Generated with Avocode.Path Generated with Avocode.Rectangle CopyRectangleIcon : PauseRectangleRectangle Copy

La història d’un nen amb TDAH

Luis Rojas-Marcos

La història d’un nen amb TDAH

Luis Rojas-Marcos

· Psiquiatre

Va ser un nen distret, amb problemes d'aprenentatge, hiperactivitat i fracàs escolar. Però va acabar sent un avalat psiquiatre de fama internacional.
La història de Luis Rojas-Marcos és el resultat d'una enorme capacitat de superació. Després de llicenciar-com a metge a Sevilla, va emigrar a Nova York a finals dels 60 per estudiar psiquiatria. Després de més de 40 anys de trajectòria als Estats Units, els seus treballs d'investigació i les seves pioneres aportacions en aquest camp l'han portat a convertir-se en un referent per a metges, psiquiatres i psicòlegs de tot el món. Als anys 90 va ser el màxim responsable dels Serveis de Salut Mental, Alcoholisme i Drogodependències de la ciutat de Nova York. L'11 de setembre de 2001 va ser testimoni dels atemptats contra les Torres Bessones, mentre ocupava el càrrec de president del sistema d'hospitals públics de la ciutat. Allí va tenir un paper fonamental en la creació de grups de suport per als familiars de les víctimes. Luis Rojas-Marcos és professor de psiquiatria a la Universitat de Nova York i autor de nombroses obres de divulgació, en què aborda temes com la importància de l'optimisme, la relació entre el llenguatge i la felicitat, la superació de l'adversitat o l'autoestima . El 2010, el Consell de Ministres espanyol li va concedir l'Ordre de les Arts i les Lletres.


Creant oportunitats

Luis Rojas-Marcos

Va ser un nen distret, amb problemes d'aprenentatge, hiperactivitat i fracàs escolar. Però va acabar sent un avalat psiquiatre de fama internacional.
La història de Luis Rojas-Marcos és el resultat d'una enorme capacitat de superació. Després de llicenciar-com a metge a Sevilla, va emigrar a Nova York a finals dels 60 per estudiar psiquiatria. Després de més de 40 anys de trajectòria als Estats Units, els seus treballs d'investigació i les seves pioneres aportacions en aquest camp l'han portat a convertir-se en un referent per a metges, psiquiatres i psicòlegs de tot el món. Als anys 90 va ser el màxim responsable dels Serveis de Salut Mental, Alcoholisme i Drogodependències de la ciutat de Nova York. L'11 de setembre de 2001 va ser testimoni dels atemptats contra les Torres Bessones, mentre ocupava el càrrec de president del sistema d'hospitals públics de la ciutat. Allí va tenir un paper fonamental en la creació de grups de suport per als familiars de les víctimes. Luis Rojas-Marcos és professor de psiquiatria a la Universitat de Nova York i autor de nombroses obres de divulgació, en què aborda temes com la importància de l'optimisme, la relació entre el llenguatge i la felicitat, la superació de l'adversitat o l'autoestima . El 2010, el Consell de Ministres espanyol li va concedir l'Ordre de les Arts i les Lletres.


Creant oportunitats

Transcripció

00:13
Luis Rojas-Marcos. Doncs no estic acostumat al fet que m’aplaudeixin abans, no? Però per mi és un plaer ser aquí amb vosaltres. Em dic Luis Rojas Marcos. Jo vaig ser un nen molt entremaliat. Era simpàtic fora de casa, a casa era un desastre. Un desastre en el sentit d’estar saltant tot el dia, d’interrompre… Aquells nens que molesten perquè és que no paren. El pare, o els pares, els capellans jesuïtes, em posaven de genolls amb els braços en creu i, a vegades, amb un llibre a cada braç. I sovint no només era jo el que era allà de genolls, n’hi havia d’altres, cosa que també ajudava. En el sentit que això no em passa a mi mateix, només a mi. És molt útil a la vida, oi? Aleshores no hi havia això que anomenem avui “trastorn per dèficit d’atenció”, no existia. De fet, els nens amb aquest problema anaven al camp la majoria i recollien més olives que els que no ho tenien. Aleshores no hi havia cap problema amb això. En fi, arribo amb 14 anys, i amb 14 anys doncs ja havia anat suspenent, però allò ja va ser el suspens total, no? I m’envien a una escola de, primer un any per lliure, i després a una escola, l’escola del Santo Ángel, tot i que era una escola laica de suspesos. Tots els suspesos érem allà.

01:56

La veritat és que vam connectar. I allà va ser quan va començar un canvi en mi. Em va donar l’oportunitat de ser el Luis, però no el Luis dolent, entremaliat, perquè ells no ho sabien. I quan vaig arribar, no devia fer més d’una setmana o així que era allà, hi havia una senyora, era la directora de l’escola, i feia uns crits, però quan ella cridava tothom callava. I un dia em diu: “Luis, tu t’asseus a la primera fila”, i després em diu un dia: “mira, Luis, quan tu et sentis així, com nerviós, demana pausadament i amb molt de respecte al professor que et deixi sortir de la classe, i tu fas una volta i tornes”. Allò per mi era, com podeu afigurar-vos, una cosa molt estranya, que et diguin això. I jo crec que ella ja havia preparat el professor. Amb això va ser un descobriment de la meva mare, que va ser: “Luis, jo crec que tu tens bona oïda per a la música. Així que, per què no aprens a tocar un instrument?”.

“El humor es fundamental para entender la vida”. Luis Rojas-Marcos, psiquiatra
03:22

Recordo que va venir una professora de piano, de solfeig, però què passa? Que el solfeig és impossible per a un nen amb el meu problema. La idea de transformar uns símbols en música… No. Però el que vaig descobrir és que per oïda jo podia tocar el piano el suficient per cridar una mica l’atenció i que diguessin: “home, el Luis toca el piano”. I després vaig aprendre a tocar la guitarra, però també sense solfeig. Venia la professora, m’ajudava a posar les notes, etcètera, etcètera. Tot això s’uneix de manera que és una cosa molt important per tots, i per mi també, l’autoestima. Vaig començar a notar que sí, era un desastre, però hi havia gent a qui queia bé. O bé toca el piano, toca la guitarra, o explica un acudit… Vaig començar a apreciar un aspecte a la meva vida que no havia notat abans. Llavors vam formar un quartet. Jo tocava la bateria. A propòsit d’això, jo tenia 16 anys. Imagineu la meva autoestima quan em comencen a arribar cartes de noies dient: “Luis, que bufó que ets”.

04:52

Llavors, ja vaig començar a aprovar, no amb notables ni excel·lents, això va ser un provés. I llavors vaig arribar a entrar a la facultat de Medicina. Vaig tenir la gran sort que un dia, a la facultat de Medicina, va venir un senyor molt alt, era molt alt, era un metge americà i venia buscant metges perquè als Estats Units feien falta metges. Encara en fan falta, però en aquell temps, molts més. Va parlar amb mi una estona: “mira, et faig un contracte, vens aquí, fas l’especialitat que tu vulguis…”. M’ho va posar molt fàcil. En principi havia d’anar a un altre estat, no a Nova York, però al final no hi havia… En fi, vaig a Nova York. Recordo, això us ho explicaré, però també em fa vergonya explicar-ho. Les primeres setmanes, jo com a intern anava tot de blanc, de metge.

06:01

Recordo que un dia jo era a la biblioteca de l’hospital, del “Good Samaritan”, i sento pels altaveus: “Doctor Marcos, I see you (ICU)”. Sonava l’altaveu fora de la biblioteca, jo surto al passadís i miro, i què havia de dir?: “I don’t see you”. Llavors, què vaig aprendre? Vaig aprendre quan jo mirava als altaveus dient-los: “I don’t see you”, ve un àngel, un àngel de carn i ossos. Un metge intern com jo, de Guatemala, que em coneixia, vaja, feia una setmana que em coneixia, em diu: “Luis, no, volen que vagis al ICU”, que vol dir “Intensive Care Unit”, Unitat de Cures Intensives. “I see you”, es pronuncia igual.

07:12

O sigui que la meva mare em salva quan era un desastre de nen, i ara el doctor Rodríguez de Guatemala em salva també. I dic això perquè en la meva vida n’hi ha molts, i segur que vosaltres també en teniu, tenim aquests, jo els anomeno àngels anònims que són de carn i ossos, però mentors o gent que et salva d’alguna manera. I un dia recordo, això ja és l’última cosa que us explico de la meva vida perquè em va cridar molt l’atenció, jo havia acabat l’especialitat i el director de Psiquiatria de la facultat de Medicina d’allà em diu: “Luis, et farem cap de Psiquiatria d’una clínica, d’un hospital, que es diu “Gouverneur” al sud de Manhattan”. Després vaig tenir molta sort amb altres mentors.

08:08

Un dia se m’acudeix… Jo era resident de Psiquiatria a l’hospital Bellevue, i se m’acudeix dir-li a un dels professors: “a mi em sembla que quan jo visito pacients porto-riquenys…”, que eren la majoria dels pacients que parlaven espanyol, “…quan jo visito pacients porto-riquenys a mi em parlen moltíssim, però si jo practico l’anglès i els parlo en anglès, parlen molt poc”. Em diu: “que interessant. Sí? N’estàs segur?”. “Sí, jo crec que sí”. “Doncs això s’ha d’estudiar”. I, llavors, imagineu-ho, en aquella època, fa tants anys, organitza una sala, una saleta amb un vídeo, que llavors això del vídeo era complicat, amb un vídeo i un magnetòfon d’on sortien preguntes en anglès i en castellà per al pacient, no? En fi, per explicar-vos la història, al final d’aquest estudi efectivament es demostra que quan pacients que no parlen bé la llengua del metge, o la llengua de l’entrevista, que tenen el que anomenem “barrera del llenguatge”, a aquests pacients se’ls considera més malalts.

09:27

Més malalts no per preguntes de “sí i no” com, per exemple: “sentiu veus?”. Et diuen: “sí” en les dues llengües. Però en temes com l’ansietat, se’ls considera més ansiosos, menys cooperatius, més agitats… Total, més malalts. I això es publica i, és clar, va ser una de les primeres publicacions que surten sobre aquest tema. Anys més tard va canviar una llei a Nova York on, avui dia, hi ha una obligació legal a totes les urgències de tenir intèrprets de la llengua que parla el pacient. Us explico això perquè realment, a vegades, encara em sorprenc de la importància que té, no només el fet de voler arribar o voler fer coses per a altres persones, sinó la importància que té que hi hagi gent que et doni un cop de mà, que t’ajudi i que cregui en tu.

“El humor es fundamental para entender la vida”. Luis Rojas-Marcos, psiquiatra
Quote

"L'humor és fonamental per entendre les incongruències de la vida"

Luis Rojas-Marcos

10:26
Lucía. Hola, a mi m’agradaria que ens parlessis dels beneficis que pot tenir el sentit de l’humor a la vida.

10:34
Luis Rojas-Marcos. Molt graciosa, la pregunta. Quina pregunta més interessant per a un metge. I després dic: “a medicina no m’ensenyaven això”, oi? La medicina ha evolucionat com tantes coses, ha evolucionat i avui parlem també de la medicina de la qualitat de vida, on la medicina no es limita a curar o a prevenir malalties, sinó que segueix la definició de salut de l’Organització Mundial de la Salut. La definició de salut és, penseu en això, l’estat de benestar físic, psicològic i social complet. Això és la salut, segons l’Organització Mundial de la Salut.

11:22

Als anys 80 es descobreix, o s’estudia i es comprova, que l’exercici físic regular és bo per a la salut física, psicològica, i si t’agrada anar en grup, social, també. Aleshores, per això avui dia gràcies a aquesta medicina de la qualitat de vida podem parlar d’altres factors que ens ajuden a tenir una vida millor. I un d’aquests factors és el que m’has preguntat, el sentit de l’humor. El sentit de l’humor és molt útil. Jo sempre dic que qualsevol farmaciola d’urgències ha de portar una dosi de sentit de l’humor. L’humor no ens ajuda a l’instant, per exemple, si aquí hi ha una crisi d’algun tipus, posar-nos a explicar acudits no és… Oi? Cal sortir d’aquí o decidir, però el sentit de l’humor ens dona una perspectiva, ens ajuda a veure amb la nostra perspectiva que tractem millor les incongruències de la vida, amb humor.

12:28

O coses que no entenem que a vegades són coses tràgiques, però no les entenem i ens ajuda el sentit de l’humor. La meva mare va ser per mi un àngel de carn i ossos, però fonamental, sobretot, en els meus primers anys, que són tan importants. I ens portàvem molt bé. És clar, menys quan jo no podia estar quiet, llavors m’enduia la plantofada o el pessic recargolat, que fa molt mal. Fa uns anys, estava parlant amb ella, estàvem parlant, i li pregunto a la meva mare: “mama, quan et moris què prefereixes, que t’enterrem o que t’incinerem?”. I em contesta amb un somriure: “Luis, fes-me una sorpresa”. I ens vam posar a riure. Un exemple de l’humor que tracta temes…

13:21
Cristina. En el seu últim llibre explica el poder de la paraula i del llenguatge. Quina importància té la paraula per al desenvolupament com a persones? Podria mencionar-nos algunes lliçons pràctiques?

13:44
Luis Rojas-Marcos. Parlar és molt important. Per exemple, els nens que creixen en ambients xerraires aprenen més, aprenen millor, i no només a parlar, sinó també a aprendre altres temes. El cervell humà necessita aquest estímul. Per això és fonamental que els primers cinc anys de la vida dels nens se’ls parli, se’ls parli molt. I no només pel que fa al nombre de paraules, sinó a la varietat d’aquestes paraules. Després, clar, anem al pas següent: el cervell humà no està utilitzat totalment. De manera que, normalment, hi ha milions de neurones que no les utilitzem.

14:38

Per això és també molt útil aprendre altres llengües, dues llengües o tres, parlar més d’una llengua protegeix. I protegeix, per exemple, està demostrat que quan hi ha un problema on la persona perd la capacitat de parlar, en la medicina en diem afàsia, la pèrdua d’aquesta capacitat de parlar. Les persones que parlen més d’una llengua ho superen millor que les que en parlen només una. Quan en els problemes normals, cerebrals, de l’envelliment per exemple, comencen a perdre la memòria una mica, la memòria immediata retarda aquest procés natural d’envelliment cerebral si la persona parla més d’una llengua. O sigui, que hi ha molts exemples en què el llenguatge, com una capacitat que desenvolupem des de petits, ens ajuda a mantenir un cervell més fort, més resistent. Després, el valor del llenguatge com una manera d’ajudar-nos a superar adversitats, una manera d’ajudar-nos a entendre el món.

15:52

I aquí jo afegiria una cosa que em crida molt l’atenció, i és que és curiós que ens ensenyen a parlar des de petits: “mira, Luis, demana les coses bé, dona les gràcies, demana perdó. Com es parla? Parla-li bé, amb educació”. Però oi que no ens eduquen a parlar-nos a nosaltres mateixos? A pesar que passem més temps parlant-nos a nosaltres que parlant amb els altres. Aprendre a parlar-nos és fonamental, i jo dic doncs una cosa tan senzilla com: “mira, parla’t a tu mateixa com t’agrada que et parlin els altres”. Som molts els que sovint no ens parlem bé. I parlar-nos interiorment és la font, per exemple, que manté l’autoestima, perquè et poden dir: “ai, Luis, que llest que ets”, però si tu no t’ho dius, sona…

17:02

Algú diu: “mira, Luis, que bé que ho has fet”. I tu per dins: “és un desastre”. El llenguatge interior és la base del que anomenem les funcions executives. L’ésser humà és com una empresa. La meva empresa és “Luis” i jo tinc els meus ideals, les meves metes, les meves il·lusions. Llavors, jo he de gestionar la meva vida de manera que aconsegueixi aquestes metes. Com les aconsegueixo? Bé, un element primordial és com em parlo a mi mateix, l’autocontrol que és fonamental a la vida. L’autocontrol, com diu la paraula, és jo em controlo a mi mateix. Jo em controlo quan em dic: “Luis, deixa de parlar”, “Luis, estigues quiet”, “Luis, comporta’t”.

18:08

Aquesta és una funció executiva fonamental. Això és parlar-nos a nosaltres mateixos. Una altra de fonamental, que també ajuda a superar… Està demostrat, per exemple, que les persones que localitzen el control de la seva vida dins d’elles superen l’adversitat millor que els que localitzen el control en forces externes. La persona que diu: “jo puc fer alguna cosa per sortir d’aquí”, “jo puc fer alguna cosa per tractar la meva diabetis, prendré el medicament. Jo puc fer alguna cosa”. L’oposat és dir: “és qüestió de sort”, o una cosa que no us recomano, que és el “que sigui el que Déu vulgui”, no ho recomano.

19:05
Mª Jesús. Hola, Luis. Jo volia preguntar-te que si ens podies donar alguns consells sobre com afrontar l’estrès i l’ansietat al món en què vivim.

19:17
Luis Rojas-Marcos. L’estrès i l’ansietat. Una mica d’estrès ajuda, també, una mica d’estrès ens anima a competir, i ens anima a estar desperts. El problema de l’estrès és quan l’estrès és continuat o és excessiu. Llavors, efectivament, es converteix en ansietat. O en casos extrems, pot donar lloc a una depressió, per exemple. Ajuda diversificar la vida, les nostres activitats.

19:50

O sigui, pensar: quines són les parcel·les de la meva vida de les quals jo trec satisfacció? I apuntar-les. I després intentar practicar-les, però a més a més practicar-les sense que es barregin perquè la idea és compartimentar-les. Els historiadors expliquen que el Titanic s’enfonsa perquè no tenia compartiments estancs i l’aigua entra, i així s’enfonsa. El fet de mantenir una diversitat, però també una mica separada, ajuda a tractar situacions estressants, o situacions de fracassos personals.

20:37

Per exemple, hi ha estudis que demostren que les persones que es divorcien, i el divorci és un pas molt difícil, molt difícil, angoixant, i alguns diuen que és, fins i tot, agonitzant. Bé, doncs està demostrat que les persones que gaudeixen de la feina, porten millor un divorci que els que no gaudeixen de la feina. I qui diu la feina, d’altres activitats, i d’amistats, i intentar tenir també amistats d’aquí, amistats d’allà, de manera que diversifica les teves fonts de satisfacció amb la vida. Aquest és un exemple d’una cosa que podem fer. En una situació estressant també podem aprendre quines són les circumstàncies que ens fan sentir estressats, i llavors organitzar la nostra vida de manera que puguem minimitzar-les.

21:40

Ens ajuda com ja hem dit parlar, compartir i pensar de quina manera puc ajustar-me a aquella situació. I si arribem al límit en què no sé què fer i cada dia estic més estressat, llavors, no hem d’oblidar que hi ha gent que ens pot ajudar. Jo comprenc que anar al psiquiatra encara no estigui ben vist, però es pot anar al psicòleg, o al treballador social, algú que ens ajudi. Demanar ajuda per aquests temes és molt útil, i l’ajuda pot ser un amic, o una amiga, o un familiar. Però, si veiem que els preocuparem a ells encara més, doncs fem el pas i busquem ajuda, també.

22:36
María Jesús. Una pregunta sobre l’autoestima. L’autoestima es pot entrenar i desenvolupar?

22:43
Luis Rojas-Marcos. Doncs sí, efectivament, l’autoestima la podem protegir, la podem desenvolupar, oi? Però és important ser conscient de què és l’autoestima. L’autoestima és la manera de valorar-nos. Com et defineixes? Què és el que aprecies de tu mateixa? Què és el que valores de tu? Una vegada que ja tinguem aquesta valoració d’un mateix podem no només nosaltres, també amb nens, des de petits podem protegir la seva autoestima.

23:25

Et donaré un exemple: resulta que la meva filla Laura, que em fa la competència molt bé, a més a més, quan era petita un dia estava jo ajudant-la a fer els números, anava a l’escola, i em diu: “pare, és que no em surten, no em surten els comptes, no em surten”. Llavors jo podria haver dit: “Laura, no et surten els comptes perquè això de comptar no és el teu fort”. No, oi? Estàs eliminant una funció a la vida.

24:05

Jo puc dir-li, crec que va ser el que li vaig dir, se li hauria de preguntar a ella, però li vaig dir: “mira, Laura, avui no et surten els comptes perquè estàs cansada”. Separar el fet de la persona, el que has fet és un desastre, però tu ets bona persona, o ho estàs intentant, no: “tu ets un desastre”. Són petites coses, però coses que si un s’acostuma a qualificar el fet i no la persona necessàriament, doncs protegeix l’autoestima. Una de les fonts fonamentals si jo us preguntés: “què afegeix a la vostra autoestima?”. “Què afegeix?”. Bé, doncs molt freqüents són les connexions afectives amb altres persones, les relacions.

24:58

Em fa sentir bé saber i sentir que tinc amics, tinc família, que tinc persones que m’aprecien. Sense autoestima o amb una autoestima danyada és molt difícil treure a la vida satisfacció. Hi ha malalties que destrueixen l’autoestima. La pitjor de totes, segons la meva opinió, és la depressió. La depressió no només destrueix la teva autoestima, sinó que et roba l’esperança. I sense esperança no podem viure. I de fet, com sabeu, la depressió en certs casos arriba a l’extrem en el qual la persona pensa que la vida no val la pena. Arribar a aquest punt en què un pensa que la vida no val la pena, que sol anar unit al pensament de: “jo tampoc no valc la pena”, doncs és terrible. Per això és una malaltia, seria un extrem de l’autoestima danyada.

26:11
Pilar. Hola, doctor, com va? Jo volia preguntar-li per un tema que sé que és d’especial interès per a vostè com és el trastorn per dèficit d’atenció, perquè sé que el va patir en la seva infantesa i en la seva adolescència. Llavors volia que ens expliqués, si us plau, en què consisteix aquest trastorn i quines implicacions té per als nens i nenes que el pateixen. Gràcies.

“El humor es fundamental para entender la vida”. Luis Rojas-Marcos, psiquiatra
26:34
Luis Rojas-Marcos. Com sabeu el trastorn per dèficit d’atenció és un trastorn nou. S’identifica oficialment l’any 1994. Per tant, encara estem en un moment en el qual estem aprenent. No és definitiu tot això, aprenent com tractar-lo, aprenent com diagnosticar-lo, aprenent com prevenir-lo, si és possible. Sabem que té un component genètic, cosa que no vol dir que segur que si la mare o el pare té aquest trastorn els fills l’hagin de tenir, perquè és tot una qüestió…

27:19

Com sabeu els gens són probabilitats. També sabem que és un procés d’immaduresa cerebral. Hi ha zones del cervell que controlen l’autocontrol i l’activitat física que no es desenvolupen prou i per això apareix en la infantesa. De moment, el diagnòstic està dirigit a nens des de set anys. Aquest trastorn, doncs ja us ho he explicat al principi, és falta d’atenció o distracció, incapacitat per controlar els teus moviments en una activitat, una energia excessiva i, en general, són els símptomes. Hi ha persones que tenen la part de distracció, però no la part d’hiperactivitat. Però en general, és això. Però a més a més, ha de ser una cosa clara, evident. Molts nens són nerviosos, molts nens salten i no tenen el problema del trastorn.

28:36

Llavors és molt important que la persona que diagnostiqui això sigui un professional amb experiència en això i que en sàpiga perquè, com deia, hi ha vegades que no és fàcil, a menys que observis la persona durant un temps, n’estudiïs bé la història… Una vegada es diagnostica, llavors hi ha uns quants tipus de tractament. Un, naturalment, és que el nen participi en sessions educatives en què el nen aprèn a aprendre. El que els meus amics aprenien en dues hores, jo tardava quatre hores a aprendre-ho, i una vegada ho acceptes doncs comences per aquí. També em va ajudar molt fer esquemes. Ajuda, naturalment, tot el tema de rehabilitació. Quan dic rehabilitació, és d’ensenyament, amb comprensió, en què participa la família.

29:34

Un tema que surt sovint és: “dono al meu nen medicaments o no?”, perquè és clar, per als pares la idea de donar a un nen de set anys un medicament que, a més a més, és un estimulant, un medicament real, és un medicament molt potent, preocupa. I és raonable que els preocupi. No fer-ho, no tractar això, aquest trastorn, pot ser devastador, devastador. Els dono un exemple: jo amb això també vaig tenir sort. On jo treballo ara, i abans també, ens ocupàvem no només dels hospitals, sinó de la presó de Nova York. Un 75% d’homes d’entre 19 i em sembla que eren 30 anys patien de trastorn per dèficit d’atenció, i la majoria no estaven tractats. Increïble, oi?

30:52

És clar, a la presó de la ciutat de Nova York porten algú que detenen perquè ha fet alguna cosa immediatament, encara que sigui una cosa que no sigui greu. Si no té advocat, no té algú que… Doncs va a la presó. Vull dir amb això que hi ha delinqüents que van a la presó que han delinquit una vegada. O sigui, que no estic parlant de presons de l’Estat o presons federals on ja són persones que han sigut considerades culpables d’un crim d’algun tipus. Un estiu, jo devia tenir uns 12 anys, vaig anar amb el meu germà a menjar a un restaurant en un poble del nord que es diu Castro Urdiales. I estàvem menjant el meu germà i jo, i hi havia un senyor que estava menjant amb una altra persona i que havia penjat la seva jaqueta darrere la cadira.

31:58

I jo veia un boli que sortia de la butxaca i és que mira, jo havia d’agafar-lo. Aquell boli es va convertir en… Fins al punt que el meu germà, jo crec que ell va veure que jo… I em va dir: “Luis, que ni et passi pel cap. No, que ni et passi pel cap”. Jo vaig arribar a agafar-li a aquell senyor el boli i és clar, em vaig dir: “però això com pot ser?”. Li vaig tornar a posar el boli. Jo necessitava un boli? No, era l’impuls, la falta de control, oi? Si no diagnostiquem a aquests nens, ens arrisquem que vagi per un camí… Un dia en un impuls farà alguna cosa greu. Que no puguin estudiar, que no puguin… Per tant, quan un decideix si tractar aquests nens o no, cal tenir en compte les conseqüències de no fer-ho a llarg termini.

33:12
Paula. Hola, Luis. Bé, m’imagino que un dels moments més complicats per vostè va ser l’11S, l’atemptat terrorista a Nova York. I bé, m’agradaria saber com va viure aquell moment i quines lliçons de vida i aprenentatge va treure’n arran d’aquell succés.

33:31
Luis Rojas-Marcos. Doncs mira, allò va ser una sorpresa, oi? Va ser un trauma per mi i per milers de persones. Va coincidir amb què llavors jo dirigia el sistema d’hospitals i de salut de la ciutat. Quan xoca el primer avió jo era en una reunió. Eren les nou menys deu aproximadament, i m’avisen sense donar-hi importància perquè es pensava que havia sigut un accident, que anés al centre d’urgències. Aleshores, com que el meu despatx era molt a prop, doncs per mi va ser molt fàcil, amb el Víctor, que era el meu ajudant que conduïa el cotxe amb els llums i tot això, arribava allà en cinc minuts, o deu, de manera que encara el segon avió no havia xocat.

34:20

Arribo i pujo al pis. Però és clar, ja no es podia. Ens diuen: “no, ens reunirem en un altre lloc”, perquè aquesta era la reunió amb els caps de policia, dels necessaris quan tenen lloc tragèdies d’aquest tipus… Llavors, a la sortida jo me n’anava amb el Víctor, i veig que ve Tom Von Essen. Tom Von Essen era el delegat de bombers i em diu: “Luis, vine amb mi”, li dic: “bé, on vas?”. “No, és que hem posat un post de comandament davant de les torres i som allà. Vine amb mi”. I vam començar a caminar cap al front de les torres, el carrer Vesey. I a mesura que caminàvem i sentíem els sons, allò era com us podeu imaginar una cosa increïble. I jo em parlava a mi mateix, és important parlar-nos i em deia: “què diables fas tu aquí? Un psiquiatre de Sevilla enmig d’això. No, vés-te’n, surt d’aquí”.

35:25

Una veu, l’altra veu em deia: “no, Luis, potser pots ajudar, o com a mínim connectar-te amb l’hospital més proper…”, un dels hospitals dels quals jo era responsable, “…i pots, potser, salvar vides, també”. I una altra veu: “no pots fer-li això al Víctor. El Víctor és pare de família i vindrà amb tu”. En fi, és el que segur que molts que heu viscut situacions similars veieu com parleu i com us dieu, i com preneu decisions basades en el que us dieu a vosaltres mateixos. En fi, vaig decidir quedar-me. Aleshores, jo vaig a aquell post amb ells i decideixo trucar a l’hospital més proper, al director, per dir-li: “mira, això és greu, prepara’t i prepara llits a l’hospital”, però el meu telèfon no em funcionava, el telèfon mòbil, no em funciona.

36:25

I ve un altre àngel d’aquests anònims i em diu: “ei, tu que estàs intentant…?”, “sí, sí, necessito trucar a…”. I diu: “vine amb mi que tinc una oficina aquí, en aquest edifici de darrere, i així pots trucar des d’un telèfon fix”. “Ah, molt bé”, doncs me’n vaig amb ell. Entro en aquest edifici, em diuen: “mira, el telèfon és aquí”, i començo a parlar amb el director de l’hospital Bellevue i allò comença a moure’s i s’apaga tot allò. Jo, el Víctor i cinc o sis més, ens trobem allà sense saber què fer, però allò es movia. Bé, la qüestió és que no sabíem què havia passat.

37:12

Aleshores surt un altre àngel d’aquests de la meva vida, un senyor alt, i ens diu: “mira, soc policia…”, no anava vestit de policia, “…soc policia i jo intentaré treure-us d’aquí. El primer que heu de fer és agafar-vos les mans”, perquè com que no ens hi vèiem perquè ningú es perdés. Ens vam agafar les mans, ens diu que ens cobrim la cara i se’n va amb una llanterna. Passen uns minuts, torna i diu: “mira, no he trobat la sortida, però ho intentaré”. Al final la troba, ens posem en fila índia i sortim. Quan vam sortir d’allà em sorprèn que aquell senyor es queda i li dic: “no, tu també. Vingui, vine”. Diu: “no, no, jo em quedaré per si queda algú dins”.

38:03

A la tarda hi va haver una reunió amb l’alcalde, i l’altre, tots, per veure què havia passat i llavors va ser quan vaig saber que tots aquells bombers i algun que jo coneixia, amb els quals jo havia estat abans, abans que no em funcionés el telèfon, tots havien mort perquè la primera torre, com sabeu, cau així, no cau així. Doncs us ho podeu imaginar. L’altre tema que em va impactar va ser que no hi va haver ferits. Hi va haver milers de persones que es van salvar i gairebé 3000 que van morir. Llavors què passa? Que la intervenció era per tractar el dolor mental, el dolor emocional, l’estat emocional d’aquell poble. I és clar, atès el lloc que jo ocupava vam començar a organitzar grups, centenars de grups on anaven les persones a parlar.

39:12

Quan un té experiències com aquesta, o no han de ser com aquesta, quan se’ns mor un ésser estimat sense un procés, quan ens passa alguna cosa, un trauma, doncs parlar és fonamental per moltes raons. Una, perquè quan ho expliques et sents a tu mateix, dones un argument al que has viscut, a les teves emocions, hi dones un argument. I comences a explicar-t’ho a la teva manera. És que el cervell humà no tolera la falta d’explicacions. Quan us n’aneu al llit i dieu: “és que jo no em puc adormir fins que no m’expliqui per què la meva filla m’ha dit això, o per què el cap m’ha dit allò”.

40:06

Hi ha gent que diu: “bé, és que jo soc un ignorant”, a dormir, o “això és un misteri”, a dormir, però en general hem de trobar explicacions. Parlar és fonamental, i si a sobre parleu i hi ha algú que us escolta i que us pot donar suport, solidaritat, comprensió, llavors ja és un premi. No només ho expliqueu, no només ho sentiu, no només hi doneu un argument, sinó que teniu un altre ésser humà que us dirà: “ho entenc, què necessites, t’ajudaré”. Parlar em va ajudar moltíssim. Hi va haver canvis. Si em pregunteu quin va ser el canvi fonamental, el canvi fonamental que jo vaig veure en aquell poble i en tots nosaltres va ser la incertesa.

41:09

Penseu en això, perquè és clar, si ho recordeu, si vau llegir sobre el tema, va ser una cosa tan desprevinguda, una cosa tan inesperada que va trencar la certesa. Nova York i aquell país en general, però a Nova York la gent no pensava que això pogués passar, però a més a més no només a Nova York, sinó que si penseu sobre els vostres plans o del que parleu, oi que la majoria del que parlem és del que faré demà? Del que faré aquest estiu? Del que faré quan la meva filla es casi, si es casa? Del que faré per Nadal? Què estudiaré?

41:55

O sigui, que aquesta idea que donem per feta, poder parlar i pensar en què farem, això es trenca, aleshores ens inunda la incertesa, no saber què passarà. La incertesa, si hi penseu bé, és un repte per a l’ésser humà. Estem acostumats a viure cada dia més, estem acostumats a dir adeu a algú i el tornarem a veure, però quan aquest principi es trenca, llavors hem de formular tot això. Això, jo diria que va ser el cop. A part, és clar, de la pèrdua d’éssers estimats, de la incomprensió de viure tot allò. I després, cadascú va superant adversitats utilitzant aquella barreja de resistència i flexibilitat que avui anomenem resiliència.

52:59
Irene. Hola, doctor, és un plaer saludar-lo. Vostè ja fa temps que és avi i m’agradaria saber què pensa del fet que la societat pot aprendre dels avis i, en general, de les persones grans. Moltes gràcies.

43:12
Luis Rojas-Marcos. Jo crec que les persones grans són una gran font de saviesa, ens expliquen la seva vida i les seves experiències. Però, per utilitzar veritablement aquesta font de saviesa, la societat ha d’estar disposada a escoltar-los. Per això és important no marginar les persones grans, deixar que ens ensenyin també i donar-los aquesta oportunitat. Els avis són uns altres mentors, un mentor més, pot ser l’àvia, pot ser l’avi: “mira, això ho feia jo, és millor que no ho facis”. O: “això és millor que sí”, o “t’ensenyaré com pots planificar la teva vida per aconseguir la meta que et proposes”. Podem aprendre de moltes maneres, però com t’ensenyen les persones grans és únic, ho repeteixo. Però per això la societat ha d’estar disposada a donar-los el seu paper, escoltar-los.

44:18
Gonzalo. Hola, doctor Rojas Marcos, és un plaer escoltar-lo. Vostè té un llibre escrit que és ‘Todo lo que he aprendido’. De tot el que ha après al llarg de la seva carrera d’investigació, quins han sigut els aprenentatges que més l’han impactat i que a més a més ens poden ser útils en tots els reptes i desafiaments de la vida?

44:39
Luis Rojas-Marcos. Quan vinc a Espanya, sovint sento: “qualsevol temps passat va ser millor”. I després jo veig que realment aquí, doncs teniu una perspectiva positiva de les coses, però no en parleu. Jo, per exemple, n’he parlat a vegades i em pregunten: “i tu ets optimista?”. I dic: “sí, soc optimista”, i em miren com dient: “ingenu”, o fins i tot: “ignorant”. “Com es pot ser optimista?”. Quan estudiem l’optimisme, teniu en compte tres factors, el primer és la memòria. Aquesta és la pregunta: si jo us demanés que escriviu 20 records de la vostra vida, escriureu més records positius o negatius?

45:37
Públic. Positius.

45:40
Luis Rojas-Marcos. Llavors, si donem un número a això penseu en 20 records, oi? I si dieu: “doncs jo, nou de positius”, doncs us poseu un nou. Del zero al nou, oi? Si dieu: “doncs jo la meitat, un cinc”. Però llavors us doneu un número i l’apunteu. La memòria per a records positius o negatius. El segon factor és l’esperança. Què és l’esperança? L’esperança és pensar que el que desitgem passarà. I llavors, en general, a la vostra vida quan passen coses en el dia a dia tendiu a pensar que això passarà, si és una cosa negativa. “Això passarà, això es solucionarà”. O tendiu a pensar: “això no té solució”. Llavors, aquí heu de fer una mena de números al vostre cap i us doneu un número del zero al deu. I el tercer número, que és una miqueta més complicat, però també té a veure amb el nostre estil explicatiu. Tots i cadascun tenim una manera d’explicar-nos les coses. Hi ha un estil explicatiu que davant l’adversitat pensa: “bé, això no dura per sempre”, és un factor.

47:07

Un altre: “això no m’afecta a mi completament, em trenco un braç, el braç em fa mal, però això no és culpa meva”. Un exemple seria: jo arribo a casa de mal humor a la nit i em trobo a casa, per terra, els llibres de la meva filla, les sabates de la meva filla, la brusa, tot allò és un desordre, un desordre autèntic. Llavors em dic a mi mateix: “però, Luis, quina família és aquesta? Aquí no hi ha ordre, aquí no hi ha disciplina, aquí no hi ha… Quin desastre!”. I llavors ve la meva dona i em diu: “Luis, t’estic fent una paella”. I jo dic: “paella, la que feia la meva mare”. Quin horror, quin horror! I ara ve l’explicació. I em diu la meva dona: “Luis, deus haver tingut un mal dia a la feina”. Aquesta explicació és optimista o pessimista?

48:21
Pùblic. Optimista.

48:22
Luis Rojas-Marcos. Per què? Perquè és un dia, no és per sempre. La feina no soc jo, i m’afecta a mi completament. Llavors, jo ara vull que us doneu un número en els records, un altre número pel que fa a l’esperança, un altre número pel que fa a com us expliqueu les coses i que feu la suma. I arribeu a un número final d’optimisme. Que alcin la mà tots aquells que som aquí que del zero al deu en optimisme ens donem un sis o més. No m’ho puc creure. Sé que la propera vegada que digueu: “soc optimista”, que diguin el que sigui, ho soc. Em dono un sis, o un set, o un vuit. Això ha sigut per mi un plaer, m’heu deixat parlar, realment. I com veureu al llibre, les persones que parlen viuen més. M’heu allargat la vida. Moltes gràcies.