Generated with Avocode.Path Generated with Avocode.Rectangle CopyRectangleIcon : PauseRectangleRectangle Copy

Educació en l’era de l’ ‘sexting’ i ‘ciberbullying’

Silvia Barrera

Educació en l’era de l’ ‘sexting’ i ‘ciberbullying’

Silvia Barrera

· Experta en ciberseguretat

Ciberinvestigadora, Màster en Seguretat Informàtica, escriptora i divulgadora, Silvia Barrera ha dedicat els últims 15 anys de la seva carrera professional a la investigació de l'cibercrim i rebut diversos reconeixements per la seva trajectòria en Ciberseguretat i la seva tasca divulgativa.

Ha dirigit i dirigeix ​​grups de recerca tecnològica policial i de cibercrim des de fa anys i ha format part d'equips internacionals com Europol i Interpol, a el mateix temps que segueix formant-se com matemàtica a la Universitat Internacional de la Rioja (UNIR), escriu i imparteix classes i conferències sobre ciberseguretat.

"Quan parlem de ciberassetjament o cyberbullying pensem que això els passa als altres. O depredadors sexuals: ens pot tocar a qualsevol. No sabeu les vegades que he escoltat: «És que mai vaig pensar que això em fora a passar a mi »", afirma l'experta i autora de llibres com 'Instinto y pólvora' i 'Nuestros hijos en la red', on aporta consells pràctics per conèixer els risc d'Internet i com evitar-los. "Estem a temps que es prengui la ciberseguretat de debò, perquè no es veu però us asseguro que se sent. Perquè el dany físic es passa, però el virtual roman. El 90% dels ciberdelictes es podria haver evitat si fóssim més previnguts a la xarxa ", conclou.


Creant oportunitats

Silvia Barrera

Ciberinvestigadora, Màster en Seguretat Informàtica, escriptora i divulgadora, Silvia Barrera ha dedicat els últims 15 anys de la seva carrera professional a la investigació de l'cibercrim i rebut diversos reconeixements per la seva trajectòria en Ciberseguretat i la seva tasca divulgativa.

Ha dirigit i dirigeix ​​grups de recerca tecnològica policial i de cibercrim des de fa anys i ha format part d'equips internacionals com Europol i Interpol, a el mateix temps que segueix formant-se com matemàtica a la Universitat Internacional de la Rioja (UNIR), escriu i imparteix classes i conferències sobre ciberseguretat.

"Quan parlem de ciberassetjament o cyberbullying pensem que això els passa als altres. O depredadors sexuals: ens pot tocar a qualsevol. No sabeu les vegades que he escoltat: «És que mai vaig pensar que això em fora a passar a mi »", afirma l'experta i autora de llibres com 'Instinto y pólvora' i 'Nuestros hijos en la red', on aporta consells pràctics per conèixer els risc d'Internet i com evitar-los. "Estem a temps que es prengui la ciberseguretat de debò, perquè no es veu però us asseguro que se sent. Perquè el dany físic es passa, però el virtual roman. El 90% dels ciberdelictes es podria haver evitat si fóssim més previnguts a la xarxa ", conclou.


Creant oportunitats

Transcripció

00:07
Silvia Barrera. Hola, com esteu? Em dic Silvia Barrera, soc experta en ciberseguretat, en seguretat informàtica, em dedico al món de la ciberinvestigació i, a més, com que és tan important i veus la gent amb tant aclaparament per conèixer, per saber, per dir: “El més calent és a l’aigüera, amb això de la tecnologia i internet”, doncs també em dedico a la divulgació i a escriure. M’agrada escriure. He escrit tres llibres en els tres últims anys amb molt d’esforç. El primer sobre xarxes socials perquè, bé, doncs com us deia, tot el coneixement que es vulgui compartir és bo perquè altres aprenguin i altres puguin aprendre també de l’experiència dels altres. Després vaig escriure una biografia fa un parell d’anys, amb tots els casos que jo he viscut de forma personal. I l’últim, que es diu ‘Els nostres fills a la xarxa’ adreçat als pares i educadors, a la gent jove també. Bé, jo ho dic, tant de bo hagués tingut jo de petita unes instruccions per saber el que els meus pares farien a internet. Però fixeu-vos, sabeu per què he escrit el llibre? Perquè veus que la gent em segueix fent les mateixes preguntes, “Quins riscos hi ha a Internet?”, “A què ens enfrontem?”, “Com navegar segurs?”. Ens fan sempre les mateixes preguntes. Aquestes mateixes preguntes portem fent-les 15 anys, i sabeu què és el que em fa pensar? Que hem avançat molt poc, o que hem après poc. M’haurien de fer cada vegada preguntes més difícils. I és que navegar de manera segura o parlar de riscos és molt diferent. Veurem, parlarem del difícil que és… de fet, no es pot controlar Internet. Moltes preguntes que em fan de si es pot controlar Internet, de si podem navegar segurs… és impossible. Internet és una grandíssima xarxa d’informació i és incontrolable.

02:00

Probablement els que estigueu aquí asseguts, molts de vosaltres, sapigueu molt millor que jo fer vídeos en Tik Tok o a Instagram. No tinc cap dubte que sou autèntics experts i expertes aquí en fer balls, coreografies, en fer de YouTubers… i em doneu mil voltes. Però una cosa és fer això i una altra cosa saber quines implicacions té fer de YouTuber amb onze anys. Això és molt diferent. Amb disset anys, a diferència dels que sou ara joves, no tenia una cosa superimportant, i era internet. Amb disset anys jo em vaig plantar al despatx de la meva tutora, que era la meva tutora i a més era la meva professora de llatí, i jo li vaig dir a la meva professora tota orgullosa: “Profe, ja sé el que vull estudiar”, perquè amb divuit anys un havia de prendre la gran decisió d’anar a la universitat i això marca la teva vida. O pensava jo que marcaria la meva vida. I li vaig dir a la meva professora: “Jo vull estudiar Filologia Clàssica”, i la meva professora, que jo vaig pensar que diria: “Oh Sílvia, què bé, una especialista, una estudiosa del llatí, que meravellós!”, em va dir: “Sílvia, per Déu, què estàs dient?”. Creieu-me que em vaig quedar… amb disset anys gairebé a punt de fer la selectivitat, una dona tan estudiosa com jo. I vaig dir: “I ara què faig?”. Tant de bo hagués tingut Internet en aquells temps i… què hauria fet? A Google: “Què fer amb la meva vida?”. Ostres, Sant Google, o buscar a YouTube, o probablement, com jo porto veient vídeos o porteu veient vídeos des que teníeu dos o tres anys, ja teníeu molt clar què voldríeu ser: “Bé, doncs si no estudio Filologia Clàssica, em faig YouTuber de Filologia Clàssica”. No tenia aquesta possibilitat. Realment tenies la informació que et donaven els teus professors, la informació que tenies de la família i la que explicaves al cercle amb els amics, amb els teus col·legues.

03:48

Així que vaig dir: “He d’agafar una carrera, no tinc ni idea. La meva professora diu que ni boja. Els meus pares diuen que la vida és molt dura. Els meus col·legues passen de mi i he de decidir”. Jo tenia molt bona nota. I llavors vaig agafar i vaig dir: “Bé, doncs estudiaré alguna cosa que em permeti ajudar les persones”. I vaig estudiar una carrera que es diu Teràpia Ocupacional, que s’encarrega d’una rehabilitació integral de persones des del punt de vista psicològic, físic i social. Llavors, vaig acabar d’estudiar, jo vaig complir amb la meva obligació, amb el que demanaven els meus pares i doncs li vaig dir a la meva mare: “Mama, ara me’n vull anar a les Forces Armades”. Em va dir: “Bé, doncs apa”. Me’n vaig anar amb una mà davant i una altra al darrere. Me’n vaig anar amb 3.000 pessetes a la butxaca. Vaig anar a un centre de reclutament i els vaig dir: “Em pagareu un sou per poder viure pel meu compte?”. I van dir: “Sí”, “Puc anar on jo vulgui?”, “Sí”, i vaig dir doncs ja està, m’apunto. I em vaig apuntar i vaig marxar. Jo he tingut la sort que quan em va arribar aquest món tècnic o tecnològic, quan vaig començar a conèixer la xarxa, va començar gairebé a eclosionar internet. I aquí va ser com per casualitat, amb l’ambició de voler saber i voler investigar vaig arribar a internet i vaig descobrir el món de la ciberinvestigació i la ciberseguretat. He conegut molts cibercriminals, he detingut, he investigat molta gent dolenta, he tingut un contacte amb situacions difícils. Si totes les coses que veig en el dia a dia en el meu treball, si jo me’n vaig a casa meva i em guardo aquest coneixement per a mi, on queda?

05:26

I a més, també va una mica en la línia del que és la xarxa, internet, que és compartir coneixement i és el que té de gran internet, compartir coneixement. Com a conclusió de tot això, el que us vull transmetre són dues coses. La primera, que ningú us digui, amb tota la il·lusió del món, el que no podeu ser. Si voleu ser alguna cosa, el que sigui, lluiteu per això. Busqueu-ho. Que no vingui ningú a dir-vos que no té futur alguna cosa, que no té sortides, d’acord?, perquè al final es prenen decisions com la que jo vaig prendre. I és veritat que jo vaig trobar el meu camí i que estimo la ciència i la tecnologia, estimo la xarxa i m’encanta tot el que això comporta. Però fixeu-vos, m’ha costat gairebé vint anys de més, al final, trobar un lloc en el que realment jo em sento realitzada, que és parlar, divulgar, investigar en el món de la xarxa i la ciència. I l’últim consell, si m’ho permeteu, és que… i sobretot amb el tema d’internet, fixeu-vos, us parlava del tema de la xarxa quan jo tenia disset anys i m’alegro que hi hagi certes coses que no estiguin a internet. No sabem l’impacte que tindrà en les nostres vides, sobretot la gent que sou més joves, tot el que publiquem ara, tot el contingut que generem, no ho sabem. El fet que ara amb divuit anys quan vulguem optar a una feina o a un lloc de treball, ens mirin el que hem publicat amb catorze o quinze anys i això pugui condicionar les nostres vides. Que ja no siguem nosaltres els amos de les nostres vides, sinó tot el que hem publicat com la nostra empremta digital. M’agradaria escoltar les vostres preguntes, les vostres inquietuds i al que es pugui respondre, així que moltíssimes gràcies.

Educación en la era del 'sexting' y 'ciberbullying'. Silvia Barrera
07:17
Cristian. Hola, Sílvia, em dic Cristian i volia preguntar-te què podem fer avui en dia els adolescents per tenir un perfil segur en xarxes socials i que no ens pugui perjudicar en el futur.

07:28
Silvia Barrera. El que cal transmetre-li a la gent jove és que s’és més que una foto en un perfil i que independentment de la importància que tenim de gestionar les nostres xarxes de forma correcta, no podem evitar que algú ens jutgi i ens jutjaran sempre, si fem les coses bé perquè les fem bé i ens envegen. Si fem les coses malament perquè som uns bocamolls, però sempre ens jutjaran. L’important que hem de transmetre a la gent jove i que heu de tenir en compte, per bé o per mal, i els agradi o no, som el que som i que nosaltres valem el que som, no el que els altres diguin de nosaltres. Que hem de gestionar les nostres xarxes? Per descomptat que hem de gestionar les nostres xarxes. És important perquè ens jutjaran per bé, de forma positiva, qui ho faci de forma negativa, és el seu problema. Tant me fa. Tu saps qui ets i el molt que aportes. I això és el que els pares, els adults, hem de transmetre a la gent jove. Que els joves sapigueu que cap tercer, cap de vosaltres, cap del vostre voltant, té dret a jutjar-vos pel que feu, per com sou o pel que voleu ser. S’ha de tenir present, sobretot això per als pares, que els joves no hauríeu de tenir perfils en xarxes socials sent més joves de tretze anys, els menors de tretze anys, no hauríeu de tenir perfils en xarxes. A partir de tretze anys podem tenir xarxes socials? Podem tenir xarxes socials. Han d’estar supervisades pels pares? Han d’estar supervisades. Amb quina finalitat estarem en xarxes socials?

08:55

No, jo, bé, cap problema perquè jo em faig un perfil a YouTube, però només per veure els meus YouTubers. Bé, doncs no hi ha problema. Aquesta és, com se l’anomena, una conducta passiva, simplement d’escolta, de jo vull veure vídeos dels que em molen, dels meus instagramers, etcètera, etcètera, fotos, etcètera. I estic simplement veient aquesta informació. Diguem que tenir una posició d’escolta en una xarxa és menys perillosa, òbviament, perquè l’únic que et limites és a veure contingut i ja està. Cal limitar quina, determinat a quines edats, és clar. El problema és quan ja ens decidim a publicar. Aquí és on ja hem de pensar i posar ja, dir: “Compte, eh?”. Si nosaltres ja tenim fills amb tretze anys que publicaran, compte amb el què, no? Evitar donar qualsevol tipus de… o utilitzar imatges personals. Si podem utilitzar fotos d’un avatar amb els nostres “hobbies” o amb les nostres coses que ens agraden, molt millor. I si posem una foto nostra que sigui una foto normal. Després, configurar les opcions de privacitat i seguretat, i la geolocalització i aquestes coses que sabeu de sobres. Per descomptat, desactivar tot allò que ens pugui comprometre pel que fa a seguretat, posicionament, qui ens pot veure… Escolta, podem tenir el nostre perfil privat, perfecte. Nosaltres controlem, acceptant els nostres contactes, qui ens pot veure. Compte, això no vol dir que sigui un perfil privat i que ja pugui posar qualsevol barbaritat, perquè en un moment donat no sabem a qui podem donar-li l’oportunitat de formar part del nostre perfil. I potser afegim una persona que pensem que és aquell o aquella, i després resulta que li han suplantat el perfil i s’ha ficat algú en la vostra xarxa de contactes que no és qui diu ser. Llavors, a què vaig amb això? A que encara que tinguem un perfil privat, no és privat del tot. Algú es pot fer passar per un contacte que nosaltres coneixem que no és, o aquesta persona que és ara un contacte i que és el nostre amic o la nostra amiga de… vaja, de la mort, l’endemà pot ser el pitjor dels nostres enemics.

10:54

Llavors, compte amb el “jo tinc el perfil privat” perquè avui podem dir una cosa i demà ens podem penedir. D’acord? I no sabem mai qui pot ser part d’aquesta xarxa de contactes de confiança. I segurament vosaltres estigueu pensant i estigueu recordant aquell o d’aquella que dieu: “La quantitat de publicacions que posa aquesta o aquell, la quantitat de coses d’informació personal que dona”, a canvi de què doneu aquesta informació personal? Què guanyeu amb això? Cal tenir molta cura amb la privacitat i amb la intimitat. Més que res perquè potser avui tenim un mal dia i donem informació personal que pensem que ens pot ajudar a sentir-nos millor, a compartir alguna cosa… i potser el dia de demà no ens interessa que aquesta informació estigui publicada. I privacitat, seguretat, fotos i informació personal, que tingueu molta cura amb ella. D’acord?

11:43
Mujer 1. Hola, soc professora i sé que els nois i noies a vegades comparteixen fotos de contingut sexual a les xarxes i m’agradaria preguntar-te com hem d’actuar en aquests casos.

11:54
Silvia Barrera. Doncs a veure, hi ha algunes mesures que podem prendre amb això. És veritat que a diferència de quan jo explicava les meves penes amb disset anys és que no podia veure res a internet i no tenia referents, doncs ara la gent jove té molts referents, tants que ja… I llavors què passa? Que aquests referents a vegades són adults, adults que fan coses d’adults, i tenim menors molt jovenets tenint referents d’adults i volent imitar adults. Moltes vegades per voler imitar els adults i altres vegades perquè ja, bé, també amb internet, doncs també ens tirem xicots i xicotes, doncs a més primerenca edat també. Això també està passant. Els nens el que han de saber primer és que no s’han de compartir continguts de caràcter ni personal ni íntim, i molt menys quan són imatges de caràcter sexual. Primer perquè es perd el control d’això i mai sabem què es farà i, a més, estàs, com hem dit abans, venent la teva intimitat amb menors d’edat. El segon, perquè al final aquest contingut un cop surt d’aquest dispositiu, i potser ho fem sense voler, ho fem perquè en aquest moment tenim confiança, com una mostra d’amor, el que avui és la parella a la que més estimes, o l’amor de la teva vida, demà no ho és. I aquest contingut passa a ser d’ús de tot el col·legi i de tot el món i passa a ser una venjança. Llavors, fer-los veure que aquest contingut no s’ha de publicar per això, encara que tinguin certa complicitat o certa proximitat, que es perd el control d’aquesta informació i d’aquestes imatges, d’aquests vídeos, que això, a més, quan passa de la víctima que pateix aquest… o publica aquest vídeo o contingut, doncs ja quan el publiquen segones o terceres persones, ja és un delicte. Compartir contingut de caràcter explícit, sexual, íntim, ja és delicte fer-ho amb tercers.

13:49

Per tant, ja estarien cometent en el cas que ja no siguin víctimes ells, sinó tercers que estan difonent pels grups de WhatsApp, etcètera, etcètera. Això és delictiu, d’acord? Com evitar això? Per descomptat, un cop que donem un mòbil a un menor d’edat és dir-li: “Això no ho pots compartir. No pots fer-te fotos d’aquest tipus, primer perquè pots perdre el mòbil i aquestes fotos poden acabar en mans de tercers o t’ho poden treure. No pots compartir aquest contingut…”, és a dir, directament evitar o prohibir que això es faci. És igual que si les històries, que si dura deu segons el vídeo, si el vídeo desapareix… no desapareix, el vídeo no desapareix. Explicar-los que aquests trucs que utilitzen les xarxes socials perquè ens exposem més i perquè diguem més barbaritats perquè desapareixerà en quatre hores o en deu segons, aquesta sensació de privacitat no existeix. Que el moment en què publiques alguna cosa perds el control absolutament d’això i no hi ha manera de parar-lo. No saps ni qui ho està capturant, ni qui ho compartirà o qui ho guardarà per “a posteriori”. I per descomptat, en aquest cas, si es detecta ja un contingut d’aquests, no compartir-lo. És que la gent després quan veu aquests continguts és: “Mira el que ha passat” i el perpetuen de grup en WhatsApp a grup en WhatsApp, a mi m’han arribat per Twitter, fins i tot algun pare preocupat, a enviar-me pornografia infantil o per missatge directe, dient: “Què faig amb això?”. No ho sé, però no m’ho comparteixis.

15:16

Fixeu-vos el desconeixement que hi ha. Llavors, evitar formar part d’això i compartir dient: “Quin horror és aquest?”, és una forma de perpetuar un contingut. En cap cas ajuda a que la víctima o els que estiguin afectats per això, doncs s’eviti que això se segueixi compartint. No compartir-ho, però no esborrar-ho. Desar tota evidència de tota foto que ens pugui comprometre i que hagi estat compartida de forma no consentida i que exposi els menors, guardar-la com una prova del que està succeint. No existeix la falsa privacitat. Això que s’anomena el “sexting segur” que ho deveu haver escoltat: “no, comparteixo fotos, però això d’aquí no surt”, en el moment ja no que es comparteixi la foto, que es faci una foto, ningú treu que perdem aquest dispositiu i que ens treguin les fotos d’aquí. L’única manera de garantir que en aquest cas no es farà o no es compartirà un contingut així és no fer-lo.

Educación en la era del 'sexting' y 'ciberbullying'. Silvia Barrera
16:13
Sagrario. Hola, Sílvia, soc la Sagrario, soc mestra i a més mare d’un noi adolescent. Molts cops veiem com es posen de moda jocs en webs, en xarxes socials que són perillosos, fins i tot que els nois poden arribar a autolesionar-se. Com a pares o mares, què podem fer?

16:32
Silvia Barrera. Un repte, jo sento gent jove dir que un repte és quan algú és capaç de fer alguna cosa difícil i ho aconsegueix, i ha de fer coses extraordinàries per aconseguir-ho. Un repte no és deixar-se caure a terra, que et facin una traveta i picar-te el cap. Això no és un repte, això és una ximpleria com una casa. I al final el que està aconseguint la gent que comparteix aquests vídeos, l’únic que volen és un trist protagonisme a canvi de fer mal a qui?, perquè probablement ells ni ho hagin fet. Utilitzen els altres. El problema de la gent dolenta és que ara amb el tema d’internet poden arribar a qualsevol part. Això és el dolent. Antigament qui era dolent feia el mal al voltant i es quedava aquí. Ara ja si hi ha algú dolent, amb males idees, estén una notícia falsa o crea imatges que poden espantar la gent jove o condicionar i ho fa viral. És molt fàcil. Al final el que busques és crear un morbo o alguna cosa. Posarem un exemple perquè penseu, per exemple, el famós Momo. O la famosa balena blava, d’acord? La famosa balena blava d’on surt? Doncs suposadament de Rússia, que hi ha algú que s’inventa un repte. Consistia en quaranta-vuit proves i cadascuna d’aquestes proves al final acabava en el suïcidi del menor. És clar, quan tu li poses aquest tipus de reptes a la gent jove, doncs al final la gent jove acudeix atreta pel morbo dels reptes. El voler fer-ho i el perquè. Qui està darrere d’això? Jo vaig estar un temps investigant pel meu compte i llegint coses que em van sorprendre bastant i que em van espantar.

18:12

Hi havia gent jove que havia arribat a aquests fòrums i un tal Philipp Budeikin, que era el suposat ideòleg d’aquell repte, doncs convidava la gent jove o qualsevol que es volgués unir a aquest repte, doncs a anar complint proves, doncs has de… jo que sé, autolesionarte, has de tallar-te. Cada nivell era una prova que implicava autolesió, fer-te mal, fer-ho als altres i fins i tot acabar l’última prova amb el suïcidi. Diuen els mitjans russos que hi va haver nens i nenes que es van suïcidar. El dolent dels rumors i aquest tipus d’accions és que la gent al final ho acaba compartint i llavors acaben per WhatsApp, acaben per xarxes socials i els nens, doncs tard o d’hora, acaben rebent aquest tipus d’informacions. És preocupant perquè hem d’estar pendents d’això. I quan els nens o la gent jove ens parlen de reptes o d’imatges, el primer que hem de fer és assabentar-nos de què és el que està passant, estar pendents de quins continguts o què els pot estar atemorint perquè realment genera en ells un estat d’ansietat i, en els casos pitjors, porten a terme les conductes extremes, s’autolesionen. Hi ha, per exemple, gent ja no jove, és a dir gent adulta, que es limita a anar per les lleixes caminant i per gratacels, pel simple fet que es comparteixi aquesta informació, que els vídeos es facin virals i que la gent els vegi. Jo em pregunto: a canvi de què? De les seves pròpies vides, que perden fins i tot la vida pel fet que els altres els imitin.

19:46

Llavors cal controlar molt en aquest cas, i si veiem que s’espanten o que alguna cosa els inquieta, o que comencen a tenir malsons, revisar el contingut del mòbil, veure quines imatges, això és fàcilment comprovable, o si els ha arribat alguna cosa. Per exemple, en el cas de la balena blava, doncs es va comprovar que algun dels xavals que s’havia suïcidat havien deixat moltíssims missatges a Facebook de: “Em sento molt malament”, “Estic deprimida”, “Estic fent aquest repte”. Llavors el que realment es va poder veure amb això és que els pares si haguessin estat pendents del que els seus fills publicaven a internet, perquè parlem de nens de tretze, catorze anys, setze, si haguessin estat pendents del que publicaven a internet i dels comportaments estranys que tenien a casa es podien haver potser evitat aquest tipus de coses. Per tant, no minimitzar, no dir: “Ah, això són bestieses”.

20:42
Helga. Hola, Sílvia, em dic Helga, soc artista visual i mare d’un nen de catorze anys. A mi em preocupa especialment el tema del ciberassetjament. M’agradaria preguntar-te com puc adonar-me que al meu fill l’estan ciberassetjant en casos en què ells a vegades no ho expliquen. I quines actuacions puc tenir al respecte?

21:08
Silvia Barrera. Quantes formes hi ha d’assetjar entre menors, entre iguals, com se sol dir a les escoles? Tantes com imaginació tingui l’ésser humà. Des de fer-li perfils en xarxes socials, agafar fotos que té d’Instagram o de Facebook i agafar i fer un perfil i dir: “El perfil de la grossa de classe”, “El perfil del quatre ulls”, “El perfil del que té les orelles grans”. És igual. Formes, per exemple, de fer un grup en WhatsApp i dir: “El grup dels guais de la classe”, i fer un grup amb gent i començar a treure gent. En aquest cas la persona que estan assetjant. Per què? Per fer-li sentir malament perquè ja no és el guai. “M’han fet fora del grup”. Més formes d’assetjar a classe? Enviar missatges per WhatsApp insultant, posar el telèfon, si ja té telèfon, el número de telèfon o fotos en pàgines estranyes d’adults, d’acord?, perquè et truquin altres persones. En fi, enviar fotos de contingut personal o íntim d’aquesta persona als altres, rient-te de l’altra persona. En fi, de casos d’assetjament us en podríem parlar de molts i està a l’ordre del dia, d’acord?, perquè es fa. Com reaccionar davant aquests casos d’assetjament? El primer de tot, estar molt pendents de… a part d’algun control si després parlem dels controls que es poden posar en els mòbils, etcètera, etcètera, estar molt pendents del que fan els joves a casa o fora de casa. Com es comporten? Està excessivament pendent del mòbil? Més que abans? Arriba preocupat a casa, no menja, no vol menjar, no vol anar a l’escola? Està pendent que no li agafis el mòbil quan no tenia mai cap problema en que en algun moment vegis continguts amb ell? Té malsons a la nit, deixa els estudis de mig costat, el veus trist.

23:00

Hi ha determinats comportaments que us poden posar sobre la pista que alguna cosa està passant a l’escola i després pot estar en el virtual. Això és el primer, el comportament. El segon és crear un clima de confiança. Ja ho hem dit abans, però és important no criminalitzar el nen o la nena. En aquest cas ja bastant tenim. O sigui, hi ha una cosa que tendim fer els adults en general, i és que quan passa alguna cosa, donar les culpes, sempre hem de buscar un culpable. Quan hi ha una situació dolenta, negativa, sempre hi ha d’haver un culpable, sempre hi ha algú que l’ha generat. I en comptes de ser positius i dir: “D’acord, tenim aquest problema, a veure com ho solucionem”, és: “És que la culpa la tens tu”. “És que la culpa la té el mòbil”. “És que la culpa la té internet”. “És que no t’hauria d’haver donat un mòbil”. “És que la culpa la tens tu, la tens tu, la tens tu”, al final aconsegueixes amb això que, lluny de si té la culpa o no, en comptes d’afrontar això de forma constructiva, estàs culpabilitzant una persona, una criatura, una cria, que està vivint una situació ja de per si complicada. Llavors, no culpabilitzem els nostres fills, o als menors, per la situació que s’ha generat. El tercer, parlar amb el nostre fill i parlar de forma propera, pausada, tranquil·la, i intentar saber què està passant i demanar-li, és clar, si sospitem que pot estar passant alguna cosa que ens deixi accedir al seu mòbil, revisar el mòbil o revisar les xarxes socials a veure què està passant. A veure si detectem aquest contingut.

24:32

També acudir a l’escola. En aquest cas parlarem de víctimes, però també es podria donar el cas que siguin els nostres propis fills, perquè internet treu el que portem dins, i de vegades sense control. Per tant, no pensem que perquè li donem unes indicacions no poden cometre errors. Llavors anar a l’escola a parlar amb altres pares i a parlar amb el col·legi. A veure si hi ha un protocol, a veure si estava al corrent del que està passant. Després, ja com a mesures més concretes, òbviament hi ha molts pares que quan detecten fotos, detecten vídeos, s’enfaden i el primer que fan és agafar el mòbil al nen i esborrar-ho. Això és un pas en fals. Al contrari, a vegades veure les coses plasmades és dur, però si esborrem el que pugui acreditar que està succeint alguna cosa, estem cometent un error. Cal conservar qualsevol vídeo, conservar qualsevol imatge, qualsevol contingut, qualsevol conversa que pugui acreditar el que està passant. Si ho esborrem perquè ens aclaparem o ens espantem, que sapigueu que contingut que s’esborra, contingut que no es pot recuperar, d’acord?, perquè alguns pares diuen: “Esborro la conversa de WhatsApp, però ja se la demanarem a WhatsApp”. Sí, no et preocupis que WhatsApp està esperant a donar-te la conversa que has esborrat, o el contingut d’una conversa, o una publicació a Facebook. No es pot recuperar contingut. Per tant, jo sé que és una situació complicada, però mantinguem la calma i conservem totes aquelles evidències que ens permetin acreditar què és el que està passant i com més millor, d’acord?

26:00

És més, si tenim un cercle de confiança amb els pares, demanar-los que si us plau saben alguna cosa que ens ho enviïn, que ens ho remetin. El següent és evitar també prendre’ns una mica la justícia per la nostra mà, perquè si al final sí que tenim identificat l’assetjador o assetjadors, doncs a vegades tendim a: “Bé, doncs ara ja veurà”, no? “Porta, deixa el mòbil que ja veurà. Ara parlaré amb el pare”. Compte amb això, perquè potser d’una situació ja complicada d’assetjament en podem generar una altra pitjor, es pot tornar contra nostre. Per tant, intentar no prendre’ns la justícia per la nostra mà. I ja, per descomptat, posar-ho en coneixement de les autoritats perquè s’investigui qui és l’autor o autors d’aquests fets. Hem de tenir en compte que si denunciem, i això és el que sempre dic, s’obre un procediment judicial. És a dir, els pobres nens o nenes, o el nen assetjat, serà doblement victimitzat. D’una banda pateix la persecució a l’escola i a sobre s’haurà de veure en un procediment judicial. Per tant, és important que ens prenguem molt seriosament fer totes aquestes coses abans d’arribar a una denúncia. Però en tot cas un procediment judicial només serveix per saber qui és el dolent de tot això, no serveix per solucionar un problema, i hi ha eines per a això.

Educación en la era del 'sexting' y 'ciberbullying'. Silvia Barrera
27:16
Manuel. Hola, soc el Manuel i bé, et volia plantejar una cosa. Tots alguna vegada hem sentit que personatges famosos han estat rebutjats per posar algun comentari, un tweet fora de lloc i volia saber si podries explicar què és l’empremta digital i com podríem esborrar un comentari a la xarxa.

27:41
Silvia Barrera. L’empremta digital és una cosa molt important, d’acord?, i és la imatge que es dona a internet. Hi ha un exercici molt sa i que potser us endueu una sorpresa i no per bé, que es diu, ara a tot en diuen amb anglicismes, es diu: “Egosurfing”. Busca’t a tu mateix a internet. Quan us parlen d’algú, quan voleu saber d’algú, què és el primer que feu? Buscar-ho a internet, a veure què diuen les xarxes. A veure si té perfils, on té perfils, a veure el que diu, a veure el que fa, a veure el que publica. I ens documentem així, oi? Que després, potser més tard, coneixeràs aquesta persona i així, i diràs: “Bé”, però el primer és a veure què fa, a veure a què es dedica, a veure què hi ha a les xarxes. A veure què puc obtenir de la seva informació? Doncs igual que ho feu vosaltres, ho fan els altres de vosaltres. Llavors, fixeu-vos que aquesta informació que a ells els surti i que llegiran, aquesta és la imatge que es faran de vosaltres. Fixeu-vos què important és que tinguem, o que siguem conscients de la imatge o el rastre digital que anem fent. I ho fem cada dia. Per què? Perquè Google és un indexador, d’acord?, el que fa Google és que tot el que es publica ho indexa i ho emmagatzema en un supermega centre de processament de dades, en té diversos, i ho emmagatzema aquí, ho emmagatzema per a què? Per guardar informació, informació i informació. I un cop publiquem alguna cosa, això es guarda, s’emmagatzema, s’emmagatzema, i això va fent el nostre rastre. I això és el que condicionarà la nostra petjada digital durant tot aquest temps. És important que fem aquest exercici, de veritat, és sa.

29:22
Silvia Barrera. A mi cada vegada em fa més por fer-ho perquè cada vegada hi ha més informació, i no pel que només publiquem nosaltres, sinó pel que publiquen tercers. Perquè a vegades ens podem portar una sorpresa i algú ens ha dedicat algun comentari i no ho sabem. Jo em vaig assabentar fent aquest exercici que algú m’havia suplantat la identitat a Facebook. M’havia fet un perfil, a més, amb fotos meves personals i m’havia fet un perfil i em deia que em deia María Dolores Vázquez. I em vaig fer un perfil, jo ho vaig reportar a Facebook i Facebook em va dir que no incomplia les condicions. Això és molt perillós, perquè vosaltres fins a cert punt podeu controlar el que publiqueu, però no podeu controlar el que els altres publiquen de vosaltres. I us asseguro que més d’una ocasió us veureu amb algun comentari, amb alguna valoració o amb alguna cosa que no us agradi. Quan algú us vulgui buscar amb qualsevol fi, “A veure qui és aquesta”, “Ah, mira, que la coneixeré demà”. Un lloc de treball, cada vegada més les empreses, qualsevol entitat, institució o organisme privat que vulgui saber de nosaltres consultarà les nostres xarxes, perquè les xarxes parlen per nosaltres mateixos. Les entrevistes estan molt bé. Tu vas vint minuts, et fan una entrevista, et pregunten sobre el teu currículum i tu aquí intentant tapar alguna mentida que altra, dient que tens un major nivell d’anglès de què tens, etcètera, etcètera. Però què fan les institucions i altres? Si vols saber com és algú, busca-ho en xarxes. Jo ho tinc molt clar, tu a mi em pots dir que ets un xaval superresponsable, que t’encanta aprendre, que tal… Després resulta que jo veig a internet que tens fotos fent, jo que sé, exhibint-te i adoptant comportaments perillosos, ficant-te amb la gent… Doncs què vols que et digui, jo em quedaria amb el que fas a la xarxa, no amb el que m’estàs explicant en aquests vint minuts, d’acord? Doncs aquest és el rastre digital. I és tan important cuidar-lo que quan sortiu d’aquí, si us en recordeu, busqueu el que diuen de vosaltres. És bo que sapiguem la informació que hi ha nostra publicada.

31:30
Mohammed. Hola Sílvia, em dic Mohammed i voldria saber què és la “deep web” i què passaria si entréssim en ella.

31:38
Silvia Barrera. Què és la “deep web”? Nosaltres quan naveguem habitualment a internet a través d’un navegador com pot ser Chrome, Internet Explorer, Firefox, etcètera, etcètera, nosaltres podem veure el que s’anomena la web superficial, la xarxa està configurada, no farem aquí xerrades tècniques ni res, ja m’agradaria donar xerrades tècniques, té diverses capes, d’acord?, i nosaltres naveguem una capa que ens permet veure internet com una cosa interactiva i entendre el llenguatge que parlen les màquines, que són les pàgines web o els serveis que veiem nosaltres a través d’internet i que ens tradueixen els navegadors, ens ho posen tot molt bonic perquè vegem les pàgines web, les xarxes, perquè vegem els serveis tal com els veiem, que siguin intel·ligibles. Aquesta és la web superficial. Tots aquests serveis que nosaltres naveguem habitualment i que consumim aquesta informació és la web superficial, i Google indexa tot això, ho hem dit abans, indexa, recull tot el contingut que hi ha en aquesta web superficial i això és el que coneixem, el que està en el nostre dia a dia. Aquí és on hi ha les xarxes, les xarxes socials, on estan les aplicacions, on som en el dia a dia, i aquí és on treballen els navegadors i ens tradueixen tot el llenguatge de programació subjacent a les pàgines web perquè nosaltres ho puguem veure.

32:51

Hi ha una altra capa que se l’anomena la “deep web”, la web profunda, internet profunda, etcètera, etcètera i sinònims. Què és aquesta capa? Quan internet va sorgir, el projecte d’internet fa ja molts anys, hi havia un projecte militar que s’utilitzava per a compartir arxius i informació, d’acord?, aquest projecte funcionava, diguem, en una altra capa, no en la capa que nosaltres veiem, sinó en una altra capa diferent en la qual s’entenen altres pàgines web amb un altre navegador diferent, d’acord? I ho van dissenyar així perquè fos anònim i perquè poguessin, com tenien uns fins militars i suposadament eren secrets d’estat a Amèrica del Nord, es va dissenyar de manera que aquesta informació pogués viatjar de forma més segura. I com ho fan? Aquesta “deep web” a part de funcionar en una altra capa diferent, necessita un navegador diferent que és, haureu sentit parlar d’ell, que és Tor, que és un navegador amb la imatge d’una ceba, perquè totes les pàgines acaben en “punt onion”. I aquest navegador específic és el que tradueix i el que permet indexar i veure aquestes pàgines que estan en aquesta “deep web”. Doncs això tenia uns fins militars fa molts anys. I per què era més segura? I per què es deia o es diu que és anònima? Perquè nosaltres quan viatgem a la web superficial i consultem les nostres pàgines web, anem deixant un rastre tècnic. I bé, doncs es pot rastrejar, hi ha una adreça IP que es pot rastrejar, però aquesta capa permet que aquesta IP, aquesta direcció tècnica, s’oculti sota uns nodes, etcètera, etcètera, i que es faci una navegació aparentment anònima. D’acord?

34:40

Llavors aquí tenim dos mons: la web superficial que coneixem, que es pot rastrejar; i un món, la deep web, en una altra capa que en teoria no es pot rastrejar o és més difícil de rastrejar i que funciona de manera anònima. Doncs els usos militars van deixar de donar-se, es va alliberar aquesta capa per a ús comú, i què van fer els dolents? Doncs els dolents, com són dolents però no són ximples, van dir: “Doncs genial, tenim una capa a internet diferent on podem publicar informació, podem comunicar-nos de forma aparentment anònima i més difícil de rastrejar”. I què van fer? Que tots els dolents van fer… bé, tots no. N’hi ha molts també a la web superficial, d’acord?, però molts dolents van aprofitar aquestes pàgines web i aquesta capa diferent per publicar o vendre tot tipus de coses il·lícites. Què és el que pot passar? Si tu navegues per internet no passarà res, d’acord?, tu pots veure el que hi ha aquí, ho pots veure i ho pots comprovar. El problema està en el fet que siguis un dels que ven o es presta a mercadejar amb aquest tipus de serveis, o que els compra. Aquest és el problema. Un altre problema que hi ha és que hi ha molts estafadors. De fet, la gran majoria de la gent que pul·lula per aquestes zones són estafadors. També té els seus usos bons. I és que la “deep web” de per si no és dolenta. O sigui, és bona. És positiva perquè et permet navegar de forma anònima. Com que no poden rastrejar la IP, doncs hi ha molta gent que gràcies a això pot navegar de forma anònima, perquè també és un navegador que et permet també accedir a la web superficial, però amagant la teva adreça IP. Jo en tot cas us dic, la navegació és lenta, tret que ho necessiteu per navegar de manera anònima, que podeu utilitzar un altre tipus de sistemes de navegació. Tampoc és tan lletja com la pinten, d’acord?

Educación en la era del 'sexting' y 'ciberbullying'. Silvia Barrera
Quote

“La millor ciberseguretat és la prevenció”

Silvia Barrera

36:36

Jo, com a experta que treballa en això cada dia, jo estic molt al corrent del que passa. I soc plenament conscient que em pot tocar en qualsevol moment. No perquè vosaltres sigueu negligents o perquè no en sapigueu, realment, perquè de veritat, a vegades, quan ens diuen: “És que la gent és ximple”, “És que fa unes coses”, “És que es fiquen on no els demanen”, “És que s’ho creuen tot”. Algú els ha ensenyat? Jo ho tinc bastant clar. Els perills que hi ha els tinc bastant presents. De fet, la gent que vivim del món de la seguretat informàtica, i si us aneu a dedicar a això, heu triat un dels camins molt correctes. Independentment que després podeu canviar de camí. Que sapigueu que és una cosa molt seriosa. Que a la ciberseguretat no li fan tant cas, per desgràcia meva i dels que divulguem en aquesta matèria, perquè no es veu. A vegades em pregunta la gent: “i per què la gent passa de tot això, fa el que li dona la gana, li donen els consells i al final acaba fent el que li dona la gana?”, perquè no percep el risc, oi? Perquè quan un va pel carrer i comença a escoltar uns passos i veu algú amb un ganivet a la mà, diu: “Ui, o corro o em corre mal pèl aquí”, d’acord? El problema d’internet és que no veiem els riscos. No els veiem fins quan? Fins que els tenim a sobre. I us asseguro que porto molts anys treballant en això, i com podeu veure, de totes les coses que hem comentat dieu: “Ostres! Però és que tampoc m’ha resolt res, no m’ha donat la panacea”, és que no existeix.

38:03

El que puc garantir és que en el noranta i escaig per cent dels casos, independentment que hi ha gent dolenta que ens vol fer mal de forma gratuïta, que ens vol estafar, d’acord?, es podia haver evitat. Es podia haver evitat si tots tinguéssim la suficient precaució i fóssim prou previnguts a l’hora de fer certes coses i no ens arrisquéssim com no ens arrisquem al món físic, estic segura que jo no tindria feina. Per aquest motiu jo tinc aquesta dedicació especial i personal cap a la divulgació, perquè crec que si es pot evitar, per què no treballar per això? Ens pot passar, de veritat, que és molt real, que quan parlem de ciberassetjament o cyberbullying pensem que això els passa als altres. O depredadors sexuals, ens pot tocar a qualsevol. No sabeu les vegades que he escoltat: “És que mai vaig pensar que això m’anés a passar a mi”, d’acord? I la millor solució és la prevenció, que us ho prengueu molt seriosament. De veritat. Important també que marxeu amb el missatge que internet és un món virtual, exactament igual que el físic. És a dir, no existeixen els miracles, no existeixen les gangues, no existeixen les ties bones, ni els tios bons que ens coneixen i en cinc minuts s’enamoren de nosaltres, ni hi ha cap món màgic. Moltes de les coses que passen és perquè: “Jo, és que jo vaig veure això i és que era molt barat”. “És que aquí em regalaven no sé què”. “És que jo pensava que aquesta persona, que la història que m’estava explicant me la vaig creure”. És un món igual que el físic, només que darrere d’un ordinador i darrere d’unes dades, d’acord?

39:49

Vull que us quedeu amb aquests missatges. Sabeu que totes les revolucions, tots els passos intermedis són difícils de controlar. Ens ha tocat una etapa molt complexa. Això no ha fet més que començar. Jo crec que estem a temps encara que es prengui la ciberseguretat de debò, que és veritat que no es veu, però us asseguro que se sent, i se sent força més fins i tot, perquè el físic passa, i la virtualitat a vegades el que crea, el que genera en nosaltres, sobretot en la gent jove, aquests assetjaments o ciberassetjaments, aquestes coses que veiem, aquests referents per al dia de demà que jo no vaig tenir, però que la gent jove té, que marcaran la seva vida, que decidiran ells si tenen aquests referents, què és el que volen ser en la seva vida, que ens prenguem molt seriosament aquest món, perquè marcarà futurs, marcarà referents, està creant imatges i rastres digitals molt potents i no sabem el dia de demà com pot evolucionar. Que us ho prengueu molt seriosament, que us agraeixo que hagueu vingut aquí a escoltar-me, que tant de bo entre vosaltres o els que m’escoltin més tard, es despertin vocacions, responsabilitats i que amb una conducta de tots responsable, doncs potser el dia de demà no faci falta que haguem d’estar parlant d’aquestes coses. Així que, moltíssimes gràcies.