Generated with Avocode.Path Generated with Avocode.Rectangle CopyRectangleIcon : PauseRectangleRectangle Copy

La dansa de les abelles

Gerardo Pérez

La dansa de les abelles

Gerardo Pérez

· Apicultor i mestre

L'apicultor i mestre Gerardo Pérez ho té clar: l'amor a la natura ve pel coneixement. "Tots els animals són meravellosos, fins al cuc més fastigós. Tots són increïbles ... si els coneixes ", afirma. Ell va començar a treballar amb les abelles fa més de 30 anys, però continua fascinant-cada dia amb elles: "Les abelles són grans desconegudes. Formen societats complexes i perfectament organitzades, de les que els éssers humans podríem aprendre molt", explica.

"La desaparició de les abelles és un problema molt greu per a la humanitat", afegeix. I és que es calcula que aquests petits insectes són els responsables de la pol·linització d'un terç de l'alimentació mundial: "És molt probable que els productes químics hagin debilitat el sistema immunològic de les abelles. Els científics estan molt preocupats perquè les conseqüències podrien ser greus per al planeta".

Després d'estudiar Magisteri a Madrid, Gerardo Pérez va ficar a la maleta la seva vocació de mestre i va posar rumb a una vida rural, allunyat de l'soroll urbanita. Va arribar a l'espectacular paratge de la Serra de Gredos i allà va crear una cosa única: el 'Aula Museu de les Abelles', un centre d'educació mediambiental on nens i grans poden descobrir l'apassionant món d'aquests insectes: "Crec que l'amor a la natura ve pel coneixement. Només la podrem estimar i respectar si la coneixem", conclou.


Creant oportunitats

Gerardo Pérez

L'apicultor i mestre Gerardo Pérez ho té clar: l'amor a la natura ve pel coneixement. "Tots els animals són meravellosos, fins al cuc més fastigós. Tots són increïbles ... si els coneixes ", afirma. Ell va començar a treballar amb les abelles fa més de 30 anys, però continua fascinant-cada dia amb elles: "Les abelles són grans desconegudes. Formen societats complexes i perfectament organitzades, de les que els éssers humans podríem aprendre molt", explica.

"La desaparició de les abelles és un problema molt greu per a la humanitat", afegeix. I és que es calcula que aquests petits insectes són els responsables de la pol·linització d'un terç de l'alimentació mundial: "És molt probable que els productes químics hagin debilitat el sistema immunològic de les abelles. Els científics estan molt preocupats perquè les conseqüències podrien ser greus per al planeta".

Després d'estudiar Magisteri a Madrid, Gerardo Pérez va ficar a la maleta la seva vocació de mestre i va posar rumb a una vida rural, allunyat de l'soroll urbanita. Va arribar a l'espectacular paratge de la Serra de Gredos i allà va crear una cosa única: el 'Aula Museu de les Abelles', un centre d'educació mediambiental on nens i grans poden descobrir l'apassionant món d'aquests insectes: "Crec que l'amor a la natura ve pel coneixement. Només la podrem estimar i respectar si la coneixem", conclou.


Creant oportunitats

Transcripció

00:10
Gerardo Pérez. Gràcies. Em dic Gerardo Pérez i soc d’un poblet de la Vall del Tiétar, a Gredos, que s’anomena Poyales del Hoyo. Bé, soc aquí amb vosaltres avui perquè soc apicultor des de fa uns 45 anys. Però, abans de tot això, vaig estar fent Magisteri, aquí a Madrid. És a dir, soc professor també. Però, bé, quan era aquí, vaig trobar una parella, que és la meva dona, i bé, d’alguna manera, la vaig enganyar perquè vingués amb mi, allà, a la Vall del Tiétar, a viure al camp i del camp. Una cosa molt bonica, però bastant complicada, difícil per obtenir recursos, sobretot si no tens diners, no tens res, ho compreneu?

00:48

Nosaltres vam acabar Magisteri i vam anar cap allà sense res, no teníem res. Però, bé, érem una mica hippies, hippies sense diners, no els de Califòrnia, els d’aquí, d’Espanya. Hi havia una moda en aquell moment, una mica de tornada a la natura, de gent jove que volia tornar a marxar a la natura a viure al camp i del camp. I nosaltres érem uns d’ells.

01:10

Vam intentar viure com més allunyats millor de la societat. Vam buscar finques per allà, a Gredos. No sé si la coneixeu, és una muntanya molt bonica, i volíem anar tan lluny com fos possible dels pobles i de la gent, allà, a viure com més lluny millor. Doncs el meu pare tenia allà una petita finca, on som actualment, molt petita, plena de bancals, a mig vessant de Gredos. Un lloc molt bonic. I, bé, em vaig atrevir a plantejar-li que volíem viure allà a la finca. Bé, finalment, hi va accedir, i allà hi havia una caseta per posar el ramat, per posar els porcs, les gallines i més, una cosa molt rústica. I ell era paleta, estava ja a punt de jubilar-se. I va accedir a fer-ho, i ell posava els maons i nosaltres fèiem el material.

01:56

Transportàvem els maons amunt i avall, la meva dona i jo. La cosa és que viure al camp és molt bonic, però, sobretot, si no tens recursos, és difícil. Aleshores, en principi, vam fer de tot. Totes les feines que us podeu imaginar, de peó de paleta a fer carbonet d’alzina. Sabeu què és el carbonet d’alzina? Per escalfar els brasers. No ho havíem vist fer mai. Doncs ho vam fer nosaltres i en veníem després pels pobles. Vaig treballar netejant la muntanya, en la conservació de la muntanya, vigilant la muntanya també, tot tipus de feines que us podeu imaginar, collir figues, collir olives. Vull dir que va ser dur, però bé, una de les possibilitats que hi havia, dels recursos que hi havia allà en aquell moment i que atreia bastant eren les cabres.

02:41

Les cabres ocupen molt de temps. Has d’estar tot el dia amb elles. Fan una mica d’olor, també, les cabres. Calia ser tot el dia amb elles, ocupaven molt de temps i no em deixaven fer altres coses, i finalment se’ns va ocórrer el tema dels ruscs. Els ruscs, les abelles, són molt diferents, en principi, perquè el rusc no necessita que siguis tot el dia amb elles. Les abelles són bastant més intel·ligents que les cabres, tot i que són més petites. Aleshores, elles van i venen soles. No cal anar al matí a soltar-les ni a tancar-les a la nit ni res d’això, elles soles es cuiden, elles soletes. I això és un avantatge.

03:10

Em permetia fer altres coses. Nosaltres som autodidactes. He après a força de picades, que s’aprèn molt quan piquen les abelles, no us ho podeu imaginar. I després, a força d’estudiar i de llegir. Això és molt important també. Nosaltres, quan hi vam anar, a la Vall del Tiétar, i vam tenir les primeres abelles, vam comprar uns ruscs i vam seure a la porta. No us ho podeu imaginar. Quina sorpresa! Quina cosa més extraordinària! Seure a la porta, amb les abelles allà, tranquil·lament, veient com venen milers d’abelles, algunes amb el pol·len vermell a les potetes, d’altres amb el groc, el blau, el marró, el gris, diferents plantes, s’allunyen més de cinc quilòmetres, venen, treballant pel seu rusc, pel seu bé i del seu rusc. I, bé, un rusc, veritablement, és un jardí allà concentrat, tot posat allà. Milions de flors hi ha allà.

03:58

En aquell temps vam tenir dos fills, ja són grans, ja soc avi, i la cosa va anar millorant. Vam comprar més ruscs després, i uns anys més tard, l’any 97, vam fer una aula museu d’abelles, un centre de natura que segueix funcionant encara. Fa ja 23 anys que és obert, es troba allà, a Poyales del Hoyo, i us convido a anar a veure’l quan vulgueu, perquè és una autèntica meravella, ja ho veureu. I, bé, doncs l’aula ha funcionat molt bé. La veritat és que hi han passat milers de persones, i hi segueixen passant, i estem molt contents perquè fem un treball extraordinari que ens agrada, que és molt gratificant i, a més, ens permet menjar, que no és poc, que no està malament. I per això soc aquí avui amb vosaltres en aquest moment.

“Conocer la naturaleza es amarla”. Gerardo Pérez, apicultor y maestro
04:44
Miguel. Jo et volia preguntar una cosa, perquè sempre he sentit que les abelles tenen un paper molt important a la natura. Et volia preguntar per què.

04:58
Gerardo Pérez. En aquest planeta habiten crec que aproximadament un milió d’espècies d’insectes, tots pol·linitzen. Però hi ha uns éssers molt especials, que són les abelles. Generalment, quan parlem de les abelles, parlem d’aquestes, les de la mel, les que tots coneixem, oi? Però es coneixen unes 20.000 espècies d’abelles diferents, és a dir, que imagineu-vos-ho. El que ocorre és que la immensa majoria són solitàries, viuen soles. Són poc socials, hi viuen unes poques. I, després, hi ha un grup d’abelles que són altament socials, que viuen en grans societats, com aquestes que coneixem, les de la mel, l’“Apis mellifera”, bé. I elles, és clar, fan un treball extraordinari a la natura perquè pol·linitzen, fecunden les plantes. Sabeu en què consisteix la pol·linització, oi?

05:32

Les plantes amb flors necessiten un vector que introdueixi el pol·len, que és l’element masculí fecundant que es troba a les anteres, i vagi a l’estigma perquè doni fruit i doni llavors, per existir. I aquest treball el fan les abelles com ningú. Aleshores, en aquest sentit, són molt importants, perquè elles permeten… La diversitat botànica que hi ha és, en gran part, gràcies a les abelles. I, a més, en aquest moment, es considera que les abelles són responsables de més d’un terç de la producció mundial d’aliments. Imagineu què és això. Més de la tercera part de l’alimentació mundial és deguda a les 20.000 espècies d’abelles que existeixen. A més, elles són creadores de paisatge i mantenidores del paisatge, són uns éssers extraordinaris, les abelles, ara ho veureu.

06:18

Però n’hi ha algunes que són solitàries, abelles solitàries. Viu una abelleta només, té un niu i pon dos o tres ous i prou. I aquesta abella, moltes d’elles, viuen exclusivament d’una planta, d’un tipus de planta, d’una espècie. I aquesta planta depèn d’elles. Si aquesta abella desapareix, desapareix la planta. I si desapareix la planta, desapareix l’abella.

06:35

Imagineu-vos que important, oi? Mireu, una cosa curiosa que podeu veure a YouTube, entreu a YouTube, vosaltres feu això molt bé, oi? I hi poseu: “El silencio de las abejas”. Està gravat a la Xina. A una comarca de la Xina es dediquen al monocultiu de peres. Tenen milers i milers d’hectàrees de pereres. Tot són peres. Sabeu que els monocultius són propensos a la proliferació de les plagues? Bé, ells, per combatre les plagues de les peres, hi posen plaguicides, productes químics. Han mort les abelles, les mosques, les papallones, les vespes. Bé, ara no tenen pol·linitzadors naturals. Sabeu com ho fan? A mà.

07:09

El problema és que no funciona, no és eficient. Si funcionés, doncs seria magnífic. Però no funciona. Aquest és el problema. Mireu, una altra cosa curiosa, ja s’estan construint drons per pol·linitzar les flors. Potser dins de poc, quan anem al camp, en lloc de veure abelles, veurem els drons. Serà més divertit… No serà més divertit, oi? Serà molt trist si això arriba a ocórrer, esperem que no.

07:35

Les abelles són importantíssimes, són úniques. Fan un treball increïble a la natura. Veureu com ho fan, ara veurem vídeos de com pol·linitzen, com treballen, i comprendreu que mereixen tot el nostre respecte. Són uns éssers extraordinaris.

07:50
Pedro. Hola, Gerardo. Jo em preguntava quines eren les amenaces per les abelles i què podem fer per ajudar-les.

07:57
Gerardo Pérez. Gràcies. En aquest moment, les abelles estan patint una crisi com potser no l’han conegut mai a la història, almenys, des que l’home està en contacte amb ella, fa almenys ja 10.000 anys. Fixeu-vos que tenim la sort, a Espanya, de tenir el primer document de la relació de l’home amb les abelles. És en un petit poble de València, que s’anomena Bicorp, a la cova de l’Aranya, en un refugi prehistòric del neolític, de fa uns 10.000 anys. Allà es veu una figura, que sembla que és una dona, escalant, pujant a agafar mel. Sembla que va amb una mena de cistell, i algú, des de baix, l’ajuda. Al Nepal ocorre encara així. Els recol·lectors de mel s’enfilen per uns penya-segats immensos. Hi ha altres espècies d’abelles diferents, però bé, bàsicament iguals, i s’enfilen per agafar la mel.

08:43

Doncs igual, se segueix fent encara, fixeu-vos que curiós. Doncs Espanya té la sort de tenir el document més antic que es coneix de la recol·lecció de les abelles. Bé, en aquest moment, les abelles, heu sentit que estan desapareixent o que desapareixen, que ho estan passant malament. I és cert, desgraciadament, és cert.

09:00

L’any 85, fa ja 35 anys, va arribar a Espanya una paparra, un àcar diminut que s’anomena “varroa”. Eren paràsits, aquests animalons, d’una espècie d’abella “mellifera” que habita al sud-est asiàtic, és a dir, era una malaltia d’una abella d’Àsia. Aquestes abelles nostres no el coneixien, però a causa de la globalització dels humans… Sabeu què és la globalització, oi? Doncs, bé, l’home porta abelles amunt i avall, i es van posar en contacte aquelles abelles amb les nostres. Bé, doncs en aquests anys, a mitjan segle passat, més o menys, aquest paràsit va entrar en contacte amb la nostra espècie i ja es troba a tot el món.

09:32

Aquests anys, han destruït milions i milions de ruscs a tot el món als apicultors. Ho segueixen fent, i cada cop més. I, a més, es combaten amb acaricides, amb productes químics sistèmics, i és molt probable que, a les abelles, els hàgim debilitat el sistema immunològic, que és el pitjor que els podia ocórrer a les abelles. Tractaments químics massius a l’agricultura, cada cop més i més potents. L’estrès de l’apicultor també per explotar-les tot el que pot. Transgènics, monocultius a gran escala. El canvi climàtic. La vespa xana asiàtica, heu sentit a parlar de la vespa xana?

10:07

Aquests animalons també són altament socials, són molt intel·ligents i cacen abelles. Aquí, a Espanya, en tenim una altra també, la vespa xana europea, la “vespa crabro”, que també caça abelles. Mengen mosques, vespes, papallones, aranyes i tota mena d’insectes. Fan un treball extraordinari a la natura, controlen plagues, en mantenen el control, l’equilibri ecològic, però mengen abelles i van als ruscs perquè és més fàcil, és clar, tot el menjar aquí concentrat, doncs van allà i les maten. Bé, aquests animalons han arribat fa 16 anys exactament al port de Bordeus, a França, en algun contenidor de fusta o de ceràmica, no se sap exactament bé. Ja són per tot França, han passat a Anglaterra aquests 15 anys, han arribat a Alemanya, Suïssa, França, bé, França ja està ocupada, Itàlia i aquí a Espanya, des del Sistema Central cap amunt, ja està tot ocupat.

“Conocer la naturaleza es amarla”. Gerardo Pérez, apicultor y maestro
10:56

Bé, tot això i algunes coses més fan que ara a l’apicultor se li morin el 30, el 70 o el 100 % dels ruscs. No sabem de què ni què fer. Els ruscs estan aparentment bé, tu els veus bé, però bé, hi tornes dos mesos més tard i resulta que no hi ha abelles, ni una. Allà hi ha les bresques amb la mel, ni una abella, com si no haguessin habitat allà. No havia ocorregut mai això. Amb altres malalties, que hi ha altres malalties, tu veus restes, veus cadàvers, aquí no n’hi ha. No hi ha testimonis. Ni una abella. Que curiós.

11:27

Espanya té entre dos milions i mig i tres milions de ruscs censats, és el país que més en té de tota la comunitat, i se’n moren de mitjana més del 30 % cada any. Imagineu-vos-ho, 750.000 ruscs. Una passada, una passada. Aquesta malaltia s’anomena síndrome de despoblament dels ruscs. No hi ha una malaltia concreta, en són diverses que interactuen. És això, el sistema immunològic debilitat, la “varroa”, que és fonamental, és clar, és molt important, els tractaments químics a l’agricultura. Tot això interactua, es potencien entre si, no sabem com, i se’t moren tots els ruscs sense saber de què ni què fer. Cada cop pitjor, a més. La cosa és veritablement molt seriosa.

12:13

S’investiga, tot això s’està investigant, és clar, però jo crec que no suficientment, com ocorre amb totes les coses, oi? Aquesta és la solució, la investigació. Hem de confiar en la ciència, no hi ha més opció. I esperem que aviat es trobi una solució a aquest tema. Perquè, si no, les conseqüències seran molt greus. Aquest tema que estic explicant, la desaparició de les abelles, és un altre problema greu que té la humanitat. Els científics estan molt amoïnats amb aquest tema. No és una cosa banal, és molt seriós. Un altre problema més que té la humanitat. Bé, què podem fer nosaltres? Doncs és clar, respectar les abelles. Evidentment, no contaminar, no llançar productes químics al camp, respectar-les, si les veiem, no matar-les, per descomptat, no apropar-se als ruscs i destruir-los, llançar pedres ni coses d’aquestes, perquè ens picaran, a més, i els molestes.

12:57

Però, sobretot, conèixer-les. L’amor a les coses, a la natura, a les abelles, ve pel coneixement. És així. Si coneixem una cosa, la podem estimar i respectar. Si no, no la respectarem.

13:12
Candela. Hola, em dic Candela i, bé, a mi sempre m’han cridat l’atenció les bresques, i et volia preguntar com les construeixen i per què ho fan així.

13:30
Gerardo Pérez. Gràcies. Bé, saps que les abelles són grans arquitectes, oi? Ara veurem per què fan tot això i com ho fan. Però fa 4.500 anys, més o menys, els egipcis van ser els primers apicultors. Les cultures d’Orient Mitjà. I ells ja van aprendre a cultivar les abelles i sabien molt bé què fer amb les abelles. Però, fins que es va descobrir la bresca mòbil… A veure què tinc aquí.

13:57

Això és una bresca mòbil, perquè es pot moure, oi? Bé, fins que es va descobrir la bresca mòbil, que va ser a mitjan segle XIX, totes les abelles que hi havia al món, les que treballava l’apicultor, eren exactament el mateix tipus d’explotació, el mateix tipus de cultiu a tot el món, només variava l’atuell que les contenia. Com que l’atuell per les abelles les proporcionava l’humà, cadascú feia el seu atuell del material que tenia. Per exemple, de suro, aquí a Espanya, que hi havia sureres, de corda a altres llocs, de fang, d’espart, de palla. Però el que hi havia a tots els ruscs era sempre el mateix. Eren bresques naturals, com aquells ruscs que hem vist anteriorment, ruscs naturals que elles construïen dins l’atuell, els enganxava a les parets i al sostre i quan l’apicultor volia agafar la mel, sabeu què havia de fer? Doncs posava el ganivet, tallava una part de les bresques, les aixafava i n’extreia la mel.

14:36

Però, és clar, destruïa les bresques, treia poca mel, matava abelles, matava larves, era fatal tot això, però no era el pitjor. El pitjor era que l’apicultor no podia mirar a l’interior, és a dir, que no coneixia les abelles, no sabia què passava, què feien, si estaven sanes o malaltes. Però quan a mitjan segle passat es va descobrir la bresca mòbil, doncs ja ho veieu, l’apicultor va al seu rusc i treu d’un en un totes les bresques. I aquí ho veiem tot, qui és la reina, les larves, si estan sanes, malaltes, què fan…

15:00

Això permet estudiar-les i conèixer-les i, a més, permet extreure la mel sense haver-los de destruir, perquè van a la centrifugadora, uns bidons on s’introdueixen les bresques, es fa girar la manovella o es posa el motor en marxa. Bé, això gira ràpidament dins el tambor i la força centrífuga expulsa la mel contra les parets. A poc a poc, llisca al fons i, per l’aixeta, al pot, i la bresca buida torna al rusc perquè les abelles l’utilitzin un altre cop. Això ha revolucionat l’apicultura.

15:27

A la mateixa bresca podem veure que hi ha mel i larves. Hi pot haver mel i larves, però si en té, les tornem al rusc, perquè les larves a la centrifugadora, us ho podeu imaginar, oi? Es moririen, però se’ls reconeix, no hi ha problema. Ara, si té només mel i la volem extreure, també té abelles, les hem de treure d’aquí, perquè si no, és clar, ens atacaran, ens picaran, ens molestaran i, a més, moriran. Sabeu que moren quan ens piquen. Després ho veurem.

15:50

Així que, per això, l’apicultor fa el següent. Per això, doncs tenim aquesta eina tan senzilla, elemental, el fumador, la manxa de l’apicultor. Es tracta de produir fum fred per no cremar-les. Bé, com que ens trobem al camp, generalment, aquí posem palla, fulla seca, s’encén i donem una mica de fum a les abelles. El fum, a les abelles, no creguis que les ensopeix, ni les mata, ni les adorm. Això és un repel·lent que els molesta moltíssim, com a nosaltres. Permet manipular-les, entre moltes cometes. Però aquesta eina és la més important de l’apicultor. Elemental, si no hi ha fum, us asseguro que no hi ha apicultura. Te n’atacarien milers, moren milers, i les abelles, tard o d’hora, et maten. Pots anar vestit com vulguis, que et maten. No us ho podeu imaginar. L’eina més important.

16:37

Bé, un cop hem donat el fum, si encara queda alguna abella sobre la bresca, sobre el seu rusc, amb un raspallet elemental que hi ha per aquí, s’escombren les que hi ha aquí i les altres per aquí, sobre el seu rusc i llestos. Però quan les abelles omplen les cel·les de mel, la tapen, l’operculen. Cal treure-ho amb uns ganivets, tallar la capeta de cera perquè surti a la centrifugadora. Es talla, s’introdueix a la centrifugadora i ja ho tenim.

17:07

Mireu, les abelles utilitzen les cel·les tant per criar com per emmagatzemar. És a dir, això significa que aquesta cel·la avui pot tenir mel, però en 15 dies tornem, han tret la mel i la reina pon un ou i es cria una abella. I, al contrari, neix l’abella i posen mel un altre cop, el que calgui. Però les cel·les són el bressol de les abelles. Aquí es crien totes, i les han dissenyat i construït segons la forma del seu cos. Però si això s’ha fet segons la forma del seu cos, les abelles s’han equivocat, oi? Veureu que són hexàgons perfectes. Si són hexàgons, heu trobat alguna abella que tingui el cos hexagonal? No, oi? El cos de les abelles és cilíndric. És a dir, que haurien de ser cercles. Per què han fet hexàgons?

17:43

Si observem la bresca a simple vista, és el mateix, aquí, la foto, observem ràpidament que tot l’espai de la bresca està perfectament aprofitat pels hexàgons, oi? Encaixen a la perfecció. Si fossin petits cercles, doncs no. En aproximar tres cercles, al mig hi ha un espai buit desaprofitat, hi ha milers de cel·les al rusc, hi hauria milers d’espais desaprofitats, és a dir, es perdria bastant més espai del que sembla. Però n’hi ha més. Veiem, com sempre, cada costat de l’hexàgon, cada costat es comparteix sempre per dues cel·les. Tots els costats valen per a dos. És a dir, que són adossats perfectes. S’estan estalviant la meitat de la cera, oi? Cada paret val per dos edificis i la meitat del treball i del temps i de l’energia en la construcció. Quant estalviarien si fossin cercles? Molt o gens? Gens. El punt de contacte, la tangent, és insignificant. Però les abelles podrien haver escollit altres polígons que encaixen perfectament, per exemple, quadrats, triangles equilàters, rombes, rectangles, però qualsevol d’ells, com que la larva és rodona, els angles interns es quedarien buits, desocupats. Un altre cop, una enorme pèrdua d’espai. I, com que la larva ha de mantenir 35 graus constants, més o menys, com ara veurem, per aquí, per aquest angle buit, fugiria la calor, els entraria el fred. Hi hauria una enorme pèrdua d’energia.

19:09

En els hexàgons, no. Es troben les unes al costat de les altres, conserven la temperatura, no perden espai, estalvien material. Però hi ha una altra raó més per fer això i no els altres, perquè el perímetre més proper de tots ells en relació amb el cercle és l’hexàgon. És a dir, que no sembla que sigui un error o casualitat, oi? A més, fixeu-vos-hi, les abelles habiten la Terra almenys fa ja 100 milions d’anys. Es va trobar un fòssil fa 16 anys, més o menys, a Birmània, a una mina d’ambre amb l’abelleta més antiga que coneixem. Cent milions d’anys. Però les abelles no van poder començar fent aquesta meravella, oi? Segurament, van començar fent cercles. És clar, què havien de fer? La forma del seu cos. Però què han fet? Han millorat, han canviat, han optimitzat, és a dir, han evolucionat com tots els éssers vius, oi? Fins que han aconseguit aquesta meravella que no és res més que l’arquitectura perfecta. Això l’home ho pot copiar. No hi ha qui ho faci millor. Fixeu-vos si està tan ben construït que, probablement, és l’obra més perfecta que ha construït la vida a la Terra. Aquesta meravella, i està construït per un cervell col·lectiu de milers d’individus, sense caps, sense ordinadors.

20:21

Hi ha un poeta belga que es diu Maurice Maeterlinck. Aquest senyor va rebre el Premi Nobel de Literatura, i té un llibre molt bonic, que jo us recomano, que s’anomena ‘La vida de les abelles’. És molt bonic, és un cant a la vida de les abelles. Deia aquest senyor que si a la Terra vingués un extraterrestre i ens preguntés quina és l’obra més perfecta construïda per la vida a la Terra, li hauríem d’ensenyar la humil bresca de les abelles. Però, a més, hi ha una altra cosa curiosa, les abelles van rematar un bon dia la seva obra fent una cosa que vosaltres ara veureu. Deixaré les bresques, que podeu tocar suaument, són fràgils. Cal olorar-les, veure la forma que tenen, i les posareu així, a contraclaror. I al fons de qualsevol cel·la que mireu, hi ha un secret curiós que hem d’observar.

21:00

A veure. Us ho passo per aquí. A veure per aquí… Qui em sap dir què hi ha al fons de qualsevol cel·la?

21:20

Estem veient cel·les per una cara i hi ha cel·les per l’altra, però com estan les cel·les d’una cara i les de l’altra? Estan totes encreuades, contraposades, capiculades, perquè les abelles han fet exactament el que fa el paleta, perquè el paleta no col·loca els maons o les pedres davant del mur. Què li passaria al mur? Què li passaria al mur? Cau sol. Les abelles han encreuat la cel·la, han multiplicat la resistència de les parets. Aquesta és la rematada de l’obra. Una meravella. A més, podeu observar una cosa curiosa. Totes les cel·les tenen una lleugera inclinació cap a dalt d’uns quatre graus per evitar, per facilitar que no surti la mel, les larves. Construït per un cervell col·lectiu, sense caps, sense ordinadors. Quina meravella! Oi?

22:00
Darío. Gerardo, m’agradaria saber com és la vida de les abelles al rusc. És cert que l’abella reina no fa res i les obreres treballen per ella?

22:10
Gerardo Pérez. Un rusc és un superorganisme que està compost per milers d’individus, les abelles, oi? N’hi pot haver més o menys… A l’hivern, més, unes 20.000 o 30.000 abelles a l’hivern. Un rusc en pot tenir 20.000 o 30.000 a l’hivern i 70.000 o 80.000 a la primavera i a l’estiu. És un superorganisme compost per milers d’individus que es comporten com una unitat biològica, és a dir, com un sol ésser. Podem considerar que cada abella, en realitat, és una cèl·lula del superorganisme, millor que una cèl·lula, una neurona. Exactament com les nostres del nostre cervell per nosaltres. Així és com únicament se’ls pot entendre. A més, és així com es comporten.

22:47

Bé, el rusc està compost, en principi, per tres tipus d’individus diferents, que són diferents segons el sexe, mascle o femella, o segons els treballs que fan al rusc. Sempre, al rusc, hi ha una reina, una, no n’hi pot haver més. Se’ls distingeix per l’abdomen, el té una mica més desenvolupat. És l’única femella que pon ous. La mare de tots.

23:08

Al rusc habiten també els abellots. Són els mascles, els pares. No n’hi ha un, sinó 300, 400 a cada rusc, només, durant la primavera i l’estiu. Hi són en aquell moment per si neix una nova reina a la qual cal fecundar. És a dir, la seva missió és reproductora també, junt amb el rusc. Però la immensa majoria, fins als 70.000, 80.000, 100.000 o més que en pugui haver a un rusc, són obreres. Que són femelles, exactament igual que la reina, però tenen ja els ovaris, els genitals, en una fase d’atròfia bastant avançada i, en principi, no es reprodueixen, elles el que fan és treballar. La reina no té una cel·la especial al rusc per viure, no té un lloc a part, com té, per exemple, la reina de les formigues o de les termites, un lloc especial. Quan neixen, les abelles viuen totes a dalt, sobre les bresques, però ella recorre constantment les bresques del centre del rusc. El centre és la zona calentona, la zona càlida on hi ha generalment la cria.

23:59

Busquen les cel·les que, prèviament, preparen les obreres, que són les que dirigeixen tots els processos que hi ha al rusc. És a dir, que, si algú dirigeix el rusc, oblideu-vos de la reina com a directora, són les obreres perquè són les que controlen la informació, és a dir, les úniques que saben tot el que passa dins i fora del rusc. Ella busca cel·les per dipositar els ous. Sempre està envoltada d’obreres joves, que són les que s’encarreguen de cuidar-la i alimentar-la, i també a les larves. Quan necessita menjar, una obrera jove posa gelea reial directament a la boca de la reina. No pren res més en tota la seva vida que gelea reial, que és el superaliment del rusc.

24:34

I la produeixen les obreres joves amb una glàndula interna del cap. És una glàndula hipofaríngia, està situada entre el cap i el coll, connectada amb la boca, així que, directament, gelea reial a la boca de la reina. Quan la reina expulsa els excrements com tots els éssers vius, una altra obrera els neteja i els retira. Les abelles són higièniques, molt netes, mai una obrera o un abellot ho fan a l’interior, sempre al carrer. Però ella és importantíssima, és única, i el carrer és perillós i, a més, una pèrdua de temps. És a dir, que ella és l’única que ho fa dins. Bé, si corre perill per la seva vida i ho intueixen les obreres, s’hi llancen i la cobreixen, l’oculten, la protegeixen i pon ous constantment. Pocs a l’hivern, ara ho veurem, moltíssims a la primavera i, a més, constantment, la reina segrega una substància que fa una olor diferent per cada reina, una feromona.

25:18

Sabeu que les feromones són substàncies químiques, oi? Nosaltres també la produïm. A elles els serveixen per comunicar-se entre elles. Bé, doncs aquesta feromona de la reina, que ella produeix en una glàndula de la seva mandíbula, de la boca, per trofal·làxia, és a dir, de boca a boca, passa a les altres, ho passen a la boca d’altres germanes, i aquestes, a la boca d’altres i a la boca d’altres, i a través de l’aliment i de boca a boca, la feromona reial, l’olor, arriba a les 80.000 del rusc.

25:42

És a dir, que a cada rusc, tot el món fa la mateixa olor que la reina, la seva mare, diferent de qualsevol altre rusc. Aquest és el seu carnet d’identitat. Així és com es reconeixen totes entre elles. Cada rusc té la seva pròpia personalitat, com nosaltres, exactament igual. A més, els serveix per reconèixer-se. Fixeu-vos que la tardor i l’hivern és època d’escassetat, hi ha poques flors. Elles són molt actives, són molt treballadores, oi? Quan van al camp i no saben què fer, es dediquen a visitar els ruscs veïns amb la intenció de robar-los la mel. Quan no tenen res a fer, a la casa de la veïna. Però, és clar, totes fan el mateix, totes saben què passa. A les èpoques d’escassetat, a la porta de cada rusc, que generalment és un forat petit, es col·loquen vuit, deu obreres guardianes, soldats, i a tot el món que entra li demanen el carnet d’identitat, les feromones, amb les antenes, on tenen els sentits, les toquen, les oloren i les identifiquen.

26:28

Però quan n’arriba una de desconeguda, la que la detecta, la subjecta amb les mandíbules de les potes sobre les ales. De seguida ve una altra companya si cal, i si no té intenció de marxar, la piquen i la maten. Bé, la reina és única, és importantíssima, viu quatre o cinc anys, és la més longeva i només surt del rusc dos o tres cops a la seva vida. Sempre ponent ous.

27:49

Aquí la teniu. En aquest moment, està quieta, es distingeix, com veieu, perfectament per l’abdomen, una mica més gran. Està descansant, envoltada d’obreres joves que són les que ara la cuiden i l’alimenten. El que fan és tocar-la amb les antenes, l’oloren, la llepen, la netegen, li retiren feromones i, a més, l’alimenten. Quan ella necessita menjar, demana aliment. Introdueix la trompa a la boca d’una obrera perquè li doni gelea, directament de boca a boca. Trofal·làxia s’anomena aquest tipus d’alimentació.

27:16

Com deia, la reina viu quatre o cinc anys, és la més longeva, i només surt del rusc dos o tres cops a la seva vida. Sempre ponent ous. Ara veurem una mica de la vida dels abellots. Bé, els abellots són els mascles. N’hi ha diversos centenars al rusc, 300, 400 a cada rusc, només a primavera i estiu, i hi són en aquell moment per si neix una nova reina que cal fecundar. Però, fixeu-vos-hi, al rusc, que hi ha 400 abellots, habita una sola reina, viu cinc anys, i aquesta reina és fecundada exclusivament les setmanes següents després del naixement. La setmana en què neix, més o menys, set o vuit dies, surt al carrer, s’aparia volant amb una dotzena d’abellots aproximadament i torna fecundada al seu rusc per tota la vida. És a dir, que a la tardor, els abellots han complert la missió per la qual són aquí.

28:00

La reserva de mel que hi ha en aquell moment és la que tenen per sobreviure el proper hivern, i d’aquesta mengen tots. Els abellots són grans, oi? N’han de menjar bastant, no treballen, no són necessaris per la reproducció, estan destorbant. Un bon dia de tardor, les 30.000 o 40.000 obreres que hi ha en aquell moment a cada rusc i totes les abelles obreres d’un abellar per “apicultar”, imagineu-vos que tenim, a vegades, fins a 100 ruscs junts, és a dir, diversos milions d’abelles, doncs el mateix dia, els 100 ruscs agafen els abellots i els llancen, els expulsen dels ruscs. Doncs a la porta del rusc, l’endemà, a terra, ens els trobem tots morts. Ni un de viu a tot l’abellar.

28:36

Fixeu-vos que els abellots s’expulsen i moren, i no es defensen. No és per ganduls, que no ho són, és clar, i menys perquè es resignin a morir. Sabeu què els passa? No tenen fibló, no poden picar. Són els únics del rusc que no tenen aparell defensiu. Segurament, si en tinguessin, aquesta història ocorreria d’una altra manera. Es defensarien o els deixarien en pau tranquil·lament. Ells viuen quatre o cinc mesos només. Encara que no els matin, cinc mesos després, moren. És el seu cicle biològic. La reina dura quatre o cinc anys, ells, quatre o cinc mesos.

29:04

Les obreres són femelles, exactament igual que la reina, però tenen ja els genitals en una fase d’atròfia bastant avançada, i elles, en principi, ja no es reprodueixen, el que fan és treballar. Treballen amb tots els òrgans del cos, treballen amb els ulls, la boca, amb les potes, les antenes, el cap, l’abdomen, instintivament, segons l’edat i la necessitat que hi ha al rusc, en principi. És a dir, això vol dir que una obrera, quan neix, no fa qualsevol ofici, té un ofici de la seva edat i s’hi especialitza. Al cap de pocs dies, deixa el seu ofici, n’agafa un altre i s’hi especialitza, i després el deixa i en fa un altre. I així fins que mor. Això és importantíssim per elles perquè els proporciona una eficiència extraordinària.

29:39

Les obreres tenen dues etapes molt diferents de la seva vida. Els primers 20 dies no surten del rusc. Són joves, fan oficis d’interior, treballen dins. En aquest moment, fins als primers 12 o 14 dies, a elles els funciona la glàndula de produir gelea reial que tenen al cap. La reina no pren res més. Una de les tasques de joventut és cuidar i alimentar la reina. Totes les obreres que hi ha al voltant de la reina sempre són obreres joves, d’aquesta edat, per poder-la atendre.

30:01

La reina és una femella, i les obreres són femelles també. La reina pon ous i s’oblida dels seus fills. Són les obreres les que produeixen l’aliment, la llet, la gelea reial, les que els en donen, els donen calor, les netegen, les cuiden. Maternitat compartida. Les d’aquesta edat construeixen les bresques, les bresques, aquesta meravella que hem vist anteriorment, les construeixen obreres joves d’entre 10 i 20 dies de vida, perquè en aquest moment, els funcionen vuit glàndules que tenen a la panxa, a l’abdomen, per fora, externes, que són les que produeixen la cera, és a dir, són constructores. En aquesta edat, són un servei d’higiene també, netegen cel·les, llancen cadàvers, vigilen la porta, són els soldats. Són, per exemple, elles també les que col·loquen el pol·len al rusc. Quan una abella porta pol·len del camp, amb les seves potetes, en cistells. Sabeu que les abelles tenen dos cistells a les potes de darrere. A les dues de darrere tenen un cistell que els serveix per transportar el pol·len al rusc, entre altres coses. Bé, venen les obreres del camp amb pol·len, entren i el primer que fan és comunicar a les seves germanes del rusc mitjançant la dansa del vuit.

30:59

És el llenguatge especial i únic de les abelles que després veurem, els comuniquen el lloc, la direcció i la distància exacta a la qual es troba el pol·len perquè vagin a buscar-lo.

31:08

Però tan bon punt ho deixen allà, acudeix una obrera jove que, com que és jove i treballa a l’interior en aquell moment i un dels seus oficis és col·locar pol·len, immediatament introdueix el cap i empenta amb el cap repetidament, fins que el deixa perfectament aixafat i col·locat. Es divideixen les tasques. Divisió de tasques, és fonamental a la vida del rusc. Unes fan una cosa, i altres, una altra, tot segons l’edat i la necessitat que hi ha al rusc. Un altre treball curiós que fan les abelles quan són joves és col·laborar perquè a l’interior del rusc hi hagi uns 34 o 35 graus. Fixeu-vos que són insectes de sang freda i tenen temperatura de mamífers, com nosaltres. Perquè, si no, al niu de cries, si hi ha menys temperatura o més, les larves poden morir per malaltia i moren. Què fan les abelles a l’hivern, zero graus al carrer, 35 dins el rusc, que són insectes de sang freda?

31:54

Les poques de l’hivern, 15.000 o 20.000, es fiquen a l’interior de les bresques amb la reina i les larves tapades al centre. Com més fred fa, més s’agrupen. Passen l’hivern consumint energia, mel i pol·len, que per això n’emmagatzemen, i passen l’hivern tremolant. Sempre que les mires, tremolen, mouen els músculs i les ales per generar calor i, a més, totes es tornen, és clar, en aquesta pinya, entren i surten excepte una que no s’ha de refredar, oi? La reina. Puja la temperatura? El grup se separa. Baixa? S’uneix. Tremolen, mengen fins que arriba la calor.

32:24

Un grup d’obreres joves corrent al carrer, a la porta del rusc, claven les ungles a la porta, miren cap a l’interior, agiten les ales fort, un ventilador. Introdueixen aire més fresc del carrer. Però se’n situen d’altres estratègicament a l’interior, movent les ales en un circuit d’aire condicionat. Unes introdueixen aire, d’altres el mouen dins, i d’altres expulsen l’aire humit i càlid. Però, és clar, hi ha moments en què no és suficient, fa molta calor. Quan passa això, les obreres velles recol·lectores van al camp i porten el seu estómac social ple d’aigua.

32:54

Les abelles tenen dos estómacs, un personal per elles, equivalent al nostre per nosaltres, però després en tenen un de molt gran que no és per elles, els serveix per transportar l’aliment del camp i entregar-lo al rusc per tots, per compartir amb tots. És una meravella de les abelles.

33:09

Porten aigua, entren al rusc i regurgiten, vomiten aigua, col·loquen milers i milers de petites gotes sobre les bresques. El que fan és regar amb la mànega, llançar aigua. Com més calor fa, més individus van a buscar aigua. L’aigua s’evapora, arrenca molta calor, molta energia, i el circuit d’aire condicionat, sistemàticament, al carrer. Així és com ho fan les abelles, perfectament sincronitzades i col·laborant.

33:30

Elles no tenen gaires problemes. Bé, amb aquests treballs, passen la seva joventut, però als 20 dies de vida, a les obreres ja se’ls assequen les glàndules de gelea del cap, a les vuit de la cera se’ls assequen també, deixen aquests oficis i passen ja a recol·lectar al camp fins que moren. Recol·lecten, en principi, quatre coses. De les flors, nèctar per elaborar la mel, pol·len per alimentar-se elles i les seves larves. El pol·len no intervé en la composició de la mel, és aliment per elles, només el nèctar. A més, recol·lecten aigua, com veieu, per refrigerar el rusc i fer farinetes alimentàries i, a més, recol·lecten pròpoli. Sabeu que el pròpoli és resina? El produeixen les plantes, les abelles el recol·lecten, li afegeixen una mica de cera de les seves glàndules i l’utilitzen, entre altres coses, com a antibiòtic, com a medicina natural.

34:11

Aleshores, eliminen fongs, virus i bacteris del seu rusc, entre altres coses. Ara veureu el potent antibiòtic que van descobrir les abelles fa ja uns quants milions d’anys. Així treballen fins que moren, com els abellots, quatre o cinc mesos, més o menys, obreres i abellots. Però fixeu-vos que curiós, però viuen quatre o cinc mesos les que neixen a la tardor i a l’hivern, perquè aleshores treballen una mica, mengen molt de pol·len i es cuiden, però les que neixen a la primavera, per excés de treball, esgotades, als 35, 40, 45 dies, moren.

34:43
Darío. Hola, Gerardo, m’agradaria saber per què les abelles produeixen la mel i què més produeixen.

34:49
Gerardo Pérez. Les abelles produeixen la mel per alimentar-se elles mateixes. És a dir, per això els serveix, oi? No penseu que les abelles produeixen mel per nosaltres, com alguna gent em diu. Les abelles treballen per elles mateixes i res més. Per elaborar la mel ho fan de la següent manera. Mireu, que curiós. A veure, aquí tenim una maqueta i ho veurem perfectament. Com us he dit, les abelles tenen dos estómacs, oi? Un per elles, que és aquest, l’intestí, i un altre, l’estómac social, que és aquest que veieu aquí.

35:16

L’abella recol·lecta nèctar, que és aigua ensucrada, aigua amb sucres naturals, i el que fa, mentre l’està recol·lectant i l’introdueix a l’estómac social, hi afegeix productes químics del tòrax i el va transformant. Però, quan arriba al rusc, això no és mel, ni de bon tros, ja l’ha començat a transformar i el va rebaixant d’humitat. Perquè la mel, perdó, el nèctar, té moltíssima aigua, fonamentalment és aigua. I hi afegeix productes químics, el va transformant. Però, quan arriba al rusc, no el diposita en una cel·la, es faria malbé, això no és mel, fermentaria, té excés d’humitat. El passa a l’estómac social d’una altra abella. Aquesta el passa a l’estómac social d’una altra, i aquesta, al d’una altra, i cadascuna el va elaborant a poc a poc. És un treball col·lectiu. I quan la mel està pràcticament ja elaborada, té encara una mica d’excés d’humitat, la dipositen a les cel·les i, amb la ventilació que estableixen, els corrents d’aire que estableixen, evaporen l’excés d’humitat, i quan es troba en el punt exacte de conservació, ho tapen, hi posen una petita capa de cera perquè no es faci malbé, perquè és higroscòpica, s’apoderaria de la humitat ambiental del rusc.

36:20

Aleshores, ho tapen i després ja ho destapen per menjar-s’ho. Això és la mel. Així és com la fan les abelles. Fixeu-vos que curiós que la mel és un producte curiós. No necessita que nosaltres fem la digestió per assimilar-la. La digestió la fan les abelles.

36:33

Un altre producte que recol·lecten les abelles és el pol·len. El pol·len l’utilitzen les abelles per alimentar-se elles i les seves larves, fonamentalment. Per les abelles, la mel és l’energia, són els moviments, la marxa que tenen, la calor, això és el que proporciona la mel. També els alimenta, però no tant. El veritable aliment de les abelles és el pol·len. És un producte proteic, té moltes proteïnes, vitamines, aminoàcids, minerals, grasses. És considerat el pol·len com l’aliment més complet que existeix a la natura. És així de fort, i s’utilitza a l’alimentació humana. Es recol·lecta així. A veure, ho tinc per aquí.

37:08

Aquest petit aparell s’anomena trampa de pol·len, així l’anomenem els apicultors. Això es col·loca… Bé, a veure. Es col·loca aquí a l’entrada dels ruscs. Els ruscs solen tenir una entrada únicament, per aquí, se’ls obliga a passar per aquí. Doncs quan volem agafar el pol·len, que generalment coincideix amb la floració de l’estepa, posem això aquí. Les abelles, ara, si volen entrar al seu rusc, i hi entraran, és clar, i volen, han de passar per aquí, però aquí hem col·locat una reixeta de plàstic que té uns petits forats amb el diàmetre exacte del cos de l’abella.

37:44

És clar, en passar per cada forat d’aquests, com que el pol·len sobresurt de les seves potes, s’enganxa en aquesta reixeta, cau aquí a aquesta altra reixeta i, directament, al calaix aquest que hi ha aquí. Som llestos els humans, oi? Al calaix, ja està recol·lectat el pol·len. Perquè heu vist que, si l’introdueixen al rusc, l’aixafen i ja no el podem recol·lectar. Hauríem de trencar les bresques. Això no tindria sentit. Així es fa. I, com dic, s’utilitza en alimentació humana. És extraordinari per l’alimentació humana.

38:15

Però, a més, les abelles recol·lecten pròpoli. Aquí teniu una abella recol·lectant pròpoli. Ella l’agafa amb la boca, amb la mandíbula. La pota davantera l’agafa, se’l posa a la del mig, i la del mig, al cistell. Així és com ho fan les abelles. Esteu veient que aquesta reixeta està plena d’esquerdes. Per aquí, segons elles, pot entrar fred o humitat a l’hivern, oi? Abans que vingui el fred, a l’estiu, a la tardor, es dediquen a tapar tot això, corrents, amb pròpoli, amb resina, ho van tapant a poc a poc. Això s’introdueix al rusc, i quan ho poses, ho van tapant tranquil·lament. Es retira del rusc, es porta al congelador, la resina amb el fred es cristal·litza, és a dir, com glaçons. Es fa quatre cops així i el pròpoli està recol·lectat. S’utilitza en medicina humana, el pròpoli s’utilitza per desinfectar la boca, nafres, angines, catarros, vies respiratòries, asma… I mireu, aquest n’és el resultat, aquí teniu el pròpoli, tal com l’han recol·lectat les abelles. Encara fa molt bona olor. Fa olor de resines naturals. Magnífic. El pròpoli. Bé, heu vist, a més, que també recol·lecten aigua per refrigerar el rusc. Heu vist com ho fan. Amb el seu estómac social, ho porten al rusc, regurgiten, ho utilitzen per fer farinetes per les seves larves. I, fonamentalment, són les quatre coses que recol·lecten les abelles.

39:35
Hugo. Hola, Gerardo. He sentit que les abelles ballen. És cert?

39:41
Gerardo Pérez. Sí. Ballen de diverses maneres. Això forma part de la comunicació entre les abelles. Una societat com la de les abelles no es pot comprendre si no hi ha una comunicació molt, molt gran entre elles, entre els membres del rusc. Estan constantment parlant entre elles, ara ho veureu. Les abelles es comuniquen, sobretot, bàsicament, amb feromones. La seva comunicació més important és química, a través d’olors, es coneixen més de 30 olors o feromones diferents per comunicar-se entre elles. Però no us podeu imaginar el que cal investigar. Jo fa més de 40 anys que treballo amb elles. No deixo de sorprendre’m cada any de les coses que veig al rusc per investigar, extraordinàries. Així que vosaltres estudieu molt, i després, investigueu.

40:20

Mireu, les abelles es comuniquen, bàsicament, amb feromones. Es comuniquen també tocant-se amb les antenes dins el rusc, amb el tacte, fan sons amb les ales i el tòrax, amb l’abdomen i, a més, tenen altres formes de comunicació, però a més tenen aquesta meravella que és la dansa del vuit. Sempre que les abelles treballen, per exemple, quan van al camp, utilitzen aquesta llei universal que utilitzem tots els éssers vius: treballar el mínim per aconseguir el màxim. La llei del mínim esforç.

40:46

Bé, això significa, entre altres coses, per elles, doncs que no marxen les 80.000 alegrement a buscar a fora. Perquè si no hi ha res, què estarien fent les abelles? Gastar molta energia a canvi de res. Això no pot ocórrer. Per evitar-ho, utilitzen la informació, unes quantes exploradores, obreres velles, van al camp, busquen i ho porten al rusc. “Mireu què us porto, en aquest moment, en aquest lloc, on sigui, n’hi ha molt”, i moltes abelles hi van. “Mireu, d’això, en aquell lloc, n’hi ha poc”, poques hi van. No hi ha res? Doncs no hi va ningú.

41:13

Ve, per exemple, una exploradora amb el nèctar del cirerer que ha descobert en flor. Ella està buscant, descobreix un cirerer, carrega i al rusc. Aquesta, tan bon punt entra, regurgita una petita gota del nèctar de cirerer que porta i, ràpidament, el deixa provar a quatre, a vuit o a 16. “Prova’l”. Està iniciada la comunicació, li està passant informació. “Aquí tens, prova’l, surt a buscar aquesta olor i aquest sabor”. En aquest cas, nèctar de cirerer.

41:36

Ja saben, les que l’han provat, què han de buscar. Immediatament, ella, seguida de les que l’han provat, camina sobre la bresca repetidament i fa un vuit, la dansa del vuit. Caminant, no volant. Les altres la segueixen. Veiem que les abelles sempre construeixen les bresques verticals, totes les seves bresques són verticals. Com que ho fa l’abella sobre la bresca, en qualsevol punt que ho faci, ho fa sobre la vertical, sobre la gravetat que hi ha aquí implícita. Aquesta línia recta, com veieu, talla la gravetat en un punt, es forma un angle en relació amb la gravetat, més o menys, ampli, i aquest angle el mesuren les 14 abelles que hi van al darrere i, ràpidament, el traslladen al sol, el punt que elles utilitzen com a referència.

42:12

Què està passant? “Aquí tens, prova-ho, surt a buscar aquesta olor i aquest sabor, nèctar de cirerer, mira. Vas al carrer, ara, en el punt en què es troba el sol en aquest moment”, ja que ella acaba d’entrar-hi, és clar, i això n’és un exemple. “Doncs mira, 40 graus, per exemple, a la dreta del sol i en línia recta, aquest és el camí que hauràs de seguir. Allà trobaràs el cirerer”. Les abelles no veuen el sol al seu rusc perquè està fosc. L’estan veient perquè per elles la vertical és equivalent, tants graus a l’esquerra o tants a la dreta. Però, és clar, el cirerer pot estar prop del rusc o a diversos quilòmetres, cal dir-li la distància. Cada cop que ella passa pel tram recte, balla, mou l’abdomen amb una determinada intensitat. Les altres volen saber com és això, cada cop que es mou, amb les seves antenes, corrent, li toquen el cos i li mesuren la intensitat, l’amplitud dels moviments, i li mesuren, a més, la velocitat, el nombre de cops que mou l’abdomen en cada recorregut central i el temps que utilitza en el recorregut, i els diu la distància exacta a la qual es troba el cirerer.

43:06

Els ho ha dit tot. El que han de buscar, la direcció que han de seguir i la distància, un GPS perfecte, oi?

43:14

Aquí ho teniu. L’abella el deixa tastar a d’altres perquè sàpiguen què han de buscar i balla. I les altres, corrent darrere d’ella, a tocar-la amb les antenes per veure què explica. I ella, a cada viatge, exactament, marcant el mateix angle repetidament.

43:32

Amb la dansa del vuit marxen les abelles, si cal, més de cinc quilòmetres. Si n’hi ha prop, elles no van lluny, però si no n’hi ha prop, a més de cinc quilòmetres, és una superfície tremenda per una abella petita. És considerat això, estructuralment, sintàcticament, com està elaborat? Com el llenguatge més semblant que es coneix avui dia en relació amb el llenguatge humà. És l’únic llenguatge expressat amb símbols que construeix un animal que no sigui el ximpanzé, el goril·la o els humans. El coneixem gràcies a un científic austríac, era un etòleg, es deia Karl von Frisch. Va fer un treball d’investigació a Alemanya pels anys 20 i 30 del segle passat. Va fer més de deu anys d’investigació, i el van premiar amb el Nobel de Medicina i Fisiologia l’any 1973. Premi Nobel per aquesta meravella.

44:19

Però no està tot dit encara. Cal investigar molt encara. Falta molt. Jo tinc coses… Mireu, un detall curiós, per exemple. Les he vist ballar a l’obscuritat de la nit, al rusc, dos cops ja. Què expliquen? De nit no surten. I aquesta informació la fan per passar informació del carrer. Acaben de venir del carrer, informen sobre el lloc, hi ha això i allò. De nit, ballant al rusc, jo les he observat. Dos cops, ja. Què comuniquen? Estan comunicant sobre el dia anterior o sobre l’endemà, què hi haurà o què faran? I moltes més coses. Moltíssim per investigar les abelles. És una societat molt, molt, molt complexa.

“Conocer la naturaleza es amarla”. Gerardo Pérez, apicultor y maestro
44:56
Ángela. Hola, Gerardo. Tu que ets cada dia amb les abelles, ens podries dir com aconsegueixes que no et piquin?

45:03
Gerardo Pérez. Bé, això que no em piquin ho dius tu, perquè sí que em piquen. Les abelles piquen. Piquen perquè es defensen, és clar, és normal. Possiblement, fixeu-vos que curiós, si no piquessin, no existirien. Possiblement, haurien desaparegut de la Terra. És a dir, que fan molt bé de picar, es defensen bé. I, bé, per procurar que no et piquin, doncs, home, cal protegir-se, evidentment. Bé, en primer lloc, cal conèixer-les, cal saber actuar amb elles. No estan sempre les abelles igual, igual d’agressives, aleshores, cal protegir-se. Per això, l’apicultor té un vestit que tu, Ángela, vindràs aquí ara mateix i ho pots comprovar, oi? Te’l poso a tu, mira, vine cap aquí.

45:44

Posa’t aquí, si us plau. Així. L’apicultor utilitza aquest vestit, que s’anomena careta d’apicultor amb brusa, està ben preparat, oi? Aleshores, el que hem de fer és posar-nos-el molt bé. Et va petit, oi? Venim per aquí. Bé. En principi, per aquí, bé, tot el que ocupa la brusa aquesta, estem protegits. Aparentment. Però tenim les mans a l’aire. Cal protegir-se també amb uns guants d’apicultor, fets expressament per això. Per exemple, com aquests que tenim aquí.

46:29

Bé, a més de tot això, ens hem de protegir les cames. Caldria posar-se uns pantalons, una granota damunt, altres coses perquè travessen la granota i inclús els pantalons. Unes botes perfectament adaptades perquè no es posin les abelles per sota, perquè es poden posar per aquí. Bé, aparentment, anem protegits, oi? Sí, oi? Doncs no penseu que sí. Les abelles piquen, així, inclús així. Mireu, a mi m’ha passat molts cops treballar amb abelles i estar extraient la mel, t’ajups i toques amb el nas la reixeta. Ràpidament, ve una abella per aquí i, a través de la reixeta, et pica la punta del nas.

47:06

Però no només és que t’ha picat aquesta, si segueixes allà, aquesta abella, quan pica, allibera una feromona, una feromona d’alarma, i diu a les altres que hi ha perill pel rusc i les posa agressives i els diu per on han de venir a picar.

47:22

És a dir, que si tu no separes la reixeta del nas, el nas sortirà de la reixeta. Ho compreneu? Hi ha molts imprevistos, cal protegir-se, evidentment, però és molt difícil. Bé, també ocorre una cosa curiosa, quan estàs treballant amb les abelles, tens molts ruscs allà, 100 ruscs, 40, 80, i estàs tot el matí extraient la mel, per exemple, amb molta calor, la granota, fas així, bé, la brusa, i surt l’aigua de la suor, de la calor que fa. Es pateix molta calor treballant amb les abelles. Què ocorre? Doncs que tu ja has de marxar a menjar en algun moment, i tens allà el cotxe, per exemple, a 200 metres allà, al sol també, i tu arribes al cotxe i el cotxe està molt calent, però has de marxar, entres al cotxe i hi entren amb tu 40 abelles i t’ho has de treure perquè, si no, t’asfixiaràs. Aleshores, les abelles veuen que ara és el moment, pam! Ho compreneu? És a dir, que aparentment no t’haurien de picar abelles, però això és impossible. És un ofici molt bonic, però també té els seus inconvenients. Les abelles piquen. Com estàs?

48:22
Ángela. Bé.

48:24
Gerardo Pérez. Vols que te’n piqui alguna?

48:25
Ángela. No.

48:23
Gerardo Pérez. No? Bé, molt bé. Està guapa, oi? Bé, molt bé. Ja té calor, imagineu-vos al sol.

48:45

Mireu, les abelles ataquen, és clar, es defensen, però no penseu que les abelles ataquen en massa, és a dir, milers d’abelles. El que heu vist a les pel·lícules de dibuixos animats, de 300.000 abelles rere una persona, no, no, això no ocorre així. Les abelles ataquen, i quan ataquen, ho fan exactament igual que quan treballen. Sempre és proporcional a l’amenaça que senten. És a dir, que, si senten més perill, ataquen més abelles, menys, menys. No hi ha cap perill? No ataquen a ningú. Per què? Per no malgastar energia inútilment. Quan ens piquen a nosaltres, als humans, sabeu què els passa a les abelles? Moren. Mireu, les abelles tenen el seu fibló, que és aquest, al final de l’abdomen, però està dissenyat d’una manera molt especial. No és llis. Observeu que té forma d’arpó, està fet amb una forma de punta de fletxa. És a dir, a propòsit, perquè entri, però perquè no surti.

49:34

L’abella clava el seu fibló, ha fet la seva feina, i vol marxar. No pot marxar, se li queda enganxat al nostre teixit, oi? No pot marxar, estira, comença a girar sobre si mateixa i aconsegueix marxar, però, és clar, marxa sense tot això. Allà abandona el fibló, perd, a més, la bossa on emmagatzema el verí, perd glàndules, múscul, matèria intestinal, és a dir, es deixa la vida. Això passa per un motiu. Resulta que l’abella marxa i mor, ens quedem amb el fibló, però ell no està mort, segueix actiu, fa moviments de contracció, fa moviments peristàltics, es contrau amb un múscul que té, i cada cop que ho fa, la bossa es contrau i bomba verí. Com que està fet amb una forma d’arpó, a cada moviment s’introdueix i bomba, i durant bastant de temps, deu minuts i molt més, a vegades, ell segueix allà, introduint-se, bombant, per fer-nos tot el mal que sigui possible amb el mínim consum d’energia. Se sacrifica per les seves germanes, però va per totes. És una meravella que, si algú ho vol comprovar, ve un dia a casa meva i allà ho comprova perfectament.

50:42

Ho veieu? Aquesta és la meva mà acompanyada per una abella. Fa mal, sí. Podeu comprendre que, si no fa mal, l’abella moriria per res, no tindria sentit.

50:59

Bé, és una cosa molt petita, com veieu, però està ben feta, oi? Molt ben dissenyada. El primer que cal fer si ens pica una abella, ràpidament, és treure’s el fibló. Això és el primer, per descomptat. I, ràpidament, ens posem amoníac a la ferida. El millor és amoníac, fang o gel, si no hi ha res més, però el millor, amoníac. Això si no hi som al·lèrgics, perquè si hi som al·lèrgics, hem d’anar al metge. A Espanya moren estadísticament unes quatre persones cada any per abelles. Això és una desgràcia com qualsevol altra, la immensa majoria sabeu que no en som al·lèrgics. Heu d’estar tranquils, que no passa res. S’infla una mica més, una mica menys. Et fa més mal o menys, res més. Si hi som al·lèrgics, al metge. Quan ens pica la primera abella a la nostra vida, o vespa, que és semblant, la primera, si ets el màxim d’al·lèrgia, la primera no et mata mai, aquesta desencadena el procés, et poses molt malament, molt malament, però no mors.

51:49

La segona, un xoc anafilàctic, s’infla la gola i mors asfixiat en dos minuts. Si no ets el màxim d’al·lèrgia, suposem que això és el màxim d’al·lèrgia i som així, això el primer cop, però quan et pica un altre cop, ets així, i el següent, així, i l’altre… Compreneu el mecanisme? Bé, el contrari ocorre a l’apicultor, persona que se suposa que no hi és al·lèrgica. Què fa l’apicultor? Com que no hi és al·lèrgic, o poc al·lèrgic, el seu cos, com que li piquen habitualment, crea anticossos, es protegeix i s’immunitza. Qualsevol apicultor.

52:19

Bé, jo, durant tot l’any, em piquen habitualment moltes abelles, durant tot l’any, i no passa absolutament res. Però, a l’hivern, donem vacances a les abelles al mes de gener, les deixem allà soles, per allà, i resulta que no em piquen abelles. Passa un temps sense que em piquin. I sabeu què ocorre? Que el meu cos es relaxa, i quan torno al febrer a treballar amb elles, me’n pica una, però no ara mateix em poso malament, sinó que la setmana següent em començo a omplir tot de grans, em surt un hematoma enorme, des dels peus fins al coll, tot el cos, no us ho podeu imaginar.

52:49

Doncs van passar per allà un dia per casa meva uns metges i em van dir: “Saps què t’ocorre? Doncs t’ocorre que tu, molt bé, estàs tot el dia cuidant les abelles i el teu cos crea defenses. Estàs protegit, no hi ha cap problema, però quan et deixen de picar, el cos, per no malgastar energia, es relaxa, baixen les defenses, i quan et piquen les primeres, reacciones”. M’han de picar abelles de tant en tant perquè el meu sistema immunitari estigui fort, alt i no li passi res.

53:16

Des que m’ho van dir, em vaig quedar molt tranquil. Ara, a l’hivern, quan treballo i soc a casa, com que les tinc a casa, visc amb elles, n’agafo una, me la poso aquí, i una altra per aquí, i solucionat el problema.

53:27
Felipe. Hola, Gerardo, un cop vaig veure un grup d’abelles que es posaven al tambor d’una persiana. Em podries explicar per què fan això?

53:38
Gerardo Pérez. Bé, és una pregunta molt interessant. Tots coneixeu, més o menys, heu vist que venen abelles volant, 20.000 o 30.000 abelles i es fixen allà, en algun punt, en algun arbre, o es posen al tambor de la persiana d’una casa. Això és l’eixam, això s’anomena eixam. Perquè, fins ara, fins aquest moment, hem parlat de la reproducció individual. Hem vist que la reina pon ous i neixen individus, abelletes. Però no hem parlat de la reproducció de l’espècie, la reproducció de la colònia. Perquè al rusc hi ha dos tipus de reproducció. Els individus, d’una banda, i després hi ha la reproducció de l’espècie. Això significa que, si els ruscs no fundessin altres nous ruscs, l’espècie de les abelles s’extingiria. Un bon dia de la primavera, la meitat, més o menys, no exactament, dels individus que hi ha en aquell moment al rusc, marxarà, la meitat d’obreres i abellots junt amb la reina, l’única que hi ha, la seva mare, i fundaran una nova colònia. Això és l’eixam, el que l’apicultor coneix amb el nom d’eixam. Aquesta massa d’abelles que tots coneixeu, aquesta pinya d’abelles que ara veurem.

54:35

Aquí teniu un eixam sortint d’un rusc d’apicultor, un rusc nostre. Això no està gravat allà al tròpic africà ni a Àsia, s’ha gravat a Poyales del Hoyo. És un rusc d’apicultor, estan sortint. El primer que fan ara quan surten és reorganitzar-se, només surten, les teniu volant allà. Ara, ràpidament, es posen a la branca d’un arbre que hi hagi prop, un arbust, i formen el raïm, la típica pinya d’abelles que ara veurem.

55:05

Aquí tenim tres eixams, han sortit de tres ruscs diferents. Tenim aquí un abellar, aquí sobre la casa, i hi ha dos eixams diferents, cadascun té la seva reina. Bé, en aquest moment, i encara que no ho sembli, és clar, cada grup està fent una assemblea. En aquest moment, estan decidint on viuran. Ara, abelles velles exploradores, que ja han estat buscant llocs per aquest moment, venen i ho expliquen a les altres ballant. Fan la dansa del vuit a la pinya, ballen i comuniquen a unes poques: “Allà hi ha un lloc magnífic per anar”. I hi van unes quantes a visitar-lo, ho comproven, venen i ho expliquen a d’altres poques, que van a visitar-lo, i venen i ho expliquen. I van i venen, ho comproven. Bé, un cop han escollit el lloc que sigui, aixequen el vol, guiades per les exploradores, i marxen a fundar una nova colònia on sigui. Que en aquest cas podria ser el tambor de la persiana d’una casa, però, és clar, l’apicultor sap, si té una mica d’experiència, que ocorrerà això, i procura ser allà per recollir-les. Jo les recullo per no perdre-les, és clar, perquè si no, l’apicultor les perd.

56:11

Fàcil, tallem la branca d’on són, el roure, i jo ara els oferiré una caixa d’apicultor exactament igual que on vivien anteriorment, però està buida, neta, desinfectada per a elles. No hi ha res a l’interior. Bé, l’habitual és que l’apicultor, qualsevol apicultor, les introdueixi dins la caixa, això és el normal, però jo ara no faré això. Les posaré a la porta per veure què ocorre. Les deixem aquí.

56:45

Mireu, ara observeu com moltes caminen amb l’abdomen aixecat. Veieu que van de punta. Doncs al final de l’abdomen, veieu que els brilla un puntet. Estan mostrant una glàndula, produeix una feromona, una olor, mouen intensament les ales i expandeixen aquesta feromona al voltant perquè tothom sàpiga que aquesta és la caixa escollida. S’estan cridant, s’estan comunicant, és una manera, una de les maneres de comunicació entre les abelles.

57:06
Teresa. Gerardo, tu què ens diries que hem d’aprendre de les abelles com a societat i també com a persones?

57:15
Gerardo Pérez. Hem vist com són les abelles, com es comporten. Heu vist que de les abelles podem aprendre moltíssimes coses. Podem aprendre la seva eficiència, la seva higiene, la seva construcció, el seu ordre. Moltíssimes coses. Però, per mi, hi ha una cosa molt important, em sembla la més important per nosaltres, com a societat que som també. Hem d’aprendre una cosa, les abelles col·laboren al rusc, com deia anteriorment, perquè tenen interessos, i com millor li va a la societat, millor els va a elles. Això vol dir que nosaltres, perquè ens vagi bé a nosaltres, li ha d’anar bé a la societat. Perquè si no li va bé a la societat, a nosaltres no ens anirà bé de cap manera. I si no ens va bé a nosaltres, tampoc li anirà bé a la societat. És a dir, que això, per mi, és la lliçó més gran que hem d’aprendre de les abelles. Aquesta és. Hem de compartir amb tots i ser solidaris amb tots, perquè és l’única manera que això funcioni.

58:08

El que hem de fer és estudiar molt, investigar, investigar, fer-nos científics, perquè si salvem la natura, ens salvarem nosaltres. Si no, anirem tots… On anirem? Amics, ha estat un plaer. Moltíssimes gràcies.

“Conocer la naturaleza es amarla”. Gerardo Pérez, apicultor y maestro