COMPARTIR
Generated with Avocode. Path Generated with Avocode. Rectangle Copy Rectangle Icon : Pause Rectangle Rectangle Copy

“El futur és dels sensibles”

Inma Puig

“El futur és dels sensibles”

Inma Puig

Psicòloga clínica


Creant oportunitats

Més vídeos sobre

“Destil·lar les emocions i cuinar a baixa temperatura els sentiments” és la metàfora culinària que utilitza Inma Puig per explicar-ne el mètode de treball. La psicòloga, experta en creació, formació i desenvolupament d'equips d'alt rendiment a l'àmbit de l'esport i de les organitzacions empresarials reivindica la idea de sostenibilitat emocional.

Inma Puig és psicòloga clínica, llicenciada en psicologia per la Universitat de Barcelona i col·laboradora acadèmica del Departament de Direcció de Persones i Organització d'ESADE. Durant quatre dècades ha treballat com a consultora dorganització en diversos projectes. Va ser psicòloga esportiva del Futbol Club Barcelona durant 15 anys i és responsable del projecte 'Gestió de les Emocions' al Restaurant 'El Celler de Can Roca'.

Puig comparteix la seva filosofia d'acció a les obres 'Retrats de Família, tot el que sempre va voler saber sobre l'empresa familiar i mai no es va atrevir a preguntar', 'Després de les vinyes. Un viatge a l'ànima dels vins' i del llibre supervendes 'La Revolució Emocional'. Convençuda de la importància de cuidar les persones que formen equips humans, sosté: “El passat ha estat dels forts físicament, el futur és dels sensibles”.nització on treballen.


Transcripció

00:02
Inma Puig. Soc l’Inma Puig, psicòloga clínica, des de fa quaranta anys exerceixo la meva professió en àmbits tan diferents, com poden ser les empreses multinacionals o els clubs esportius, i no són tan diferents, perquè, en realitat, tots estan constituïts per persones i la meva feina són les persones.

00:23
Diego. Hola, Inma. Em dic Diego Barbó, soc pare de dues nenes i actualment dirigeixo una escola d’orientació professional i vocacional per a adolescents. És un veritable plaer per a mi ser aquí avui parlant de psicologia i d’educació. He llegit el teu llibre, ‘La revolució emocional’, i hi ha un concepte que m’ha cridat l’atenció, que és la sostenibilitat emocional. Explica’ns una mica en què consisteix aquest terme.

00:50
Inma Puig. Doncs per “sostenibilitat” entenem, en aquests moments, el consum responsable dels recursos, però tenint en compte, assegurant-nos, que aquests recursos es podran mantenir per a les necessitats futures. Aquest és un terme que el 1987 va començar a utilitzar-se a causa de l’informe Brundtland. L’informe Brundtland és un informe que van sol·licitar les Nacions Unides per esbrinar l’impacte que tenia l’economia en els recursos naturals. Es va anomenar Brundtland simplement perquè la persona que encapçalava l’estudi era la primera ministra, aleshores, de Noruega, Gro Harlem Brundtland. I la veritat és que trobo a faltar la terminologia de sostenibilitat emocional, perquè parlem, és molt en el present, és a les nostres vides, està molt d’actualitat tot el tema de la sostenibilitat, la sostenibilitat ambiental, econòmica, de l’agricultura.

02:07

Potser és per deformació professional, però jo trobo a faltar que puguem parlar de la sostenibilitat emocional. Jo no sento parlar d’emocions quilòmetre zero, ni de sentiments de proximitat, que són els que ens corresponen a nosaltres i a les persones que tenim al voltant nostre. De vegades em sorprèn la quantitat de recursos que s’inverteixen en la intel·ligència artificial i que pocs probablement se n’estan invertint en una cosa tan natural com són les emocions, l’emoció natural que tenim tots. Afortunadament, no sempre és així. Hi ha empreses, hi ha persones, que estan invertint temps i recursos econòmics per treballar la sostenibilitat emocional, les emocions de les persones que treballen amb ells. Jo puc donar fe, col·laboro amb empreses multinacionals, amb empreses familiars, amb empreses de la restauració que realment estem treballant perquè la sostenibilitat emocional sigui al dia a dia d’aquests llocs.

03:30

Per exemple, al Futbol Club Barcelona, l’any 2003, quan em van contractar com a responsable de psicologia, amb l’staff del primer equip de futbol, amb Frank Rijkaard al capdavant, i al bàsquet amb Xavi Pascual al capdavant, allà ja treballàvem la sostenibilitat emocional, que consistia a treballar amb el jugador perquè pogués donar tot el màxim d’ell mateix, es poguessin utilitzar tots els seus recursos però tenint en compte que no quedessin exterminats, exhaustos o que s’acabessin, sinó que es mantinguessin en el temps i fins i tot es poguessin augmentar. També, des de fa vuit anys, els germans Joan, Josep i Jordi Roca, sempre a l’avantguarda de la innovació, marcant tendència, amb ells vam començar a gestionar i a treballar la sostenibilitat emocional. El Celler de Can Roca té com a restaurant un departament d’R+D on s’estudia, es treballa amb un producte local i forà.

04:47

S’hi investiguen diferents tècniques culinàries, també s’hi implementa la tecnologia a la cuina, però també hi ha format un departament d’R+D+E, recerca i desenvolupament emocional, amb el qual, amb els tres germans al capdavant, fan ells la feina i tot el personal que hi col·labora també participa d’aquest treball de sostenibilitat emocional. I amb la terminologia pròpia de la cuina, podríem dir que al Celler de Can Roca el que estem treballant sobre la sostenibilitat emocional és que destil·lem les emocions i cuinem a baixa temperatura els sentiments. Per als que no coneguin a fons la terminologia culinària, com jo tampoc la coneixia, quan vaig començar a treballar amb ells, la cuina a baixa temperatura és una forma de cocció molt respectuosa amb el producte. Cada producte té una temperatura òptima i un temps necessari perquè es cuini sense perdre les propietats ni els nutrients. Aleshores és una forma molt simbòlica de treballar, perquè nosaltres en realitat allà el que fem és que destil·lem les emocions i cuinem a baixa temperatura els sentiments.

06:22
Diego. Durant la teva carrera has treballat amb molts equips, empreses, amb clubs com el Futbol Club Barcelona, i parles d’un aspecte clau que és entendre les persones. Què és això d’entendre les persones? Quines pautes ens donaries per entendre millor les persones?

06:38
Inma Puig. Fixa’t, Diego, quan tu em fas aquesta pregunta, a la ment m’ha vingut la imatge d’una muntanya força alta. I, és clar, tu diràs: “I això què té a veure amb entendre les persones?”. Mira, et faré una confidència, jo soc muntanyenca, caminadora, m’encanta fer ‘trekking’. Si em vols fer feliç, convida’m a un ‘trekking’. Quan preparo una ruta i pregunto als del lloc quin camí hi ha per arribar-hi, m’acostuma a passar que em responen: “Bé, hi ha dos camins, un de curt i difícil i un de més llarg i més assequible”.

07:24

Quan parlem d’entendre les persones, també hi ha dos camins, un de curt, és més difícil, però ben preparat, ben entrenat, es pot aconseguir, que és posar-se al lloc de l’altre. Però després n’hi ha un altre, un altre sistema que és molt més senzill, que és a l’abast de tothom i és seguir l’anatomia. I quan dic anatomia, vull dir que la natura, que és molt sàvia i posa les coses on han de ser, ens ha dotat de dues orelles i una boca, amb la qual cosa hem d’escoltar el doble del que parlem si volem entendre els altres. I ja que parlem de les orelles, i en tenim dues, les aprofitarem i, amb una, escoltarem el que ens diuen i, amb l’altra, allò que no ens diuen, que de vegades és més important que el que ens diuen.

08:20
Diego. Ara que parles d’escoltar, jo com a professor, com a pare, m’adono que moltes vegades ens costa molt escoltar els altres i, potser és això que comentaves ara, com podríem treballar i aprendre a escoltar millor els altres?

08:38
Inma Puig. Fixa’t que realment no sabem escoltar gaire, no tenim l’hàbit ni el costum, però simplement perquè no ens han ensenyat a escoltar. Fixa’t que ens ensenyen a parlar de petits, que aprenem a parlar, però a escoltar no. No passem gaire temps de petits aprenent a escoltar. No ens diuen: “Espera’t, que ara estem escoltant aquesta persona, quan ella acabi, parlaràs tu o parlaré jo”. No és habitual. Com tampoc no és habitual, fixa’t, la quantitat de cursos que hi ha per aprendre a parlar, però per parlar en públic, per parlar per vendre més, per seduir, però fins i tot hi ha cursos per parlar en un altre idioma que no sigui el nostre. Quants cursos coneixes, Diego?

09:30
Diego. Tècniques de comunicació, sí, sí, dialèctica…

09:32
Inma Puig. Però per aprendre a escoltar quants cursos coneixem? Algun n’hi deu haver, segur, però m’agradaria saber el nombre de matriculats que hi ha. A la vida, el més important ho aprenem escoltant. Els nens, com aprenen els nens tot el que saben? I els adults, com hem après el que sabem? Observant, preguntant i escoltant. A més, ja els veus com observen, es passen hores observant. Observant, observant, observant, i després et venen a preguntar: “Per què fas això? Com es diu això? D’on ha sortit això?”. I quan els respons, t’escolten amb una atenció, amb tota la seva atenció. Estan fascinats escoltant. Aquesta és la millor manera d’aprendre. En canvi, sembla que de grans ho hem de saber tot. No cal preguntar, no cal observar, no cal escoltar. Quantes vegades, en lloc de preguntar, les preguntes són una mica inquisitives i en lloc d’escoltar, estem esperant que l’altre acabi de dir el que està dient per dir el que ja tenim pensat, encara que no tingui res a veure amb el que ens diuen? Escoltar és obrir-te els horitzons. Fixa’t que diferent que és mirar un partit de futbol amb algú al costat que hi entengui. Tu veus persones corrent darrere d’una pilota, però quan t’expliquen que hi ha una estratègia, que hi ha una tàctica, que cada lloc té una funció, que tot passa per alguna cosa, se t’obre un horitzó nou. Que diferent que és ser a l’òpera al costat d’algú que hi entén i t’ho va dient i tot va prenent un sentit diferent.

10:21

I quan els respons, t’escolten amb una atenció, amb tota la seva atenció. Estan fascinats escoltant. Aquesta és la millor manera d’aprendre. En canvi, sembla que de grans ho hem de saber tot. No cal preguntar, no cal observar, no cal escoltar. Quantes vegades, en lloc de preguntar, les preguntes són una mica inquisitives i en lloc d’escoltar, estem esperant que l’altre acabi de dir el que està dient per dir el que ja tenim pensat, encara que no tingui res a veure amb el que ens diuen? Escoltar és obrir-te els horitzons. Fixa’t que diferent que és mirar un partit de futbol amb algú al costat que hi entengui. Tu veus persones corrent darrere d’una pilota, però quan t’expliquen que hi ha una estratègia, que hi ha una tàctica, que cada lloc té una funció, que tot passa per alguna cosa, se t’obre un horitzó nou. Que diferent que és ser a l’òpera al costat d’algú que hi entén i t’ho va dient i tot va prenent un sentit diferent.

11:37

És a dir, escoltar és un regal i de vegades no en som conscients. Fixa’t que el fet d’escoltar, per mi el fet d’escoltar equival a ser en una habitació a les fosques, quan preguntes, i, quan et contesten, és com si algú en aquella mateixa habitació hagués encès el llum i comences a veure un munt de coses que ja hi eren abans i tu no les veies. Un dels moments de col·laboració més genuïns que hi ha entre persones és quan un pregunta i l’altre escolta. Tots dos hi surten guanyant. Qui pregunta obté coneixement i al que respon li millora l’autoestima.

“El futuro es de los sensibles”- Inma Puig, psicóloga clínica
Quote

“Escoltar és obrir-te els horitzons”

Inma Puig

12:30
Diego. També he observat que quan estem en família o amb amics, ens costa menys expressar les nostres emocions, els nostres sentiments, però que, en un altre ambient diferent, doncs potser aquí sí que ens costa expressar aquestes emocions. Com ho podríem fer per no ser tan reticents a comunicar les nostres emocions o a expressar-les?

12:54
Inma Puig. Fixa’t, en realitat, aquesta resistència a compartir emocions i sentiments ve donada perquè encara està associada a la debilitat, a la vulnerabilitat, la idea que si mostres els teus sentiments ensenyes unes cartes per on després et poden fer mal i ningú vol ser vulnerable, però compartir les emocions i els sentiments no és un indicador ni de vulnerabilitat ni de debilitat. Al contrari, és un indicador de sensibilitat. Només qui és sensible és fiable. No ens hem de refiar de l’insensible, d’aquestes persones fredes i dures que trauran profit econòmic, o del que sigui, de les altres persones a costa de la salut emocional d’aquestes persones, són una espècie que hauríem de posar-la dins de les espècies a extingir. El passat ha estat dels forts físicament. El futur és dels sensibles.

14:08
Diego. Fa poc vaig tenir la sort de poder veure el documental sobre Andrés Iniesta, jugador del Futbol Club Barcelona, grandíssim, i de la selecció espanyola, i parlava sobre una sèrie de problemes emocionals que van afectar la seva vida. Tu vas ser la persona que el va tractar, que el va ajudar a superar aquesta situació i m’agradaria que ens parlessis una mica sobre aquesta experiència i aquests aprenentatges.

14:32
Inma Puig. Mira, com a terapeuta jo estic sota secret professional i el meu codi deontològic no em permet parlar dels pacients. Els pacients sí que poden parlar del seu terapeuta, però els terapeutes dels pacients no. En el cas de l’Andrés, al seu llibre biogràfic ‘La jugada de la meva vida’, té un capítol que es diu ‘Al caire de l’abisme’, on cita qui va ser el seu terapeuta i com treballava i què li va suposar. I particularment al documental sobre la seva vida, em van demanar que jo participés al documental. Jo m’hi vaig resistir força, per això que et deia, perquè no em sento còmoda parlant de qüestions molt personals dels pacients. I quan vaig preguntar: “La meva aportació no hi sumarà res, de manera que jo estaré més còmoda”. Però em van comentar: “Mira, hi ha una cosa que l’Andrés va tenir clara des del primer moment”. Perquè hi ha vegades que ens pensem que algú té algun problema de salut o malestar de salut mental quan té un problema immediat. És a dir, sembla que tothom entén que, si hi ha un problema de feina, de salut, de relacions, que immediatament pot aparèixer un malestar emocional. Però en aquest cas, l’Andrés, el que volia i sempre ha volgut quan ha fet al·lusió al seu tractament i al seu terapeuta, ell volia que tothom sabés que no necessàriament cal tenir problemes visibles i continus en el temps per poder sentir-se malament, sinó que ell, que ho tenia tot, que probablement tothom voldria tenir alguna cosa del que ell tenia, un dia va començar a sentir-se malament, i que pel fet de sentir-te malament no t’has d’amagar ni t’has d’avergonyir, sinó que simplement ho has de compartir amb els teus amics, buscar un professional que t’ajudi per poder demostrar a tothom, amb el seu documental, que sí que se’n surt.

17:09
Diego. Excel·lent. També he observat que no se solen expressar o manifestar els sentiments igual amb els nets que amb els fills. Això a què es deu?

17:22
Inma Puig. Fixa’t que això, els que som pares i avis en donem fe, perquè, quan ets pare i quan ets mare, ja mostres els teus afectes i la teva tendresa als fills, però queda com mediatitzat, queda com en un segon pla perquè el primer pla el pren la responsabilitat, la necessitat de fer-ho bé, de no educar malament, de no perjudicar el teu fill amb aquesta sensació sempre que no saps si estàs fent curt o t’has passat de llarg. Aleshores, quan un és avi més aviat li correspon la part lúdica, l’oportunitat de poder fer amb els nets el que haurien volgut fer amb els fills i encara, avui dia, no saps exactament per què no ho vas fer, per no educar malament, com si educar i diversió o bones estones fossin incompatibles, que no ho són. Aleshores, fixa’t que ser pares, no sé si estaràs d’acord amb mi, és de les coses més difícils que hi ha.

18:40
Diego. Súper d’acord.

18:41
Inma Puig. I no et crida l’atenció que és una de les poques coses, potser, que hi ha al món en què no et demanen capacitació, preparació, no t’ho demanen?

18:56
Diego. Manual d’instruccions, com deia la meva dona.

18:58
Inma Puig. Exacte, no hi ha manual d’instruccions i tothom en voldria. Però a més no n’hi ha perquè és un art. Exercir de pares és un art. Aleshores, cal anar fent de manera que un va sentint, no pel que li diuen o el que li han fet al seu moment. I a més també val la pena, de vegades, com a divertiment, poder observar quan van pel carrer els pares amb els seus fills i els avis amb els seus nets. Quan els pares els porten a escola o els venen a recollir, sembla que van estirant-los amb una certa rapidesa. En canvi, quan veus els avis com van caminant al costat dels nets, pausadament, parlant, és com si fos una altra versió de la mateixa pel·lícula.

“El futuro es de los sensibles”- Inma Puig, psicóloga clínica
Quote

“Una persona amb futur és una persona que no té coartada la creativitat”

Inma Puig

19:50
Diego. I tant.

19:52
Inma Puig. Aleshores, en aquest sentit, ser avis, fixa’t que vaig tenir l’oportunitat d’escriure un llibre a quatre mans amb l’extraordinari sommelier Josep Roca, un llibre sobre vins on volíem contrastar la nostra hipòtesi que el vi s’assembla al que el fa i, en converses quan viatjàvem per tot el món per fer el llibre, jo escoltava els productors de vi parlar de determinats vins, i en un moment determinat va sortir el tema del xampany, del cava, i jo em vaig quedar escoltant perquè deien que el cava o el xampany, en realitat, és un vi que pot tenir una personalitat determinada, però que afegint a aquest vi llevats, sucre, portant-lo a una altra fermentació, en surt una beguda exquisida, com és el cava o el xampany. Jo allà vaig pensar: “Mira, com els avis”, perquè és com si el cava o el xampany fos un vi que té una segona oportunitat i vaig pensar que és com els avis, que és una segona oportunitat que et dona la vida.

21:12
Diego. També comentes que, si als adults ens eduquessin, ens tractessin com nens que comencen a caminar, doncs aniríem d’una altra manera per la vida. Com pot ser, això?

21:26
Inma Puig. Mira, hi ha uns moments a la vida de les persones que són absolutament fascinants i donen al nen una dimensió, podríem dir, desconeguda, com és el moment en què un nen comença a caminar i quan comença a aprendre a llegir i a escriure, que porta a una dimensió sideral. Aleshores, quan un nen comença a caminar, és fascinant el model de motivació i de reconeixement que es dona a l’acte de començar a caminar. Quan un nen, el seu cos és prou madur per iniciar la deambulació, veiem, i ho deus haver vist en els teus fills, com comencen a fer intents de posar-se drets sols. I bé, els costa, però què fem immediatament davant un nen que fa aquest primer intent? Hi ha dos adults que es posen l’un davant de l’altre, no gaire lluny, perquè no l’espanti la immensitat de la distància, i se senti tranquil i s’hi posen i l’animen. “Vine, vine, vine, vine, vine, sense por, vine”.

22:40

El nen, realment, no n’està gaire segur, però davant d’aquesta manera de dir-li que vingui, amb l’afecte, la il·lusió, les ganes que ho faci el nen s’hi llança, s’hi llança, però amb por, perquè tenen por de caure i realment, immediatament després cau. La reacció de l’adult és bàsica en la reacció del nen. Si l’adult s’alarma i diu: “Ai, Déu meu, has caigut”, el nen és probable que es posi a plorar, però si se li diu: “No passa res, ui, no passa res, vinga, vinga una altra vegada, vinga, va, va”, el nen s’aixeca i ho torna a intentar. Quan amb el temps el nen ja comença a caminar sol, com se sent, amb quina alegria, amb quin orgull, amb quina satisfacció la frase de “ja camina sol”? És un moment increïble. I després, quan el nen segueix i segueix deambulant i segueix caminant, quina satisfacció produeix al seu voltant, ho expliquem a tothom, el nen ja camina, ho diem, ho diem, li fem fotos, li fem vídeos. Això, quan som adults i estem aprenent a fer alguna cosa, normalment no és així. I de vegades ens oblidem que els adults som nens vestits d’adult. Tenim les mateixes necessitats, però sembla que ens faci vergonya, sembla que hàgim de dissimular, perquè quan un comença a fer una cosa, si no ho fa bé a la primera, sembla que té por que li diguin que és un inútil. Si no ho fa el primer és que no és competidor, en canvi, estar envoltat de gent que està desitjant que tu facis alguna cosa que és per al teu bé, els adults gairebé volem.

24:38
Diego. No ens cuidem de vegades, que d’això en parles al teu llibre, la importància de cuidar les persones, què ens pots explicar d’això, de com ha de ser d’especial cuidar una persona?

24:49
Inma Puig. Fixa’t que la paraula cuidar és una paraula molt especial, perquè és una paraula que no té antònim. Si tu cuides una persona, tens una persona cuidada. Si tu no cuides una persona, tens una persona descuidada i una persona descuidada no es comportarà ni rendirà com podria rendir o comportar-se. Cada any, la Real Academia de la Lengua Española dona a conèixer quines paraules inclou al diccionari i quines en treu per manca d’ús, i jo aquell dia sempre miro primer les que treu, per temor que la paraula cuidar en quedi fora de tan poc que la diem.

25:29

És una paraula, que de vegades la confonem, perquè creiem que cuidar és sobreprotegir. No. Sobreprotegir no ajuda que hi hagi un creixement harmònic de la persona, però cuidar sí, perquè cuidar també vol dir reconèixer. Cuidar vol dir estar pendent, cuidar també vol dir escoltar. Fixa’t que en vint anys de fer classe a la universitat, el primer dia de classe, quan jo arribava, als alumnes els deia bon dia, immediatament després els deia: “Preneu nota de la feina que heu de presentar la setmana que ve”. Imagina’t la mirada esquerpa que em feien, com dient: “Aquesta senyora només ens ha dit bon dia i ja ens encarrega una feina, però si no tenim ni matèria”.

26:25

El treball consistia que havien de comprar una planta, no hi havia pressupost ni preferències quant a l’espècie, però havien de deixar-la en un lloc de casa i no acostar-s’hi a dos metres durant diverses setmanes. Què li passava? Però havien de portar una fotografia de la planta cada setmana. Què li passa a una planta si no la cuides? Cada cop es va posant més mústia i acaba fatal. Amb les persones passa el mateix. Jo, particularment, quan vaig a comprar una planta, com que no hi entenc de plantes, li pregunto al jardiner, li dic: “Perdoni, em donarà les instruccions de la planta?”. Perquè unes necessiten molta aigua, altres poca, unes necessiten molta llum, altres poca, n’hi ha d’interior, d’exterior. I recordo un cop que en vaig comprar una que em van dir: “Sobretot, no la posi al mig d’un corrent d’aire”. Què els passa a les plantes? El mateix que a les persones, les persones, totes necessitem el mateix per sentir-nos bé. El que canvia és la dosi. Perquè uns necessiten que els escoltis molt i altres, amb una mica, en tenen prou, uns necessiten que els miris molt, altres, menys. Altres necessiten que els reconeguis molt, altres, amb una mica, en tenen prou. I és que el reconeixement és una de les bases de cuidar. Crida l’atenció com ens comportem amb el reconeixement, els humans.

27:54

L’ésser humà necessita el reconeixement com l’aire que respira. És més, gairebé podríem assegurar que som addictes al reconeixement. Fem alguna cosa, ens reconeixen, ens sentim pletòrics i ja comencem a buscar una altra cosa per poder fer-la bé i que ens la tornin a reconèixer. Però crida l’atenció com de rancis i de garrepes que som amb el reconeixement. Si tenim una parella, uns fills, uns col·laboradors, uns amics que, de cent coses, en fan noranta bé i deu malament, ens assenyalaran les deu que fem malament, no ens diran les noranta que fem bé. Pensem el que fan bé, però diem què fan malament. Podríem donar-hi, de tant en tant, la volta, per què pensem “com m’agrada això, que bé que ho fa, com m’agradaria fer-ho com ho fa” i no diem res, però en canvi, quan hi ha algú que fa una cosa que no ens agrada: “això no es fa així, ho podries haver fet diferent”? I encara crida més l’atenció perquè, vist així, sembla que és molt car donar reconeixement, però és gratis, és gratis. I jo temo que el dia que Hisenda descobreixi els beneficis que dona el reconeixement ens farà pagar per donar reconeixement. Perquè a les empreses on col·laboro, amb les persones amb qui treballo a la consulta, quan preguntes “què trobes a faltar a la teva empresa o en la teva relació de parella?”, el 90 % et diuen: “No em sento prou reconegut”. I quan algú no se sent prou reconegut, podem començar a estar segurs que hem fet el primer pas perquè les coses comencin a no anar bé.

29:49

Fixa’t si és important el concepte de cuidar, perquè si no t’han cuidat és molt difícil que sàpigues cuidar, de la mateixa manera que si no t’han escoltat, és difícil que sàpigues escoltar, si no t’han estimat, és difícil que sàpigues estimar, si no t’han posat límits, és difícil que en sàpigues posar, si no t’has sentit reconegut, és difícil que sàpigues reconèixer. En el sentit de cuidar, a mi em sembla apassionant l’experiència del doctor Escardó. El doctor Escardó, metge de l’Argentina, que va començar a treballar a la sala 17 de l´Hospital de nens de Buenos Aires. Quan va anar a fer pràctiques, quan s’acabava de titular, va entrar a la sala 17 de nens i es va prometre que, si algun dia era al seu abast, allò seria diferent, perquè la sala, una sala immensa, amb els nens a les seves lliteres, sols, li va produir una sensació molt impactant. Van passar els anys i el professor Escardó va acabar sent el director d’aquest hospital, catedràtic de la Càtedra de Nens de la Universitat de Buenos Aires, i el primer que va fer quan va tenir la possibilitat de dur-ho a terme és ingressar els nens amb les mares, els pares o els seus cuidadors, amb un. Perquè ell tenia el convenciment que, si quan estàs malament, estàs malalt, tens algú estimat al teu costat, et sentiràs menys malament. El doctor Escardó també va ser l’impulsor que les sales de nens, de llitets, que eren números, passessin de ser números a ser noms, perquè els nens eren números, i a partir de llavors, cada llitera tenia un nom que era la del nen que l’ocupava. Però això passa de vegades a les institucions que, sense adonar-se’n, és la mateixa institució la que frena el benestar dels que hi treballen i dels que la poden utilitzar. Perquè quan ell va proposar i va aconseguir que les mares estiguessin en una cadira al costat del llitet dels seus fills, es va trobar amb una quantitat de traves que mai no s’hauria imaginat. Traves burocràtiques, traves de tota mena. Aquestes traves venien sorprenentment del mateix equip mèdic, de les infermeres, que deien que no podien treballar tan bé si els observaven. Innombrables. Deien que no podia ser perquè el doctor Escardó també demanava que portessin una joguina de casa per al nen i deien que no, perquè aleshores, si els nens es canviaven les joguines, es podien infectar. Però casualment, quan hi havia les joguines i els nens estaven amb els seus familiars o cuidadors, hi havia menys infectats, però la trava màxima la va trobar per un problema estructural.

33:17

Les sales de nens no tenien els lavabos dimensionats perquè hi hagués molts adults, amb la qual cosa, la gran queixa va venir per la part sanitària, dient que, com que no estaven dimensionats ni la neteja estava preparada perquè els lavabos fossin ocupats per tants adults, que els adults no podien estar-se allà. El doctor Escardó ho va resoldre convocant totes les mares i fent un anunci a totes les mares que estarien amb els seus nens dient que havien de portar-se uns articles de neteja i que farien per tandes i per torns la neteja dels lavabos. Anys després, quan al doctor Escardó li van donar un premi per ser tan innovador, en el seu discurs ell només va dir: “Innovador? Si fa 30 anys que intento fer-ho perquè ja em semblava essencial”. Va donar-se la casualitat, coses de la vida, que jo vaig assistir a un congrés de recursos humans i a l’hora del dinar, doncs, bé, em van convidar a la taula presidencial i estàvem parlant justament que molt sovint les empreses, en comptes d’implementar beneficis per als que hi treballen, sembla que són els que hi posen les traves i jo ho vaig associar amb del professor Escardó i ho vaig explicar. Realment van ser molt educats perquè m’escoltaven amb molta atenció, però hi havia una persona especialment que estava com emocionada quan jo explicava això. Quan vaig acabar d’explicar-ho, em va preguntar: “Però vostè va conèixer el doctor Escardó?”. I jo li vaig dir: “Doncs miri, no, realment, m’hauria agradat conèixer-lo, però no el vaig conèixer, però això m’ho ha explicat un doctor que sí que va treballar amb el doctor Escardó”, i aleshores em diu, emocionada: “És que jo sí que vaig conèixer el doctor Escardó, va ser el meu pediatre i, gràcies a ell, jo vaig poder estar amb la meva mare quan vaig estar ingressada”.

“El futuro es de los sensibles”- Inma Puig, psicóloga clínica
Quote

“Només el sensible és fiable”

Inma Puig

35:26
Diego. Es va tancar el cercle allà. Al llibre també ens expliques una història preciosa sobre un jugador de futbol professional que ha jugat a l’Osasuna, al Reial Madrid, Valdo. Què ens pots explicar d’aquesta història preciosa? Alguna cosa més?

35:43
Inma Puig. Doncs, com dius, és una història preciosa i molt emotiva també. Tot comença un dia que jo estic mirant al meu sofà, davant de la tele, a casa meva, un partit de futbol entre el Mallorca i l’Osasuna. Un jugador fa un gol i es dirigeix ràpidament cap a la càmera, s’aixeca la samarreta, i sota en portava una altra de blanca que deia en retolador gruixut: “Gràcies, germana Marina”. A mi em va esglaiar perquè vaig pensar que una celebració així havia de tenir un motiu molt potent. I em vaig posar a buscar, a buscar, a buscar a la premsa esportiva i vaig localitzar, al cap d’uns dies, en un diari de Lleó, a les notes d’esports, que en Valdo Lopes, nascut a Villablino, província de Lleó, havia marcat dos gols al Mallorca i que els havia dedicat a la germana Marina de Càritas. Ja teníem una pista. A Càritas. Pràcticament vaig pentinar Espanya amb trucades telefòniques a les diferents diòcesis i cases de Càritas, fins que vaig trobar la germana Marina 42 trucades després. I llavors va ser quan li vaig preguntar: “Puc venir a Madrid a parlar amb vostè?”. I amb un silenci em respon: “Sí, és clar, però de què vol parlar, vostè?”. I jo li vaig dir: “Doncs de futbol”. I després d’un altre silenci em diu: “Ah, molt bé, a mi m’agrada molt el futbol i parlar de futbol, però li adverteixo pel seu accent que jo soc del Reial Madrid”. Jo li vaig dir: “No hi ha cap problema, només faltaria”, i me’n vaig anar a Madrid.

37:41

Arribo a Madrid, em rep la germana Marina i em diu: “Bé, i de què vol parlar, vostè, de futbol?”. Dic: “Volia parlar d’en Valdo”, i se li il·lumina la cara i em diu: “El coneix, vostè?”. Dic: “Jo no, de res, però crec que vostè sí. Em podria explicar la història d’en Valdo?”. I em va començar a explicar que ella havia demanat que la portessin a treballar a llocs on fos realment necessari acompanyar els nens i la van destinar a una casa d’Aravaca, una casa d’acollida. Allà hi havia moltíssims nens, amb un punt, de vegades, de tristesa, un punt de malenconia. Ella estava molt preocupada perquè no sabia com arrencar-los somriures, com motivar-los perquè aprenguessin a llegir i a escriure, una cosa que seria bàsica a la seva vida. Però un dia van descobrir que sortia una pilota, no se sabia d’on, i que van aparèixer els somriures, les celebracions, les rialles, i va dir: “Ja sé què faré. Si voleu jugar a futbol cada dia una mica, heu d’estudiar”. I així va començar. Van començar a jugar, a entrenar-se. No explicaré res més per no fer ‘spoiler’ per als que ho vulguin llegir al llibre, però en un moment determinat em diu: “Té temps?”. Dic: “Sí, sí, he vingut a Madrid només per parlar amb vostè”. Diu: “Doncs vaig un moment a l’habitació i torno a baixar”. Baixa, carregada de trofeus, de fotografies, de medalles, diu: “Tot això és el que ha guanyat en Valdo i em dedica els gols, em porta els trofeus”. I entre tot allò, hi havia una samarreta dedicada, amb retolador negre, que deia: “Gràcies, germana Marina, pels anys que em vas donar. No ho oblidaré mai”. I jo, absolutament emocionada, li dic: “Però que maco, oi? Aquest noi, que agraït”. I amb tota la tranquil·litat del món, em diu la germana Marina: “Fixa’t, oi? Jo, al cap i a la fi, només li vaig donar afecte”. Em va commoure tant que aquesta història que va passar fa vint anys, jo la vaig escriure quan vaig tornar i la vaig guardar en un calaix. Quan vaig acabar el llibre ‘La revolució emocional’, és de les coses més difícils per mi com s’acaba un llibre, i el volia acabar de manera que pogués explicar una història que fos fidel a l’esperit del que volia explicar al llibre. I aleshores, com que no l’he oblidada mai, vaig recordar la germana Marina i en Valdo i és la història amb què acaba el llibre.

40:24
Diego. Amb els meus alumnes, el que veig, per exemple, com a professor, com a orientador, veig que els costa molt treballar en equip, a les empreses, si els preguntes, normalment, ells et diuen que el més difícil és gestionar persones. Què ens passa? Que ens agrada molt treballar individualment? O en equip per què ens costa tant?

40:44
Inma Puig. Fixa’t que educar és un art, tu ho saps prou bé, i gestionar equips de persones també és un art, perquè, com hem vist, tots necessitem el mateix, però en dosis diferents, en moments diferents. I tenim un equip on hem de gestionar les necessitats, els límits, els reconeixements a títol individual i grupal, amb la qual cosa, no és senzill, però tampoc és complicat si es té interès a fer-ho. Perquè quan algú ha de gestionar un equip, ha de fer el mateix que hem fet quan hem après de petits i hem vist, ha d’observar, ha de preguntar i escoltar. Amb aquests principis, un s’assabenta d’un munt de coses que aparentment no estan succeint. Hi ha estudis que demostren que, als treballs d’equip, un 50 % de les coses que passen, es veuen, se’n parla i es poden canviar, però hi ha un 50 % de les coses que passen, que no es veuen, no se’n parla i no es poden canviar. Aleshores un ha de preguntar, i preguntar i observar i no tenir objecció a dir: “És que si pregunto, es pensaran que no en sé”, és clar, si no en saps, cal preguntar, és la manera de saber.

42:20

Hi ha una història en aquest sentit, ara que ho comentem, també viscuda al món del futbol, en aquest cas. Em ve un entrenador i em diu: “Jo, hi ha un jugador que estic veient, que no el veig bé i li passa alguna cosa, no està bé. Si us plau, pregunta-li què li passa, esbrina què li passa i veurem què fem”. I jo li dic: “No, no, jo no li he de preguntar què li passa. Ets tu qui ho ha descobert, ets tu el que està dia a dia amb ell, treballant. Pregunta-li-ho tu”. I em diu: “No, no, jo no, perquè no sabré què preguntar-li”. Dic: “Però és tan senzill com el que m’estàs preguntant a mi. Què et passa? Et veig diferent. Et puc ajudar en alguna cosa?”. “No, perquè tu en saps més, a més no, perquè jo no ho faré bé”. I dic: “Fem un tracte. Li ho preguntes tu i jo et dic què li has de preguntar”. Diu: “Fet. Què li pregunto?”. Dic: “Pregunta-li de quin color porta els mitjons”. I em mira i em diu: “Com? Però com vols que li pregunti això? Què pensarà de mi? Soc el primer entrenador i això no ho puc preguntar a ningú”. I jo li vaig dir: “Hem fet un tracte, jo l’he complert. Ara l’has de complir tu”. Diu: “Sí, és veritat, ho faré”.

43:43

Se’n va cap allà i li ho pregunta i quan torna, em diu: “Estic absolutament sorprès”. I jo vaig pensar: “A veure què deu haver passat, què li deu haver dit”. Diu: “Li he preguntat de quin color porta avui els mitjons i m’ha contestat ‘la meva dona no s’adapta a Barcelona'”. Quan tenim una preocupació, estem desitjant que algú ens pregunti per poder compartir-la, per poder sentir algú que ens escolta, que ens llanci un cable, sense oblidar que les alegries compartides són més i les tristeses compartides són menys. Aleshores, tots desitgem que algú ens pregunti per poder expressar el que sentim. Hi ha un mètode que a mi m’ajuda moltíssim, no només m’ajuda, sinó que, en quaranta anys gestionant equips, pots suposar que he provat molts mètodes i que alguns m’han donat els resultats desitjats i altres, desenganys considerables, amb la qual cosa, m’he quedat el mètode que sempre em dona resultats i no sempre en un equip de treball s’aconsegueixen els objectius que un s’ha marcat, perquè sovint hi ha variables que no depenen de tu. Hi ha imprevistos i, si no pots, si no depenen de tu, doncs no els pots gestionar, però hi ha un mètode amb el qual jo treballo des de fa moltíssims anys, més de trenta, que sempre em dona resultats i és el mètode Balint. És un mètode que sempre dona resultats perquè, encara que no aconsegueixis els teus objectius, que no sempre és possible, al final de la feina, sí que has aconseguit alguna cosa que abans no tenies, te’n vas amb alguna cosa que abans no tenies, i és un major i un millor coneixement de les persones. I sigui quina sigui la professió que fem, com més i millor coneguem les persones, millors professionals serem Jo t’explicaré la història tal com me la van explicar a mi, perquè entenguem l’esperit del mètode Balint. Jo vaig preguntar: “Aquesta història va passar així?”, i em van contestar: “Se non è vero, è ben trovato”. És l’esperit del mètode Balint.

46:02

El doctor Michael Balint era fill d’un metge rural d’un petit poble d’Hongria, i ell va veure el que era ser metge perquè el seu pare era metge i moltes vegades li deia: “Escolta, acompanya’m als afores a visitar un pacient”. I ell va veure el que era ser metge i ser metge era: arribava a casa del pacient, entrava a l’habitació, s’asseia al llit del pacient, el mirava als ulls, el tocava, li preguntava què passa i podia dir-li: “Doncs em va caure el tractor a sobre, doctor”. “Una altra vegada, a veure, bé, aquest cop és menys greu que l’altre”. Estaven una estona parlant dels últims successos que havien passat al poble i en marxar deia als familiars: “Si a la nit veieu que empitjora o té febre, em veniu a buscar”. El petit Michael va dir: “Jo també vull ser metge, m’agrada ser metge”, i es va matricular a la Facultat de Medicina. Quan va acabar la carrera, tenia la certesa que no li havien donat prou formació humanista per tractar els seus pacients com ell veia que feia el seu pare i es va proposar matricular-se a Psicologia. No va tenir temps, fugint de la persecució nazi, se’n va anar a Anglaterra amb dos objectius. El primer, trobar feina, i el segon, matricular-se a Psicologia.

47:19

El primer el va trobar ràpidament perquè estava molt ben format i el va contractar un gran hospital anglès. Des del minut u que el doctor Balint comença a treballar, comença a adonar-se de coses que li criden molt l’atenció. El seu lema sempre havia estat que les coses no són per casualitat, sinó per causalitat. I a la causalitat s’hi arriba mitjançant l’observació. Es va posar a observar i va observar que les mateixes malalties que, al poble, el seu pare, gairebé sense mitjans, curava en un temps determinat, al gran hospital anglès, amb tots els mitjans possibles, trigaven més temps a curar-se i a vegades es cronificaven. Seguint l’observació de la casualitat versus la causalitat, va començar a observar i va veure que els malalts de l’hospital anglès no tenien nom, tenien un número, eren el llit dos de la planta tres. Va observar que quan el doctor passava la visita a les sales, normalment no passava el doctor sol, passava acompanyat d’un núvol de metges joves amb una bata descordada, portaven una carpeta sota el braç on prenien notes i quan el doctor deia: “Fixeu-vos en el fetge”, tots miraven el fetge i continuaven.

48:38

També va observar que els seus col·legues, quan veien de lluny pel passadís un familiar d’algú amb qui estaven treballant, era habitual que es fiquessin en una altra habitació, baixessin per l’escala, com si els evitessin. A les guàrdies, al menjador, sentia parlar dels pacients com no havia sentit mai fer al seu pare. Podia sentir dir: “Què? Ja arribes tard una altra vegada, que has trobat una mare que t’ha parat, un pare que et diu?”. Fins que un dia un col·lega seu li diu: “Perdona, Balint. Tu has acabat Psicologia, oi?”. Diu: “Sí, per què?”. “Em pots atendre un moment? Tinc un insomni que ja ni medicant-me com sigui em sé controlar”. Un altre li diu: “Perdona, Balint, tens un moment? Tinc uns trastorns gàstrics i menjo el mateix de sempre”. “Perdona, Balint”, li diu un altre, “tens un moment? Tinc unes afeccions cutànies i el dermatòleg m’ha dit que no té res a veure amb la pell”.

49:32

Va arribar un moment que ell va dir: “Mira, em sap greu, però com que a tots us passa el mateix, jo ja no tinc més temps per atendre-us. Si us sembla, ens reunirem una vegada per setmana una hora i mitja per parlar del nostre ‘self’ professional”. Bé, li van dir: “Si creus que això ens serà útil”. I van començar a fer-ho. Primera sessió, primer tema que apareix, la institució. La institució no ens dona els mitjans, la institució no ens dona les possibilitats, els horaris, els sous. Segon tema, els pacients ens adjudiquen una omnipotència que ens causa una pressió extrema. Balint els escoltava i de sobte pregunta a un dels assistents: “Perdona, tu com et sents quan se’t mor un pacient?”. Tots van fer un salt a la cadira: “Ui, molt malament!”, va respondre, “perquè és el pitjor que li pot passar a un metge, que se’t mori un pacient”. Un altre dels assistents va dir: “Sí, a mi també em passava, però jo ja ho he resolt. Ho he resolt posant-hi distància. Si estic molt distant del pacient i es mor, bé, em sap greu, però em dura menys dies”, i un amb molta experiència els va dir: “A mi m’ha passat el mateix que us passa a vosaltres dos, jo també hi he posat distància, però he descobert amb l’experiència que com més distància hi poso, menys terapèutic soc”.

51:02

Allà van començar a tractar i a descobrir i treballar el fet que cada pacient necessita una distància òptima per sentir-se ben atès, i que cada metge necessita d’una distància adequada per poder fer bé la seva feina i no perir-hi. S’acaba l’any, tots estan agraïdíssims al doctor Balint perquè senten que tenen més qualitat de vida en l’àmbit professional i deixen de fer el grup. El director de l’hospital demana al cap de servei del doctor Balint, i li diu: “Què heu fet diferent aquest any?”. I ell diu: “Doncs res”. Diu: “Alguna cosa heu fet diferent. Busca, perquè alguna cosa heu fet diferent”. “Doni’m una pista perquè no sé on buscar”. “Doncs, senzillament, que aquest any hi ha hagut més rotació de llits i els pacients es curen abans i hi ha menys crònics”. Va continuar buscant i diu: “L’únic que hem fet diferent és que ens hem reunit una vegada per setmana una hora i mitja amb el doctor Balint, no crec que sigui això el que ho ha aconseguit”. Diu: “Bé, si només ho has fet, jo demanaré al doctor Balint que ho faci en un altre servei i veurem què passa”.

52:15

Es va fer. El resultat va ser el mateix i des de llavors el doctor Balint es va dedicar a treballar amb el personal que treballava a l’hospital per aconseguir un ambient que era molt més propici perquè poguessin fer bé la seva tasca i que redundés en benefici dels pacients. Els primers grups, com hem vist, es van fer amb metges, després es van fer amb mestres i jo ja fa força anys, moltíssims, podríem dir, ho vaig començar a fer al món de l’esport i, en aquests moments, ho estem fent en l’àmbit de la restauració amb els germans Roca. No és un grup de teràpia, no és un grup terapèutic, ni és un grup d’autoajuda, és un grup que consisteix a trobar un temps, un espai i un interlocutor neutre per poder parlar de totes les coses que passen cada dia a la feina i que no hi ha ni temps, ni espai, ni interlocutor. És un espai que et permet escoltar, ser escoltat, parlar, poder polir, redreçar coses que de vegades es van torçant i dona una satisfacció personal perquè tu et coneixes més i acabes coneixent més les persones amb qui treballes.

“El futuro es de los sensibles”- Inma Puig, psicóloga clínica
Quote

"L´ésser humà necessita el reconeixement com l´aire que respira"

Inma Puig

53:32
Diego. Inma, un tema molt interessant i d’actualitat és la tecnologia, l’ús que fem de la tecnologia i com aquesta tecnologia afecta la nostra autoritat com a pares, com a professors, com a orientadors, què podem fer perquè aquesta tecnologia no afecti tant el nostre dia a dia i, a més, tenint en compte que els nostres pares, per exemple, no van tenir aquest problema a la generació anterior?

54:03
Inma Puig. Realment, la tecnologia ha irromput a les nostres vides i d’una manera molt alegre ens hi hem lliurat sense pensar, és a dir, hem estat parlant de pensar, de pensar què ens dona i pensar què ens pren. Perquè no hi ha res que només doni. És a dir, la tecnologia ens dona coses i també ens en pren altres. Sabem les que ens dona, però no sé si tenim consciència de quina és l’esclavitud a què ens sotmet. Què ens treu? Tu recordes, quan vas començar, quan a casa teva, et van deixar anar sol pel carrer, quan començaves a anar sol pel carrer?

54:53
Diego. Més o menys.

54:54
Inma Puig. Què et deien els teus pares?

54:56
Diego. Doncs que anés amb compte amb l’hora, compte amb la gent, et donaven unes instruccions, t’alliçonaven una mica primer.

55:04
Inma Puig. Exactament. Jo ho recordo, que al final deia “que pesats que són”, “no parlis amb desconeguts, no beguis líquids que et donin ni agafis caramels, no entris a les botigues on no hagis d’entrar, no facis cas a ningú, no pugis a cap cotxe”, una sèrie de recomanacions que ens donaven. Ara, les xarxes socials són com abans el carrer, hi ha botigues, hi ha desconeguts, hi ha, com abans hi havia als carrers, un munt de bona gent, però alguna de no tan bona. Jo no sé si els pares, en aquests moments, les recomanacions que donen als fills al moment d’incorporar-se a les xarxes són les mateixes que ens donaven quan començàvem a anar sols pel carrer. No sé si són conscients dels perills, de tots els perills, perquè hi ha un desconeixement tan gran, és a dir, com que sabem el que ens dona, però no el que ens produeix, ens altera d’alguna manera l’autoritat, sense adonar-nos-en. Fixa’t que quan érem petits i se t’espatllava el rellotge, la bicicleta o un cotxet o alguna cosa, anàvem a l’autoritat, que eren els pares, els avis, que en sabien més que nosaltres de tot, i quan nosaltres no havíem aconseguit arreglar una cosa, els dèiem: “Escolta, mira què m’ha passat”. “Vine, mira, doncs t’ho arreglo, així o aixà”. I ja està. L’autoritat en sabia més de tot que nosaltres. En aquests moments, almenys en els meus coetanis, és habitual escoltar: “Ui, ara no sé què em passa amb el mòbil. Bé, quan vingui el meu net li diré que m’ho arregli”. “Se m’ha desprogramat la tele, quan vingui el meu fill a veure’m li diré que me la reprogrami”.

56:55

Això, que sembla només un fet operatiu, va molt més enllà perquè la teva autoritat va disminuint, perquè necessites coneixements de l’altre i això tindrà una contrapartida. En aquest sentit, jo recordo, en vint anys fent classe a la universitat, jo he viscut quan els alumnes prenien apunts amb bolígraf i paper a prendre’n amb l’ordinador. El pas ha estat molt gran, però a més em va coincidir que la Universitat es va traslladar, el campus, als afores de Barcelona i llavors als professors ens van convocar per donar-nos un curs d’utilització de tota la domòtica que s’havia d’instal·lar a les noves aules. Perquè és clar, les cortines, les persianes, les pissarres, els llums, els projectors, abans ho feies manualment, entrava el sol i et molestava i passaves la cortina, però ara hi havia com una consola d’un avió, semblaven els comandaments d’un avió, i ens van haver de fer un curset per ensenyar-nos com anaven les finestres, com anava tot.

58:20

Estàvem una mica… Ens sentíem ridículs i dèiem: “Haver de venir aquí a fer unes hores…”. Què va passar? A mi em va tocar donar una de les primeres classes que es van fer al nou edifici. Quan jo entrava els primers anys de la classe a l’aula i jo mirava els alumnes i els alumnes em miraven a mi, jo estava segura, i ells també, que jo sabia més de pràcticament tot que ells. Aquell dia jo vaig entrar a l’aula de la mateixa manera i el sol, eren les quatre de la tarda, queia així de biaix i molestava diversos rengles d’alumnes i llavors vaig pensar: “Bé, passaré les cortines”. Vaig mirar els comandaments, vaig dir: “Això de les cortines deu ser això”, i no, va baixar la pissarra. Aleshores vaig dir: “Ah, no, aquest és el de la pissarra, aleshores el cortina ha de ser l’altre”, i no, llavors van baixar les persianes, la cortina no es movia. Aleshores, durant uns instants, allò era un ball de cortines, projectors, pissarres. Un silenci sepulcral s’havia instal·lat a l’aula fins que, de sobte, una veu caritativa va dir: “Vol que l’ajudi?”. Immediatament vaig dir: “Sí”. Va venir, i ell, que no havia fet el curset de domòtica, va prémer la primera i a la primera, va parar el projector, la cortina la va posar on havia de ser. Quan vaig alçar la vista i vaig mirar els meus alumnes, hi havia una mirada de tendresa i condescendència en ells, com volent dir: “Fixa’t, com la meva mare”. Allà vaig sentir que la meva autoritat començava a trontollar. És a dir, són situacions en què no ens n’adonem i la bretxa tecnològica, la bretxa digital no només és per edats, sinó també per coneixements, també és per les conseqüències de la bretxa digital.

1:00:37
Diego. Bé, Inma, finalment, he de preguntar-te una cosa obligada. Com creus que seran les persones en el futur? Com seran les emocions del futur?

1:00:47
Inma Puig. Una persona amb futur és una persona que no té coartada la creativitat, perquè la creativitat permet la innovació i la innovació és el que converteix el present en el futur. Normalment, associem innovació amb tecnologia, però si anem al diccionari novament, veurem que innovar vol dir fer el mateix que es feia amb la intenció de millorar-ho. I podem innovar en molts camps, podem innovar en el camp de les emocions, també, i no es parla d’innovació emocional. La persona amb futur no és una persona que demà farà el mateix que està fent avui. La humanitat ha viscut, hem viscut i ens ha produït un gran canvi a la societat i a la nostra vida professional perquè vivim la revolució industrial. En aquests moments, estem immersos en la revolució tecnològica, però si no fem la revolució emocional, no ens serviran de res les revolucions que hem fet fins ara. És una revolució en què, per primera vegada a la història, hi haurà una revolució en què tothom guanyarà, perquè a les revolucions, habitualment, un guanya i un altre perd. En aquestes, tothom hi sortirà guanyant. Val la pena que ens convertim tots en veritables revolucionaris emocionals.

1:02:19
Diego. Inma, de veritat, ha estat un veritable plaer poder compartir aquest moment amb tu, així que simplement t’ho agraeixo. Moltes gràcies.

1:02:26
Inma Puig. No, el plaer ha estat meu, ha estat fantàstica la conversa, les preguntes m’han suggerit tantes històries i tantes experiències que de veritat que t’ho agraeixo, Diego.