Generated with Avocode.Path Generated with Avocode.Rectangle CopyRectangleIcon : PauseRectangleRectangle Copy

Conèixer-se a un mateix, la clau d’un bon caràcter

Rosa Rabbani

Conèixer-se a un mateix, la clau d’un bon caràcter

Rosa Rabbani

· Doctora en Psicologia Social

Quan es parla de "caràcter", sovint es confon aquest concepte amb "temperament". Però segons explica Rosa Rabbani, doctora en Psicologia Social, el caràcter va molt més enllà: "El caràcter és allò que defineixen els nostres trets, tant positius com negatius". Què podem fer per millorar el nostre caràcter i tenir una vida més plena? Segons explica Rabbani, la clau està "en conèixer-nos a nosaltres mateixos". Conèixer les nostres fortaleses i debilitats ens permetrà millorar l'autoestima i ampliar la nostra mirada interior. Enfortir les "virtuts de l'caràcter" és la clau que ens condueix a forjar una identitat, assentant les bases de la nostra personalitat.

¿Es pot educar el caràcter? Per Rabbani, el caràcter "no només es pot, sinó que s'ha d'educar". I és que si no aprenem a conèixer-nos des de nens, "com sabrem quines són les nostres millors virtuts, però també els trets que hem polir?". Psicologia i ciència s'uneixen en el treball de Rosa Rabbani: "Gràcies a l'concepte de neuroplasticitat de el cervell, avui sabem que el caràcter està en constant evolució. I que fins el nostre últim alè podem treballar en millorar el caràcter i, per tant, la nostra vida ", conclou.

Rosa Rabbani és doctora en Psicologia Social, psicòloga clínica i terapeuta familiar. És autora dels llibres 'Maternitat i treball. Conflictes per resoldre '(2010) i' El bon caràcter: claus per treure partit a la teva forma de ser '(2021). També forma part del 'Projecte Virtuts', un programa internacional per a l'educació de l'caràcter, guardonat per Nacions Unides com un model educatiu apte per a totes les cultures. Un dels pilars d'aquest programa -el manual 'Guia de Virtudes'- ha estat patrocinat per la UNESCO.


Creant oportunitats

Rosa Rabbani

Quan es parla de "caràcter", sovint es confon aquest concepte amb "temperament". Però segons explica Rosa Rabbani, doctora en Psicologia Social, el caràcter va molt més enllà: "El caràcter és allò que defineixen els nostres trets, tant positius com negatius". Què podem fer per millorar el nostre caràcter i tenir una vida més plena? Segons explica Rabbani, la clau està "en conèixer-nos a nosaltres mateixos". Conèixer les nostres fortaleses i debilitats ens permetrà millorar l'autoestima i ampliar la nostra mirada interior. Enfortir les "virtuts de l'caràcter" és la clau que ens condueix a forjar una identitat, assentant les bases de la nostra personalitat.

¿Es pot educar el caràcter? Per Rabbani, el caràcter "no només es pot, sinó que s'ha d'educar". I és que si no aprenem a conèixer-nos des de nens, "com sabrem quines són les nostres millors virtuts, però també els trets que hem polir?". Psicologia i ciència s'uneixen en el treball de Rosa Rabbani: "Gràcies a l'concepte de neuroplasticitat de el cervell, avui sabem que el caràcter està en constant evolució. I que fins el nostre últim alè podem treballar en millorar el caràcter i, per tant, la nostra vida ", conclou.

Rosa Rabbani és doctora en Psicologia Social, psicòloga clínica i terapeuta familiar. És autora dels llibres 'Maternitat i treball. Conflictes per resoldre '(2010) i' El bon caràcter: claus per treure partit a la teva forma de ser '(2021). També forma part del 'Projecte Virtuts', un programa internacional per a l'educació de l'caràcter, guardonat per Nacions Unides com un model educatiu apte per a totes les cultures. Un dels pilars d'aquest programa -el manual 'Guia de Virtudes'- ha estat patrocinat per la UNESCO.


Creant oportunitats

Transcripció

00:11
Esther Herranz. Hola, Rosa, benvinguda.

00:12
Rosa Rabbani. Moltes gràcies.

00:13
Esther Herranz. Encantada de ser avui aquí amb tu.

00:14
Rosa Rabbani. Un plaer parlar amb tu també.

00:17
Esther Herranz. Em dic Esther, soc psicòloga, orientadora en un centre educatiu i mare de dues filles adolescents. Rosa, com a psicòloga social has tractat molts temes relacionats amb viure millor, amb educar emocions i amb tenir una vida mental saludable. Un dels temes que més has tractat és el del caràcter. Normalment, quan diem que una persona té molt de caràcter, ho associem a alguna cosa negativa, com que és un temperament molt fort i que això no és bo. Des del teu punt de vista com a psicòloga, què defineix una persona amb un bon caràcter?

00:49
Rosa Rabbani. Doncs, efectivament, el cert és que el terme “caràcter” el fem servir amb moltíssimes accepcions i aquesta n’és una. “En tal té molt de caràcter” o “aquest quin mal caràcter que té” o “déu-n’hi-do el caràcter que té el nen, no?”. O de vegades en un sentit potser una mica més positiu: la persona que té bon caràcter és una persona que és com fàcil de tractar. Però el cert és que avui sabem que el caràcter implica moltíssims més trets. Implica trets com la confiança, la moderació, la perseverança, la responsabilitat, el respecte, el sentit de l’humor, la integritat, l’honestedat… Tot això són trets del caràcter. I diguem que la combinació de les nostres virtuts i dels nostres defectes és el que diríem que és el caràcter. El cert és que les persones a qui ens ha tocat viure en el moment que a tu i a mi ens ha tocat viure som privilegiades en el sentit que abans molta gent intuïa certes coses que ens imaginàvem que segurament anaven per alguna banda. Però avui tenim la ciència, que ve a posar-hi llum i amb les dades ens ve a corroborar moltes de les nostres intuïcions. I, sobre el caràcter, avui sabem que, per exemple, tots els éssers humans posseïm en potència totes les virtuts humanes. “En potència” vol dir que ens cal anar-les desenvolupant. Això ja depèn de la nostra trajectòria, depèn de la nostra experiència, de la nostra educació. A poc a poc, les anem desenvolupant, unes més que d’altres, però aquest és una mica el trajecte que fem.

02:50

Però, en potència, tots tenim totes les virtuts. I quan dic tots, som tots, perquè de vegades tenim la sensació que pot ser que algú no tingui alguna virtut: “Aquest segur que la virtut de l’ordre no la té ni en potència”. Doncs no, perquè la ciència ens diu que totes les virtuts les posseïm en potència. Després també sabem que tots els éssers humans tenim quatre o cinc virtuts que tenim molt treballades. Són les nostres fortaleses del caràcter. Son les virtuts que més ens descriuen. Si preguntem a algú com som, segurament les primeres idees que sortirien serien les que són les nostres virtuts més fortes, les nostres fortaleses del caràcter. I també sabem, perquè també la ciència ens ho diu, que totes les persones posseïm també dos o tres trets que són els que més necessitem treballar. Són els que tenim més dèbils. Serien els nostres defectes. Són els defectes que tothom té i que ens solen ficar en més embolics, ens solen ficar en més problemes i ens generen més maldecaps. Doncs la combinació de tot això és el que forma el nostre caràcter. I quan una persona té moltes fortaleses desenvolupades i poquets defectes, diríem que, a part de ser un partidàs, té un bon caràcter. Per desenvolupar aquest bon caràcter, una de les claus més importants és coneixe’s, és coneixe’ns a nosaltres mateixos, perquè necessitem saber quines són les nostres virtuts i quins són els nostres defectes. Ja ens ho recordaven fa moltíssims anys els filòsofs de l’antiguitat.

04:47

Ens deien, sobretot Aristòtil, que diria que és el pare, diguem-ne, de l’ètica del caràcter, ell i alguns més ja ens parlaven que és important coneixe’s perquè, si no escometem aquesta feina, viurem eternament amb un desconegut al nostre propi interior. Hi ha una història que et vull explicar. Explica la llegenda que hi va haver una vegada un jardí esplendorós on hi havia molts arbres que donaven fruits boníssims, moltes flors. Era un jardí meravellós on tots els arbres estaven contents i satisfets amb la vida que duien en aquell jardí. Excepte un arbre que estava trist i capcot perquè no donava fruits. Es lamentava: “No sé qui soc perquè no soc capaç de donar cap fruit com tots aquests altres arbres que m’acompanyen”. I aleshores li deia el pomer: “Tu el que has de fer és concentrar-te. Si et concentres a donar fruits, ja ho veuràs. Ja veuràs que de seguida et sortiran un munt de pomes. És molt fàcil, només t’has de concentrar”. I aleshores venia el roser i deia: “Au, no facis cas al pomer. És moltíssim més fàcil donar roses. I fixa’t que boniques i quina olor i quin perfum, les roses”. I aquest pobre arbre intentava fer cas de tot el que li deien uns, de tot el que li deien els altres, però no hi havia manera humana de fer-lo florir ni de fer que tragués un pobre fruit.

Conocerse a uno mismo, la clave de un buen carácter. Rosa Rabbani
06:45

I així, doncs, se seguia lamentant. Un dia d’aquells, va passar pel jardí un mussol, que diuen que és la més sàvia de les aus del bosc. Doncs passant per allà es va adonar de què ocorria amb aquell arbre i aleshores s’hi va acostar i li va dir: “No et preocupis, el que et passa a tu no és un problema greu, és el que passa a moltíssims éssers humans que no saben qui són. El que tu has de fer és coneixe’t a tu mateix. Has de reflexionar, t’has de preguntar qui ets i, aleshores, trobaràs quin és el teu paper en aquesta vida”. Fins que, un dia, ben frustrat i ben trist, el nostre arbre, al seu moment de major silenci, va sentir un xiuxiueig que va resultar ser la veu del seu propi interior que li deia: “Tu mai donaràs pomes perquè no ets un pomer. Tampoc floriràs a la primavera perquè tampoc ets un roser. Tu ets un roure. El teu destí és créixer fort i majestuós. Tu has de donar niu a les aus, ombra als viatgers i bellesa al paisatge. Això és qui tu ets. Sigues qui ets”.

08:19

Doncs aquí, a la nostra història, és on resideix la importància de coneixe’ns a nosaltres mateixos. Perquè quines millores podem fer al nostre caràcter si no sabem quins són els trets que hem de polir, en quins ens hem de centrar, i quines són les nostres fortaleses del caràcter, que són aquelles que, en consolidar-les, ens donen la força i l’estímul que necessitem per poder fer aquests canvis?

08:48
Esther Herranz. Que bonic, Rosa! M’ha encantat el conte. Enfortir i potenciar el nostre caràcter ens pot ajudar a millorar com a societat?

08:57
Rosa Rabbani. Sens dubte, aquesta és l’essència última de desenvolupar un bon caràcter. Les societats i totes les col·lectivitats estan compostes per individualitats. Som els individus els que formem la societat i, si els individus fem millores en nosaltres mateixos, si ens esforcem en forjar un bon caràcter, sens dubte la societat és el primer ens que en sortirà enfortit. Jo sempre dic dels alquimistes que encara no ha arribat el moment que descobreixin la fórmula de poder construir una societat daurada, una civilització d’or amb individus de plom. Ens cal desenvolupar totes aquestes virtuts perquè la nostra col·lectivitat en general sigui capaç d’afrontar tots els reptes i tots els desafiaments que tenim pendents. I en plena pandèmia, en són uns quants. Abans de la pandèmia, ja portàvem molts desafiaments entre mans. Però qui dubtaria que la millora del caràcter és una de les claus per poder construir una societat que transcendeixi tota aquesta sèrie de dificultats?

10:19
Esther Herranz. Des d’un punt de vista més educatiu, més pedagògic, podem educar el caràcter? Creus que fem prou per educar el caràcter dels nostres fills i ajudar-los a desenvolupar totes aquestes fortaleses que tenen?

10:33
Rosa Rabbani. El caràcter no només es pot, sinó que s’ha de cultivar i s’ha d’educar. Des de fa molts anys, som conscients que els primers anys de la vida de qualsevol individu són estratègics per a tot el nostre desenvolupament, al llarg de tota la vida. I el cert és que la idea amb què ens hem quedat és que aquests primers anys, junt amb la loteria que a cadascú li toqui, tenir unes quantes bones fortaleses, és que, si t’ha tocat una bona loteria, tens sort, però si t’ha tocat una loteria una mica més pobra, doncs aleshores has begut oli. Aquesta és una mica la idea que hem tingut. Però el cert és que tots els investigadors que han estudiat aquest fet, tots sense excepció, arriben a la conclusió que això que anomenen la “forma fixa” de pensar, el mode fixe de pensar, no té cap aval a la ciència. No hi ha cap evidència que avali aquesta manera d’entendre la realitat. Ara sabem que el nostre caràcter està en constant desenvolupament i que fins al nostre darrer dia de vida podem seguir desenvolupant les nostres fortaleses, les nostres qualitats i els nostres trets del caràcter. A vegades, a mi, a la consulta, els pacients em pregunten: “Escolta, però n’estàs segura? Vols dir que a la meva edat encara puc fer millores en alguna cosa del caràcter?”. Hi ha cops que la gent em diu sobre altra gent: “De debò creus que el meu marit, a hores d’ara, pot millorar el seu caràcter?”.

12:29

I dic: “Doncs sí, inclús el teu marit pot millorar el caràcter, tots ho podem fer”. Això és del que avui ja no dubtem. Sabem de ciència certa, i mai millor dit, que fins l’últim alè el podem invertir en quest procés d’anar millorant el nostre caràcter, perquè així és com està cablejat el nostre cervell. Això és, en definitiva, el que coneixem com a la neuroplasticitat del cervell. Quan nosaltres ens focalitzem a desenvolupar un tret concret, com, per exemple, la paciència, la perseverança o la moderació; quan nosaltres posem la nostra concentració en el desenvolupament d’aquests trets, fins i tot arriben a canviar físicament les estructures. Les estructures físiques del nostre cervell. No només la nostra manera de pensar. No només el funcionament de la nostra ment, sinó que el cablejat del nostre cervell es reestructura quan nosaltres fem aquests esforços i aconseguim aquests objectius d’anar polint. De manera que, quan hem passat un temps, quan tu mires uns quants anys enrere, tens la sensació de: “Vaja! Qui m’ha vist i qui em veu!”. En el sentit de: “Bé, com he canviat en alguns dels meus defectes i com els he aconseguit millorar”.

14:02
Esther Herranz. I com a pares quins errors solem cometre a l’hora d’ajudar els nostres fills a coneixe’s millor, com aquest roure que vivia al bosc?

14:15
Rosa Rabbani. Doncs mira, jo destacaria un error colossal, que a més el cometem molt i el cometem molts. I és el fet de deixar que parli molt fort aquest crític interior que tots portem dins i que ens fa focalitzar-nos en tot allò que, per exemple, els nostres fills fan malament, en totes les seves males accions… Ens focalitzem molt en els nostres errors, en les nostres equivocacions. Quan sabem també que és molt més efectiu focalitzar-se en les virtuts, en les fortaleses del caràcter, en totes aquelles accions que fem bé. I n’hi ha moltes. Al llarg del dia, hi ha moltíssimes coses que fem francament bé. Doncs avui sabem que focalitzar-nos en aquestes accions és moltíssim més efectiu per poder desenvolupar aquest procés de transformació, en nosaltres mateixos i en les persones que ens envolten. Els nostres fills o els nostres adolescents, els adolescents de la nostra societat, els joves, tenen tantes coses per aprendre i tenen tants canvis encara per fer que encara no han tingut temps, per una qüestió d’edat, ni encara han tingut l’ocasió d’anar fent aquests processos de creixement, de maduració i de millorar. Doncs aquest és el nostre objectiu: acompanyar-los perquè puguin fer aquest procés de transformació. És moltíssim més efectiu posar el focus en reconèixer aquestes bones accions que focalitzar-nos en tot allò que fan malament. És molt més probable que aconseguim els nostres objectius d’apel·lar i treure el millor de la nostra canalla, dels nostres joves, quan posem en valor el que ells són capaços de fer correctament, el que ells són capaços, de vegades amb molt d’esforç, de fer molt bé.

16:36
Esther Herranz. Rosa, en aquest acompanyament, ens podries explicar algun exercici pràctic per ajudar els nostres fills d’una manera quotidiana a la nostra vida diària per coneixe’s millor?

16:47
Rosa Rabbani. Mira, t’explicaré dues situacions. Més que exemples, són dues formes d’actuar ben senzilles i pràctiques. Una té a veure amb quan la canalla fa alguna cosa bé. Ens cal posar-ho en valor, ens cal reconèixer aquest esforç. Abans, fa molts anys, a les èpoques, potser, dels nostres pares o dels nostres avis, hi havia una mica la idea que valorar o animar els nostres fills per les coses bones que fan era una mica malcriar-los. Com si els féssim una mica dèbils. I, home, quin pare o quina mare vol tenir uns fills dèbils? Tothom vol tenir fills forts i que sàpiguen afrontar les dificultats de la vida amb energia i amb fortalesa interior. Però avui sabem que aquesta visió està tremendament equivocada i que la realitat funciona d’una manera absolutament contrària. Perquè, precisament, posar en valor les virtuts que els nostres fills practiquen és el que els enforteix, el que els genera energia, el que els suposa l’estímul i la benzina per poder escometre tots els canvis que han d’anar fent. Això no és el mateix que qualsevol tipus d’elogi o qualsevol tipus d’afalagament. De qualsevol manera, els estudis mostren que no ens val.

18:32

Hi ha una fórmula molt senzilla, i tot indica que és la fórmula més efectiva, i és la fórmula de virtut més acció. Quan algú fa alguna cosa bé, que està ben feta, virtut, anomenar la virtut i l’acció. Per exemple: “Això ha sigut molt generós, perquè costa molt, ho sé, compartir les coses d’un mateix” o “Aquest treball que has d’entregar demà ha costat molt de fer, però he vist que has perseverat i l’has acabat. Bona feina!”. Aquests són reconeixements i el que fem és anomenar l’acció i identificar-la amb una virtut. Anomenar l’acció és important, perquè si el que diem és: “Ai, el meu petitó, que és la perseverança amb potes” o “Ai, la meva petita, que és, jo què sé, la generositat personificada”, aleshores no especifiquem una acció concreta i, d’alguna manera, és com si els estiguéssim ensabonant, o a qui ho diuen té aquesta sensació. Però no és aquest l’efecte que volem aconseguir. El que volem aconseguir és generar aquesta energia, generar aquest estímul, més enllà de fer veure a la persona que està anant per bon camí i que hi continuï, el que volem és crear aquesta benzina per poder donar lloc al moviment del canvi.

20:10

Però després hi ha una altra pauta, i és el fet que tant de bo tots els éssers humans, tots, els nostres fills, nosaltres i tothom, tant de bo tot el que fem ho féssim meravellosament bé. Però el cert és que de vegades la caguem, a vegades cometem errors i, en aquests casos, no hi ha lloc per fer un reconeixement. En aquests casos, en tot cas, el que hem de fer és una correcció. Però, de nou, fer una correcció apel·lant a les virtuts és una manera constructiva, és una manera positiva, de plantejar una correcció, com per exemple: “Ja t’he recordat les teves obligacions. Ara necessito que siguis responsable i que facis el que has de fer perquè no t’ho hagi de repetir”. Això és una correcció. Quina és la fórmula de la correcció? La fórmula que sembla ser que és la més efectiva per fer una correcció és acció incorrecta, virtut a què fem una crida, perquè nosaltres estem apel·lant a una virtut; a l’exemple, a la virtut de la responsabilitat, i de vegades ho podem acompanyar de l’acció alternativa. Però fixa’t que tot això que parlem sobre la canalla no és privatiu de la infància. El que sabem a dia d’avui, i també és una cosa que ens corrobora la ciència, és que tots els éssers humans necessitem reconeixements. La diferència amb els adults és que els adults ens hi anem habituant i ens anem resignant a fer un munt d’accions meravelloses des que obrim els ulls al matí fins que els tornem a tancar quan ens anem a dormir.

22:01

Hi ha un munt d’esforços que anem fent al llarg del dia i que, això no obstant, doncs… Bé, en poques ocasions estem acostumats que algú ho posi en valor i que algú ho reconegui. Però tots els éssers humans, no importa l’edat, no només és la canalla, no només són els joves els que necessiten aquest estímul. Els adults també el necessitem. La canalla de vegades el que passa és que no t’ho perdonen, perquè quan ha fet, jo què sé, quan t’ha fet un dibuix i tu no li dius res, te l’està ensenyant i no li dius res. Aleshores, t’apel·la directament i et diu: “Escolta, però t’agrada el meu dibuix?”. Què t’està dient? “Escolta, digue’m alguna cosa, posiciona’t, manifesta’t. Digue’m alguna cosa sobre com de bé ho he fet”. T’està demanant un reconeixement. Els adults som més discrets, perquè hem après a ser més discrets. No ho demanem, però la necessitat és exactament la mateixa. Fixa-t’hi, en un altre ordre de coses, les investigacions també han demostrat que, en adults, és clar, aquelles parelles que tenen l’habilitat de fer-se comentaris positius, de fer-se reconeixements, tenen moltes més probabilitats d’establir una relació satisfactòria i duradora en el temps que aquelles que no compten amb aquesta habilitat. Què ens diu això? Doncs ens està dient com d’important és plantejar reconeixements i correccions en clau de virtuts.

Conocerse a uno mismo, la clave de un buen carácter. Rosa Rabbani
23:43
Esther Herranz. Que important que és, Rosa! Ens fas reflexionar molt amb aquestes paraules. Al teu llibre, també parles de cinc estratègies per coneixe’ns millor i també perquè puguem tenir una major realització a la vida. Ens podries explicar en què consisteixen i també d’on provenen aquestes estratègies?

24:02
Rosa Rabbani. Sí, aquestes cinc estratègies que comentes són part d’un programa psicoeducatiu que s’anomena Projecte Virtuts. Hem parlat durant tota aquesta conversa sobre les coses que sabem, que avui dia la ciència ens ha explicat. I tots els estudis són més o menys de les darreres dues dècades. Tot el que hem anat explicant són coses que sabem des de fa un parell de dècades. Però una dècada abans, fa aproximadament… Potser prop d’uns trenta anys, sorgeix el Projecte Virtuts, i sorgeix d’una manera curiosa, perquè cap als anys noranta hi va haver un tiroteig als Estats Units, en un institut. Va ser una massacre tremenda perquè, si no ho recordo malament, va ser un noi adolescent que va haver-se-les a trets i es va carregar diverses desenes de persones. I va ser tremend. A dia d’avui, sembla que ens hem habituat una mica, ens hem acostumat, desgraciadament, a sentir moltes notícies similars a aquestes. Però en aquell moment, a l’inici dels anys noranta, aquest esdeveniment va suposar un xoc per a tothom perquè, per primera vegada, això es va retransmetre arreu del món. Vam ser capaços de ser observadors a primera línia d’aquesta tragèdia que va ocórrer. I en aquell moment, els tres autors del Projecte Virtut, Linda Kavelin, Dan Popov i John Kavelin, que són psicòlegs infantils, psicòlegs clínics…

25:54

Un d’ells és un dels creatius, era, va morir fa alguns anys, un dels creatius de la Disney. Davant d’aquesta tragèdia, es van asseure i es van preguntar: “Bé, ja que nosaltres ens dediquem al que ens dediquem, no hauríem de tenir alguna cosa a dir en relació amb aquestes qüestions? O no hauríem de reflexionar sobre què cal fer perquè aquestes coses no tornin a ocórrer?”. I en aquest moment, inicien tota una investigació de moltes, anava a dir totes, però de moltes de les tradicions culturals i sagrades arreu del món. I més enllà de totes les grans diferències que van identificar en totes aquestes cultures, es van adonar que hi havia alguns elements que es repetien sistemàticament en totes elles. I quins eren? Eren les virtuts. Eren les virtuts humanes, que apareixien en una cultura i una altra, i que a totes elles tenien les mateixes connotacions i tenien els mateixos significats. Van fer una llista de virtuts i van tractar de desenvolupar cinc estratègies sobre com forjar aquestes virtuts en nosaltres i en les persones del nostre voltant. Van elaborar entre els tres un petit manuscrit i, bé, el que solem fer a vegades, el van passar a uns quants dels seus amics per demanar-los una mica la seva opinió, a veure si això tenia cap i peus, a veure si tenia algun sentit. I va passar una cosa curiosa, que en qüestió de setmanes el manuscrit havia passat les fronteres i s’havia estès per no sé quants països.

27:48

I hi havia un munt de gent que s’adonava de la utilitat que aquest manuscrit, aquests continguts i aquestes estratègies podien tenir, i les havien començat a posar en pràctica. A partir d’aleshores, comença una trajectòria d’aproximadament trenta anys en què el Projecte Virtuts ha rebut moltíssims guardons i moltíssims reconeixements. En destacaria, per exemple, el de les Nacions Unides. També la UNESCO ha reconegut el Projecte Virtuts, perquè les virtuts no deixen de ser el patrimoni immaterial del nostre món. És una cosa que compartim tots els éssers humans. Com un organisme, una institució com la UNESCO, no ha de reconèixer una cosa així? I, efectivament, el cor del projecte, encara que pugui semblar que són les virtuts, no són exactament les virtuts. Són aquestes cinc estratègies, que ens aporten formes molt concretes i senzilles de poder desenvolupar totes aquestes virtuts. La primera estratègia seria parlar el llenguatge de les virtuts. Aquesta tindria a veure amb la comunicació, que és molt important en els éssers humans, la nostra manera de comunicar-nos. El llenguatge és una eina poderosa que les persones podem fer servir per aixecar l’ànim al més desanimat. Però exactament el mateix llenguatge, la mateixa eina, també la podem fer servir per enfonsar en la més absoluta de les misèries el més animat. I fixa’t que l’eina és la mateixa. Fer-la servir en clau de virtuts és molt important.

29:48

Que siguem capaços d’incorporar les virtuts a la nostra manera de parlar, a la nostra manera d’expressar-nos i a la nostra manera de dirigir-nos a les persones amb les quals interaccionem. Una segona estratègia seria posar en relleu i aprofitar els moments propicis per a l’aprenentatge, perquè no tots els moments són igual de propicis per al nostre aprenentatge i el nostre creixement. En general, els moments en què potser hem comès algun error, o en els moments en què algú o alguna cosa no ha sortit bé, són moments molt propicis per posar en relleu. Però no posar-ho en relleu per autoturmentar-nos, com molts cops hi estem acostumats, que no som capaços d’emmudir aquest crític interior: “Sí, perquè sempre ho fas igual. És que sempre la cagues”. Doncs plantejar-ho en clau de virtuts, apel·lant a la virtut que ens va faltar, és fer-ho de manera molt més constructiva. A una cosa que inicialment prometia ser, potser, un punt destructiu, fer-li la volta i convertir-ho en una cosa absolutament constructiva. La tercera estratègia seria establir límits i fer-ho de manera clara. Els límits formen part de la nostra vida. Els psicòlegs sabem, tu i jo ho sabem, així com els nostres col·legues, quantes persones de vegades ens consulten per la dificultat que tenen a l’hora d’establir límits. Perquè, a més, els límits compleixen una funció determinada a cada etapa de la vida dels éssers humans. I és importantíssim que siguem hàbils i siguem efectius a l’hora d’establir-los.

31:46

Una altra de les estratègies del Projecte Virtuts és honrar les nostres necessitats interiors. Aquesta és l’estratègia, jo diria, més íntima i personal, perquè tota la resta tenen a veure amb les persones que ens envolten, amb les nostres relacions, amb la manera de comunicar-nos-hi. Però aquesta estratègia, sobretot, té a veure amb nosaltres, amb com ens tractem a nosaltres mateixos. Fixa’t que les persones, en general, ens cuidem molt de cuidar-nos físicament. Per exemple, tractem de fer una miqueta d’exercici, cuidem el nostre descans, la nostra bona alimentació… També hi ha moltes persones que s’esforcen en el seu procés de creixement i que s’esforcen a cobrir les seves necessitats més racionals, diguem-ne: aprendre, sadollar la seva curiositat. També cada cop hi ha més consciència sobre la cura emocional que hem de tenir envers nosaltres mateixos. Però fixa’t que les nostres necessitats interiors o les nostres necessitats espirituals, com ho vulguem dir, són les grans abandonades. Ser capaços de gaudir de les expressions artístiques en qualsevol de les seves formes o el contacte amb la natura. Reflexionar sobre la mort, el significat del patiment o el sentit de la vida… Tot això són conceptes que pertanyen al nostre món interior i que cal que siguin reflexionats i que siguin honorats d’alguna manera en el nostre dia a dia.

33:41

I, això no obstant, molts cops no les tenim gaire en compte i jo dic que són les grans menyspreades. Però és important tenir-les en compte perquè transcendeixen allò purament físic, allò purament intel·lectual o emocional, i necessiten unes atencions pròpies. Per acabar, la cinquena estratègia seria la d’oferir l’art de l’acompanyament. Què és l’art de l’acompanyament? Aquesta estratègia, amb aquest nom tan bonic que li han posat. Acompanyar és el que fem les persones quan som davant d’algú que passa per un mal moment. Acompanyem algú que està passant un petit conflicte o que, potser, està passant una gran adversitat. Aquests són moments importants en què les persones que ens envolten, en un moment determinat, necessiten que les acompanyem. Però hem de tenir una idea clara sobre en què consisteix acompanyar, perquè de vegades creiem que acompanyar vol dir aconsellar o que acompanyar consisteix a resoldre. Sempre tenim un munt de respostes: “Sí, el que has de fer és això o això altre”, sempre tenim el consell preparat, i l’altre encara no ens ha acabat d’explicar les seves penes i el que el preocupa, que ja hi entrem nosaltres amb les nostres múltiples respostes i consells. De vegades, els diem: “No, home, no, no ploris. Que em posaràs trist a mi, que em faràs plorar”. Escolta, no. És el seu moment. Potser el que necessita és plorar, si realment el que el preocupa és una cosa grossa, una cosa important.

35:36

De vegades, acompanyar és tan senzill com escoltar amb tota l’atenció de què siguem capaços. I amb això no sempre el procés d’acompanyar ha de durar una hora i mitja. De vegades pot ser un moment, de vegades pot ser amb tres simples comentaris, pot durar tres minuts el procés d’acompanyament. En algunes ocasions, apel·lar a les virtuts que en tal moment serien bones companyes per a aquesta persona. Però no arrasar nosaltres com un tsunami i aportar-les nosaltres: “Tu el que has de fer és ser valent”. No. Doncs potser és més efectiu demanar-li: “Escolta, quina seria l’eina que més t’ajudaria ara mateix? Quina seria la virtut que et serviria més en aquest moment?”. Aquest és el procés de l’acompanyament i una mica… Saber com exercir-lo és important. I sobretot crec que de vegades és quasi més important saber com no l’hem d’exercir. Cada persona té la capacitat d’anar cercant i d’anar transitant el camí cap a les seves pròpies superacions i les seves pròpies resolucions. Aquestes són les cinc estratègies del Projecte Virtuts.

37:00
Esther Herranz. En relació amb això que has explicat de parlar del llenguatge de les virtuts, ressaltes la importància de com parlàvem als nostres fills, una cosa que a mi em sembla essencial, i de com aquest llenguatge ens ajuda a construir la nostra personalitat. Ens podries parlar una miqueta més d’això?

37:17
Rosa Rabbani. Això és un tema importantíssim, Esther. Fixa’t que les persones, els éssers humans, quan naixem no tenim una identitat. No hem desenvolupat una imatge de nosaltres mateixos. És amb el pas del temps que anem desenvolupant aquesta imatge. Aquesta imatge de qui som i de com som, i ho fem d’una manera curiosa, ho fem gràcies a les persones que ens envolten. I com ens ajuden les persones que ens envolten? Doncs ho fan a través del llenguatge, ho fan una mica a través de les paraules amb què ens descriuen, les paraules amb què es dirigeixen a nosaltres, perquè nosaltres mateixos no tenim la capacitat de mirar-nos. Ens calen les persones que ens envolten per saber com som. Però, és clar, si els termes, el llenguatge amb què les persones que ens envolten es dirigeixen a nosaltres són, per exemple, “pocatraça”, “maldestre”, “aturat, que ets un aturat, si no t’espaviles, no arribaràs enlloc a la vida” o “pesat”, “mare meva, però que pesat que arribes a ser”. Quan aquests són els termes amb què nosaltres ens dirigim a una altra persona, ja siguin els nostres fills de l’edat que sigui o qualsevol altra persona, d’alguna manera és com si li estiguéssim posant un mirall al davant i s’hi estigués veient reflectit. Així és com li estem dient que ell és. Aquesta és la imatge que forjarà de si mateix, aquesta és la identitat que desenvoluparà.

39:10

Però què passaria si quan ens dirigim a algú féssim servir el llenguatge de les virtuts? Què passaria si nosaltres fem referència a “perseverant”, “responsable”, “flexible”, “valent, “amable”, “creatiu” o tota aquesta sèrie de trets? Què passaria si aquestes fossin les paraules amb què nosaltres ens dirigim a altres persones? Doncs aquesta seria la identitat que serien capaços de desenvolupar. Però fixa’t que important, quina diferència hi ha entre un tipus d’imatge que puc arribar a tenir de mi mateixa i l’altre tipus d’imatge que estem forjant. I qui en aquesta vida no busca tenir una bona imatge de si mateix, una bona identitat? Quin pare o quina mare no vol que els seus fills creixin amb una bona identitat? No una identitat fantasiosa que som el millor de la vida, no, sinó una identitat real, amb les nostres fortaleses del caràcter, però també amb els nostres defectes del caràcter. Aquest és el desig de tothom. I, de nou, posar el nostre focus en les virtuts és el que ens permet poder desenvolupar aquesta identitat moltíssim més positiva. Però si realment volem posar de relleu la importància de desenvolupar un bon caràcter, si realment volem ser conscients de les conseqüències que, tant individualment com col·lectivament, això pot tenir per a nosaltres i per a la nostra societat, realment ens hem de centrar a desenvolupar una cultura del caràcter.

41:12

Una cultura en què desenvolupar un bon caràcter es trobi al centre i que al voltant d’això girin moltes altres qüestions més. I per traduir això a fets, és que això hauria de formar part de l’educació a totes les escoles i a tots es nivells: a primària, a secundària… Que això se sistematitzi d’alguna manera. Com a exemples i com a experiències, jo te’n podria explicar moltíssims. Per exemple, una mestra explicava que, després d’haver passat per una formació al Projecte Virtuts, havia tractat de dur a la pràctica, de treballar a classe, amb els seus alumnes de sis anys, algunes qüestions relatives al projecte. Aleshores, després d’un temps d’anar-ho treballant, explicava que un dia havia preguntat a un dels seus alumnes: “Escolta, tu quina diries que és la teva millor virtut? Quina diries que és la teva fortalesa del caràcter?”. I deia que el nen va pensar durant un instant i va dir: “L’autenticitat”. Ostres! La seva mestra li va dir: “Vaja, quina virtut més gran per a un nen tan petit, no? I com ho penses? Per què? Què et fa pensar que aquesta sigui una de les teves majors fortaleses, del teu caràcter? L’autenticitat”. I el nen va contestar sense dubtar: “Perquè a l’esbarjo tots els meus amics juguen a futbol. I a mi de vegades no m’agrada jugar a futbol, no em ve de gust i m’és igual què pensin els meus amics”.

43:06

Mira, probablement, tu i jo juntes reflexionant una bona estona, potser, no seríem capaces de definir d’una manera tan senzilla, però d’una manera tan indiscutible, com sovint ho són les lògiques de la canalla, una virtut com l’autenticitat, però com qualsevol altra virtut. Quan aquestes paraules comencen a formar part del seu llenguatge, ells de seguida són com esponges que capten. Hi ha estudis preciosos que s’han fet amb canalla molt petitona, d’aproximadament uns cinc anys, a qui exclusivament se li dona una explicació sobre com funciona el nostre cervell. Bàsicament, se’ls explica el concepte de neuroplasticitat del cervell en paraules que un nen de cinc anys pugui entendre. Se’ls explica que quan nosaltres focalitzem l’atenció a desenvolupar la virtut que vulguem desenvolupar i amb això ens anem entrenant, anem practicant aquesta virtut, realment la podem arribar a desenvolupar. I aquest procés de canvi i de transformació que s’observa en aquesta canalla… Imagina’t, si als adults ens ajudessin a adonar-nos de totes aquestes qüestions i generéssim consciència sobre el poder que tenim sobre nosaltres mateixos, sobre les persones que ens envolten i sobre totes les coses que som capaços de fer i que ni ens n’adonem de vegades. No som conscients de què podem realment arribar a aconseguir i en quin tipus de persona ens podem arribar a convertir.

45:02
Esther Herranz. Parlant d’adults, al teu llibre ‘Educar el caràcter’, parles de vuit virtuts que consideres essencials per a qualsevol persona avui dia. Quines són aquestes vuit virtuts?

45:13
Rosa Rabbani. Doncs la primera virtut que posaria de relleu, crec que és la primera que apareix al llibre, seria la de l’altruisme, que no és més que reflectir en acció les virtuts de l’empatia i la compassió. Aquesta virtut ha vingut a canviar la nostra visió de la realitat que crèiem dels humans, perquè amb el descobriment de com funcionen les nostres neurones mirall i també amb l’exemple de moltíssimes persones que, al llarg de la història, han sigut capaces d’explicar-nos o de deixar-nos un llegat, de deixar-nos unes històries en què, de manera absolutament desinteressada, han sigut capaces de contribuir a la millora de la vida de moltíssimes altres persones… Tot això posa al centre de l’interès i al centre del caràcter aquesta virtut, la de l’altruisme. També tenim la virtut de la superació. Hi he volgut aprofundir perquè la clau de la superació és on situem l’objecte de la nostra superació. Si aquest objecte està situat al nostre interior, doncs sempre ens voldrem superar a nosaltres mateixos. Voldrem fer les coses millor que com fins ara hem sigut capaços de fer-les. Fins aquí, meravellós. És una manera fantàstica de voler-se superar a un mateix. El problema ve quan situem aquest objecte de superació fora de nosaltres, quan el que ens proposem és superar una altra persona.

47:05

El que en realitat estem fent és, com jo en dic, fer-nos la traveta a nosaltres mateixos, perquè és com ficar-nos en una trampa. En una trampa que és prou perversa, perquè ens fa entrar en un bucle de gelosies i d’enveges que realment genera molt de patiment i genera, sobretot, moltíssim bloqueig. Paralitza en sec el nostre procés de creixement i no deixa de ser aquesta trampa. Perquè, a la fi, per molt bé que siguis capaç de fer-ho, sempre hi haurà algú que sigui més que tu o que ho faci millor que tu, que sigui millor que tu o que tingui més que tu. Per tant, tenir com a referència altres persones per poder nosaltres saber com volem arribar a ser és, certament, una trampa on no ens hauríem de ficar. Després parlo també d’una altra virtut que per a mi és molt important, i és la de l’esperit del servei. A l’àmbit de la psicologia, tu ho saps, Esther, hi ha moltes classificacions sobre les necessitats bàsiques humanes, però a totes elles, d’una manera o d’una altra, se’ns parla que hi ha una necessitat bàsica que tenim tots els éssers humans, que és la de contribuir, que és que allò que nosaltres som capaços de fer sigui útil per a alguna persona que no siguem només nosaltres. I a tots els àmbits de l’activitat humana podem fer aquesta contribució, podem servir a molts dels àmbits de la nostra vida.

48:56

Què més? Una de les virtuts en què em focalitzo és la creativitat. La creativitat és un tret del nostre caràcter i, si tots els trets del caràcter els posseïm en potència, això vol dir que tots els éssers humans podem arribar a ser ben creatius. No en el mateix, cadascú en el seu propi àmbit, en els seus propis talents o en les seves pròpies afinitats. Però tots podem arribar a desenvolupar aquesta creativitat. I això no és privatiu de l’àmbit artístic o de l’àmbit literari, que és una mica la imatge que tenim de la creativitat, que els creatius es mouen una mica en aquests contextos. Es pot ser creatiu fent moltíssimes altres coses. Per exemple, com a psicòloga, de vegades, en alguns casos que m’arriben a la consulta m’he d’escalfar el cap per pensar alguna manera creativa d’intervenir-hi, perquè les maneres tradicionals resulta que no funcionen. I si no funcionen, cal passar a la segona opció. I la segona opció ha de ser necessàriament més creativa. Fixa-t’hi, la creativitat, precisament jo, que crec que la creativitat no és una de les meves grans fortaleses del caràcter, però el cert és que, si hi focalitzem les energies, qualsevol de nosaltres pot arribar a crear, sempre que s’acompleixin una sèrie de condicions, en qualsevol de les activitats de què s’ocupa cada persona.

50:38

Una altra virtut importantíssima, i en la qual també crec que avui la ciència fa algunes aportacions interessantíssimes, és la confiança. La confiança té tres cares: la de confiar en nosaltres mateixos, la de confiar en la resta i en el fet que les coses no han d’anar malament, que tot anirà bé, i també en la de ser confiables, fer-nos dignes de la confiança dels altres. Doncs el que la ciència ens diu sobre la confiabilitat és el fet que és o promet ser, els estudis indiquen que ho serà, una de les nostres monedes de canvi més importants al futur. Per què? Doncs fixa-t’hi, perquè avui dia som capaços de fer una compra sense tenir la menor idea de… Vull dir, pagar. Pagar per alguna cosa que no tenim ni la menor idea de si ens arribarà o no ens arribarà o, si ens arriba, en quines condicions ho farà. O de com caram ens arribarà. Som capaços de ficar-nos al cotxe d’un autèntic desconegut. Fa quatre dies, com aquell qui diu, hauria sigut impensable que poguessis viatjar al cotxe d’una persona que no coneixes absolutament de res. O, per exemple, anem a casa de gent que no coneixem de res, a l’altra banda del món. I per què ho fem? I com som capaços de fer-ho? Doncs la manera en què som capaços de fer-ho es basa en la confiança. Qui de nosaltres no ha llegit els comentaris que fan els usuaris a qui tampoc coneixes de res, però que posen els seus comentaris sobre el producte o sobre el servei en qüestió? Això és la reputació d’aquest producte.

Conocerse a uno mismo, la clave de un buen carácter. Rosa Rabbani
52:34

És la reputació de la persona que hi ha al darrere d’aquesta venda, d’aquest servei o d’aquest intercanvi. La reputació i, en definitiva, la confiança que generem les persones, és una mica el que els darrers estudis indiquen que serà una moneda de canvi importantíssima al futur. De quines virtuts més parlo al llibre? Parlo de la gratitud. Crec que s’ha parlat molt als darrers anys sobre la gratitud i segurament hi ha poques persones que dubtin dels grans beneficis d’una pràctica tan petita, si es duu a terme de manera sistemàtica. Això si no és que algunes persones ho han convertit ja en part de la seva actitud, de la seva mirada davant la vida. Ve a aportar millores en tots els aspectes de la nostra vida. Millores físiques, millores mentals, emocionals i també espirituals. Aleshores, bé, hi ha alguns autors que comencen a dir que patim, sobretot a Occident, i això ens toca de ple a nosaltres, i és que patim el que han anomenat el trastorn per dèficit de gratitud. I és el fet que disposem de tantes coses que ho oblidem, que ho donem per fet, que donem per suposat que tot això és normal i que sempre ho seguirem tenint. I no ens fixem en com de privilegiats som, com de rica i d’abundant és la nostra vida, i això ens fa ficar-nos en un cercle d’escassesa i de pobresa.

54:31

Perquè si no som capaços de revaloritzar tot el que som i tot el que tenim i ho passem per alt, doncs no serem capaços de viure tots aquests beneficis de la gratitud. La següent virtut seria la del perdó, aquesta que ens costa tant. Tant rebre-la com exercir-la ens costa moltíssim, perquè aquest ego que tenim tots ens diu: “No, primer jo, la raó la tinc jo i no he de demanar perdó”. Perquè la idea que tenim una mica és que exercir el perdó, perdonar, té a veure amb l’altre. I no és així. I no ho sabíem fins no fa gaire. Alguns, segur, alguns de molt privilegiats, ho intuïen, però la majoria de les persones no teníem la idea tan clara que el perdó no té a veure amb l’altre. Té a veure amb un mateix. Jo, de vegades, en plena discussió, per fer la guitza, dic al meu marit: “Bé, d’acord, no passa res, jo et perdono”. “Com que em perdones?”. Però el perdó poc té a veure amb l’altre. El perdó ens allibera a nosaltres, perquè l’altre de vegades no té ni consciència que està sent perdonat per mi, ni tan sols a vegades que hi hagi alguna cosa per perdonar, perquè de vegades no és conscient d’haver fet res que sigui susceptible de ser perdonat. Aleshores, amb qui realment té a veure és amb nosaltres: és a un mateix a qui allibera el perdó. És aquesta alliberació que nosaltres sentim.

56:21

I el perdó té també les seves tres cares, igual que la confiança, el fet de perdonar algun dany que ens hagin fet, el fet de demanar perdó per alguna cosa que haguem pogut fer nosaltres i el de perdonar-nos també a nosaltres mateixos, que és un part molt important d’aquesta virtut, perquè aquest crític ferotge interior que tots portem de vegades no ens deixa exercir el perdó amb nosaltres mateixos. I sabem, perquè també ja ens ho diuen molts científics avui dia, que saber alliberar-se, saber perdonar, i no em refereixo al “jo perdono, però no oblido”, perquè això en realitat és que no és exactament un perdó profund; alliberar-se realment té moltíssims beneficis a la nostra vida i al nostre benestar. Per acabar, una virtut també essencial que poso de relleu al llibre és la fortalesa interior. Fixa’t que vivim en un entorn on tenim molt arrelada una fal·làcia, una enorme fal·làcia que, a més, és nociva i perillosa. I és el fet de pensar que el patiment en aquesta vida no només es pot, sinó que a més s’ha d’evitar. I això ens ho tracten de vendre per totes bandes, però no respon a la realitat i, això no obstant, ens ho creiem.

58:08

I com que ens ho creiem, doncs anem una mica com ànimes en pena, vagant per allà, sentint-nos malament, generant molt de malestar pels problemes que hem de travessar. Però a això li afegim, a més, el remordiment que ens suposa no ser capaços d’evitar aquest malestar o d’evitar aquest patiment. El dolor, els conflictes, els errors, les desavinences, les pèrdues, el malestar… El patiment, en general, forma part de la vida humana, forma part de la naturalesa humana. I així ha de ser, perquè això té la seva pròpia saviesa. Això té la seva pròpia funció. Perquè el fet que anem afrontant totes aquestes situacions al llarg de la vida, de problemes i de dificultat, és el que ens ajuda a desenvolupar aquesta virtut de la fortalesa interior. Si ara cadascun de nosaltres reflexionéssim sobre totes les coses importants que posseïm a la nostra vida, ens han vingut amb molt d’esforç i, de vegades, amb molt de patiment. I si no, que cadascú en vagi fent les seves pròpies reflexions. Fixa’t que no hi ha vida si no és a través dels dolors del part. No hi ha fruits de l’arbre, mira, els arbres de la història que explicàvem abans no serien capaços de donar els seus fruits si no fos perquè en algun moment la llavor s’esqueixa i això fa que germini, que creixi, que es converteixi en un arbre i que doni molts fruits. Moltes de les coses importants que vivim a la nostra vida han de passar necessàriament per moments de patiment que, evidentment, no busquem i no és una qüestió de fer penitència. La cosa no va per aquí. Però són necessaris i és millor entendre’ls bé perquè ens hi puguem aliar, per poder desentranyar les lliçons i els misteris que amaguen a dins.

01:00:18
Esther Herranz. Rosa, moltíssimes gràcies per tots els teus consells. Ha sigut molt interessant i realment pràctica la teva invitació a reflexionar i a pensar sobre tot això i, sobretot, ha sigut un plaer escoltar-te. Gràcies.

60:31
Rosa Rabbani. El plaer ha sigut meu. Moltíssimes gràcies per l’oportunitat de tenir aquesta conversa tan significativa i tan enriquidora també per a mi, Esther, moltíssimes gràcies.