Angélica Dass. M’encantaria que això passés sempre, tenir la bola de cristall per poder respondre’t. Però sí que crec que tots nosaltres, literalment, tots nosaltres, tenim el poder de canviar la narrativa. És a dir, és a les mans de cadascú de nosaltres explicar una altra història. Seguir repetint la història que existeix un llapis de color carn i que la diferència, que un ésser humà és superior a l’altre per les seves característiques físiques, només nosaltres podem canviar aquesta narrativa. Una vegada, al museu Leonardo da Vinci de Milà, que és el museu de la ciència i la tecnologia, em van trucar per exposar-hi una peça. En teoria, al departament de genètica. Em vaig sorprendre quan em van trucar per primera vegada. I jo: “I per què en un lloc com aquest?”. Era al departament de genètica. I la manera que el comissari, el “curator” del museu em va explicar per què volien la meva peça va ser preciosa, perquè em va dir que com a éssers humans, som una gran enciclopèdia. Va dir: “I a l’últim llibre, a les últimes pàgines, hi ha unes lletretes que són diferents. En aquestes lletretes diferents hi ha el color de la teva pell, dels teus ulls, com són els teus cabells…”. Així que com ho podem explicar a més gent? És a través de l’art, a través de la conversa, a través de la fotografia. Com pots ser tu mateixa, des de la teva edat jove, responsable de la construcció d’un diàleg nou? I per això crec que l’escola és el lloc on podem començar aquest diàleg. Perquè ja m’ha passat més d’una vegada que una mare em diu: “Mira, el meu fill va arribar a casa dient que tenia un amic nou a l’escola”. El nen crec que tenia tres anys. “Va arribar a casa dient: ‘Tinc un amic nou a l’escola, aquest amic és marró’”. I la mare va dir: “No, t’equivoques. El nen que va arribar nou a classe és negre per això, per això i per això”. I recordo que aquesta senyora va veure una xerrada meva i em va dir: “Mira, vinc a explicar-te una història. Avui aniré a casa a demanar disculpes al meu fill, perquè el meu fill tenia raó, i jo estava equivocada”. Aleshores, jo crec en el vostre poder, el poder de la joventut, el poder dels nens i les nenes, de crear una nova narrativa. Arriben al punt de fer que els adults puguin repensar els seus conceptes, aquelles coses que estan ja tancades al cap i sembla que no poden canviar, però que sí que canvien. Així que per mi és un regal trobar llocs com el Manuel de Falla, el Cervantes, l’ESCUNI, la Complutense i molts altres. Jo, quan vaig començar a fer aquest treball, mai vaig pensar que aquell seria el lloc on més desitjaria estar. Perquè d’una manera potser innocent i naïf, jo pensava que estant només a la paret d’una galeria o un museu, jo ja podria crear aquest diàleg, i m’he adonat pel camí que no. Que l’única manera de crear un impacte de debò era amb vosaltres, que sou el futur. Des d’alumnes a professors. Així que per mi aquest és el regal, a la fi he trobat on volia estar.