Generated with Avocode.Path Generated with Avocode.Rectangle CopyRectangleIcon : PauseRectangleRectangle Copy

Quina és la muntanya més difícil de la teva vida?

Edurne Pasaban

Quina és la muntanya més difícil de la teva vida?

Edurne Pasaban

· Alpinista

La vida d'Edurne Pasaban conté dues històries: la d'una infal·lible dona alpinista, capaç d'escalar les catorze muntanyes més altes de la Terra; i la d'una nena tímida, poc sociable i malaltissa. Dues cares d'una mateixa moneda que van trobar la solució a les muntanyes: "L'alpinisme em va fer sentir lliure, em va ensenyar el valor de l'amistat i em va permetre triar el meu propi camí", explica.

Pasaban va ser la primera dona de l'món en escalar els 14 vuit mils. Una fita esportiu que va significar la conquesta d'una cimera rere l'altra, però que a la vida real va significar trobar moltes pedres al camí: va perdre a grans amics, tenia la sensació de no encaixar i va caure en una forta depressió que li va canviar la vida.

La seva història va molt més enllà de les seves impressionants gestes esportives, és una història de superació davant les pors i dubtes que tots podem tenir a la vida. Tal com ella mateixa explica: "A la fi, he escrit jo cada pàgina del llibre de la meva pròpia vida". Es considera afortunada, perquè afegeix: "Crec que això és el més gran que li pot passar a una persona".


Creant oportunitats

Edurne Pasaban

La vida d'Edurne Pasaban conté dues històries: la d'una infal·lible dona alpinista, capaç d'escalar les catorze muntanyes més altes de la Terra; i la d'una nena tímida, poc sociable i malaltissa. Dues cares d'una mateixa moneda que van trobar la solució a les muntanyes: "L'alpinisme em va fer sentir lliure, em va ensenyar el valor de l'amistat i em va permetre triar el meu propi camí", explica.

Pasaban va ser la primera dona de l'món en escalar els 14 vuit mils. Una fita esportiu que va significar la conquesta d'una cimera rere l'altra, però que a la vida real va significar trobar moltes pedres al camí: va perdre a grans amics, tenia la sensació de no encaixar i va caure en una forta depressió que li va canviar la vida.

La seva història va molt més enllà de les seves impressionants gestes esportives, és una història de superació davant les pors i dubtes que tots podem tenir a la vida. Tal com ella mateixa explica: "A la fi, he escrit jo cada pàgina del llibre de la meva pròpia vida". Es considera afortunada, perquè afegeix: "Crec que això és el més gran que li pot passar a una persona".


Creant oportunitats

Transcripció

00:15
Edurne Pasaban. Gràcies! Bé, hola a tothom. Soc l’Edurne Pasaban, soc alpinista, soc la primera dona al món que va aconseguir les 14 muntanyes més altes de la Terra, el que anomenen els 14 vuitmils, i vinc a explicar-vos una mica el viatge de la meva vida. El viatge d’aquells deu anys que va durar escalar les 14 muntanyes més altes de la Terra. Van ser deu anys molt intensos en què crec que em vaig formar com a alpinista, segur, però sobretot em vaig formar com a persona. Al principi, vaig ser membre de moltes expedicions, després vaig liderar jo les meves pròpies expedicions, i així van anar passant els deu anys. Hi pot haver algun paral·lelisme entre la vida de l’Edurne Pasaban com a alpinista en aquells deu anys i les nostres vides? Sí que n’hi ha. Hi ha molt de paral·lelisme, segur, i ho veureu amb la vostra vida diària, en la vida personal i en la professional també, segurament. Bé, jo sempre dic que vaig tenir un somni. Em vaig plantejar un repte a la meva vida, que era intentar escalar i intentar viure d’allò que m’apassionava, que era l’himalaisme i l’alpinisme. I sempre, potser, podria dir que he portat una motxilla al meu darrere, carregada amb una sèrie d’ingredients que crec que m’han portat a tenir èxit, no només per pujar els 14 vuitmils, sobretot èxit de fer el que a mi m’apassionava, escalar muntanyes.

01:51

El primer ingredient és l’ambició. Crec que hem de tenir ambició a la vida, en el bon sentit de la paraula ambició, però cal tenir-la. A vegades ens sona la paraula ambició una mica forta. Per què dic que ens sona una mica forta? Perquè, almenys on jo he crescut, en l’ambient on he crescut a casa meva, sembla que ser ambiciós sonava malament o era dolent ser ambiciós. Bé, jo crec que no és dolent tenir ambició. No és dolent pensar en els 14 vuitmils. No és dolent pensar: “Per què no? Algun dia potser pugui viure d’això”. Però sí que és cert que vivim en una societat que, a vegades, ens costa, i crec que no és dolent ser ambiciós. El segon ingredient que tenia a la motxilla era l’afany de superació, voler-ho fer cada cop millor o, almenys, superar-me. Per fer 14 muntanyes de 8.000 metres vaig fer 26 expedicions en deu anys. Per tant, feu càlculs, d’aquestes 26 expedicions, molts cops vaig arribar a casa sense haver fet el cim. Quan feies el cim i arribaves amb èxit aquí, a casa, a l’aeroport t’esperava tothom, els mitjans de comunicació, la tele, i tel teu èxit tenia molt de ressò. Quan tornaves i no havies arribat al cim, no t’esperava ningú, ningú. Bé, no mentiré, m’esperava la meva mare, que sempre esperava de manera incondicional amb el seu ram de flors, tant si havia fet el cim com si no.

03:26

Doncs tornava a casa i deia: “Doncs alguna cosa hauré de fer, què puc aprendre d’aquesta experiència que no he fet el cim?”. Saps què ens costa a tots? Ens costa molt posar-nos davant d’un mirall i dir: “Què puc canviar o què puc millorar pel proper cop?”. Jo tenia un llistat amb 14 muntanyes de 8.000 metres. Si jo, d’una, tornava sense el cim, sense haver arribat al cim, deia: “El proper cop he de tornar a escalar aquesta muntanya, i si no canvio alguna cosa, si no ho faig millor, si no entreno més, si no soc capaç d’adonar-me de què ha fallat en aquesta expedició, no aprendré”. Doncs això és l’afany de superació. El tercer ingredient que va dins la meva motxilla és tenir fam d’èxit. Què vol dir això? Que ens hem de creure… Que ens hem de creure que som capaços de fer-ho, i això ens costa, ens costa moltíssim. El primer cop que vaig anar a l’Himàlaia a intentar escalar una muntanya de 8.000 metres era l’any 98. Aquell primer cop que vaig anar a l’Himàlaia, jo no vaig pujar a aquell cim, no vaig pujar a aquell vuitmil. I hi vaig tornar l’any 99 i vaig intentar un altre cop un altre vuitmil, i tampoc hi vaig pujar. I hi vaig tornar l’any 2000 i tampoc hi vaig pujar. Tres cops a l’Himàlaia, amb tot el que això suposava, i no feia el cim. La gent del meu entorn em deia: “Vinga, prou. Bé, Edurne, ja ho has intentat, prou. Ara centra’t i fes una altra cosa. Però ja ho has intentat”. Sabeu per què hi tornava?

¿Cuál es la montaña más difícil de tu vida? Edurne Pasabán, alpinista
05:10

Hi tornava perquè quan em girava, a vegades a 7.000, altres vegades a 8.000 metres, quan era allà i em girava, jo ja sé, i nosaltres ja sabem la sensació que tenim. Ja sabem que esforçant-nos una mica més, segurament, podrem arribar el proper cop a aquell cim. Per això hi tornava, perquè jo ja sabia que ho podia aconseguir. Per això penso que ens ho hem de creure. I la part més important de la motxilla, crec que ha d’anar carregada d’una cosa que crec que és imprescindible, que és la passió. Crec que, sense passió, difícilment hagués escalat els 14 vuitmils, i sense passió, segurament, moltes de les coses que fem no les faríem. Us deia que l’any 98 va ser el primer cop que vaig poder anar a l’Himàlaia, però jo vaig començar a escalar als 14 anys en un club de muntanya al meu poble. Als 15 anys, ja anava als Alps a escalar el Mont Blanc. Als 18 o 19 anys, havia anat als Andes a escalar muntanyes de 6.000 metres, i així. Jo sempre dic, en dono les gràcies, i aleshores no me’n vaig adonar, als meus pares. Recordo que als 14 anys, no, als 15 anys, quan vaig demanar als meus pares anar als Alps, no penseu que hi vaig anar amb els meus pares, a casa meva no hi havia alpinistes. Hi vaig anar amb cinc nois del club de muntanya amb una furgoneta, i no coneixien tant els meus pares.

06:45

Dic jo: “Que valents els meus pares que deixen anar una filla de 15 anys als Alps, 15 dies amb cinc nois”. Per això crec que sempre dono les gràcies als meus pares, perquè ells van ser, d’alguna manera, els que em van brindar l’oportunitat de fer una cosa que m’apassionava. La meva mare mai se’n penedeix perquè jo, fins als 14 anys, era una nena molt tímida. Era una nena que vaig tenir molts problemes en néixer. Vaig estar malalta fins als sis anys, molt dependent dels meus pares. Molt. Després, molt dependent de les meves professores i dependent de dues amigues que tenia. No em relacionava amb ningú. I a la muntanya vaig trobar una cosa molt important: la llibertat. Vaig trobar la llibertat de prendre les decisions per mi. I diu la meva mare que als 14 anys van canviar la seva filla, que no és aquella filla que van tenir fins als 14 anys. Així vaig començar a fer alpinisme, vaig començar a fer muntanya, se’m va obrir un món nou i allà vaig anar l’any 98, amb a penes 23 anys, per primer cop, a trepitjar, o a intentar trepitjar el cim d’una muntanya a 8.000 metres. Per qualsevol alpinista, per qualsevol persona que estimem la muntanya, anar a conèixer els Himàlaia és molt fort, el somni. L’any 2001, finalment, en el meu quart intent a una muntanya de 8.000 metres, faig cim a l’Everest. El meu primer vuitmil va ser la muntanya més alta de la Terra, l’Everest.

08:15

En aquell moment, jo tenia 24 anys, vint-i-pocs, i treballava en una empresa, en una empresa familiar. Vaig estudiar enginyeria, de professió soc enginyera industrial. Treballava a l’empresa familiar, i sempre, cada cop que anava a una muntanya a 8.000 metres, havia de demanar dos mesos de vacances. El primer any, l’any 98, quan vaig dir al meu pare que volia dos mesos de vacances, em va dir: “Que bé!”, orgullós el senyor. El segon any, quan li vaig tornar a demanar dos mesos més, ja no li va semblar tan bé. I el tercer any, no li va semblar gens bé que demanés dos mesos més per anar a l’Himàlaia. I, quan vaig pujar a l’Everest, l’any 2001, el meu pare em va dir: “Edurne, has de decidir què vols fer a la teva vida, si vols treballar a l’empresa familiar o si et vols dedicar a l’enginyeria o et vols dedicar a l’alpinisme i escalar muntanyes”. Evidentment, sabeu què vaig escollir, oi? Doncs això, escalar muntanyes. Sempre dic el mateix, hi ha un proverbi antic que diu: “Qui hagi d’escollir entre dos camins, que esculli sempre el camí del cor”. I això és important. És important que us escolteu aquí, que escolteu què voleu fer, perquè això ens guiarà, perquè qualsevol camí que escolliu no serà fàcil, perquè treballar a l’empresa familiar i com a enginyer no és fàcil. Però dedicar-se a un esport tan minoritari com l’alpinisme i dedicar-se professionalment a això tampoc havia de ser fàcil. Però si la decisió l’heu presa des d’aquí, el camí serà molt més suportable, amb totes les seves dificultats i els seus bons moments. I sabeu què és això? Això és la passió. Per això penso que la major part de la nostra motxilla ha d’anar plena de passió, fem el que fem.

10:09

Us deia que l’any 2002 va ser un any molt bo. Dos vuitmils, dos cims. L’any 2003, un any molt bo. Tres vuitmils el mateix any. Però no us enganyeu, o no ens enganyem, la vida no és així de fàcil. Hi ha moments bons i hi ha moments no tan bons. L’any 2004 jo vaig tenir la gran oportunitat de ser membre d’una expedició molt important, una expedició d’‘Al filo de lo imposible’, que aleshores era un programa on es feien moltes coses d’aventura i em van convidar per ser membre d’una expedició d’‘Al filo de lo imposible’ a una muntanya que crec que és, avui dia, després d’haver fet els 14 vuitmils, la més difícil del món, el K2. No va ser una expedició fàcil, i tampoc va ser una decisió fàcil, perquè realment, si us dic la veritat, aquell any 2004, jo havia fet sis muntanyes de 8.000 metres, però el K2 no entrava en els meus plans. Per què no? Perquè jo havia llegit que era la muntanya més difícil del món. Jo havia llegit que la gent que hi anava, de quatre persones que arribaven al cim, només en baixaven amb vida tres al campament base, i deia: “Jo no estic preparada per això. És cert, m’agrada l’Himàlaia, faig vuitmils, però jo no tinc el nivell per anar al K2”. Però quan et diuen que pots formar part d’una expedició tan bona com la d’‘Al filo’, amb els millors alpinistes que teníem aleshores a Espanya, alguns d’ells encara actius, dic jo: “És una gran oportunitat”.

11:50

La vida ens dona oportunitats. Algunes les haurem d’anar a buscar nosaltres, i d’altres, ens arribaran, com en aquesta ocasió. Quan em vaig enfrontar al K2 l’any 2004, per descomptat que tenia por, molta. Recordo un periodista dos dies abans de sortir, sabeu què em va dir? “Edurne, tu ja saps que no hi ha cap dona viva que hagi pujat el cim de l’Everest i hagi baixat amb vida?”. I dic: “Moltes gràcies per la informació, te la podries guardar, que això m’anima molt per enfrontar-me a això els propers tres mesos”. Jo vaig anar al K2 l’any 2004. Us puc dir que hi ha un abans i un després a la meva vida des del K2. Estic segura que tots tenim un K2 a la nostra vida. I, davant de muntanyes com el K2, podem agafar dos rols. Un rol és el rol de víctimes. I com som les víctimes? Som persones, i em poso dins del sac, que diem: “No, com he d’anar al K2? Però si tot el món que va al K2 té problemes, i a més amb aquella gent que són tan bons alpinistes, com aniré amb ells?”. O podem agafar un altre rol, el de protagonistes i el de dir: “Per què no? Ho intentaré. Entrenaré més que els anys anteriors, però jo vaig al K2 perquè això és una oportunitat”. Per això crec que al fer front a muntanyes com el K2, al fer front als nostres K2, hem de tenir aquest rol de protagonistes.

¿Cuál es la montaña más difícil de tu vida? Edurne Pasabán, alpinista
13:26

Us deia que aquella expedició no va ser fàcil. Jo, d’aquella expedició, vaig tornar amb congelacions. La baixada es va complicar moltíssim, el descens del cim, i com a conseqüència d’aquell descens, em van amputar dos dits dels peus. Jo tenia 31 anys i em vaig plantejar moltes coses i moltes preguntes a la meva vida. Als 31 anys em preguntava: “Edurne, què fas amb la teva vida? Alpinisme, però d’això no vius. No et pots dedicar professionalment a això perquè amb això no es guanyaven diners per viure. Tens 31 anys, acabes de perdre dos dits dels peus”. I començava a mirar el meu entorn i veia que les meves amigues, als 31 anys, estaven casades, tenien fills, havien estudiat una carrera i totes tenien més o menys la seva vida orientada. I jo no, jo escalava, anava a vuitmils, treballava a l’hoteleria quan tornava de les expedicions quan era a Espanya, i l’any següent organitzava una altra expedició i hi tornava. Aleshores, em vaig començar a fer un munt de preguntes i jo no tenia respostes per aquelles preguntes als 31 anys. I vaig caure en el forat més negre que una persona pot caure, un forat que no coneixia, en una malaltia que és molt complicada. Vaig caure en depressió, vaig estar malalta per depressió durant un any.

15:00

Si veieu la meva carrera esportiva, comença amb el primer cim l’any 2001 i acaba amb l’últim cim l’any 2010, però l’any 2006 no hi ha cap vuitmil a la meva carrera esportiva. Per què? Perquè l’Edurne Pasaban passa quatre mesos en un hospital, i si algú em diu quina és la meva muntanya més difícil, la resposta ja la sabeu: sortir d’una depressió, d’una malaltia que per mi era tan desconeguda. Per mi i pel meu entorn. No va ser fàcil sortir-ne. Va ser un any molt complicat. He vist la mort més propera aquí que a l’Himàlaia. Però crec que de tot se surt amb ajuda. Crec en els metges, que són qui em van ajudar a sortir l’any 2006 d’allà. Crec en la medicació i, sobretot, en la família i els amics, que, a la fi, la gent que t’estima és la que et treu i t’ajuda a sortir-ne. Tot i que per ells també era molt desconegut i molt sorprenent que jo estigués així. En aquell procés, l’any 2006, tirant endavant com podia, i l’any 2007, els meus companys d’expedicions, que sempre diré que el millor que he tingut a la vida és la gent que he tingut al meu voltant…

16:32

Sí, els meus equips eren de gent professional que es dedicava a l’alpinisme i molt bons alpinistes, però sobretot, sabeu què eren? Eren bona gent, bones persones, i al món cal envoltar-se de bona gent i de bones persones. Gent que, quan et trobes en aquesta situació, et treguin d’on ets, i això jo ho tenia. L’any 2007, els meus companys em van dir: “Deixa’t de ximpleries i tornem a l’Himàlaia”. Imagineu la situació en què estava, tornar a l’Himàlaia era l’últim. Per què? Perquè jo culpava la muntanya de la meva situació. La culpava que jo no tingués una vida com la resta, que no era com les meves amigues. A mi m’agrada la muntanya, però, és clar, quan vinc aquí, no tinc res que té la resta. Un amic meu em va dir: “Edurne, tu potser no ets com la resta. Tu ets diferent, però jo ja sé on ets feliç, i hem de tornar a l’Himàlaia”. I així em van organitzar una expedició l’any 2007 per anar a un vuitmil a l’Himàlaia. I va costar, però hi vaig anar. Vaig anar al Broad Peak, que és un dels 14 vuitmils, amb amics de debò, amb amics amb els quals havia començat a escalar als 14 anys. I allà vaig veure la llum. Allà em vaig adonar que això era el que a mi m’agradava, que jo no era com tot el món, però que jo era feliç fent el que feia. I és aleshores, quan torno l’any 2007 del Broad, és el moment que penso en els 14 vuitmils. Fins aleshores, no havia pensat a acabar les 14 muntanyes. Per això sempre dic que els 14 vuitmils per mi no són només 14 muntanyes, són molt més. Són el camí que jo vaig escollir, el camí que vaig escollir des d’aquí, que era diferent a la resta? Sí, però era el que em feia feliç.

18:31

Si algú, després de tot això, em preguntés ara: “Ha valgut la pena?”, la meva resposta sabeu quina és? Sí, és clar, que ha valgut la pena. He fet el que m’apassionava. He conegut gent increïble, he viscut moments difícils i moments molt bonics, però, sobretot, he escrit jo el meu llibre de vida i he escollit jo cada capítol d’aquest llibre, i crec que és el més gran que pot passar a una persona. Canviaries alguna cosa? No, segur que no. He fet coses malament? Sí, però he tingut la capacitat d’aprendre d’elles. Per desgràcia, m’ha tocat perdre gent molt a prop, i el que he après és que la vida passa molt ràpidament, molt ràpidament. No saps mai què passarà demà, i el meu objectiu és que, aquest temps que siguem aquí, siguem feliços. I aquesta és la clau. Ser feliços i viure la vida intensament. Gràcies.

20:04
Paula. Hola, Edurne. A les teves expedicions segur que has viscut moments que has sentit por, inclús que has vist que t’estaves jugant la vida. Com has fet front a la por en aquestes situacions?

20:16
Edurne Pasaban. Gràcies. Bé, la por és un sentiment que hi és constantment quan has d’escalar una muntanya. Sempre he dit que la por no és una mala companya, és una companya molt bona si saps gestionar bé aquesta por, perquè la por que tenia d’escalar un vuitmil com pot ser el K2 o l’Annapurna, una de les dues muntanyes més difícils dels 14, et fa estar atent a les allaus, al que et passarà, a com planificaràs la teva pujada i moltes coses. Crec que pot ser una companya molt bona. Però per descomptat que cal saber gestionar la por, perquè aquesta por et pot bloquejar, i et pot bloquejar i et pot paralitzar. I l’important és que aquesta por no es converteixi en pànic. Jo recordo que l’any 99 era en una expedició a l’Everest. Aleshores, no anava a l’Everest tota aquesta gent que hi va ara. I recordo perfectament trobar-me a 8.300 metres, on hi ha l’últim campament de l’Everest. I jo i el meu company italià ens trobàvem a 8.300 metres passant la nit per poder sortir el matí següent al cim de l’Everest. Aquella nit, el dia anterior a aquella nit, dues persones havien fet el cim de l’Everest, i només aquella nit, aquell capvespre, havia arribat una d’elles al campament tres, als 8.300. L’altra s’havia quedat pel camí. A la nit, ens truquen des del campament base per walkie-talkie i ens diuen: “Aquesta persona no arriba, demà al matí, si us plau, quan es faci de dia…”, parlo de les cinc o cinc i mitja del matí, “…podeu sortir cap a dalt, per sobre dels 8.300 metres a buscar aquesta persona?”. Jo i el meu company italià vam dir que sí. Es va fer de dia i vam pujar. Vam pujar res, 100, 150 metres, i allà a la llunyania, a uns 200 metres de nosaltres, vam veure aquesta persona baixar.

22:22

Li vam fer senyals que érem allà, que veníem a ajudar-lo, i en un moment, en qüestió de segons, aquesta persona va desaparèixer. Va caure 2.000 metres. Jo era el segon cop que anava a l’Himàlaia. Era el primer cop que em trobava a 8.300 metres i era el primer cop que veia una cosa com aquesta a l’Himàlaia. En aquell moment… Encara se’m posen les mans així, la por que et produeix… Recordo que em vaig començar a bloquejar i a plorar com una histèrica a 8.400 metres. El meu company em va donar dues bones bufetades i em va dir: “Ara no és moment d’això. Ara nosaltres hem de baixar. Ara nosaltres hem d’arribar fins al campament base”. Aleshores, vaig aprendre que havia de saber fins on i com gestionar aquelles coses.

23:19
Mario. Hola, Edurne. Fa temps, vaig veure que en una entrevista parlaves sobre la forta depressió que vas tenir, i em va semblar molt valent que ho esmentessis i que ho hagis esmentat abans. Arran d’això, m’agradaria, si et sembla bé, que ens comentessis què vas aprendre d’aquella depressió i quin consell donaries a les persones que estan passant per una situació similar a la que tu vas passar. Moltes gràcies.

23:39
Edurne Pasaban. Gràcies a tu, Mario. Dius que soc valenta perquè ho explico, oi? I molta gent em diu també que per què ho explico, sobretot gent potser molt propera em diu això. En primer lloc, perquè penso que pot ajudar, perquè penso que pot ajudar, perquè és una malaltia que és un tabú, i aquest tabú està fent que perdem molta gent, perquè no parlem de la depressió, i crec que és una malaltia més que es troba present a la nostra societat, que ens toca, per desgràcia, molt prop, molt prop a molta gent. I com menys en parlem, és molt més desconeguda, i no sabrem quan arriba. Però quan jo vaig caure en la depressió l’any 2006, la meva mare pensava que estava trista, que estava trista simplement perquè aquell moment m’havia, que és cert… El detonant va ser una ruptura sentimental, però la meva mare no s’imaginaria mai on arribaria això. Aleshores, si tu parles amb naturalitat de la depressió i de la malaltia, potser, tindrem més coneixement per identificar més casos com el meu. Jo avui soc aquí, però m’he intentat treure la vida tres cops. Què vaig aprendre? Vaig aprendre a no tenir vergonya. Vaig aprendre a explicar les coses com són i posar les coses sobre la taula i la realitat, perquè tot el món pot pensar que l’Edurne Pasaban era una “superwoman” perquè escalava muntanyes, perquè ja començava a aparèixer a la premsa, però l’Edurne Pasaban era com tot el món.

25:14

L’Edurne Pasaban era una persona que quan tornava de l’Himàlaia i es posava els diumenges a la tarda al seu sofà de casa fent zàping, plorant com una boja, deia jo: “Tot el món deu pensar que soc la pera, i mira com estic”. Aleshores, que aquí tot el món som iguals, iguals. I ens pot passar això a tot el món. Vaig aprendre a no tenir vergonya, a demanar ajuda. A demanar ajuda. I això és important en aquesta malaltia i en tot. Que no ens avergonyim de dir: “Estic malament” o “Tinc això”, perquè crec que ens pot ajudar molt. El que passa és que a la societat que tenim, dir que tinc una depressió o que estic malalta, o que a la meva filla l’han ingressada en un psiquiàtric, doncs ens costa, però no. A mi em feia mal alguna cosa al cap i a l’ànima. Aquí. A altres els fa mal el peu, a altres, una altra cosa. A mi em feia mal aquí. Per què aquest dolor ha de ser diferent al que tenen altres a altres parts del cos? És el mateix, és el mateix. Vaig aprendre a això, vaig aprendre a demanar ajuda i a no tenir vergonya.

26:33
Tina. Hola, Edurne. Fa un parell d’anys vas ser mare per primer cop. M’agradaria que ens expliquessis, com a mare, quins valors de l’alpinisme t’agradaria inculcar al teu fill.

26:46
Edurne Pasaban. Gràcies, Tina. Doncs sí, és cert. Fa tres anys, vaig complir crec que un dels somnis que tenia o una cosa que tenia molt clara, que volia ser i viure l’experiència de ser mare. Sempre dic que és el meu quinzè vuitmil i, a més, és per sempre, perquè els 14 ja es van quedar a l’Himàlaia. I, si vull, hi torno o no, perquè aquest és a casa cada dia, i que sigui així. I quins valors m’agradaria inculcar al meu fill de l’alpinisme? Doncs, bé, el primer és que, per aconseguir les coses, cal esforçar-se i que no llanci la tovallola. Cal tenir perseverança. És cert que a vegades, per la societat en què vivim i pels moments que vivim, a vegades venen ganes de deixar-ho tot i no tirar endavant. Però que sigui constant i que sigui perseverant. I que, si té algun somni, que el persegueixi, que el persegueixi fins a la fi. I la cosa més gran o el valor més gran que crec que vull que aprengui el meu fill és que sigui humil, que sigui una bona persona, que respecti la gent i que sigui bona gent.

¿Cuál es la montaña más difícil de tu vida? Edurne Pasabán, alpinista
28:04
Alexis. Edurne, ens podries donar alguns consells de com millorar l’autoestima dels joves?

28:11
Edurne Pasaban. Crec que hem d’aprendre més a ser nosaltres mateixos, a creure en nosaltres, a mirar més dins nostre i no mirar tant a l’exterior, perquè a vegades fem coses, i m’hi incloc, per agradar a la resta o per ser com ens ho demanen. I cada ésser humà, cada persona, cada individu és un individu independent, amb els seus sentiments, amb les seves emocions. I crec que cal respectar-lo. Aleshores, jo sempre dic als joves que s’escoltin a ells, que s’escoltin a ells quin és el seu camí, què volen fer, amb què són feliços, que es facin la pregunta: “Què em fa feliç?”, i que intentin trobar aquestes respostes. I darrere d’aquestes respostes hi haurà una mica la força per tirar endavant. Us deia abans que fins als 14 anys crec que no és interessant la meva vida perquè crec que no m’he estimat suficient. És difícil, també, sobretot crec que la joventut de l’adolescència és una època difícil de gestionar. Molt, molt difícil, perquè ens fem una sèrie de preguntes que no en tenim la resposta, i crec que jo fins i tot podria dir que en algun moment són una mica cruels les coses que passen. Aleshores, això pot produir molt de dolor a molta gent jove, a molta gent jove.

29:47

I a aquestes persones els diria que s’estimin més, que s’estimin més. Que es facin preguntes de créixer: què vull ser i per què? Però, sobretot: per què jo vull ser així? I que no intentin ser el que no són. I és una mica el que jo he fet també. És a dir, jo, quan caic en la depressió l’any 2006, em passa perquè no responia a un prototip de persona de 31 anys normal. Què és normal en aquesta vida? Jo em veia que era fora d’aquesta societat i de l’entorn que m’envoltava. I, aleshores, és quan tu caus al forat més gran, i la teva autoestima cau a terra perquè penses que no vals per a res. I, bé, a la fi, vaig trobar el camí en l’alpinisme, vaig trobar el camí a les muntanyes, adonar-me que les muntanyes eren la meva vida i que potser no eren la de la resta, però sí la meva. Aleshores, jo, el consell que els diria, el que he dit abans, que siguem valents cadascú de nosaltres per escriure el nostre propi llibre de vida.

31:02
Elena. Hola, Edurne. Quines qualitats mentals i físiques consideres que ha de tenir un esportista d’elit i, en particular, en l’alpinisme i l’escalada?

31:14
Edurne Pasaban. Gràcies, Elena. A veure, és difícil de dir, oi? A veure, qualitats físiques… Es poden preparar per anar a una muntanya i per ser alpinista. A la fi, és com qualsevol esport, si l’entrenes i el prepares, ho pots aconseguir. És cert que l’alpinisme i les grans muntanyes que he fet jo, els vuitmils, tenen un hàndicap, que és l’altura. Escalar per sobre de 8.000 metres costa moltíssim. Costa perquè hi ha una manca d’oxigen i perquè costa molt. Jo he tingut la sort que m’adapto molt fàcilment, molt fàcilment, a l’altura, i responc bé de seguida. Em costa, però quan fas un bon període d’aclimatació, a poc a poc, el teu cosa va… No és un dia que et poses ja a 8.000 metres, vas 4.000, 5.000, et vas adaptant i el cos respon d’una manera i, doncs bé. Però si no, físicament, doncs jo he entrenat com qualsevol esportista professional i he seguit un entrenament que m’han posat. L’entrenament mental i les qualitats que ha de tenir, mira, l’alpinisme és un esport en què la ment és difícil de preparar-la, per mi. Tu no saps què hauràs d’afrontar. Tu et pots conèixer millor o pitjor, però tu no saps què hauràs d’afrontar mentalment, i difícilment ningú et pot ajudar a preparar-te per això, com altres esports que et poden ajudar perquè hi ha més coneixement i perquè són aquí. Però allà dalt el que passa… Jo no he trobat psicòlegs ni res que m’ajudi a preparar la meva ment per enfrontar-me a això.

32:58

Aleshores, crec que som persones que ens hem anat adaptant a poc a poc i que hem anat aprenent de la muntanya i a preparar la nostra ment a poc a poc, a mesura que hem tingut experiències. Jo sempre pensava: “Jo vull escalar”, i aquestes coses, però jo no estava preparada per afrontar-me a la mort. I la mort en l’alpinisme és una cosa que s’hi troba molt present i una cosa de què parlem poc. Aleshores, preparar-se per això és molt difícil, i no trobaràs aquí ningú que et prepari per fer front a aquesta situació. I l’únic que penses quan comences a fer això és que no et passi a tu. Aleshores, finalment, la teva ment i tu et vas preparant a poc a poc amb l’experiència, que la vida et fa viure experiències que et fan afrontar-te després a la realitat.

33:53
Sofía. Hola, Edurne. Tu vas ser una de les pioneres en l’alpinisme femení, i a mi m’agradaria saber si t’has trobat amb alguna dificultat al llarg del teu camí pel simple fet de ser dona.

34:10
Edurne Pasaban. Gràcies, Sofía. La veritat és que, a veure, no m’he trobat dificultats, però sí que he trobat alguns obstacles als quals m’he hagut de… Bé, que he hagut de superar. Sempre diré, això sí, que la gent que ha estat o la gent que he tingut a l’equip i la gent que ha escalat amb mi m’han considerat una alpinista més, era una més de l’equip. També, abans deia que les muntanyes no entenen, no entenen de gèneres, no saben si qui està escalant és una dona o un home, per tant, això és així. Però sí que he trobat coses, sobretot al principi. Tu et pots imaginar, al principi, quan en un esport tan d’homes, o molt masculí, en què en una expedició o en un campament base molts cops era l’única dona que hi havia en aquell campament base. Quan tens 23 anys, 24 anys, i et plantes en una muntanya de 8.000 metres, amb gent molt més gran que tu, amb gent que té unes experiències d’alpinistes i, de sobte, veuen una nena: “Què deu fer aquesta noia aquí? Què ha vingut a fer?”, i et comencen a observar de manera diferent. Sí que he hagut d’escoltar comentaris com preguntar-me: “Quant de temps has trigat a pujar fins als 7.000 metres?”, i dir-li: “He trigat cinc hores”, i escoltar per darrere coses com: “Si aquesta triga cinc hores, jo, demà, quatre hores i mitja”. Jo dic… Em sembla molt, molt estúpid, perquè potser avui jo estic molt millor que tu, o he entrenat més, o per què dius això? La meva pregunta és: per què dius això? En què et bases? Això sí que ho he hagut d’escoltar. Però, si no, és cert que el meu equip coneixia molt bé… És a dir, era una persona més de l’equip, i allà no hi havia diferències de res.

36:02

Però sí que t’he de dir que, quan vaig acabar els 14 vuitmils, sí que vaig haver d’escoltar de certa gent comentaris com: “Aquesta noia ha acabat els 14 vuitmils perquè ha anat a expedicions amb homes”. La meva pregunta seria, a aquesta persona o persones… No soc l’única espanyola que ha acabat els 14 vuitmils. És cert que els altres espanyols que han acabat els 14 vuitmils són homes, però aquests homes també han tingut a expedicions altres companys, i es fan el mateix plantejament amb ells? Segurament, no.

36:41
Juan. Hola, Edurne. A mi m’agradaria saber si creus que se li presta suficient atenció a l’esport femení en general.

36:50
Edurne Pasaban. Gràcies, Juan, per la pregunta. Per mi, no, crec que hi podem fer moltes més coses. Crec que hi ha molt de camí per recórrer encara. Quan parlem d’igualtat i quan parlem que les coses estan arribant a trobar-se al mateix… Bé, a ser igualitàries, crec que no és així, però ja no parlo només de l’esport professional, parlo de l’esport base, que és, a la fi, el que importa, l’esport base, que d’aquí sortiran els nostres grans esportistes que competiran. Crec que des de l’esport base hi ha molta feina a fer encara amb les dones i amb les nenes. Jo ho veig. Tinc una neboda de deu anys i un noi de 14 anys, i les oportunitats que tenen els dos per practicar l’esport no són les mateixes. De fet, curiosament, en la situació que estem vivint i que hem viscut tots aquests mesos, els entrenaments dels nois han començat, i els de les nenes no començaran. La meva pregunta és: per què? Per què?

38:03

Aleshores, crec que hi ha molt de recorregut encara a fer. És una tasca que estem fent i que crec que encara haurem de fer. Després, no parlem de l’esport d’elit i l’esport professional. Jo sempre dic que soc una gran privilegiada. Soc una gran privilegiada perquè vaig ser la primera, però les que han vingut per darrere de mi no ho tenen tan fàcil. I això és una llàstima, perquè darrere hi ha millors alpinistes que jo, millors escaladores que jo segur, i que, segurament, per desgràcia, no tindran la mateixa oportunitat que jo he tingut. I hi ha un gran recorregut des dels mitjans de comunicació que va canviant a poc a poc, va canviant a poc a poc, i des dels consumidors, des dels consumidors, que crec que encara, tot i que pensem que no, hi seguirem treballant perquè el camí és llarg.

39:00
Juan. Hola, Edurne. He llegit que tens una fundació i que has posat en marxa diferents expedicions solidàries al Nepal. Ens podries explicar una mica més la feina que realitzeu?

¿Cuál es la montaña más difícil de tu vida? Edurne Pasabán, alpinista
39:10
Edurne Pasaban. Gràcies, Juan. Mira, durant tots aquests anys, sempre dic que el Nepal i l’Himàlaia han estat com la meva segona casa. I aquestes persones m’han donat moltes coses, sobretot el poble del Nepal, que m’ha ensenyat a valorar la vida de manera diferent, a valorar les coses petites, m’han ajudat molt, molt, i sempre vaig pensar que podíem, d’alguna manera…, o que em sentia que els havíem de donar alguna cosa de tant que ells ens havien donat. Per això neix la fundació, amb l’objectiu d’ajudar, sobretot d’ajudar l’educació. Crec que a països com el Nepal i països del tercer món, en què només un 10 % dels nens acaben l’escolarització, i perquè aquests països creixin, crec que la base es troba des de baix, des de l’educació, que els nens puguin anar a l’escola i tinguin coneixement. Aleshores, aquí sorgeix la Fundación Montañeros por el Himalaya – Edurne Pasaban, amb l’objectiu d’ajudar i donar educació a molts nens. Molts nens, als vuit o deu anys, al Nepal, deixen d’anar a l’escola.

40:26

Molts d’ells, per anar a les escoles, han de caminar una hora i mitja cada dia perquè l’escola més propera al seu poble es troba a una hora i mitja. Aleshores, no els hi porten els pares. O als vuit o deu anys, quan ja poden començar a portar pes a l’esquena, comencen a treballar com a portadors i a portar unes rúpies a casa. Aleshores, per ells és, teòricament, més rendible un nen que treballi amb vuit o deu anys que anar a l’escola. Aleshores, ens hem dedicat a poder ajudar els nens perquè tinguin una educació. Tenim a Katmandú un hostal amb 100 nens, que són nens de pobles diferents de tot el Nepal, del Dolpo, del Makalu, de diferents valls. I amb el permís de familiars, perquè molts d’ells són orfes, els donem l’oportunitat de baixar a Katmandú a estudiar des que tenen tres o quatre anys fins que van a la universitat i acaben la carrera. Pensem que aquest és el futur del país. I l’any 2018 vaig tenir l’oportunitat de formar part d’una expedició per mi molt especial, en una zona remota del Nepal, el que anomenen el Far West. És una zona que té molta influència amb l’Índia. Vam anar a aquella zona perquè era una zona en què hi ha grans muntanyes, però molt desconegudes. No hi va ningú. Aleshores, ens vam proposar anar-hi a escalar una muntanya de 7.000 metres amb quatre dones. I per què quatre dones? Perquè en aquella zona, a la Vall Saipal, hi ha una tradició que s’anomena Chhaupadi, i el Chhaupadi és una tradició hinduista que diu que les dones, quan tenim el període, som impures i hem de sortir de casa. Aleshores, les nenes i les dones, durant tota la seva vida, quan tenen el període, els quatre o cinc dies que els dura el període, són expulsades de les seves cases.

42:14

Aleshores, volíem trobar quatre noies que poguessin escalar un 7.000 a la vall amb nosaltres, amb mi i amb altres cinc noies. I va ser bastant difícil trobar quatre noies, perquè imagineu-vos que quan s’anava a plantejar aquest assumpte, les famílies no volen que les seves filles escalin perquè portaran mals presagis pel poble, per la família i aquestes coses. I així, l’any 2018, vam anar a escalar el mont Saipal amb elles. Curiosament, va ser una experiència molt bonica i, curiosament, també, el que més em cridava l’atenció és que al principi pensava que trobaríem molta gent del poble en contra, en contra d’això. Però no va ser així. No va ser així. Hi va haver de tot. Us he de dir que vam viure una experiència molt desagradable en un cert moment, perquè ho anàvem documentant tot i, en un poble, a quatre dies caminant, on hi havia una escola, vam passar per allà per anar a la muntanya caminant i ens vam trobar una persona, una persona que estava… L’alcoholisme és un gran problema en aquella zona. Estava completament borratxo i ens va començar a cridar i a pegar als càmeres, que per què érem allà, que això i allò. I, curiosament, aquesta persona sabeu qui era? Era el professor del poble. Aleshores, ens vam adonar que el canvi seria molt difícil. Nosaltres no pretenem canviar de la gent la cultura que té, i no crec que puguem anar allà a dir que això està bé o està malament, però sí que podem anar a comunicar i a dir de quina manera vivim la resta.

43:54

I que hi ha altres vides i altres cultures i aquestes coses, i que siguin després ells qui escullin. Aleshores, després d’aquella expedició, vam decidir poder donar educació a les nenes d’aquella vall, a les que podíem i volien. I, avui dia, hi ha set nenes estudiant en aquella vall de Katmandú amb l’objectiu i el futur, perquè, òbviament, a aquestes nenes, als 14 anys els casen i es queden embarassades als 15, per tant, no van a l’escola. I, en el futur, pensem que aquestes nenes poden ser el motor de canvi d’aquella zona i, ara mateix, doncs una d’elles vol ser infermera, una altra vol ser professora i, així, a poc a poc, posant el granet de sorra per, almenys, poder anar fent alguna cosa.

44:46
Andrea. Hola, Edurne, soc l’Andrea. Últimament, he vist imatges molt impactants de cues turístiques per pujar a l’Everest. També es parla cada cop més del canvi climàtic i de l’impacte que tenim els éssers humans en la natura. Què opines tu de tot això?

45:02

Gràcies, Andrea. Doncs sí, és cert. Últimament, veiem fotos en què hi ha grans cues al cim de l’Everest. La gent parla de massificació i parla de tot. A veure, a mi m’han fet molts cops aquesta pregunta, si no ha perdut el romanticisme, si… Aquestes coses. L’Everest és la muntanya més alta de la Terra. L’Everest és una muntanya que no només sembla que els alpinistes la vulguin escalar, sinó que jo he trobat gent que va a l’Everest que, per desgràcia, no estimen l’alpinisme. Jo, amb els meus propis ulls, he vist al campament base de l’Everest gent que no se sap posar els grampons, que són els ferros que ens posem aquí per anar pel gel. No se’ls saben posar. I la meva pregunta és: què t’atreu a tu per anar a l’Everest? És a dir, que en aquesta llista de coses que cal fer a la teva vida, hi ha l’Everest, i ho he de treure d’aquí i ho he d’esborrar? O perquè vols explicar al teu gimnàs que un dia vas pujar a l’Everest? Perquè, per desgràcia, cada cop estem vivint més el fet de fer les coses per explicar que hi hem estat o que ho hem fet. I això a mi em fa llàstima. Em fa llàstima. Això com gestionar-ho, sobretot en el cas de l’Everest? Això ho haurien de fer des del mateix país, sobretot des del país, gestionar els permisos que es donen allà.

46:29

Però és una llàstima. Saps què passa? Que per cada persona que va a l’Everest, hi ha 10.000 dòlars per darrere que es queden al govern del Nepal per un permís, perquè només el permís, el paper signat, costa 10.000 dòlars. Us podeu imaginar la generació de diners que pot ser això per un país. Després, això genera moltes coses més per darrere, genera deixalles, genera residus, genera impacte a la muntanya. Aleshores, tot això jo crec que el mateix govern ho hauria de gestionar, perquè és una realitat. El canvi climàtic està ocorrent, és una realitat. A mi que no m’expliquin res gent que ho vol ocultar, jo ho he pogut viure i ho veig. Recordo l’any 98, quan vaig anar al campament base del Dhaulagiri i a la glacera del Dhaulagiri, i deu anys més tard, l’any 2008, quan hi vaig tornar, no hi havia glacera, no hi era, i era la mateixa època en què hi havia anat deu anys més tard. En deu anys vaig poder veure aquest canvi. Aleshores, crec que tenim un planeta que, si no en tenim cura, tindrem molts problemes com a humanitat i com a persones aquí. Aleshores, crec que hem de conscienciar les persones i ha de venir… Com el que estem veient a l’Everest o a altres llocs, que si això no ho tallem, què deixarem als nostres fills?

48:03

Moltes gràcies. Gràcies per ser aquí, per les preguntes. No sé si trobeu interessant el que us he explicat. Jo us he explicat l’experiència de la meva vida, que avui jo soc aquí, però, segurament, qualsevol de vosaltres podria ser aquí explicant la vostra vida, perquè espero que us hàgiu sentit identificats en moltes coses. Jo he estat pujant muntanyes de 8.000 metres, vosaltres tindreu les vostres històries, els vostres vuitmils. Els meus tenien forma de muntanya, els vostres tindran una altra forma, però, realment, no hi ha res de diferent, perquè, a la fi, en questa vida, no hi ha gaire més que viure de la millor manera possible. I en aquest camí que recorrem, ser feliços. És a dir, que us desitjo el millor per la vostra vida, pels vostres projectes, pel que esteu vivint i, sobretot, trobar les coses que us apassionen i viure la vida amb intensitat i sent o intentant ser tan feliços com sigui possible. Moltes gràcies.