Generated with Avocode.Path Generated with Avocode.Rectangle CopyRectangleIcon : PauseRectangleRectangle Copy

Què pot ensenyar-nos un director d’orquestra?

Benjamin Zander

Què pot ensenyar-nos un director d’orquestra?

Benjamin Zander

· Director d'orquestra

Va realitzar la seva primera composició amb tan sols nou anys. Avui, el octagenario Benjamin Zander, està considerat un dels directors d'orquestra més prestigiosos del món i el més gran especialista en l'obra de Gustav Mahler. Va ser deixeble de Benjamin Britten, Imogen Holst i del violoncel·lista espanyol Gaspar Cassadó. Encara Zander s'ha convertit en un mestre amb identitat pròpia, convençut que "la música tracta sobre l'amor, sobre l'expressió, sobre la llibertat, sobre l'alegria". Per això abans d'elevar la seva batuta, abans de cada concert, dóna una xerrada a l'audiència en la qual comparteix les històries que s'amaguen darrere de les composicions i en què a més transmet el seu amor per la música. "La música clàssica eleva l'ésser humà per ser la millor versió de si mateix", assegura.

Actualment dirigeix ​​l'Orquestra Filharmònica de Boston i la seva versió juvenil. Músics als que inculca la seva pedagogia musical: "La tècnica no és l'objectiu final, l'objectiu final és l'amor, és l'expressió, la comunicació, el contacte, la comunitat". El músic anglès és a més autor de diversos llibres entre els quals destaca el supervendes 'L'art del possible'.

Quina seria l'última peça que li agradaria dirigir? En la resposta de Benjamin Zander es resumeix la passió com una actitud davant la vida: "Sens dubte la 'Novena simfonia de Mahler', perquè és un comiat, que expressa la gratitud per estar viu".


Creant oportunitats

Benjamin Zander

Va realitzar la seva primera composició amb tan sols nou anys. Avui, el octagenario Benjamin Zander, està considerat un dels directors d'orquestra més prestigiosos del món i el més gran especialista en l'obra de Gustav Mahler. Va ser deixeble de Benjamin Britten, Imogen Holst i del violoncel·lista espanyol Gaspar Cassadó. Encara Zander s'ha convertit en un mestre amb identitat pròpia, convençut que "la música tracta sobre l'amor, sobre l'expressió, sobre la llibertat, sobre l'alegria". Per això abans d'elevar la seva batuta, abans de cada concert, dóna una xerrada a l'audiència en la qual comparteix les històries que s'amaguen darrere de les composicions i en què a més transmet el seu amor per la música. "La música clàssica eleva l'ésser humà per ser la millor versió de si mateix", assegura.

Actualment dirigeix ​​l'Orquestra Filharmònica de Boston i la seva versió juvenil. Músics als que inculca la seva pedagogia musical: "La tècnica no és l'objectiu final, l'objectiu final és l'amor, és l'expressió, la comunicació, el contacte, la comunitat". El músic anglès és a més autor de diversos llibres entre els quals destaca el supervendes 'L'art del possible'.

Quina seria l'última peça que li agradaria dirigir? En la resposta de Benjamin Zander es resumeix la passió com una actitud davant la vida: "Sens dubte la 'Novena simfonia de Mahler', perquè és un comiat, que expressa la gratitud per estar viu".


Creant oportunitats

Transcripció

00:16
Benjamin Zander. Em dic Benjamin Zander, però tothom em diu Ben. Vaig néixer a Anglaterra, però he viscut als Estats Units els últims 55 anys. Estic a punt de fer 80 anys, serà el meu vuitantè aniversari, és un gran moment en la meva vida. Sóc el director de l’Orquestra Filharmònica de Boston i també de la Jove Orquestra Filharmònica de Boston. Tinc dues orquestres a Boston. També viatjo molt pel món dirigint i parlant sobre lideratge i educació.

00:51
Zuberoa Marcos. Ben, explica’m alguna cosa sobre el teu primer contacte amb la música.

00:58
Benjamin Zander . No sé si recordo el meu primer contacte amb la música, però sí que recordo que era molt petit, tenia 4 o 5 anys, veia el meu pare, que no era músic, però tenia talent. Podria haver estat músic professional, però va acabar treballant d’advocat a Alemanya i es va mudar a Anglaterra com a refugiat de l’Alemanya nazi. Quan tornava a casa del treball s’asseia al piano així i feia això. El seu cos s’omplia d’alegria. Diria que jo volia sentir allò fos el que fos. Des de molt petit vaig començar a pensar que la música tractava sobre l’amor, sobre l’expressió, sobre la llibertat, sobre l’alegria. Aquesta és una imatge que tinc des de molt petit: el meu pare tocant el piano. I no sé si vam tenir moltes experiències a casa, però érem una família molt musical. Ell tocava, i jo tocava el violoncel, aquest era el meu instrument, el violoncel. I el meu germà tocava el violí. Comencem a compondre música molt aviat. Quan tenia nou anys, vaig començar a compondre de forma una mica desordenada, no en sabia molt, però componia.

01:26
Zuberoa Marcos. Eres molt jove.

02:34
Benjamin Zander. Era molt jove i la meva mare li va enviar les meves composicions a en Benjamin Britten. En Benjamin Britten era un dels millors compositors. El motiu pel qual les hi va enviar és molt curiós. La meva mare les va enviar a un concurs del poble on vivíem a Anglaterra, un petit poble, en el qual hi havia un festival d’arts. M’hi va inscriure i el jutge va dir que les meves composicions eren terribles, que no eren gens bones i que no les podia tenir en compte. Fins i tot li va dir: “Li hauria de treure del cap, no hauria de compondre”. Així que la meva mare les va enviar a en Benjamin Britten per tenir una segona opinió. Quatre dies després en Benjamin Britten va trucar. Vaig agafar el telèfon i era en Benjamin Britten, podria haver estat Beethoven, perquè per a mi va ser un miracle. “En Benjamin Britten, mare, és en Benjamin Britten!”. Era el compositor més important del món en aquell moment. Li va dir a la meva mare: “Les composicions del seu fill estan bé, té nou anys, no es preocupi. Si volen poden venir a passar l’estiu aquí, vivim en una ciutat costanera preciosa, a Aldeburgh, Suffolk, a Anglaterra. Vinguin i passin aquí les vacances. Passin una mica de temps al mar i veurem com evoluciona”. Vam anar allà durant tres estius. És una història genial perquè el meu primer professor va dir: “Que no continuï, no és bo, no arribarà a res”. Em va intentar desanimar. I en Benjamin Britten, que no em coneixia de res va dir: “No! Vine a passar les vacances d’estiu”. Són dues maneres completament diferents de tractar un nen. Tenim un nen de nou anys que està component i un professor li diu que són molt dolentes i que deixi de compondre, i l’altre li diu que té una gran oportunitat. És com aquesta història dels dos venedors de sabates. Un diu que anirà a l’Àfrica per vendre sabates i l’altre li contesta: “Però si allà ningú porta sabates”. I respon: “Per això mateix és una gran oportunitat perquè encara no tenen sabates”. Sempre hi ha una elecció. Sempre n’hi ha. I jo vaig créixer en una família en la qual es valorava la capacitat d’elecció. Sempre hi havia una oportunitat.

04:54

Potser per això amb 15 anys vaig anar a Itàlia. Vaig deixar el col·legi i me’n vaig anar a Itàlia a estudiar violoncel amb un gran professor de Barcelona, en 5Casado. Era un gran violoncel·lista, el millor que el món ha conegut. Em va acceptar a les seves classes i amb 15 anys vaig anar a Florència, on vaig estudiar cinc anys amb ell i no vaig anar a l’escola. Estava fent una cosa molt estrany perquè la majoria de la gent va a l’escola, després a la universitat, després es graduen, després aconsegueixen una feina i després moren. Sol ser el camí. Però no, jo tenia 15 anys, vivia sol a Florència i viatjava per Europa amb aquest gran professor de violoncel, així que… Vaig créixer en un entorn ple de possibilitats, buscant un camí poc comú. Crec que això va afectar tot el meu desenvolupament i em va fer molt obert. I hi havia aquesta atmosfera… Coneixes en Sir Ken Robinson, a qui ja vau entrevistar i a qui jo adoro, que explica aquesta meravellosa història sobre una nena petita, no sé si ell va explicar aquesta història en el vostre programa. La nena estava dibuixant i la seva professora li va dir que era hora d’acabar. I ella li va dir: “Però no he acabat”. La professora li va contestar: “Ha acabat la classe, has d’acabar”. “Però no he acabat!”. I la professora va preguntar: “Però, què estàs dibuixant?”. Ella va contestar: “A Déu”. La professora li va dir: “Ningú sap com és Déu”, i la nena li va dir: “Ho sabran de seguida!”. Aquesta és la història perfecta. No passa res si la professora diu: “S’ha acabat la classe, hem de parar”. És el normal, no? Li paguen per fer la seva feina i per mantenir un horari. Però de vegades es necessita més per arribar a aquest moment del descobriment. La nena volia acabar el seu dibuix de Déu perquè tothom sabés com era. Són dos mons diferents. No vull menysprear el primer, però el desig d’estar en aquest altre món, un món ple de possibilitats, és una cosa que sent tothom, ho sent tothom, però no ho veuen tan natural perquè treballen en una mina, o en un banc, o tenen una feina que no els permet desviar-se del camí. Però una de les coses que més m’agraden i una de les meves regles, és que pots atraure la gent a aquest món on pots dibuixar Déu i que pot tenir moltes formes. Però jo intento inclinar-me cap aquestes oportunitats, cap aquestes idees i sentiments que atrauen la gent. Per descomptat, la música és una forma molt poderosa d’atreure la gent cap a aquest món.

07:44
Zuberoa Marcos. M’agradaria parlar sobre això, Ben. He llegit que d’entre totes les coses per les que se’t coneix: ser director, expert en Mahler, segurament el més gran coneixedor de Mahler del món, autor, ponent, professor… L’ensenyament és el que més et motiva, és així?

08:06
Benjamin Zander. Ho és. Sempre he pensat que tot el que faig és, en realitat, ensenyar. És una professió molt noble. És una professió sagrada, perquè et posa en contacte amb els joves i el teu treball és potenciar tot allò que són capaços de fer. La teva feina no és aclaparar-los amb informació. També és important. La informació és important. Però el que un professor ha de fer és despertar el potencial d’altres persones, dels nens als quals ensenyes.
Tinc la mateixa actitud quan dirigeixo una orquestra. Perquè la percepció que es té d’un director és que arriba, que té molt clares les seves idees, les plasma en els músics i aquests el segueixen. I, si el director és molt dominant, pot arribar a provocar por, així que toquen amb por. Jo crec que no pot ser així, són els músics els que tenen la música dins. La meva feina és apoderar-los i fer que surti, donar-los la seguretat necessària perquè se sentin lliures. Pots veure quan algú se sent lliure. Ho veus en el seu llenguatge corporal. Ho veus en els seus ulls. Quan estan tocant, tot el seu cos, tot el seu Gestalt, és una paraula alemanya, tot el seu ésser cobra vida gràcies a les possibilitats que la música els brinda. I, per descomptat, és una metàfora per a la vida. Perquè d’aquesta manera pots dirigir tota la teva vida. Si ho fas et sentiràs més lliure, més obert, més disponible i no patiràs malalties que vénen de sentir pressió, sentir que competeixes, sentir ansietat. El nostre treball és ser així. La meva estimada parella, la que va ser la meva dona, la Rose, va tenir una experiència similar. Ella estava pintant, tenia talent amb només 10 anys. Estava pintant un arbre que hi havia fora de l’escola i la professora es va acostar per xiuxiuejar-li a cau d’orella: “Rose, pots continuar pintant, nosaltres donarem la següent classe, però tu uneix-te quan vulguis”. I va acabar convertint-se en pintora. El nostre treball sempre serà obrir camins, obrir camins.

10:36
Zuberoa Marcos. Com ho fas? Quan estàs amb els teus alumnes, com crees aquest mar de possibilitats, d’oportunitats, per a ells?

10:47
Benjamin Zander. És complicat, però és molt enriquidor. Una de les idees fonamentals per les quals em guio, és que en comptes de posar-li nota als estudiants – ho vaig fer durant deu anys, tothom ho fa: poses un deu, un vuit, set, un sis i un cinc – però vaig descobrir dues coses. Una és que els estudiants s’espanten perquè sempre estan preocupats per si no em semblen prou bons, preocupats per si els altres són millors, per si podran aconseguir-ho amb tanta competència. I els afecta molt. Aquesta va ser la primera cosa que vaig descobrir. Els alumnes no poden sentir la música a fons perquè estan en un estat d’ansietat, por i competició, guanyant, perdent i tot això. Una altra cosa que vaig descobrir va ser que parlo de manera diferent a algú amb unes notes altes que a un altre amb notes baixes. Els professors fem això i no ens n’adonem. Els bons estudiants. Creiem que podem connectar més amb els bons estudiants. Així que vaig començar a posar-los un deu a tots abans de començar. Això em ve perfectament, perquè només tinc estudiants de deu. Així que no sé…

Benjamin Zander - Cómo puede un profesor cambiar la vida de un niño
12:00
Zuberoa Marcos. Els teus alumnes deuen estar molt contents, Ben.

12:03
Benjamin Zander. Els estudiants ho entenen tot molt ràpidament, perquè parlem de manera diferent a un estudiant que té un deu que a un altre amb un cinc. T’ho prometo, encara que no vulguem, ho fem. Amb les relacions passa el mateix. Si coneixes algú nou, de seguida li poses una nota, un sis. Si vas a una cita amb algú i penses: “És un sis”, i si diuen alguna cosa que tu creus que no és molt intel·ligent baixen a un cinc. O si diuen alguna cosa i et sorprens. Els mesures i jutges constantment, i els compares, els comparem tota l’estona. Però en un món ple de possibilitats, no hi ha cabuda per a la comparació. No n’hi ha. Hi ha una història preciosa de dos cavallers asseguts a la terrassa d’un pub, un li diu a l’altre: “Com està la teva dona?”. I es fa un llarg silenci mentre veuen el capvespre i fumen de la seva pipa. I llavors, l’altre contesta: “Comparat amb què?”. No ho ha entès! No es tractava de comparar, sinó de relacions. Quan preguntes: “Com està la teva dona?” No vols una avaluació, ni un informe mèdic. El que vull és saber com et va la vida. Dir-te que estic feliç d’estar amb tu, que estem davant d’un paisatge preciós. És sobre comunicar-nos.Així que pensem en tota la comunicació com si fos, essencialment, educació, i en l’educació com si fos comunicació i relacions, canviarien moltes coses. Sir Ken Robinson va ser una de les persones que ho va assenyalar, i ho va fer d’una forma brillant i efectiva. En el món de la música… crec que la música és un idioma de l’ànima molt poderós. I és una cosa a la que responen totes les persones del món, sense excepció. Si faig això… Se t’il·lumina la cara immediatament, els ulls, no pots estar trist quan ho escoltes.

14:27

I si ho fas amb tota la teva energia, entusiasme, alegria, amor, compromís, tothom rebrà aquest missatge. Ara, si per altra banda, estàs en un funeral i vols donar-li el teu adéu a un ésser estimat. I fas… Immediatament et desplaces a un altre món, al món de la devoció, el respecte, la tristesa i la pèrdua. Tothom sent la pèrdua. És una cosa increïble de la música, perquè no entenem del tot com funciona, però tenim algunes nocions. Així que si agafes la peça per la qual sóc conegut, la peça de Chopin que vaig tocar en una TED Talk. No trigaré molt, deixa que t’ho ensenyi. Comences en aquesta nota, però encara no ens diu res, oi? I després. Això aixeca l’esperit, inspira l’ànima, i per sota d’aquest acord poses… I ja et sents trist per la pèrdua una altra vegada. Simplement afegint una nota. Perquè el “si” ja és trist. Però això fins i tot ho fa més trist. I ara, convides l’oient, no importa que sigui una dona gran que va perdre el seu marit fa 10 anys, ho recorda. Tot això és gràcies a quatre notes “si”. Però al seu temps. L’harmonia és crucial. I llavors… I després… Pots crear tot un món d’emoció, de tristesa, de pèrdua, d’anhel, de nostàlgia, d’amor… De totes aquestes emocions, i totes les persones del món ho sentiran.

17:19
Zuberoa Marcos. Ben, com ha canviat…? Perquè això és molt poderós. Com pot comunicar-se la música amb les nostres emocions? Però si observem una orquestra, la Jove Orquestra Filharmònica de Boston, m’has dit que hi ha més de 120 músics tocant alhora. Crec que és correcte dir que no tots ells sentiran la música de la mateixa manera, o estimaran la música de la mateixa manera, o tindran les mateixes motivacions. Però els has fet treballar com una sola unitat i comunicar aquestes emocions d’una manera determinada. Com ho has fet?

17:56
Benjamin Zander. Deixa que t’ho expliqui, és una pregunta fascinant perquè acabem d’anar de gira per Europa, per Espanya… No, aquesta va ser una altra gira totalment diferent. Vam fer una gira per Àustria, per Viena, per Amsterdam, tocant aquesta gran obra que és la Novena simfonia de Gustav Mahler. La persona més jove de l’orquestra té 12 anys i la més gran 21. El de 21 anys ja és un músic professional. Però, què saben els més joves d’aquestes emocions? Parlant d’això, mira. Aquesta és l’última simfonia de Mahler, és el seu comiat. És molt interessant com comença amb un… Com la de Chopin, recordes que és…? Són les mateixes notes, però totalment diferents, perquè tenen 42 violins, tocant tan fort com poden. És un so increïble. I fa així… Déu meu. I comences a plorar i a lamentar-te amb desesperació i a posar-li èmfasi… I ara… És com un sanglot. I llavors cau… Consol, amor, respecte… Els dic que és com un himne, com Abide With Me, coneixes aquest gran himne? I el so de tots els instruments de corda… I ara comencen els plors… És un home al final de la seva vida enfrontant-se a la mort, a la pèrdua d’un fill que va morir amb quatre anys. Cada persona de l’orquestra ho pot entendre. Si ho expliques, si ho ensenyes, si ho dirigeixes, si ho treus del seu interior. I no creuries com toquen aquests nens. Tinc una gravació que et puc deixar, és increïble, sentiries aquestes emocions. I aquest és el poder de la música, va directament al teu cor. No passa un procés cognitiu, no hi ha un procés d’avaluació. No calen explicacions: “Ah, sí, això era…”, no. Ho sents directament. És increïble.

21:30
Zuberoa Marcos. Ben, et refereixes a això quan parles del poder de transformació de la música?

21:36
Benjamin Zander . Sí, perquè no importa el teu estat d’ànim o el que passi en la teva vida, si et trobes amb una gran obra com aquesta, o com la Novena simfonia de Beethoven, quan comença amb un problema terrible, amb una horrible batalla per la vida, acaba així… Acaba amb molta alegria. I si t’atures a analitzar el seu compàs, de vegades és… No té aquesta fluïdesa, aquesta alegria, aquesta energia. Si sents… Totes les persones, el món sencer es posa a cantar. I no et pots resistir.

23:07
Zuberoa Marcos. Sí.

23:08
Benjamin Zander. Alle Menschen werden Bruder, els homes tornaran a ser germans. Ho pots dir, ho pots cantar, i la gent ho creurà.

23:18
Zuberoa Marcos. Aquesta és una de les meves cançons clàssiques preferides. I potser no és una coincidència que també sigui, com deus saber, l’himne de la Unió Europea.

23:32
Benjamin Zander. Sí, és clar. Però van cometre un error, perquè Europa és una part molt petita del món. I el que Beethoven volia era unir totes les persones i que fos l’himne del món. I això és en realitat, perquè es toca a tot el món. Tots els nens l’aprenen. Saps el que és més interessant? Escolta… Utilitza molt poques notes, no podria ser més simple. Compara-ho amb això. Amb aquesta harmonia. És molt ric, expressa moltes coses. Sentiments adults. Així que Beethoven va agafar aquestes poques notes i va crear una cosa tan simple que tots els nens poden tocar-ho, es coneix a tot el món i representa tota la humanitat. Alle Menschen werden Bruder, els homes tornaran a ser germans. Tracta sobre el dolor d’un home al final de la seva vida, enfrontant-se a la mort després d’haver patit i volent compartir la seva experiència. La música pot fer això, és increïble. És un idioma increïble. No entenem completament com funciona, però sempre funciona.

25:05
Zuberoa Marcos. Ben, et proposaré un repte. Si la música té el poder de parlar a les nostres emocions, quines són les barreres que impedeixen que el més joves, que les generacions més joves…?

25:19
Benjamin Zander. Bé, no faré veure que és fàcil, però si portessis una càmera a un dels concerts de l’Orquestra Filharmònica de Boston o de la Jove Orquestra Filharmònica de Boston, et sorprendries de veure quants nens hi ha. No estic completament segur de per què hi han anat, potser els han portat els pares, tenen cinc, sis o set anys. Vuit o nou. Crec que els pares pensen: “Segur que això és un lloc segur per a ells, perquè els explicarà la música una mica. Els parlarà de música, els farà sentir com a casa. Serà a l’entrada quan arribin i els saludarà, els donarà la benvinguda”. De què serveix estar al camerino abans d’un concert? Què fas? Estudiar? És massa tard! Jo surto i conec la gent. Em presento als més joves, els pregunto: “Quants anys tens?”, “Vuit”, “Gràcies per venir. Serà un concert llarg, però si véns al final del concert et signaré el teu programa”. Una cosa per connectar. També li parlo a l’audiència. No en tots els concerts, però sí en la majoria. Vull que els pares sentin que és un lloc segur. Així que hem de fer tot el que podem i no hi ha una solució simple. Es diu connectar. És l’art de connectar. Fas tot el possible per connectar amb la gent. Parlo amb els pares, aturo la gent pel carrer. Visc a peu de carrer, casa meva és aquí i el carrer passa per aquí, la gent va i ve. Si estic prenent-me l’esmorzar i veig una parella amb un nen, surto corrents. És una mica ximple. Els dono un programa i els convido al concert. No ho sé, faig tot el possible. Quan anem de gira envio els nens al carrer amb els instruments perquè toquin i atreguin la gent. És com qualsevol altra cosa, si t’apassiona i t’encanta, ho vols compartir. I l’energia per fer-ho, el coratge per fer-ho i la voluntat per fer un esforç extra és una cosa que ens motiva i ens inspira.

27:38
Zuberoa Marcos. Ben, has estat director d’orquestra durant més de 50 anys, si no m’equivoco. Hi ha una història preciosa i commovedora que et va passar i va canviar la forma en què veus el món. És una cosa que va succeir, més o menys, a meitat de la teva carrera.

27:58
Benjamin Zander. Sí, va ser fascinant, és tan simple que gairebé em fa vergonya explicar-ho. El que va passar és que de sobte em vaig adonar, va ser com: “Ah!”. Va ser com una revelació: “Ah!”, No és el director qui emet els sons. El director no emet cap so, és l’únic músic que no emet cap so. És la teva foto la que surt al CD, però el director no fa cap so, ho fan els músics. Així que em vaig adonar que el meu treball era despertar el potencial en els músics. I si no ho estava aconseguint, la pregunta era: “Qui estic sent per als músics si no estan alegres?”. I si et preguntes com ho vaig saber, la resposta és que ho vaig veure en els seus ulls. Si els seus ulls brillen… Ho anomeno “El test dels ulls brillants”, perquè em vaig adonar que, si algú estava emocionat, connectat, apassionat, volia donar-te tot el que podia oferir. La raó per la qual les persones es tornen escèptiques, una cosa que li passa a molts músics, sobretot si porten molt temps en una orquestra, es tornen escèptics i pots veure-ho en la seva mirada. La raó que siguin escèptics, és que són persones apassionades que no volen que les decebin una altra vegada. Entens que han passat una vida plena d’experiències que els han decebut. Entens que el compàs estava malament, o que no ho sentien, l’atmosfera, o que algú havia estat mal educat amb ells, o dominant, i ells es desil·lusionen un cop i un altre. Agafa un músic amb un director que reconegui el seu treball per animar-los, i se sentiran lliures i plens d’energia i ho donaran tot. I això passa amb tots els líders. El lideratge és un aspecte essencial. La persona que està al comandament, la persona responsable de la tasca, de la iniciativa, té un poder enorme i ell… o ella, pot animar, inspirar i connectar, o destruir i desanimar. Així que, ensenyant els joves, no només ensenyo a directors, totes les persones de l’orquestra reben formació i els donem tasques setmanals. “Tasques de ser” cada setmana, cada setmana.

30:25
Zuberoa Marcos. Què és una “Tasca de ser”?

30:42
Benjamin Zander. És molt interessant. Els deures normalment són així… Tens una tasca aquí i tu ets aquí baix i intentes complir amb la teva tasca, preferiblement més ràpid que la resta per aconseguir una nota millor. Les nostres tasques són així: “Camina amb esperit i amor”. Aquesta és una tasca. “Camina amb esperit i amor”. Durant una setmana tots van amb esperit i amor. Així que el que practiquen la setmana següent: “Avança amb la fortalesa d’un nen”. Aquesta és una altra tasca. Tenim moltes tasques i són meravelloses, les gaudeixen. Són coses molt alegres. Aquí tinc un parell de tasques, deixa’m veure. “Renova’t”. “Recorda la teva alegria interior en els moments difícils”. Són tasques setmanals. “Recorda la teva alegria interior en els moments difícils”. “Equivoca’t amb esperit”. “Equivoca’t amb esperit”. Perquè si no aprenem a equivocar-nos i a tenir una bona relació amb el fracàs, no podrem créixer. Així que he arribat a un acord amb els meus músics, si s’equivoquen han de dir: “És fantàstic!” Ho han de fer així: “És fantàstic!” És difícil aconseguir-ho, perquè quan cometem un error fem així i ens encongim. I això fa menys possible que la propera vegada surti bé. És més probable que tornem a equivocar-nos si fem això. Si dius: “Fascinant!”. Sents l’energia d’aixecar el teu esperit i, alhora, t’estàs plantejant: “Què interessant, què deu haver fallat? Què he de fer la propera vegada? Com puc millorar?

32:32

Així que, el líder de l’organització, la persona que té la visió, en aquest cas és el director, té la responsabilitat de crear un ambient a la sala on la gent se senti fora de perill, implicada, emocionada i amb voluntat d’aprendre. Això es pot fer de moltes formes diferents. Quan saludes algú, si et pregunto: “Com estàs?”. I tu dius: “Bé”.

33:04
Zuberoa Marcos. Bé.

33:05
Benjamin Zander. “Bé, aguantant, sobrevivint”. L’altre dia li vaig preguntar a un amic: “Com estàs?” I va contestar: “Respirant”. Crec que si penséssim més sobre aquesta pregunta… Li vaig dir a un dels alumnes de la Jove Orquestra, té 15 anys, jo sempre els dono l’oportunitat de ser una mica diferents i vaig dir: “Com estàs?”. I va contestar: “D’estar millor, m’hauria de duplicar”. El que em va voler dir va ser que no em respondria amb un clixé. Et respondré amb alguna cosa que et faci somriure o que et faci riure… I donar-te una cosa que t’animi. Tenim moltes formes de… Algunes persones en diuen pensar fora de la caixa, simplement sortir de la rutina normal, sortir del camí establert.
Una de les tècniques que utilitzo és la sorpresa. L’humor funciona bé, l’energia també. L’exuberància és genial, l’entusiasme és genial per a un professor. Si hagués d’escollir una qualitat, seria l’entusiasme, perquè si ets un entusiasta t’emocionaràs pel que descobreixis a cada peça. Deixa que t’ensenyi una cosa que m’encanta. És la Novena simfonia de Beethoven, tothom la coneix. Aquí hi ha el tercer moviment, el famós tercer moviment. Així és com ho sents normalment. Però és molt bonic i sol tocar-se així, i està bé. Sona bé, excepte quan arribes aquí… Les notes són molt boniques, però va massa a poc a poc, s’embussa. És massa lent, no flueix, hi deu haver alguna cosa malament. Deixa que t’expliqui el que passa. Si Beethoven escriu que un quart de to és igual a 60, però va molt més ràpid… Llavors, molta gent pensa: “Deu ser un error. No volia posar això. Estava sord”. I, en realitat, no volia posar 60. Ell volia posar 30, però no podia perquè no tenia el 30 al metrònom. El número més baix que tenia en el seu metrònom, que era un instrument recentment descobert, era el número 50. Però no podia posar 50 i tampoc podia posar 30, així que va posar 60. Els directors pensen: “60, és ridícul. És massa ràpid “, perquè si fas… Si fas… És massa ràpid, no queda bé, és molt millor si fas…

36:30

És molt lent, Adagio Molto, molt poc a poc. Però si entens el que volia posar Beethoven, volia posar 30. Ell no es referia a… Sinó a… I així aconsegueixes… És una cançó meravellosa… Quan arribes a aquest passatge… Sona tan bell. Això és el que ell volia. I si saps això, i ho vols transmetre als músics de la teva orquestra, i els ho expliques, i t’emociones. I ningú ho havia escoltat així abans. Ho expliques a l’audiència i ho senten. És una cançó d’amor. Fa… I en aquest disc, estic molt orgullós d’ell, perquè en aquest disc hi ha tot el que Beethoven volia és aquí, i amb l’explicació inclosa. Ho vaig explicar.

Benjamin Zander - Cómo puede un profesor cambiar la vida de un niño
Quote

"Crec en la música sense fronteres, no crec que la música clàssica sigui per certa gent, i no per a una altra"

Benjamin Zander

38:29
Zuberoa Marcos. Aquest exemple que estaves explicant sobre com els músics no van interpretar correctament el que Beethoven volia perquè van pensar que devia estar equivocat em recorda un concepte del qual parles sovint que és l’espiral descendent.

38:49
Benjamin Zander . Sí. Sí. Deixa que t’ho expliqui, l’espiral descendent… Aquesta és una imatge de l’espiral descendent. L’espiral descendent és la forma en què reaccionem normalment davant la vida. “No ho puc fer”, “És impossible”, “D’altres ho fan millor”. També pot ser ascendent, pot anar cap avall o cap amunt. Pot ser guanyar o perdre. Èxit o fracàs. És aquest món. Aquest món és un altre diferent. Aquest és el món de les possibilitats. Diem que irradia possibilitats perquè creix en totes les direccions. Això només va amunt o avall. És guanyar o perdre. I aquesta és una realitat inamovible. Aquest és un món ple de “Potsers”, “Em pregunto per què”, “Què serà el pròxim?”. Ja saps, és un món ple d’incògnites, de possibilitats. Així que, quan veig aquesta partitura no dic: “Bé, sempre s’ha fet així”, o “La gent ha dit que és d’aquesta manera”. Dic: “Potser… Què va voler posar aquí? Què va voler dir?”. Estic obert a això, i aquest és un estat mental. És un estat de l’ésser, de receptivitat, sobretot és estar receptiu, i és un estat capaç de crear miracles, perquè no estàs estancat en un camí guiat. Deixa que et doni un exemple, quan… El meu pare va viure a l’Alemanya Nazi i ho va perdre tot. Va perdre la seva família, la seva mare va morir en un camp de concentració, a Auschwitz, també van morir vuit membres de la seva família, ho va perdre tot. Tot. La seva casa, les seves pertinences, la seva professió, el seu idioma… Va marxar a Anglaterra amb quatre nens per intentar guanyar-se la vida, va obrir una empresa i, posteriorment, els anglesos van ficar tots els alemanys en camps d’internament.

40:57

Hi havia 2.000 homes en aquest camp, et pots imaginar l’estat d’ànim. Vull dir… Una desolació terrible. La gent mirava cap el filat sense esperança, i es preocupaven per les seves famílies. El meu pare va mirar al seu voltant i va dir: “Aquí hi ha molta gent intel·ligent, hauríem de tenir una universitat”. Així que va començar una universitat on s’impartien 40 classes cada setmana. 40 classes sense pissarres ni llibres. Aquest és un estat mental anomenat possibilitat. I jo faig tot el que puc per viure sempre amb aquest estat d’ànim i intento animar la gent a que s’uneixi a mi. De vegades és una bogeria, una mica irracional, però ser una mica irracional és una cosa bona perquè fa que deixis de guiar-te només per la raó. I la música… I et porta al cel, jo no sé el que és, però és el més proper al cel que puc estar. Llavors… He d’explicar això, puc explicar una cosa molt emocionant? La següent secció, aquesta secció, fa servir un compàs diferent. Sí. Sona així. Aquí hi posa 63, però en el passatge anterior hi posava 60. En un posa Adagio Molto, el que significa que va molt a poc a poc, i després posa Andante, que significa caminant, com pot ser? La resposta és que Beethoven no volia posar 60, volia posar 30. Així que anem des d’això, molt poc a poc, fins… Ara entenc el que volia Beethoven…

43:27
Zuberoa Marcos. Com vas descobrir que Beethoven volia dir alguna cosa, però no podia? Que hi havia una indicació que estava malament. Vull dir… Com et vas adonar d’això? La majoria de músics no se n’adonen.

43:44
Benjamin Zander . No, no ho fan. Un director famós, un de molt conegut, famós a tot el món, em va dir: “Això prova que les marques del metrònom de Beethoven no eren molt útils, perquè en té 60 per a una secció molt lenta i 63 per a una altra Andante, és una prova que està malament”. Vaig dir: “Colin, et vaig dir que no eren 60, eren 30”. I em va dir: “Per què no ho va escriure?”. Li vaig contestar: “Perquè no ho tenia en el seu metrònom”. Em preguntes que com ho sé. Bé, ho vaig descobrir. Hem d’estudiar, hem d’entendre els compositors, hem de ficar-nos al seu cap i veure el que feien. Com va fer aquestes marques de metrònom? Bé, ho va fer perquè el seu nebot estava assegut en una taula mentre ell tocava i ho anava escrivint. I va cometre alguns errors perquè no en sabia molt. Si ho saps, ho pots arribar a entendre. “Ah, ja veig”. Això és el que explico aquí. Si mantens una mentalitat oberta i et preguntes coses, i reculls tota la informació que puguis aconseguir, tota la que estigui disponible, ho podràs entendre. A mi em va portar molt de temps, gairebé tota una vida, treballar en aquesta peça, però em sento molt satisfet, molt feliç. Durant l’enregistrament d’aquest àlbum, durant la sessió d’enregistrament, aquí hi ha l’orquestra i els 46 micròfons, i aquí dalt hi ha Beethoven, a la llotja d’aquí. I no parava de mirar-lo.

45:18

Així que constantment em sentia com un servent, això és el que som, som servents del compositor. Ho fem el millor que podem posant la nostra intel·ligència, coneixement, enteniment, passió i amor per satisfer el compositor. Sovint, el que evita que algú estigui completament entregat a la música és una cosa psicològica, alguna cosa que s’interposa en el camí de la relació amb l’audiència, amb l’instrument o amb ells mateixos. Molts músics, en particular els joves, estan tan preocupats pel fracàs o per la competència. Els posen ansiosos les notes, els exàmens i la competència. Per això poso un deu per avançat, perquè en posar-los un deu per avançat es relaxen i pots parlar amb la millor versió d’aquesta persona. L’única manera d’entendre’s amb ells completament és amb un deu, i com sempre diu la Rose, la meva companya: “Només quan li poses un deu a algú li pots dir la veritat”, perquè si li has posat un deu a algú, en el fons hi ha una conversa amb respecte, enteniment, amor, i desig d’aconseguir el millor. Llavors li podràs dir la veritat i ser completament sincer.

46:34
Zuberoa Marcos. Ben, com apliques aquest mateix enfocament quan ets amb l’orquestra? Deixa que m’expliqui. Acabes de dir que quan ajudes els teus estudiants els fas sentir-se lliures, sense pressió, i ser la millor versió de si mateixos. Però quan ets en un teatre i tens els teus músics…

46:55
Benjamin Zander. Cent músics.

46:55
Zuberoa Marcos. Cent músics, i tens l’audiència davant teu i, moltes vegades han pagat molts diners per assistir a aquesta actuació, i has de fer que aquesta actuació soni perfectament i que sigui preciosa, és un ambient amb molta pressió.

47:10
Benjamin Zander. Sí, és una gran pregunta. Deixa’m dir-te que comença en els assajos. Comença abans de tocar la primera nota. Li vaig preguntar a un músic d’orquestra quant li costava saber si li agradaria treballar amb un director. I la resposta va ser que cinc segons, i que ho sabia abans de començar. Així que és molt important la forma com entres a l’habitació, com et presentes als músics, la forma com alces el teu batuta per primera vegada, la primera vegada que col·loques la partitura… el que sigui. Tothom a l’orquestra sap si estaran a gust, perquè noten si seràs un egòlatra arrogant, o si és algú que es preocupa per ells i per com toquen. I ho pots fer de moltes formes diferents, mai parlo sobre això als professionals, mai explico el que estic fent, però un músic, un gran músic de la Filharmònica em va dir: “Ens portes a un lloc al que ningú ens ha portat”. No va dir res més i m’ho vaig prendre com un compliment. Crec que es referia a l’ambient, l’alegria que es respirava, a l’amor que se sentia… Al final tot es redueix a l’amor, l’amor cap a la música, a l’amor cap al so que fa l’orquestra, l’amor a la música, l’amor mutu, l’amor de l’audiència, l’amor de tot el procés de fer una cosa preciosa junts.

48:38

És un entorn preciós, vaig tenir una magnífica conversa amb en Mandela… Quan el vaig conèixer per primera vegada em vaig emocionar molt, venerava aquest home i el vaig conèixer en el Fòrum Econòmic Mundial, me’l van presentar i li vaig dir: “És un honor conèixer-lo, vull dir-li que és vostè el primer líder de la simfonia”. Va dir: “Què és això?”. I li vaig dir: “Sim-fonia. Sim-fonia, sonar junts, tots els instruments, és una simfonia. No va enfrontar una part contra l’altra, sinó que va escoltar a tothom i va crear una simfonia”. Va somriure àmpliament i va dir: “M’agrada, m’agrada”. I és preciós, la idea d’una simfonia és el so de totes les veus, i vol dir que no hi són només els millors músics, no només els més grans, sinó tots. Hi són tots. I encara que sigui molt difícil per a ells, per moltes dificultats que trobin, crec que li devem molt amor a les persones que ho passen malament, més energia, més temps que a aquells que ho tenen fàcil, però ens n’oblidem.

49:57
Zuberoa Marcos . Ben, corregeix-me si m’equivoco, però crec que fas una cosa molt innovadora que és que al final de cada actuació la repasses amb els teus músics, revises l’actuació amb els teus músics.

50:12
Benjamin Zander. Bé, en realitat faig una altra cosa que és molt interessant amb l’Orquestra Filharmònica de Boston. Tenim un divertit acord, fem tots els assajos i toquem el concert, però després fem un altre assaig. És molt divertit. La majoria de la gent no ho fa, però és un gran privilegi perquè una vegada que has fet una actuació, és quan saps de veritat el que funciona i el que no, el que necessita atenció… Aquest assaig després del primer concert és el millor assaig de tots. Faig moltes coses. Faig una cosa molt curiosa, poso un tros de paper en el faristol de cada músic, així, en blanc. Es diu “El full en blanc”, i li dic als músics: “Expliqueu el que vulgueu, escriviu el que vulgueu. Si hi ha alguna cosa que no us agradi, que no entengueu o que no vagi bé, escriviu-ho”. I ho fan.

51:11
Zuberoa Marcos. Són notes.

Benjamin Zander - Cómo puede un profesor cambiar la vida de un niño
51:11
Benjamin Zander. Sí, són notes que escriuen després de cada assaig. Jo me les enduc a casa i veig el que escriu aquest, per exemple. Algunes vegades es queixen d’una cosa que estic fent, o d’alguna cosa amb la qual no estan d’acord o pregunten si podria fer això o allò. Jo estic disponible per a ells. Ells són els que saben el que necessiten. Signen les notes, així que sé qui les escriu. I, d’una banda, crec que han deixat de queixar-se a la cafeteria perquè t’ho poden dir…

51:43
Zuberoa Marcos. T’ho diuen a tu.

51:44
Benjamin Zander. Sí, per què no? Directament. I moltes vegades és molt valuós. Per exemple, estava dirigint la Filharmònica i va aparèixer una d’aquestes notes que deia: “Fas sorolls quan dirigeixes. A, és ofensiu i B, no pots escoltar”. Ni tan sols sabia que estava fent sorolls. Però em va ser molt útil perquè, primer, és ofensiu i, en altres paraules, si estic fent sorolls, vol dir que no estic permetent que toquin adequadament. I també posava: “A més, si estàs fent sorolls no pots escoltar”. Bé, això va ser fa 15 o 17 anys, vaig deixar de fer sorolls perquè m’ho van ensenyar, per què els músics no poden ensenyar al líder? Tothom té un mentor: en Pavarotti va tenir un mentor, en Michael Jordan va tenir un mentor. Per què els directors no hem de poder tenir un mentor? Tots n’hauríem de tenir un. I si algú té alguna cosa valuosa que oferir… Perquè el que passa és que normalment el director és aquí i els músics seuen aquí baix. Això crea contacte visual, fa que siguem iguals. Tenim papers diferents, però som iguals. De vegades, els nens del final de la secció del segon violí, dels més joves, escriuen alguna cosa en el paper en blanc sobre la música, sobre la seva experiència, sobre alguna cosa que he fet o potser només posen que s’ho han passat molt bé. És igual, hi ha una relació. Hi ha una relació.

53:20
Zuberoa Marcos. Ben, aquesta forma de… treball en equip, on hi ha una certa col·laboració amb els teus músics, no és molt comú en la nostra societat. Vivim en una era on l’individualisme, l’èxit personal, és el que es recompensa. Llavors, quin consell li donaries, especialment a les generacions més joves que seran els adults del demà i que construiran el món del demà, perquè siguin capaços d’aprendre a treballar en equip de forma tan eficient com una orquestra i per crear alguna cosa que sigui molt bella?

53:27
Benjamin Zander. Bé, és correcte. Has de tenir una visió. La bella peça de música que ens encanta, de Beethoven, de Mahler o de qui sigui, ens empeny a ser millors. Perquè fins i tot quan la gent està conduint per l’autopista, es comporta tan malament com vol. Es tallen el pas, avancen, es comporten inadequadament. Si es fiquen en un túnel, de sobte es comporten adequadament. Per què? Perquè tots volen passar pel túnel i si no es comporten no ho aconseguiran. Així que la gent es comporta de forma diferent en arribar al túnel: deixen passar els cotxes… Així que el túnel és com una visió, és una cosa sobre el que tots ens hem posat d’acord. És una cosa en el que tots ens unim. Per això cada organització i cada empresa ha de tenir una visió. Fins i tot les famílies, perquè si hi ha una visió en la qual podem centrar-nos… La Filharmònica de Boston té una visió de fer música amb passió i sense fronteres. Aquesta és la nostra visió, d’acord? Ens apassiona fer música. És el que fem. I sense fronteres vol dir que no pensem que aquesta música sigui per a certa gent, i no per a una altra. Això ens guia i ens permet fer tot tipus de coses inusuals, com donar entrades gratis als ancians de les residències.

55:25

Quan la gent ens torna les entrades no les venem una altra vegada, les donem a la gent gran. Aquestes persones no tenen diners per venir i estan molt contents per poder-ho fer. Llavors, tenir una visió és una cosa molt important i hauria de ser molt simple i una cosa que entengui tothom. I, per saber si pot ser una visió, posa les paraules “Tinc un somni” davant. Perquè sigui alguna cosa que marqui la diferència en tot el món, per a totes les persones. Has de dir: “Tinc un somni”. Si tens alguna cosa que totes les persones d’una empresa o en un grup, o en qualsevol cosa que vulguis, poden compartir… hauràs d’adonar-te que, com en una orquestra, sona millor si tothom toca alhora. Aquesta és la simfonia. És el so de totes les veus en conjunt. Això no vol dir que estiguin tocant el mateix. Et vull ensenyar aquest passatge meravellós de la Cinquena simfonia de Mahler. I la flauta, quatre flautes fan… I l’oboè fa… I el clarinet… Però els violoncels fan… Tot alhora. El dic el contrapunt emocional. Quan músics diferents toques coses diferents. És com un drama. La gent té coses diferents que dir, no tothom s’ha de conformar. És qüestió d’expressar-se completament i permetre’ls ser part del grup. El director és el que permet que tot això passi sense que hi hagi forces destructives. Si algú toca massa alt i no deixa que la resta de veus se sentin, el director ha de dir: “Més baix aquí, escolta això, sentim aquells, no sento els d’allà”. Adonar-se que els músics tocaran i toquen així… De la forma més efectiva que poden. El director s’ha de fer càrrec que totes les persones de la família tinguin una veu. És com una família, i és un dels plaers de la vida. Tothom que forma part d’una gran família sap el que se sent quan cada un s’expressa, quan tots tenen veu. És una cosa meravellosa, no sempre passa. Moltes vegades les persones són cruels, egoistes, o simplement no paren atenció o no se’ls dirigeix bé. En una bona família, els pares permeten que tothom s’expressi, que siguin tot el que poden ser i paren atenció a tots. Tenir tot això és una de les millors coses de la vida.

58:53
Zuberoa Marcos. Ben, com podrien fer servir els professors l’enfocament que fas servir tu amb els teus músics?

59:01
Benjamin Zander. Per a mi l’ensenyament és una professió sagrada. És com sostenir una flama sagrada. El millor que pots fer és ser professor. Crec que posar un deu… això no vol dir que, tècnicament, li donis a tothom un deu. Vol dir que et dirigeixes cap a la millor part d’aquesta persona, sigui qui sigui, sigui on sigui, li parles a aquesta part de la persona que desitja tenir èxit, la part més humana, la que està més viva. I quan alguna cosa surt malament, diem: “Fascinant!”. Quan veus que algú té dificultats l’animes, no el desanimes. Jo no faig servir paraules com: “Hauries de”, “Has de”, “Necessites” o “Faràs…”. Pràcticament les he eliminat. “Necessites fer-ho”. Jo mai dic que un estudiant està fent alguna cosa malament. Dic: “Què tal si fas això?”, “Mirem això”, “Què va després?”. Aquesta és una gran pregunta: “Què va després?”. Perquè la persona ja ha arribat a aquest nivell. Accepta-ho, gaudeix-ho, estima-ho, celebra-ho. Però, què ve després? Què afegiràs? Què podem fer per donar-li encara més enfocaments, més enteniment, més comunicació? Així que afegir… Celebrar, reconèixer, agrair-li-ho a la gent. Hi ha moltes maneres de donar-li a una altra persona una invitació per treure la seva millor versió. Els gestos que fem, les expressions facials, la brillantor als ulls. És una manera de ser. No pots anar ratllant-los: “Això ja ho he fet, ja ho he fet, està fet”. Sempre torno a la idea que tot sorgeix de l’amor.

1:01:06

Deixa que t’expliqui una història d’un filòsof xinès, Lao-Tse. Va dir una cosa molt bonica: “A causa d’un gran amor, s’és valent”. Hi vaig pensar durant un moment: “A causa del gran amor, som valents”. I va venir al meu cap la imatge d’una mare jove amb el seu fill, i aquest fill està en un edifici en flames. L’edifici està en flames, què farà la mare? No hi ha cap dubte, no titubeja, la mare corre cap a l’edifici. Què fa que entri a l’edifici?

1:01:43
Zuberoa Marcos. Un gran amor.

1:01:45
Benjamin Zander. És gran amor, no és valentia. Sempre busquem la valentia, pensem: “He de ser valent”, “No he de tenir por”, “He de competir”. No, l’amor et donarà tot això. Perquè si estimes alguna cosa de veritat, trobaràs el valor. Així que no busquis valor, busca amor.

1:02:03
Zuberoa Marcos. Com et sents quan veus que a les escoles de tot el món l’assignatura de Música ja gairebé no existeix?

1:02:11
Benjamin Zander . No s’imparteix. Bé, no serveix de res sentir-ho. Sentir està bé, però l’important és el que fas. Et diré el que nosaltres fem. Crec que no és l’ideal, però crec que podem reemplaçar el que abans passava a la classe amb el que passa ara en els mitjans. I és una de les raons de per què faig les classes que faig. Per aquest motiu poso aquestes explicacions en els discos, per això dono una xerrada a l’audiència abans de cada concert, és el que jo faig. Però ara veig molta gent buscant altres mitjans, grans professors de música, que fan servir la televisió, que fan servir els mitjans. L’interès en la música no està decaient, està augmentant. Hi ha moltes més persones que l’escolten. Hi ha 30 milions de pianistes a la Xina, 30 milions de pianistes. 10 milions de violinistes. Va, home, vivim en un món on la música s’està expandint. I quan volen vendre alguna cosa a la televisió que és molt car, fan servir música clàssica. A la gent li agrada la música clàssica perquè aixeca l’ànim. La música pop és genial, està bé perquè els nens surtin il·lesos de la pubertat, però no inspira. No fa que et sentis… Transmet alguna cosa, aixeca l’ànim, eleva l’ésser humà per ser la millor versió de si mateix. La música sempre ho farà. El sofriment, la ràbia. I finalment… És el camí des de la foscor fins la llum. Des de les dificultats fins l’èxit. Des de la ràbia fins el triomf. Aquest és el camí de la capacitat humana que s’expressa mitjançant la música clàssica de moltes formes diferents.

1:04:42
Zuberoa Marcos. Com creus que hauria de ser un lideratge eficaç en el segle XXI? M’agradaria que parlessis del que podem fer per adoptar aquesta nova manera de ser, una manera de ser que s’obre a noves possibilitats.

1:05:00
Benjamin Zander. Molta gent no s’adona de la seva contribució a la societat, no s’adonen que la vida passa i fan coses simplement amb ser-hi. Només per ser bones persones, per somriure, per obrir-li la porta a algú, hi ha moltes formes. Així que tingues en compte com contribueixes. És una cosa passiva perquè només te n’estàs adonant. Llença’t a la vida com llances una pedra a un estany i observa les ones. I quan la gent jove s’adona que té aquesta capacitat i s’adonen del canvi que poden provocar en les vides de les persones que els envolten, també en el món dels adults. Perquè molts nens pensen que no poden canviar res del món dels adults, però els meus nens, els nens del meu entorn, han provocat un impacte molt gran en les vides dels seus pares, dels seus professors, de la seva comunitat… El que fan és increïble. Quan donen un concert i viatgen per tot Europa donant concerts, la gent els mira i pensa: “Qui són aquests nens?”. Caminen amb esperit i amor, plens d’alegria. Són líders i els entrenem per a això, no els entrenem perquè toquin el violí. El violí és un instrument. La tècnica no és l’objectiu final, l’objectiu final és l’amor, és l’expressió, la comunicació, el contacte, la comunitat. Quan era petit, 80 anys em semblava molt vell. Semblava increïble que es poguessin moure. Però ara, amb 80, em sento genial. Estic perfectament i, d’alguna manera, em sento millor que mai. Llavors, la pregunta és: “Com ho aprofitaràs?”. I la resposta és: “Vull que tothom rebi aquest missatge: vivim en una època meravellosa, és l’era de les possibilitats”. Internet ens permet connectar-nos i per això no em preocupa l’educació musical.

Benjamin Zander - Cómo puede un profesor cambiar la vida de un niño
Quote

"Crec que la música és una cosa tan essencial com el menjar"

Benjamin Zander

1:07:01

Vull dir, m’agradaria que la gent… el meu desig és que la gent digués: “Entenc per què és important que a l’escola hi hagi educació musical”. Ja saps, Plató va dir: “Només hi ha tres elements essencials en l’educació: esport per al cos, lògica i matemàtiques per a la ment i música per a l’ànima”. I això va ser fa 3.000 anys. Així que no ha canviat res, segueix sent veritat, tot i que a la gent se li oblidi i cregui que és més important destacar, treure bones notes i esforçar-se al màxim per poder aconseguir una bona feina. Molt bé, és cert. Però no oblidis… O simplement… Gaudir d’això, és el sentit de la vida. Nietzsche va dir que la vida sense música és un error. No. Vull dir, ningú es pot imaginar la vida sense música. Necessites la música. Imagina’t una pel·lícula sense música. Ni tan sols pots veure les notícies del matí sense música. És a tot arreu. La música pot fer-se servir per a tot. Pot fer-se servir per a entretenir, en la publicitat, però hi és en tots els esdeveniments importants. En el funeral de la princesa Diana, on tothom plorava la pèrdua d’aquesta preciosa i jove dona, la música que es va tocar es va tornar famosa a tot el món. Tothom la coneixia. La Variació Nimrod de les Variacions Enigma d’Elgar. Hi ha música en tots els esdeveniments importants, imagina’t un casament sense música. Imagina’t un funeral sense música.
Fins i tot canten cançons en els partits de futbol. És preciós. Aquí no ho fan tant, però a Anglaterra, en cada partit, tot l’equip té una cançó fantàstica. La música és una expressió bàsica de l’ésser humà. Va aparèixer abans que el llenguatge, molt abans. Jo crec que fins i tot… Que fins i tot la podem sentir al ventre matern. Moltes mares passen hores escoltant música

1:09:34
Zuberoa Marcos. Si per finalitzar aquesta increïble conversa et demanés que toquessis la teva peça de música preferida, quina triaries?

1:09:43
Benjamin Zander . Bé, la gent sempre m’ho pregunta i és com si et preguntessin quin és el teu fill favorit, no podries triar. Si m’haguessis fet aquesta pregunta: “Si només poguessis dirigir una peça abans de morir, quina seria?”. La resposta seria la Novena simfonia de Mahler. Probablement l’últim moviment. La tocaré per a tu, és increïblement bonica. Tracta sobre els comiats, és una celebració de la vida, la gratitud per estar viu.


És preciosa.

1:11:00
Zuberoa Marcos. Moltes gràcies, Ben.