Generated with Avocode.Path Generated with Avocode.Rectangle CopyRectangleIcon : PauseRectangleRectangle Copy

“On hi ha un mestre, hi ha una escola”

José María Pérez 'Peridis'

“On hi ha un mestre, hi ha una escola”

José María Pérez 'Peridis'

· Caricaturista i arquitecte

Fa més de 40 anys que les vinyetes i caricatures de 'Peridis' arrenquen un somriure -o una reflexió-als lectors del diari 'El País'. Una tasca humorística i satírica que porta exercint des de la fundació del diari, el 1976.

No obstant això, pocs saben que José Maria Pérez, àlies 'Peridis', és gairebé un home de el Renaixement. Polifacètic "per vocació i curiositat", ha compaginat el seu treball com a il·lustrador amb la professió d'arquitecte, novel·lista i presentador de televisió. També ha dut a terme una intensa tasca social i educativa en l'àmbit de l'art i la restauració de patrimoni. Però si alguna cosa destaca de 'Peridis', ès el seu somriure entranyable i el seu esperit incansable. Als seus 79 anys és amo de l'entusiasme contagiós d'un nen, un loquaç amant de la vida i un ferm defensor de el coneixement.

José María Pérez, 'Peridis', és arquitecte, dibuixant, divulgador de el patrimoni cultural i escriptor. És col·laborador al programa 'Aquí la Terra' de TVE i en 'A viure que són dos dies', de la Cadena Ser. També va dirigir i presentar per a TVE la sèrie documental 'Les claus de l'Romànic'. És doctor honoris causa per la Universitat de Valladolid i va rebre el Premi Nacional de Restauració i Conservació de Béns Culturals en 2018. És autor de diversos llibres sobre humor, sàtira política i divulgació d'art, com 'La llum i el misteri de les catedrals' (2012) i 'Fins a una ruïna pot ser una esperança' (2017). El 2014 va obtenir el Premi de Novel·la Històrica Alfons X el Savi per 'Tot esperant el rei'. La seva última novel·la, 'El cor amb què viu', va rebre el Premi Primavera de Novel·la en 2020.


Creant oportunitats

José María Pérez 'Peridis'

Fa més de 40 anys que les vinyetes i caricatures de 'Peridis' arrenquen un somriure -o una reflexió-als lectors del diari 'El País'. Una tasca humorística i satírica que porta exercint des de la fundació del diari, el 1976.

No obstant això, pocs saben que José Maria Pérez, àlies 'Peridis', és gairebé un home de el Renaixement. Polifacètic "per vocació i curiositat", ha compaginat el seu treball com a il·lustrador amb la professió d'arquitecte, novel·lista i presentador de televisió. També ha dut a terme una intensa tasca social i educativa en l'àmbit de l'art i la restauració de patrimoni. Però si alguna cosa destaca de 'Peridis', ès el seu somriure entranyable i el seu esperit incansable. Als seus 79 anys és amo de l'entusiasme contagiós d'un nen, un loquaç amant de la vida i un ferm defensor de el coneixement.

José María Pérez, 'Peridis', és arquitecte, dibuixant, divulgador de el patrimoni cultural i escriptor. És col·laborador al programa 'Aquí la Terra' de TVE i en 'A viure que són dos dies', de la Cadena Ser. També va dirigir i presentar per a TVE la sèrie documental 'Les claus de l'Romànic'. És doctor honoris causa per la Universitat de Valladolid i va rebre el Premi Nacional de Restauració i Conservació de Béns Culturals en 2018. És autor de diversos llibres sobre humor, sàtira política i divulgació d'art, com 'La llum i el misteri de les catedrals' (2012) i 'Fins a una ruïna pot ser una esperança' (2017). El 2014 va obtenir el Premi de Novel·la Històrica Alfons X el Savi per 'Tot esperant el rei'. La seva última novel·la, 'El cor amb què viu', va rebre el Premi Primavera de Novel·la en 2020.


Creant oportunitats

Transcripció

00:02
José María Pérez 'Peridis'. Soc en José María Pérez González. Em diuen Peridis, que és el meu pseudònim com a caricaturista en el diari El País. Soc arquitecte. Últimament soc escriptor. I he estat emprenedor social.

00:21
Álvaro Moreno Marquina. José María Pérez, Peridis, quina il·lusió, quin gran moment poder compartir amb tu aquesta estona per xerrar.

00:28
José María Pérez 'Peridis'. Recíproc.

00:30
Álvaro Moreno Marquina. Bé, em dic Álvaro Molero Marquina, soc arquitecte, professor de l’Escola d’Arquitectura de Madrid i un entusiasta i un incondicional teu.

00:41
José María Pérez 'Peridis'. Bé, ja tens molt de guanyat.

00:45
Álvaro Moreno Marquina. Bé, ara que estàvem, per exemple, amb el centenari d’en Delibes, la gent mira molt les personalitats polifacètiques. Jo crec que tu ets un exemple paradigmàtic. La teva essència és polièdrica. Tens una personalitat polièdrica que a més un va descobrint, al menys jo, amb el temps des que ets un adolescent i vas formant la teva capacitat crítica amb les teves vinyetes, a després en l’escola d’arquitectura, veient les teves obres. Després a la televisió, ara amb els llibres. Quina és l’essència comuna de totes aquestes cares?

01:20
José María Pérez 'Peridis'. La curiositat. Mira, de petit, quan tenia dotze o tretze anys, estava treballant a la pedrera del calciner que tenia el meu pare i jo em deia: “Tots valem per a alguna cosa, però s’ha de saber per a què es val. Llavors, jo per a què valdré?”. M’agradava molt fer caricatures, veure-les al Marca, que hi havia un caricaturista que feia com uns filferros, es deia Cronos. I bé, jo vaig començar a fer caricatures ja en aquella època. Sabia que no viuria d’això. Al costat de casa hi havia un monestir. Tenia l’encant de les ruïnes i de l’arquitectura sòlida de pedra. Bé, doncs per aquí devia entrar una mica l’afició… La calç, què et diré de la calç dels romans. I ja tenia ingredients i m’agradava molt la lectura i m’agradaven les aventures explicades en els còmics o en petites novel·les. Bé, doncs de la curiositat surt tot, que vivim només una vegada i l’única manera de viure diverses vegades és viure diverses vides en una. Però que siguin, com diria jo, compatibles.

02:44
Álvaro Moreno Marquina. Dius que qualsevol professió o ofici és una finestra, o sigui, és un forat a través del qual mirar el món.

02:57
José María Pérez 'Peridis'. Sí, és una via al coneixement.

02:59
Álvaro Moreno Marquina. I tu has mirat per molts forats.

03:02
José María Pérez 'Peridis'. Sí, jo tinc un principi que és “som el que fem i tenim el que donem”. A mi em deien “calero” perquè el meu pare feia calç, al que feia gasoses li dèiem el “sinfonero”. A l’altre li dèiem el “Pellejero”, al poble anomenàvem als amics, abans de tenir un sobrenom, el sobrenom era l’ofici de pare.

03:25
Álvaro Moreno Marquina. Potser una mica davant del “som el que sabem o el que diem, o el que…”

03:30
José María Pérez 'Peridis'. No, jo crec que és més el que fem. Però fem en tots els ordres, també en l’ordre dels afectes, de la solidaritat, etcètera. És a dir, no és només el fet de fer objectes o de transformar la matèria. També transformem l’esperit.

03:47
Álvaro Moreno Marquina. Anem al Peridis dibuixant, al cronista gràfic, que vas començar a fer vinyetes a El País des de la seva primera… Des del principi. Quina importància té l’humor, la ironia, la sàtira per entendre i interpretar el món?

04:06
José María Pérez 'Peridis'. Jo crec que és una clau, perquè la vida és una tragèdia i si no t’ho prens amb humor, ja estàs amargat tota la vida. A mi m’agradava fer caricatures perquè era transformar les persones, però jo sabia que faig una caricatura i se m’acaba el personatge, i a mi m’interessava … Perquè m’agradava molt en Schulz, el que feia Snoopy, era el meu personatge i també Mafalda, en Quino i Guille. I jo deia: “He d’aconseguir, per sortir a El País, convertir els personatges de la política en personatges d’historieta, amb la qual cosa ja en tinc per a tots els dies”. Al principi pensava que en el moment que em rescabalés una vegada que els havia aconseguit, o que perdessin unes eleccions, estava perdut. Imagina’t que a en Schulz o a en Quino els treus Snoopy, els fots enlaire la historieta. Però bé, n’hi havia d’altres que substituïen i t’obliga a renovar-te. I va ser una intuïció que vaig tenir, va ser una intuïció que el meu diari seria El País. Vaig veure una notícia a l’Informacions: “Sortirà un diari liberal progressista d’aquí a un any, dos o tres”. Dic: “doncs aquest serà el meu diari”, i em vaig estar preparant, fent caricatures de tots els personatges de la política mundial per al dia que sortís El País i em truqués. Vaig apostar per això i vaig dir, bé, ja era arquitecte, ja exercia durant… Doncs fixa’t, El País surt el setanta-sis. I jo vaig començar l’exercici professional el seixanta-nou. O sigui, que ja tenia una certa edat.

05:48
Álvaro Moreno Marquina. Perquè el teu dibuix, que a mi em sembla inigualable, és molt essencial, amb una línia precisa. A més, ara fiques fins i tot el toc de color. Com s’ha anat desenvolupant aquesta forma de dibuix? Des del que crec que va ser el principi en, com en dius tu, el diari mural…

06:07
José María Pérez 'Peridis'. Sí.

06:10
Álvaro Moreno Marquina. El diari mural enquadernable, que va sorgir d’un professor teu.

06:14
José María Pérez 'Peridis'. Sí, el germà Francisco, es deia ‘El bram de l’aula’. Allà ja feia caricatures dels professors i de companys i altres, però jo tenia en el fons de mi l’ensenyament d’en Cronos del dibuix de línia. En realitat, era un modernista i a mi m’encanta la línia sinuosa i contínua, enllaçar, explicar-ho tot, la línia és molt espiritual i en la línia hi va tot. En un traç, has de ficar un personatge, fins i tot una situació política, una situació econòmica. Llavors jo procuro que el dibuix sigui el més expressiu possible i que compti i insinuï, i a més profètic, avançament. I bé, és entretingut i t’obliga a fer un exercici de composició, sobretot quan tens més espai, però sempre ha estat molt sintètic.

07:09
Álvaro Moreno Marquina. Ara mateix, avui dia, quina importància li dones a la cultura?

07:14
José María Pérez 'Peridis'. La cultura ho és tot. L’home és cultura. La diferència amb els animals és que l’evolució de l’ésser humà ha estat miraculosa. Dels primers homínids fins a nosaltres seguim amb el mateix animal dins, però la cultura ens ajuda a camuflar.

07:33
Álvaro Moreno Marquina. I quins han estat els teus mestres, així que recordis en la teva vida?

07:37
José María Pérez 'Peridis'. Bé, fonamentalment han estat mestres de la caricatura. Hi havia un sastre al meu poble que tenia una llibreria amb llibres d’art i entre ells hi havia nus i a allò en dèiem els xavals “el museu”. Ens deixaven entrar. Però a part tenia a la paret una caricatura que li havia fet en Cronos, que era el caricaturista del diari ABC. I jo mirava el sastre, mirava la caricatura i dic: “Però si és ell, però no és ell!” I amb dos trets ho ha fet. I llavors em va fascinar la caricatura. I bé, doncs vaig veure que tenia facilitat pel dibuix i vaig pensar que algun dia jo seria caricaturista.

08:17
Álvaro Moreno Marquina. I quan algun jove se t’acosta i et pregunta i et demana consells, què li acostumes a dir?

08:23
José María Pérez 'Peridis'. Que faci belles arts, que dibuixi molt, que no s’arriba de la nit al dia i que és molt important agafar mestratge, ofici. És a dir, la mà, com diu Miquel Àngel, la mà que obeeix l’intel·lecte. Però en el cas de la caricatura, té una cosa molt, diria jo, màgica, que és que captes amb un cop de vista l’ànima i el caràcter de la persona i no necessites reflexionar-lo. Has de deixar a la mà que vagi sola. És l’instint el que et porta. Si reflexiones massa, no et surt tan bé. Et meravella quan fas una caricatura i dius: “L’he enxampat. I com l’he enxampat si no ho he pensat?”. És un procés que és més profund que el pensament, és anterior.

09:10
Álvaro Moreno Marquina. I que ha de tenir aquest bagatge de l’ofici.

09:14
José María Pérez 'Peridis'. Has de tenir una mà educada.

09:19
Álvaro Moreno Marquina. Com a arquitecte crec que tens una visió de l’arquitectura molt aferrada a la vida. Per exemple, quan dius coses com que l’arquitectura és un mantell màgic que ens envolta i que ens porta i se’ns endu, com el mar. O quan parles d’una cosa molt bonica que dius dels arquitectes que tenen la fortuna de viure en espais que han contribuït a fer.

09:46
José María Pérez 'Peridis'. O la desgràcia de viure allà. Alguns no vivim en espais que hem fet i en cases que hem fet, sinó, com deia algú criticant la professió, els arquitectes fan cases on no s’hi pot viure-hi i se’n van a viure als bons pisos burgesos del centre de les ciutats.

10:09
Álvaro Moreno Marquina. A unes cases fantàstiques.

10:10
José María Pérez 'Peridis'. Bé, a unes cases d’aquestes de cent i escaig, dos-cents metres, dos-cents i escaig. Ajuda molt, sobretot quan hi ha confinament.

10:22
Álvaro Moreno Marquina. I també l’arquitectura, dius que, sent arquitecte, vas retrobar la teva infància i la vas reconstruir. Aquesta infància de pedra i calç.

10:31
José María Pérez 'Peridis'. És clar, això és el bonic, però no solament com arquitecte, sinó com a promotor social. O sigui, la meva infància transcorre en un àmbit medieval. Els pobles són petits, la gent era fonamentalment agrícola, el paisatge era un paisatge que tenia la seva església romànica, el seu poblet, un altre poble, les closes, l’arquitectura tradicional. I em refereixo, sobretot, al fet que recuperar el romànic era recuperar en certa manera la vida que van tenir, l’art que ens van deixar, les creences que tenien, les tradicions.

11:16

Llavors, tornar a la infància per restaurar-la és que en Proust va a la recerca del temps perdut, però aquest temps ja ha passat. Jo he tingut la sort d’anar al temps recobrat, és a dir, d’anar a la infància passada i perduda, però recuperar-la treballant en ella i restaurant-la.

11:39
Álvaro Moreno Marquina. I de recuperació de la tradició, com veus ara l’arquitectura que ens llancen els mitjans, tant especialitzats com no especialitzats?

11:48
José María Pérez 'Peridis'. Bé, et dic el que penso?

11:49
Álvaro Moreno Marquina. Sí, és clar.

11:53
José María Pérez 'Peridis'. Bé, jo crec que, i tu estàs de professor a l’escola, ensenyeu fonamentalment els paradigmes. En els meus temps passava igual, hi havia uns arquitectes icona, llavors hi havia en Le Corbusier, en Frank Gehry, etcètera.

12:14

I un vol ser com aquests, imitant les formes, que no tenen res a veure amb la teva cultura, amb la teva tradició i amb el que sap fer el paleta. Crec que els arquitectes que fan icones per a la societat és un món a part, però a la gent el que li sortirà a la vida és com al sastre, quan hi havia sastres, que et fa la roba a mida i que t’escaigui. Jo tinc la sensació que hi ha molts arquitectes que són arquitectes de passarel·la, perquè quan jo veig les desfilades, algun cop que he vist alguna cosa en un documental, dic: “Aquesta senyoreta no pot sortir amb aquesta roba al carrer”. La senyora no es pot posar la roba que porta aquesta model. S’adrecen a un altre món, a marcar tendències, però a tu t’ha d’escaure la roba. Jo crec que en arquitectura tenim uns problemes importants. Fonamentalment, que aquest lloc sigui un lloc on poder-hi viure, que estigui tot pensat perquè no et tallis amb l’escala, que les coses funcionin, que no tinguis goteres, que hi hagi una bona temperatura. Que sigui un pis saludable, que permeti una vida saludable o un edifici del tipus que sigui. Si tu penses en la forma, en un teatre, en la forma exterior, probablement t’oblides de l’acústica. Llavors cal tenir en compte el que has de fer. És molt difícil fer bé qualsevol edifici. Si penses en resoldre els problemes que tenen, realment la construcció i l’arquitectura, el primer és que no caigui, però el segon o el tercer, que això es pugui netejar, que es pugui climatitzar, que no hi hagi goteres, que no hagi sorolls, etcètera. Llavors, si estàs pensant en la foto de la revista, no penses en els problemes reals, et distreus del principal.

14:28
Álvaro Moreno Marquina. Ets Premi Nacional de Restauració i Conservació del Patrimoni. Què és per a tu el patrimoni? Sobretot, en aquesta tasca de conservar-lo i de divulgar-lo.

14:44
José María Pérez 'Peridis'. Doncs el patrimoni és el que som, el que hem heretat, és la nostra memòria. Amb una característica, que és que el vivim. El més clar per a mi en patrimoni és la ciutat, que evoluciona, però és el lloc on vius, el patrimoni històric, monumental, etcètera, però ja és una mica la quinta essència del que hem heretat. És el que sobresurt a través de les generacions. I és un gran ensenyament pel que fa a formes, però sobretot pel que fa al contingut. És l’expressió de les societats que ens han precedit. És d’on venim, en concret, per a mi, el romànic és quan érem nens en la nostra evolució. Per tant, és una cosa… Ningú trenca les fotos seves de la infància o la dels avantpassats, les guardes. Igual que guardem les fotografies, hem de guardar el nostre patrimoni, fent-lo servir.

15:48
Álvaro Moreno Marquina. Tu ho vas fer, a més, enllaçant-lo amb l’educació a través de les escoles taller i de les escoles d’oficis a Aguilar de Campoo. Em sembla un projecte que a més ha anat amb tu, t’ha acompanyat tota la vida.

16:04
José María Pérez 'Peridis'. Sí. Allà jugava de nen en aquella ruïna, la millor joguina que pot tenir un nen. A més, prohibit el pas, fixa’t tu. Prohibit el pas. Monument Nacional. I després, doncs ja vaig promoure una associació cultural per a recuperar-lo i tenia al cap que fos un centre educatiu, que era el millor institut de batxillerat que podia tenir aquell poble. I bé, doncs el vam desenrunar amb voluntaris i el vam acabar amb escoles taller, que va ser una iniciativa que consistia a recuperar joves, recuperar oficis i recuperar patrimoni. Sota un principi, “aprendre fent i fer aprenent”. Hi havia molt atur juvenil. Entràvem a Europa, vindrien els fons europeus. Llavors jo em vaig dir: “Bé, per què no agafem els xavals que hi ha pel carrer, els portem al monestir i recuperem el monestir amb ells també?”. Hi havia una petita empresa que tenia un encarregat, un cap d’obra extraordinari, en Francisco Canales, mestre d’oficis, que era mestre nacional també. I ell va ensenyar a agricultors, treballant, a convertir-se en picapedrers, en ferrers, en paletes, en guixaires, perquè els ensenyava l’ofici. On hi ha un mestre, hi ha una escola. I vam dir: “Quina millor escola que una ruïna?”. Perquè t’estàs amarant d’història i aprenent els oficis històrics. I, a més, l’ordre, la disciplina, el treball en equip i la visió de la totalitat de l’obra. No té un la sort de tenir una feina d’aquest tipus, cobrant un sou, amb seguretat social i més amb dret a la desocupació. O sigui que era una escola taller i bé, doncs aquesta era una fórmula que es va estendre.

18:07
Álvaro Moreno Marquina. I tornem al som el que fem.

18:10
José María Pérez 'Peridis'. Efectivament, i a més estaven orgullosos de recuperar el seu monument. Fixa’t, el sentiment de pertinença que dona. D’estar al carrer sense res a fer, on la societat no compta amb tu a que et diu: “No, no, vindràs i posarem a les teves mans el monument més important, la joia de la comarca, i el restauraràs i faràs pedres per a l’eternitat”. No és el mateix “estic fent un carreu”, que “estic fent una catedral”. Estic llaurant un… No, no, li estic donant vida a un monestir que ja té vuit-cents o nou-cents o mil anys i la meva memòria, el meu treball, estarà aquí, i quan jo sigui gran diré als meus fills, “aquesta finestra la vaig restaurar jo, la vaig reconstruir jo”.

19:07

Mira, quan tens nens i els veus que agafen el xumet i tenen sis, set, vuit mesos i llencen el xumet, i vas pel carrer i llencen el xumet i el llencen una altra vegada, et cabreges i dius: ” xaval, si és que ho he de netejar totes les vegades!”. I està experimentant com Newton, està experimentant la llei de la gravetat. Ningú li ha explicat això de Newton ni la poma, però ell vol saber si les coses, quan les deixes anar o fan així, cauen, i si cauen sempre, està experimentant.

19:47

Llavors, com és l’ensenyament? Per què sorgeixen les escoles taller? Perquè no és fàcil aprendre un ofici si no es practica. La pràctica és fonamental per a aprendre’l, després hi ha la teoria. L’evolució de l’ésser humà comença, diuen, eh?, jo en això… A l”Homo habilis’, és el mico que agafa una branca per aconseguir un fruit, però després és l”Homo faber’ és capaç d’agafar una mena de forquilla per estirar la branca i agafar les prunes o el que sigui. Ha fet un pas extraordinari.

20:29

Sap que amb aquestes mans intel·ligents pot modificar els objectes i fer-los més útils. I finalment, és l”Homo sapiens’ que diu: “Aquí hi ha la llei de la gravetat i cau acceleradament”. Llavors a l’escola, comencem a ensenyar amb el ‘Sapiens’. Comencem amb sumar, amb… I jo em dic: “I per què no els donem una oportunitat més gran perquè juguin, perquè investiguin, perquè aprenguin, perquè facin coses amb les mans?”. Perquè cal fer coses intel·ligents amb les mans intel·ligents. Perquè una altra cosa que fan els nens és destrossar les joguines, que és una feina. Tu li dones una joguina a un nen i el que interessa… Res, li dones corda i tira. Però, per què camina perquè jo faci així? I obre i esbudella les joguines. Hauríem de deixar els xavals a les escoles que esbudellessin televisors, ordinadors, bicicletes i tal, perquè és que som molt inútils amb les mans i s’aprèn amb les mans. S’aprèn amb les mans. Cal donar-li una volta. Jo seria partidari d’una escola que fos una escola taller. Que del mateix col·legi en tinguessin cura, el mantinguessin els alumnes, els participants, els nois i les noies, igual que feia a l’escola taller. Per què no són capaços amb un professor adequat de fer les coses ells mateixos i responsabilitzar-se de que el col·legi estigui net? No llençarien papers, no s’embrutaria si l’has de netejar. I després el millor, jo recordo al col·legi amb el germà Francisco, a mi m’agradava molt, em deien Di Stéfano perquè radiava en diferit els partits del Reial Madrid als companys de l’escola. I per poder-ho fer, em vaig fer una ràdio de galena.

22:32

Bé, però era una cosa tan senzilla com agafar un condensador, una bugia i amb dos filferros, uns auriculars, jo tenia una ràdio, però tu digues-li a un xaval que es faci una ràdio, ja s’ho passaria fenomenal fent-se la ràdio. Ja una tele no et dic, això ja té una altra cosa.

22:53
Álvaro Moreno Marquina. Però bé, començaria, almenys, obrint i esbudellant aquesta ràdio.

22:57
José María Pérez 'Peridis'. Sí, però el pas següent és anar a la física. Com funciona això? Com funciona l’electricitat? Com funcionen les ones? Com venen? Perquè tot és màgic. Nosaltres fiquem un endoll i tenim una aspiradora, un túrmix que dona voltes. Però com funciona això? És a dir, no com funciona, sinó com ha estat el procés d’invenció per arribar fins on som.

23:28
Álvaro Moreno Marquina. Bé, de fet, dius tu de la teva feina, que també m’encanta, davant del que parlàvem abans de l’arquitectura espectacle que vivim, que tu tens diverses obres en què tens edificis que t’agrairan el teu treball eternament.

23:40
José María Pérez 'Peridis'. Bé, eternament… Sempre que et fan una entrevista has d’exagerar una mica, però estàs content que el teu treball hagi insuflat nova vida a uns edificis que estaven cridats a desaparèixer. I llavors dius: “Bé, doncs he viscut i una mica de mi està a les escletxes, entre les pedres, l’argamassa que hi ha entre les pedres em recordarà”.

24:16
Álvaro Moreno Marquina. Que a més enllaça amb la teva passió per l’Edat Mitjana. Per què tens aquesta passió per l’Edat Mitjana? Que ara que vaig sentir també que deies que deixaves per quan fossis gran el fet d’escriure. Ara t’has posat a escriure sobre l’Edat Mitjana amb un rigor aclaparador.

24:36
José María Pérez 'Peridis'. Bé, et documentes, t’agrada i no té tanta dificultat. El que és difícil és escriure i més armar una novel·la. Però m’ha ajudat l’arquitectura en el sentit que en l’arquitectura has d’armar projectes. Llavors aquí has ​​d’armar vides i tornar vida en aquesta ficció perquè als lectors els traslladis a l’Edat Mitjana. Doncs perquè és l’àmbit de la meva infància, el tinc, ho he mamat, ho he viscut de nen i ho he jugat. Llavors per a mi el patrimoni ha estat la joguina, com et deia abans de nen, fixa’t, et donen un castell per jugar. Els nens tenen castellets, no, no, és que en tens un de sencer per amagar-te, perdre’t i, a més, per jugar-te la vida. Perquè la veritat és que quan fèiem de cicerones, doncs hi havia els murs i les voltes d’aquella manera.

25:34
Álvaro Moreno Marquina. Amb aquestes professions o activitats, sobretot si són creatives, que deies que ens obren forats, que tu mires per molts forats, què veus des de tots aquests forats que has obert?

25:45
José María Pérez 'Peridis'. Veig la vida en les seves moltes facetes i veig els éssers humans que són tots diferents i que cadascú és un món i que cadascú és irrepetible i que tots som sagrats. És a dir, no hi ha res més sagrat que una persona o que una flor. La vida és un misteri i és un miracle i és un invent. Per arribar on som, quan penses en els òrgans del cos, dius: “Però com? Qui ha inventat l’ull? Com ha pogut, a través de l’evolució? On és aquesta intel·ligència que sura, que fa que la retina, que el cristal·lí, que l’iris, que la llàgrima, és a dir, la complexitat enorme de la vida?”. I com més aprofundeixen els investigadors, veus que aquest món és més savi i més complex. A mi em sembla increïble. El que passa que, és clar, veus la vida des d’una faceta, la veus en pla. Primer veus el punt, després veus la línia, després veus el pla i després veus l’espai. Llavors, en el fons, amb la vida, va estenent a aconseguir una visió polièdrica.

27:00
Álvaro Moreno Marquina. Per acabar ja i posant-nos potser una mica transcendents, tu, que ets tan essencial en el teu dibuix, com t’agradaria que fos aquesta vinyeta que t’expliqués en el futur?

27:14
José María Pérez 'Peridis'. Doncs ho va dir un xinès, no referint-se a mi, és clar. A un mestre de la cal·ligrafia xinès li van preguntar: “Mestre, què li agradaria fer?” I va dir: “A mi m’agradaria trobar una titlla en la qual estigués tancat tot l’univers”.

27:35

En el fons anem fent balbucejos, aproximacions, per captar l’essència de la persona. Jo, la caricatura, doncs intento buscar l’essència de la persona. I en l’arquitectura, doncs bé, doncs probablement edificis que tinguessin una certa bellesa i que s’hi estigués a gust. Mira, el millor que m’ha passat en arquitectura, en algunes rehabilitacions, era aconseguir espais de pau. O sigui, un lloc acollidor.

28:08

Que la llum, color, sense grans pretensions, que tingués harmonia. En el fons, també, el que estem buscant tots d’una manera o d’una altra, és la felicitat a través de l’harmonia. Quan ets més feliç? Quan estàs en harmonia amb tu, amb els teus familiars, en la teva societat, en la vida, és a dir, bé, entens que la vida és així i dius: “Està bé, està bé. És un bon invent això de la vida. Una pena que s’acabi, però és l’única manera que vinguin uns altres”. La vida és un cinema de sessió contínua. L’única manera de que vegi un altre la pel·lícula és que te’n vagis tu i deixis el seient. El preciós és quan deixes el seient als teus éssers estimats i els deixes el teu lloc.

28:55
Álvaro Moreno Marquina. I deixes el seient net, calentet i amb bones vistes.

29:01
José María Pérez 'Peridis'. I si és possible, amb la calefacció encesa, el rebut de la llum pagat i que no hi hagi hipoteca.

29:09
Álvaro Moreno Marquina. Bé, doncs moltíssimes gràcies. Ha estat un plaer i una sort haver compartit aquesta estona amb tu.

29:14
José María Pérez 'Peridis'. Moltes gràcies a vosaltres.