Resiliència per afrontar la vida quotidiana

Walter Riso. Hola. Gràcies. Gràcies. Molt bé. Moltes gràcies per ser aquí. Gràcies per aquests aplaudiments. Doncs bé, primer de tot us vull explicar qui soc. Soc… El meu nom és Walter Riso. Soc doctor en psicologia. M’he especialitzat en teràpia cognitiva, que és una branca de la psicologia que estudia la ment com el software de l’ésser humà. A més, escric llibres i soc docent. Visc entre Llatinoamèrica i Espanya. Jo vaig néixer a Nàpols. Soc napolità de cor. He escrit llibres de divulgació, llibres tècnics, novel·les. Però, sobretot, llibres tècnics i de divulgació. He escrit uns 35 llibres que s’han traduït a 24 o 25 idiomes. Això, el que significa, és que els problemes psicològics són més comuns del que ens pensem. A vegades tinc pacients d’Europa, un pacient o una pacient de Noruega, i resulta que és molt semblant a una persona d’Alaska. I la persona que està a Alaska s’assembla molt a una persona de Xile. I, al mateix temps, a una de Colòmbia. Hi ha problemes que són universals. La meva intenció a l’hora de dedicar-me a la psicologia és crear estils de vida saludables.

És a dir, que la informació acadèmica, amb la qual treballem als claustres universitaris, pugui arribar a la gent traduïda i en un idioma per tal que puguin aplicar-la a la seva vida. Per disminuir la probabilitat futura d’emmalaltir. Per crear més resistència, menys vulnerabilitat. No tant per felicitat perquè, si surt el tema en parlem, jo no crec en la felicitat. Crec en l’alegria. La felicitat és aferrar-se a l’alegria. Després en parlaré més. Primer, jo vaig estudiar enginyeria. Faig fer quatre anys d’enginyeria. Enginyeria electrònica. En aquella època, els ordinadors funcionaven amb una cosa que es deia Fortran 4. Els ordinadors eren tan grans com aquesta sala. S’havia d’introduir una targeta perforada perquè de l’altra banda en sortís, al cap de 20 minuts, una altra targeta. Em vaig cansar d’aquests xips. Em vaig fer hippy, vaig estudiar teatre. Mentre caminava, vaig arribar a un lloc que es deia San Luis, a l’Argentina, vaig veure Psicologia i em va agradar. Em va agradar perquè podia canviar els xips per pensaments, per emocions. Després em va donar per estudiar Filosofia. Ara soc formador de terapeutes. No els torno bojos, però gairebé, perquè barrejo la psicologia i la filosofia.

Ara segueixo sent docent, segueixo escrivint llibres i segueixo tenint pacients. I soc aquí per poder transmetre l’experiència que he adquirit en gairebé 50.000 o 60.000 hores de consulta. En aquesta professió que tinc, et lleves al matí, t’asseus i fins que s’acaba tractes amb el patiment humà. Treballes de ple amb el patiment humà. Al principi, els psicòlegs, quan comencen a treballar, s’encomanen. Un dia arriba un pacient que es pensa que es morirà i se’ls activa la hipocondria. ‘Jo també em moriré.’ Arriba un pacient trist i es posen tristos. Arriba un pacient amb por i es moren de por. Els copien però, amb el temps, creen una certa resistència. Quan ha fet unes 10.000 hores de consulta, una persona ja es pot considerar experta. Bé doncs, aquest soc jo. M’agrada cuinar. Pagaria per cuinar. També en parlarem, a veure si us puc donar alguna recepta després. Sobretot la de la parmigiana d’albergínia. Quan torno a la meva terra, a Nàpols, on encara em queden tietes vives, m’asseuen a la falda i em diuen: ‘Walterucho, come sei bello’, i jo… I m’entaforen parmigiana, m’entaforen de tot. Bé, en tot cas, m’agrada la cuina, el teatre i escriure. He escrit obres de teatre, he escrit novel·les, però el que més m’agrada escriure és divulgació, com us he comentat.

Estic a la vostra disposició. Aquesta estona que passarem junts és per conversar. La paraula original ‘conversar’ del llatí és ‘moure’ns junts’. Ens mourem junts, com si balléssim. Però la vostra música és diferent de la meva. Cadascú té el seu propi ritme. L’amor és quan dues persones coincideixen en el ritme. Llavors ballen. Quan un balla, cap a on va? Enlloc, oi? Balla. Imagineu-vos que algú està ballant salsa. Ve algú altre i diu: ‘Cap a on aneu?’ ‘No facis preguntes estúpides, estem ballant. No fotis! No ens molestis’. Si ‘fotre’ és una mala paraula, m’ho dieu i tallo. Així doncs, intercanviarem ritmes, músiques, d’acord? Estic obert a totes les preguntes que em vulgueu fer.

Paula. Hola, Walter, soc la Paula, un plaer. Quan la vida et colpeja diverses vegades, què es pot fer per aixecar-te si sents que no pots amb la vida?

Walter Riso. És una pregunta molt important perquè a qui no ens ha colpejat la vida moltes vegades? Jo crec que aquí, el més important és tenir clar el concepte de valentia. Crec que tot comença per aquí. Aniré fins a Aristòtil. Per a Aristòtil, la virtut estava en el camí del mig. Hi havia els extrems i, sempre, la virtut estava en el camí del mig. En el cas de la valentia, que ell la considera, la considerava una virtut, en un dels extrems hi havia la covardia. La virtut és una vall entre dues muntanyes. En una muntanya hi havia la covardia. La covardia implicava por. O implica por a tot. Una persona covarda no és capaç d’actuar per por. La por la corromp perquè comença a negociar amb coses amb què no s’ha de negociar. A l’altre extrem podem pensar que hi ha les persones valentes, però a l’altre extrem no hi ha les persones valentes, sinó les temeràries. Hi ha les persones que actuen inconscientment perquè no els fa por la por. Hi ha els assassins en sèrie, els psicòpates. La valentia és al mig. Què és la valentia? És la capacitat d’afrontar la por, encara que es tingui por. L’heroi és una persona que aguanta cinc minuts més, la por. Ser valent implica afrontar la por, però no sense tenir-ne. Perquè si no en teniu, no sou adaptatius. La por serveix per a moltes coses. La por apareix a la filogènesi de… A la part filogenètica de l’espècie, perquè l’home no sabia veure-hi en la foscor.

Amb la por es dilaten les pupil·les, per poder veure-hi més en la foscor. Es tenen els músculs per estar més forts, per poder córrer més de pressa i per escapar. La por existeix per escapar. Sues per refredar-te. Tot passa al voltant de la por perquè la por serveixi per sobreviure. Així, la valentia és l’ús que fas de la por. Quan et colpegen, les persones que tenen molta por es queden a terra. Si les fan caure, es queden a terra. Se’n van. Eviten. Fugen. Perquè no són capaces d’afrontar la por. ‘Fear of fear’. És la por a la por. En psicologia també es coneix com a trastorn de pànic. Quan la vida et colpeja, tens dues opcions: retirar-te, lamentar-te, o contraatacar. Posar-te dempeus. Pepe Mujica, el president de l’Uruguai, deia que l’èxit no és arribar a la meta necessàriament, sinó en aixecar-se si et fan caure. S’ha de tornar a insistir, s’ha de tornar a insistir per entendre que l’èxit no és guanyar, sinó que és gaudir d’allò que fas. Per això, a vegades, s’ha d’entendre que no aprenem per prova i èxit, sinó per prova error. I no s’ha de confondre l’error amb el fracàs.

L’error és equivocar-te. Tens dret a equivocar-te. En aquesta equivocació va implícit l’aprenentatge que farà que ho facis millor o que ho facis d’una altra manera. Un fracàs és que mai més ho podràs tornar a fer. Confonem l’error amb el fracàs. Amb els cops que et dona la vida, has d’intentar fer servir això que et diré ara. És el que es coneix en psicologia com la personalitat resistent. La personalitat resistent es troba en les persones que, primer, es comprometen amb allò que fan. Comprometre’s amb el que es fa és jugar-se-la per allò que faig. És que ho faig seriosament. És que m’implico de veritat en allò que faig. M’hi comprometo. Hi ha gent que es compromet i gent que no es compromet, que diu que sí, bé, però no s’hi fiquen fins al fons, no flueixen. La gent que es compromet, la gent que sent que té el control interior per canviar les coses. És a dir, que jo soc el que escriu el meu destí, jo soc el que és capaç de controlar si ho afronto. Si soc capaç de generar un ambient al meu voltant que sigui pacífic o guerrer, jo puc crear al meu voltant un ambient que sigui alegre o trist. Jo soc el que té el control sobre moltes coses de la meva vida. Si vaig pel carrer i plou, si de sobte t’adones que comença a ploure, i veus un senyor que insulta els núvols, insulta el ministre de…, a la pobra noia que presenta a la televisió el temps.

Li fa ràbia que plogui. Això és baixa tolerància a la frustració, perquè s’escapa del meu control, que plogui. Què hi puc fer jo? Què puc controlar? Això és el que heu de pensar. El meu control és comprar un paraigua. Això està sota el meu control. En lloc d’insultar els núvols, em compro un paraigua i l’obro, o entro a un lloc sota cobert, o em mullo perquè em dona la gana mullar-me, treure’m les sabates i córrer descalç i cridant com un boig. Però és l’actitud que prenc davant de les circumstàncies. En un embús hi ha gent que s’enrabia, toca el clàxon i vol que el de davant es mogui. En un embús en què hi ha 5.000 persones, n’hi ha un que toca el clàxon. S’ha de ser molt estúpid. En canvi, n’hi ha d’altres que treuen els peus per la finestreta, i s’estiren. Què fas? Una becaina fins que ens moguem. Quin dels dos viurà més? El que sap que té el control perquè l’embús es mogui. La clau, davant dels cops que et dona la vida, és saber què pots controlar i què no pots controlar. Això ja ho van explicar els estoics, això és filosofia pura. Això és Epictet. Si en tens el control i és vital, fins a la mort. Lluita. Baralla’t. Perquè la saviesa rau en saber discernir quan s’ha de lluitar i quan no, quan està justificat i quan no. Això és la saviesa. Ara bé, si no en tens el control, aprèn a perdre. Llavors, l’altra cosa important quan et colpegen és saber fins a… És eliminar la culpa. És no sentir-te malament perquè no n’ets capaç, no sentir-te malament perquè t’has equivocat. S’ha d’eliminar la culpa. La culpa és un engany. La culpa és la intenció de fer mal a algú.

Si jo m’aixeco i et dono un cop de puny, en tinc la culpa. Però la culpa també està associada, en la nostra cultura, a la idea que soc dolent. A la meva essència. Canvieu la culpa si no teniu la intenció de fer mal a algú. Si teniu la intenció de fer a algú, sí que sou culpables. Llavors sí que heu de respondre davant d’això, per a això ja hi ha la justícia, d’acord? Canvieu-la per la responsabilitat. L’exemple que sempre poso és que un va en un cotxe i dona un cop a algú sense adonar-se’n, fereix una persona. La puja al cotxe, la porta a l’hospital. Repara el dany, n’assumeix la responsabilitat. Però no s’ha de sentir malament. No s’ha de sentir culpable. La veritable… El veritable creixement posttraumàtic, i no l’estrès posttraumàtic, davant de l’adversitat és entendre la intenció que tenies. Acabo amb aquesta anècdota. Recordo que en el batxillerat, jo anava a una escola industrial, una escola relativament humil, però era el campionat de basquetbol intercol·legial en què venien totes les escoles. No sé per quin motiu nosaltres, que érem dels més baixets, els més ‘chaparritos’, com diuen a Mèxic, i que jugàvem a bàsquet però tampoc… Vam arribar a la final. Els altres que van arribar a la final era un equip que es deia Colegio Nacional. Tots eren enormes, esvelts, saltaven tres metres i quan ens vam adonar que arribàvem a la final… Nosaltres teníem un entrenador que es deia Bubby. El Bubby era gringo, nord-americà.

Al vestuari, quan estàvem a punt de sortir a la final, vam sortir tots… Jo era el capità. Vaig sortir i vaig tornar enrere i li vaig dir: ‘Bubby, guanyarem, oi?’ El Bubby em va dir: ‘No’. Això és una mala paraula a Mèxic, però aquí no ho crec. ‘No siguis pendejo, no guanyaràs. Surt a jugar, surt a lluitar, lluita i diverteix-te i no m’emprenyis, vinga’. Jo vaig sortir a la pista i vaig començar a dir a tothom: ‘No hem de guanyar, ens hem de divertir. Ens hem de divertir. No juguem per perdre, però ens hem de divertir. Lluitem, lluitem. No guanyarem, però lluitarem’. Vam començar a jugar. Tots estàvem molt inspirats aquell dia. De debò que era increïble. Feia així i la pilota entrava. Un que no en ficava mai ni una, s’aturava allà al mig, feia… i entrava. Ell era del Chaco, era baixet i no semblava gaire que… i entrava. Vam perdre per una cistella. Quan es va acabar, què creieu que vam sentir nosaltres? Que havíem perdut? No, estàvem molt contents. Havíem perdut per una cistella. La gent aplaudia dempeus quan ens entregaven la copa. Vam perdre? No. Vam gaudir amb el que havíem fet. Rèiem, explicàvem acudits, a l’àrbitre li fèiem… Coses que no es podien fer. Què és l’important aquí? La intenció. ‘Ho vaig fer el millor que vaig poder.’ Això és el que et mantindrà davant dels cops amb la capacitat de tirar endavant i no que et deixin a terra. La vida és un matx de boxa.

La vida no és com la veu la gent, un llac tranquil, en què tothom reposa, i res no es mou. Cau una pedreta i, ai, el tsunami. Aquella gent ‘peace’, ‘love’, en un llac tranquil a les muntanyes nevades, amb un Bambi que corre content, unes margarides, unes roses precioses. Això no és així. Això no existeix. La vida és una lluita. La vida és un riu turbulent que baixa des del cim de la muntanya i arrossega pedres, persones, troncs de fusta. Penseu-hi. Quan vau néixer, us van posar al llac o us van llançar al riu? A mi em van llançar al riu. Jo vaig ser paleta, vaig ser fuster, vaig ser torner, vaig ser carter. Jo em vaig haver de pagar els estudis. Jo vinc d’una família molt humil d’emigrants napolitans que van arribar com a polissons a l’Argentina. Jo vaig néixer a Itàlia, vaig ser l’últim napolità. Quan ets al riu, has d’aprendre a sobreviure. Desenvolupes l’autoeficàcia. Desenvolupes l’autoeficàcia. És quan comences a dir: ‘No em guanyareu tan fàcilment. Depenc de mi. Jo depenc de mi. Tinc autogovern, autodeterminació. M’apropio del meu ésser. Soc l’últim jutge de la meva pròpia conducta i soc un gerrer.’

Edu. Hola, Walter, soc l’Edu, com va? Parlant sobre salut mental, m’agradaria relacionar-la amb l’autoconcepte i l’autoestima que habitualment tenim com a persones. Com ens pot influir a l’hora de relacionar-nos amb la parella, amb els amics i què podem fer per augmentar aquests dos conceptes, gràcies.

Walter Riso. Bé, doncs, gràcies. El tema de l’autoestima és un tema molt interessant i molt important. Estem parlant, quan parlem de l’autoestima, de l’amor propi, d’estimar-se un mateix. Òbviament, sense entrar en allò que ara definim com a narcisisme. És a dir, estimar-se un mateix no vol dir desenvolupar un autointerès menyscabant l’interès pels altres, sinó que estimar-se un mateix és cuidar-se, no només físicament, sinó també psicològicament. Quan tractem el tema de l’autoestima, parlem d’una sèrie de pilars, d’una sèrie d’elements, que mencionaré, que es poden començar a desenvolupar des del punt de vista psicològic i emocional. Primer definiré què és l’autoestima. L’explicaré i després veurem com es pot… Com afecta les relacions. L’autoestima és una mescla de diverses coses. Ara només en nombraré quatre. L’autoconcepte, que té a veure amb el que jo penso de mi. Si jo m’autocastigo psicològicament perquè no m’estimo, acabaré pensant molt malament de mi. Castigar-se psicològicament es pot fer conscientment o inconscientment. Per exemple, tenint un diàleg interior negatiu amb un mateix, sobre els errors que un ha comès. ‘Soc estúpid, em vaig equivocar, ho podria haver fet millor.’ Insultar-se interiorment. Tenint uns nivells d’autoexigència massa alts. Sent molt cruel amb l’autoavaluació que em faig.

Tot això té a veure amb l’autoconcepte. Si jo faig totes aquestes coses negatives, el meu autoconcepte serà molt pobre. Jo puc autoelogiar-me. Dir-me: ‘Et felicito, Walter. Ho has fet molt bé’. Sempre parlem amb nosaltres mateixos. La ment és xerraire. A la ment li agrada el diàleg intern, conscientment o inconscientment. Si nosaltres ho defensem, si nosaltres ens defensem, si nosaltres som capaços de fer-nos una autocrítica racional, llavors tindrem un bon autoconcepte. El segon element és l’autoimatge. És quan es mirem al mirall, és si m’agrado o no m’agrado. Aquí… hi pot haver moltes variacions. Des d’un trastorn de la imatge corporal fins a una alteració molt més greu. Però l’important és que si jo no m’agrado, ho transmetré als altres. Perquè no soc bell. Hi ha dies que ens llevem al matí i ens mirem al mirall, ens comencem a mirar i comencem a fer… Ens rebentem cosetes i ens diem: ‘Quina cosa tan horrible’. Perquè no ens agradem. A vegades ens veiem de cos sencer, ens mirem i diem: ‘No, quin fàstic, Déu meu’. Hi ha altres dies que ens llevem, ens mirem al mirall i diem… Si algú creu en Déu, diu: ‘Déu, que bé que ho vas fer’. El dia en què dius ‘Déu, que bé que ho vas fer’, aquell dia et va bé.

Aquell dia et va millor. Aquell dia camines diferent, mires als ulls diferent, dones la mà amb més força. Aquell dia et sents atractiu. O atractiva. L’autoimatge té a veure amb el gust que sento a l’hora de mirar-me, amb agradar-me, i tractant d’evitar caure, ara parlava d’una patologia, en el que s’anomena un trastorn dismòrfic corporal. El nom és molt estrany, però es diu així. És quan començo a imaginar-me malformacions que no tinc. Però no cal que siguin malformacions estranyes, pot ser que em vegi amb un nas així. O així. O ampla. Realment, a la meva imatge, el nas, jo el multiplico, el veig extremadament llarg i estic segur que el tinc llarg. Em pot passar el mateix amb el cos. Em pot passar el mateix amb els cabells. Em pot passar el mateix amb qualsevol part del cos. Avui dia, amb els guetos que es formen a les xarxes, ens exposem molt més als problemes de l’autoimatge. Perquè posem el jo sobre la taula, perquè el construïm entre tots, quan el jo, la identitat personal, hauria de ser una tasca individual i la identitat social hauria de ser social. Però no és social si ho redueixo tot a set o vuit persones. Ja tenim dos elements. L’autoconcepte, que és quan et colpeges amb un bastó i et fas mal, i això està mal fet. Dos, l’autoimatge. El tercer element és que et donis plaers, és el que s’anomena l’autoreforç. Una persona que té una bona autoestima es dona plaers. No és garrepa amb ella mateixa.

No es tracta de comprar-se coses cares ni res d’això, no. És contemplar-se. Avui em posaré cremes, avui faré migdiada, avui faré coses que m’agraden. Això és l’autoreforç. El quart és l’autoeficàcia, que té relació amb la capacitat que sentim que podem assolir les nostres metes o no. Si tens una autoeficàcia baixa, seran metes pobres perquè sents que no ets capaç, que no ets eficaç per poder assolir aquestes metes. Evitaràs els obstacles, tindràs molts sentiments d’inseguretat. Tot això, i altres coses, configuren el que s’anomena autoestima. No es tracta simplement de si m’estimo o no m’estimo. És una matriu complexa, multifuncional, de moltes coses. Però és que l’autoestima, la fortalesa del jo, el jo estructurat, es va construint al llarg de la vida. No és que tinguis l’autoestima als 40 anys, no. Es va fent. És com l’amor. Un diu, de l’amor: ‘T’estimo’. Això vol dir que ja has arribat a l’amor? O sigui, que ja m’estimes, així? ‘T’estimo, ja he arribat a l’amor. T’estimo, ens estimem.’ En canvi, l’amor és una construcció. Per això s’ha de dir ‘t’estic estimant’, no ‘t’estimo’. ‘T’estic estimant.’ Direu: ‘Digues-m’ho a poc a poc, què vol dir que m’estàs estimant?’ Sí, jo crec que a la meva dona sempre l’estic estimant. El dia que em mori, un segons abans, li diré: ‘T’estic estimant’. Però dir ‘t’estimo’ és dir que ja has arribat. Et creues de braços i no fas res. Llavors, què passa amb l’autoestima en una relació de parella? O en una relació d’amistat? El problema… La gent amb una baixa autoestima és poc assertiva.

L’assertivitat és la capacitat d’expressar sentiments negatius i sentiments positius però, sobretot, sentiments negatius. La capacitat de dir ‘no’, d’expressar desacord, de donar una opinió oposada, de negar-se a una demanda irracional, de defensar els drets personals. Això és l’assertivitat. Si tens poca autoestima, no reconeixeràs els teus drets personals. A qualsevol relació de parella, sempre tindràs una actitud de submissió, sempre et posaràs en una actitud de subjugació, acabaràs fent el que l’altra persona vulgui, et deixaràs manipular. Sotmetre’s a una persona sempre té a veure amb problemes d’autoestima. Perquè les persones que tenen una bona autoestima són dignes, i com que són dignes, sempre estableixen relacions d’igual a igual.

Dona 1. Hola, Walter. Alguna vegada t’he sentit dir que hem d’aprendre a perdre. Ens podries explicar aquesta idea?

Walter Riso. Aprendre a perdre és entendre que els meus recursos no són suficients per resoldre alguna cosa. Així, aprendre a perdre és reconèixer la pròpia limitació. Als infants no se’ls ensenya això. Als infants se’ls ensenya a guanyar, a ser un bon guanyador. Però no a ser un bon perdedor, perquè pensem que, si una persona aprèn a perdre, és una persona que és poqueta cosa. Realment, aprendre a perdre és tenir una bona tolerància a la frustració. Jo faria que a les escoles aprendre a perdre fos una assignatura obligatòria, des de pàrvuls. Una, dues, tres, quatre… Correlatives fins al postdoctorat. Aprendre a perdre també és el que deia abans, és entendre el moment en què les coses s’escapen del teu control. Però no és aprendre a perdre trist. És aprendre a perdre com en el partit de basquetbol. És a dir, ‘ho he intentat’. No valc pel que tinc. No valc pel que aconsegueixo. Sinó que valc pel que soc. Segur que heu vist que hi ha gent que no assoleix el mateix que altres persones, però quan coneixes aquesta gent, són persones encara més meravelloses. No totes, però algunes sí. Són persones molt menys complicades, són persones que tenen més tolerància a la frustració, amb menys ansietat. El tema de l’ansietat té molt a veure amb aprendre a perdre o aprendre a guanyar.

Recordo una vegada que hi ha un nen petit jugava, a una piscina, amb un avió. Estàvem a la finca, a una masia, d’una amiga. Estava tothom a la piscina i el nen jugava amb l’avió. I el pare que, a més, era un pare a qui no li agradava perdre, era una personalitat tipus A. Era competitiu, agressiu, amb èxit. En fi, es deprimia si les coses no sortien com ell volia. Li va preguntar al nen: ‘Qui guanya?’ El nen corria amb un petit avió. ‘Qui guanya?’ El nen el va mirar com dient: ‘Que qui guanya?’ Se’l va mirar una estona i va seguir. No li va fer ni cas, al pare. El pare em va mirar a mi i em va dir: ‘Has vist com és la canalla? Els parles i no et contesten.’ Però, per què li preguntes qui guanya? Està volant sol. El fa volar amb estil. Va tornar, el nen, i va tornar a passar per allà. El pare va veure una guerra. El pare, immediatament, va pensar que hi havia d’haver un primer i un segon. El pare va transmetre la competència al nen. Ets bo, si guanyes. Si perds, no ets bo. Per això, aprendre a perdre és ensenyar als infants que la gent no val pels triomfs que aconsegueix.

Dona 2. Jo et vull preguntar com podem saber si els nostres amics i familiars estan passant un mal moment o és una depressió.

Walter Riso. Bé, la pregunta és molt important. No s’explica habitualment la diferència entre depressió i tristesa. En primer lloc, hem d’entendre que hi ha emocions bàsiques que neixen amb nosaltres, que no les aprenem. No podem anar un curs i dir: ‘Ara aprendré a estar trist’. La depressió és apresa, és una qüestió que no… Tret que no sigui un substrat bioquímic. Quan una persona, o quan qualsevol organisme, està sotmès a un estrès que es torna incontrolable, i facis el que facis l’estrès continua, escapa totalment del teu control, entens que no tens cap recurs per gestionar aquest estrès i no el pots preveure, la resposta en aquest cas és la desesperança i això és una depressió. La tristesa té una funció, quan estàs en una situació difícil, s’alenteix. Tot el sistema nerviós, el software, va més lent, perquè puguis buscar alguna solució del passat. Hi ha un accés més fàcil a la memòria quan s’està trist. Quan es va molt accelerat, la mateixa biologia es frena. És com si la natura et digués: ‘Ei, atura’t una mica, que vas molt ràpid’ i la tristor s’alenteix per recuperar l’energia.

La tristesa també serveix per poder transmetre el teu estat als altres. La tristesa va acompanya d’uns gestos determinats, aquests gestos no passen desapercebuts a les persones. És una manera d’avisar, de comunicar, que et sents malament. O sigui, que fa la funció d’avís, fa la funció de recuperar informació important per resoldre el problema i fa la funció de recuperar energia. Per a això és la tristesa. Això és el que sabem de la tristesa. La depressió no té cap funció. Hi ha moltes diferències, només te’n donaré algunes. És a dir, quan estàs trist, pots seguir fent les teves activitats. Pots anar a treballar, pots mantenir relacions sexuals, pots menjar amb normalitat, pots relacionar-te amb la gent. Ho fas a mitja màquina però ho pots seguir fent. No t’acabes aïllant. Pel que fa a la depressió… La depressió és una malaltia heterogènia. Et resulta difícil menjar, et resulta difícil anar a treballar, et resulta difícil el sexe o és zero sexe. Canvia el teu sistema d’alimentació i et costa molt treballar, actuar, a la societat. La gent depressiva s’aïlla molt. La gent trista encara no s’aïlla. La tristor dura poc temps. No et sabria dir el temps exacte, però potser són uns 15 o 20 dies. Et dic això perquè comparis. Sents tristor? Has d’aprendre a llegir la tristesa. A gestionar-la. La tristesa és ‘estic trista’, m’estan passant algunes d’aquestes coses. Potser anava una mica accelerat, potser tinc un problema i no sé com resoldre’l, potser vull transmetre l’estat intern d’una persona. La depressió, quan apareix, no dura 15 o 20 dies. Tu a la tristesa li dius: ‘Hola, tristesa, gràcies per ser aquí amb mi’. Te la poses a la butxaca i la portes a sobre. Marxarà sola. Se’n va, i no produeix cap alteració.

La depressió sí. La depressió dura més. Una depressió moderada, lleu, pot durar sis mesos, a vegades, un any. Altres recerques diuen que més. Hi ha depressions que duren més. El punt més important és que a la depressió sempre hi ha un sentit d’autodrestrucció del jo. Sempre es busca l’autodestrucció psicològica o física. En la tristesa, no. En la tristesa no hi ha una autodestrucció del jo. No deixes d’estimar-te, no vols desaparèixer. Jo diria que aquestes són les diferències més importants. Si estàs amb un amic o amb una amiga i veus que s’està aïllant, que plora… Perquè quan estàs trist, no plores, quan estàs trist pot ser que t’emocionis una mica, però si tens depressió, plores molt. Si veus que la persona té dificultats per anar a treballar, que té dificultats per relacionar-se amb la gent d’una manera manifesta i que fa temps que està així… Hi ha dos tipus de depressions en la cognició, pel que fa a la teràpia cognitiva, que és la que jo faig. La depressió autònoma, que és quan no pots assolir un objectiu i et deprimeixes. L’altra és la sociotròpica, que és quan rebutja la gent o quan et sents sol. Us heu de fixar si la persona ha tingut algun fracàs darrerament, o si està aïllada. Pot ser que hagi tingut un fracàs, fins i tot, amb les relacions personals i se li barregin tots dos tipus. Pot estar en una situació d’estrès no controlable i veus que la persona es troba, des de fa temps, en una situació d’adversitat que encara que la vulgui controlar, no pot.

Com la fallida d’una empresa. Sempre es veu que tres, quatre o cinc mesos abans, si no és una depressió bioquímica, hi ha alguna cosa que ho explica, una adversitat. Jo diria que davant de la mínima sospita s’ha de demanar ajuda professional perquè moltes persones que tenen depressió, si realment atempten contra elles mateixes, avisen. Però avisen d’una manera tan subtil que a vegades no ens n’adonem. Per exemple, demanem ajuda a un psiquiàtric o demanen ajuda a algun altre lloc però no els donen hora de seguida, o van al terapeuta i li expliquen el que els passa però no l’hi expliquen tot. Li donen algunes elements per veure si el terapeuta ho descobreix. És a dir, uns avisen i demanen ajuda, uns altres ho planegen tot molt bé. Per això, davant del mínim indici, sabent què és la tristesa i què és la depressió, davant del mínim indici, s’ha de demanar ajuda professional.

Vanessa. Hola, Walter, em dic Vanessa. En els darrers anys, la vida ha estat… Ha portat coses una mica negatives. Ens ha portat una pandèmia, una guerra, una crisi. En aquest àmbit em pregunto què podem dir als nostres joves? Com poden superar tot el que vindrà sense saber què passarà?

Walter Riso. Bé, moltes gràcies. Els tres exemples que poses són vàlids, però hi ha molta gent al món. Hi ha països en què hi ha terratrèmols, hi ha països que pateixen la fam, és a dir, que les crisis poden ser de qualsevol mena. Amb la pandèmia, crec que vam aprendre algunes coses o, si més no, alguns vam aprendre algunes coses. Primer, que estem més a prop de la mort del que ens pensàvem i que de la mort, que era un tema tabú, ara se’n pot parlar una mica més obertament. Ens vam espantar. Ens vam adonar que un animaló que és mil vegades més petit que un bacteri ens va posar de genolls a tothom, immunòlegs inclosos. Ens vam adonar que potser valoràvem coses que potser no eren tan importants, que som més vulnerables, a més, del que crèiem. No sé si us ha passat a vosaltres, però hi havia moltes coses que jo considerava que eren imprescindibles a la meva vida i ara les considero prescindibles. Hi havia moltes coses a les quals m’aferrava que ara ja no hi tinc tant aferrament. He vist una gran millora en els pacients garrepes, que estalviaven obsessivament i van dir: ‘No, en qualsevol moment pot tornar a passar’. Llavors van començar a gastar. Però, podríem dir que… Per mi, tots som guerrers. Tots nosaltres tenim un gran guerrer interior, que és el sistema immunològic.

Aquest sistema immunològic ha lluitat per vosaltres milions de vegades i us ha ajudat milions de vegades. Aquest sistema immunològic és biològic. Però també tenim un sistema immunològic psicològic. ‘Tots som guerrers’ vol dir que si traguéssim les característiques del guerrer o de la guerrera i les posem en pràctica, potser ens aniria millor. Per exemple, el guerrer reconeix que té por, però també sap que s’ha d’enfrontar a la por. Encara que tremoli. O sigui, el guerrer sap que… El bon guerrer i la bona guerrera saben que hi ha batalles que no hi ha res que justifiqui seguir portant-les endavant. A vegades s’han d’entregar les armes, a vegades, a la vostra vida, veieu que esteu ficats en embolics, en problemes o en batalles que no voldríeu tenir. Us van enredar i no sabeu ni per què. Retireu-vos. El bon guerrer entrega les armes i diu: ‘Aquesta batalla no és meva’, i es retira. El bon guerrer mostra les cicatrius. Això es diu ‘kintsukuroi’ i ve d’una tradició japonesa molt interessant que és… Quan a nosaltres se’ns trenca una peça de vaixella, la llencem. Si es trenca un gerro, el llencem. ‘Kintsukuroi’ significa terrisser de l’or.

Hi ha una tradició al Japó que quan es trenca, per exemple, un gerro, es torna a enganxar i queden totes les cicatrius a la vista. Aquestes cicatrius les revesteixen amb platí o amb or. Aquest objecte ja no és inservible, aquest objecte es torna a vendre i encara val més perquè és un objecte que mostra la seva història, mostra que s’ha recuperat. A més de tenir parts d’or, és resilient, és un objecte que sobreviu. La resiliència és això, és la capacitat de recuperar-me. Però el bon guerrer mostra les cicatrius. Jo tenia un pacient que suava molt. Sempre suava molt, tenia un problema. Una mena d’eritrofòbia, és a dir, una fòbia a la suor. Se li notava molt i feia sempre roba blanca perquè no se li veiés la marca, evitava anar a llocs on hi hagués aire condicionat perquè ningú suava, només ell, i s’havia aïllat molt. La tasca que li vaig donar va ser parlar del seu problema constantment, cada vegada que pogués, a totes les reunions que tingués. ‘Bon dia, com esteu? Els vull explicar que em fa por a suar en públic, que em surtin taques. Per això porto tants mocadors i estic en tractament. Si veuen que suo, enteneu-me, sisplau.’ Ho va explicar tres vegades i no va suar mai més. En públic. Tres.

Per què? Perquè va ensenyar la seva cicatriu, va parlar d’allò que li molestava. Jo tinc por de les paneroles. Jo, de debò. Em fan por les paneroles i les aranyes. Jo crec que els únics que no em fan por són els de les antenes llargues, els mosquits. Els mata la meva dona. Em sento orgullós de tenir por de les paneroles, perquè això vol dir que tinc una bona història adaptativa. Tenir por dels insectes era adaptatiu per a l’home prehistòric. El bon guerrer ho reconeix. Cada vegada que tingueu un problema d’adversitat i aquest problema d’adversitat sigui més fort que els vostres recursos, si els recursos no són suficients per resoldre’l, us estressareu. L’estrès el podreu gestionar si enteneu això que ara us diré. La incertesa és la incapacitat de predir els resultats futurs. La incertesa és la cosina germana de l’ansietat, perquè l’ansietat és la por anticipada. Si aconsegueixo afrontar la incertesa acceptant el pitjor que pugui passar… Em passarà com als budistes. Als budistes, la incertesa els fa pessigolles, els fa riure. A nosaltres ens provoca úlceres. Per què? Perquè accepten el pitjor que pot passar. Molta gent durant la pandèmia em deia: ‘Acabo de descobrir que soc capaç de fer coses que pensava que no era capaç de fer’, perquè les van haver de fer per obligació. S’ha de tirar pel dret i suar la cansalada. Moltes vegades ens pensem que no som capaços de fer coses perquè no ho intentem.

Si ho has intentat i no funciona, doncs res, no n’ets capaç. Però descobrireu que el 90 % de les coses, sou capaços de fer-les. L’única manera de generar autoeficàcia és afrontar les situacions, per molt complicades que siguin. Podeu tenir estratègies d’afrontament dirigides al problema o dirigides a l’emoció. Les que són dirigides a l’emoció són per tranquil·litzar-me a mi. Em relaxaré davant del problema, faré meditació, faré mindfulness, tot ho faig per relaxar-me. Però això són estratègies dirigides a l’emoció. L’estratègia dirigida al problema és resoldre el problema, intentar resoldre’l. Serà incòmode. Un dels grans problemes que tenim davant de les crisis és precisament que estem en una bombolla de comoditat en què podem predir les coses i gestionar-les. Hem de sortir a la zona d’aprenentatge. Perquè a la zona d’aprenentatge et sentiràs incòmode. Aprendre molesta. La transformació fa mal. Vosaltres creieu que la gent que ens ve a veure, als psicòlegs, busca la cura. No, la cura fa mal. Busquen alleujament. Volen que els donem una aspirina, volen que els donem alguna cosa. Però els parlem de la veritable transformació, no són capaços perquè la veritable transformació molesta, fa mal. Quan canviem aquesta actitud de comoditat, del ‘jaisme’, gràcies a les xarxes, en què tot és ja, que tot és immediat, que no suportem el fenomen de l’espera… Jo tenia una xicota que vivia molt lluny, ens enviàvem cartes. Ens escrivíem un cop a la setmana. Trigava una setmana en arribar, el correu, on vivíem. Quan arribava el correu, jo ensumava el perfum, que era la seva clau, el perfum. Obria la carta i la llegia i li tornava a escriure. Vam estar així molt temps.

Aquesta espera de la carta a mi no em generava el fenomen de l’espera de l’ansietat, ni de la incertesa. Sinó que a mesura que passava el temps, deia: ‘Ja falta menys. Ja falta menys, està a punt d’arribar la carta, està a punt d’arribar’. Ara això no existeix. El que passa ara és que si les coses no passen immediatament… Què podem demanar a la gent jove si tenen un mòbil, un smartphone? Si volen enviar una foto, l’envien immediatament. La pugen immediatament. El correu el veuen de seguida. Quan comença a donar voltes, diuen: ‘No detecta el senyal, què passa?’ Generem angoixa. Jo a vegades els dic, als meus pacients joves: ‘Declareu-vos avui, tot el dia, zero informació. Estareu a la realitat. De cap a la realitat. Això és una cadira, no sé si ho sabeu. Toqueu-la. Cadira. És la realitat. No us informeu de què han fet els amics, què pensen, què està de moda. De no res. Esteu absolutament amb el cap en el que és. Mireu les coses, respireu, camineu pel carrer, mireu els núvols. No penseu en pujar al núvol, mireu els núvols.’ Comenceu a sortir de la zona que s’anomena de confort, que jo ara en dic de comoditat, i entreu a la zona d’aprenentatge, descobrireu que podeu aprendre mil coses interessants. Però, sabeu què? Benvinguts al món dels normals. Això és amb esforç. Sense esforç, no aconseguireu res. La llei mínim esforç, diuen que també aplica a Déu. Que si Déu es pot gratar l’orella així, no se la rascarà aixà. La llei del mínim esforç. L’esforç és un valor.

Això és el que us dic. Amb tot això junt, se’n fa un còctel i pot ser que sigui una bona manera de començar a afrontar de forma intel·ligent els problemes que vindran, perquè això tot just acaba de començar. Cada època ha tingut els seus problemes. Ara som a una postmodernitat en què hi ha una sèrie de valors que són difícils de captar. Això seria un tema per a una altra conferència. Vull fer aquesta reflexió per acabar. Una reflexió que espero que us serveixi. A mi m’ha servit. El que no podem perdre mai en aquesta vida és la conducta d’exploració, és explorar el món, és seguir coneixent-lo, és seguir introduint-nos en ell. Per a això, necessitem tres emocions, tot això que us diré. La conducta d’exploració no és apresa, és natural. Els infants, després dels dos anys d’una etapa d’aferrament, passa a una etapa de desaferrament i vol explorar el món. Per això els terribles dos, els infants de dos anys corren a tot arreu perquè els genera substància blanca i fa que aprenguin més de pressa. Sempre veus els infants corrents i el pare al darrere. Sempre és així. Quan tenen dos anys, es tornen insuportables. Però aquesta conducta d’exploració no l’hem de perdre mai. És investigar. Investigar el món. Hi ha tres emocions que sempre hi són. Tenir curiositat. La curiositat no la perdeu mai. Tant se val que tingueu 500 anys. Podeu jugar amb 500 anys, ballar amb 500 anys i tenir la curiositat d’un gat. Diuen que la curiositat va matar el gat. No, el gat té set vides, així que no m’empipeu amb això.

La curiositat. La curiositat significa que veig alguna cosa i em desperta la inquietud de voler furgar una mica, d’anar més enllà. Què és això? La segona emoció que no podeu perdre és la sorpresa. La sorpresa. Després de tafanejar una mica, hi haurà alguna cosa que us sorprendrà. Amb la sorpresa, el software s’atura perquè hi ha alguna cosa que mereix tota la vostra atenció, fins a l’última cèl·lula del vostre cos estarà atenta. Ara us explicarà què és la sorpresa amb un exemple que em va passar a mi. Jo vaig molt sovint a la Patagònia. Una vegada, amb un amic… Jo vaig a un lloc que es diu El Bolsón, que és un lloc… Encara es considera que és gairebé l’últim reducte hippy, però hi ha personatges de tota mena. Està al sud, a la Patagònia. Amb un amic, estàvem caminant i vam veure petita casa plena de papallones. Hi havia diverses casetes als arbres i als boscos. N’hi havia una que estava plena de papallones i li vaig dir: ‘Vine, mira que boniques, les papallones’. ‘Sí, allà hi viu un amic meu, vols que l’anem a veure?’ I li vaig dir: ‘Que bé, sí, anem a veure’l’. Vam arribar… Hi havia papallones de molts colors, de moltes mides, i hi vam entrar. Hi havia un pintor que ho tenia tot ple de pintures de papallones, a dins. Llavors, jo li vaig dir: ‘Vaja, és que amb aquestes models que tens… Aquesta és meravellosa, com les blaves de fora’. Em van escoltar una estona, però el pintor em va mirar amb cara de fàstic i l’altre em va dir: ‘Més val que marxem, anem’.

Vam caminar una estona i em va dir: ‘Ets un bocamoll. Per què havies de dir això?’ Llavors, li vaig dir: ‘Doncs perquè, si el paio aquest i les papallones…’ I va dir: ‘Però no, no, no. És que les papallones hi van anar després de pintar-les’. Ho han entès? Això és la sorpresa. El que acabeu de sentir és sorpresa. Les papallones hi van anar després. Ja les havia pintat. No hi havia primer les papallones. La sorpresa provoca això. Provoca: ‘Com? Què? Això és rar. Això és estrany. No pot ser.’ La tercera emoció que m’agradaria que desenvolupessin… Investigueu, us sorpreneu i després ve l’interès, que també és una emoció bàsica. Cap d’aquestes emocions no són apreses. L’interès és ja aprofundir. Em desperta no només la curiositat i em genera sorpresa, sinó que hi estic interessat, hi dedicaré molt temps, a això. Si perdeu la conducta d’exploració, perdreu la capacitat de sorpresa. De sorpresa real o filosòfica, la que vulgueu. Però mentre tingueu aquestes emocions vives, encara que tingueu problemes, sereu capaços de viure intensament i mirareu de viure bé, que d’això és tracta. Perquè la bona vida és una qüestió de qualitat i no de quantitat. Bé, moltes gràcies. Això és tot el que els havia de dir.