COMPARTIR
Generated with Avocode. Path Generated with Avocode. Rectangle Copy Rectangle Icon : Pause Rectangle Rectangle Copy

Bioecosofia: “Retornem la natura als nens”

Anita Isla

Bioecosofia: “Retornem la natura als nens”

Anita Isla

Pedagoga


Creant oportunitats

Més vídeos sobre

L'anomenada pedagogia d'emergència, creada el 2006 pels Amics de la Pedagogia Waldorf (Freunder der Erziehungskunst) d'Alemanya, consisteix en un suport psicosocial de primers auxilis per a nens i joves que viuen experiències traumàtiques. L'any 2010, l'educadora i experta en pedagogia Waldorf Anita Isla va ser una de les pioneres a aplicar aquesta pedagogia d'emergència a Xile, arran de la catàstrofe natural provocada per un terratrèmol i posterior tsunami. Des de llavors, Anita Isla continua la seva feina com a educadora i formadora de professors, que han desenvolupat la pedagogia d'emergència a més de 26 països. “A través de l'art, del moviment, del tacte, dels jocs rítmics, de cants i, sobretot, a través de contes podem ajudar a superar un trauma”, descriu la investigadora.

Al seu bloc de divulgació detalla metodologies com el joc lliure, el poder terapèutic dels contes, el dret a l'avorriment i el que defineix com a “bioecosofia”: la defensa de la vida, l'entorn i la saviesa. “Hem de tornar els nens a la natura, al bosc, als turons, perquè ells són el futur. Hem de salvar els nens del dèficit de naturalesa que els provoca ecofòbia, por de l'entorn natural. A les escoles, l'ecologia i l'eslògan 'Salvem el planeta' ja no ens serveix. Necessitem que els educadors es transformin en agents que promoguin totes aquestes pràctiques per, de debò, tornar-li a la infància tot això que ha perdut”, conclou.


Transcripció

00:06
Manuel Valmorisco. Hola, Anita, és un plaer conversar amb tu aquí, a ‘Aprendemos juntos’. Tot i que nosaltres ens coneixem des de fa molts anys. Per als que ens estan veient, diré que soc Manuel Valmorisco, creatiu publicitari i, des de fa 20 anys, professor de creativitat al màster d’una universitat.

00:30
Anita Isla. Hola, Manuel. Em dic Anita Isla, soc educadora i, juntament amb altres, soc directora d’un seminari de formació de professors Waldorf. Actualment, soc una de les coordinadores a Xile de Pedagogia de Emergencia. Juntament amb tu, escric un blog on, inicialment, el tema central era fer visible la infància, però últimament hem estat treballant molt en l’acompanyament als adults, als joves i als nens a través de contes i d’altres eines per poder abordar el tema del trauma en l’actualitat i, sobretot, arran de la pandèmia.

01:17
Manuel Valmorisco. Pots explicar-nos què fa pels nens la pedagogia d’emergència? Com els ajuda? Quan actueu? Explica’ns.

01:24
Anita Isla. Bé, la pedagogia d’emergència va sorgir a Alemanya l’any 2006 en un context estranyíssim, perquè hi havia el Mundial de futbol, però també el Festival de la Pau, on van ser convidats molts joves de diferents indrets del món. I justament quan van acabar el Mundial i el Festival de la Pau, va esclatar la guerra a la Franja de Gaza, i un pedagog curatiu, anomenat Bernd Ruz, que té un col·legi a Alemanya, a Karlsruhe, es va veure desafiat perquè havia de portar els nens de tornada al Líban enmig de la guerra, perquè els pares així ho volien i els nens també. Ell va ser recolzat per la UNESCO en aquesta missió. I quan va arribar al Líban amb els nens, va voler conèixer una escola i es va adonar que, a través de certes eines de la pedagogia Waldorf, els nens s’estabilitzaven. Els nens que estaven molt traumatitzats s’estabilitzaven.

02:32

Va tornar a Alemanya i, amb un equip de pedagogs curatius, pedagogs Waldorf, psicòlegs i psiquiatres, va anar a fer la primera intervenció de pedagogia d’emergència a la Franja de Gaza. Bé, allà sorgeix la pedagogia d’emergència com una pedagogia que ajuda els nens, els joves, i he de dir que, avui dia, també els adults, a superar el trauma quan s’ha viscut una catàstrofe com una guerra o una catàstrofe natural, també. Tsunamis, terratrèmols… Llavors actuem en zones de catàstrofe i donem suport a la infància perquè puguin superar el trauma, buscant en ells mateixos, en cada ésser humà, allò que pot ser una font d’autoguariment. Per parlar de pedagogia d’emergència sempre cal parlar de trauma, perquè això és el que treballem. I quan es parla de trauma, cal dir que és contagiós, que és subjectiu, d’una banda, perquè cada ésser humà està equipat d’una manera diferent per poder abordar els problemes que es va trobant.

03:45

Aleshores, cada ésser humà reaccionarà d’una manera diferent. Ara, en general, o lluitem, o fugim o ens paralitzem davant d’un esdeveniment traumàtic. Tot això és perquè el nostre cervell desconnecta algunes parts, sobretot el còrtex, i com que deixa funcionant les parts més primitives. S’activen les alarmes, funciona el sistema límbic, s’apaga el còrtex i s’encén també el cervell reptilià. I arrenquem a perdre’ns, com arrencaria un animal davant d’una situació que li produeix algun estrès.

04:24
Manuel Valmorisco. Pots explicar-nos les últimes intervencions que heu tingut de pedagogia d’emergència al món?

04:30
Anita Isla. Bé, últimament aquí a Espanya, per exemple, una de les últimes intervencions és la de La Palma, amb l’erupció del volcà. L’equip de pedagogia d’emergència va esperar un parell de setmanes, perquè sempre deixem que actuïn primer els equips que ajuden en qüestions d’habitatge, de neteja, de tornar a recuperar les estructures que s’han perdut i, després, actua la pedagogia d’emergència. També en l’explosió del Líban l’any 2020; o a Xile durant l’esclat social de l’any 2019. Però el més important és que ara tenim tots molta feina. Estem actuant en diferents zones, a 26 països, però la pandèmia ens ha apressat a tots. Estem amb moltes, moltes activitats, i estem intervenint a tot arreu avui dia.

Bioecosofía: “Devolvamos la naturaleza a los niños”. Anita Isla
05:29
Manuel Valmorisco. Quines eines empreu per ajudar amb el trauma?

05:34
Anita Isla. Bé, les eines, que poden ser molt senzilles, sorgeixen de la pedagogia Waldorf. El cervell separa els seus hemisferis. Se separen els hemisferis i s’han de tornar a unir. S’ha de tornar a recuperar l’ésser humà per tal que torni en si. Tot d’una, exercicis tan senzills com els jocs de dits, on hi ha encreuaments, exercicis com aquest que, de cop i volta, ens costen molt, en situacions de trauma aquesta habilitat, aquesta capacitat, es perd. Aleshores, a través de l’art, a través del moviment, a través del tacte, a través dels jocs rítmics, a través de cants i, sobretot, a través de contes, perquè els contes són una eina tremendament terapèutica.

06:20
Manuel Valmorisco. Hi ha un article molt recent que parla de com un institut de secundària, que es diu Lincoln, a l’estat de Washington, ha introduït el trauma com la forma d’enfrontar-se als alumnes problemàtics. En comptes del càstig, començar a entendre’ls pel que hi havia al seu passat, el trauma infantil, i això ha suposat que les qualificacions han augmentat un 30 % i que hagin disminuït, crec que en un 70 %, les expulsions i els càstigs. Tant és així que la resta de la comunitat, veient aquests resultats, ha adoptat els protocols del trauma infantil, des de l’oficina del xèrif a l’Ajuntament. I jo no sé si el trauma infantil com a coneixement no hauria d’incloure’s a la formació o a la capacitació de tots aquells qui treballen amb nens.

07:23
Anita Isla. És molt important conèixer què és l’estrès i el trauma. Avui dia, els educadors sabem que els psicòlegs, els psiquiatres, estan col·lapsats. Sabem també que les nostres pràctiques ens han allunyat del que significa veritablement un nen i un jove. Sabem que nosaltres, avui dia, estem tractant d’induir o de donar-los eines a través de l’educació que la societat espera o necessita, però amb això també ens hem anat allunyant del que és veritablement un nen i un jove. Aquesta és la societat del futur, i nosaltres estem construint juntament amb ells aquesta societat. Aleshores, hem de fer-nos càrrec. Avui dia, el tema de la salut mental és un tema molt vigent. Els mestres no saben què fer amb els nens i els envien als neuròlegs, als psiquiatres, als psicòlegs, perquè reparin quelcom que nosaltres com a educadors, les famílies i també en col·laboració, és clar, amb la medicina, hem de treballar tots plegats.

08:45

Aleshores, avui dia ja no se sustenten més totes aquestes pràctiques que estem duent a terme. Però m‘agradaria explicar-te quelcom perquè entenguéssim què els passa als nens. Fa molts anys, jo estava a la meva aula, feliç de la vida, esperant els meus nens, fent el que havia de fer i, de sobte, en el moment del joc lliure, molts van començar a construir torres, torres amb fusta, amb troncs petits, i alguns construïen trens, i, després, els desmuntaven i els deixaven. I aquesta és una conducta molt esperable abans dels tres anys. Els nens munten i desmunten. Però aquells nens tenien més de quatre anys. Em va cridar molt l’atenció perquè hi havia alguna cosa, com una explosió, i després tot queia a terra. Quan vaig tornar a casa, vaig encendre la ràdio perquè sabia que passava quelcom, no sabia el què, i vaig sentir que a Madrid, a Atocha, hi havia hagut una gran explosió, moltes explosions, i vaig escoltar tot el que havia passat a l’11-M. De sobte, vaig adonar-me que els nens havien construït els trens i els trens havien explotat. I em faig la pregunta: “Per què a Santiago de Xile, avui dia, jo estic observant això, si això va succeir a Madrid?”. I vaig trucar a alguns dels pares dels nens que havien fet allò. I ells em van explicar que, aquell matí, quan portaven els nens a l’escola, havien encès la ràdio i els nens havien escoltat la notícia. Què vull dir-te amb tot això?

10:35

El nen del primer septenni, els nens entre els zero i els set anys, és tot ell un òrgan de percepció sensorial susceptible de ser impactat per tot allò que es va trobant. I tot allò que es va trobant, sense filtre, el forma, i més important encara, determina la qualitat de la funcionalitat dels seus òrgans. Ens preguntem: “Què és això?”, perquè el nen arriba a la Terra amb tots els seus òrgans, però compte, per exemple, la capacitat cardíaca i respiratòria i la regulació del ritme cardíac i respiratori s’estableix entre els nou i els dotze anys. Per tant, tots aquests òrgans, el cor, el pulmó, el ronyó, el fetge, encara no s’han estès totalment, i tot allò que nosaltres posem al seu abast formarà la qualitat d’aquest pulmó, d’aquest cor i d’aquest ronyó. Quan els nens escolten, no només escolten amb l’oïda; escolten amb el cos sencer. Significa que, quan parlem davant d’un nen, hem de tenir un cert filtre i tenir cura, perquè ells encara… Aquest òrgan meravellós al qual nosaltres atribuïm la importància més gran, que és el cervell, que val a dir que és molt important, però no és l’únic, encara no està consolidat durant el primer septenni, i això és una cosa de la qual nosaltres, els educadors, hem de fer-nos càrrec.

12:16
Manuel Valmorisco. Anita, durant els últims mesos hem tingut moltes consultes de famílies i d’educadors sobre el tema de la separació de la parella. Per aquest motiu, vam escriure un conte anomenat ‘¿Dónde despertaré hoy?’, per ajudar els nens en aquest tràngol. I m’agradaria saber quines recomanacions els podem fer per millorar i ajudar els nens durant aquest moment de la separació.

12:42
Anita Isla. Quan els nens arriben a una família, arriben a una unitat que per a ells és indivisible, i de sobte es troben davant d’aquesta realitat. Els pares, amorosament, tracten d’explicar-los què és el que estan vivint. Alguns. Altres discuteixen. D’entrada, això és el que mai s’ha de fer, discutir dels problemes dels adults davant dels nens. I, de sobte, es veuen separats, veuen que existeixen dues llars i una nova realitat a la qual s’han d’adaptar. D’entrada, el pare o la mare ja no viuen a casa, o la mare i la mare, o el pare i el pare, depenent de la constitució de la família, i ells, inevitablement, troben a faltar la persona que ha marxat. I nosaltres, en aquest sentit, som molt poc generosos, perquè volem que s’adaptin a dues realitats diferents, a dues llars diferents. Es desperten un matí en un llit on mai havien dormit. I nosaltres pensem que això és part de la realitat i que l’han d’assumir. El millor que podem fer és posar-nos d’acord. Primer, no parlar mai malament de la parella, de qui se n’ha anat o de qui es queda, perquè això és trencar a dins de l’ànima de l’ésser humà, de l’ànima del nen, aquesta figura a la qual ell ha d’admirar, tant de bo, fins a l’adolescència, perquè ja sabem què succeeix amb l’adolescència i els pares. D’altra banda, cal sostenir un ritme diari similar a les dues llars. Si als matins pren l’esmorzar aviat, seguir amb aquestes pràctiques, si es juga durant el dia, si se surt a passejar i es feia a la família com una pràctica diària, continuar mantenint aquest ritme diari, perquè els nens viuen molt del ritme i la repetició.

14:39

Quan mantenim el ritme que teníem habitualment, el nen no ha d’endevinar res, ja sap allò que va després, i això li dona confiança i seguretat en l’existència. Si té una joguina, que és la joguina que estima més i la que li dona seguretat, portem-la en una bosseta a les dues llars, que no hi hagi tants canvis en l’ambient respecte a l’alimentació, les joguines, l’entorn… A vegades els pares i les mares, quan se separen, canvien l’alimentació perquè abans, a l’altra casa, no es menjaven patates fregides, i ara a casa meva se’n menjaran. Això és una manca de generositat per part nostra. És a dir, sostenir això, conversar amb l’altre. “Escolta, a partir de demà li donaré patates fregides. Què et sembla si els dos li donem patates fregides?”. Ser amorós amb l’altre, encara que un potser vol matar l’altre, però ser amorós en aquest sentit, perquè al final, què ens importa? Ens importa el nen, no pas nosaltres. I mai posar d’àrbitres els educadors. Això és el pitjor que podem fer, perquè sempre aquell qui està més ferit se sentirà en inferioritat en relació amb els educadors, amb l’escola. Aleshores, hem de tractar d’unificar tot allò que puguem unificar, que potser són mesures externes les que t’estic dient, però ritmes clars, alimentació similar, viatges semblants… Fins i tot et diria que com més petit sigui el nen, més similar ha de ser l’habitació que té un nen a la casa d’un membre de la família que a la de l’altre. Jo crec que això és el millor que podem fer per ells, i sostenir les pràctiques que sempre hem sostingut o que sosteníem amb la nostra parella.

16:41
Manuel Valmorisco. Sembla que els adults tenim obsessió per carregar el nen amb activitats, per impedir que s’avorreixi, per donar-li entreteniment, jocs, regals perquè tingui… Entreteniment és igual a la felicitat. Què opines sobre aquest tema?

16:59
Anita Isla. Jo soc una defensora dels drets del nen, i crec que un dels drets que falta a la Declaració de les Nacions Unides respecte als drets del nen té a veure amb el dret universal que té la infància a poder avorrir-se. Jo crec que l’avorriment ho és tot, perquè quan algú s’avorreix ha de crear, crear a partir d’un mateix quelcom per no avorrir-se. Per què és important avorrir-se? I ara esmentarem un neurocientífic molt conegut, Dan Siegel. Ell parla de no bombardejar el cervell, de no sobreestimular i de no pensar que més contingut és millor. A molta gent, quan entra a la nostra sala, els crida molt l’atenció, per exemple, que nosaltres tenim moltes pedretes, troncs, fins i tot nines sense cares. Avui dia, nosaltres donem als nens tot acabat, i l’interessant, per exemple, d’aquestes nines sense cara és que allò que més necessita el cervell és tornar-se plàstic, i no pas omplir-se de contingut.

18:15

Quan un nen s’admira… Coneixem el llibre ‘Educar en l’admiració’, de Catherine L’Ecuyer, i és molt important. Quan un nen s’admira, el món s’obre davant seu i ell ha de completar les imatges. Si ell sent llàstima quan veu la seva nina o el seu nino, el contingut que ell posa per la seva part en el nino és el dolor. Nosaltres tenim unes nines de plàstic que sempre estan somrient. Al cervell, això no li diu res. El cervell aprèn, i això és molt important, quan un ésser humà es mou, quan s’equilibra, quan s’alça, quan troba una posició en l’espai. És allà on més aprèn el cervell, no pas quan tu li dius: “Quants fan u més u? Quants fan dos més dos?”. Ell aprèn les matemàtiques i la geometria en l’espai. Si nosaltres sabéssim això i ho poséssim en pràctica, tindríem una adolescència, una joventut i una adultesa, després, molt sana, amb un cervell flexible amb el qual, dit sigui de passada, podríem abordar la incertesa i els problemes com els que tenim avui d’una manera molt millor.

19:31
Manuel Valmorisco. Hem comentat algunes vegades, bastants vegades, el tema de com, per exemple, un poltre neix i poques hores després pràcticament està trotant; una cigonya neix i, al cap de quatre mesos, creua Europa, creua el desert del Sàhara per arribar als camps on hiverna. Aleshores, què fa un nen en aquests primers anys?

20:00
Anita Isla. Bé, les majors conquestes que ens fan ser éssers humans s’aconsegueixen durant els tres primers anys. Des del terra on ell ha gatejat ha de vèncer la força de la gravetat i alçar-se. Això només ho aconsegueix un ésser humà. Només els éssers humans s’alcen. El segon any de vida ha de conquerir la facultat de parlar i, juntament amb la facultat de parlar, es conquereix una cosa a la qual nosaltres donem molta importància, com és pensar. Tres anys triga l’ésser humà a conquerir les facultats que el definiran com a ésser humà. Aquest tema és molt important perquè hi ha nens… Hi ha diversos casos al món i hi ha hagut molts casos a Xile també. Tenim el cas de la nena gallina, que va ser educada en un galliner per gallines perquè l’havien tancada allà. Un ésser humà només pot assolir aquestes conductes quan imita un altre ésser humà. Els nens s’alcen perquè hi ha un altre ésser humà davant seu que s’alça. Els nens parlen perquè senten parlar els altres. I els nens pensen perquè perceben el pensament dels altres. Així que alerta amb el que pensem. Els educadors això ho tenim molt clar. Els nens entenen el que estem pensant, pels nostres gestos i pels nostres actes. Llavors nosaltres també estem condicionant la seva manera de pensar.

Bioecosofía: “Devolvamos la naturaleza a los niños”. Anita Isla
21:40
Manuel Valmorisco. M’explicaves també que hi ha un moment quan el nen comença a descobrir les lleis de la natura, els elements.

21:50
Anita Isla. Bé, en el fons, quan jo parlava de Catherine L’Ecuyer i parlo d’educar en l’admiració, es tracta d’això. Els nens tenen aquest món a la seva disposició i, de sobte, nosaltres els tenim davant d’una tauleta veient imatges que no els diuen gaire cosa, que, parlant del cervell, només alteren el cervell. Un nen, quan està davant d’una pantalla, està com hipnotitzat. Els nens són moviment i equilibri en el primer septenni, i tacte. Quan els nens estan davant de la pantalla, el cervell està adormit. Per això és tan hipnòtic. I quan el nen desperta d’aquest somni, es mou tres vegades més del que es mouria en condicions normals. Els nens conquereixen el món a través del moviment, t’ho acabo de dir, però també l’admiració i el coneixement del món tenen a veure amb sortir a manipular allò que està allà. Avui dia, els asseuen a les aules i els entreguen contingut ja a la primera infància. I això és un error. De veritat que és un error.

22:58

Els nens necessiten explorar el seu món per conèixer-lo. Necessiten tocar, necessiten percebre les diferents textures, tant de bo, de la natura. Perquè ara els hem uniformat al món. A totes les places hi ha jocs de plàstic. Per tant, els nens toquen tot el dia quelcom que és molt uniforme. Què passa quan toquen un arbre? Què et passava a tu quan t’enfilaves a un arbre? Toques una textura diferent, et surten blaus… Això és molt important, et surten blaus. En una capacitació que vaig fer temps enrere a Xile, al Ministeri d’Educació, jo preguntava a les educadores: “Com us agradaria que fos el pati on vosaltres esteu amb els nens?”. Jo pensava que em dirien: “Ple d’arbres, arbustos, pedretes…”. Saps quina resposta va guanyar? Perquè era la majoria. Un pati d’escuma EVA. Per què un pati d’escuma EVA? Perquè llavors els pares no reclamaran quan els nens tornin a casa plens de blaus. Nosaltres, quan anàvem en monopatí, estàvem plens de blaus, esgarrapades, ens estiràvem els cabells, ens mossegàvem… Avui dia, davant de qualsevol amenaça com aquesta, les famílies s’espanten. I com podem nosaltres conèixer els nostres límits si no és així?

24:31
Manuel Valmorisco. Parlant de tot allò que ha d’assolir un nen en aquests primers anys, hi ha una cita de Gabriela Mistral, que també va entendre i va escriure sobre la infància, que diu que els adults podem esperar, però no pas els nens, perquè estan formant la seva sang, el cos, el cervell, han de fer moltes coses. I diu que el nom dels nens és avui, quan estan passant tantes coses. Crec que ho explica molt bé.

25:00
Anita Isla. T’agraeixo l’al·lusió a Gabriela Mistral, perquè el col·legi que vaig fundar juntament amb altres es diu Gabriela Mistral, i nosaltres hem pres molt de la seva obra, i tractem de prendre molt de la seva obra perquè creiem que és més vigent que mai. Ella té un important decàleg, el decàleg del mestre, que jo crec que, si nosaltres el poséssim en pràctica amb els nens, podríem salvar la infància i la joventut d’aquesta època. Hi ha un parell de punts que m’agradaria comentar, que almenys per mi han sigut molt importants en la meva vida com a educadora. El primer és estimar. Si no pots estimar prou, no eduquis nens. Simplifica sense treure l’essència. I repeteix, insisteix, com ho faria la natura. Bé, t’animo i us animo a tots a buscar el decàleg, perquè un cop el tenim en nosaltres mateixos, ja sabem quin és l’ideal al qual hem d’aspirar quan volem esdevenir educador de nens.

26:14
Manuel Valmorisco. Has parlat de natura al decàleg de Gabriela Mistral. Al blog i al teu pensament has creat un terme que jo no coneixia, i que es diu Bioecosofia. Ens podries parlar d’això?

26:32
Anita Isla. Avui dia, els nens van vestits perfectament. Tant de bo no s’embrutin. I el que hem de promoure justament són aquestes pràctiques. Els nens han de tornar a la natura, han de tornar al bosc, tornar als turons, desafiar-los. Perquè, en el fons, ells són el futur. Hem de pensar quines pràctiques hem d’incorporar per salvar els nens d’aquesta carència o aquesta deficiència. Immediatament, se’m va acudir aquest punt, Bioecosofia, la vida, l’entorn i la saviesa. “Bio”, per allò que viu, perquè jo m’adono que nosaltres, d’alguna manera, hem anat esgotant el planeta de tal manera que avui dia ens preocupa crear l’abella robot, cosa que em sembla un despropòsit. Però ens enfrontem a diversos perills. Ens enfrontem a inundacions mai vistes, estem cremant l’Amazònia, estem fent moltes coses que van en contra de la natura. I, per tant, van en contra de la infància i van en contra de l’ésser humà.

27:41

Necessitem que els nens es trobin, que sentin els sons de la natura, que percebin, que olorin, que vegin, per tal que la funcionalitat d’aquests òrgans dels quals parlàvem al començament, per tal que l’ull es formi de la millor manera i per tal que l’ull s’activi. Quan nosaltres parlem dels sentits, podem parlar de diferents grups de sentits, però parlàvem del sentit del moviment i l’equilibri, que són molt propis de la infància. A l’ull existeix el sentit del moviment. L’ull es desenvolupa perquè es mou. Si tu veus una taca de color i el teu ull no es mou, l’única cosa que perceps és aquesta taca de color. Per tal de completar la imatge, l’ull necessita moure’s. Ergo, el cos sencer necessita moure’s. I això és el que hem d’aprendre. La infància s’ha de viure des de la voluntat, i la voluntat del futur estarà molt paralitzada si avui dia els nens no es mouen com haurien de moure’s.

28:53
Manuel Valmorisco. En un llibre que hem comentat molt al blog, de Richard Louv, el llibre es titula ‘L’últim nen als boscos’, que és un títol terrible, narra l’anècdota d’un nen que li va confessar que, a ell, on li agradava jugar era a casa, perquè és on hi havia endolls. Ell diu que estem davant d’una generació, la generació que està més allunyada de la natura, mentre els estudis demostren que la natura els ajudaria moltíssim a arreglar alguna de les síndromes que estem veient a la infància. Què n’opines del tema de la natura i els nens?

29:30
Anita Isla. Avui dia hi ha una malaltia molt important que sorgeix a partir del dèficit de natura, que s’anomena ecofobia. Avui els nens tenen por de la natura perquè tot el que veuen a la pantalla, quan surten al món i es troben amb tots aquests éssers vius, amb aquestes bestioles que abans nosaltres recol·lectàvem, amb aquestes fulles, els sembla quelcom molt estrany i no saben com relacionar-s’hi. Bé, doncs això és la Bioecosofia. Jo crec que nosaltres, als col·legis, el tema de l’ecologia, l’eslògan ‘Salvem el planeta’, avui dia ja no serveix, es queda curt. El que nosaltres necessitem avui és que els educadors es transformin en agents que promoguin totes aquestes pràctiques per tal que, de debò, restituïm a la infància tot allò que ha perdut. Han sorgit els col·legis als boscos. No sé si has sentit a parlar dels famosos ‘Forest Schools’, que avui existeixen arreu del món, o en moltes parts del món. Tant de bo hi hagi més. Però ja hi ha gent que està treballant als boscos. Hi ha gent que s’està atrevint a obrir la porta de les seves aules i a trobar-se amb allò que hi ha defora. Els nens avui dia estan molt intervinguts per les pantalles, i l’única manera que tenen els pares de tranquil·litzar-los és portar-los al centre comercial o asseure’ls davant de la tauleta o la televisió. Els hem de dur a la muntanya. Ens hem d’atrevir. Hem de treure’ls. Però en aquest sentit, com dèiem, un nen, perquè camini, perquè parli, perquè pensi, necessita imitar un altre ésser humà.

31:22

Un nen, perquè posi en pràctica el reciclatge, la sostenibilitat de la qual tant en parlem avui, és a dir, siguem sustentables, cuidem el planeta. Però, què és això? Si ells no veuen que les seves famílies i els seus educadors posen això en pràctica, això no significa res. Nosaltres, per exemple, amb la pedagogia Waldorf, tenim i animem als pares a que tinguin un racó a les habitacions amb les estacions. Així, els nens poden posar fulles de colors a la tardor, flors a la primavera, petxines a l’estiu… Totes aquestes petites pràctiques on la natura també entra a la casa fan que, finalment, els nens deixin de tenir por de la natura i es retrobin amb ella. Jo crec que és el que correspon. Per mi, almenys, aquesta és la megatendència. Això és tenir consciència del món, escoltar el que avui es necessita.

Bioecosofía: “Devolvamos la naturaleza a los niños”. Anita Isla
Quote

“El joc lliure és el llenguatge de la infància”

Anita Isla

32:30
Manuel Valmorisco. Anita, un dels temes en què hem insistit molt al blog és el tema del joc lliure autoactivat, dels jocs on els adults no dictin les regles. M’agradaria que desenvolupéssim la importància del joc lliure dels nens.

32:49
Anita Isla. Bé, avui dia en educació s’està emprant molt el concepte del joc com a aprenentatge, i no em sembla malament. Sí que em sembla malament que s’elimini de les pràctiques a les llars d’infants i també a les escoles el joc autoactivat. Jo crec que, quan parlem de joc lliure o joc autoactivat, hi ha dos termes que hauríem d’associar: independència i autonomia. A nosaltres, els pedagogs Waldorf, ens és molt útil observar el joc, així com observem també els dibuixos dels nens i la seva narrativa, perquè a través de l’observació del joc lliure dels nens aprenem molt d’ells, d’allò que els impressiona, que els interessa, però també d’allò que s’ha mostrat, del que hem parlat avui dia, del trauma, de l’estrès o d’allò que és una preocupació.

33:46

Al joc lliure, com et deia abans, quan s’acaba el joc comença la teràpia. I diem que el joc és el llenguatge de la infància. Quan un deixa que s’avorreixin i ells comencen a crear, inventen els jocs més increïbles. Jo sempre poso aquest exemple a les famílies. Porto un cistell i una pedra, i els pregunto: “Què és això?”. I les famílies immediatament diuen: “Un cistell, una pedra”. Si tu li fas la pregunta a un nen, et dirà: “Un vaixell, una closca de tortuga”. Perquè s’amaguen sota el cistell. I, de cop i volta, a la meva aula, quan jo encara estava a la llar d’infants, tu veies molts cistells avançant, i eren les tortugues, o eren els caragols que estaven protegits per la closca. Els nens s’autoestimulen tota l’estona, senten curiositat pel món, volen jugar. Els educadors tenen por al desbordament. Per què? Perquè els nens, si tu els deixes jugar, poden jugar tot el dia. I quan tu vols que ordenin, està tot cap per avall. Però en realitat hem de donar-los un ritme als nens. Hem de donar-los un temps, i el joc s’ha d’acabar quan s’ha d’acabar, però la millor manera d’acabar un joc és quan tu poses una imatge bonica, quan fas una transició entre el joc i allò que ve després, i ho fas mitjançant una imatge de conte o una cançó bonica, i els nens saben que és el moment.

35:25

Moltes vegades nosaltres hem d’apropar-nos quan estan jugant i dir-los que és el moment d’anar al lavabo, perquè ells s’obliden d’anar al lavabo mentre juguen. Moltes vegades els hem de canviar la roba, però és pel seu entusiasme. A vegades els nens estan muntant un joc, i tu els veus muntant i jugant, i viuen tot el procés. I en el procés es viuen les ciències, les matemàtiques, el temps, l’orientació espacial, i tot el temps que triguen a crear, l’atmosfera que creen, els materials que utilitzen, les diferents textures i el tacte, el sentit del moviment propi, el sentit de l’olfacte. On és? El sentit auditiu, el sentit visual, tot s’està alimentant a la vegada, i nosaltres volem educar-los. Quan això succeeix i el joc s’acaba, moltes vegades els nens no han jugat, han recorregut un procés, i de sobte el joc dura cinc minuts. S’han passat 40 minuts creant l’espai, arreplegant tots els materials, juguen cinc minuts i s’acaba el joc. El més important del joc molt sovint és el procés.

36:51
Manuel Valmorisco. Al blog tenim una secció anomenada ‘La calle era de los niños’, on anem recuperant fotos de com era la vida dels nens abans, i crida molt l’atenció veure els nens sols al carrer, en una rotllana, jugant entre ells, jugant a jocs segurament inventats per ells o a jocs com una ronda, com una rotllana, però de cop el carrer s’ha perdut pels nens. I no solament pels nens, en el sentit que ara hi surten menys, que hi ha un gran perill pels cotxes, sinó també com a escenari del joc lliure.

37:32
Anita Isla. Hem de recuperar els carrers per als nens. Què estem fent a la ciutat per promoure el joc a la infància? Estem fent poc. Jo també visc a una ciutat que està tremendament contaminada. Sabem el que això significa per a la infància. Sabem que els nens respiren d’una manera diferent de la nostra. Sabem que els pesticides estan molt més a prop d’ells que de nosaltres. Continuem insistint en això, no tenim llocs per a això. Jo crec que hem de recuperar els carrers, recuperar la bicicleta, recuperar les corregudes, recuperar les rotllanes… Tornar-los allò que és propi de la infància. Els nens, per exemple, avui dia han oblidat de rodar. Tu has vist els nens d’avui rodant als parcs?

38:19
Manuel Valmorisco. I era meravellós rodar.

38:21
Anita Isla. Tots rodàvem. I tu saps què té a veure rodar amb el nostre cos físic? El so de la erra, de rodar, també estructura la laringe. Aleshores, tot això que et deia de la constitució del cos físic al primer septenni es dona molt a través del joc, de rodar, de sostenir l’equilibri. Te’n recordes quan rodàvem i ens marejàvem i els pares ens deien “que no es maregi”? Això és una pràctica del sentit vestibular per continuar consolidant-se.

38:53
Manuel Valmorisco. Anita, al blog hem treballat molt amb contes. L’actualitat ens ha marcat l’agenda, i l’esclat social i després la pandèmia ens han fet buscar i escriure contes per ajudar els nens a passar aquests moments tan difícils que han viscut. Com ajuden els contes als nens?

39:13
Anita Isla. Què són els contes? Aquesta és la gran pregunta. Per què els contes poden guarir una ànima ferida? Per què els contes són tan importants quan els éssers humans hem viscut algun trauma? Jo et podria dir que els contes són un bàlsam per a l’ànima ferida. El trauma actua sobre el cos físic. Per exemple, un trauma és una ferida. Tu pots tenir una ferida i, si la cuides bé, la ferida passa, cicatritza bé i s’ha acabat. Si tu deixes una ferida al descobert, la ferida s’infecta i finalment pot arribar a comprometre un òrgan. Amb el trauma passa el mateix. El trauma és una ferida psíquica, per dir-ho així, i si tu no la cures a temps, la ferida també es pot infectar, o fins i tot crear desordres molt profunds en la personalitat de l’ésser humà i alterar amb això tota la biografia.

40:16

Els contes són molt importants per treballar en contextos de salut i en contextos de malaltia. Els contes, a través de les seves imatges, ens expliquen veritats que estan ocultes. Són vestits, vestimentes que posem a certes veritats, a les veritats, per tal que no impactin tan fort en l’ànima humana. Perquè jo et deia que jo imparteixo aquest taller de contes per a metges, psicòlegs, terapeutes en general, perquè hi ha molts psiquiatres avui dia molt importants, entre ells Bessel van der Kolk, Gabor Maté, Cyrulnik, Peter Levine, que parlen de trauma i treballen amb aquests continguts, s’han adonat que, quan pregunten a una persona que ha viscut un trauma sobre aquest trauma, tornem al tema de la retraumatització, i moltes vegades aquestes veritats vestides d’imatges suavitzen allò que pot suposar un gran impacte, i, a través de la imatge, tu pots entrar per aquesta porta molt més en profunditat que quan expliques la crua veritat.

41:32

A banda d’això, a les pràctiques pedagògiques, els contes s’haurien d’emprar cada dia. Tant de bo no canviem tant els contes als nens, perquè com que avui dia tenim els nens sotmesos a tants estímuls, nosaltres creiem que mentre més contes els expliquem, millor, i no és així. Hi ha nens que poden escoltar durant tres setmanes, quatre setmanes, el mateix conte, i es van nodrint amb ell d’una manera tan preciosa que després el poden repetir i el tornen a explicar moltes vegades, i els representen, els dramatitzen. El conte és un regal per a l’ànima de l’ésser humà. I avui dia hem de posar-los en pràctica cada vegada més. Nosaltres ens hem d’aprendre de memòria els contes. Aquí el tema dels anglesos i la memòria em fascina, perquè els anglesos, quan diuen “de memòria”, diuen “by heart”, de cor. Nosaltres la memòria sempre la tenim referida al cervell, al cap. I en realitat aquest “by heart” és quan tu t’aprens un conte, l’escalfes al cor i després el dibuixes amb la teva veu davant dels nens. I tant de bo els educadors s’aprenguessin el conte, perquè quan tu l’estàs narrant i vas donant-li escalfor a la veu, que ha passat per la cuina del cor, el nen viu i imagina aquestes imatges. Aquestes imatges, a més, t’he de dir que són arquetípiques, són romanents, simbòliques, que habiten dins de cadascun de nosaltres. Què és el que nosaltres fem? Tal com fan les fades dels contes, amb la vareta màgica anem despertant aquests símbols i anem deixant que s’allotgin en els nens perquè després, quan siguin adults i aquestes imatges hagin d’ascendir a la seva vida anímica com un suport, un sosteniment, una veritat, els puguin utilitzar. Per tant, és extraordinari tot allò que podem treure dels contes.

Bioecosofía: “Devolvamos la naturaleza a los niños”. Anita Isla
43:36
Manuel Valmorisco. Des del cor i no des del cervell, per què no ens expliques algun conte que hagi sigut important en les intervencions de pedagogia d’emergència o a les teves classes? I així acabem des del cor també aquesta xerrada.

43:53
Anita Isla. Durant l’esclat social d’octubre de l’any 2019 a Xile, els nens estaven molt espantats. Nosaltres vam haver de fer una intervenció en un indret perifèric de Santiago, que és la capital. I bé, havien succeït coses molt difícils allà. Hi ha un conte que jo vaig explicar, que es diu ‘La caseta’, als més petits per mostrar-los la imatge del que significa un lloc segur. Quan nosaltres l’expliquem als nens, tractem de ser el més neutre possible. Neutres en la veu i neutres també en l’essencialitat del gest, i som molt delicats també amb la veu, perquè no volem transmetre el nostre contingut emotiu a un nen.

44:54
Manuel Valmorisco. Quin és el títol del conte?

44:56
Anita Isla. ‘La caseta’. Al centre d’un gran bosc, hi havia una caseta. Estava deshabitada. Passava per allà la rateta Fosqueta, que es va aturar, va trucar i va dir: “Casa, caseta, hi ha algú rere la porteta?”. Com que ningú va respondre, la rateta hi va entrar. Fent saltirons arribava la granota Raucota. En veure la caseta, es va aturar i va trucar. “Casa, caseta, hi ha algú rere la porteta?”. “Jo, la rateta Fosqueta. Doncs vine a viure amb mi”. I la granota Raucota hi va entrar. Al lluny venia el conill Saltimbanqui, que, en veure la caseta, va trucar i va dir: “Casa, caseta, hi ha algú rere la porteta?”. “Jo, la rateta Fosqueta”. “Jo, la granota Raucota. I tu, qui ets?”. “Jo soc el conill Saltimbanqui”. “Doncs queda’t a viure amb nosaltres”. També venia la guineu Pelvermell, que movia la cueta, i en veure la caseta va voler entrar. Va trucar i va dir: “Casa, caseta, hi ha algú rere la porteta?”. “Jo, la rateta Fosqueta”. “Jo, la granota Raucota”. “Jo, el conill Saltimbanqui. I tu, qui ets?”. “Jo soc la guineu Pelvermell”. “Doncs queda’t a viure amb nosaltres”.
I així van arribar molts animals fins que, al final, va arribar l’os, va trucar a la porta i va dir: “Casa, caseta, hi ha algú rere la porteta?”. “Jo, la rateta Fosqueta”. “Jo, la granota Raucota”. “Jo, el conill Saltimbanqui”. “Jo, la guineu Pelvermell. I tu, qui ets?”. “Jo soc l’os Pelós”. “Doncs queda’t a viure amb nosaltres”. Però l’os va intentar entrar, va obrir la porta i no hi cabia. Va obrir la finestra i tampoc no hi cabia. Va pujar a la teulada, va voler entrar per la xemeneia i la casa es va esfondrar. Desolats, els animals van sortir corrent cap al bosc, i molt tristos es van asseure. L’os va pensar: “Què puc fer jo?”. Va agafar un tauló i el va clavar en un altre. Van començar a arribar tots els animals i tots van ajudar en la construcció. Van fer una casa més gran, més ferma i més forta. Van obrir la porta i van entrar-hi la rateta, la granota, el conill, la guineu Pelvermell i també l’os Pelós i molts animals més.

48:35
Manuel Valmorisco. Sí, ho has fet de cor. I de cor et dono les gràcies per aquesta xerrada.

48:40
Anita Isla. I et dono les gràcies també per aquest meravellós blog que hem tingut durant aquest temps i que ha portat tant alleujament a tantes persones que avui dia estan patint. Gràcies.

48:53
Manuel Valmorisco. Gràcies.