Generated with Avocode.Path Generated with Avocode.Rectangle CopyRectangleIcon : PauseRectangleRectangle Copy

Com aplicar el sentit de l’humor a la criança

Anna Manso

Com aplicar el sentit de l’humor a la criança

Anna Manso

· Escriptora i guionista

Afronta la maternitat i l'escriptura des d'una òptica gamberra. Sense filtres. Anna Manso és mare de tres fills i, a títol propi, 'la pitjor mare de l'món'. Així es presenta a la columna setmanal que escriu des de fa una dècada al diari ARA. Una credencial que també dóna nom al seu últim llibre: 'La pitjor mare de l'món, manual per a convertir-se en una mare o un pare imperfectes', on reivindica els defectes i els errors en la criança des del sentit de l'humor. El seu lema: "La perfecció mata i l'humor salva vides".

Anna Manso va estudiar a l'Escola de Mitjans Audiovisuals de Barcelona i es va especialitzar en escriptura de guió de cinema i televisió a la Universitat Autònoma de Barcelona. Va iniciar la seva carrera professional com a guionista de sèries i programes infantils d'entreteniment, com Barri Sèsam o Club Super3. És, a més, autora de gairebé mig centenar d'obres de literatura infantil i juvenil - entre les quals destaquen 'El de l'avi', 'Canelons freds' o 'Leandro el nen horrible' - i ha guanyat en dues ocasions el prestigiós Premi Gran Angular .

És habitual veure a aquesta escriptora i guionista a les escoles, bolcada en l'animació a la lectura. "L'educació és un dels pilars de la nostra societat i els professors no tenen el reconeixement que es mereixen", conclou.


Creant oportunitats

Anna Manso

Afronta la maternitat i l'escriptura des d'una òptica gamberra. Sense filtres. Anna Manso és mare de tres fills i, a títol propi, 'la pitjor mare de l'món'. Així es presenta a la columna setmanal que escriu des de fa una dècada al diari ARA. Una credencial que també dóna nom al seu últim llibre: 'La pitjor mare de l'món, manual per a convertir-se en una mare o un pare imperfectes', on reivindica els defectes i els errors en la criança des del sentit de l'humor. El seu lema: "La perfecció mata i l'humor salva vides".

Anna Manso va estudiar a l'Escola de Mitjans Audiovisuals de Barcelona i es va especialitzar en escriptura de guió de cinema i televisió a la Universitat Autònoma de Barcelona. Va iniciar la seva carrera professional com a guionista de sèries i programes infantils d'entreteniment, com Barri Sèsam o Club Super3. És, a més, autora de gairebé mig centenar d'obres de literatura infantil i juvenil - entre les quals destaquen 'El de l'avi', 'Canelons freds' o 'Leandro el nen horrible' - i ha guanyat en dues ocasions el prestigiós Premi Gran Angular .

És habitual veure a aquesta escriptora i guionista a les escoles, bolcada en l'animació a la lectura. "L'educació és un dels pilars de la nostra societat i els professors no tenen el reconeixement que es mereixen", conclou.


Creant oportunitats

Transcripció

00:02
Anna Manso. Soc l’Anna Manso, soc escriptora de literatura infantil i juvenil i guionista de programes infantils i sèries de ficció. I com dic al meu llibre: la pitjor mare del món.

00:14
Ángels. Hola, Anna, soc l’Àngels. Tinc dos fills i, per començar, donar-te la benvinguda i, després, m’agradaria fer-te unes preguntes. La primera d’elles seria: tu has escrit més de quaranta novel·les infantils i juvenils, per què vas decidir entrar en aquest món de la literatura infantil i juvenil?

00:33
Anna Manso. És cert, n’he escrit, majoritàriament, crec que en són 47. Tinc una llista que vaig actualitzant, si no em perdo. Són 47 llibres de literatura infantil i juvenil. Per explicar per què vaig decidir començar per la literatura infantil i juvenil, he de mirar una mica enrere. Per què vaig decidir escriure? Jo vaig decidir escriure perquè soc lectora. Crec que aquest és un camí que fem tots els escriptors. Som escriptors perquè som grans lectors. En el meu cas, l’origen d’això és la família. Jo soc la sisena de set germans, en són molts, i tots lectors, tot i que d’estils diferents. I a casa meva sempre hi havia molts llibres. A casa meva la lectura era una cosa normal que es donava per fet. Després vaig descobrir que no era normal ni es donava per fet. La lectura va ser a la meva infància un consol, una font d’alegria immensa, que aquells llibres que jo vaig llegir en aquell moment em van marcar, em van acompanyar i que, d’una manera natural, sense reflexionar-ho, quan jo vaig començar a voler escriure literatura, perquè jo escric guions, quan vaig fer el pas: “Ara vull escriure les meves històries personals”, no ho vaig dubtar ni un segon. Volia escriure històries com les que jo vaig llegir en aquell moment. Després, pensant-ho una miqueta més, crec que he arribat a la conclusió que és perquè jo volia aconseguir aquell mateix efecte en algun lector o lectora, imaginar-me que, potser, algun d’aquests llibres el pogués consolar, fer riure, distreure, encara que la paraula tampoc m’agrada gaire, però siguem sincers, llegim perquè ens agrada, per distreure’ns, és una font de plaer. Així que crec que va ser per aconseguir aquest efecte que jo anomeno una mica Michael Ende. Jo em vaig llegir un llibre, era ‘En Jim Botó i en Lluc el maquinista’. Encara recordo la sensació física que jo sentia quan jo vaig llegir aquell llibre per primer cop. Una mena de pessigolles a la panxa, de plaer. Dir: “Això és la felicitat”. Això és el que jo vull.

02:31
Ángels. Sí, de ficar-te dins el llibre, de seguir-ne la història.

02:34
Anna Manso. De ser abduïda, oi? Ara, de grans, de gran, els meus fills em diuen: “Quan llegeixes, no ets aquí”. Dic: “No, és clar. Soc allà, ja em cridareu”. “Ja m’enviareu un WhatsApp perquè torni”. Doncs aquesta sensació de… Fins i tot el llenguatge, oi? Jo a vegades penso que hi ha algunes paraules que em menjaria a queixalades, com bombons. I aquesta versió que jo vaig llegir d’‘En Jim Botó’ tenia un castellà meravellós i era una font d’alegria immensa. Imagina’t que un dels meus llibres aconsegueix una cosa així. T’he d’explicar, per això, que jo vaig començar a escriure literatura infantil i juvenil d’una manera natural, vocacional. A vegades penso que potser la pregunta és: i per què no? Per què escrius per adults i no escrius per nens i per joves? Sent un públic tan agraït i sent una peça tan important de la cultura. I després vaig descobrir que això no estava gens valorat a escala social. Jo recordo quan es van celebrar els Jocs Olímpics de Londres, em vaig emocionar fins a plorar quan… Ara no recordo si era la cerimònia d’inauguració o la de clausura, en què la societat anglesa va celebrar la seva literatura infantil i juvenil: Mary Poppins, Peter Pan, Harry Potter… És clar, segur que molta gent diu: “És clar, perquè són famosos”, i potser ens hauríem de fer la pregunta contrària: per què són famosos aquests personatges de la literatura infantil i juvenil?

03:59

Doncs perquè ells els valoren, els exporten, creuen que són una cosa meravellosa per compartir amb el món. Doncs aquí també tenim molts autors i molta gent que tenen grans creacions que es podrien celebrar exactament igual. Tan sols cal que ens ho creiem els editors, els lectors, la societat en general, de debò, que tenim una literatura infantil i juvenil molt bona, meravellosa. I també he reflexionat molt sobre el tema i he pensat: “Per què? Per què no té aquesta importància que té a altres països?”. Una cosa que tinc molt en compte és el respecte al públic a qui vaig dirigida, a qui van dirigits els meus llibres. Que tinguin menys de 18 anys no vol dir que siguin ximples, que no puguin entendre determinades coses, que no hagi de tenir cura del llenguatge. El llenguatge és la gran eina de la literatura i jo li dono moltíssima importància, no només a les històries i de què tracten, sinó també al llenguatge. Penso que tenim el deure de regalar paraules als lectors i que sembla que no les entendran, però sí, hi poden arribar. Un cop, la Lolo Rico, la creadora de ‘La bola de cristal’, em va dir una cosa meravellosa: “Els nens són nens, però no són gens ximples”, i m’ho vaig quedar. Justament, m’ho va dir abans de començar a escriure i no ho oblidaré mai. Va ser un grandíssim aprenentatge. Crec que cal tenir una connexió especial amb aquell nen o nena que tu eres, amb aquelles ganes de jugar, però sent adult, sense perdre la perspectiva. I un altre tema de què m’agradaria també parlar és el respecte per la cultura en general, no només a la literatura infantil i juvenil. És una pena, però no sempre es reconeix el valor dels treballadors de la cultura. En això penso que fem una gran feina. S’ha vist al confinament la feina de la cultura acompanyant i també la polèmica sobre si hauria de ser gratuïta o no. Jo penso que en això ens equivoquem. Totes les persones que treballem a la cultura treballem, tenim famílies i ens podem mantenir, ens hem de mantenir. I que aquí jo reivindico, doncs això, un pas endavant i que sigui…, que hi hagi una valoració econòmica de la nostra feina.

Cómo aplicar el sentido del humor a la crianza - Anna Manso, escritora y guionista
Quote

El llenguatge és la gran eina de la literatura i tenim el deure de regalar paraules als lectors

Anna Manso

06:08
Ángels. Digue’m, de què tracten els teus llibres?

06:10
Anna Manso. Els meus llibres tracten d’històries realistes, sempre, sempre, sempre amb el toc d’humor. L’humor és la marca de la casa. Jo em vaig adonar que aquest era el meu estil i vaig poder començar a escriure quan vaig trobar el meu llenguatge i el meu estil. I és el de l’humor. I també amb un toc de fantasia perquè, és clar, fico per allà personatges, per exemple, com un gos zombi i això no és gaire realista, però sempre explicant històries que puguin concernir el lector. I tampoc és una cosa que jo pensi: què és el que pot interessar directament? No, són històries que jo vull explicar, que em sorgeixen de dins, però m’adono que sí, que estan lligades a temes reals. Jo crec que és perquè, quan jo llegia, tenia aquesta experiència de pensar: “Això m’ha passat a mi”. Aquesta sensació, també m’agradaria tenir-la o, potser, m’agradaria viure-la, i crec que d’una manera inconscient ho faig als meus llibres. Mira, te’n posaré uns exemples a partir de dos o tres llibres meus, així d’una manera prou concisa. ‘Leandre, el nen horrible’ d’on surt? Doncs mira, hi ha un joc quan vaig a les escoles a parlar amb els nanos que s’han llegit el llibre, perquè sempre els faig el joc: “Vinga, en qui penseu que m’he inspirat per aquest personatge amb un físic tan espantosíssim?”. I comencen a dir barbaritats i sempre els contesto el mateix: “En mi mateixa”. Aleshores, em miren i em sento molt guapa perquè van pensant: “Aquesta dona no és gaire lletja tampoc. Aquesta és guapa”. I els faig la reflexió que està inspirat en mi, en com jo em veia quan tenia la seva edat. I que el cervell t’enganya. I que a mi em va quedar l’espineta clavada d’haver perdut el temps, quan jo era petita, patint pel físic i que, per sort, això és una cosa que jo em vaig poder treure del damunt. I que com que no puc tornar a l’Anna de nou, deu, onze anys i dir-li: “Escolta, viu i sigues feliç, siguis com siguis”, em vaig inventar en Leandre. Em vaig inventar en Leandre com una manera de demostrar que es pot ser lleig o no, horrible, i ser molt i molt feliç.

08:20

Les històries, també les explico sobretot per divertir-me jo. És d’una forma egoista. Penso que, si no em diverteixo jo, si no m’entretinc jo, si no m’interessen a mi com a lectora, a qui interessaran? Crec que això es nota. Jo he de gaudir moltíssim escrivint. No soc una escriptora del patiment. No, no, les coses han d’anar una miqueta bé. Els llibres crec que han de connectar amb la vida del lector. I ara encara més. La lectura té tanta competència i té sentit, en el sentit que ens diu alguna cosa sobre nosaltres mateixos i ens parla i ens parlem. ‘Cor de cactus’ en seria un altre exemple. M’interessava molt també parlar al públic juvenil sobre les relacions sentimentals, sobre el romanticisme. Hi ha tants llibres que es venen tant, tantíssim, que ens venen l’estereotip en què resulta que les dones només estem interessades a enamorar-nos, no en la nostra vida professional, no en l’amistat, no en viatjar, en fer quaranta mil coses… No, sembla que aquest és el nostre objectiu a la vida: enamorar-nos. I a mi em va divertir escriure una novel·la que aparentment semblés una novel·la romàntica, fins i tot amb l’editorial vam jugar amb això amb la portada de color rosa, però que a dins hi hagués una bomba de destrucció o de qüestionament. Més que de destrucció, de qüestionament de com ens enamorem, com estimem. N’hi ha una sola manera? Pensar exactament quin lloc ocupa a la nostra vida. Que enamorar-se és meravellós, no soc de la brigada antiamor, ni de bon tros.

10:00
Àngels. Però no és l’únic.

10:01
Anna Manso. Sí, i cada cop més, a mesura que va avançant la meva carrera d’escriptora, també m’adono que, els llibres, els utilitzo per interpel·lar, per fer pensar, perquè ens donin respostes o me les doni a mi mateixa. Però sempre parteixen del plaer, de la diversió i de les ganes de compartir aquest plaer i aquesta diversió, com al llibre ‘La llista d’aniversari’, que parla d’una nena a qui els seus pares donen el repte: “Aquest any, tots els regals que demanis per la teva llista d’aniversari, no es podran tocar ni guardar”. I jo mateixa, com una gamberra, em vaig divertir pensant les deu coses que demanaria la nena per desmuntar els esquemes als seus pares. I finalment, és clar, els llibres tenen valors. Jo sempre penso que, si els has escrit una mica bé, si has fet la teva feina, de tota bona història, de tota bona història literària, se’n deriven uns valors. Però no començo pel valor, perquè no crec en la literatura feta d’aquesta manera, amb recepta. La literatura que jo anomeno “de farmàcia”. Ho expliquen molt llibreters i llibreteres, que la gent entra i els demana: “Un llibre per superar les pors”. I dius: “Home, un llibre perquè qui el llegeixi s’ho passi bé”. Comencem per aquí.

11:18

Doncs aquest és el meu plantejament a l’hora d’escriure, també. És que, realment, com a adults prescriptors, som molt injustos quan demanem això a la literatura infantil i juvenil, perquè no ho demanem a la literatura d’adults. A la literatura d’adults, li demanem que sigui literatura que tingui qualitat, i ja donem per fet la resta. Però amb els nens, sí. Jo crec que ens fan por els nens. Por en el sentit de: “Pensaran per si mateixos, a veure què pensaran”. Pensaran coses meravelloses, tan sols cal subministrar-los material de qualitat. Però el que deia la Lolo Rico, no? “Els nens no són ximples, els nens pensen per si mateixos”. Jo crec que a vegades oblidem, com a adults, el fet d’explicar la vertadera raó perquè volem que siguin lectors. Almenys, jo penso que vull que siguin lectors perquè aprenguin a pensar per si mateixos, a part de divertir-se, perquè tu parles quan ets en un llibre, parles amb tu mateix. No hi ha un altaveu Bluetooth que expliqui el que tu penses, així que pots pensar el que et doni la gana. Això és un gran valor, i en silenci. No penses el que et diuen, penses el que tu vols. Pots pensar: “Aquest llibre de l’Anna Manso és meravellós”. “Aquest llibre de l’Anna Manso està fatal” o “Aquesta paia està boja”. Però vas pensant i et vas posicionant, ho vulguis o no, i això crec que és el grandíssim valor de la literatura.

12:41
Àngels. Tu, com a escriptora, has tingut molt de contacte amb nens, has fet xerrades a escoles, a biblioteques, a diferents associacions, i has estat en contacte amb nens a qui els agradava llegir. Però què es fa o què podríem fer per contagiar aquesta passió a nens que no tenen ganes de llegir?

12:59
Anna Manso. Quan em pregunten què és el que podem fer per animar a la lectura, jo sempre començo pel contrari, amb una provocació, dient: “Mira, el que fem molt bé, però ho fem d’una manera excel·lent, és desincentivar”. Diem als nens i als nanos: “Els llibres són una cosa molt cara, no cal gastar diners en llibres, socialitzem els llibres, fem que… És una despesa”. Mentre que jo penso: “Home, no, els llibres no són una despesa, són una inversió”. Fem molt bé això de desincentivar la lectura, a vegades a moltes escoles, instituts, plantejant-los activitats tan excitants com un examen sobre un llibre o una fitxa sobre un llibre. I la persona que ho prescriu no se l’ha llegit o no li agrada, però és el que toca i no se’l creu. Bé, posem-nos positius sobre com animar a la lectura. Jo crec que, ara mateix, la lectura té molta competència i ho hem de reconèixer. I no és gens dolent perquè poden ser les tecnologies, per exemple, grans còmplices per animar a la lectura. Però hi són i són una competència, per tant, jo soc una mica radical en el sentit que les persones que s’encarreguen d’animar a la lectura, ja siguin professors, mestres, bibliotecaris, no pot ser qualsevol, s’ho han de creure, han de tenir capacitat de lideratge, els ha d’entusiasmar la lectura. El llibre que prescriguis t’ha d’agradar. Si no t’agrada, canvia’l, si us plau, canvia’l.

14:34

Hi ha moltíssimes activitats que es poden fer a partir d’un llibre. Jo tinc un blog en què he recopilat totes les activitats que jo he anat trobant a escoles i instituts, activitats meravelloses a partir dels meus llibres. I està escrita des de fa molts anys i la vaig actualitzant per donar idees, perquè molts cops és cert que els mestres a les escoles i els professores tenen una gran càrrega de feina i hi ha molts cops en què una ajuda així és molt valuosa. Jo he trobat experiències meravellosíssimes. Comencem, per exemple, per una que m’encanta, que és el Congrés de Joves Lectors que es realitza a totes les Illes Canàries, en què els nens i nenes es troben amb els autors i fan un petit treball, una petita dinamització, que no treball. No fan treballs escrits, sinó una petita dinamització a partir d’algun d’aquests llibres. És un congrés que, com a autor, és una meravella, tu t’asseus i ells donen. No és com quan vas a fer una conferència, ells t’ho tornen a través de dramatitzacions, cançons, rap… A mi m’han fet un Pasapalabra sobre llibres, sobre llibres meus. I aquest és un exemple que m’agradaria que es difongués, que se celebressin congressos de joves lectors a tot arreu. Després hi ha altres activitats que són molt senzilles i molt i molt potents. Jo, a casa, conservo un regal que tinc com un tresor, el guardaria en una caixa forta, com de Fort Knox perquè ningú me’l robi, que és un àlbum que em van regalar a una escola de Palafrugell, de Mont-ras, a prop de Palafrugell, que és l’abecedari de l’Anna Manso, en què cada lletra és una paraula que comença per la inicial de la lletra de l’abecedari, amb un concepte d’un dels meus llibres: un nom d’un personatge, un títol, una emoció que es treballa… Il·lustrat i una mica explicat. I és una meravella. Jo vaig desfer-me en plors quan me’l van regalar, em vaig emocionar.

16:35

I després, per exemple, hi ha un llibre titulat ‘L’últim violí’, que parla sobre la feina d’un lutier. M’han rebut a moltes escoles amb concerts de violí. T’adones que, aleshores, el llibre ha traspassat les pàgines impreses i ha impregnat la vivència d’aquells nens i nenes. I amb ‘Leandre, el nen horrible’ també tinc una experiència que m’agradaria compartir. Vaig anar a una escola a prop de Berga i hi havien fet una exposició de fotografies. Cada nen havia decidit retratar una part del seu cos que li agradava especialment i una part que rebutjava especialment. I aleshores van penjar les fotografies, de tal manera que d’una banda hi havia la part que agradava als nens i, per l’altra, aquella que ells rebutjaven del seu cos. I em van preguntar: “Tu quines creus que són les fotografies de les parts més boniques del cos? O quines són aquelles en què són parts molt lletges?”. Evidentment, totes les vaig trobar meravelloses perquè és una visió subjectiva de nosaltres mateixos. I va ser una demostració molt potent pels propis nens, això, que el cervell ens fa males passades, que la visió del físic és una cosa molt subjectiva i que depèn també de la visió externa. I més ara des que existeix Instagram, on els nens i nenes tenen encara més pressió sobre la imatge. I res, eren dues fotografies. Punt. Ja està. No podria parar de citar experiències perquè el cert és que n’hi ha un munt. Quan et trobes amb equips, amb equips docents que s’ho creuen, és un plaer. I he de dir que m’ho he trobat a tot arreu, a Catalunya, viatjant per Espanya, vaig fer una formació a Lima amb mestres que també em van explicar coses que feien allà, i el cert és que jo m’adono que la passió per la lectura és una passió universal.

18:30
Àngels. Som en un món tecnològic, un món molt visual. Tu, a més, també ets guionista de televisió i saps que els nens consumeixen moltíssimes pel·lícules, moltíssimes sèries amb la seva tauleta, amb el seu mòbil. Com hauríem de fer nosaltres una educació audiovisual?

18:49
Anna Manso. Per parlar sobre l’educació visual i audiovisual dels nens i nenes i dels joves, el cert és que podria contestar… Contestaré de dues maneres, una com a guionista, a partir de la meva experiència professional, i l’altra com a mare, com la pitjor mare del món, no qualsevol. A mi m’agrada desmuntar els mites sobre la televisió quan vaig a escoles i instituts, i per això tinc una col·lecció de llibres que es titulen ‘Quin fàstic de fama!’, en què hi ha uns nens, uns nanos, que es fan famosos i descobreixen que potser la fama no és allò que ells esperaven, perquè hi ha tot el fenomen youtuber i cal conèixer-lo dignament. És a dir, hi ha molta dignitat professional als youtubers, de més i de menys, però hi ha molta feina al darrere i està molt bé explicar-los com funciona. Per tant, com a guionista, crec que una de les meves funcions és explicar quina és la meva feina i explicar que és com l’alimentació. Has de saber escollir. Has de tenir una educació visual. Has de saber que hi ha un guió al darrere, que no tot és improvisat, que hi ha unes càmeres, que hi ha un equip de so i de producció. A mi m’agradaria que hi hagués una assignatura d’Educació Audiovisual a les escoles. No sé per què no existeix, en el sentit que som ara, més que mai, una cultura audiovisual. També escrita, no ho oblidem, però també molt audiovisual. I aquesta formació, no la tenen. Jo sempre també faig el repte amb els nanos i els dic: “Vinga, expliqueu-me programes que porten guió”, i en diuen els més evidents. I quan els explico que tots els programes tenen guió, fins i tot els “reality shows”, se sorprenen i m’adono d’aquesta falta d’informació. Per tant, crec que, aquí, les escoles i instituts podrien fer una feina, que molts ja ho fan.

20:38

Com la pitjor mare del món. Bé, és clar. A veure, posem-nos així, una mica més en mode terrenal. Tots sabem, confessem-ho, tots sabem que les pantalles ens solucionen aquells grans moments en què hem de fer els sopars. I no sabem què fer amb els nens que ja estan una mica passats de rosca i els diem: “Et poso aquest vídeo de YouTube”. També una altra cosa seria qüestionar-nos-en la quantitat d’hores. A vegades dic: “Els he deixat, els he arribat a deixar tantes hores que el cap se’ls ha quedat en format 16:9”, fent una broma. Però, és a dir, és un recurs i també és un valor cultural, és un valor cultural. Cal educar-los. Jo els intento educar, em poso a veure la televisió amb ells i es posen nerviosos, comencen: “A veure què diràs, no?”. “Ja sabem que això que veiem és molt dolent, però ens ho passem molt bé”. Dic: “D’acord, d’acord, però ho sabeu i estan fent una cosa que és horrorosament masclista i tal i tal, oi”, diuen: “Mare, te’n pots anar, si us plau?”. Però està bé. A ells, finalment, encara que sigui d’aquesta manera, crec que és interessant fer-los qüestionar-se allò que veuen, no d’una manera castradora i fins i tot saltant-se la barrera d’allò políticament correcte, perquè és que sempre som allà com el guàrdia urbà amb el xiulet: “Això sí, això no”. Però sí fer-los pensar i reflexionar, que sàpiguen escollir, que sàpiguen escollir, i dir-los: “A veure, per què has escollit això?”. Quan em diuen això: “És molt dolent, però ja ho sé”, dic: “Bé, feina feta”.

Quote

Manca educació audiovisual a les escoles

Anna Manso

22:13
Àngels. Et quedes tranquil·la.

22:14
Anna Manso. Al cap i a la fi, tots veiem coses ben variades. Un dia que estàs molt cansat i necessites una cosa una mica fàcil. I tots, després, veiem coses molt profundes.

22:24
Àngels. Anna, tu presumeixes que ets la pitjor mare del món i, a més, ho dius amb molta honra. Per què ho dius? Per què ets la pitjor mare del món?

22:32
Anna Manso. Jo sempre explico que soc la pitjor mare del món, amb orgull, perquè és un camí molt llarg, aquest que jo he fet. Per començar, jo vaig començar sentint-me la pitjor mare del món, però sense orgull, tot i que realment caldria explicar que jo vaig començar volent ser la millor mare del món. Estava boja. Jo volia ser perfecta, ser meravellosa. I després la realitat em va posar al seu lloc perquè la maternitat i la paternitat, perquè jo em dirigeixo tant a mares com a pares, és el que és. És una experiència real en què no hi ha lloc per la perfecció. Aleshores, quan anava passant el temps i jo l’anava espifiant, i m’anava equivocant, i m’anava sentint cada cop més lamentable com a progenitora, anava pensant: “Bé, no soc la millor mare del món, però potser soc notable. Bé, no, potser soc normal. Bé, potser soc normal un cop a la setmana. Bé, no, soc dolenta. No, soc la pitjor”. Però a partir del patiment. Fins que per sort vaig rebre una trucada que em va canviar bastant la vida, en què se’m va proposar escriure un blog, un blog a partir de la meva experiència com a mare de tres fills. I recordo que, quan m’ho van proposar, d’una manera espontània, em va sortir de dins dir: “Doncs esteu bojos. Però si jo soc la pitjor mare del món!”. I la proposta interessant va ser que em van dir: “Doncs explica-ho”.

23:53

I a partir d’aquí vaig començar a pensar moltes coses. Per exemple, que quan escric i invento personatges de ficció que són pares i mares, mai els faig perfectes. U, perquè no me’ls crec i, dos, perquè si no em caurien molt malament, d’acord? I vaig pensar: “Per què a ells els crees així? Per què els perdones tots els errors, és més, t’encanten els seus errors i a tu mateixa no? Per què ets tan dura amb tu mateixa?”. I, en fi, em vaig llançar a escriure el que primer va ser un blog, després uns articles i després el llibre ‘La pitjor mare del món: el manual’, com a teràpia per mi mateixa. Va ser una mena de teràpia, de sortir de l’armari i dir: “Doncs sí, jo ho intento fer molt bé, us ho juro, us ho prometo, però finalment tot surt com surt. Però la intenció és molt bona. Us ho prometo. Us ho prometo”. Jo pensava: “No ho sé, rebré per totes bandes”. Doncs no, la reacció va ser molt bona. Vaig començar a rebre missatges: “Això també em passa a mi”. “Per sort, no soc l’única tronada”. Pateixo tant per coses que realment ens fan patir molt, però potser no són tan importants, o sí. O potser són molt importants. I a mi el cert és que m’ha guarit. M’ha salvat, aquest humor. Penso que és també un gran aprenentatge el fet de desdramatitzar sobre els nostres problemes, que no minimitzar, sinó desdramatitzar. I ha estat un autèntic gust crear aquest personatge, que soc jo. De debò, tot el que explico és cert. Jo no explico misèries de ningú, només meves, aquesta soc jo, i ha estat una gran alegria.

25:32
Àngels. Anna, dius que ets la pitjor mare del món, però per què ho ets tu i no ho soc jo? Perquè jo també em sento la pitjor mare del món.

25:38
Anna Manso. En primer lloc, perquè m’ho he inventat i perquè això és un bé social que jo faig a la humanitat perquè, si jo soc la pitjor mare del món, ningú més ho és. Tothom sempre serà una mica millor que jo, així que tothom es pot relaxar. En realitat, estic ajudant, Àngels.

25:52
Àngels. És un alleujament per mi, aleshores.

25:52
Anna Manso. És un alleujament.

25:54
Àngels. Però digue’m per què. Perquè a mi encara no m’has tret aquesta sensació que tinc.

26:00
Anna Manso. Evidentment, perquè és una provocació, perquè és una cosa que ens passa a totes les persones que criem fills, que en algun moment ens sentim els pitjors pares o mares del món. No sé per què. Jo també crec que és perquè som molt exigents amb nosaltres mateixos. Hi ha molta pressió social per fer-ho tot perfecte. La nostra societat és una societat que pena l’error. L’error és un tabú. Per tant, imagina’t equivocar-te amb els fills, encara que després, dic jo, el mètode científic també funciona amb la criança. És l’únic que funciona amb la criança. Assaig i error. Però, si ens equivoquem, ens sentim fatal. Doncs jo sí. Jo ho reivindico, jo ho reivindico amb humor. Si tinguéssim aquí ara un ordinador, et diria: “Tecleja a Google ‘la pitjor mare del món’” i hi sortiré ben posicionada, que ningú em tregui el lloc, que m’ha costat moltíssim d’aconseguir.

26:50
Àngels. T’ha costat anys arribar fins aquí.

26:51
Anna Manso. M’ha costat moltíssim. Però aquesta sensació que tots tenim d’equivocar-nos, a mi em diverteix moltíssim posar-la a prova. Quan vaig a escoles, instituts, centres, a fer conferències amb pares i mares, els proposo un joc. Vinga, te’l proposaré a tu també, Àngels. Escriu en un paperet una situació en què t’hagis sentit el pitjor pare o mare del món. Hi ha molta gent que em diu: “És que amb un paperet no en tindré prou”. I, a més, hi ha gent que pensa: “És que no sé si ho puc explicar aquí, que tothom se n’assabenti”. Dic: “És anònim, és anònim”. Aleshores, es relaxen. I després, quan els recullo, jo ja els classifico. A veure, tu què explicaries si jo et demanés un moment en què t’haguessis sentit una mare, no direm la pitjor, però sí lamentable o oblidable? Explicaries alguna cosa en especial? Què diries?

27:47
Ángels. Doncs els pastissos que he cremat, els cops que m’han dit: “Ets una pesada”, i totes aquestes coses.

27:52
Anna Manso. Ho veus? Al cap i a la fi, no ets… Perdona, però no ets gens original, eh? Perquè aquests paperets que jo després ordeno, els ordeno per ordre de preferència, el “top ten”. El “hashtag” principal, el “trending tòpic”, se l’enduen els crits. Jo sempre dic: “És clar, és que no som suecs, no som nòrdics. I els decibels aquí pugen, pugen, pugen”. Som així, de sang calenta. I cridem molt. Després hi ha el de: “No els dedico prou temps”. I després hi ha el: “S’enfaden”. No ets gaire original. “S’enfaden, ens enfadem. Hi ha conflictes i no sé portar-los”. I després el: “Varis”. “M’he deixat el nen a casa”. Coses així. Que ens han passat a tots. “Ha posat el cap dins els barrots i no el puc treure d’allà”. Coses que ens passen a totes les llars.

28:41
Àngels. Aquí amb tu surten, i jo em ric bastant amb les coses que dius. També el llibre de ‘La pitjor mare del món’ l’has escrit amb molt to d’humor. I a moltes de les feines que fas denotes que tens aquest sentit de l’humor. Com d’important és tenir aquest sentit a l’hora d’escriure, a l’hora de viure? Per tu què suposa això?

29:00
Anna Manso. A l’hora d’escriure ‘La pitjor mare del món’, tenia claríssim que serien uns articles, després un llibre d’humor, perquè és el que jo dic, és la meva manera de viure la vida. A la portada del llibre, a la coberta, surto amb unes ulleres 3D que he dut i que em posaré ara, només una estoneta perquè, si no, em marejo, que són un símbol de veure la vida a través del sentit de l’humor. Vinga, fem-ne la prova. Jo no sé si t’ha passat, no sé quina edat tenen els teus fills, però, la majoria de menors d’edat a càrrec, arribats a un moment, pronuncien una paraula insistentment que és “mòbil”. I jo sempre dic que, a veure, arribes a casa supercansada. Són les deu de la nit. Plou. T’han abaixat el sou, el que sigui. Dia oblidable. I et trobes allà un MEC, un menor d’edat a càrrec, dient-te: “Vull un mòbil, vull un mòbil nou. Vull…”. El que sigui, qualsevol declinació amb la paraula “mòbil” funciona. I tu ets a punt d’enviar-lo a pastar. La meva proposat és: posa’t les ulleres 3D i, a partir d’aleshores, ho veuràs tot una mica diferent. Perquè, a veure, el menor d’edat a càrrec no desapareix, d’acord? Però ho veus una mica diferent. Te’n pots riure una mica, oi? Aleshores, el menor d’edat a càrrec et va dient: “Ets patètica. I amb aquestes ulleres estàs molt lletja”. Però a tu ja se t’ha passat el mal humor i el problema no ha desaparegut, però és bastant més passable. És un símbol, una proposta de veure la vida a través del sentit de l’humor. I també, a partir d’aquí, de recuperar el sentit comú. De cop, la teva visió sobre la vida pot canviar per una cosa tan i tan petita com unes ulleres 3D. Que l’humor és una cosa universal. És una cura innòcua i meravellosa. Una aposta també per l’empoderament. Per ser qui volem ser. Per no estar tan pendents de les opinions de la resta. Per pensar que potser no ho fem el millor que volem, però sí que ho intentem. I perdonar-nos una miqueta més.

31:03

Tinc un lema que és: “La perfecció mata i l’humor salva vides”. I me’l crec. El tema de l’humor, a més, és molt important perquè, quan vaig començar a escriure els articles, pensa que era fa deu anys, no hi havia tants blogs, no hi havia tanta gent que expliqués com ho passava i, moltíssim menys, des de l’experiència personal i des de l’humor. I jo estava molt preocupada perquè volia que la gent entengués que la meva proposta tractava de riure’s d’un mateix, i per això són les ulleres. I vaig pensar: “Si em veuen fent el ridícul amb les ulleres, ho entendran”. I també la meva por era que la gent s’ho prengués malament, perquè jo penso que a la maternitat i a la paternitat ens falta humor. Això també m’ho aplico a mi. És una cura que m’aplico a mi mateixa. Som molt “drama queens” i “drama kings”, amb qualsevol cosa petita a vegades ens enfonsem, ens ofeguem en un got d’aigua. Ja ho dic, perquè potser ens hem adormit i cal entendre-ho. Solidaritat amb els pares i mares que dormen poquet, perquè això trastorna. Això trastorna. Però sí que és cert que, quan t’apliques la cura del sentit de l’humor, tot es rebaixa. I jo m’ho aplico a mi mateixa. Fins i tot et diré una cosa. Quan passa alguna cosa grossa a casa, ja no estic parlant d’una cosa petita, una cosa mínima, una cosa domèstica, encara que sigui irritant i legítim que t’irriti, quan estàs passant una cosa important i grossa, jo em poso deures i em dic: “Mira, això, m’ho explicaré com si fes deu anys que hagués passat”. Això és un truquet que em va explicar un psicòleg. I això gros que ara no sé com fer que passi, m’ho dic a mi mateixa intentant riure o somriure una miqueta. “Recordes quan fa deu anys…?”. I també són tasques que em poso per minimitzar-ho, dic: “D’això, potser ara no me’n podré riure, però d’aquí un temps, sí. D’aquí un temps ho he de fer. Ja sigui un mes, una setmana, un any, perquè sé que, quan me’n pugui riure, ho hauré tancat i ho hauré sanat”.

33:11
Àngels. I amb deu anys amb aquest títol, què és el que t’enduus com aprenentatge?

33:16
Anna Manso. Aprendre a relativitzar, que res és definitiu, que les coses es poden veure des d’una altra perspectiva amb el pas del temps. I que, a la maternitat i a la paternitat, crec que la nostra funció principal és la d’acompanyar, la d’acompanyar en la criança dels nostres fills. Saber que aquest és el nostre espai. És clar, molts cops ens preguntem, aquí hi ha el quid de la qüestió, aquest acompanyament, que en certs moments ha de ser una mica intervencionista. Fins quin punt hi hem d’intervenir o no? Aquí hi ha el bon punt d’aprendre a… Jo recordo un mestre d’un dels meus fills, un professor que deia: “Hem de deixar que els nens suspenguin”. I jo recordo que, en aquell moment, a la classe es va armar un gran escàndol perquè tots els pares van veure els seus fills amb feines poc qualificades per culpa d’haver suspès aquell primer de l’ESO. Però tenia santa raó. Tenia una raó molt forta, perquè han d’aprendre a ser autònoms. Han d’aprendre a cometre els seus propis errors. Aquests errors que nosaltres mateixos no ens permetem, els hi hem de permetre també a ells. Però jo recordo que, quan va acabar la reunió, em vaig acostar al professor i li vaig preguntar: “Hem de deixar que suspenguin, d’acord, però fins quan? La primera avaluació? La segona? La tercera? Què fem?”. Aquest punt d’intervenció és potser el que costa més. Però és cert que la nostra funció principal és ser-hi, acompanyant de manera activa, a vegades més, a vegades menys, però acompanyant i aprendre a riure’ns de nosaltres mateixos. I un altre gran aprenentatge que he fet com a pitjor mare del món és el treball sobre la culpa. Ai, aquesta gran paraula! La culpa. He investigat molt i he decidit que no serveix per res, per res, així que és tòxica. Traguem-nos-la del damunt. És la millor dieta per aprimar. Alliberar-nos de la culpa. Aquest també n’ha estat el segon gran aprenentatge, de debò. Així que fora, perquè ens fa minvar la capacitat d’acció i de reflexió. La culpa a la criança no és útil, impedeix avançar. Ens està fent minvar la moral. Així que culpa fora.

Cómo aplicar el sentido del humor a la crianza - Anna Manso, escritora y guionista
Quote

"La perfecció mata i l'humor salva vides"

Anna Manso

35:34
Àngels. Anna, digue’m alguna cosa que puc fer jo per aconseguir ser la pitjor mare del món.

35:38
Anna Manso. Hi ha moltíssimes exercicis perquè et puguis convertir en una pare o una mare imperfecta. Especialment al final, a l’última part, proposo un quadern d’estiu, de tardor o d’hivern, del que vulgueu, és absolutament intemporal. Per exemple, una de les propostes és treballar la llunyania, perquè resulta que els nens creixen i comencen a tenir ja 12 anys i els surt el bigotet o pèls a l’aixella, i tu encara els dones la mà perquè són molt bufons. I hi ha un moment en què això s’ha d’aturar. Ell et va dient: “Mare, deixa’m anar”, i tu no pots. Doncs jo proposo coses com, per exemple, que t’imaginis que aquella mà et passa una grip espantosa que et deixarà tombada, t’impedirà anar a prendre uns gintònics amb les teves amigues. Doncs res, imagina’t-ho. Serà més fàcil. Fins i tot, jo què sé, enguixa’t una mà per no poder-li donar la mà. Evidentment, sempre són propostes a partir de l’humor. O aquell moment en què tenim tanta por que vagin sols pel carrer, de casa al col·le, del col·le a casa, si s’hi pot anar caminant, evidentment, dic: “Escolta, doncs traça’n el trajecte a Google Maps, descobreix que no hi ha res que li pugui passar, que no hi ha cap tipus de perill, cap volcà, no hi ha cap guèiser, no li passa res. Només hi ha carrers i semàfors i deixa que hi vagin”, evidentment. I a la platja? Ets allà, a la platja. Obliga’t a fer el que jo anomeno “gimnàstica passiva”. Obliga’t a quedar-te sota el para-sol, o no, a fora si vols prendre el sol, llegint. Obliga’t a recordar que ja no són nens petits, que ja no has de fer de guardaespatlles. Insisteix en la lectura, que la lectura és tan bona, i obliga’t a fer aquest exercici de llunyania. Si et sembla, Àngels, et llegiré el decàleg de la pitjor mare del món.

37:24
Àngels. D’acord, som-hi.

37:26
Anna Manso. M’he de posar les ulleres, perquè una té una edat molt digna, però em calen les ulleres. El decàleg. Sortiràs de l’armari vestit o vestida amb les ulleres 3D, recitaràs el mantra: “Escola, oh, dolça escola”. Acceptaràs que Mary Poppins no existeix. Detectaràs les trampes mortals de festes, temps d’oci i altres situacions extremes. Aplicaràs les normes disciplinàries que et convinguin. Sobreviuràs als tres mesos d’estiu amb alegria, esborraràs la paraula “culpa” del teu cervell. Estudiaràs els menors d’edat que són al teu càrrec amb esperit científic. Aprendràs de la resta allò que et convingui, el que no et convingui, doncs no. Riuràs un cop al dia, com a mínim, a poder ser de tu mateix o tu mateixa.

38:19
Àngels. I ara et preguntaré una cosa, però no vull que em contestis com la pitjor mare del món, sinó només com a mare. Quin paper creus tu que han de desenvolupar a l’educació tant els professors com l’escola?

38:31
Anna Manso. Et puc respondre com a mare només, però és impossible que no et pugui respondre com la pitjor mare del món perquè, com la pitjor mare del món, els faig un gran homenatge al llibre, perquè sense ells estaríem absolutament perduts. I no només per allò que molta gent creu: “Ai! Els volen per tenir aparcats els nens”. No, és perquè jo em sento absolutament incapaç de fer la feina que ells fan. Jo no podria ser allà cada dia. Mira que vaig a escoles i instituts, però hi vaig una estoneta i soc l’estrella convidada. Després, marxo. Ells es queden allà, davant dels nostres majors i menors d’edat a càrrec. Així que un respecte enorme. Crec que, més que mai, en aquest moment, ens hem adonat que l’educació és un dels pilars, o ho hauria de ser, un dels pilars de la nostra societat i que no tenen el reconeixement que es mereixen. Són ells qui han de liderar aquest canvi que, finalment, tant de bo realitzin els nostres fills per aconseguir una societat millor. I que, a més, a mi m’agradaria explicar que en aquests moments a mi em preocupa un canvi que, a ells, els pot perjudicar, a la comunitat educativa. I és que molts pares i mares tenen una visió sobre el que és l’escola, sobre el que són els centres educatius, com de consum, són clients, se senten clients, i jo m’hi nego. No, no som clients, no és un bé de consum. L’educació és un dret i l’educació és una experiència, i és una experiència compartida. Si no hi ha un equip, un equip que es forma per les famílies i els docents, això no funcionarà. I si ens posicionem només com a consumidors, no anem bé. A partir d’aquí, ens situem en l’exigència. “Això no és el que jo mereixo”. No, parlem, dialoguem, generem alguna cosa que ens interessa a tots i que és un bé que només podrem apreciar des de fora. Perquè l’escola irradia no només els pares i mares, els nens i nenes. L’escola, tot el que fa, ho irradia. Així que tinguem-ne cura.

40:42
Àngels. I ja per acabar, t’he de preguntar, a veure, a tu, com a escriptora, quin és un llibre o una pel·lícula que t’hagi impactat o que hagi significat bastant a la teva vida, que t’hagi marcat.

40:54
Anna Manso. Quan em pregunten sobre llibres i pel·lícules que m’han marcat, és un gran problema. És una llista llarguíssima. He citat ‘En Jim Botó i en Lluc el maquinista’, el tinc en un pedestal. De fet, tota la col·lecció Noguer, que es publicava aleshores, és una col·lecció que respecto molt, que em va marcar profundament. També autors catalans que també em van acompanyar i que em van marcar: Lola Anglada, Folch i Torres. Hi ha un llibre emblemàtic en català: ‘El zoo d’en Pitus’, que crec que per tota una generació va ser un abans i un després i que ens ha acompanyat. En pel·lícules, comèdia. La comèdia. Com no he de reivindicar la comèdia? Com no he de reivindicar Billy Wilder i Berlanga? Son allà, són grans mestres i són una font també d’inspiració que no cessa. Sobre les referències, també m’agradaria explicar que, a l’hora d’escriure ‘La pitjor mare del món’, no era conscient d’un referent literari que sempre he tingut per sota i, fa poc, veient la sèrie ‘Els Durrell’, me’n vaig adonar. Els llibres de Gerald Durrell, ‘La meva família i altres animals’ i els altres dos llibres de la trilogia, em van marcar profundament. Aquesta família tan boja amb què em sentia tan identificada i aquella manera d’explicar a partir de l’humor. Va ser una gran alegria i va ser un gran referent a l’hora d’escriure’l, tot i que no n’era realment gaire conscient. I també he de dir que, quan de petita llegia, agraïa que els autors que jo llegia, alguns eren traduccions de l’estranger, però jo agraïa que fossin autors propers perquè m’hi sentia molt reflectida. I soc una gran abanderada de reivindicar el que jo anomeno “la literatura de quilòmetre zero”, especialment la literatura infantil i juvenil “quilòmetre zero”, perquè els nens i nenes puguin llegir experiències properes, que se sentin properes.

42:46
Àngels. Anna, moltes gràcies per haver vingut i un plaer parlar amb tu.

42:49
Anna Manso. Moltes gràcies també. Ha estat també un plaer i espero que tot el que hem dit aquí i tot el que hem rigut serveixi per moltíssima gent.