COMPARTIR
Generated with Avocode. Path Generated with Avocode. Rectangle Copy Rectangle Icon : Pause Rectangle Rectangle Copy

El fotògraf de la natura

Andoni Canela

El fotògraf de la natura

Andoni Canela

Fotògraf i documentalista


Creant oportunitats

Més vídeos sobre

"Fins fa pocs anys, els inuit sortien a pescar i caçar amb els trineus tirats per gossos o per motos de neu. Ara, el mar triga un mes més a gelar-se i un mes abans arriba el desglaç, així que tenen problemes per alimentar-se. Les seves cases amb fonaments sobre el gel es destrueixen. El canvi climàtic a l'Àrtic és evident i afecta no només la població, sinó també la biodiversitat. Jo hi he estat i he vist el retrocés de les glaceres”. El fotògraf i documentalista especialitzat en natura Andoni Canela ha recorregut els cinc continents per denunciar amb la càmera la situació d'espècies en perill d'extinció i les amenaces que pateix el medi ambient per l'acció de l'home.

Llicenciat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona, ​​graduat en Fotografia al London College of Printing i reconegut amb el Premi Godó de Fotoperiodisme, Canela ha desenvolupat la major part de la seva carrera professional a grans mitjans internacionals com 'National Geographic', 'El País', 'La Vanguardia', 'BBC Wildlife' o 'Newsweek'.

El 2016, la seva pel·lícula documental 'El Viaje de Unai', que reflecteix de forma autobiogràfica el viatge de 15 mesos que va realitzar amb la seva parella, la periodista Meritxel Margarit i els seus fills Unai i Amaia, a la recerca de set espècies en perill d'extinció , va ser nominada als Premis Goya com a Millor Pel·lícula Documental. Recentment ha estrenat el llargmetratge i sèrie documental 'Panteras', on busca al costat del seu fill Unai els darrers grans felins de la Terra. Al seu treball audiovisual se suma una prolífica producció fotogràfica i bibliogràfica, amb exposicions com "L'Àrtic es trenca" i 'Tierra de linces', i títols com 'La mirada salvaje', 'Durmint amb llops', 'La llamada del puma' i 'Panteras'.


Transcripció

00:26
Andoni Canela. La biodiversitat en general està amenaçada i cal posar-hi atenció, valorar-ho i després, també, gaudir-lo. La natura és una cosa que hem de gaudir. Gràcies. Hola a totes i a tots. Començaré amb una pregunta que em solen fer bastant. És com va començar i on i quan va començar tot. Tot, en el meu cas, l’atracció per la natura. I el primer record que tinc, que jo soc molt dolent per als anys i molt desordenat, com veureu quan vaig parlant, no sé exactament quan, però devia tenir… Els primers records se solen tenir als cinc, sis, set o vuit anys, però el primer record és el Campamento Las Hormigas. El Campamento Las Hormigas era un camp enmig del no-res, que el meu pare, a mi, al meu germà, el segon, i després a l’altre germà, ens hi portava i ens explicava les històries de les formigues, que a mi se’m van quedar de petit i que, després, no sé si algú coneixeu Edward O. Wilson, un entomòleg increïble. Si no, us el recomano perquè el llegiu. Doncs, per mi, les formigues en aquell moment eren el més important. I després ho han seguit sent. I aquí, al Campamento Las Hormigas, el que fèiem era seguir-les. Seguir d’un formiguer a un altre i com es comunicaven. Anys més tard vaig tenir més interès no només per les formigues, sinó, primer, el que és més fàcil d’observar en aquest lloc, que és un poble petit del sud de Navarra, Tudela, prop de l’Ebre. I les aus, i sobretot a l’època de primavera, que és quan hi anàvem més, quan criaven, doncs anaves als nius i aquella zona era molt tranquil·la i veies on estaven incubant els ous i després veies que dels ous sortien els pollets, i aquí vaig fer les primeres fotos, que em deixava la càmera el meu pare. I després, també em vaig interessar per les flors, que també la meva mare em deia: “Fes fotos”. Teníem també flors. I aquests van ser els meus inicis, tant en la fotografia com en la natura.

02:14

En el moment en què amb el meu pare anàvem a buscar les formigues i després vèiem les àguiles i els voltors a les Bardenas Reales, s’estaven emetent els capítols d’‘El hombre y la Tierra’. Félix Rodríguez de la Fuente era… Bé, a casa quan hi havia un capítol, érem tots davant de la televisió. No només això, sinó que després arribaven els fascicles de ‘Fauna’, l’enciclopèdia ‘Fauna’. I recordo anar-hi amb el meu germà. Anàvem al quiosc i teníem el fascicle que després els enquadernàvem. Per mi, això va ser… Era apassionant. I veies… I senties en Félix parlar, veies com estaven aquells documentals muntats i era realment apassionant. En el moment en què cal prendre la decisió de què estudiar, vaig decidir dedicar-me a fer Ciències de la Informació, Periodisme, perquè, en paral·lel, a part dels animals, m’agradava… És a dir, hi va haver una novel·la, que va ser ‘El corsari negre’, d’Emilio Salgari, que parlava de pirates. ‘Pirates del Carib’ és un dels llibres inspirats en ‘El corsari negre’. M’apassionaven les històries de pirates i, bé, les visualitzava, i el Carib va ser el destí que tenia… El primer destí al qual volia anar. I abans de complir els 18 anys, que vaig aconseguir tenir alguna feina per guanyar els meus diners, el primer lloc on vaig anar va ser a Jamaica, a trobar aquest Carib extraordinari. I en vaig tornar i vaig començar a fer Ciències de la Informació, Periodisme. El que vaig fer durant aquests cinc anys va ser anar a Àfrica tres mesos cada any. Hi anava amb la tenda de campanya, i a la tenda de campanya posaves… És a dir, hi anava amb una motxilla i la tenda de campanya, que és on gairebé sempre es dormia.

El fotógrafo de la naturaleza. Andoni Canela
04:01

I, bé, vaig recórrer països als 18 anys. Per exemple, tot Nigèria, Camerun, Sao Tomé i Príncipe, Botswana, Malawi, Madagascar… I, en aquests llocs, el que feia era buscar animals. Aleshores, buscar animals per fotografiar-los i també per explicar històries. En aquells primers anys, compaginava els tres mesos d’estiu amb la fauna ibèrica, que era també el que m’apassionava. A Navarra, a part d’aquella zona desèrtica, subdesèrtica, que tenim a les Bardenas, tenim la sort que hi ha un Pirineu excepcional. Un Pirineu on encara hi havia ossos. I vaig intentar anar a veure els ossos del Pirineu. No vaig aconseguir veure els ossos, però sí que en vaig veure les petjades i recordo quan vaig fotografiar unes petjades d’os del Pirineu autòcton. Bé, jo crec que hi vaig estar, no ho sé, un mes, que és gairebé millor que veure’l, perquè eren unes petjades al fang impressionants. Vaig dedicar bastant de temps a la fauna del Pirineu i ho vaig compaginar amb això. Després, ho vaig intentar amb els picotets, els llops… Els primers dos viatges que vaig fer per buscar el llop ibèric, en aquells dos anys vaig aconseguir zero coma zero. No vaig veure res. Vaig estar dues setmanes buscant llops i no ho vaig aconseguir. Bé, vaig anar evolucionant i vaig intentar fer un curs a Londres de fotoperiodisme, que donaven una beca. Vaig fer el primer any. Vaig escriure. No ho vaig aconseguir. El segon tampoc. I el tercer, que era just quan estava acabant, no he dit on, però era a Barcelona, fent a la facultat… A l’Autònoma. I, quan acabava Periodisme, és quan em donen ja gairebé tard el curs, la beca per anar a Londres. Però, aleshores, ja estava publicant a ‘GEO’, a ‘Rutas del mundo’, a ‘La Vanguardia’ i a diverses revistes. Ja estava treballant de fotògraf. Però, tot i així, vaig anar a Londres. I aquesta formació que no em… No em van ensenyar a fer fotos, però sí que em va servir en l’àmbit professional.

05:57

Aleshores, com vaig aprendre a fer fotos? Aleshores no hi havia internet. No hi havia internet i, és clar, jo no vaig anar a cap curs de fotografia. Em vaig comprar una càmera als 18 anys i les meves referències van ser, en primer lloc, la tècnica, que eren llibres. Llibres de fotografia, de tècnica. Quan ja vaig començar a dominar la tècnica, el més important i la formació real que vaig tenir van ser les revistes. ‘National Geographic’, sobretot. Era com la ‘Bíblia’. I després, alguns llibres. Doncs hi ha algun llibre de referència extraordinari, un sobretot, d’Ernst Haas, ‘The Creation’, “la creació”, que és una recreació de com es va crear el món. La manera d’utilitzar el color, hi ha moltes fotografies de paisatge, de detalls, també de fauna. Aquest va ser per mi… Era una mena d’inspiració increïble. Després, ja hi va haver altres llibres, com un de Jim Brandenburg, que és ‘Chased by the Light’, que és, durant tres mesos, fotografia cada dia… Només fa una fotografia. És aquest estil de ‘National Geographic’, que cada mes veia la revista i pràcticament l’estudiava i en veia les fotografies. I la llum, que sempre m’ha apassionat, intentava trobar aquesta llum. En el meu cas, que pràcticament gairebé tot el que he fet ha estat natura, molts cops és la llum la que et busca i el paisatge et crida. Perquè, amb els animals, sobretot amb els animals difícils, quan tens un os, un llop o un linx, no tens la possibilitat que la lum sigui com tu vulguis. Aleshores, a vegades tens aquesta part de frustració. Evoluciono una mica amb els anys. Començo ja a publicar a mitjans com ‘National Geographic’. Publico diversos reportatges a ‘National Geographic’, a la BBC, a l’estranger i ja em començo a especialitzar.

07:48

I la meva especialització en aquell moment és fauna ibèrica i fauna ibèrica en perill d’extinció. Aleshores, faig un primer llibre sobre l’os bru. Em dedico tres anys a fotografiar l’os bru. Aleshores, només hi havia 80 ossos. És a dir, que veure’n un era complicat. Després d’això, faig un llibre sobre l’àguila imperial ibèrica, que estava també molt amenaçada. Li dedico també dos o tres anys. Després, em passa el mateix amb el linx ibèric, fins que l’espècie amb què més havia treballat, però la més dificultosa de totes, que era el llop, dic: “Ara el propòsit és que intentaré fer un llibre sobre el llop ibèric”. I hi dedico moltíssims més viatges i ja no passa com el primer o el segon, sinó que ja hi aconsegueixo tenir el primer contacte, conec algunes bandades i fotografio el llop ibèric fins a poder fer un llibre. En paral·lel a aquests viatges, començo un altre projecte sobre l’Àrtic. I, a l’Àrtic, el que faig és visitar tot l’Àrtic. Però tot és tot. Des de zones remotes on viuen els inuits, per damunt del cercle polar àrtic del Canadà, vaig a Groenlàndia, torno a Alaska, vaig a Escandinàvia, zones de Rússia… I aquí començo a publicar reportatges. Publico al dominical d’‘El País’ un tema sobre les glaceres de Groenlàndia, que aleshores, ja, estic parlant de fa bastants anys, ja es començava a parlar del canvi climàtic. Ja les glaceres estaven descendint. Després, torno a Groenlàndia, anys més tard, i les mateixes glaceres, que he vist amb els meus ulls, estan centenars de metres més enrere. L’evidència del canvi climàtic quan vas aquestes zones de l’Àrtic és molt més evident. I arriba un moment en què, amb la meva companya Meritxell, que també és periodista i que també li agradava viatjar, en alguns d’aquests viatges que us he comentat, anava amb ella. Ella també publicava, però té la seva feina, que és de divulgació ambiental, i la majoria dels meus viatges eren sol o, com a molt, amb algun company de feina, de ‘National Geographic’ o ‘La Vanguardia’, que no hi eren tres o quatre setmanes, com necessito.

09:48

Jo, quan hi vaig, necessito tres o quatre setmanes mínim. Un redactor hi pot anar una setmana, cinc dies i, amb això, tenir la informació. Però, és clar, quan has de fotografiar, hi has de ser tot el temps. Aleshores, els viatges eren llargs. I després de tots aquells anys, vam decidir tenir un fill i neix l’Unai. Neix l’Unai i era durant la fi d’aquests viatges intensos de l’Àrtic i també amb algun… Els viatges de fauna ibèrica, encara que sembla que sigui aquí i que sigui fàcil, jo a vegades he anat dues o tres setmanes a buscar ossos, i llops també, i estàs bastant de temps fora de casa. Tres o quatre anys més tard, amb la Meritxell vam dir… Ella també tenia ganes de viatjar. Va néixer l’Amaia i vam dir: “Per què no fem un viatge que havíem comentat fa anys?”. Un viatge que fos una volta al món, però que fos un viatge, viatge. Bé, jo vaig rumiar, ella també. Vam pensar en un projecte que va acabar en una pel·lícula, que és ‘El viatge de l’Unai’, que va ser un any i mig vivint tres meses a cada continent. No viatjant, sinó instal·lant-nos tres mesos a cada continent, i a cada continent hi havia un objectiu, que era una espècie en perill d’extinció. Aleshores, vam fer el viatge, que va acabar amb el documental ‘El viatge de l’Unai’ i amb un llibre. I l’Amaia, amb tres anys, s’hi va adaptar perfectament, i l’Unai, amb nou anys, és qui explica la història en primera persona que, per mi, era el més interessant. Com ell s’havia enamorat d’aquells animals i aquells paisatges, encara que ell, ja, de fet, venia enamorat del més proper, del llac de Banyoles i dels Pirineus. Però, és clar, quan veus elefants, tigres, lleons…, doncs encara t’apassiona més. Tres anys més tard, quan ja vaig dir: “Ara viatjaré sol, que també m’agrada i és el que m’ha agradat sempre”, penso en el nou projecte, que en aquest cas ha estat el que he acabat ara recentment, que és ‘Panteres’.

11:43

‘Panteres’ és un recorregut a la cerca dels grans felins del planeta que viuen a quatre continents. Els tigres, les panteres de les neus, jaguars, pumes… I, en principi, vaig pensar de fer-ho sol fins que, no sé per què, vaig dir: “Bé, si ho pregunto a l’Unai, què dirà?”. Sabia que la resposta era que sí. Amb la Meritxell vam parlar, que si l’Unai… Bé, haurem de parlar també amb els centres educatius. En aquest cas, no han estat… Jo ja preveia que serien entre quatre i cinc anys, però no tot seguit, sinó que cada any… El que hem fet ha estat fer quatre viatges a diferents zones a la cerca dels grans felins. I aquesta proposta la vam fer a l’Unai i va dir: “És clar que sí”. Li vam dir: “Després hauràs d’estudiar el doble, perquè no aniràs a classe, però hauràs de fer els exàmens”. I ell: “Sí, sí”. Aleshores, ens vam embarcar per terra, mar i aire en aquest recorregut per tots els continents a buscar els grans felins. I després de quatre anys i mig vam concloure el projecte, que és el que ara apareix com a ‘Panteres’, que per l’Unai, quan l’explica, diu: “És una tercera part de la meva vida”. I és cert, perquè pràcticament des dels 12 anys, o gairebé 13 fins als 17 o 18 que ha acabat, doncs ja és un adolescent. Quan anava al primer viatge, m’arribava per sota de les espatlles i havia de portar jo tot el pes, i ara em passa un pam. I quan vam anar ara a l’Himàlaia fa un any i escaig, si la meva motxilla pesa vuit quilos, a la d’ell li poso 12 o 15 quilos. I encara, el que és més apassionant, és que ell ha passat de ser un nen, que jo crec que a tots els nens, com a mi, amb les formigues, els apassiona la natura, però que després arriba als 13, 14, 15, 16 i hi ha un altre tipus d’estímuls i hi ha un altre tipus de curiositat que fa que potser la natura no et cridi tant l’atenció. En el cas de l’Unai, doncs també té la sotragada d’adolescent, com és normal, però sí que ho ha superat i, per mi, veure que ell continua amb aquestes ganes de descobrir, d’aprendre i també de mostrar, en aquest cas, com estan els felins. Són espècies amenaçades que, en moltes zones, estan en un seriós perill d’extinció i desapareixent a zones concretes. Que és també el motiu, en gran part, bàsicament, de tot el meu treball. Explicar com, en unes zones, a vegades, són espècies animals, espècies vegetals, la biodiversitat en general està amenaçada i cal posar-hi atenció, valorar-ho i, després, també gaudir-ho. Perquè la natura és una cosa que hem de gaudir, perquè ens ofereix…, en som part i depenem d’ella. Però, per això, també cal valorar-la.

14:35
Mónica. Hola, Andoni, soc la Mónica. El teu fill ha col·laborat amb tu en diversos projectes, però quan era petit va participar en el projecte ‘Looking for Fochas’, i m’agradaria que ens comentessis més en detall en què va consistir i com hi va influir la forma de veure la natura.

14:51
Andoni Canela. Quan l’Unai tenia entre cinc i sis anys, vaig dir: “Enguany viatjaré menys”. Nosaltres vivíem en un petit poble del Pirineu, del Pirineu català, a 1.500 metres d’altura, amb 80 habitants. És a dir, estàvem perduts allà. Però, és clar, si jo viatjava, la logística es complicava, i vam decidir anar al llac de Banyoles, que és un lloc més civilitzat, a la província del nord de Girona. I és un llac preciós. Aleshores, ens vam instal·lar allà, i jo aquell any vaig voler descobrir el llac. Però vaig dir: “Per què no el descobreixo amb l’Unai?”. Veníem de la muntanya. De camí a l’escola, que és caminant al costat del llac, esmorzàvem cada dia l’Unai i jo i l’anomenàvem ‘Looking for Fochas’. I va ser un descobriment per a ell. El descobriment per a ell era també el descobriment per a mi. Les primeres fotografies que feia va ser durant aquell any, i teníem com a objectiu principal esmorzar cada dia, de dilluns a divendres, en el trajecte a l’escola. Era un trajecte de cinc o 10 minuts caminant al costat del llac o en bicicleta, és a dir, que era realment un luxe. Aleshores, ens emportàvem el Cola-Cao i el cafè en un termos i ens ho preníem allà. Bé, no cada dia, però molts cops passàvem pel forn de pa i compràvem uns croissants o croissants de xocolata. I aquell moment de l’esmorzar era mitja hora. Cada dia fèiem una foto i fèiem un vídeo, que, al principi, eren les fotges. La fotja és una au molt, molt comuna, molt fàcil de veure, que hi ha, sobretot, a l’hivern, però hi és durant tot l’any. Es troba al llac de Banyoles, junt amb els ànecs collverds, a les polles d’aigua. I jo li ensenyava coses i ell també anava aprenent. I jo no tenia cap objectiu professional. El llibre va venir després, jo no el volia fer. Quan ja vam acabar amb tots els animals, vam passar a les plantes, i després vam passar a la meteorologia. I, per mi, també va servir, perquè jo venia de la fotografia d’escrits, però sobretot de la fotografia estàtica, i de vídeo no n’havia fet mai. I em va servir, quan tenia la primera càmera, una reflex que gravava qualitat de Full HD, i cada dia jo havia de fer un vídeo que, per mi, era un repte, perquè jo havia d’aprendre a fer un vídeo. Aleshores, jo vaig aprendre, de fet, tant com l’Unai de les aus, jo vaig aprendre a gravar vídeos per, després, poder fer documentals i pel·lícules. Ho vaig aprendre aquell any. Aleshores, va ser un any increïble i, a més, va ser l’any en què va néixer l’Amaia. És a dir, que va ser… De fet, el llibre acaba amb una foto de la Meritxell embarassada de l’Amaia. Va ser un any superespecial, i jo crec que a l’Unai el va marcar. I era només mitja hora. Que ho pots fer en un parc de qualsevol ciutat si tens mitja hora de temps, perquè ara els parcs estan plens d’animals. Ho pots fer en un poble, en qualsevol entorn rural, a la sortida, a l’anada o a la sortida. Quan, a vegades, no ho fèiem a l’anada, ho fèiem a la sortida, que també era igual de divertit. Aleshores, no hi havia tanta pressa.

El fotógrafo de la naturaleza. Andoni Canela
17:47
Emi. Hola, Andoni, soc l’Emi. Soc mare de dos fills i volia que ens expliquessis una mica més sobre l’experiència d’‘El viatge de l’Unai’ i com ho va fer perquè els seus fills estudiessin al llarg de tots aquells mesos?

18:00
Andoni Canela. Doncs… És clar, marxar un any… Era un any i mig, però comptàvem amb els tres mesos d’estiu d’inici, era un any lectiu. La petita, l’Amaia, tenia tres anys, aleshores, no hi havia cap problema, perquè encara no estava en edat d’estudiar. Però l’Unai sí que tenia aleshores, estava… No me’n recordo. No me’n recordo, quin és l’equivalent als nou anys? Quin curs es fa?

18:25
Público. Quart o cinquè.

18:26
Andoni Canela. Bé, doncs estava fent… Aleshores, primer, ho vam plantejar al centre i no hi havia una alternativa. No hi havia cap alternativa perquè l’únic que hi ha era… El que t’ofereix el sistema és que, si estàs en un país civilitzat, hi pots anar i fer uns exàmens a les capitals. Però, és clar, nosaltres érem a Botswana, a Laos… A llocs remots que no podíem anar a la capital, a Santiago de Xile, i fer l’examen, perquè estàvem perduts. I, com que no hi vam trobar alternatives, se’ns va acudir una cosa, que al final va ser la que va funcionar. Que, al lloc on fóssim, com que l’Unai va aprendre anglès aviat, doncs el que vam fer va ser escolaritzar l’Unai allà. Per exemple, vam anar a un… I també allà és molt interessant com és de diferent d’aquí. El primer dia que vam anar a un poble petit perdut a la vall de San Luis, a les muntanyes Rocalloses, als Estats Units, el primer dia que hi havíem d’anar, vam dir: “Estarem tres mesos vivint aquí”. Teníem el visat de tres mesos, que és el que et permeten sense cap tipus de problema, que hi havíem de viure. “Ens agradaria que ell pogués anar a una escola rural. Escola pública. Hi pot anar?”. “Sí. El passaport”. Portàvem el passaport. “Pot entrar demà”. I la que es trobava a secretaria va dir: “Bé, si vol entrar avui, que entri”. El mateix dia que hi vam anar, que era un dilluns, ell va entrar a l’escola pública. Hi va estar els tres mesos, gratuïta. Aleshores, això ens va servir per convalidar. El mateix va passar a Austràlia, que també vam anar a una escola perduda en què més de la meitat eren aborígens, perquè érem davant de Papua Nova Guinea, en un petit poble d’aborígens. Era una escola pública.

20:03

I, d’aquesta manera, vam poder fer que l’hi convalidessin. És diferent del viatge que hem fet ara amb ‘Panteres’, que l’Unai està fent batxillerat i abans estava a secundària, que allà, en no ser tan seguit, ha estat un mes que es perdia, després ho reprenia, després un mes, ho reprenia. Aquí l’alternativa que ens van oferir, que estava molt bé, també perquè l’Unai abans havia anat allà, és que els continguts… És a dir, ell no es deslliurava dels exàmens ni dels treballs, però sí que el deixaven presentar-se als exàmens o entregar els treballs abans o després. I ell no tenia excuses, “no tinc temps per estudiar”, perquè, quan som allà, el que ens sobra és temps… Estàs esperant els animals i tens hores i hores i hores i els vols i els trasllats. Ell tenia molt de temps, aleshores, es podia preparar. Aleshores, en aquest cas, és així. Però no és senzill, tal com està el sistema educatiu. Aquestes maneres alternatives no són fàcils. Però després, és clar, el que ells van aprendre estant allà, van aprendre una sèrie de coses increïbles, que, bé… Encara que hagués hagut de repetir, hauria valgut la pena.

21:16
José Manuel. Hola, Andoni, soc en José Manuel. Després de la impressionant volta al món amb la teva família, com va anar la tornada a la normalitat? Lluny de cocodrils, elefants, lleons… En definitiva, com va anar la tornada a l’escola? Però, sobretot, per a la teva família.

21:33
Andoni Canela. La tornada a l’escola, més aviat la tornada a la vida… No ho sé, diguem-ne, normal, o no sé com anomenar-la… Després d’estar un any i mig viatjant així, va ser molt diferent per a cadascun de nosaltres. Per exemple, per a l’Amaia, per a la petita, gairebé ni ho va notar. Per a mi, tampoc, perquè, als dos o tres mesos de tornar, ja anava a buscar els meus llops o el que fos, doncs jo no ho vaig passar malament. Però l’Unai i la Meritxell ho van passar… Sí que van tenir una mena de “jet lag”, però d’una altra manera. Sí, van tenir… A l’Unai jo no l’havia vist mai trist, perquè un xaval que és… I va tenir una davallada, li va costar unes setmanes recuperar-se. En tornar, no, al mes, no, perquè ho expliques tot, però al segon o tercer més, li va costar. I la Meritxell també. Sí, perquè també… La veritat és que un viatge així en aquells llocs… Vam estar en uns llocs que són com santuaris. Agafes un llistat dels llocs amb més biodiversitat, de paisatges més al·lucinants del planeta, i érem allà. I, a pesar de… La Meritxell estava fent també un treball que era un projecte educatiu. Jo estava fent reportatges i un llibre per als medis per als quals treballava, però ella estava fent també un projecte educatiu. Però estàvem allà vivint i l’Unai estava anant a l’escola. Però, és clar, estaves tres mesos en un lloc increïble, et feia llàstima. Vam fer amics. L’Unai manté diversos amics. Però després te’n vas a un altre d’apassionant, aleshores, no hi havia temps. Però, és clar, quan després tornes a la rutina, doncs sí, també va tenir el seu “vaja”. Amb les ganes de tornar a estar a llocs que t’apassionen. Aleshores, sí que va ser per a ells dos… Els va costar. Sí, els va costar uns mesos, fins que després ja t’has de tornar a adaptar i veure la part positiva que té. I després, doncs bé, una cosa que reivindico també és que és cert. Quan vam fer aquella volta al món, abans havíem estat els quatre amb l’Unai diria que desenes de nits a zones dels Pirineus i altres zones d’Espanya, el llac de Banyoles… Vam conèixer primer allò proper. En el meu cas, és clar, fa 40 anys que viatjo pel món, doncs… Per això, llocs que havíem visitat en el viatge quan vam anar junts, jo havia estat en alguns dos, tres o quatre cops. Aleshores, ja no és que et llances a un lloc que no coneixes, sinó que jo vaig a un lloc que, si a Namíbia he estat sis o set cops, quan vaig a Namíbia llogo el 4X4 i ja sé què puc fer i què no puc fer. Aquest és, diguem-ne, l’avantatge, que no és equivalent a anar per primer lloc amb la teva família a un lloc, que si ho fas així, has d’anar amb més compte.

24:25
Mujer 1. Hola, Andoni. El primer, enhorabona pel teu treball, a tu i a la teva família. Em crida l’atenció com vau ser de valents a l’hora d’emprendre el vostre viatge i de fer-lo. I et volia preguntar què és la por, què significa la por per tu. I si algun cop et vas penedir, d’alguna manera, d’anar-hi amb la teva família per alguna situació delicada o perillosa que poguéssiu viure.

24:48
Andoni Canela. Fer un viatge així, que surts durant un any i mig, que no tornaràs, perquè el bitllet de tornada no existeix, i l’objectiu és passar tres mesos a cada lloc i vas amb els teus fills petits… El risc el minimitzes. És a dir, intentes no fer res de risc. Aleshores, jo aquí no veia un problema que poguessin ocórrer coses per assumir un risc. Perquè, quan som amb animals salvatges, sempre hi ha una distància i prens precaucions. Les precaucions que has de prendre de salut, etcètera. Però, és clar, això no vol dir que hi pugui haver… Que puguin ocórrer coses. És clar, si penses també que estaràs un any… La teva família, els teus fills, un mateix, durant un any, poden passar coses, encara que no viatgis. Encara que et quedis a casa, pots tenir també imprevistos. Curiosament, en el viatge, va anar tot molt bé, va fluir. I ho parles amb la gent: “No, no vam tenir ni un refredat, ningú”. L’Amaia en va tenir uns dos o tres dies, quan el normal és que tinguis algun refredat. Però jo crec que també l’energia, el no estrès i la manera… No ho sé. Doncs no vam tenir ni un refredat ningú, excepte dos dies l’Amaia, que en va tenir un. I no hi va haver cap imprevist. El que sí que vam tenir, que és en el moment… És a dir, por no, però bé, sí que amb els insectes, que quan em pregunten… Jo he estat veient els grans felins del planeta, tigres… Doncs aquí no he assumit mai cap risc, perquè vas… Però, a vegades, bé, doncs pot ser… Els insectes que en algunes zones, sobretot, a selves tropicals, n’hi ha tants que et poden deixar tot… Amb insectes o escorpins.

26:39

Això sí que en alguna ocasió et diu… No tant por. L’únic contratemps que ens va ocórrer en tot aquest any i mig va ser que l’Unai, jugant amb un avió de paper… Apareix a la pel·lícula. Érem a Laos. No, a Tailàndia. A cada lloc teníem una base, teníem una caseta de fusta on érem allà, al costat d’un llac, que hi havia una mena de porxo. I l’Unai estava jugant amb un avió de paper. Estava amb un avió de paper jugant. Va llançar l’avió de paper i li va caure a la vora del precipici, que hi havia uns quatre metres i després hi havia el llac. Però això era terra. I hi va anar a recollir l’avió de paper i va caure. Però, per sort, estava mig rodant aquests quatre metres i el vam sentir cridar. Hi havia a l’altra banda algú. Van començar a cridar. I pensàvem que li podia haver passat qualsevol cosa. I després, al final, tenia un esquinç, el van embenar i va ser allà dues o tres setmanes que es va recuperar. Però això, jugar amb un avió de paper, que caiguis en un terraplè, no has d’anar a Tailàndia. Ho pots fer al poble, a Madrid, a qualsevol lloc. I sí que va ser… Per exemple, la Meritxell diu que… També per la situació. Que el veus que cau, és l’altura i dius: “Potser s’ha matat, s’ha trencat alguna cosa”. Aquest va ser el moment més així. I després hi va haver un moment així, anècdota curiosa, amb un puma, però que ho explicaré perquè és entretingut. Però és una situació que, si no tens experiència, pot portar a una situació de risc. Aleshores, allà era amb… De fet, era allà amb l’Unai i també amb un dels guardabosc a Torres del Paine, al sud de la Patagònia. Estàvem buscant pumes, i el cas és que vam veure un puma. El puma es trobava a uns 200 metres. El vèiem amb uns prismàtics: 200 metres són dos camps de futbol.

28:39

És a dir, a simple vista, no el veus. Estàvem veient allà el puma, vaig fer algunes fotos i veig que s’apropa una mica el puma, 200, 150. És a dir, molt lluny. 100 metres. I, quan estic mirant amb els prismàtics, veig alguna cosa estranya. I allò estrany és que el puma posa la panxa contra el terra, canvia de postura i posa les orelles així i, en lloc de la direcció que portava, la gira una mica. I l’instint, dic: “Què està passant?”. I, a part, va ser tot perquè també el guardabosc es va adonar. El miro i em diu: “Oi que és el que sembla?”. I és… És a dir, l’Unai ja sap que havia de ser amb nosaltres i estem observant el puma i, si és al costat, no passa res. Però aleshores era un xaval així. Les preses dels pumes són els guanacs, però, a l’època en què crien els guanacs, és la cria. Són com els cabrits. És un guanac d’aquesta mida. De la mida d’un nen de nou anys. I que, a més, té un color que és del puma. I l’Unai portava la jaqueta, la que apareix a les imatges, que anomenàvem “la jaqueta puma”, perquè té el mateix color que els pumes. Però el puma té el mateix color que la seva presa, que és el guanac. Aleshores, ell estava jugant amb unes pedres, com sempre feia, amb els pals. És una de les millors coses del viatge. Sempre jugaven amb pals i pedres. No hi havia una altra cosa. I s’havia allunyat jugant uns quants metres. Aleshores, el puma l’havia detectat a 100 metres, és a dir, no era una situació de risc, però el puma havia detectat alguna cosa que es movia, sol… És a dir, ell ens estava veient a nosaltres, persones. És el parc nacional. És com els parcs africans, que els felins no tenen por o no tenen tanta por de l’home. I ell havia detectat una possible presa. Si nosaltres no ens n’adonem, estem mirant una altra cosa o jo li faig fotos, “Mira, es va apropant el puma”, i no detectes que el puma es troba en una posició que ha vist alguna cosa i que aguaita, doncs pot arribar a… Però, és clar, estàvem a 80 o 100 metres encara, molt lluny. El que vaig fer va ser: em vaig girar i vaig dir… “Unai, no t’he dit mil cops…?”. Li vaig dir una paraulota. “No t’he dit mil cops que no t’allunyis si estem veient pumes?”. Aleshores, el vaig agafar, va venir i el puma va fer així, com: “Si aquí hi ha dues persones, on és el meu petit guanac?”. I va marxar. Aleshores, no va ser cap risc ni perill, però vol dir que cal conèixer. És a dir, jo m’he dedicat 30 o 40 anys a veure els animals. Quan els fotografio, he d’estar molt atent. Si un elefant, un búfal, el que sigui, està molest i es transmet la seva molèstia. Aleshores, els animals sempre avisen. Si està molest un animal, has de… Em va passar a Alaska un cop amb un os. Estava molest i em vaig esperar massa. Un os negre en un bosc de coníferes i ja em vaig adonar que l’os va fer així. Aleshores, em vaig retirar a poc a poc i vaig marxar. Aleshores, l’experiència fa que, en aquests casos, no hi hagi hagut en aquest viatge ni en cap altre una altra situació de risc.

El fotógrafo de la naturaleza. Andoni Canela
Quote

“L'evidència del canvi climàtic a l'Àrtic és molt clara: les glaceres retrocedeixen i afecten la biodiversitat”

Andoni Canela

31:27
Luis. Hola, Andoni, soc en Luis. Un plaer. El primer, en els últims anys s’ha parlat molt del perill que es fonguin els pols. Tu que hi has estat, què ens pots comentar?

31:36
Andoni Canela. L’Àrtic, en el meu cas, he estat a l’Antàrtida, però, sobretot, he viatjat a l’Àrtic i hi ha hagut llocs com Alaska, el nord del Canadà o Groenlàndia, que hi he tornat amb vuit o 10 anys de diferència. Aleshores, he vist… Fa poc, fa just un any i mig, a la fi de la pandèmia, vaig viatjar a Alaska i vaig visitar una glacera que havia vist en el primer viatge que em vaig enamorar d’Alaska. Per mi, Alaska és un dels llocs més increïbles. Vaig anar a aquesta glacera i vaig veure com estava ara i era… Bé, les de Groenlàndia són enormes, però en aquesta, la quantitat de gel que havia perdut era tremenda. Tu hi vas i ho veus, i ho veus, i hi vas i camines un quilòmetre i mig. I és allà la glacera. Ha desaparegut. Aleshores, això és visual. Però ha estat moltíssim més impactant que allò visual. Allò visual és com les fotografies o els vídeos, són freds. Tu no pots… Sí que hi ha una línia on pots dir: “Això és el canvi climàtic o no”, però, realment, la foto no et diu res. És el context i la informació. Per això, el periodisme és molt important, perquè t’ha de posar en context. Però, al final, tu, et poso dues fotos i, si veus alguna diferència, dius: “Hi ha menys gel”. Però, quan parles amb la gent d’allà, per exemple, amb els inuits… Durant un mes sortia amb ells. Ells surten a pescar i caçar, cacen foques, o una població molt reduïda, i cacen inclús ossos polars, però en són tan pocs que, totalment, des d’un punt de vista de conservació, no hi ha cap problema. Però els problemes que tenen ells són per temperatura i manca de gel.

33:13

Abans, fins fa poquíssims anys, ells agafaven els seus trineus estirats per gossos o per motos de neu i anaven a buscar el que anomenen les polínies, que és on ells cacen i pesquen. Doncs això, ja feia anys i anys que no ho podien fer, o que l’índex d’accidents era tremend perquè el mar no es gela. Tot està trigant un mes més tard a gelar-se, a l’època de la tardor, i un mes abans arriba el desgel. És a dir, es descongela la mar. I després, la capa de gel és cada cop més fina. La marina, la banquisa, és cada cop més fina i amb menys gel. I això és evidentíssim. El mateix que el permagel, doncs cada cop… La capa de terra glaçada és cada cop menor. I les evidències són així. Aleshores, afecta les persones moltíssim, i després, espècies com l’os polar, que marxa a la zona de la badia de Hudson. El que fan els ossos polars a l’estiu és estiuejar, perquè la seva presa principal, que és la foca, es troba en aigües obertes. Aleshores, no poden caçar. Aleshores, marxen i es queden a la tundra esperant que, normalment, cap a l’octubre, es glaci la mar i puguin sortir a caminar per la mar glaçada i caçar foques. Això, com que triga un mes més, es queden un mes sense menjar, perquè allà no poden menjar. Pràcticament, no tenen a terra ferma menjar, o en tenen molt poc, perquè són animals enormes. I, ja, si hi ha femelles amb cries, no es poden alimentar. Ja surten un mes tard. I el mateix en tornar. Com que no hi ha gel, ells han de… Un os polar no està preparat per nedar, aleshores, han de tornar. Aleshores, l’evidència a les zones polars de les dades i del que es mostra tant a l’ecosistema… És a dir, en la part física del gel, però també en les espècies animals i en les espècies… Els animals que hi viuen i en les que no hi viuen. Perquè cada cop hi ha espècies que estan pujant més de cota, perquè fa més calor. I també en la gent. Això, a moltes zones del Canadà i d’Alaska també, el permagel. Les cases tenen el ciment sobre el gel. Però, com que ja no és gel, les cases estan caient. Però, ja, desenes i centenars de llocs on les cases es desfan, perquè ja no hi ha gel. Realment, sí que… En aquests llocs, si aquí pensem que es nota, allà jo diria que multiplicat per diversos. És molt evident.

35:44
Javier. Hola, Andoni. Em dic Javier. Tu, en la teva professió de fotògraf, suposo que has hagut d’esperar hores, inclús dies, fins que aparegués l’animal en qüestió.

35:57
Andoni Canela. Sí.

35:48
Javier. Aleshores, jo em pregunto que, a part de paciència, quins altres valors has après de la natura?

36:06
Andoni Canela. Doncs, efectivament, l’espera, en el tipus de feina que faig, jo crec que és… Abans de l’espera, cal… Que ara explicaré, però l’espera és fonamental, i portar-la amb filosofia, diria, o amb tranquil·litat. I amb paciència. Aleshores, jo, en el meu cas, l’espera ha de… Jo crec que, al principi, jo l’espera era per la llum. Perquè el paisatge tingués llum. Al principi, quan fotografiava animals, no hi dedicava tant de temps, perquè eren espècies més comunes i no estava, com estic ara, dies, setmanes, esperant. Però sí que esperava sempre la fotografia. De fet, dels fotògrafs, ja no de la natura, sinó que és l’instant decisiu, has d’esperar que ocorri per fer clic. Això és la fotografia, esperar el moment. En la fotografia de natura, aquest moment és la llum, el paisatge quan ocorre alguna cosa. I, en la fotografia de natura amb animals, encara més. I, en el meu cas, que també m’he especialitzat en aquests animals que són tan difícils de veure, que estan molt amenaçats, que hi ha 80 linxs com hi havia abans, 90 i escaig. Quan vaig començar a fotografiar, hi havia 90 linxs, hi havia 80 ossos, hi havia 100 parelles d’àguiles imperials. És tan difícil que, durant diverses ocasions, he estat una setmana, deu dies seguits esperant de sol… De sol a sol, ja signaria. No, no s’ha d’entrar a la nit al lloc. A vegades, és un amagatall, que anomenem un “hide”, i no serveix anar de sol a sol. No. Hi has d’anar de nit perquè l’animal no et vegi, una hora abans que surti el sol. Hi estàs tot el dia i, quan el sol es pon, encara has d’esperar.

37:53

Aleshores, això vol dir que, a la primavera, hi pots estar 14 hores, 16 hores. Jo hi he arribat a estar una setmana, 10 dies, amb el linx, per exemple, i no veure l’animal i haver de tornar a casa. Hi he estat 10 dies i… Però no, bé, una mica frustrat i, a vegades, marxes. Però no. Tornar… Ho he d’intentar un altre cop. Saber que l’animal, quan vulgui, farà acte de presència, que no, la natura és una cosa que no podem controlar. I també aquesta natura salvatge és el que, en el meu cas, retrataré. No vull posar trucs per modificar, posar animals captius, sinó que… Aleshores, és fonamental, sí, tenir l’espera. Després, per estar en aquell lloc amb garanties, has de tenir en compte abans què has de conèixer. Jo no vaig estudiar Biologia, vaig estudiar Ciències de la Informació, però, si he de fer un treball sobre l’àguila imperial, llegeixo la tesi de l’àguila imperial, la documentació, articles científics, reportatges, per saber quin és el cicle evolutiu de l’àguila imperial, la seva biologia, el seu comportament, per tenir, és clar, diguem-ne, la capacitat de saber i preveure’n el comportament. El mateix amb els ossos, amb els llops. Aleshores, has d’estudiar per saber. Seguir rastres. Amb el llop i d’altres. On pot… Després, per apropar-t’hi, has de saber la direcció del vent, l’orografia… Els animals, els mamífers, aquí, per exemple, gairebé a tots els llocs, però es mouen, sobretot a la nit, es mouen pels llocs més fàcils. Vol dir que hi ha pistes. Però, després, hi ha animals més esquius que es posen pels llocs més bruts. Potser entre els matolls. Tot això ho has de tenir per estar preparat, perquè esperant, esperant, no serveix. Has de tenir informació de quan es mouen, per què, si hi ha cap font d’aliment, què estan caçant… Per, després, encara que et frustris, dir: “Esperaré 10 dies, però sé que ho estic… És a dir, que això és el que cal fer. L’animal és aquí, ha de fer això”. Però sí que la paciència és fonamental.

40:05
Rosa. Hola, Andoni, soc la Rosa. M’agradaria saber si en els teus documentals hi ha hagut alguna ocasió en què tu no hagis pogut fotografiar algun objectiu que tenies planejat o que t’hagi costat molt.

40:17
Andoni Canela. Per exemple, en aquest, en l’últim documental, en el recent, el de fa uns mesos, el de ‘Panteres’, quan vam anar a buscar el linx amb l’Unai, vam estar… Hi va haver dos viatges del linx, que vam estar aproximadament uns 10 dies, que no el vam poder veure. No el vam poder veure. És cert que aquí sembla més prop, però vam ser allà 10 dies i no el vam veure. Després, en vam tenir un tercer i un quart espectaculars, però el primer viatge i el segon no el vam veure. I és una espècie, el linx ibèric, que jo he fet un llibre sobre el linx. És a dir, el conec molt bé, sé on es mou, però és un animal imprevisible, i al lloc on anàvem, no teníem allà… Tu depens de… Això ens va ocórrer. I després, en el primer viatge al Tibet, a la cerca del lleopard de les neus, hi vam estar un mes sencer. Un mes sortint, sortint, i només vam tenir una trobada d’uns 10 minuts amb un lleopard de les neus. Però un mes vam baixar crec que fins als 28 sota zero alguns dies. Amb gel, sense gel… És a dir, caminant, vam arribar a 5.400 metres d’altura, pujant. Va ser un viatge d’aquests físicament durs. I, cap a la fi del viatge, vam tenir una trobada que va ser preciosa, però només una de 10 o 15 minuts. Durant un mes buscant el lleopard de les neus. Per això hi vam tornar un segon cop i un tercer cop, que és el que tenen treballs com aquest, que ets amb animals escassos i impredictibles, i t’obliga a seguir insistint-hi. Però vam marxar molt contents, a pesar de veure’l només un cop. És a dir, bé, el vam veure i ja pensàvem que no el veuríem. Superfeliços. I, si no l’haguéssim vist, hauríem marxat una mica així, i hauríem tornat també. En el camí, i que t’agradi el que fas i que estiguis fent una cosa que creus que val la pena, encara que no aconsegueixis l’objectiu final, doncs ho continues intentant.

42:10

Encara que, després, també et diré que per a aquests animals més difícils cal estar preparat per a la frustració. Surten abans que surti el sol i surten després que es pongui el sol. Aleshores, quan tens la llum preciosa a la tarda, dius: “Ai, que meravellós”. Això m’ha passat amb ossos, amb llops, amb linxs. Està tot perfecte, ets allà i, aleshores, es pon el sol i després veus… I ho veus. Recordo una de les millors observacions que he vist d’una ossa amb dues cries i un os que, quan ja no es veia res, van aparèixer. A l’època en què estava fent el llibre. No vaig poder fer ni una foto ni res, gairebé ni veure’ls amb els prismàtics. Aleshores, cal estar preparat per a la frustració. Aquest seria un altre consell. Que és dur, cal estar preparat, que costarà. Al matí, també passa bastant això, que veus allà l’animal, estàs esperant que li doni el sol amb les llums. “Faré la foto”. I, en aquell moment, el llop s’escapoleix per allà. Aleshores, això és… I després, professionalment, doncs és un camí de llarg recorregut. Llarg recorregut. En el meu cas, vaig trigar diversos anys, i ho vaig fer de manera gradual. Però, bé, jo sí que penso que si a algú li agrada, té l’esforç, està preparat per a la frustració i l’apassiona, després ja és buscar històries interessants. Això és el més fàcil per mi, buscar històries interessants. Per mi, ho és, perquè hi ha molta riquesa. Però, és clar, t’ha d’apassionar, perquè cal dedicar-hi esforç. La part de la tècnica és importantíssima. Cal tenir tècnica, però això és el més fàcil, perquè si et poses a estudiar, a provar, la tècnica l’acabes desenvolupant, perquè això és u més dos és igual a tres, amb diferents òptiques, càmeres… Això altre és el que més… És a dir, tenir una idea, que hi ha moltes històries, i després, ja, poder realitzar-la. Per a això cal… Per això, els meus treballs, gairebé tots són: cinc anys a l’Àrtic, quatre anys i mig per a ‘Panteres’… És a dir, dedico molts anys treballant pràcticament només en això, o de manera important, per poder tenir, al final, un resultat, que sigui un llibre, una pel·lícula…

El fotógrafo de la naturaleza. Andoni Canela
44:25
Diego. Hola, Andoni, soc en Diego i soc un aficionat a la fotografia de natura. En el teu llibre, ‘La mirada salvatge’, fas un recorregut per tota la fauna ibèrica, i jo et volia preguntar com creus que ha canviat en aquests últims 20 anys.

44:38
Andoni Canela. ‘La mirada salvatge’ va ser la reunió de totes les fotografies que havia fet durant 10 o 15 anys de gran part de les espècies de fauna ibèrica, les més emblemàtiques. Hi ha més de 100 espècies. Entre elles, hi ha espècies, per exemple, com l’os bru. Quan el començo a fotografiar, n’hi havia 80. Estava en seriós perill d’extinció. A la serralada Cantàbrica i als Pirineus, en quedava algun d’autòcton. A la serralada Cantàbrica, de vuit ha passat a un cens de 300 i escaig, s’ha multiplicat per quatre. Per quatre o cinc. L’os bru ha millorat molt. El cas del linx, a les meves primeres fotografies, el cens donava 92. Bé, entre 90 i 100. Tampoc… Qui fan el cens diuen 92, però entre 90 i 100. Ara hi ha més de mil linxs. S’ha multiplicat per 10 la població de linx ibèric, que va ser el felí més amenaçat. Està catalogat com el felí més amenaçat del món en perill d’extinció. Aleshores, aquí ha millorat. Vaig estar treballant durant molts anys, que cada any buscava temps i viatjava treballant amb llops quan era molt difícil. Ara segueix sent molt difícil. De fet, he tornat i ara estic treballant un altre cop amb el llop, amb els llops. El com, a pesar de ser tan perseguit, ha aconseguit, en llocs com Espanya, en llocs on la persecució va ser tan gran que quedaven pocs llops, va aconseguir resistir i va aconseguir tornar. Després, les amenaces continuen. Ara, de fet, en algunes zones de la península, li va bé, en altres, no tan bé. Es va eliminar de diverses zones, en unes altres, s’intenta. I aquesta resistència que té és això, l’adaptabilitat. Com poden… Ara hi ha llops que són a zones d’alta muntanya i es poden alimentar d’ungulats salvatges, com els isards.

46:41

I que allà, amb això, no tinguin gaire necessitat… I cérvols. No tinguin necessitat d’atacar sobre el bestiar. Però en altres llocs s’han d’adaptar a preses més petites. I preses més petites poden ser des de conills fins a talpons, i amb això s’alimenten i són capaces de treure una bandada. Després, en altres, quan hi ha conflicte amb la ramaderia, que n’hi ha, també han d’aguantar aquesta pressió. Això també. I després, la formació de les bandades de llops és el més semblant al que seríem nosaltres com a societat. Com s’ajuden. Com una bandada pot estar molt unida, tant per caçar com per ajudar-se. També, una altra cosa de les bandades, que són per a bé i per a mal, és que varien molt. Això ens diferencia més als humans. Hi ha bandades de llops que poden tenir un nombre d’exemplars molt elevat, però que, després, per problemes, a vegades per l’home o per altres, es redueixen i es queden en dos llops o desapareixen. I, tot i així, es poden adaptar. Després, també, una cosa fascinant del llop és que a llocs on diries que és impossible que hi hagi llops, hi ha llocs de la península on la gent inclús no els veu i pensa que no hi ha llops. Doncs encara hi ha llops. Per això, perquè es poden refugiar en un petit bosquet. I, com que no ataquen el bestiar, la gent no els veu, perquè es mouen a la nit. Hi ha zones de poblacions on l’activitat és nocturna. Ells saben que, si surten, entren en perill. Aleshores, són nocturns. En altres, són més diürns. Després, hi ha zones on saben que no són tan perseguits i es poden… En el meu cas, amb el llop, que també l’he vist en altres zones, des de l’Himàlaia a Alaska, a Yellowstone, Cate.

48:40

Allà el llop segueix sent, a pesar que en aquelles zones potser no els cacen, segueix sent dels animals més esquius. També és molt intel·ligent. De fet, és dels animals més intel·ligents, i per això el llop va donar lloc al gos, i el gos també és de les espècies que, junt amb l’home, utilitza la seva intel·ligència. L’olfacte és una de les coses que, quan observes, t’adones de coses que semblen increïbles. Que tinguin aquest olfacte. Doncs això sí que ho comparteix amb els gossos. I com es mouen, com es mouen. Jo he vist algun intent també de caça. Com ells… L’estratègia la tenen perquè saben que, si van per aquí, després entrarà l’altre per allà. Realment, utilitzen la “intel·ligència”, entre cometes, però sí instint d’una manera molt eficaç. I, per això, a pesar de tota la persecució, són uns animals que són allà. Hi ha altres espècies, com el gall salvatge, que està afectada pel canvi climàtic, sense cap tipus de dubte, i als Pirineus ha descendit, està descendint d’una manera molt important. Passa també amb la perdiu blanca. I, a la serralada Cantàbrica, el gall salvatge ho està passant fatal. Aleshores, ha desaparegut de moltíssimes zones i està entrant en declivi. Aleshores, en vies generals, hi ha espècies que, quan hi ha hagut el treball de molta gent, d’organitzacions conservacionistes, les institucions, de moltíssima gent, s’ha millorat. Sens dubte, s’ha de dir que ha millorat. En altres, no tant i, és clar, depèn de les espècies.

50:33

Ara, el que ocorre també és que, amb les temperatures més altes i més baixes en unes zones o unes altres, el que ocorre és que la distribució comença a variar, unes espècies que expulsen d’altres i arriben a un nivell de complexitat que és difícil saber què pot ocórrer. Hi ha espècies que en surten beneficiades i d’altres que no. Dels emblemes de fauna ibèrica, ha millorat. Doncs, bé, per acabar, m’agradaria remarcar dues coses que hem anat comentant durant la xerrada. Una és que la natura no és que sigui important, nosaltres som natura, som part de la natura i, de fet, depenem de la natura. Depenem d’ella, a pesar que, molts cops, es veu com un ens diferent. I això s’ha vist. Coses com els efectes del canvi climàtic a zones ens afecten. La pandèmia, que ve la pèrdua de biodiversitat. La biodiversitat és la diversitat d’animals i plantes i els ecosistemes on viuen. Això és fonamental per a l’home, per a nosaltres. Tenim el respecte i la necessitat de protegir-la. I ara, amb l’extracció exagerada que hi ha de recursos i la contaminació, pel nostre bé, l’hauríem de respectar. És una cosa que crec que no cal ni dir i que està molt dita. Però l’altra cosa que jo crec que és fonamental és que la natura és molt més, perquè quan… La natura dona molt. Si tu… Jo, molts cops, ho tinc com a necessitat, també tinc els meus treballs i els meus moments més d’estrès. I hi ha cops que la necessito. I una passejada, una simple passejada, t’ofereix unes sensacions. A vegades, simplement, de tranquil·litat, de pau i assossec.

52:27

Altres vegades, també, en el cas meu, la creativitat i les idees em venen allà. Les bones idees, totes les bones idees, han tingut un decorat de paisatges o de moments. No tens altres estímuls, el telèfon millor deixar-lo. No et trucarà ningú, no estaràs mirant internet ni pantalles. Aleshores, ens dona moltíssim, i quan gaudeixes això, encara que sigui des d’un punt de vista, entre cometes, “una mica egoista”, és un altre motiu per gaudir-la. I després hi ha una altra cosa, que és la bellesa en si, la bellesa de la natura i dels animals. Realment, tu et quedes… A vegades, jo almenys, la part estètica, que és un espectacle. Ara intenten, amb les pantalles, fer… No sé si fan 8k, 11k, pantalles gegantesques, o realitat virtual, 3D, que t’hi poses. D’acord, està molt bé, però si estàs enmig d’una fageda en la boira, si fas així i veus la molsa, les pedres… Cal que la tecnologia ens transporti a això? Si és que pots anar caminant a qualsevol paradís vegetal, animal, de roques, gaudir-ne, i pensant també en els joves, això sempre serà allà. La natura sempre hi serà. Home, esperem. Hi ha llocs que estem anihilant i que s’està destrossant. Però, per sort, també la resiliència de la natura encara… Que cal preveure el que deia al principi, que no es destrueixi, i cal evitar tota aquesta destrucció, però, després, també saber que tenim aquests refugis, que és com oxigen a borbolls que et dona vida. Aleshores, jo crec que això és fonamental. I, si això ho exercim tots, és quan tens més força per després pressionar i dir: “No facis això”. Però, primer, has de veure que realment dius: “Això… Amb això tinc oxigen per poder amb tot”. I, bé, jo, particularment, ho he vist jo, ho hem vist en família, amb la Meritxell, amb l’Unai, amb l’Amaia. I que, fins i tot els adolescents, a l’època més rebel de totes, quan estan més així, tu el poses allà i jo crec que… També capta aquesta energia. Aleshores, aquest seria així com, jo crec, diria, el missatge, per anomenar-lo d’alguna manera. Però el més important, jo crec, més que res, omplir-se de natura i valorar-la. Així que res més i moltes gràcies. Un plaer ser amb tots.