COMPARTIR
Generated with Avocode. Path Generated with Avocode. Rectangle Copy Rectangle Icon : Pause Rectangle Rectangle Copy

Com superar la por escènica

Victoria Siedlecki

Com superar la por escènica

Victoria Siedlecki

Actriu i contacontes


Creant oportunitats

Més vídeos sobre

La protagonista d'aquesta història és una nena tímida i amb veu fallta que, com volent abraçar el seu antípoda, va passar la infància somiant-se artista. Els contes nocturns, l'amor per les paraules i el suport familiar traçaren el camí. Així, Victoria Siedlecki va trobar el seu lloc a la narració oral escènica. “Aquí tenia la llibertat d'escollir el que deia, de decidir com i on ho feia, i podia reproduir cada dia aquesta felicitat que sentia quan a la nit la nostra mare o el nostre pare ens explicaven una història”, reconeix el contacontes.

Aquesta artista multidisciplinar es va formar en ballet, interpretació i cant a l'Escola de Teatre Musical de Julio Bocca, a Argentina. I des de fa més de dues dècades resideix a Espanya, on va arribar per ampliar els estudis de ball i flamenc. Les històries que habiten a Victoria Siedlecki es van revelar primer a través del cos, de la dansa, per més tard configurar-se i enfortir-se a la narració oral. “Tinc el cos ple de paraules”, recita amb emoció l'actriu.

Va despuntar amb el seu espectacle 'Relatos eróticos', un monòleg en què interpretava textos de Cortázar, Benedetti o passatges desconeguts de 'Las mil y una noches', i que es va perpetuar durant vuit temporades a la cartellera teatral espanyola, apropant els contes a més de 50.000 persones. Actualment col·labora amb diversos mitjans de comunicació, imparteix tallers i continua amb representacions a Espanya i Amèrica Llatina. Experta en comunicació no verbal, dirigeix ​​'L'Escola de Contacontes' a Madrid, on ensenya a explicar i forma a narradors orals; i és cofundadora de Zelwa Storytelling, una consultora que trasllada la seva experiència als escenaris a la comunicació d'organitzacions i equips. “Tothom pot aprendre a explicar contes”, sentencia Siedlecki, apuntalant així aquella nena apocada i de coll fràgil que ha convertit l'art de contar contes en una forma de vida.


Transcripció

00:16
Victoria Siedlecki. Tinc el cos tot ple de paraules. A les anàlisis de sang, sempre surten més paraules que glòbuls. El metge mira els exàmens i diu: “El colesterol està dins dels límits. Però les paraules…”. Les paraules em caminen per dins. En els meus anars i venirs per la vida i pel món, les paraules em recorren. Van al llarg de mi. Les paraules es busquen, es troben, s’ajunten i creixen. I es van convertint en contes, en històries que volen ser explicades. I, aleshores, les paraules truquen a les portes de les meves mans, a les portes de la meva mirada, a les portes dels meus llavis. Les paraules se sacsegen dins meu i volen sortir, volen donar-se i compartir-se. Aleshores, jo les deixo anar. Vaig néixer i créixer en una llar en què les paraules, la poesia, les cançons, els contes formaven part dels nostres quefers quotidians. La nostra mare, la Mercedes, i el nostre pare, en Rodolfo, es van conèixer estudiant periodisme, i gràcies a aquesta veneració que ells tenien per les paraules, les meves dues germanes, els meus dos germans i jo, que soc la més gran dels cinc, escoltàvem contes cada nit de la nostra infància. Em dic Victoria Lucía Siedlecki Wullich i soc narradora oral. Soc contacontes. Vaig estar tota l’escola secundària esperant a complir els 18 anys per poder començar a fer el que de debò volia fer.

02:15

Vaig estar tots aquests anys de l’escola mirant per la finestra, escrivint poemes sobre el pupitre, somiant ser artista. Jo volia ballar, volia interpretar, volia cantar. Jo havia estat una nena molt tímida, a la qual se li trencava la veu cada dos per tres. Una nena que anava a una celebració d’aniversari i tornava ronca. Tenia disfonies constants i, a més, molta, molta, timidesa. No obstant això, volia ser artista. I quan vaig dir als meus pares aquestes intencions que la seva filla gran tenia, els meus pares em van dir si n’estava convençuda, que era un camí complex, de moltíssima inestabilitat, que era difícil arribar a dedicar-se íntegrament a una disciplina artística. I després d’una bona estona d’intentar convèncer-me amb un munt d’arguments i veure que no era possible, aleshores es van mirar, es van somriure i, amb una tendresa infinita, em van dir: “Filla, es veu que estàs molt compromesa amb la teva causa, així que et donarem suport. Però, això sí, fes-ho amb els millors, forma’t i, a més, has de ser la millor”. I jo vaig pensar: “Bé, m’intentaré formar amb els millors, amb les millors, però ser la millor, això és molt. Hi ha moltíssima gent amb molt més talent que jo i amb molta més capacitat de treball que jo”. Aleshores, es van tornar a mirar i em van dir: “No, no, no ho has entès. Has de ser la millor que puguis ser. La teva millor versió”.

04:15

“Bé, això sí que ho puc intentar”. I un altre cop em van dir: “Aleshores, et donarem suport sempre”. I van complir. I van complir tant que, durant molt de temps, quan hi havia estrena d’un nou espectacle, es posaven a la primera fila i jo els havia de dir: “Pare, mare, si us plau, vosaltres a l’última fila. Us poseu a la primera fila i torno a tenir sis anys i soc una nena tímida a la qual se li trenca la veu, si us plau”. I ells em feien cas. I després van començar a anar sols a les últimes filles. Fins que un dia els vaig dir: “Sabeu què? Ja estic preparada, podeu venir a la primera fila”. La meva família i jo vam arribar des de Buenos Aires a Madrid pensant que ens quedaríem allà dos anys, i aquests dos anys es van transformar en tota la vida. Fa 20 anys que som aquí. I canviar així de país et dona moltíssimes possibilitats. Per descomptat, provoca molts moments de neguit, dolor, i és difícil, però també obre moltíssims camins i entens que pots prendre decisions que no se t’havien acudit abans i que aquestes decisions poden ser fonamentals. I, aleshores, a Madrid, jo vaig descobrir que tenia nòduls a les cordes vocals i vaig entendre per què tenia una gola tan fràgil. I vaig comprendre profundament que volia posar aquella gola fràgil, aquella veu trencada al servei de les històries. Vaig descobrir que tenia facilitat per a la comunicació.

06:10

Aleshores, vaig recordar, quan encara vivíem a Buenos Aires, una nit en què la mare i el pare van arribar a casa dient que havien vist un espectacle d’una gran narradora argentina que es diu Ana María Bovo i estaven com bojos amb ella. I em van dir: “Hem vist una cosa que seria perfecta per a tu, filla”. I vaig comprendre que sí, que en la narració oral escènica podia trobar tot el que estava buscant. Tenia la llibertat d’escollir el que deia. Tenia la llibertat de decidir com i on ho feia. I, a més, em podia posar una motxilla a l’esquena, explicar coses en una cantonada, anar a un altre país, anar a un hospital, explicar coses en un teatre. Podia reproduir cada dia la felicitat que sentia quan, a les nits, la nostra mare o el nostre pare ens explicaven una història. Aleshores, va començar aquest camí, al qual es va sumar el meu germà Javier, i vam iniciar el projecte “Yo te cuento Storytelling” i vam començar a generar espectacles de narració oral, per a públic infantil i per a adults, i vam començar a fer tallers d’iniciació a la narració oral, que eren de cap de setmana, però la gent volia continuar i, aleshores, vam començar a fer tallers de tres mesos, però la gent volia continuar i, aleshores, vam començar a fer tallers regulars, i volien continuar un altre any més. Perquè això passa amb les històries explicades, que descobreixes que ets una persona plena de paraules, que ets una persona habitada per altres persones. Les històries t’enverinen.

08:07

I, bé, vam haver d’actuar en conseqüència i vam buscar gent meravellosa per sumar al nostre equip i vam fundar a Madrid, en aquests dies, fa deu anys, La Escuela de Cuentacuentos. A La Escuela de Cuentacuentos s’han format, actualment, més de 2.000 narradores i narradors. I, mentrestant, un dels espectacles per a públic adult que es diu “Relatos eróticos” va començar a créixer i créixer de teatre en teatre i va estar en cartell vuit anys. Una cosa que no havia passat abans, amb un espectacle de narració oral, i el van veure més de 50.000 persones. I, amb tot això, vam veure que podíem també ajudar organitzacions i empreses a comunicar millor amb totes aquestes eines que estaven relacionades amb la narració oral. Tot el que va passar va significar un abans i un després a la meva vida. Havia pensat fins aquell moment que potser jo seria una d’aquestes artistes que somiaria sempre de ser artista, però que no em podria dedicar exclusivament a això mai. Vaig lamentar molts cops no tenir un pla B i, de sobte, va succeir tot això. Aleshores, vaig entendre que aquella nena tímida, amb la veu trencada, definitivament havia trobat el seu camí. I vaig confirmar el que els nostres pares ens havien dit tants cops: que la feina és una part molt important de les nostres vides. Són moltes hores al dia. Que, si tenim la possibilitat, ens hauríem de dedicar a alguna cosa que ens agradi molt. I que, també, si és possible, és millor no renunciar als somnis que estimem, perquè amb treball, amb compromís i, per descomptat, amb una mica de sort, tot és possible. I soc aquí, davant vostre. Què us explicaré? La meva veritat, que és el que tinc. Això us explicaré. Com diu el mestre: “Del dret i al revés, una només és el que és i va sempre amb el que porta”. Així que espero que la xerrada que tindrem avui us serveixi d’inspiració i que sortiu d’aquí volent explicar moltíssimes, moltíssimes històries.

11:04
Pablo. Hola, Victoria. Em dic Pablo. Encantat de coneixe’t, tinc una pregunta, que és si ens pots donar algun tipus d’estratègia per contar bé un conte.

11:13
Victoria Siedlecki. Primer, et diria, us diria, que crec moltíssim en l’entrega, en el treball previ, enamorar-nos del que estem fent, confiar en la història que hem escollit, en el públic que ens està escoltant i que totes i tots contem, tenim aquesta possibilitat d’explicar històries. I, després, tres coses. La primera, escollir bé el conte, escollir un conte que ens hagi commogut, fonamental. Tenir en compte les persones que ens estan escoltant. I, finalment, saber què volem transmetre i saber també que els personatges de la història que estem explicant ens ajudaran moltíssim a transmetre tot això. I ara m’explico. Escollir bé el conte. Es tracta de prendre’s temps per trobar-lo, per llegir prou per trobar la història, preguntar, escoltar històries que ens puguin explicar i escollir la història que ens hagi commogut, que ens hagi apassionat, que ens hagi aportat alguna cosa, que ens hagi fet reflexionar, inspirar, canviar un punt de vista o que ens hagi aportat, simplement, el somriure que necessitàvem. És molt important sentir aquesta passió pel que direm, perquè transcendeix les paraules. És molt més important el sentiment amb què les diem que les mateixes paraules que, per descomptat, són importants. Però tot el que hi ha al darrere entusiasmarà qui ens estigui escoltant. Tenir en compte el públic, això és molt important.

13:11

Estem explicant coses perquè tenim persones que ens estan escoltant, i aquestes persones, en el seu silenci, ens parlen amb els seus gestos, amb els seus somriures, amb els seus sospirs, amb les seves arrufades de celles, a vegades també. I una manera bàsica d’escoltar el nostre públic és mirar-lo als ulls, però mirar-lo seriosament. Aquí no valen dreceres del tipus: “Miraré l’entrecella perquè no m’atreveixo a mirar als ulls. Miro la punta del nas”. No, en absolut. Una s’adona quan no t’estan mirant als ulls, oi? Doncs cal mirar als ulls. Generem un nivell d’intimitat tan potent, tan màgic, quan mirem l’altra persona als ulls. La mirada és amorosa, és abraçadora, abraça. La mirada dels ulls està dient a cada persona que ens està escoltant: “Que bé que siguis aquí. Gràcies per haver vingut. Això ho estic explicant per a tu”. I també, com de tota la vida han fet els nostres professors i professores: “T’estic veient”. Per si hi ha algú una mica rebel, que sàpiga que també és una situació de molt de poder. Si coneixem profundament la història, sabrem de debò de què estem parlant, tindrem més llibertat i també posarem el focus en els personatges. Els personatges són fonamentals per generar en qui escolta la història empatia cap a la història al complet. Les històries en general tracten dels grans temes: de la fugida, de la partida, de l’amor, del desamor, de les penes, de les alegries, del que ens uneix com a éssers humans. Aleshores, identificar de què parla la història que hem escollit i compartir-la mirant als ulls, escoltant i posant el cos i el gest als personatges que la faran viure. Tenir en compte que, tant si tenim en el públic persones adultes o nens i nenes, sempre estem explicant per aquests cors infantils que encara viuen en tots nosaltres. Deia Paul Auster que ens fem grans, més seriosos, més responsables, en el millor dels casos madurem una mica, però, en el fons, encara som com quan érem nens i nenes, criatures que esperen ansiosament que els expliquin una història i la següent i una altra més.

Cómo superar el miedo escénico - Victoria Siedlecki, actriz y cuentacuentos
Quote

“Aprendre a explicar històries ens ajudarà a comunicar-nos millor”

Victoria Siedlecki

16:13
María Jesús. Hola, Victoria, em dic María Jesús i soc professora. Alguns cops, quan demanem als nostres alumnes que parlin en públic, sol sorgir el que s’anomena “por escènica”. Et volia demanar si ens dones algun consell per superar-la.

16:27
Victoria Siedlecki. Hola, María Jesús, gràcies per la teva pregunta. És un gran tema. Sempre tenim una mica de por escènica. Hi ha qui més i hi ha qui menys. Hi ha èpoques en què es manifesta amb més força. Mirin, hi ha estudis que situen la por escènica per sobre de la por de les serps i de ser segrestat. Em sembla que una cosa que hem d’acceptar abans de començar a parlar de què podem fer amb això de la por escènica és per què tenim por escènica. I, en general, és perquè volem fer les coses perfectes. Volem que tot surti com ho hem imaginat. Volem complir amb les expectatives pròpies i alienes. Tenim por de perdre una gran oportunitat o arruïnar-la. Aleshores, això està relacionat amb el nostre ego. El primer cop que m’ho van dir em va fer ràbia perquè jo pensava que era una cosa tan bonica, tan genuïna, que jo tingués molts nervis abans d’actuar. I quan, de sobte, em diuen: “Se t’està disparant l’ego”. Horror! Com? Però si… I, aleshores, vaig decidir que, en lloc de posar el focus en el que ens pot causar nervis, cal posar el focus en l’altra cosa que també ens causa nervis. Ens importa tant el que farem i el que direm. Volem que surti bé perquè volem que arribi, perquè volem compartir el que tant ens ha commogut, que és la història, que ens podem nervioses i ens posem nerviosos. I això sí que és preciós.

18:22

I, gràcies a tenir aquesta consciència, ens entreguem amb més força. I això fa que l’ego s’assereni una mica, perquè també comprenem que el més important és el conte. O el que comunicarem. I, aleshores, això és un refugi, perquè si el més important és el conte, jo no importo tantíssim. No importa tant que m’emboliqui amb una paraula o que oblidi alguna cosa. No és tan important. El que importa és la història, i és important la història perquè és el lloc on el públic i qui l’explica es trobaran. És un lloc sagrat i preciós. Aleshores, sempre em començo a alliberar. A mi m’han servit algunes coses. No he arribat mai a tenir pànic escènic, però l’he vist molt prop alguns cops i he patit, com totes i com tots, la por d’estar en escena i aquests nervis terribles. Nervis que, amb el temps, es van convertint en una cosa que està relacionada amb un pessic, amb una adrenalina que és molt bona per pujar a un escenari o per posar el focus d’atenció en un lloc que es torna escènic. M’ha servit molt, per exemple, desdoblar-me, és a dir, abans de començar, parlar amb mi. En més d’un teatre, s’han espantat i s’han preocupat molt per la meva salut en escoltar-me parlar amb mi en aquests termes:

20:18

“Victoria, deixa’m en pau. Avui gaudiré”. Perquè això és el que ens fa l’ego, que ens impedeix gaudir, i el millor que podem fer perquè el que estem explicant arribi, és gaudir, és passar-ho bé. I, aleshores, qui ens escolta ho gaudirà, s’ho passarà bé, sentirà el plaer amb cada paraula. No importa que no sigui perfecta. I, a més, acabem amb la fantasia de voler-ho controlar tot, que és absolutament impossible. També m’ha ajudat no pensar en el públic, si l’audiència és nombrosa, com un monstre terrible, amb mil caps que em menjarà i que només ha vingut a criticar-me i a veure com em surten malament les coses, sinó pensar que són un munt de gent, una, més una, més una, més una, molt semblants a mi, perquè som molt semblants. Tenim pors, alegries, somnis que hem assolit, somnis que no hem assolit, gent que estimem, gent que ens estima. La diferència és que, un dia, jo soc aquí i vosaltres sou allà, i un altre dia al revés. I això m’ha servit molt. No he utilitzat mai la tècnica de veure nu el públic i aquestes coses. No he arribat a aquests punts, però sí a pensar que, en realitat, estem en el mateix i, a més, estem explicant, el públic amb la seva escolta i qui conta amb la seva paraula. Hi ha dues situacions que ens provoquen molta por. Quedar-nos en blanc i perdre el fil. Però cal reflexionar sobre aquestes dues situacions, perquè, a vegades, hi ha una mica de confusió. Quedar-nos en blanc, aquesta sensació que no hi ha una sola lletra al nostre cervell, que no hi ha res que puguem fer, ens passarà molt pocs cops a la vida.

22:19

Poquíssims. Ens passarà. Tard o d’hora. I, en algunes èpoques de la vida, amb més raó, ens passarà. Només cal esperar. Si hem preparat prou el nostre conte, tard o d’hora, les paraules tornen, perquè les paraules són molt generoses i, a més, estem plenes, estem plens de paraules, així que només esperem i les paraules ens venen a rescatar. No se sap de ningú que segueixi sobre un escenari tres anys després, esperant recordar què és el que havia vingut a dir. Respirem. Mantenim un silenci. I les paraules tornen. I, després, la gent marxa del teatre dient: “Quina meravella, com mantenia els silencis”. I no, era que t’havies quedat en blanc diversos cops, però ningú se n’ha adonat. El que sí que ens passarà moltíssim, però moltíssim, és perdre el fil, és no saber gaire bé per on anàvem. Això té una solució molt més fàcil perquè tenim encara paraules a l’abast. Aleshores, si tenim clara l’estructura del nostre conte, això ho podrem solucionar. I, a vegades, ens adonarem que el que ens hem oblidat de dir no importa tant, o que sí que importa, ho he de dir en algun moment, i sabrem trobar el moment per dir el que havíem oblidat. Podrem mantenir silencis que són més curts que quan ens quedem en blanc. I, a més, aquests moments ens donaran la possibilitat de ser creatius i creatives. De coses que no se’ns havien acudit abans per aquesta història i, de cop, ens venen a rescatar.

24:17

Aleshores, és la possibilitat que el conte estigui viu i sigui vibrant, i poder-li sumar escenes, treure escenes, adonar-nos que hi havia coses que no calien i coses que no estava explicant i que eren fonamentals. I això és meravellós. És molt divertit i és una adrenalina que ajuda a ser aquí i ara. Hi ha una investigadora que es defineix a ella mateixa com a científica i contacontes, que es diu Brené Brown. Meravellosa. Ella s’ha dedicat a estudiar la vulnerabilitat i diu que una de les possibles definicions de “vulnerabilitat” és incertesa, risc, exposició emocional. I diu Brené Brown que són tres aspectes del que podríem anomenar “heroïcitat”, és a dir, que quan ens posem davant d’un públic, o d’una audiència petita, o decidim a casa contar un conte, també estem decidint ser vulnerables i que això ens faci créixer. Fa molts anys, a La Escuela de Cuentacuentos, quan va arribar el final de curs al juny, el moment del nostre festival, una alumna que es diu Teresa, no dono el cognom perquè li vaig prometre no explicar gaire la història i l’explico, però ella m’ho perdona, havia tingut un accident laboral. Havia hagut d’utilitzar una cotilla durant molts mesos i, finalment, havia tornat a classe. Vam començar a preparar el conte que havia de presentar al festival al final de curs. Tenia el cos amb molta fragilitat i amb una por tremenda.

26:17

Vam anar molt a poc a poc, tractant-la amb molt de compte, fins que va tornar a aparèixer el cos de la Teresa que coneixíem. I la Teresa va abraçar el conte que estava treballant i el va començar a explicar amb tanta convicció, amb tanta passió. Però, aleshores, va arribar el dia del festival. La Teresa va començar a explicar el seu conte davant d’unes 100 persones. I tot anava bé, fins que, de sobte, va començar a quequejar. I, de sobte, em vaig distreure un instant, només un instant, per mirar cap a una banda i, quan vaig tornar a mirar, l’escenari estava buit. I la Teresa era aquí, mirant-me. “He baixat”, em va dir. I jo li vaig dir: “Ja et veig”. “Què faig?”. I en aquest “què faig?”, jo vaig entendre que aquesta persona, que tenia l’edat per ser la meva mare i que, de sobte era una nena fràgil que em demanava ajuda, el que m’estava dient era: “Si tu em dius que puc, jo hi torno”. I jo, per descomptat, li vaig dir que hi tornés. De fet, li vaig fer una palmellada al cul i li vaig dir: “Amunt el teu sòl pelvià i acaba el que has iniciat”. Va tornar a pujar a l’escenari, ovació del públic i la Teresa va acabar el conte. La gent que era allà aquella nit no recorda quan la Teresa va baixar. Recorda que, per alguna raó, la Teresa va tornar a pujar a l’escenari i va acabar el seu conte preciós. A partir d’aquí, cada cop que la Teresa havia d’explicar un conte, la Teresa feia la següent introducció: “Estimat públic, em dic Teresa. Com aquella Teresa mítica i mística que tant hem estudiat, i a vegades em passa que estic explicant coses i tinc revelacions i em quedo una mica al més enllà. Si veieu que em passa, doneu-me temps o crideu-me, que jo de seguida torno”. Per descomptat, no li va tornar a passar. Blanquejar-ho, compartir-ho també exorcitza totes les nostres pors i els nostres grans fantasmes. En resum, ens aferrem a la història que hem escollit, a qui ens està escoltant, a la feina que hem fet prèviament. I que, el fet de posar-nos a explicar un conte per a unes altres persones, ens fa ser vulnerables i, per això, ser valents.

Cómo superar el miedo escénico - Victoria Siedlecki, actriz y cuentacuentos
Quote

“Les històries ens apropen, trenquen fronteres, sanen”

Victoria Siedlecki

29:14
Vanesa. Hola, Victoria, soc la Vanesa. Soc coach de vida i m’agradaria molt saber quins altres usos, en quins àmbits ens pot servir saber explicar contes.

29:25
Victoria Siedlecki. Mira, molts cops, quan fem les rodes de presentació als cursos d’iniciació de l’escola, hi ha algú que diu: “Bé, jo treballo en una cosa que no té res a veure amb això”. I la resposta sempre és: “Tot té a veure amb això”. Expliquem històries des que ens aixequem fins que ens fiquem al llit, cada dia. Deia Ursula K. Le Guin que hi ha hagut grans cultures que no han inventat la roda, però no hi ha hagut grans cultures que no hagin explicat històries. Expliquem històries des de sempre, tot el temps i en tots els àmbits. Les històries ens apropen, trenquen fronteres, guareixen. Quan escollim una història, no només hi som nosaltres, nosaltres escollint aquesta història, sinó que aquesta història ens escull perquè l’expliquem. I, a partir d’aquí, passen moltíssimes coses. I això passa quan ens comuniquem dia a dia. És exactament el mateix. Aleshores, aprendre a explicar històries ens ajudarà a comunicar-nos millor, tant se val el que fem. Pel que fa a això, us vull explicar una experiència que vam tenir des de l’escola i que està relacionada amb el moment que encara estem vivint. En ple confinament, va sorgir la idea, a través d’un dels professors de l’escola, de fer una guàrdia de contes per telèfon. Cadascú era a casa seva. Hi havia moltíssima gent passant-ho molt malament i vam penar que, des dels contes, podíem fer alguna cosa per la situació que estàvem vivint. Aleshores, alguns alumnes de l’escola es van sumar a aquesta iniciativa. Alguns professors també. I vam començar amb la nostra guàrdia de contes per telèfon. Cada dia trucaven persones de diferents llocs d’Espanya i del món que havien vist aquesta iniciativa. Gent que es trobava a l’hospital o que s’havia quedat confinada sola i no tenia amb qui parlar. I això, que semblava que seria una cosa per ajudar la resta, ens va salvar, perquè el confinament es va allargar molt més del que esperàvem, i ens vam adonar que teníem molta necessitat de continuar explicant històries. I, a més, no només explicàvem històries, també les escoltàvem, perquè les persones que ens trucaven també tenien la necessitat d’explicar.

32:24

I ens explicaven històries meravelloses i terribles i commovedores, i tornaven a trucar la setmana següent i s’anava construint un vincle. Tant que, quan va acabar el confinament, vam seguir un temps perquè ja no sabíem viure sense els nostres contes per telèfon. I hi va haver gent que ens va trucar per demanar-nos que, per favor, truquéssim a algú que els havia ajudat en aquella terrible situació perquè li volien fer un regal, en volien tenir cura i pensaven que un conte era la millor opció. Aquesta experiència va ser tan inspiradora, tan commovedora per nosaltres. Va ser tan guaridora que sempre pensem que cal repetir-la. I, a més, va fer que la nostra comunitat, aquesta comunitat de l’escola en què ens sentim absolutament família, perquè això també passa amb les històries que ens troben d’una manera molt profunda, doncs aquesta família es va consolidar amb més força durant el temps en què no ens estàvem veient i no ens podíem tocar. I així vam seguir molt, molt de temps. I, no obstant això, érem més a prop gràcies a les històries. Totes aquestes eines, com sabeu, també es poden utilitzar en l’àmbit laboral. Nosaltres treballem molt amb organitzacions i amb empreses. Ajudem al fet que, el que tinguin aquestes organitzacions per transmetre, tingui més ànima, tingui un contingut emocional que arribi, que convenci, que aprenguin com comunicar millor i com comunicar-se millor.

34:19

Quan llegim dades, per exemple, la quantitat de nens i nenes que esperen a Àfrica ser vacunats contra la malària, s’activen al nostre cervell dues zones: la de la comprensió i la del llenguatge. Quan ens ho expliquen, per exemple, ens diuen exactament com es diu el nen que espera la vacuna, aquest nen que viu amb la seva família, amb els seus sis germans i la seva mare en una petita aldea, aquest nen de sis anys que el que més li agrada fer és jugar a futbol, aleshores, s’activen moltes més àrees. I, de sobte, nosaltres també tenim sis anys i correm cap al baobab per trobar-nos amb els nostres amics. Per això, quan veiem una pel·lícula, ens estremim a la butaca. O tenim pors quan el protagonista de la història té por, perquè vivim l’experiència com a certa. Quan ens expliquen coses, estem vivint el que els protagonistes, els personatges de la història viuen. Perquè arribem a empatitzar tan profundament que és com si tot això ens estigués passant a nosaltres. Podem, sens dubte, utilitzar totes aquestes eines. De fet, les utilitzem quotidianament, perquè tot això està relacionat, fonamentalment, amb les emocions. Deia la poeta Maya Angelou que la gent oblidarà el que vas dir, oblidarà el que vas fer, però no oblidarà mai el que els vas fer sentir.

36:15
Aya. Hola, Victoria, soc l’Ana, i sempre es parla de la importància de parlar bé i comunicar-se bé. I la meva pregunta és: com d’importants són els silencis en la narració?

36:24
Victoria Siedlecki . Són fonamentals els silencis. I els silencis estan relacionats amb el ritme, defineixen el ritme del que estem explicant. A més, si no hi ha silencis, es genera un gran soroll que fa que, qui escolti, no pugui escoltar amb comoditat. Els silencis són un recés per qui escolta i per qui escolta, absolutament necessaris per donar-nos temps. Per exemple, per canviar d’escena i per entendre el que va succeint en el relat. I, com us deia, el silenci, o els silencis, defineixen el ritme. A vegades, pensem que, quan parlem de ritme, sempre estem parlant d’una cosa que és trepidant, però no necessàriament. El conte ens anirà dient a la seva manera quin és el ritme que necessita. A vegades, necessitem parar més perquè el que estem dient no és fàcil de comprendre, i a vegades és molt quotidià, o es tracta d’una acció que requereix molt més ritme. Per exemple, si hem d’explicar la següent escena: hi ha un personatge principal que, de sobte, rep una trucada, surt per la porta, ni tan sols espera l’ascensor, baixa corrent les escales, obre la porta del carrer, treu el braç, puja a un taxi: “Si us plau, a urgències!”. No puc explicar això: rep una trucada. Obre la porta. Baixa els escalons de l’escala perquè no ha tingut temps d’esperar l’ascensor. I, finalment, quan arriba a la porta, mor perquè ha perdut molt de temps. És necessari escoltar el conte, analitzar-lo una mica abans, veure què està passant.

38:23

Això és pura acció. Això requereix de mi molta intensitat. Això, alguns silencis. I, a vegades, com sabeu, els silencis ens auxiliaran per tornar a rescatar les paraules que necessitem. Així que és bo que hi hagi silencis també perquè després no es noti gaire quan tenim una inspiració. És important que els silencis tinguin sentit, sempre, i els silencis són eloqüents. En els silencis aprofitem per mirar més profundament i per escoltar el nostre públic i veure el que està passant. M’agradaria aprofitar això dels silencis per parlar d’un element importantíssim que sembla molt silenciós, però no ho és. Què és? Sorpresa! El nostre cos, que, en el seu aparent silenci, és absolutament eloqüent. Aleshores, m’agradaria parlar-vos una mica del llenguatge no verbal. Us sembla bé? Genial. Per això, abans, us demanaré que us poseu drets. Fenomenal. I que us quedeu com esteu. No moveu res, res de res. Molt bé. Tenim algunes postures de mans davant, mans als malucs, segurament alguna mà a la butxaca, algunes cames molt juntes perquè caiem. El normal, el que fem tots i totes sempre. Ara us proposaré buscar una postura més oberta, més neutra, per partir des d’aquí. Aleshores, posarem els peus a l’alçada del maluc, molt bé.

40:19

Compte que ningú té un maluc tan petitó, tan petitó, que pugui tenir els peus junts, ni tan gran, tan gran que passaria un tren per aquí. Perfecte. Molt bé. Els braços a les dues bandes del cos, relaxats. Pit relaxat. La mirada a l’altura dels ulls, és a dir, no miro ni des d’aquí ni des d’allà, com si demanés permís. I ara respiro, una cosa molt important per continuar vivint. Seria molt interessant que no deixéssiu de respirar. Moltes gràcies. Segurament, hi ha qui, en aquesta postura, en aquest moment, s’està sentint Robocop, o hi ha algú que digui: “No, a mi m’encanta”. Bé, ens quedarem amb aquesta sensació. Per què us proposo aquesta postura? Perquè estem preparats, preparats per escoltar la història que explicarem i la història ens mourà el cos. El que intentarem és evitar sempre que els nervis ens moguin, sinó que el conte es manifesti a través del nostre cos. Ara us demanaré que torneu a seure, esteu alliberades, alliberats, una estona només. Us parlaré molt breument de coses que hauríem d’evitar per no limitar les nostres possibilitats corporals i expressives. Podem fer de tot. Només em centraré ara en el fet de com convé no instal·lar-se. I ho dic perquè, si no, pot semblar que: “Ai, no es pot fer res”. No, són tres o quatre coses en què ens hem de fixar, res més. Aleshores, intentarem partir d’aquesta postura neutra i, des d’aquí, veure què construïm. Hi haurà qui mogui més els braços, les mans, hi haurà qui ho faci menys.

42:20

Per descomptat, podem explicar coses drets, movent-nos, assegudes en una banqueta, en una cadira, a terra, amb les criatures a classe o a casa. Hem d’evitar certs moviments que poden ser repetitius i que, com us deia, ens limitaran o expressaran coses que juguen en conra del relat i de la comunicació que estem intentant establir. Aleshores, per exemple, aquest tipus de moviment, el “vaig, no, millor no vaig, vaig, no vaig”, aquest altre moviment, us sona? Si us hi fixeu, al final, és el mateix. Ens estem bresant, i ja hi ha molts estudis que confirmen que, quan tenim por, com que ja no som nadons i ningú, lamentablement, ens bressa, aleshores, ens bressem nosaltres mateixes per perdre els nervis. Sabent-ho, és més fàcil dir: “D’acord, no cal que em bressi. Em plantaré i confiaré en la meva feina prèvia i en el que he vingut a dir”. També evitarem els passos bojos cap a cap banda. No calen per omplir l’espai, per tenir presència escènica, caminar per tot l’escenari, anada i tornada, anada i tornada. Si us ajuda a pensar millor, podeu caminar una mica, però que no sigui una cosa automatitzada, sinó que sigui, realment, perquè en aquest moment la necessito. Per això és millor plantar-se. I, si tinc els peus inquiets, aleshores m’imagino unes arrels poderoses que m’arrelen al centre de la terra.

44:11

Però són les arrels, no d’un arbre mil·lenari que roman immòbil, sinó les d’un jonc que està arrelat, però per aquí pot passar de tot. “Què faig amb les mans?”, em pregunten sempre. Bé, coses no gaire diferents de les que fem quotidianament. Però sí que podem evitar certes postures. Per exemple, la primera, podem conversar quotidianament, escoltar, tenir fred i estar així. Però, quan l’espai en què ens posarem a explicar coses es torna, d’alguna manera, escènic, si tenim aquesta postura, ja res més sorgirà dels nostres cossos. I, a més, d’alguna manera, estem posant una mena de mur entre nosaltres i qui ens estigui escoltant. El mateix amb les mans entrellaçades davant, les mans entrellaçades darrere, els braços fent nanses, que ens recorda molt al pare, la mare, la profe que està a punt de clavar-nos un esbronc. I el que us mostrava abans està relacionat amb agafar alguna cosa. Ens fa por i volem agafar alguna cosa i ens agafem les mans, ens agafem… Bé, ens aferrarem al que hem vingut a explicar, a confiar en tot el que tenim per donar i en el nostre relat. A mi em passa fent classes, això. Molts cops. No sé si als professors us passa. Bé, no passa res, si ho sé veure i ho desfaig per poder seguir expressant coses. I hi ha una cosa que és molt, molt important, que ja n’hem parlat, que està relacionada amb la mirada, que també ens donarà serenitat i ser-hi amb el cos sencer.

46:13

I, si el cos està escoltant el conte, el conte em mobilitzarà i, aleshores, arribarà més directament, més profundament, sense soroll, sense molèstia, sense coses que m’estiguin distraient. I m’agradaria que provéssim totes aquestes coses que us he dit en dos moments del conte en què no tenim gaire possibilitat d’improvisar, com sí que en tenim al llarg de la història, en què sí que podem anar jugant i sent flexibles i provant coses, són el principi i el final. Jo sempre m’imagino que és com l’enlairament i l’aterratge d’un avió. Són els moments més delicats. Evidentment, si passa alguna cosa al principi o al final d’un conte, ningú morirà, però potser es desllueix una mica el missatge que hem vingut a transmetre. Aleshores, ens tornarem a posar dempeus. Recordarem algun principi de conte clàssic, per exemple: “Una vegada, fa molt de temps”. I ho direm… a l’uníson. A veure com ens surt, o un cànon, ja veurem què passa. I ho intentarem dir amb tot el cos, encara que després puguem ser narradores que expliquen coses assegudes, movent-nos molt poc. No importa. Jugarem a això per saber que tenim la possibilitat i que després farem amb això el que ens vagi millor i el que vagi millor al conte, perquè hi haurà contes que ens demanaran estabilitat, d’altres, moviments, i d’altres, seure. D’acord? Preparades? Jo diré: “Una, dues i tres”. Imaginem que mirem, perquè el primer que hem de fer és plantar-nos davant de la nostra audiència, mirar. I després, explico. Entesos?
Una, dues i tres.

48:16
Público . Una vegada, fa molt de temps.

48:21
Victoria Siedlecki. Molt bé, molt bé, hi ha hagut molts… Hi ha coses que són comunes, que no les podem explicar d’una altra manera. Com direu: “Molt, molt de temps”? Fenomenal. Què ha passat? Estem tots bé? Algú s’ha desmaiat? No, perfecte. I heu utilitzat el cos i estàveu obertes, oberts i disponibles. I, després, amb això, m’assec i gairebé no em moc. Però, per dins, mantinc aquesta energia d’obertura i de disponibilitat corporal perquè la història pugui ser amb tot el que té. Molt bé, ara us demanaré… Podeu seure, perdó. M’he oblidat de dir-vos: “Seieu”. Demanaré una voluntària o un voluntari per al següent, que és el final. Aya! Quina sorpresa, estàs llançada. Vens aquí amb mi? Sí? Serà breu. Tot anirà bé. Bé, comentàvem que és important el principi, és important el final. Els finals s’han de clavar perquè la nostra audiència entengui que el conte s’ha acabat, i això hi podem fer amb la mirada, amb el gest i amb la paraula també. Aleshores, agafarem el final del conte clàssic amb què havíem començat. Aya, se t’acut algun final típic que podem utilitzar?

49:26
Aya. Atenció.

49:30
Victoria Siedlecki . Serà breu. Estarà tot bé. Bé, parlàvem que és important el principi, és important el final. Als finals cal clavar-los perquè la nostra audiència entengui que el conte va acabar i això ho podem fer amb la mirada, amb el gest i amb la paraula també. Aleshores, anem a prendre el final d’aquest conte clàssic amb què acabam d’obrir. Aya, se t’acut algun final típic que puguem utilitzar?

50:02
Aya. El conte contat ja està acabat, i per la xemeneia es puja al terrat.

50:05
Victoria Siedlecki. Perfecte. I ara cal fer-ho. Miro la meva audiència. Agafo coratge.

50:09
Aya. Eh, vale, eh…

50:11
Victoria Siedlecki . Miro a mi audiencia. Tomo coraje.

50:14
Aya. Y colorín colorete, por la chimenea sale un cohete.

50:18
Victoria Siedlecki . Bé, molt bé. Ara… Veurem una cosa, els has mirat a tots, has involucrat el teu cos tant que has anat cap a davant, has agafat coratge profundament, Aya, m’ha encantat. Ara clavarem aquest últim gest que has tingut perquè el públic entengui millor que el conte s’ha acabat. Aleshores, el teu últim gest ha estat: “Per la xemeneia es puja al terrat”. Clava’l aquí. Això és fonamental. El terrat. “Terrat”, i et quedes aquí. I el públic dirà: “Ostres!”. I començarà a aplaudir. I aquí ja deixes el teu gest, i no corris, perquè no s’entendrà que és el final. I la narradora marxa corrent. Vinga.

51:05
Aya. Vale, eh…

51:06
Victoria. Venga.

51:09
Aya. Vinga. El conte contat ja està acabat, i per la xemeneia es puja al terrat

51:16
Victoria. Molt bé. Recordeu, finals, ens prenem temps. Són molt importants els silencis. Clavar amb la nostra veu i alentir el ritme. Clavar amb la nostra veu aquestes últimes paraules, aquesta última frase i també amb el nostre gest. I ho has fet molt bé, has estat molt valenta.

51:37
Aya. A ti.

51:42
Victoria Siedlecki. Gràcies per prestar-te. Gràcies.

51:50
Julia. Hola, Victoria, soc la Julia, soc estudiant d’Educació Infantil i et volia preguntar: com podem escollir una bona història? Què tenen en comú les bones històries?

51:59
Victoria Siedlecki . M’agrada molt la resposta que dona a això de: “Què tenen el comú les bones històries?” una escriptora que admiro i estimo molt, que es diu Clara Obligado. La Clara diu que les grans històries tenen imaginació, precisió i honestedat, que cal saber guardar alguns secrets i que les coses petites són les grans. I, per descomptat, hi ha tres coses que no poden faltar, que són: un principi que enganxi, recordant que el principi és una promesa. Ha de tenir conflicte, sempre hi ha alguna cosa que hem de resoldre. I, finalment, un final que sorprengui o que, almenys, ens deixi satisfetes i satisfets, ja que tots els elements que s’han anat desenvolupant es tanquen. També m’ha resultat útil pensar, per escollir bé una història, que en oralitat no funcionen les llargues descripcions, que cal prioritzar l’acció sobre les descripcions, que si hi ha un diàleg excessivament llarg, convé escurçar-lo o explicar des del narrador o la narradora què s’està dient en aquest diàleg perquè el públic el pugui seguir millor. També és millor mostrar que explicar o que descriure. És millor mostrar el que està passant i que el públic prengui les seves pròpies decisions sobre això i en tregui les seves pròpies conclusions. Tampoc funcionen del tot o cal tenir especial cura amb els salts temporals.

53:58

Els temps de l’escolta són diferents de la lectura i, si hi ha alguna cosa que no hem entès, no podem aixecar la mà i preguntar a la narradora: “Si us plau, fa dues o tres frases hi ha hagut una cosa que no s’ha entès, m’ho pots explicar?”. Aleshores, hem de facilitar aquests moments al públic, apropar-los-hi i que puguin comprendre i seguir amb facilitat el que estem explicant. Quan es tracta d’escollir una primera història, crec que el millor és escollir una història en tercera persona, que estigui prop d’allò col·loquial. Molts cops, és bo començar per històries tradicionals, per històries que venen purament de l’oralitat i, en general, que no durin gaire. Les primeres històries, després, podem explicar històries que durin hores si volem, però al principi cal mantenir-ho i, potser, amb cinc minuts de conte, ja en tenim suficient. I, per sobre de totes aquestes coses, el conte ens ha d’haver agradat. Mínim, ens ha d’haver agradat. Si és possible, hem d’estar bojament enamorades i enamorats d’aquest relat. Molts cops, penso que la relació amb el conte és molt semblant a una relació amorosa. Passa tot el que passa en una relació amorosa, els primers temps de pura passió. Després, la cosa s’estabilitza. Tens un coneixement més profund de la història. Si aquest conte que ens agrada no ens agrada tantíssim, no ens enamorem, no serà… No és la meva ànima germana, però em serveix per anar a passar un bon cap de setmana al camp, aleshores, serveix. El que no podem és comprometre’ns a res amb un conte que ens sigui igual. Com ja hem dit, l’emoció ho és tot i cal escollir els contes des d’aquest lloc apassionat. “Aquest conte em va encantar i te’l comparteixo perquè sé que t’encantarà també i que el gaudiràs”.

Cómo superar el miedo escénico - Victoria Siedlecki, actriz y cuentacuentos
Quote

“Contar contes als nens, fomenta la lectura i els dóna moltíssimes eines per a la vida”

Victoria Siedlecki

56:08
Laura. Hola, Victoria, em dic Laura, per mi és molt difícil aprendre’s els contes de memòria, i la meva pregunta és si tens alguna manera més fàcil.

56:16
Victoria. Sí, la tinc, perquè és cert que tenim bastanta por a això d’aprendre coses de memòria. La memòria, com estem acostumades a treballar-la, al cap i a la fi, és absolutament contrari a la nostra veritable memòria, que és profunda i infinita. És una memòria una mica feble perquè tenim tendència a aprendre’ns les coses de memòria, paraula per paraula. I aquest tipus de memòria és fràgil, perquè quan ens assalta una emoció o passa alguna cosa que no esperàvem, ens oblidem de tot. Aleshores, compartiré amb vosaltres tres tècniques que utilitzem a l’escola per assimilar les històries que explicarem. Són, d’una banda, fer l’“storyboard” de la història que hem escollit. Portar-nos el conte al llit. Ara us explicaré què és això. I fer dues columnes. L’“storyboard”, el que fan al cinema. Primer, llegeixo la història que he escollit molts cops en veu alta, en veu baixa, la vaig assimilant. I, després, decideixo, en sis vinyetes, resumir aquesta història i la dibuixo. I sé, i a més veig, que hi ha persones que deuen estar pensant: “Però si no sé dibuixar un arbre, com he de dibuixar un conte sencer? Quin horror!”. Mireu, fa molts anys que em dedico a això. No he conegut mai ningú que dibuixi pitjor que jo. Igual de malament? Sí, molta gent. Pitjor? Us prometo que ningú. El que us estic proposant no ho veurà ningú més. És només per a vosaltres.

58:11

Dibuixar la història ens ajudarà a organitzar-la, a reflexionar sobre ella, a posar-nos creatius, a solucionar problemes, perquè hi ha coses molt difícils de dibuixar, i aquestes coses no s’obliden més. Els dibuixos poden ser més o menys complets segons la complexitat de la història, i això és la prèvia a explicar sense cap suport. Primer, tinc el conte que he pogut haver adaptat, perquè, qui narrem, adaptem molt les nostres històries per apropar-les a la nostra empremta personal. Després, la dibuixo, i després, em llanço a veure si amb el record d’aquestes imatges la puc explicar. Portar-se el conte al llit està relacionat amb el mateix. És al llit, al sofà, al seient de l’autobús. Tancar els ulls i imaginar que, davant dels ulls que hem tancat, s’encén la pantalla d’un cinema. Hem anat a veure la pel·lícula del conte que estem treballant. Aleshores, deixem que apareguin coses que ja sabíem i coses absolutament inesperades. De sobte, el personatge principal té una veuarra. No sabíem que parlava així. O, de sobte, porta un barret molt còmic que m’encanta i ho explicaré després al públic. Potser apareixen coses que no ens serviran perquè són massa delirants, però està bé haver fet aquest recorregut, que està relacionat amb les imatges i també amb la sensorialitat. De què fa olor el conte? Potser no es diu exactament, però si el protagonista passa per davant d’una pastisseria i són les set del matí, encara estan fornejant pa, oi?

1:00:12

També podem dir quins són els sons que acompanyen el conte. No només el que està succeint, sinó si l’escena succeeix al costat d’una escola i els nens acaben de sortir al pati, hi ha dos personatges parlant i de fons podríem escoltar les veus dels nens i les nenes jugant al pati. Tot això està relacionat amb la sensorialitat, amb veure-ho, amb olorar-ho, amb sentir-ho, tindrem una consciència més gran d’aquesta història, que ja ho haurem viscut com a propi, que ho haurem vist. Aleshores, quan ho expliquem, ho estem veient perquè ho hem dibuixat, perquè hem anat al cinema a veure la pel·lícula de la nostra història i, qui ens està escoltant, tindrà moltes més possibilitats de veure-ho. I, finalment, podem fer dues columnes. D’una banda, l’esquelet del conte, frases curtes o paraules que ens guien de principi a final. D’altra banda, una cosa que és per més endavant, per al moment de posar en escena aquesta història. Per exemple, el conte és ‘La bella dorment’, i recordo que l’àvia recitava un poema que parlava d’un palau preciós que tenia sis merlets. “Ara recitaré…”, en el moment en què en el conte es descriu el palau, “Ara recitaré el poema que recitava l’àvia”. I, aleshores, el conte de ‘La bella dorment’ és únic perquè jo l’estic explicant. O aprofitaré el moment en què apareixen les fades per fer aparèixer una fada petita que representi tota la resta. Però això és per a més endavant. Mentrestant, tinc l’esquelet. Aleshores, l’he dibuixat, tinc l’esquelet, me l’he emportat al llit.

1:02:11

Són les prèvies per llançar-me a explicar la història amb les meves pròpies paraules. Per descomptat, he d’haver identificat l’estructura del conte, principi, nus, desenllaç, saber quin és el recorregut, saber quins són els elements que no poden faltar, perquè em puc quedar sense història. Saber que hi ha alguns elements que, si falten no passa res. Puc decidir no explicar-los avui i demà els explico perquè em ve de gust. I hi ha d’altres que els puc transformar a la meva manera per fer que la història sigui única i irrepetible. A falta de tenir com anomenar aquesta memòria que és diferent, a l’escola li diem “la memòria holística”, que és la memòria de les paraules, però també de la música de les paraules, la memòria dels aromes, dels sons, dels detalls i, sobretot, la memòria del que la història ens ha fet sentir. De les emocions.

1:03:19
Natalia. Hola, Victoria, em dic Natalia. Has donat alguns trucs per contar històries. Totes les persones som diferents, ja que n’hi ha de més extravertides, més tímides. I la meva pregunta és: poden totes les persones aprendre a contar contes?

1:03:34
Victoria Siedlecki. Natalia, la respuesta es absolutamente sí. Cada cual imprimirá a la historia que cuente sus rasgos personales, que harán de esa historia una historia única, irrepetible. Hemos visto llegar a La Escuela de Cuentacuentos a personas muy tímidas, a las que uno o dos años después no había quien las bajara del escenario. Así que hemos comprobado una y otra vez que podemos ser personas tímidas toda la vida y, sin embargo, tener muchísimo potencial para contar una historia, porque, como saben, nos aferramos a nuestra historia y desde ahí ya tenemos menos timidez, menos miedos. Y a la vez, cada cual va a darle a la historia algo diferente. Hay quien tendrá su fuerza en la mirada, en el movimiento de sus manos, en el humor que le pone a la historia que está contando. Hay quien cuenta sin apenas moverse, hay quien cuenta, quien parece que está bailando. Natalia, la resposta és: absolutament, sí. Cadascú imprimirà a la història que expliqui els seus trets personals, que faran d’aquesta història una història única, irrepetible. Hem vist arribar a La Escuela de Cuentacuentos persones molt tímides que, un o dos anys després, no hi havia qui les baixés de l’escenari. Així que hem comprovat molts cops que podem ser persones tímides tota la vida i, no obstant això, tenir molt de potencial per explicar una història, perquè, com sabeu, ens aferrem a la nostra història i, des d’aquí, ja tenim menys timidesa, menys pors. I, alhora, cadascú donarà a la història alguna cosa diferent. Hi ha qui tindrà la seva força en la mirada, en el moviment de les seves mans, en l’humor que posa a la història que està explicant. Hi ha qui explica coses sense moure’s gairebé, hi ha qui les explica que sembla que estigui ballant. Hi ha qui decideix contar exclusivament històries tradicionals, o històries pròpies, o històries contemporànies. Hi ha qui decideix dedicar-se al públic infantil en exclusiva o al públic adult. Cadascú de nosaltres té un gran potencial i, si tenim ganes d’explicar històries i ens hi comprometem, ho podem fer, sempre. I, a més, el que pot semblar una debilitat, molts cops es transforma en una fortesa. Fa alguns anys, una alumna de l’escola que es diu Elena estava preparant un conte de Julio Cortázar. I l’Elena tenia molta inquietud amb una cosa que li passava, que és que li tremolaven les mans, li tremolaven una mica, però ella sentia que era molt.

1:05:34

I vam estar treballant això del tremolor de mans. No podíem treure absolutament aquest tremolor. Era molt difícil en el moment del seu procés d’aprenentatge i desenvolupament, però sí que li podíem ensenyar a gestionar-ho i que això de la tremolor de mans sortís en moments determinats. Aleshores, vam seguir treballant aquest conte i resulta que hi havia un moment en què l’Elena explicava que s’havia quedat un terreny erm entre dos edificis, i que en aquest terreny havien fet un buit, un pou que era tan profund, tan profund, tan profund, que arribava fins al mateix nucli de la Terra. I, quan ho deia, l’Elena ho representava amb les mans tremoloses, de manera que veies exactament aquell buit, veies el nucli de la Terra. Posava una intensitat tan gran a aquell moment que tots estàvem d’acord que ningú més que ella podia explicar aquest moment del conte d’aquesta manera que et deixava sense paraules i sense alè. I, per ella, era absolutament alliberador, perquè ja havia deixat sortir tot el seu tremolor i ja no havia de posar més atenció al seu tremolor de mans. Aquest és l’exemple de com una feblesa pot fer de la persona que té aquesta feblesa… I tots tenim febleses, doncs aquestes febleses ens poden fer narradors, narradores irrepetibles. Aquestes febleses poden ser un do. I ara us proposaré una dinàmica que fem molt a l’escola, inclús en els cursos en línia, i que està relacionada, per descomptat, amb la sensorialitat i amb la possibilitat que tenim d’explicar històries, perquè tenim moltes experiències que podríem compartir.

1:07:34

Ja no només trobar històries fora, sinó dins de la nostra experiència vital. Això és el que a l’escola anomenem “anecdotari personal”. Aleshores, us demanaré que tanqueu els ulls. I ara, us demano que busqueu a les vostres memòries una aroma, una aroma especial, una olor que us agradi moltíssim. Quan l’hàgiu trobada, identificareu en quin moment de la vida apareix aquesta olor per primer cop. Si és una olor que va aparèixer a la infància, si no recordeu quan va aparèixer, si és recent, si és una olor que ja no existeix. Pensareu: a quines persones està vinculada aquesta aroma? A quines situacions? I què us fa sentir recordar aquesta olor? Com sabeu, de tota la nostra sensorialitat, és l’olfacte el que ens porta més directament al record, a la reminiscència, a tornar a viure… Com si fóssim en el moment en què vam olorar aquesta aroma, aquesta olor per primer cop. Ara obrirem els ulls. I farem un breu treball en parelles amb la persona que tingueu al costat. El que fareu és explicar-li, crear per a aquesta persona un viatge en què aquesta persona viurà amb vosaltres aquest lloc, aquesta aroma, aquesta situació. Aleshores, imaginem-nos que la meva olor preferida és l’olor del guisat que feia la nostra àvia els diumenges quan anàvem a menjar a casa dels avis. Aleshores, jo treballo… Com et dius? Sí.

1:10:10
Marinela. Marinela

1:10:11
Victoria Siedlecki . Amb la Marinela. Aleshores, demano a la Marinela que tanqui els ulls. I faig amb ella un viatge, pugem al “colectivo” 60 a Buenos Aires, arribem al barri de Belgrano, baixem al carrer Virrey Loreto, comencem a caminar per aquest carrer fins a arribar a l’edifici on vivien els nostres avis. Pugem a l’ascensor, premem el botó i, a la tercera planta, abans que l’àvia obri la porta, ja hi ha una olor de tomàquet, de pastanaga, de carn ben feta. Ens obre la porta, ens abraça i, aleshores, l’olor canvia breument per una olor de gessamí. L’àvia ens fa seure a la taula… I puc seguir, fent que m’acompanyis en aquest viatge sensorial fins a la meva olor preferida. Això és el que farem. Compartirem aquest viatge a l’olor preferida amb la persona amb qui treballarem. Aleshores, un cop he explicat a la Marinela aquesta olor i aquest viatge i ho he compartit amb ella, ella m’explicarà la seva. I després la farem nostra. Si la de la Marinela és l’olor de terra mullada, doncs jo em quedaré amb l’olor de terra mullada i ella amb l’olor del guisat de la meva àvia com si fossin pròpies. Sí? Però, primer, decidiu qui ho comença a explicar. L’altra persona tanca els ulls i s’hi entrega, d’acord? Som-hi, a compartir aquest viatge cap a l’olor preferida. acabem. Com ha anat? Us ha agradat? Bé, aleshores, ara demanaré dos voluntaris perquè ens expliquin en un parell de frases a quina olor, a quina situació us han portat. És a dir, quan tenia els ulls tancats, quin és el viatge que he fet? Aleshores, qui ens ho vol explicar? Molt breument. En Pablo, molt bé. Perfecte. I la Julia, genial. Comencem per en Pablo.

1:13:10

Quan he tancat els ulls, la meva companya Alba m’ha explicat una història. Immediatament, m’ha arribat a quan jo anava caminant, de fet, actualment, ho continuo fent, a la casa dels meus avis. I, en el moment que jo entrava a casa i veia com, imagina-t’ho, algun dia de la setmana, diumenge, arribar i olorar els xurros amb xocolata calenta, com m’ho ha expressat ella. És a dir, que m’ha portat a aquest moment. Ha estat com dir: “Ho estic vivint, m’ha passat en aquest moment”. La veritat és que m’ha encantat.

Cómo superar el miedo escénico - Victoria Siedlecki, actriz y cuentacuentos
Quote

“La por escènica té a veure amb el nostre ego”

Victoria Siedlecki

1:13:43
Victoria Siedlecki. Genial! Quina alegria! Oi que volies seguir una estona menjant xurros i amb els avis?

1:13:50
Pablo. Quan ens has dit: “Ja hem acabat”, he dit: “Ja? No m’ho puc creure”. Ho estava gaudint.

1:13:56
Victoria Siedlecki. Genial. Gràcies, Pablo. La possibilitat de tornar amb els avis, de tornar a llocs on hem sigut molt feliços. I què ens explica la Julia? Amb qui has treballat?

1:14:09
Julia. A mi la Natalia m’ha portat a la platja de València i, quan m’he situat, ja, m’ha dit “València” i jo he pensat immediatament en la platja i m’ha vingut aquesta olor de la sorra, de la sal, aquesta aroma que aquí a Madrid no tenim, que quan hi arribes… “Sé que ja no soc a Madrid. Sé que he arribat a la platja”.

1:14:32
Victoria Siedlecki. Moltes gràcies. Gràcies per la feina, per compartir aquestes experiències i a totes, per descomptat, que us hem vist gaudir, hem vist somriures, sospirs. Ha estat molt bonic com us heu entregat a la feina. Fixeu-vos quants paisatges, quantes experiències diferents en un mateix espai, sense moure’ns del nostre seient, gràcies a la imaginació, gràcies al fet que hi ha hagut algú que ens ha anat portant a un record. Una cosa que diu Eduardo Galeano és que es pot guarir tocant i explicant, que és una altra manera de tocar. D’alguna manera, quan estàveu explicant aquest breu viatge, estàveu tocant la persona que us escoltava i, realment, les heu portat de viatge. Cal tenir en compte una frase que és aplicable a tota la narració oral i a aquest tipus d’exercici amb la memòria en particular. És una frase d’Antonio Machado que diu: “Es menteix més del compte per manca de fantasia. També la veritat s’inventa”. Així que podem, en les nostres històries de vida, no mentir, sinó reescriure la història per donar-li un nou significat i per interessar i enamorar també qui ens escolta. Ha estat molt bonic escoltar-vos i veure-us treballar. Moltes gràcies.

1:16:24
Olivia. Hola, Victoria, em dic Livia i soc educadora infantil. A les meves classes sempre intento fomentar la lectura amb els nens, i et volia preguntar si creus que la lectura és important per aprendre a explicar històries.

1:16:36
Victoria. Crec que l’hàbit de la lectura crearà en els nens i les nenes la possibilitat de tenir un munt d’eines que aplicaran al llarg de la seva vida. Tindran més eficàcia quan es comuniquin, sabran identificar quins són els contes que funcionen i per què funcionen. Això també ampliarà les seves possibilitats quant al llenguatge i a la comunicació diària. Aleshores, crec que la lectura és fonamental sempre. Però penso que potser podríem canviar aquesta pregunta. En quina mesura impactarà en nens i nenes, en els adults que un dia seran, haver-los explicat històries? Crec que, si els contem contes, seran persones que voldran llegir i que llegiran amb més consciència, amb més entrega, amb ganes, que faran reflexions més interessants. I gràcies a tot això, voldran un dia explicar històries a altres persones. Crec que és important, en el moment d’explicar una història a un nen o una nena, tornar a això d’escollir les històries amb el cor, que la història ens agradi de debò. No funciona escollir una història que: “A mi no m’agrada, però a ells els anirà molt bé”. Són intel·ligents i s’adonen que la història no ens agrada i, aleshores, els deixa d’agradar.

1:18:25

Crec que tampoc val a intentar educar-los tot el temps, moralitzar amb tot el que els expliquem, que de tot treguin un aprenentatge. El sol fet d’explicar-los una història és foment lector i els dona moltíssimes eines per a la vida. Crec que podem aprofitar les característiques que tenen nens i nenes pel que fa a la seva innocència, les seves ganes, com creuen en la vida, la seva capacitat de sorpresa infinita, beure d’elles i explicar des d’aquest lloc, que és l’alegria, la flexibilitat, la constant sorpresa. I és molt guaridor treballar i explicar coses, com sabeu, amb nens i amb nenes, perquè estem connectant amb aquestes possibilitats constantment, i això és meravellós. I, si entrem en aquest codi, ells, elles seran més felices, ens escoltaran millor i creixerem tots junts. Quan penso d’explicar històries per a un públic infantil, em recordo sempre de Gustavo Martín Garzo i d’un llibre meravellós titulat ‘Una casa de palabras’. El llibre es titula així perquè Garzo sosté que això són els contes per a nens i nenes, un lloc on anar a resguardar-se davant les angoixes pròpies de la vida, davant la inestabilitat i els canvis constants. Un lloc que els protegeix i on saben les coses que passaran i com passaran. Per això, molts cops, ens demanen tornar a escoltar un conte molts cops i de la mateixa manera, no et deixen canviar ni una coma. I cal fer-los cas, perquè potser és això el que necessiten.Gustavo Martín Garzo diu també que els contes fan més habitable el món. I que quan una persona adulta seu al costat d’una criatura a explicar-li una història, més enllà del que el conte estigui transmetent, el que li està dient és: “Jo soc aquí i hi seré per ajudar-te sempre”. Aquest és el missatge de tots els contes. “No tinguis por, soc amb tu. Jo no t’abandonaré”.

1:21:10
Rocío. Hola, Victoria, em dic Rocío i m’agradaria demanar-te, per finalitzar, si ens podries contar un conte.

1:21:16
Victoria Siedlecki. És clar que sí, estava esperant que m’ho demanéssiu. Abans d’explicar-vos aquesta història, us vull agrair la vostra presència avui aquí. Gràcies perquè doneu sentit a tot el que jo dic i que arribarà a molta gent de per aquí i de per allà, cosa que em fa especial il·lusió, no només com a persona que va néixer lluny del país on viu, sinó també com a professora de l’escola, perquè tenim molt d’alumnat ara fora d’Espanya. Aleshores, és la possibilitat d’arribar a aquestes persones. Gràcies a vosaltres, que heu estat presents, prop, i que m’heu abraçat amb l’escolta, amb els vostres silencis i amb les vostres paraules. I gràcies a l’equip d’‘Aprendemos juntos’, que és un equip meravellós, oi?, que també abraça, guareix i cuida moltíssim. Així que gràcies, gràcies per aquest dia. La història que us explicaré és una història que està inspirada en una idea que el nostre avi patern Bernardo, que havia arribat des de Polònia a l’Argentina, ens va transmetre en l’últim temps de la seva vida. Aquesta idea l’hi havia transmès el seu avi. Un dels últims cops que vaig veure el meu avi, que va viure molts anys, va morir als 94 anys, gairebé en tenia 90… Quan vam acabar de menjar, la meva àvia em va dir: “Saps que ara l’avi resa?”. “L’avi resa?”, vaig dir jo. “Sí, és creient”. “I en què creu?”. “En la seva família”.

1:23:17

Com ja sabeu, soc força ploranera, i molt més des que soc una mare molt feliç i molt ploranera. Jo vaig crear aquesta història petita que us explicaré per evitar explicar-vos la nostra pròpia història de distàncies i d’anhels. I la vull explicar per acomiadar-me, perquè aquesta idea està molt relacionada amb el que fem quan contem contes. Aquella nit, la Matilde gairebé no havia pogut dormir. Resulta que aquell matí volaria per primer cop a la seva vida. Als seus 80 anys acabats de complir, pujaria per fi a un avió per travessar l’oceà i arribar des de Lima a Madrid i poder, finalment, conèixer la seva única neta. D’aquesta banda del món, la Vanesa esperava abraçar la seva àvia materna. La Vanesa tenia 13 anys. Aquells no eren temps de grans tecnologies, així que l’àvia i la neta només s’havien vist en fotos i s’havien sentit les veus per telèfon fix i ràpidament, perquè era força car. L’havien esperat durant molt de temps i, per fi, l’àvia Matilde arribava a Madrid. La mare de la Vanesa havia arribat des del Perú dos anys abans que la Vanesa naixés, i encara que la seva mare i el seu pare eren dos morenassos, perquè la mare era de Lima i el pare era de Còrdova, Andalusia, la nena havia sortit rossa, cabells llisos, blanca, gairebé transparent, ulls clars.

1:25:12

Els amics de classe es reien amb ella: “Vanesa, i a tu on et van trobar?”. Quan l’àvia Matilde va arribar, la casa es va omplir de colors, es va omplir d’aromes nous, de sabors exòtics i, sobretot, de cançons molt antigues. Perquè l’àvia Matilde cantava a tota hora, cantava mentre cuinava, mentre passejaven, cantava inclús mentre dormia. Mirant la seva àvia, la Vanesa se sentia com a casa. L’àvia i la neta eren com dues gotes d’aigua. El mateix caràcter positiu, plàcid. I, físicament, l’àvia Matilde era una dona petita de cos, baixa, els cabells llisos, llargs fins a la cintura, blancs, sempre entrellaçats. L’àvia tenia unes mans arrugades, precioses, com si, en lloc d’haver sigut jornalera, cosidora i tot el que la vida li va anar posant per davant, hagués sigut una d’aquestes pianistes famoses que tenen assegurades les mans. L’àvia tenia uns ulls plens per dins d’aigua cristal·lina i li brillaven aquests ulls. Una tarda, ja havien passat unes quantes setmanes des de l’arribada, mentre berenaven, la Vanesa es va atrevir a preguntar a l’àvia Matilde per què havia trigat tant a venir. L’havien convidat molts cops, li havien enviat el bitllet en dues ocasions. Per què havia trigat tant? L’àvia va perdre per un moment aquesta brillantor que caracteritzava la seva cristal·lina mirada i va clavar els ulls a les sabates.

1:27:09

Va respirar profundament, va reunir el valor, va mirar la seva neta i va respondre: “Mira, Vanesa, jo he viatjat molts cops. Us he acompanyat, us he abraçat, però amb el pensament, que a mi això de volar em feia por. Però per fi he comprès que estic vella. I he comprès que, si no era capaç de pujar a aquella màquina, aleshores no et podria mirar mai als ulls com ara et miro”. Quan uns dies més tard van acompanyar l’àvia a l’aeroport, en acomiadar-la, la Vanesa no va poder evitar posar-se a plorar. L’àvia Matilde la va abraçar, es va apropar a la seva orella i, suau, gairebé cantant, li va dir: “No et preocupis, passi el que passi, tu i jo ens tornarem a trobar a la quarta edat”, i l’abraçada es va fer més intensa. I la Matilde va pujar a l’avió. Aleshores, mentre tornaven a casa i mig tristos per la partida, mig feliços per aquell meravellós temps compartit, la Vanesa va preguntar al seu pare i a la seva mare què era això de la quarta edat. Ells es van mirar còmplices i la mare va confirmar la dada. “T’ho ha dit l’àvia, oi, filla?”. La Vanesa va assentir. “Mira, Vanesa, l’àvia Matilde diu que, si tenim sort i arribem a la tercera edat, tard o d’hora, després d’això, sobrevé inevitable la mort. Aquest no és el final. Hi ha després una quarta edat, i l’àvia creu, confia que la quarta edat és el temps que vivim en la memòria de qui ens ha estimat. La vida que segueix vibrant en qui ens recorda.

1:29:08

Mentre hi hagi algú que expliqui a una altra persona com érem, com ens sentíem, quins somnis vam tenir a la vida, quins somnis vam abandonar i quins somnis vam aconseguir conquerir, mentre hi hagi algú que expliqui a una altra persona les històries que nosaltres expliquem, mentre hi hagi algú que ens anomeni amorosament més enllà del temps, continuarem vivint”. Gràcies. Quan contem un conte, no ho fem mai soles, no ho fem mai sols. La nostra veu es multiplica. Comptem amb el nostre llinatge i amb els nostres ancestres infinits, que són la resta d’éssers humans que habiten o han habitat aquest planeta. Algun dia, totes i tots serem paraules, històries, que les persones que ens sobreviuen seguiran explicant per no oblidar-nos. O potser per donar més sentit a les seves pròpies vides.