Generated with Avocode.Path Generated with Avocode.Rectangle CopyRectangleIcon : PauseRectangleRectangle Copy

“Quan els migrants vam arribar a la mar, la batalla està perduda”

Ousman Umar

“Quan els migrants vam arribar a la mar, la batalla està perduda”

Ousman Umar

· Emprenedor social

Dolor, por i patiment. La història de Ousman Umar té un denominador comú amb la dels milers de migrants que cada any es juguen la vida per arribar a Europa. El atípic del seu periple li correspon a l'atzar.

Umar va creuar a peu el desert de Sàhara amb tan sols 13 anys. Va viure quatre a la Líbia de Muammar al-Gaddafi. Va ser víctima de les màfies, objecte d'extorsió i maltractament, va perdre al seu millor amic i va veure morir a molts altres companys en el camí. El 2005 va arribar en pastera a l'illa de Fuerteventura. Confessa que sobre Espanya "només coneixia dues paraules:" Spain "i" Barça "", i la sort lingüística va fer que li enviessin a la ciutat de Barcelona. Va dormir al carrer durant mesos i, de nou, l'atzar va fer que es topés amb la Montse, la mare de la família que va assumir la tutoria legal fins que va complir la majoria d'edat.

Umar no sabia espanyol ni català. En pocs anys, mentre treballava en un taller de bicicletes, va obtenir el graduat escolar, el Grau en Relacions Públiques i Màrqueting a la Universitat Formatic de Barcelona i un Màster en Direcció i Gestió d'ONG a l'ESADE.

Avui, convençut que "la solució és evitar que futures víctimes caiguin en aquest infern", Ousman Umar s'ha marcat dos objectius: donar veu als migrants i fomentar l'educació en els països d'origen. El primer ho ha aconseguit a 'Viatge a al país dels blancs', el llibre on relata la seva història. El segon, fundant la seva pròpia ONG: 'NASCO Feeding Minds' una iniciativa amb la que ha posat en marxa projectes d'alfabetització digital a la seva Ghana natal. "L'educació és el motor per a la transformació de qualsevol societat. La formació i la informació són la clau ", sentencia.


Creant oportunitats

Ousman Umar

Dolor, por i patiment. La història de Ousman Umar té un denominador comú amb la dels milers de migrants que cada any es juguen la vida per arribar a Europa. El atípic del seu periple li correspon a l'atzar.

Umar va creuar a peu el desert de Sàhara amb tan sols 13 anys. Va viure quatre a la Líbia de Muammar al-Gaddafi. Va ser víctima de les màfies, objecte d'extorsió i maltractament, va perdre al seu millor amic i va veure morir a molts altres companys en el camí. El 2005 va arribar en pastera a l'illa de Fuerteventura. Confessa que sobre Espanya "només coneixia dues paraules:" Spain "i" Barça "", i la sort lingüística va fer que li enviessin a la ciutat de Barcelona. Va dormir al carrer durant mesos i, de nou, l'atzar va fer que es topés amb la Montse, la mare de la família que va assumir la tutoria legal fins que va complir la majoria d'edat.

Umar no sabia espanyol ni català. En pocs anys, mentre treballava en un taller de bicicletes, va obtenir el graduat escolar, el Grau en Relacions Públiques i Màrqueting a la Universitat Formatic de Barcelona i un Màster en Direcció i Gestió d'ONG a l'ESADE.

Avui, convençut que "la solució és evitar que futures víctimes caiguin en aquest infern", Ousman Umar s'ha marcat dos objectius: donar veu als migrants i fomentar l'educació en els països d'origen. El primer ho ha aconseguit a 'Viatge a al país dels blancs', el llibre on relata la seva història. El segon, fundant la seva pròpia ONG: 'NASCO Feeding Minds' una iniciativa amb la que ha posat en marxa projectes d'alfabetització digital a la seva Ghana natal. "L'educació és el motor per a la transformació de qualsevol societat. La formació i la informació són la clau ", sentencia.


Creant oportunitats

Transcripció

00:15
Ousman Umar. Gràcies!

00:19

Em dic Ousman Umar. Soc de Ghana. Sé que vaig néixer un dimarts. No sé ni de quin mes ni de quin any perquè a la meva tribu això no importa. El més important és el dia de la setmana en què vas néixer. Quan vaig néixer, la meva mare va morir al part. A la meva tribu, la tradició dels Walas és que quan una desgràcia com aquesta ocorre, consideren que el nen és maligne i que per això ha de morir. Aquest era el meu cas. Soc conscient que soc una de les persones més afortunades d’aquest planeta. El meu pare era el xaman, el líder de la tribu, i per això em va aconseguir salvar la vida. Vaig viure al meu poble fins als nou anys. No teníem escola al poble, per tant, per anar a l’escola havia de caminar set quilòmetres cada dia, 14 en total. Vivíem bàsicament de la ramaderia i de l’agricultura. Si s’havia de menjar carn, anaves a la selva a caçar o agafaves un pollastre del corral. Les cases estaven fetes de fang. No hi havia llum elèctrica. Teníem dos rius, un s’anomena Fia, l’altre, Asukatia. Fia era per beure, Asukatia era per rentar-se.

02:00

Als nou anys la curiositat em va portar a sortir del poble cap a la ciutat i, a la fi, als 13 anys, vaig marxar fora del país per intentar arribar al país dels blancs, tal com es titula el llibre que acabo de publicar. Als 13 anys vaig haver de creuar tot el nord d’Àfrica i vaig passar pel desert del Sàhara, que va ser el primer gran repte que vaig haver de superar. En resum, de 46 persones que vam començar el viatge, tres setmanes més tard només sis vam arribar vius a Líbia. Us asseguro que la realitat supera la ficció. Quan vaig arribar a Líbia, les coses tampoc van anar com una seda. Hi vaig estar quatre anys. Ser negre i viure a Líbia era pràcticament un delicte. Hi vaig viure quatre anys. Ser negre i viure a Líbia era pràcticament un delicte. Hi vaig viure quatre anys, vaig aconseguir reunir 1.800 dòlars i vaig tornar a caure en mans de la màfia, ja que em van dir que en 45 minuts, des de Trípoli, la capital de Líbia, arribaríem al paradís. Així va començar aquesta última etapa també, creuant Tunísia, Algèria, Mauritània, el Marroc, el Sàhara Occidental… Finalment, va ser allà on vam agafar les pasteres. Vaig haver d’agafar la pastera dos cops perquè el primer intent va fracassar, una de les dues pasteres es va enfonsar i ningú va sobreviure.

03:58

Un dels meus millors amics, en Musa, també va morir. És cert que molts diuen que el gran cementiri és el mar Mediterrani. Jo crec que és abans. El cementiri més gran és el desert del Sàhara. Vaig tornar un altre cop al desert fins que la màfia ens va portar més material, més persones. Vam tornar a fer una segona sortida. Va passar exactament el mateix: al mig del mar, una de les pasteres també es va enfonsar. Les 150 o 200 persones que anaven en aquella pastera tampoc van sobreviure. Sapashini, Anas Amilo, Tola… Ningú va sobreviure. Després de 48 hores navegant pràcticament sense rumb, vaig aconseguir arribar a l’illa de Fuerteventura. Aquí van determinar que tenia menys de 18 anys. Per tant, la llei internacional m’emparava i tenia dret a residir a Espanya. El dia 24 de febrer de l’any 2005, finalment vaig aconseguir arribar a la ciutat de Barcelona amb una mà al davant i l’altra al darrere. Pràcticament analfabet. Sense saber castellà ni català, només parlava anglès, àrab, wala, haussa, aixanti i dialectes africans. Vaig estar dos mesos malvivint a la ciutat de Barcelona. Sentir-se sol en una ciutat com Barcelona… No tinc les paraules adequades per transmetre aquesta sensació. Menjava només quan algú llençava menjar a les escombraries, pa sec, i si hi arribava a temps, és clar.

05:46

Però l’àngel de la guarda que em va protegir en el moment del meu naixement no em va abandonar tampoc. Curiosament, un dia, assegut a un banc, em va arribar un senyal, em va dir: “Ousman, aixeca’t, parla amb aquesta senyora que t’ajudarà”. Em vaig dirigir a una senyora, s’anomenava Montse, no la coneixia de res i li vaig començar a explicar qui era. No va entendre res, però va tenir tanta curiositat per entendre què li volia explicar que em va agafar la mà, ens vam apartar, va treure el mòbil i va trucar al seu marit a casa. El seu marit sí que parlava anglès. Em va fer mil i una preguntes, l’Armando. El que encara recordo és que em va preguntar quants anys tenia. Li vaig respondre que havia nascut un dimarts. Em va dir: “Fantàstic, però quants anys tens?”. Jo: “Ostres, t’ho acabo de dir, vaig néixer un dimarts”. L’Armando i jo no ens enteníem, així que vaig tornar el telèfon a la Montse. Entre les quatre paraules en anglès que sabia la Montse i els senyals, la Montse i jo ens vam entendre. Aquí vaig aprendre un missatge molt potent, que és: quan dues persones volen, s’entenen. La Montse no sap anglès, jo tampoc parlava català ni castellà, però ens vam entendre. Em va donar el seu número de telèfon, em va convidar a esmorzar i em va fer entendre que si no aconseguia arribar a la Creu Roja, que no tornés a dormir al carrer, que la truqués per telèfon. Aquesta va ser la meva salvació.

07:31

Van acabar acollint-me com a tutors legals fins als 18 anys. La primera nit que vaig dormir a casa de la Montse i de l’Armando, recordo que vaig tenir roba neta després de dos mesos, aigua calenta, menjar calent… La Montse em va acompanyar a la meva habitació, em va posar al llit com si fos un nen de cinc anys, em va fer un petó aquí al front, va apagar el llum i va sortir de l’habitació. El món em va caure al damunt, literalment parlant. Per primer cop, aquella nit ja no havia de lluitar. Vaig passar tota la nit plorant, preguntant-me per què, per què i per què. Què he fet malament per merèixer tanta tortura? Si realment està tot predestinat i aquesta família era aquí esperant-me, què havia fet malament per sofrir tant? Per què he hagut de passar per tot això? Per què en Sapashini no? Per què en Musa no? Per què jo? Vaig passar la nit plorant fins a l’endemà al matí, que vaig arribar a la conclusió que la pregunta no ha de ser “per què”, sinó per a què em serviria aquella experiència que havia adquirit durant el viatge.

09:05

Per dues raons. Per donar veu a totes aquelles persones, ànimes, que no van aconseguir arribar amb vida i, òbviament, per això no poden explicar la seva història. Donar-los veu. En segon lloc, treballar en l’origen del problema per evitar que futures víctimes caiguin en aquest infern. D’aquí va néixer el projecte “NASCO Feeding Minds”, alimentant ments: alimenta’m la ment, no m’alimentis la panxa. A partir d’aquí vaig trobar la pau amb mi mateix i la raó d’estar viu. Vaig descobrir que els blancs són enginyers o metges no pel fet de ser blancs, sinó perquè van estudiar per ser-ho, així que si jo estudiava també podria arribar a ser metge. De la mateixa manera que al meu poble volia ser blanc, qualsevol cosa menys ser negre, doncs vaig posar tota aquesta energia a estudiar. Durant 13 anys, del 2005 al 2013, vaig passar pel sistema educatiu i vaig estudiar ADE, Relacions Públiques i Màrqueting, Química dos anys, no la vaig acabar, i vaig acabar fent un postgrau a l’ESADE de Direcció i Cooperació Internacional. I vaig fundar l’ONG “NASCO Feeding Minds” l’any 2012, que actualment beneficia 23 escoles, vuit aules informàtiques, més de 15.000 nens ja han passat per les aules…

10:41

Hem rebut diversos reconeixements internacionals com, per exemple, la reina d’Anglaterra ens va donar el premi dels emprenedors socials de la Commonwealth. Després, l’ONU també ens va donar reconeixement. Vaig convidar el meu germà Benasco, que s’hi va quedar, perquè vingués a rebre el premi amb mi. Va trigar cinc hores contra els cinc anys que vaig trigar jo a arribar aquí. Aquesta és la mostra que poden venir d’una altra manera, sense saltar les tanques de Melilla ni les de Ceuta. Tampoc cal que agafin la pastera i arrisquin la seva vida d’aquella manera per arribar aquí. Alimentant ments els podem salvar la vida a les seves cases. Aquesta és la meva història. Diuen que quan algú parla el que fa és repetir el que ja sap, però potser si escolta aprèn alguna cosa nova, així que estic obert a les vostres preguntes per també aprendre de vosaltres. Moltes gràcies.

Quote

"L'educació és el motor per a la transformació de qualsevol societat"

Ousman Umar

11:38
Lourdes. Hola, Ousman, em dic Lourdes, i m’agradaria preguntar-te per què vas decidir migrar. Per què vas voler sortir del teu país?

11:49
Ousman Umar. Crec que aquesta pregunta és fonamental perquè molts cops el que ens passa pel cap quan escoltem parlar d’Àfrica o d’immigració, etcètera, el primer que se’ns acudeix d’Àfrica són només les desgràcies: moren de fam, hi ha guerres, etcètera. En el meu cas és totalment el contrari. Jo vaig marxar per mera curiositat. La curiositat va ser el motor de tot. De la mateixa manera que a Newton li va caure la poma des de dalt i no ho entenia i es preguntava: “Per què no cau cap a dalt?”, em va passar una cosa semblant. Jo fabricava els meus avions, joguines… I jugant amb amics vam veure un avió que volava. Aleshores, jo no entenia per què l’avió era capaç de volar i, en canvi, la meva joguina no es podia moure ni un centímetre per ella sola. Literalment, vaig agafar una pedra, la vaig llançar cap a dalt i em va caure al damunt, al cap. Sort que no era tan gran, si no, no seríem aquí avui parlant d’això. No entenia per què la pedra no era capaç de volar i, en canvi, l’avió sí. Aquest va ser el primer moment que vaig sentir a parlar de l’home blanc. Per mi, els blancs eren pràcticament deus. Vaig començar a pensar que si ells eren capaços de volar amb aquell aparell, des d’allà dalt podrien veure més enllà de la frontera de la meva aldea, perquè abans d’això pensava que el món acabava a les fronteres del meu poble. Així que la raó principal per la qual vaig marxar va ser per la curiositat.

13:39
Miranda. Et volia preguntar què diries als joves com tu que estan pensant de migrar o no.

13:46
Ousman Umar. Moltes gràcies i molt bona pregunta perquè realment crec que és un detall molt important. Si vols que sigui sincer amb tu, el primer que diria a aquestes persones, immigrants africans, nois joves que volen emigrar, el que els diria és el mateix que vaig dir aleshores al meu germà Benasco o a en Baba o a en Youssef. I què vaig dir a en Benasco, a en Bava o a en Youssef? Doncs que l’autèntic paradís és al seu cap, és a la seva casa. Que segueixin alimentant la seva ment, la solució depèn d’ells. És el que vaig dir a en Benasco. El meu germà s’hi va quedar. Ell vivia a la selva com jo. Li vaig dir que havia d’alimentar la seva ment i el vaig ajudar, va estudiar. Avui dirigeix la seva pròpia “start-up”, que té més de 62.000 persones inscrites a la plataforma. Fa tres anys que vaig conèixer en Baba a Ghana. Perquè a la Zona d’Enkotia, a Ghana, hi ha molt d’oli de palma. Aleshores, amb camions i uns bidons enormes el traslladen als països del voltant, per exemple, a Líbia. Aleshores hi ha tota una màfia muntada que en lloc de posar bidons, amaguen persones dins els bidons, els tallen perquè pugin respirar i els posen al camió com si fossin oli. Cobren 4.000 cedis. En Baba en tenia 3.000. Per entendre’ns, 400 euros, més o menys, i en Bava en tenia 300.

15:44

Em va conèixer perquè jo hi havia tornat i estava fent escoles i em va dir que volia anar a Líbia com jo i li faltaven 100 euros, per entendre’ns, per anar a Líbia. Va ser molt xocant, però li vaig dir el mateix: “L’autèntic paradís és aquí. És a casa teva, alimenta la teva ment que tu arribaràs on vulguis”. En Baba em va fer cas. Pots imaginar que tres anys més tard, quan hi vaig tornar aquest estiu, em vaig trobar amb en Baba i aquells 300 euros els va invertir a aprendre l’ofici d’electricista? Tres anys més tard ja ha après el seu ofici, ja ho sap fer. De fet, a la casa on vam dormir amb 42 voluntaris aquest estiu, va ser en Baba qui va electrificar l’aula. Així que a qualsevol jove ghanès o africà que vulgui fer el mateix, el que li diré és exactament el que vaig dir a en Benasco, en Baba o en Youssef. També cal reconèixer que Àfrica és el continent més gran del món, té 54 països. Les raons per les quals marxen no són les mateixes. Cada país té la seva realitat, però almenys als països on no cauen bombes, no hi ha guerra, etcètera, crec que, sens dubte, la solució és allà, no aquí a Espanya, ni de bon tros.

17:44
Yaiza. Hola, Ousman, encantada. A mi m’agradaria saber com va ser el teu camí i que ens expliquessis alguna història del teu viatge des de Ghana fins a arribar a Europa.

17:55
Ousman Umar. Realment és molt difícil resumir cinc anys de recorregut en uns quants minuts. Però bé, ho intentaré fer de la millor manera possible. Des de la meva aldea, el primer que vaig fer va ser anar a la ciutat més propera a aprendre xapisteria i a soldar. Xapisteria, reparació de camions. De fet, després us puc ensenyar el meu doctorat de soldar, una cremada que tinc aquí gravada a la mà. I des de Techiman vaig anar a la segona capital, Kumasi. Des de Kumasi vaig anar a Tema, des de Tema vaig veure com arribaven els vaixells carregats de màquines de segona mà des d’Occident, i el somni d’entendre qui era l’home blanc i per què estava tan capacitat per realitzar aquelles coses cada cop augmentava més. Aquesta curiositat i ganes de conèixer em van portar a creure, a confiar en una sèrie de persones que van dir que, si arribava a Líbia, tindria feina i tindria un sou a final de mes, perquè fins aleshores treballava a canvi d’un plat d’arròs i propines. I encara gràcies. Vaig sortir de Ghana, ho vaig creuar tot fins a arribar a Níger, i a Níger, quan vam arribar just a Agadez, si t’hi fixes a Google Maps, veuràs que hi ha un gran desert, el Sàhara, i ens van enganyar dient que amb uns Land Rover trigaríem tres dies a arribar a Líbia.

19:37

Després de quatre o cinc hores, més o menys, conduint, ens van empaquetar a 17 o 18 persones per cada un d’aquests 4×4. Més o menys cinc hores més tard van parar de sobte i van dir: “Heu de baixar perquè hem d’anar a buscar aigua, gasolina… I us vindrem a buscar”. Van passar 24 hores. No van tornar mai més. L’endemà es va aixecar un noi del grup i va dir: “Jo conec el camí i marxo. Aquests lladres ens han abandonat”. De la mateixa manera que entre un italià, un espanyol i un suec, encara que tots sou blancs, hi ha diferències, els negrets també tenim moltes diferències, però moltes. Així que ens vam mirar entre els que érem allà asseguts i ens vam adonar que l’únic que tenia trets de ser de la zona nord d’Àfrica era aquell noi que marxava i, per tant, era l’únic en qui podíem confiar. Ens vam aixecar tots i el vam començar a seguir. Quan es va adonar que l’estàvem seguint, va parar i va dir: “Si em voleu seguir, m’heu de donar diners. Si no, no em segueix ningú”. És a dir, va aprofitar els seus coneixements sobre el desert per buidar-nos de les butxaques totes les monedes que ens quedaven. Vam estar 19 dies caminant amb ell.

21:03

Hi ha una pel·lícula que s’anomena ‘Viuen’. No sé si algú l’ha vista. Jo no vaig menjar carn humana, però el que us puc garantir és que la realitat supera la ficció. Qui aconseguia pixar per beure-s’ho era el més afortunat. En fi. Segur que explicaré aquesta història molts cops, estic disposat a explicar-la milions de cops perquè és la meva missió. El que és cert és que no soc un robot, soc una persona, i no és una història que hagi llegit. Cada cop que explico la història torno a viure aquesta experiència. Així que si algun moment m’emociono, si us plau, em perdoneu, però no soc un robot. No teniu cap idea de què vol dir viure un únic dia al desert. I em costa treure les paraules adequades per transmetre el que realment vam viure en aquell infern. El que us puc dir és que de les 46 persones que vam començar el viatge, només sis vam arribar a Isir tres setmanes més tard. Aquesta és només la primera fase. La segona fase és superar els quatre anys de viure el segon infern, que és ser negre i viure a Líbia durant la dictadura de Muamar el Gadafi. Quatre anys. Aixecar-te de matí, aconseguir que es pongui el sol i que estiguis viu, fora de perill, era un èxit.

22:55

Quatre anys més tard vaig tornar a caure en mans dels traficants. Et diuen: “En 45 minuts arribaràs al paradís”. Havia guanyat 1.800 dòlars. Quatre anys treballant. Els tornes a entregar a la màfia, surts de Líbia a Tunísia, de Tunísia a Algèria, a Algèria ens agafa la policia, ens tornen a enviar un altre cop a Mali i tornem a pujar. Aquest segon cop creuem fins al Marroc, del Marroc a Mauritània, el Sàhara Occidental, i ens van donar fusta perquè fabriquéssim nosaltres les pasteres. Vam fabricar dues pasteres de 150 o 200 persones per cadascuna. A la primera sortida, als dos primers quilòmetres s’enfonsa la pastera on anaven els companys. En Musa va morir en aquell intent. Vaig tornar un altre cop al desert. Hi vaig estar gairebé un mes fins que la màfia va portar més persones, més material. Vam tornar a fabricar dues pasteres i en aquesta segona sortida, al mig del mar, també s’enfonsa la dels companys. T’imagines 48 hores assegut? No és una pastera, és un taüt, literalment parlant. 48 hores assegut en un taüt, en una cosa d’aquestes sense saber nedar, sense menjar, sense beure, no pots ni dormir. En fi.

24:41

Només l’agonia de pensar que en dos minuts em podia trobar al fons del mar et mata abans de caure a l’aigua. Per això segueixo dient que la solució no és al mar, és allà, a l’origen del problema. Quan arribem al mar, la batalla està perduda. És la meva opinió, però us ho dic sincerament. 48 hores més tard, pràcticament sense gasolina, la barca xoca contra les roques de Fuerteventura i bolca de nit i sota la pluja. No sé nedar. No sé com, però aconsegueixo sortir. Vaig ser al CIE un mes i escaig i em van portar a Màlaga. Vaig tenir sort perquè em van dir que era menor i la llei internacional m’emparava. Per tant, tenia dret a residir a Espanya. A Màlaga em van preguntar a quin lloc d’Espanya volia residir. Només sabia dues coses d’Espanya, el “Spain” i el “Barca”, només em sonaven aquests dos noms. Aquests, no sabia res més d’Espanya. Al final, van acabar entenent que em referia al Barça. El dia 24 de febrer vaig arribar a la ciutat de Barcelona amb una mà al davant i l’altra al darrere. Dormia al carrer, òbviament, fins que aquest gran miracle va tornar a ocórrer un altre cop: una família catalana que em va acabar acollint com a tutors legals fins a complir els 18 anys. Aquí vaig tornar a ser persona, a tenir estima com qualsevol persona mereix. I vaig començar a estudiar. Potser igual que vosaltres. Jo vaig començar molt tard, als 18 anys pràcticament, semblava missió impossible. En fi, així va ser el meu viatge.

Quote

El racisme és por al desconegut, falta de coneixement

Ousman Umar

27:08
Belén. Hola, Ousman, em dic Belén. Et volia preguntar si has sentit o sents el racisme i, en aquest cas, què sents en relació amb ell.

27:15
Ousman Umar. Encara que soni com un acudit, vaig descobrir per primer cop que era negre a Líbia. Des de Ghat fins a Alawenat vam haver de caminar per una carretera. En aquesta carretera em va començar a sagnar el nas i vam anar al campament militar més proper a buscar ajuda. La meva sorpresa va ser que quan hi vam arribar, el metge del campament militar ens va dir que no podia tocar la sang d’un negre, ni inclús amb guants, perquè tocar la sang d’un negre era com tocar la sang d’un gos, que al món àrab els gossos són els pitjors animals per ells. Aquesta sensació… És molt fàcil explicar-ho, viure-ho us prometo que és una altra cosa. Va ser el moment que em vaig adonar de l’existència d’una cosa que s’anomenava “racisme”. Jo crec que el racisme és una cosa que, tant si volem com si no, existeix, encara que jo ho intento obviar una mica perquè crec que el racisme com a tal és una falta de coneixement. Ara aprofitaré per explicar una petita anècdota que també apareix al meu llibre ‘Viatge al país dels blancs’.

28:47

A la meva aldea, per exemple, no tenia PlayStation, etcètera. Aleshores, per jugar, també, de la mateixa manera que aquí recol·lecten o recullen cromos, nosaltres recollíem ocells. N’hi havia tres models diferents, i cada model tenia un valor. I quan arribava la temporada, el primer que aconseguia agafar el primer ocell era el rei del mambo. Per què? Perquè si tu tenies el primer ocell a la teva gàbia, doncs, és clar, era molt més fàcil agafar més ocells. Aleshores, tenia un got petit amb aigua i posava molt de pebre. Per què? Perquè, és clar, el pobre ocellet bevia, li picava la boca i cantava més, de manera que com més canti, més ocells l’escoltaran i vindran, així agafo més ocells. Vaig arribar, vaig deixar la meva gàbia amb l’ocell i em vaig amagar. De sobte, vaig escoltar molt de soroll, que cantava massa: “Uf! Avui m’he passat una mica amb el pebre, pobre ocell”. Aleshores, vaig sortir corrents per veure què passava. Quan hi vaig arribar hi havia una serp envoltant la gàbia, intentant agafar l’ocell que hi havia dins. Com que anava corrent, la serp pensava que la volia atacar. Aleshores, en arribar a la serp, em vaig espantar i vaig frenar de cop, em vaig girar i em vaig posar a córrer en direcció contrària. La serp, que va veure que la volia atacar, es va espantar i també es va posar a córrer en direcció contrària. Així que anava corrent i de sobte dic: “Però per què corres si la serp va cap allà? Per què marxes? Quina ximpleria!”.

30:29

La realitat és que tenim por d’allò desconegut. Aquest és el gran aprenentatge que en vaig extreure com a conclusió. El racisme com a tal crec que és una manca de coneixement. Si tu em coneixes, no tindràs por que et robi el mòbil. Això no treu que visqui o no el racisme, l’he viscut. Per exemple, pujo al metro, vaig amb una camisa normal i corrent, amb els cabells així… I, és clar, una senyora tenia la bossa de mà aquí. El negret és aquí, et mira de dalt a baix, et fa diverses mirades que… I després, si el negre és aquí, agafa la bossa de mà i la posa aquí. Doncs m’ha passat. I què sento quan em passa això? Doncs ric. Per què? Perquè si aquesta dona, aquesta senyora, em conegués, és obvi que no amagaria la seva bossa de mà perquè sabria que no l’hi vull robar. M’explico? Nosaltres vivim a la nostra gàbia mental que hem creat. Aquest rebuig d’aquesta persona és per falta de coneixement.

31:48
Paula. Hola, jo soc la Paula, i et volia preguntar què diries a la gent que diu que els migrants veniu a treure la feina.

31:58
Ousman Umar. Moltes gràcies, Paula. Jo et diria que millor completem la frase, perquè diuen: “Els migrants venen a treure’ns la feina i ens saturen la sanitat pública”. Són dues coses que sempre van juntes i em fa molta gràcia perquè la mateixa frase es contradiu, perquè si t’estic traient el lloc de feina, no estic saturant la sanitat pública tampoc, una cosa o l’altra, però el missatge sempre és així. Jo crec que hem de ser una mica més empàtics. Cal tenir una mica més d’empatia amb la realitat. I també recomanaria una mica més que es recordi una mica la història. No fa gaire, del 36 al 39, tots hem estudiat la història d’Espanya, la vaig estudiar una mica tard, però l’he estudiada, també milers i milers d’espanyols van haver d’emigrar a altres països. Et diria que només hem d’agafar tres o quatre persones de l’Argentina, per exemple, i preguntar els seus cognoms. La immigració és un dret. No la detindrem ni tu ni jo. És una realitat, la gent té el dret de marxar si no estan a gust on es troben. És cert que les condicions en què venim… Això és el que crec que no és correcte.

33:35

També és cert que abans del 2007 ningú deia que hi havia immigració o que us trèiem les feines, m’explico? És a dir, hem de ser una mica més empàtics amb la realitat perquè la realitat supera la ficció i hem de ser realistes i saber que les persones… Nosaltres aquí pensem que som espanyols, som d’aquí, però també hem hagut d’emigrar i molt. Així que a les persones que diuen això jo els recomanaria que reflexionin una mica, que repassin la història.

34:14
Lidia. Hola, Ousman, em dic Lidia, i m’agradaria saber quina importància té per tu l’educació.

34:21
Ousman Umar. Per mi, crec que l’educació és el motor de la transformació de qualsevol societat. La formació i la informació són la clau. Sens dubte, la solució es troba a l’origen, que és fomentar l’educació. Recordo que quan vaig arribar aquí, amb els nervis de quina cosa nova aprendria l’endemà, em costava dormir. Us he comentat que treballava durant el dia arreglant bicicletes com a mecànic, per tant, només tenia la nit per estudiar. Però, és clar, tenia son també. I com ho feia per estudiar? Si havia après que avui fèiem sumes i restes i demà multiplicaríem, és clar, jo no podia dormir pels nervis. Aquesta és la gran diferència de qui no hem tingut aquesta oportunitat, aquest dret a l’educació, amb qui ja naixeu amb aquest dret com si fos gairebé una obligació, oi? Jo crec que a qualsevol societat, l’única arma es, tal com diu Nelson Mandela: “Education is the key to transform any society”. No ho dic jo, grans pensadors ja ho han dit, és l’arma més poderosa per canviar qualsevol societat. Per això jo aposto per alimentar ments: “No m’alimentis la panxa, alimenta’m la ment”. Si em dones un plat d’arròs, m’estàs sadollant la gana per un únic dia. En canvi, si m’alimentes la ment, m’estàs donant alimentació per més de 100 anys.

Quote

"Tots hauríem admirar als nostres professors i crec que la societat no els torna el reconeixement que mereixen"

Ousman Umar

36:18

Aquesta és la teva filosofia de l’ONG que he fundat, que és “Feeding Minds”. Tal com s’anomena: alimenta’m la ment, deixa d’alimentar-me la panxa. Portem més de 100 anys, des que va acabar la Segona Guerra Mundial… Van aprovar les lleis de l’ajut humanitari el 1951. Encara hi ha quilos, tones d’arròs a Àfrica. No vull posar-me en altres països, però a Ghana, d’on vinc jo, cau una llavor i brota una planta. Per què han d’enviar l’arròs des de fora? Ghana és el tercer país del món que més cacau produeix. Sabeu on vaig menjar xocolata per primer cop? A Espanya. La geopolítica és complexa. No em vull posar en això, però el que sí que puc destacar és que hem de deixar de culpar la resta. Tu i jo comencem avui, ara, a actuar dins les nostres possibilitats.

37:34

A “NASCO Feeding Minds”, tal com indica el seu nom, fomentem l’educació, la formació i la informació a l’origen del problema. Després de tot el que he viscut, em vaig adonar que la manca de formació i d’informació és el càncer del primer… de la nostra societat actual. Mai a la història de la humanitat havíem tingut accés a la informació com avui. Per què tantes persones segueixen morint per manca de formació i d’informació? NASCO es va fundar l’any 2012, després del fracàs d’aconseguir suport per part del Ministeri d’Educació ghanès. Jo vaig dissenyar el projecte. Vaig anar a picar portes. Evidentment, allà a Ghana va costar molt arribar a parlar amb el ministre d’Educació. Em va dir que no tenia 12.000 euros, que és el que costava comprar 45 ordinadors, dos professos, taules i posar en marxa la prova pilot de “NASCO Feeding Minds”. No tenia aquests diners el ministre, però em va fer un gran favor, perquè gràcies a la seva negativitat em vaig adonar que jo soc el ministre d’Educació de Ghana, soc el president del món. Soc secretari general de l’ONU, com tu, som els presidents del nostre món.

39:01

Ningú vindrà a solucionar problemes per tu, només depèn de nosaltres. I si soc el ministre d’Educació de Ghana, és la meva responsabilitat que hi hagi ordinadors en almenys una escola. Així que en tornar… Treballava com a mecànic. Tenia 8.000 euros al compte, però no hi arribava. Vaig demanar a dos amics que em prestessin diners. Vaig anar a Ghana, vaig comprar 45 ordinadors, vaig contractar dos professors, vaig comprar els mobles que calia i vam posar en marxa l’aula informàtica el 2012. El 12 de setembre del 2012, vam obrir les portes d’aquesta aula informàtica. En tornar a Espanya em vaig adonar que una cosa és sentir-se milionari i l’altra és ser milionari. Jo em sento milionari, sens dubte, no tinc límits. Però, és clar, no soc milionari, cal ser realista. Així que puc comprar ordinadors per una escola, però no en podré seguir comprant per totes. Inclús els primers sous dels professors els pagava del meu sou. Vaig començar a parlar amb empreses i em vaig adonar que cada quatre anys les empreses canvien els seus equips informàtics. Els demano que em cedeixin aquest material informàtic, ens donen suport econòmic perquè puguem enviar aquest material fins allà i muntem projectes socials per o en nom de les empreses.

40:34

De manera que llançant una pedra mates dos ocells. Un material informàtic que per tu està obsolet dona una gran oportunitat a moltes persones que poden tenir un futur molt millor gràcies a la teva ajuda. Al món global tots sortim guanyant. Per què? Perquè la vida útil d’aquests equips s’allarga, ja no es llença. I NASCO funciona, bàsicament, per fomentar l’alimentació de les ments. Des del 2012 fins ara, què hem aconseguit? Actualment tenim vuit aules informàtiques muntades, hi ha 23 escoles que les utilitzen. Des del 2012 fins ara hi han passat més de 15.000 persones ja. Enguany tenim 3.800 persones repartides per les 23 escoles. Mentre estem parlant, tinc un contenidor que vam enviar al juliol que acaba d’arribar al port de Ghana, i continuo lluitat amb el govern perquè m’abaixi l’impost per poder pagar i treure el contenidor. Raons per no aixecar-se, per no fer res, n’hi ha milions. L’èxit és, malgrat tot, seguir lluitant cada dia quan m’aixeco i pensar: “Ho aconseguiré”. És el tercer contenidor que envio. Evidentment, cal reconèixer el suport de molts voluntaris i gent que ens ajuda perquè, fins ara, no hem aconseguit mai cap subvenció pública. Res. Són persones que es fan socis, m’escolten, entenen que la realitat, allò que vivim, només ho coneixem nosaltres, i que la solució no és aquí, a Espanya, i tampoc és al mar.

42:29

I es fan socis, ens comencen a donar suport perquè puguem seguir alimentant ments, perquè aquestes persones se salvin elles mateixes, les seves vides, a les seves cases. A més de diversos projectes que han anat sortint, com la cooperativa de la dona, l’esport amb valors, l’educació ambiental… I aprofito aquesta plataforma, també, per demanar ajuda a qualsevol de vosaltres que tingui ganes de coneixe’ns més a fons o que hi vulgui deixar el seu granet de sorra perquè puguem seguir alimentant ments, perquè aquestes persones salvin la seva vida a les seves cases, perquè la solució es troba a l’origen.

43:08
Eva. Hola, Ousman, em dic Eva. Al llibre parles i agraeixes els professors que has tingut. I bé, m’agradaria saber una mica més sobre aquests professors i com t’han marcat a la teva vida.

43:24
Ousman Umar. Una pregunta molt emocionant perquè, realment, jo, sincerament, crec que les persones que més admiro són els professors. I crec que tots hauríem d’admirar els nostres professors, i crec que la societat no torna el reconeixement que mereixen els professors. Per què dic això? Jo no soc professor, ni de bon tros, intento compartir i aprendre amb les persones, però no soc professor. Però crec que els professors mereixen un gran reconeixement perquè jo crec que ningú, ningú, ha pogut arribar on és sense haver passat per les mans d’un professor, ni el polític ni el metge ni l’enginyer de no sé quina cosa, tots en algun moment necessitem un professor per poder seguir. Molts professors em van marcar expressament. Tal com dius tu, aquests tres professors em van marcar bastant. L’Eduardo em va explicar la fotosíntesi per primer cop. Em va explicar que les plantes agafen la llum solar i la transformen en energia orgànica. Se’m va quedar marcat perquè, és clar, per mi, fins aleshores… Pensava que Déu va crear el món i que Déu ha fet tot això. I a mi no em treus d’aquí. I em va fer entendre que la ciència ha descobert moltes coses. Una de les coses més importants va ser, per exemple, la fotosíntesi.

45:07

I, sobretot, el sistema solar. Perquè, és clar, per mi tot això no existia. També cal reconèixer que va ser l’Eduardo qui em va portar per primer cop a una muntanya, la Pedraforca, a Barcelona, i vaig veure la neu per primer cop a la meva vida. És clar, a mi no m’entrava al cap que de sobte el món es congela totalment. I també he de reconèixer la gran tasca d’en Luis Cerrado, que és un professor de batxillerat, de Química. A segon de Química, recordo que a classe ens dibuixava l’acetilsalicílic i ens explicava quins són els enllaços que es trencaven i alliberaven calories per curar-se el mal de cap. I jo mirava en Luis i li deia: “A mi no m’enganyes”. I va dir: “Com?”. I jo: “Com em prens el pèl així, tan descaradament?”. “Però què vols dir?”. “Doncs que no em crec que si prenc l’aspirina em curarà el mal de cap”. Diu: “Per què no?”. I jo: “Perquè el meu pare, quan tinc mal de cap, ha de muntar un sarau per curar-lo. M’estàs dient que si prenc aquesta cosa em curarà? Home, a mi no m’enganyes, m’han enganyat bastant. Vull dir que vagis amb compte”. Es va començar a interessar per com ho feia el meu pare, etcètera, etcètera. I em va fer entendre que si volia comprendre si existeix la màgia negra o si l’aspirina realment fa algun efecte, havia d’estudiar Farmàcia o Química perquè, és clar, quan arribes al batxillerat encara no saps què vols fer. I quan vaig sortir del batxillerat, vaig fer la selectivitat i vaig escollir Química. Hi vaig estar dos anys i, evidentment, va ser suficient per entendre diverses coses.

Quote

"L'èxit és seguir lluitant i, cada dia a l'aixecar-me, pensar:« El aconseguiré »"

Ousman Umar

47:00
Raquel. Hola, Ousman, em dic Raquel i tinc un fill amb una edat similar a la que tu tenies quan vas sortir de casa, aproximadament als nou anys. I sincerament crec que no podria sobreviure a una experiència com la que tu vas viure. Què creus que pot aprendre de tu, de la teva experiència, la gent que et llegeix i t’escolta?

47:19
Ousman Umar. Moltes gràcies, Raquel. Crec que aquestes són preguntes que realment costen, oi? Perquè tu ets mare i pensar que el teu fill o filla de nou anys podria passar o hauria de passar pel que jo he passat, doncs és un drama que no entra al cap. Però jo crec que la història que t’he explicat no és la meva història. Les vivències concretes em pertanyen a mi, però les tortures, la crueltat de la història, pertanyen milers i milers i milers de persones. M’atreviria a dir que pertanyen a tot el continent d’Àfrica. I jo recomanaria a un nen que m’estigui escoltant que reconegui que és la persona més afortunada del planeta. Donaria qualsevol cosa per no haver hagut de viure el que he viscut. I si ell té la sort de ser el teu fill o filla, que reconegui la sort, la gran sort que li ha tocat, que ho aprofiti perquè hi ha moltes persones com ell o ella que no tenen una petita part de la sort que ell té, les oportunitats que se li presenten. Per tant, que ho aprofiti bé.

48:58
David. Hola, Ousman, em dic David. Et volia preguntar, perquè he sentit en diverses ocasions que dius que la solució no es troba al mar, i et volia demanar si pots aclarir una mica exactament què vol dir que la solució no és al mar. I què opinaves dels vaixells humanitaris que actuen al Mediterrani, com l’Open Arms i similars.

49:21
Ousman Umar. Moltes gràcies, David, perquè aquesta pregunta l’esperava una mica. Quan dic que la solució no és a Barcelona ni a Madrid, i tampoc al mar Mediterrani, vull dir que des d’on són les barques europees fins a la frontera d’Àfrica hi ha una bona distància. Només cal fer molts pocs números, us he dit que al desert n’érem 46 i sis vam arribar a Líbia vius i 40 van morir, sense tenir en compte la quantitat de cadàvers que anàvem trobant, això no compta. Sis vam arribar a Líbia quatre anys més tard. Siguem positius, direm que aquests sis van aconseguir sobreviure el drama de Líbia i van aconseguir 1.800 euros per sortir i arribar a la costa. Vam construir dues pasteres, probabilitat del 50% que tres pugin a una i tres a l’altra. Just a la primera sortida, com en Musa, van morir tots aquests. Quants en queden? Tres persones. Tornem al desert. Un mes. La màfia va portar més material, més persones. Vam fabricar dues pasteres un altre cop. Si seguim la mateixa regla estadística, per probabilitat han de pujar un i mig en aquesta barca i un i mig a l’altra. Es diu fàcil, oi?

51:07

Parlem de persones amb noms i cognoms. A les notícies només arriben números: “Han arribat 300 persones en barca”. Són persones amb noms i cognoms, amb germans i germanes, amb dones, amb xicotes, com qualsevol ésser humà. A la meva pastera hi havia dos nadons. Vaig ser l’últim que va sortir perquè era el més petit, a part d’aquests nens. Quan vaig arribar a la costa on es trobava la policia amb la gent jo no vaig veure aquells nadons, tampoc vaig veure els seus cadàvers. Quan arribem al mar, David, et dic que la batalla està literalment perduda. On som els que arribem aquí vius? Mendicant per les ciutats, com veiem cada dia. Aquesta és l’acollida? Aquesta és la solució? Jo crec que no. Portem més de 100 anys d’emergències, des del 1951 estem enviant milions i milions i milions d’euros d’ajut humanitari. Seguim constantment amb l’emergència. Si no canviem l’estratègia, no canviarà res.

52:40

Fem el favor, un cop, només un cop, de canviar l’estratègia. La caritat no solucionarà el problema de la pobresa. Són ells qui coneixen la seva realitat, què necessiten, què els cal. Si amb 12.000 euros, inclús menys, un analfabet com jo, que ho era aleshores… Actualment, hi ha més de 15.000 persones que tenen accés a l’educació digital gràcies a un negret com jo. Per què? Perquè vinc de la tribu, entenc la meva realitat, conec la meva gent, sé què cal. És molt heroic treure cadàvers. De què serveix? Els cadàvers ja estan morts. De què em serveix anar ara al mar a buscar el cadàver d’en Musa? De què em serveix? La solució és evitar que futures víctimes caiguin en aquest infern perquè ningú ho mereix. Ningú ho mereix. Jo crec que entre tots hem d’assumir la nostra responsabilitat. Deixem de culpar els governs i que cadascú faci el que pugui.

54:33

Hi ha una frase d’Eduardo Galeano que deia: “Persones petites a llocs petits fent coses molt petites, aquests són realment els que canviaran el món”. Aquí ve la gran cosa. Com més petita, molt millor. Nosaltres, cadascú de nosaltres, hem de ser el canvi que volem veure al nostre entorn, a la nostra societat, al nostre país, al món sencer. Si no pots volar, corre. Si tampoc pots córrer, camina. Si no pots caminar, gateja, però segueix movent-te sempre. Us deixo amb aquesta frase. I aprofito per donar les gràcies a cadascú de vosaltres per venir, perquè crec que el temps és una de les coses més importants de la nostra societat. El màxim regal que em podeu fer és el vostre temps per compartir i seguir aprenent junts, perquè el temps és l’única cosa que no es pot substituir. Els cinc minuts de l’estiu passat ja no tornaran. Ha passat. Així que el més valuós que tenim és el temps. Així que moltes gràcies per regalar-me el vostre temps per aprendre amb vosaltres. Moltes gràcies.