58
Marta. Gràcies.