Carta d’un nen agraït al mestre

Catherine Camus. Em dic Catherine Camus. Soc la filla d’Albert Camus. No posseeixo la veritat absoluta sobre ell. En canvi, estic segura que ningú l’estima tant com jo.

Elisabeth Maisondieu-Camus. Hola, mare, hola de nou.

Catherine Camus. Hola de nou.

Elisabeth Maisondieu-Camus. Tu ets la filla d’Albert Camus, escriptor francès. Som aquí per mantenir una conversa íntima sobre el teu pare i el meu avi, sobre l’escriptor que era, sobre l’home que era, sobre el nen que va ser i sobre els seus pensaments. La primera qüestió que se m’acut és una cosa que em commou molt: la infància d’Albert Camus vista des de la perspectiva de l’home i l’escriptor en què es va convertir, ja que va rebre un reconeixement, el Premi Nobel de Literatura, i, amb els anys, es va convertir en un referent mundial. Tot això, vist en perspectiva des de la seva infància a Alger, és una idea que… que forma part de nosaltres i que em commou, per això m’encantaria que em parlessis d’aquesta infància a Alger.

Catherine Camus. Vivien en condicions molt, molt precàries. No sabien si tindrien menjar per a l’endemà. Vaig conèixer la meva àvia, la seva mare. La meva àvia no sabia llegir ni escriure. De fet, en aquella casa ningú sabia llegir. Ningú sabia llegir ni escriure. La meva àvia era sorda, però era tot llum. I, durant tota la meva vida, ella ha estat la dona que més he admirat del món. Perquè… no tenia maldat i… feia cada dia el que volia, amb un anonimat perfecte. I això, encara avui dia, no és una cosa freqüent.

Elisabeth Maisondieu-Camus. Per tu, aquesta mare diries que va tenir una gran importància per a l’ésser en què es va convertir ell, l’escriptor en què es va convertir?

Catherine Camus. Ell no diria que és un referent. Deia que no era cap mestre. L’àvia, la seva mare, deia sempre: “L’Albert té bon cap”. Jo sempre he defensat la meva àvia perquè era un ésser… admirable.

Elisabeth Maisondieu-Camus. Es nota aquesta… Crec que es nota, en l’avi, aquesta admiració per la seva mare.

Catherine Camus. Sí.

Elisabeth Maisondieu-Camus. I és commovedor sentir-te parlar d’ella.

Catherine Camus. I el seu amor.

Elisabeth Maisondieu-Camus. I el seu amor infinit, sí.

Catherine Camus. Ell l’estimava… de qualsevol manera. I, en els col·loquis universitaris de França, molts cops m’he posat dempeus per dir que la meva àvia era analfabeta, però era intel·ligent. No era ximple. No sabia llegir, això era tot. Per exemple, l’àvia no tenia ni idea de geografia. No sabia on era França. La guerra d’Algèria va durar molt de temps. I un dia li va dir: “Mare, no vols venir a França?”. I ella va respondre: “No. França està bé, però allà no hi ha àrabs”.

Elisabeth Maisondieu-Camus. Com expliques, aleshores, que al final fos escriptor i que s’obrís així al món?

Catherine Camus. Anava a la biblioteca i llegia allà. Llegia Alexandre Dumas. I després, a l’escola, es va trobar amb un mestre formidable.

Elisabeth Maisondieu-Camus. El seu mestre, el senyor Germain?

Catherine Camus. Sí. És una cosa… Em commou parlar-ne.

Elisabeth Maisondieu-Camus. Sí, però és important.

Catherine Camus. No n’havíem parlat mai.

Elisabeth Maisondieu-Camus. No. El senyor Germain em commou, perquè sabem el paper que va tenir. Em sembla… M’encantaria que m’expliquessis com… Com va acabar convencent, crec…

Catherine Camus. L’àvia.

Elisabeth Maisondieu-Camus. L’àvia.

Catherine Camus. Li va dir… Va proposar a cinc nois que fessin un examen per aconseguir una beca que els permetés tenir una mica de diners per continuar estudiant secundària. I, entre els cinc nois, hi havia el pare. Deia… que la meva àvia no volia. Ell li va preguntar per què. Li va dir que perquè no tenien diners. S’havia de posar a treballar als 11 anys. Ell li va dir: “Tranquil, mosquit. Parlaré amb la teva àvia”. I, quan van parlar, no sé què devia dir a l’àvia, però va ser l’única cosa que la va aconseguir convèncer.

Elisabeth Maisondieu-Camus. Perquè, al final qui el va educar va ser la seva àvia, d’alguna manera. I d’una manera que semblava estricta.

Catherine Camus. “Estricta” és poc.

Elisabeth Maisondieu-Camus. Sí, perquè ell, després… Després, es va quedar amb la idea d’una educació severa, i ell va ser un pare, com es diu actualment, més “cool”.

Catherine Camus. No, no, ell era molt estricte, però no ens va pegar mai. Al pare no se li podia mentir. Era… Tenia una decisió física… No deia res, només feia així i tu deies: “Sí”. Et feia responsable. Ell era molt responsable. Feies una ximpleria, l’hi deies i ho reconeixies. Avui dia, tot el món té la llibertat a la boca, però la llibertat no és fàcil.

Elisabeth Maisondieu-Camus. Mare, a mi hi ha una cosa que m’emociona i, sovint, em fa plorar. Pensar en el senyor Germain que, al final, va participar, en gran mesura, diria jo, en el que va ser Albert Camus. I adoro la carta que va enviar al seu mestre… just després de rebre el Premi Nobel. M’encantaria… Sé que tu també l’adores. M’encantaria que me la llegissis. Et semblaria bé?

Catherine Camus. Sí. D’acord.

Elisabeth Maisondieu-Camus. Gràcies, mare.

Catherine Camus. El que tu vulguis.

Elisabeth Maisondieu-Camus. Gràcies, mare.

Catherine Camus. Espera’t.

Elisabeth Maisondieu-Camus. Et vols canviar les ulleres?

Catherine Camus. Aquesta carta… em commou molt. I em vaig adonar, a més, que, quan va morir Samuel Paty, la van llegir. Per mi, perdre Samuel Paty va ser inconsolable.

Elisabeth Maisondieu-Camus. El mestre, el professor al qual van matar a França.

Catherine Camus. Assassinat per un txetxè. El va decapitar. Bé, la llegeixo. Vam permetre que tot arribés així de lluny. Quin escàndol. Per mi, va ser com si decapitessin el senyor Germain.

Elisabeth Maisondieu-Camus. Va ser just això.

Catherine Camus. Bé, la carta diu: “19 de novembre del 1957”. Crec que es va assabentar…

Elisabeth Maisondieu-Camus. A la tardor.

Catherine Camus. …a la tardor que li donaven el Nobel. Sí, exacte. “Estimat senyor Germain. He deixat que desaparegui una mica el soroll que m’envolta últimament abans de parlar-li una mica de tot cor. M’acaben d’oferir un gran honor que no havia buscat ni sol·licitat”. Això és important, molts… Hi ha gent que ho sol·licita. “Però, quan vaig conèixer la notícia, el primer en qui vaig pensar, després de la meva mare, va ser en vostè. Sense vostè, sense la mà afectuosa que va donar al nen pobre que era, sense els seus ensenyaments i el seu exemple, no hauria ocorregut res de tot això. No faig una muntanya d’un honor d’aquest tipus, però aquesta és, almenys, una ocasió per dir-li el que ha estat vostè i segueix sent per a mi, i per assegurar-li que els seus esforços, el seu treball i el cor generós que hi posava vostè encara són vius en un dels seus petits alumnes que, a pesar de l’edat, no ha deixat de ser el seu alumne agraït. Li envio una forta abraçada”.

Elisabeth Maisondieu-Camus. És tan bonica… Aquest agraïment és molt bonic, molt bonic. Em permets que et llegeixi un passatge de la resposta del senyor Germain? Era llarga, molt bonica també, però hi ha un passatge que em sembla molt… molt bonic, i m’agradaria que me’n donessis la teva opinió, respecte a… l’actualitat. Si et sembla bé.

Catherine Camus. Actualment, faré 77 anys, així que tinc una perspectiva una mica crítica.

Elisabeth Maisondieu-Camus. Però tens dret a tenir una perspectiva crítica. T’ho llegeixo. És un breu passatge de la resposta del senyor Germain. “En general, he tingut més sort amb els meus altres alumnes”. I aquí parla del seu fill, que no volia contactar més amb ell. “Són molts aquells que em torno a trobar i que em diuen que conserven un bon record de mi, a pesar de la meva severitat quan era necessària. La raó és ben senzilla: adorava els meus alumnes i, entre ells, una mica més aquells als quals la vida havia deixat en desavantatge. Quan vas arribar tu, encara estava afectat per la guerra, per l’amenaça de mort que, durant cinc anys, havia pesat sobre nosaltres. Jo havia tornat, però n’hi havia d’altres amb menys sort que havien sucumbit. Vaig veure en ells tristos camarades que queien i ens confiaven el que deixaven. Va ser pensant en el teu pare, estimat petitó, que em vaig interessar per tu, igual que em vaig interessar pels altres orfes de guerra. Et vaig estimar una mica més per ell, tot el que vaig poder. No tinc més mèrit”. Em sembla que aquesta resposta és… és extraordinària. Al final, d’alguna manera, aquest home també… li va infondre el desig de la generositat i, segurament, la mirada cap a l’altre.

Catherine Camus. És clar.

Elisabeth Maisondieu-Camus. Em sembla que… Bé, el que m’agradaria saber és el que en penses tu, respecte a quan et vas adonar que el teu pare va rebre això del teu mestre.

Catherine Camus. Bé, el senyor Germain a casa era…

Elisabeth Maisondieu-Camus. Sí, però què penses avui dia de la importància que han de tenir o que poden tenir els profes? Perquè així els anomenem avui dia. Per als alumnes i, sobretot, per a certs alumnes que tenen més dificultats.

Catherine Camus. Tu vas tenir professors molt bons. Adoraven els seus nens. O els seus adolescents. Hi ha gent que ho fa per les vacances. Però és normal. Però els que adoren els seus nens, els seus alumnes, els seus estudiants, aporten coses… essencials a la vida. Perquè… Jo, a secundària… vaig tenir professors meravellosos. Jo no era… Jo era normal com a alumna. Tot el món posava el pare al mirall. Jo aprovava justeta. Però… Al contrari, alguns professors… em van aportar coses, però altres cops, res. Quan va morir el pare, vaig tornar a classe tres dies més tard. Però, com que no ens havien dit res, no sabia què fer. Vaig arribar… Jo anava a l’institut d’Urville. I tenia una professora d’Història… Va ser l’única professora que va tenir una reacció humana. Va passar llista. “La senyoreta Camus”. “Present”. Em va dir: “Ets aquí, petitona?”. “Vine aquí”. Em va abraçar i em va fer seure. I aquella dona… que era severa, gran… D’alguna manera, va evitar que es convertís en una cosa dolenta. Ho entens? Així que els professors… Els bons professors són essencials. Quan van decapitar Samuel Paty, que feia la seva feina amb valentia, va ser una cosa inconsolable. Ho entens? És com si… Com si ho hagués fet al senyor Germain.

Elisabeth Maisondieu-Camus. M’encantaria parlar d’una cosa de què realment no parlem mai perquè… Ens podries parlar d’anècdotes així de la vida? De quan estaves a casa amb el teu pare. Mai hem…

Catherine Camus. Sempre llibres.

Elisabeth Maisondieu-Camus. Sí. No em refereixo a aquest aspecte, sinó al que no comentem mai, és a dir, el seu pensament, la contribució del seu pensament, que es troba a la seva obra. Què em diries a mi, a la teva filla?

Catherine Camus. Per començar, era molt coherent. La seva obra i ell s’assemblen. És una cosa molt poc comuna, però ens va ensenyar el que diu als seus llibres. És a dir, la mentida, impossible. L’horror de la mentida. I, a poc a poc, ho vaig comprendre. De fet, les mentides són letals. Maten la vida. Això ho va escriure a ‘La caiguda’. Bé, no podíem mentir. No vaig veure mai el pare mentir. Estava decidit. Era el respecte a la resta. Era essencial. Res de jerarquia social. El pare deia: “Quan coneguis una persona bona i intel·ligent, cal apreciar-la per ambdues coses”. I després… La llibertat. Això… Però la llibertat… amb responsabilitat. La llibertat, ella sola, està feta de lluentons i confeti. No som lliures. Hi ha altres persones. I tenim una responsabilitat respecte a com utilitzem aquesta llibertat. Això és el més important. Això és el que ens dona la llibertat, d’alguna manera, diguem-ne. Però cal ser responsable. No hi ha llibertat sense responsabilitat. Això ens ho va recalcar molt. Mai… Per exemple, quan em portava llibres, el pare sempre em preguntava: “Què t’ha semblat?”. I m’escoltava. Era un dels pocs adults que ens escoltava de debò. Ens mirava i ens escoltava. Però no em va fer mai la sensació que pensés que anés a dir ximpleries. No va semblar mai que m’anés a dir que era una ximpleria. Em preguntava què pensava del llibre. Alhora, era molt sever. Era molt sever i flexible.

Elisabeth Maisondieu-Camus. Quan parles de severitat, la impressió que tinc jo del meu avi és d’un rigor extrem, un rigor que demanava de tu en l’educació i un rigor que tenia ell respecte als seus principis. Jo recordo que era una cosa obligatòria… amb ell, una cosa que exigia als seus fills. Potser és una cosa que tu també ens has transmès. Aquest rigor, sabent que no podia dir que ell era sever. No m’atreviria a dir-ho. I aquest rigor em porta a pensar en una cosa que vaig captar molt malament, perquè jo et deia “la dona rebel”. El que vaig captar malament va ser la noció de la rebel·lió… a la seva obra. Així que, en ell… M’ho podries explicar d’una manera senzilla perquè ho entengui, finalment?

Catherine Camus. Jo vaig llegir ‘L’home rebel’ molt tard, perquè l’abstracció feia que la ment marxés. Però crec que ell distingeix la revolució i la rebel·lió. Un dia, vaig escoltar a France 5 Karim Rissouli dir que Albert Camus havia dit: “Em rebel·lo, doncs soc”. Era totalment al contrari. Ell va escriure: “Em rebel·lo, doncs som”. És una cosa que, diguem-ne, vol dir que els joves són homes rebels, com el pare els volia. L’home rebel és un home que diu que no i, alhora, diu que sí. Diu que no… a una injustícia. Però diu que sí a un futur millor. Per això diu “rebel”. I va acabar arribant el pensament de migdia. El pensament de migdia és, diguem-ne… Físicament… El moviment el creen dues forces oposades. D’acord? Em segueixes? Genial. Així que… El pensament de migdia… és la vida, és a dir… En tu, existeixen contradiccions. La vida et planteja contradiccions. La resta et planteja contradiccions. Però, perquè hi hagi moviment, no s’ha de negar ni una ni l’altra contradicció. Cal trobar alguna cosa… que no deixi contradiccions a cap part. Quan anava a secundària, deia… Per exemple, tu tens contradiccions. T’encanta el gelat, però no et vols engreixar, d’acord? Tu ets igual.

Elisabeth Maisondieu-Camus. Ho entenc bé.

Catherine Camus. Em segueixes. Bé, així que… Bé, el pensament de migdia consisteix en el fet que, de tant en tant, mengis un gelat i, en altres moments, hi renunciïs. I això funciona, mantens la línia.

Elisabeth Maisondieu-Camus. És tenir mesura.

Catherine Camus. És la mesura.

Elisabeth Maisondieu-Camus. L’equilibri.

Catherine Camus. La mesura. Ell ho va escriure a l’‘L’home rebel’. No és per la tensió. No sé com dir-t’ho, però… Són les tensions poderoses les que requereixen mesura. Sartre i la resta deien… que era un aiguamoll. La mesura és no dir ni sí ni no. És el mig, el mig just. No és això. És una tensió permanent… de dues contradiccions. Ets amb els teus fills. Vols que sàpiguen què és la vida. Però, alhora, què vols tu? Que estiguin tot el temps contents. No és possible. Ho entens? Així que… Faràs… una mena… Seràs amable, dolça, però sempre… seràs un mur perquè s’hi recolzin. Mira, doncs no. La dificultat de l’adolescència, per exemple… és saber quan es pot dir que sí i quan es pot dir que no. Això canvia cada dia. És dur, però… Però és un pensament de migdia.

Elisabeth Maisondieu-Camus. I tu creus que és…? Per a aquesta mesura i aquesta compilació feta d’una certa manera dels dos extrems… M’encanta el teu moviment. Ho veus? M’ha inspirat. He comprès l’home rebel. Creus que és… dins d’aquesta mesura on es pot explicar, per fi, una cosa que destaca, em sembla a mi, de tota l’obra de Camus, que és el fet que, alhora, la seva lucidesa de cara al món el desil·lusiona… i, alhora, conserva una esperança formidable en els homes, en el futur, una esperança per la qual lluita, el que pot semblar contradictori? Però físicament.

Catherine Camus. Crec… La desil·lusió, diguem-ne… No és una paraula que faria servir amb el pare. Perquè, amb la infància que va tenir, la tuberculosi als 17 anys… És a dir, no va jugar més a futbol. Li encantava, ja ho saps. Volia ser porter internacional. En va ser conscient molt aviat. Quan, als 17 anys, estàs condemnat a la mort… vas directe a allò essencial, al meu entendre. Perquè, sent pobre com ell…, a l’època, amb 17 anys, la tuberculosi era mortal. Així que jo no crec… Ell tenia una mena de lucidesa que el va portar al mite de Sísif, a l’absurd… Però ell estimava la vida. I… Ell deia que era molt optimista respecte al present i pessimista respecte al futur. Però hi havia vegades que creia en l’ésser humà. Ho entens?

Elisabeth Maisondieu-Camus. Perquè l’estimava.

Catherine Camus. Bé, coneixia… el patiment… de tot ésser humà, excepte alguns privilegiats. Crec que el patiment és la cosa que millor es comparteix. Jo vaig conèixer gent de tot el món. Gent que és… oberta, tolerant. El pare va escriure en alguna part: “La tolerància no és una flor, sinó un favor que es fa a l’altre”. És just una constatació que no soc… que no conec la veritat. També deia: “Si jo formés part…, si m’hagués d’afiliar a un partit polític, seria el de la gent que no està segura de tenir raó”.

Elisabeth Maisondieu-Camus. És interessant el que dius, perquè, quan sentim paraules de tolerància d’aquells que no estan segurs de tenir raó, em venen ganes de preguntar-te a tu què… Què fa que, avui dia, Camus sigui important a la societat? Per què importa la difusió del seu pensament?

Catherine Camus. Crec… Em puc equivocar, no soc més que la seva filla.

Elisabeth Maisondieu-Camus. En tenim dret.

Catherine Camus. No és una ciència. Crec que… El pare sempre va estar a l’altura de l’home. Va intentar ser un home… entre els homes. Ara bé, tant se val els progressos tècnics que hi hagi, les màquines, Apple i tot això, nosaltres, els humans, anem molt més a poc a poc, molt més lentament. Seguim sent caçadors-recol·lectors. Amb instints que la civilització… arregla una mica en certs casos. En altres, els agreuja. Però seguim sent caçadors-recol·lectors. I jo crec que el pare parla a l’alçada de l’home, sense més ni més. I, mentre segueixi havent-hi éssers humans i no robots, el pare seguirà vigent.

Elisabeth Maisondieu-Camus. D’alguna manera, creus que…? És la meva manera de pensar, em puc equivocar. No creus que… les societats canvien enormement, evolucionen enormement, però l’ésser humà no canvia?

Catherine Camus. Sí. Simplement, oblida. D’alguna manera, oblida certs valors, certs principis essencials, oblida la seva part animal, al final, d’alguna manera, per convertir-se en una màquina. Llegir Camus permetria… retrobar-se.

Catherine Camus. Jo crec que la gent no ho oblida del tot. La societat occidental d’avui està plena d’egos enormes i, a vegades, ens preguntem com caben per la porta.

Elisabeth Maisondieu-Camus. Sí, però jo em referia a l’oblit dels valors animals.

Catherine Camus. Bé. Sí, però hi ha nois que maten altres nois. Això què és? En quin món vivim? Jo penso, de tota manera, que els jocs, tots aquests jocs dolents… els desconnecten de la realitat. La realitat, és cert, és animal, però també és humana. Com és capaç un ésser humà de fer certes coses a un altre ésser humà? Jo crec que… avui dia, som… Occident… està en decadència.

Elisabeth Maisondieu-Camus. Quina decadència?

Catherine Camus. Doncs… Vivim una vida virtual. Jo veig molta gent, als restaurants, que és amb el telèfon. Està menjant amb amics o amb la parella, home o dona. Què coi fan? Aleshores, la relació humana… s’ha distès. Mira els nens, que quan arribo estan amb el telèfon i jo dic: “Adeu”. Fa dos o tres mesos que no els veig. I em diuen: “Àvia, per què marxes?”. “Però si no em necessiteu”. “Marxo”. “No, no, ja està, deixo el telèfon”. “Marxo, ja és molt tard”. Ho entens? Crec que les relacions humanes… aviat ja no existiran. Occident morirà per això.

Elisabeth Maisondieu-Camus. Per acabar una mica amb aquest aspecte de l’obra… Hi ha una cosa que em commou especialment, t’ho deus imaginar… És la importància de la justícia a l’obra de Camus. Evidentment, dedicant-me a l’advocacia, és una cosa que em transmet molt, i és cert que quan… En llegir ‘L’estranger’, el judici de l’estranger, cosa que s’hauria d’ensenyar a les escoles d’advocats, quan…

Catherine Camus. Per què?

Elisabeth Maisondieu-Camus. Perquè hi ha una matèria per extreure en la relació entre l’advocat i el seu client i una lliçó per extreure de les expectatives d’un jutge pel que fa a les respostes que són susceptibles de donar els acusats, que és molt interessant i una matèria que s’ha de treballar, crec, a les escoles d’advocats, encara que és una opinió. També a les escoles de magisteri. Em preguntava que… En què es va inspirar? Per què va escriure així sobre la justícia en el sentit judicial?

Catherine Camus. Perquè crec… Ell sabia molt poc del seu pare. Amb la seva mare era complicat. Però ella li havia dit… que el seu pare… havia estat a l’execució d’en Pierrette. Era un noi que havia assassinat, crec, un camperol i els seus fills. Les execucions eren públiques en aquella època. El jutgen mentre vomita. El seu pare. Al final, va ser l’únic… veritablement concret que va influir en ell del seu pare. I a les llibretes… diu molt sovint que somia com el guillotinen.

Elisabeth Maisondieu-Camus. De fet… El que a mi m’afecta d’una manera o d’una altra per la meva feina… Era l’ull que probablement tenia també quan va ser cronista judicial en els seus primers anys com a periodista.

Catherine Camus. A l’‘Alger républicain’.

Elisabeth Maisondieu-Camus. A l’‘Alger républicain’. Es notava que tenia un ull extremadament aguditzat pel que va presenciar als tribunals. I això em porta… a preguntar-te: et ve de gust parlar de…? Perquè és molt important per a ell també, el Camus periodista, amb el compromís i el que era ser periodista per la seva forma d’exercir.

Catherine Camus. Bé, va aprendre molt… amb això, però va començar… I, aleshores, va fer… una investigació sobre la misèria de la Cabília. Segons els francesos… Diuen que el pare no es va amoïnar per Algèria. A França li era igual, completament, el que ocorregués a Algèria el 1937. Allà, la injustícia impartida a la Cabília era terrible. Terrible. A més, els cabilencs seguien martiritzats pels algerians. Cal saber-ho. I ells eren allà abans. El meu avi, el meu rebesavi matern… era d’una tribu nòmada berber jueva. D’acord? Així que érem allà abans dels àrabs. Quan venen a protestar pel meu suposat colonialisme, jo dic: “Ep, jo era amb la meva família, que era allà abans que vosaltres. Vosaltres us hi vau apropar”. I paren. El pare vivia en la misèria de la Cabília. Després, va seguir a l’‘Alger républicain’ perquè ‘L’écho d’Alger’ i ‘L’écho d’Oran’ eren diaris de grans colons. Va seguir el judici del xeic El Okbi. Va ser per a l’‘Alger républicain’, abans del 1940. Quan el pare va tornar a Algèria per proposar una treva civil, el xeic El Okbi, que era molt gran… Bé… Per a la treva civil, el governador general havia cedit una gran sala que es va retirar a l’últim moment. Aleshores, va fer el seu discurs a la casba. Mentrestant, els ultres cridaven “mort a Camus”. Però el xeic El Okbi, que estava molt malalt, va fer que el portessin en una llitera… per escoltar el pare. Perquè l’havia defensat. Però després… Van tancar l’‘Alger républicain’, els grans colons. Va sortir ‘Le Soir républicain’. ‘Le Soir républicain’ el van censurar. I, finalment, el pare no va poder trobar feina a Algèria, i així va ser com va marxar a França. Per haver defensat… la població… indígena. Així que, quan et diguin que Camus era un colonialista que no sabia res, tu passa, ni responguis.

Elisabeth Maisondieu-Camus. Però després…

Catherine Camus. Després va anar a ‘Combat’. I un dia vaig veure… Un documental sobre el judici de Pétain. El pare hi sortia molt. Amb els ulls ben clars. Observava i prenia notes. Després, no va escriure gaire, quan va deixar ‘Combat’. Perquè els diners depenen del poder, sempre és el mateix. Es va negar a treballar. Era una mena de cooperativa, ‘Combat’. Es va negar a treballar, i quan… Si dius capital, dius esclavitud. No és mentida. Aleshores, va participar una mica a ‘L’Express’. I allà, sobre la justícia, hi ha un article que m’encanta, sobre la condemna d’un sindicalista per haver-se negat a estrènyer la mà a un prefecte… que havia… Bé, que havia detingut una vaga brutal. El tipus va ser afusellat, condemnat, blasfemat… I el pare va escriure un article hilarant que deia que la seva mà era seva i que no volia que l’hi tallessin per res del món.

Elisabeth Maisondieu-Camus. Perquè tenia molt d’humor.

Catherine Camus. Quan hi havia alguna cosa divertida, era l’únic que es reia de la família, amb mi. El pare era molt, molt divertit.

Elisabeth Maisondieu-Camus. Creus que es pot…? No ho sé, fa aquesta impressió. Podríem dir que, com a periodista, amb la lucidesa de què parlaves abans, va denunciar les coses sense amoïnar-se per allò políticament correcte?

Catherine Camus. Per mi, la correcció política… és molt pesada. De fet, fins i tot el mateix terme… és políticament correcte. Ho entens? Però no, de tota manera, tocava l’esquerra, la dreta la veia molt a la dreta, molt a l’esquerra, l’esquerra, molt a la dreta… Et dic que no… No va partir de res. Estava molt sol, però…

Elisabeth Maisondieu-Camus. Seria lliure.

Elisabeth Maisondieu-Camus. Doncs sí.

Elisabeth Maisondieu-Camus. Parlaré d’un altre tema, encara que… hi està relacionat, però… La meva obra preferida de Camus és ‘La caiguda’. Va ser ‘L’estranger’ durant molt de temps, però, segurament, perquè va ser la primera que vaig llegir.

Catherine Camus. Tenies 13 anys.

Elisabeth Maisondieu-Camus. Era jove. Però ara és ‘La caiguda’.

Catherine Camus. Recordes el teu comentari?

Elisabeth Maisondieu-Camus. No.

Catherine Camus. Em va encantar. Als 13 anys, em vas dir: “Puc llegir ‘L’estranger’?”. Jo et vaig dir: “Sí, és clar”. I…

Elisabeth Maisondieu-Camus. Ens ho acabaves de dir.

Catherine Camus. Així que… Vas llegir ‘L’estranger’ i et vaig preguntar, com deia el pare, què t’havia semblat, i em vas dir: “M’agrada. No molesta a ningú”. No està malament, oi?

Elisabeth Maisondieu-Camus. Adoro ‘L’estranger’. Però és cert que ‘La caiguda’… Crec que he descobert amb més maduresa que és un llibre que m’emociona, perquè… el que n’extrec és que és un qüestionament del que la societat considera com a qualitat. Això m’encanta. M’encanta la descripció de Clémence… i com es refereix a ell mateix, al final, quan ajuda un cec a travessar el carrer. Són coses que m’han parlat i que m’encanten, m’encanta el discurs, aquest personatge que em sembla, al final, més enigmàtic, d’alguna manera…

Catherine Camus. Que Meursault.

Elisabeth Maisondieu-Camus. …que Meursault. I em preguntava, en el teu cas, al final, cosa que no t’he preguntat mai, quina és la teva obra preferida?

Catherine Camus. En són dues. ‘La caiguda’. Perquè… De fet, quan el pare vivia, vaig llegir ‘Calígula’. Quan va morir, vaig llegir ‘La pesta’. Però no estava… Em va fer molta llàstima. Als 17 anys ho vaig llegir tot excepte, fixa-t’hi, ‘L’home rebel’. Així que… ‘La caiguda’. Quan vaig llegir ‘La caiguda’, vaig sentir llàstima pel pare. Perquè vaig pensar… que no sabia que eren dobles. Ho entens? Descobreix un sentiment… També és pèrdua de la innocència, ‘La caiguda’. Això em va fer llàstima. A l’edat que tenia… Però, alhora, adoro el ‘Discurs de Suècia’. Perquè és molt… És realment sincer. I diu… què és un artista per ell. Els artistes són molt importants. Els veritables artistes. No els que ho fiquen al seu carnet d’identitat. Ho entens? Ara és una paraula… Un té una targeta de visita que diu: “Professió: artista”. Però és el públic qui defineix un artista. No et pots definir com a artista. No és possible. A mi em xoca. L’artista és al servei… d’aquells… que no poden parlar, com la seva mare. Ho entens? La seva mare… era perfectament innocent. A més, a la llibreta groga d’‘El primer home’, va escriure… “Ai, mare, ai, estimada… Perdona el teu fill per haver fugit del silenci de la teva nit”.

Elisabeth Maisondieu-Camus. Que bonic.

Catherine Camus. Jo crec que aquesta pausa… que hi havia entre l’ambient en què va néixer i l’ambient intel·lectual parisenc… Que és pitjor avui dia, però, bé. Abans, no estava malament. Això el va aïllar, és cert, però, alhora, el va mantenir en la seva realitat… d’entreguerres.

Elisabeth Maisondieu-Camus. Podries…? Només per gust, podries…? Em podries explicar com eren les coses a casa amb ell? Alguna cosa que puguem explicar als nostres fills i ells als seus algun dia.

Catherine Camus. Recordo que, un dia, a Sorel, a Normandia, on anàvem de vacances cada mes de juliol, hi vaig anar i li vaig dir: “Pare, m’avorreixo”. “Pare, m’avorreixo”. “M’estàs molestant”. Com que em seguia avorrint, vaig tornar i li vaig dir: “Sí, però m’avorreixo, pare”. Es va girar, em va mirar i va dir: “No pot ser”. I jo li vaig dir: “Que sí”. I ell: “No”. “Només els imbècils s’avorreixen”. No em vaig tornar a avorrir. Et puc dir que és cert, a més. És cert el que deia. I tu, un dia, em vas dir… que et vaig criar d’una forma intel·lectual. Tenies 12 o 13 anys… i et vaig dir: “Què significa intel·lectual?”. Em vas dir: “Ens estàs criant com et va criar el teu pare”. Em vaig dir: “És perfecte. Perquè… semblaven contents de veure’m allà”. Vaig fer la primera comunió i totes les meves companyes anaven amb vestits d’organdí, per l’època, opulentes, amb Chantillys autèntics. Qui feia la primera comunió, qui repartia imatges amb coloms blaus i un llum que queia del cel. M’agradaven molt. Hi havia molts regals. Vaig pensar: “Per què no la faig jo? Vaig a veure el pare”. Li vaig dir: “Pare, vull fer la primera comunió”. La mateixa resposta: “M’estàs molestant”. Estava treballant. Aleshores, li vaig dir: “Sí, però vull fer la primera comunió”. Va aixecar el cap, em va mirar i va dir: “Bé. Faràs la primera comunió perquè creus en Déu o pel vestit i els regals?”. No es mentia. Vaig dir: “Bé… Pel vestit i els regals”. I ell em va contestar: “Et sembla divertit?”. Aquí va acabar la cosa. Fi. Ho entens? Ell no era… Et posava les responsabilitats al davant. Quan ets molt petit, molesta. Però sempre ens va ensenyar a dir el que pensàvem. No ens podia semblar bé una cosa que era una ximpleria. Després el vaig trobar molt a faltar. Però, al principi, vaig pensar en això. Li vaig tenir rancor, em va deixar enmig del no-res, amb un munt de perills. Però no en vaig sortir tan malparada.

Elisabeth Maisondieu-Camus. No, en vas sortir molt bé, mare.

Catherine Camus. Per començar, us vaig tenir a vosaltres.

Elisabeth Maisondieu-Camus. Has transmès tot això amb molta lleugeresa. T’ho agraeixo, perquè ha estat molt… Era important que tinguéssim aquesta conversa.

Catherine Camus. Està bé. No parlava mai de Camus perquè volia que tinguéssiu la vostra vida. Però, a vegades, quan et queixaves, jo et deia: “Si el meu pare fos aquí, el vostre avi us clavaria una puntada de peu que en sortiríeu volant”. Te’n recordes?

Elisabeth Maisondieu-Camus. Sí, me’n recordo molt bé.

Catherine Camus. Però no era tot. Jo no parlava de Camus, parlava del vostre avi.

Elisabeth Maisondieu-Camus. No n’érem gaire conscients. Crec… De qui era o la importància que podia tenir. No ens ho vas inculcar.

Elisabeth Maisondieu-Camus. Bé, ni se m’acudiria.

Elisabeth Maisondieu-Camus. Però, avui dia, és clar que som conscients de l’impacte que… va tenir, que tindrà a les nostres vides.

Catherine Camus. És una bona influència, el pare.

Elisabeth Maisondieu-Camus. Sí.

Catherine Camus. És una bona influència. De totes les cartes que rebo de tot el món… Per això segueixo treballant. Milito. No soc la guardiana del temps. Però milito perquè sé que hi ha moltíssima gent.

Elisabeth Maisondieu-Camus. Mare, moltes gràcies per aquest moment, si m’ho permets, que he passat amb tu i per acceptar fer-ho, perquè sé que no et resulta fàcil.

Catherine Camus. No.

Elisabeth Maisondieu-Camus. Gràcies.

Catherine Camus. Gràcies a tu, reina.