Generated with Avocode.Path Generated with Avocode.Rectangle CopyRectangleIcon : PauseRectangleRectangle Copy

“L’amor és la força més poderosa per canviar el món”

Isabel Allende

“L’amor és la força més poderosa per canviar el món”

Isabel Allende

· Escriptora

Des de la publicació del seu títol més mític, 'La casa dels esperits' (1982), Isabel Allende ha conquistat el cor i la ment de 74 milions de lectors a tot el món. En l'actualitat, és l'escriptora viva més llegida en llengua espanyola.

Propietària d'un humor irònic i burleta, però també d'una visió espiritual i revolucionària de la vida, als seus 78 anys segueix defensant els ideals que van marcar la seva joventut com a periodista: el feminisme i la justícia social. Una cosa que es pot aconseguir, assegura, amb l'amor: "Diuen que les forces que mouen el món són la cobdícia, el poder o la por. Però jo crec que la més poderosa, el veritable motor de canvi, és l'amor ".

Les seves novel·les i relats, traduïts a 42 idiomes, uneixen el passat amb el present i el fantàstic amb el real. Narren les històries d'aquells que enfronten la vida amb risc i passió: "Els personatges que m'interessen són persones que fan bogeries, que corren aventures, perquè la gent que fa coses extraordinàries és la gent que té passió", afirma.

Crítica amb el racisme, la violència i la manca de solidaritat, per Isabel Allende "vivim temps de foscor". Per això, les seves últimes tres novel·les expliquen històries d'exili, desarrelament i conflictes armats: "Sobre aquests temes, que tornen a estar a l'aire i que porten a masses de gent a deixar-ho tot per salvar la vida, no puc evitar escriure". I no és d'estranyar, ho va viure en primera persona quan va escapar de la dictadura de Pinochet a Xile.


Creant oportunitats

Isabel Allende

Des de la publicació del seu títol més mític, 'La casa dels esperits' (1982), Isabel Allende ha conquistat el cor i la ment de 74 milions de lectors a tot el món. En l'actualitat, és l'escriptora viva més llegida en llengua espanyola.

Propietària d'un humor irònic i burleta, però també d'una visió espiritual i revolucionària de la vida, als seus 78 anys segueix defensant els ideals que van marcar la seva joventut com a periodista: el feminisme i la justícia social. Una cosa que es pot aconseguir, assegura, amb l'amor: "Diuen que les forces que mouen el món són la cobdícia, el poder o la por. Però jo crec que la més poderosa, el veritable motor de canvi, és l'amor ".

Les seves novel·les i relats, traduïts a 42 idiomes, uneixen el passat amb el present i el fantàstic amb el real. Narren les històries d'aquells que enfronten la vida amb risc i passió: "Els personatges que m'interessen són persones que fan bogeries, que corren aventures, perquè la gent que fa coses extraordinàries és la gent que té passió", afirma.

Crítica amb el racisme, la violència i la manca de solidaritat, per Isabel Allende "vivim temps de foscor". Per això, les seves últimes tres novel·les expliquen històries d'exili, desarrelament i conflictes armats: "Sobre aquests temes, que tornen a estar a l'aire i que porten a masses de gent a deixar-ho tot per salvar la vida, no puc evitar escriure". I no és d'estranyar, ho va viure en primera persona quan va escapar de la dictadura de Pinochet a Xile.


Creant oportunitats

Transcripció

00:03
Belén Merino. Isabel Allende, és un plaer i un autèntic honor ser aquí amb tu avui per parlar d’educació, de valors i sobretot de literatura. Moltíssimes gràcies per compartir el teu temps amb nosaltres.

00:15
Isabel Allende. Gràcies a tu, Belén. Per mi és un honor ser aquí.

00:18
Belén Merino. Isabel, tu ets, actualment i des de fa molts anys, l’escriptora en llengua espanyola més llegida a nivell mundial. No obstant això, a mi m’agradaria començar aquesta entrevista fent un petit viatge al passat i tornar als orígens preguntant-te com va començar la teva vocació i la teva passió per les lletres i per l’escriptura.

00:39
Isabel Allende. Suposo que va començar llegint molt. Jo vaig néixer en una època, a Xile, en què no hi havia televisió. Mai em portaven al cinema, no hi havia cap entreteniment com a nena a part de llegir, i llegia tot el que em caigués a les mans. I després vaig ser periodista i en el periodisme em vaig familiaritzar amb el llenguatge. Com puc fer, com puc explicar alguna cosa per captar l’atenció del lector, perquè el lector es quedi amb mi? Com puc explicar una història que sigui veritable, però d’una manera molt interessant? I després vaig passar a la literatura per casualitat, perquè no vaig poder seguir exercint com a periodista després que me n’anés de Xile a l’exili.

01:23
Belén Merino. Un dels temes que està present en tota la teva obra literària és el de l’amor, però no l’amor des del punt de vista romàntic exclusivament, sinó que tu abordes l’amor des de perspectives molt diferents. M’agradaria que ens expliquessis alguna cosa més sobre la teva visió de l’amor i sobre com evoluciona en les diferents etapes de la vida.

01:44
Isabel Allende. Jo crec que l’amor és la força més poderosa que mou el món. Diuen que és la cobdícia, que és la violència, que és el desig de poder, que és la por. Jo crec que són forces molt poderoses, però tot ho salva l’amor. I no seríem aquí sense l’amor dels pares, sense l’amor que la natura té per reproduir tot el que existeix. Apareix als meus llibres de maneres diferents. Molts cops apareix com una família que substitueix la família real. Són amors adoptats, amors adquirits, perquè la meva teoria és que pots estimar amb la mateixa intensitat si tens lligams de sang o no, si ets de la mateixa raça, de la mateixa edat, del mateix gènere o no. L’amor és suficient per a tot i el cor no s’ha de dividir, sinó que s’ha d’expandir. En aquesta última novel·la que he escrit, ‘Largo pétalo de mar’, hi ha una manera molt curiosa d’afrontar l’amor, perquè hi ha una parella que es casa per conveniència, molt joves, es casen per sobreviure, per salvar la vida.

“El amor es la fuerza más poderosa para cambiar el mundo”. Isabel Allende, escritora
02:49

I aquest matrimoni d’amor evoluciona a una llarga i sòlida amistat, amb confiança absoluta. I en algun moment, quan la mort torna a sotjar-los, es transforma en una gran passió. Generalment passa al revés, perquè generalment es comença amb una gran passió. Després venen anys d’amistat, si es té sort, i al final, en general és un matrimoni de conveniència. Ara jo crec en l’amor romàntic, m’acabo de casar, amb això t’ho dic tot.

03:21
Belén Merino. L’amor romàntic és possible…?

03:23
Isabel Allende. És clar que sí…

03:24
Belén Merino. … a qualsevol edat?

03:25
Isabel Allende. A qualsevol edat, però cal estar disposada a córrer el risc. Si tu no vols llançar-te a l’aventura, si vols estar segur, si t’estàs guardant les espatlles… Si la pregunta és: “bé, què em donaran a mi?”, no resulta. Però si la pregunta és: “què puc donar?” i si estàs disposat a llançar-te a aquesta aventura amb tots els riscos que això té i patir, molt bé, segurament t’anirà bé.

03:50
Belén Merino. Una de les coses que més crida l’atenció de la teva personalitat és l’ús que fas de la ironia, sempre amb un puntet d’humor. També queda palès a les teves novel·les, als teus personatges… Per a què és útil l’humor i la ironia a la vida?

04:06
Isabel Allende. A mi m’ha servit molt, però també em porta problemes, perquè la ironia i l’humor no serveixen igual a tot arreu i a més a més no funcionen en la traducció. Si jo vaig, per exemple, a Alemanya i faig un acte públic amb una traductora, vaig amb molt de compte de no fer servir ironia, perquè qui sap com es tradueix a l’alemany. Quan jo treballava a Xile tenia una columna d’humor que se suposa que era divertida. Després me’n vaig anar a Veneçuela, on vaig començar a publicar aquelles mateixes columnes, i tenien una acollida pèssima. Perquè l’humor veneçolà és molt més alegre i més generós que el xilè. Nosaltres tenim un humor negre, cruel. Així que a mi m’ha servit en algunes oportunitats i en altres m’ha portat problemes. Ara que és tot políticament correcte, que no pots dir res sense ofendre, l’humor gairebé ja no em basta. Però a mi m’ha servit molt per veure les coses amb ironia. Deia la meva mare que la ironia et serveix per veure la realitat per darrere. Quan tothom veu una situació d’una certa manera, des d’un cert angle, l’humor et serveix per buscar-hi el revers i mirar-la per una altra banda. I així s’amplia tot, et dona una visió molt més gran de tot. Sempre que no sigui un humor feridor, per ferir algú, per descomptat.

05:32
Belén Merino. Isabel, en una de les teves conferències tractes el tema de la passió. I la veritat és que tots els personatges sempre són persones molt apassionades, gent normalment inconformista, amb moltes ganes de veure més enllà del món que l’envolta, i normalment és gent molt valenta. Creus que és important viure la vida amb passió?

05:55
Isabel Allende. Jo no sabria viure-la de cap altra manera. I els personatges que m’interessen són persones que no tenen sentit comú, persones que fan ximpleries, que fan bogeries, que s’arrisquen, que corren aventures. Per exemple, tots els meus personatges femenins són dones que no encaixen amb l’estereotip de la dona que, se suposa, és normal: la bona mare, la bona muller. Aquests personatges són bonics a la vida real, però a la literatura no serveixen. Tu a la literatura vols herois i dolents. I la passió… Jo quan parlo de passió no parlo de la passió sexual o de la passió romàntica d’enamorar-se apassionadament, això també s’inclou, però és la passió per la vida, és la passió per treballar amb la idea que es té un propòsit, una missió, fer les coses amb energia, amb curiositat, amb el desig d’anar més enllà d’allà on van els altres. Aquesta energia, aquesta força interior és el que jo anomeno passió i la cerco sempre en altres persones, perquè la gent que fa coses excepcionals és la gent que té passió. La gent que pot arriscar la vida, fins i tot donar la vida per una cosa en què creu o per alguna cosa que s’estima.

07:22
Belén Merino. Estic escoltant-te i se’m fa inevitable preguntar-te per la novel·la que et va llançar a la fama allà als anys 80.

07:30
Isabel Allende. Al passat, a l’antiguitat.

07:32
Belén Merino. A l’antiguitat… no tant. ‘La casa de los espíritus’. Perquè hi uneixes allò que és màgic i allò que és quotidià. Es fon la fantasia amb la realitat. Una cosa molt pròpia, d’altra banda, del realisme màgic. I m’agradaria preguntar-te: per tu què tenen de màgiques les coses quotidianes?

07:51
Isabel Allende. Jo crec que la vida és molt misteriosa. Mira, tu, per què estic aquí amb tu conversant? Perquè fa 35 anys vaig escriure un llibre. I tot el que m’ha passat des de llavors té un element inesperat, incontrolable, sorprenent, és impossible haver-ho calculat. D’una manera misteriosa les coses m’han passat, per bé i per mal. La meva vida no és un viatge per un camí recte. És un viatge per un laberint en què em trobo en carrerons sense sortida i vaig cap allà i vaig cap a l’altra banda. I en general, aquests canvis bruscos, no els determino jo. Diguem que és la fatalitat o que són coses que passen fora del meu control. Un cop militar, es mor la meva filla, un divorci, un accident, coses d’aquest tipus que no controles. L’única cosa que controlem és com reaccionarem davant d’això. I això, si tu t’ho prens relaxadament, sense intentar controlar-ho, t’obre al misteri de la vida. Tot el que tu fas, tot el que pots crear, ha d’estar inspirat per aquesta obertura a tot el que no saps. Mira que poc que sabem de l’univers, que poc que sabem de la natura, de l’espiritualitat, de nosaltres mateixos, de com funciona el cervell, de com funcionen les emocions. No en sabem res. Aleshores cal estar obert a això, i en estar obert a aquest misteri, el puc incorporar a la literatura d’una manera natural. I en la meva vida existeix sense cap mena de dubte. Em passen coses, per exemple, coincidències, somnis premonitoris, coses que diries: “bé, això ho vas planificar”. No, no ho planifiques, passa. I això és misteriós i bonic.

09:47
Belén Merino. M’agradaria preguntar-te ara per la teva última novel·la, que has mencionat fa una estoneta: ‘Largo pétalo de mar’, que tracta un tema que crec que t’impacta a tu d’una manera personal. Té molt a veure amb la teva vida, que és el desarrelament, l’exili i també la cerca de les arrels, de la identitat o de no tornar a trobar aquestes arrels. Per què vas decidir tractar aquest tema en aquest moment?

10:14
Isabel Allende. Mira, en mis últimas tres novelas, en ‘El amante japonés’, ‘Más allá del Mira, en les meves últimes tres novel·les, a ‘L’amant japonès’, a ‘Más allá del invierno’ i en aquesta novel·la, ‘Largo pétalo de mar’, toco el tema de gent desarrelada. Immigrants, gent que ha hagut de fugir del seu entorn familiar per salvar la vida. A ‘L’amant japonès’ és una nena jueva. A ‘Más allá del invierno’ és una noia que s’escapa de Guatemala, on ha sigut violada i gairebé la maten les bandes. I en aquesta, la història té lloc al 1939, al final de la Guerra Civil a Espanya, quan mig milió d’espanyols surten cap a la frontera amb França fugint per la vida. I a França es troben en camps de concentració. I el poeta Pablo Neruda, xilè, que estimava molt Espanya, va aconseguir portar dos mil d’aquells refugiats a Xile en un vaixell que es deia ‘Winnipeg’. Aleshores, aquesta llarga història d’exili, d’immigració, de refugiats és a l’ambient, Belén. Estem parlant d’això. El problema de les masses d’immigrants ha existit sempre. Però ara que estan tocant les portes d’Europa i ara que tenim a Trump als Estats Units, que està intentant convertir els immigrants en bocs expiatoris de tot, de totes les coses dolentes que passen, aquest tema que és a l’ambient, no puc deixar-lo d’escriure perquè se’m fica dins. Jo ho he viscut, ho conec molt bé.

“El amor es la fuerza más poderosa para cambiar el mundo”. Isabel Allende, escritora
11:50
Belén Merino. Isabel, ara m’agradaria parlar una mica d’educació. Especialment de llegir, de l’hàbit de la lectura, perquè una enquesta recent a Espanya revelava que gairebé un 33% dels espanyols adults no llegeix mai.

12:06
Isabel Allende. No llegeixen res.

12:08
Belén Merino. Res.

12:08
Isabel Allende. Tanmateix, cada vegada es publiquen més llibres i es venen més llibres. Algú els està comprant. Algú els està llegint. A més a més, ara hi ha l’audiollibre. Als Estats Units ha pujat un 40% la venda d’audiollibres, perquè la gent que va amb bus, que va amb cotxe o que està fent qualsevol altra cosa, escolta un llibre. Jo soc addicta als audiollibres. Jo crec que és molt important no forçar els nens a llegir el que no els agrada. A les escoles tenen una llista de lectura avorridíssima, passada de moda, en lloc de fer-los llegir Harry Potter o coses que realment els enganxin des del principi i que ells mateixos demanin llegir. I així es va creant l’hàbit de la lectura. Però a mi em passen coses molt boniques amb això de la lectura. Acabo de rebre una carta i la carta és d’un senyor que es diu Nicolás i em convida al seu casament. Aquest senyor viu a Xile, és jove. El 2015, o sigui, fa quatre anys, em va escriure una carta i em diu: “miri, la meva xicota és fanàtica dels seus llibres. Ha llegit molt tota la vida, però a qui més llegeix és a vostè i m’ha deixat, se n’ha anat amb un altre. Se n’ha anat amb un argentí”.

13:29

Em diu: “per què no li escriu una carta i li diu que jo l’estimo molt i que, si us plau, torni amb mi?”. A mi em va fer cosa, però vaig dir: “bé, OK”. Li vaig escriure una carta, es deia Caterina, vaig escriure una carta a la Caterina i li dic: “ja que ets tan bona lectora, vull dir-te que el teu xicot s’ha posat en contacte amb mi, el teu ex-xicot s’ha posat en contacte amb mi…”. Em va contestar ella. Em diu: “no vull saber res d’ell, no m’agrada gens. És un ximple”.

14:02

Bé, ara em conviden al casament. Em diu el Nicolás que ella va tornar perquè jo li havia escrit la carta i perquè va llegir els meus últims dos llibres, en què surten amors apassionats i què sé jo. Ara jo estic aterrada perquè imagina’t que no resulti, que això acabi en divorci, ara serà culpa meva també. Però aquest és el poder de la lectura, el poder dels llibres. Aleshores, jo diria a la gent, als joves, a tothom, com a mínim, intenteu llegir, i veureu que una vegada et fiques en una història, no pots sortir-ne i passa a ser part de la teva realitat.

14:38
Belén Merino. Estem parlant de lectura i m’agradaria parlar també d’escriptura, de l’art d’escriure, perquè tots els teus lectors sabem que tots els dies 8 de gener de cada any, sense excepció, t’asseus a escriure una nova novel·la. Per què ho fas?

14:56
Isabel Allende. Per disciplina. Pel mateix motiu que els esportistes entrenen, jo escric. Escric per disciplina molts cops i jo et diria que el 90% acaba a les escombraries i no passa res, és l’entrenament el que serveix. I si jo espero que arribi la inspiració del cel com una musa voladora amb vels, no passarà. Però si m’assec a escriure amb paciència, al cap d’uns dies, potser un parell de setmanes, la musa ve i la cosa comença a rodar a poc a poc, i em vaig ficant a la història, i els personatges es converteixen en éssers reals i comencen a fer coses que jo no tenia planificades, que ni tan sols podia imaginar. I llavors entro un altre cop al llibre, però si no li dono l’oportunitat, si no m’assec davant de l’ordinador amb disciplina en un moment determinat no passarà. No passarà sol, ni per inspiració.

15:51
Belén Merino. M’agradaria demanar-te que imaginéssim que a l’altra banda de la pantalla hi ha un nen o una nena que vol ser escriptor el dia de demà, a qui li agrada escriure. Quins consells els donaries?

16:05
Isabel Allende. Li diria que llegeixi molt, que llegeixi el que li agrada, que no llegeixi el que no li agrada, que si arriba a la pàgina 30 i està avorrit, el deixi perquè hi ha milions de llibres per llegir. Llegir, llegir el que t’agrada. Enamorar-se de la lectura. Enamorar-se, per tant, de la llengua. Hi ha, per descomptat, tallers de literatura, classes de literatura… Però el més important és fer-ho, el més important és escriure, és llegir i escriure. I una vegada escriguis i tinguis alguna cosa que tu creguis que… El millor que pots fer, aleshores li ensenyes a algú, a una persona, no ho vagis ensenyant a tothom perquè es dilueix, es perd. Però si tens una persona, un lector o lectora amb qui confrontar el text, això ajuda molt. I després busca els teus mestres, com qui t’agradaria escriure? I mira com ho fan. Examina aquest text: com passa d’una frase a l’altra, d’una idea a l’altra? Com arriba a desenvolupar la història perquè acabi a dalt, perquè acabi amb alguna cosa que et deixi sense alè? Llegir contes. Els contes són molt més difícils d’escriure que les novel·les, i al conte es nota molt aquest procés de desenvolupar una idea i acabar a dalt.

17:30
Belén Merino. Isabel, des de la teva fundació has promogut molts programes d’ajuda al desenvolupament i sempre has sigut una dona amb una gran consciència social. Per això m’agradaria preguntar-te una cosa tan bàsica com quin valor té per tu l’educació.

17:46
Isabel Allende. Mira, jo tinc una fundació i la fundació treballa empoderant dones i nens, però sobretot dones. Són generalment gent en una situació d’alt risc, que és a les zones més violentes del món, gent que passa per la pobresa, per l’exili, en camps de refugiats. La manera de sortir d’aquesta realitat, generalment és l’educació. Primer has de salvar-los de la violència, però després és l’educació. Si una dona té educació, en primer lloc té menys fills, els educa millor, pot alimentar-los millor, pot treballar per mantenir-los i pot tenir, per tant, opcions, una vida més lliure. En el cas dels homes, encara és més evident que en el món d’avui en què vivim, sense educació no hi pots fer gaire. I, a més a més, una vegada li agafes gust, que n’és de bo, saber! Abans l’educació era asseure’t a l’escola a escoltar el teu professor o el teu mestre. Això era l’educació. Avui dia tens un dubte de qualsevol cosa, jo menciono alguna cosa i veig que els meus nets ho busquen a veure si és veritat, o si menciono un lloc que no han sentit anomenar mai, el busquen i ja l’ubiquen al mapa. Tota aquesta informació que abans no existia és part de l’educació que tenim avui. Així que quan em diuen: “bé, la gent està cada cop menys educada”, això no és cert. Està més educada i més gent està encara més ben educada de com ho estàvem abans.

19:21
Belén Merino. Em parlaves, precisament, de les dones i volia parlar amb tu de feminisme. Perquè sempre has sigut una gran defensora dels drets de les dones, al llarg de tota la teva vida, i també perquè en els últims anys és un moviment que està ressorgint amb força. Què creus que queda per fer en aquest sentit?

19:40
Isabel Allende. Tot, estimada Belén. Tot queda per fer. Fixa’t que fa molts anys, jo et diria que 30 anys enrere, la meva filla Paula em va dir: “mama, no parlis més de feminisme perquè està totalment passat de moda. Se’t nota l’edat”. Mira, ha passat tot aquest temps i el tema no està passat de moda i encara falta moltíssim per fer. Aleshores vaig dir a la Paula: “tu ets una persona privilegiada, que has tingut educació, dret a la salut, una mare feminista, una professió. Tu creus que ja ho has obtingut tot? Mira al teu voltant i fixa’t que hi ha un 80% de les dones al món que no tenen cap de les coses que tens tu. I mentre elles, les teves germanes, no arribin al mateix nivell que tens tu, no s’ha fet res”. El fi del moviment feminista és enderrocar el patriarcat. Viure en un món igualitari, on la gerència del món estigui en mans tant d’homes com de dones. Això ens falta, però moltíssim. Aquest nombre crític de dones en la distribució del poder falta molt perquè s’obtingui. Estem molt més avançats que quan jo vaig començar, però quan jo vaig començar a parlar de feminisme als 15 o 20 anys, jo creia que en 10 anys ja hauríem canviat el món perquè era una lluita tan justa. Bé, no, no hem canviat el món, hem avançat.

21:06
Belén Merino. Suposo que, com saps, Europa està fent ara un esforç molt gros per rescatar grans figures oblidades, femenines, de diferents disciplines: de la literatura, de la filosofia, de la pintura… Què n’opines? Creus que pot servir d’inspiració per a les nenes, per exemple?

21:28
Isabel Allende. Em fa una mica de llàstima que calgui fer una campanya per rescatar-les, perquè vol dir que van ser silenciades durant segles. El fet que existeixi un moviment feminista, que existeixi el Dia Internacional de la Dona, vol dir que estem intentant rescatar el que no hi ha hagut abans, i això és llàstima. Tant de bo no tinguéssim necessitat d’això, tant de bo haguéssim arribat a tal nivell en el qual no haguéssim de parlar d’això. Però ja que estem tan endarrerits, aquest rescat és fonamental, és molt important. Sobretot per a les nenes, perquè tinguin models per emular. Mira, quan jo era petita els escriptors dels quals jo havia sentit parlar eren tots homes. Tots els del boom eren homes i generalment amb bigoti. Aleshores no, no hi havia models. Hi havia la sensació que per ser dona estaves limitada. Això ja, com a mínim aquí a Europa, als països desenvolupats, no existeix. Però fica’t en altres parts d’Àfrica, d’Àsia, on encara a una nena de 12 anys la casen sense preguntar-l’hi i als 14 ja té el primer fill. Hi ha moltes coses per fer, moltes.

22:40
Belén Merino. Isabel, per acabar, m’agradaria demanar-te un exercici d’imaginació. Si poguessis veure el món d’aquí a 100 o 200 anys, com t’agradaria que fos?

22:51
Isabel Allende. M’agradaria que fos un món en què no hi hagués diferència de gènere, que homes i dones tinguéssim la mateixa participació en el maneig del món, un món amb més compassió, amb equitat, amb empatia, amb un respecte espectacular per la natura en totes les seves formes i pels éssers humans, els uns pels altres. Que no hi hagi, que no hi hagi distància i separació, sinó unitat. I una visió del fet que aquest planeta és com un vaixell en què anem tots. I que hem de remar junts, perquè si uns remen cap a una banda i els altres cap a l’altra, bolcarà.

23:36
Belén Merino. Doncs moltíssimes gràcies, Isabel.

23:38
Isabel Allende. Gràcies a tu, Belén.

23:39
Belén Merino. Ha sigut un autèntic plaer ser aquí amb tu. Gràcies.

23:40
Isabel Allende. Gràcies.