COMPARTIR
Generated with Avocode. Path Generated with Avocode. Rectangle Copy Rectangle Icon : Pause Rectangle Rectangle Copy

Art i viatges, camins inseparables

Óscar Martínez

Art i viatges, camins inseparables

Óscar Martínez

Professor d´Història de l´Art i escripto


Creant oportunitats

Más vídeos
Més vídeos sobre

Almansa és un petit municipi de la província d'Albacete, al sud-oest d'Espanya. Als seus barrancs hi ha pintures rupestres, el nucli històric està coronat per un castell àrab, un palau renaixentista acull l'ajuntament i els seus carrers van ser l'escenari d'una de les batalles principals durant la guerra de successió espanyola. Un territori serigrafiat per la història i els moviments artístics on va créixer el professor Óscar Martínez.

Amant de la lectura, el dibuix i l'arquitectura, Óscar Martínez va incorporar en la seva manera de veure el món allò que la seva terra li va inocular. Va estudiar Belles Arts a la Universitat Politècnica de València i Història de l'Art a la Universitat de València. Va provar com a artista plàstic, però va decidir prendre el camí de la docència impulsat per professors que, diu, “explicaven la Història de l'Art i la transmetien amb entusiasme”. Durant més d'una dècada va impartir classes d'Història de l'Art i del Disseny a l'Escola d'Art d'Albacete i actualment és professor a l'Escola d'Art i Superior de Disseny de València. Defensor de la importància de les humanitats a les escoles, Martínez és autor d'articles de recerca, llibres sobre arquitectura, llibres infantils i, a més, imparteix tallers i conferències sobre disseny, art i arquitectura. El seu afany per compartir la història de l'art el va portar el 2020 a escriure 'Umbrales. Un viatge per la cultura occidental a través de les portes”, un assaig narratiu en què, amb les portes com a excusa, ofereix un periple històric a través de la cultura i l'art. El professor i escriptor recorre a Sant Agustí per revelar la seva passió viatgera: “Si la vida és un llibre, qui no viatja només llegeix la primera pàgina”.


Transcripció

00:11
Óscar Martínez. Em dic Óscar Martínez. Soc professor d’Història de l’Art i des de fa poc temps també escriptor i us explicaré una història. La història és per què soc aquí avui amb vosaltres. Comença en una escola i acaba en una altra escola. I intentaré que sigui del vostre interès. Això comença fa molt de temps, quan jo vivia a Almansa, un poble de la província d’Albacete, i jo tenia des de ben petit la facilitat per dibuixar. Tenia traça per dibuixar. Em van animar a continuar dibuixant. Feia uns dibuixos hiperrealistes terriblement detallats. I vaig acabar el meu COU, el curs d’orientació a la Universitat. Fa molt de temps d’allò. El segon de batxillerat actual. I ja en aquell moment se solia animar la gent que estudiava bé: “No, no. Has de fer una carrera tècnica”. Doncs vaig fer ciències pures i de fet vaig estar preinscrit a Arquitectura. Bé, en aquell moment els meus pares em van preguntar: “Què faràs quan acabis d’estudiar Arquitectura?”. I vaig dir: “Estudiar Belles Arts”. I els meus pares em van dir: “Doncs per fer això, no val la pena. Si vols fer Belles Arts, fes-ho ja”. I això vaig fer. Vaig deixar Arquitectura i me’n vaig anar a Belles Arts. Vaig acabar Belles Arts i vaig estar 15 anys aproximadament intentant ser artista. Vaig fer exposicions, vaig pintar quadres, vaig fer gravats, estampes, dibuixos… I alhora, preparant la tesi doctoral, em vaig matricular a Història de l’Art. En principi era una cosa secundària, que era per ocupar el temps. I aquella decisió va ser fonamental a la meva vida. Va ser a la Facultat de Geografia i Història de València on vaig conèixer una sèrie de professors i professores que em van fascinar.

01:48

Doncs gent com en Felipe Jerez, en Joaquín Bérchez, l’Amadeo Serra, la María José López Terrada, en Luis Arciniega… No només perquè sabien molt d’Història de l’Art, sinó perquè l’explicaven i la transmetien amb entusiasme. I bé, doncs al final vaig abandonar les possibilitats d’artista, perquè no havien estat mai reals, i vaig acabar sent professor d’Història de l’Art a una escola. En una escola d’art a Albacete, un lloc meravellós on he estat 13 anys treballant amb uns companys genials i una quantitat d’alumnes dels quals en guardo un afecte molt especial. I fa relativament poc, estant allà a Albacete, després de moltes classes, moltes xerrades, molts viatges, doncs se’m va acudir escriure un llibre. Aquest llibre es va publicar, ‘LLindars’, d’Ediciones Siruela, en què jo he intentat abocar aquest entusiasme que aquells professors tenien a les seves classes. Jo he intentat, en la mesura del possible, convertir-lo en també aquest entusiasme escrivint aquest llibre, que és el que m’ha portat aquí. Vaig començar en una escola fa molt de temps. Vaig acabar en una altra escola temps després. L’art sempre ha estat al voltant de la meva vida. Jo al final no em vaig convertir en artista, però he de dir que com a historiador de l’art soc molt feliç i aquesta és la petita història que volia explicar-vos abans de començar. I un cop presentat, m’agradaria respondre les preguntes que m’heu de fer.

03:09
Paula. Hola, jo soc la Paula i bé, volia preguntar-te, perquè moltes vegades quan pensem en història de l’art ens venen moltes dades, noms, dates… I volia preguntar-te realment què és per a tu la història de l’art, perquè tot això ho podem trobar a Wikipedia. I també com entens la història de l’art per ajudar-nos a comprendre el món.

03:29
Óscar Martínez. A veure, la història de l’art cal començar dient que és la meva passió. És la meva feina des de fa moltíssim temps i és el que realment em mou en el dia a dia. Una altra resposta, perquè és una pregunta molt àmplia que pot tenir diverses respostes… Una altra resposta seria que la història de l’art no deixa de ser una disciplina científica dins la branca de les humanitats i de les ciències socials. I és una disciplina perfectament vàlida perquè qualsevol noi la pugui estudiar. Ara, el que em preguntes crec que és una qüestió més general, i t’he de dir que, dins de l’expressió “història de l’art”, cal diferenciar dues parts. Per una banda, història i, per altra banda, art. Aquí ens centrarem més en el que és la història, perquè l’art és un tema complexíssim. Sí que es pot dir sense ficar-se a molts jardins que l’art no deixa de ser una mica un producte cultural de les diferents civilitzacions que hi ha hagut al llarg de la història. I crec que, com deia l’Umberto Eco, el gran escriptor, semiòleg i historiador, és una mica el millor de nosaltres, el millor de l’ésser humà. I és el producte que deixem per al futur. En aquest sentit, crec que l’art és fonamental sobre el que després podem continuar debatent i continuar reflexionant. Però a mi en aquest punt sí que m’interessa molt centrar-me en la paraula “història”, perquè crec que és fonamental dins del que seria l’expressió “història de l’art”. Com tu bé dius, hi ha dades que es poden trobar a Wikipedia o a qualsevol pàgina d’internet o a qualsevol llibre també. Ara, jo interpreto la història de l’art com alguna cosa més. D’acord? Interpreto la història de l’art com a relat. De fet, des de fa uns anys, a les meves classes amb els meus alumnes, els tinc amb un ordinador al davant. Ja no estan prenent notes en un paper, sinó que estan connectats al seu ordinador i connectats a Google.

05:17

Jo si només els ofereixo informació, si només els ofereixo dades, soc un inútil, no serveix de res. Els he d’oferir una altra cosa. I què els ofereixo? Un relat, una narració, una història que realment connecti… Sí, totes aquestes obres, tots aquests artistes, tots aquests moviments. Però que els generi, com dic, una narració que intenti fascinar-los. Si l’art és el producte, potser, dels més meravellosos que ha deixat l’ésser humà, la història d’aquests productes, la història d’aquestes obres, no deixa de ser la història de la nostra civilització. I crec que l’art és una manera meravellosa d’acostar-se a aquesta història. Els llibres d’història sovint són ardus, són difícils. I a mi m’encanta ser professor d’Història de l’Art, perquè crec que la gent, els alumnes, són molt receptius a explicar-los una història mitjançant imatges, mitjançant obres, edificis, escultures. I a mi m’agrada imaginar-me a les classes com una mena de joglar o de xaman dels que fa segles al voltant del foc parlava amb la tribu i parlava amb el grup, amb la família, explicant històries dels seus avantpassats. La història de l’art és això. Aleshores, és clar, fixa’t, que t’estic explicant que la història de l’art és una mica com la nostra pròpia història. Jo crec que a tots ens agrada conèixer la història de les nostres famílies. Jo crec que qualsevol de nosaltres recorda sobretaules, doncs no ho sé, en festes nadalenques o en celebracions en les quals ens quedem després de dinar amb els nostres grans, amb els nostres pares o amb els nostres avis. I en aquell moment comencen a sorgir anècdotes, comencen a sorgir històries de temps passats. Jo crec que això ens agrada a tots. Escoltar els nostres grans. I després ho trobem a faltar quan… Quan ja no hi són trobem a faltar no haver passat més temps amb ells i haver-los preguntat coses.

07:06

I pensa que, moltes vegades, quan ens estem explicant aquestes històries de les nostres famílies, recorrem a l’àlbum de fotografies en el qual hi ha la foto del casament dels avis o la foto del viatge que vam fer tota la família junts fa 25 o 30 anys. Utilitzem les imatges, utilitzem aquestes fotografies que són les imatges que tenim més a mà avui per explicar-nos la nostra història. De fet, la història de l’art, quan un visita un museu com el Prado o la National Gallery, o qualsevol gran museu, aquests quadres, aquestes pintures, ens estan explicant part del que som. Com hem arribat aquí? Què hem fet bé? Què hem fet malament? Perquè hi ha quadres que parlen sobre guerres. Hi ha quadres que parlen sobre descobriments. Et poso un exemple. Per exemple, hi ha uns quadres molt curiosos del segle XVI/XVII que mostren paisatges holandesos, dels Països Baixos. Tots nevats, absolutament tot nevat, tot gelat. Com si avui dia està, no ho sé, el nord de Finlàndia o Lapònia. Aquests quadres ens parlen d’un moment històric molt concret, que avui dia està molt estudiat, però que durant èpoques no es va conèixer, que va ser la Petita Edat de Gel. La Petita Edat de Gel va ser un període que va des de finals de l’Edat Mitjana fins a pràcticament començaments de la Revolució Industrial, en què va haver-hi una caiguda generalitzada de les temperatures, sobretot a Occident. Es gelaven els rius. Però es gelaven els rius no a Estocolm. Es gelaven els rius a Londres. Hi va haver anys sense estiu. En un d’aquells anys sense estiu, es creu que va sorgir la idea de Frankenstein, per exemple. Aleshores l’art ens n’està parlant. L’art ens serveix com a porta d’entrada a aquesta història. I jo intento utilitzar, com dic, les obres d’art com aquestes eines que em permetin construir aquest relat per atrapar l’atenció dels meus alumnes. En aquest sentit, jo crec que sí que valdria una mica aquesta expressió de gairebé: “Una imatge val més que mil paraules”. Doncs bé, igual que utilitzem fotografies per explicar la història de la nostra família, doncs utilitzem els quadres, les escultures o els edificis que el temps ens ha deixat per explicar la història de les nostres civilitzacions, dels nostres avantpassats, de la història que durant milers d’anys ens ha portat a aquest moment i que confiem que nosaltres continuem deixant també aquestes obres per a les generacions que han de venir.

Arte y viajes, caminos inseparables - Óscar Martínez, profesor de historia del arte y escritor
Quote

"Cal enfrontar-se a l'art sense prejudicis"

Óscar Martínez

09:32
Chema. Hola, Óscar, soc en Chema. Com a professor d’Història de l’Art, què creus que els aporta la història de l’art als teus alumnes? Quina utilitat té realment?

09:43
Óscar. Doncs mira, primer cal dir que com a professor d’Història de l’Art, i encara que jo no faci classe en una universitat formant futurs historiadors de l’art, cal dir que la Història de l’Art és, com he dit, un grau universitari que te unes sortides professionals perfectament vàlides. Pensa en una cosa: la importància que té, per exemple, el patrimoni, el patrimoni cultural, avui dia, per a una indústria tan important com és el turisme. Més en un país com estem, com Espanya. Hi ha moltíssima gent que viatja buscant aquests atractius culturals i aquests atractius artístics. No tothom viatja buscant sol i platja. Penseu, per exemple, en l’important que és per a una ciutat que un monument sigui inscrit i recollit a la llista de Patrimoni Mundial de la UNESCO. Això és motiu de festa i de celebració. Per què? Perquè això vol dir multiplicar exponencialment els visitants, les reserves d’hotel, els viatgers… És fonamental. Doncs bé, darrere d’això, darrere que una ciutat com pugui ser, no ho sé, Còrdova, que tot el centre històric és patrimoni de la humanitat, o l’Alhambra i el Generalife. Darrere de qualsevol d’aquestes mencions dins d’aquesta llista, hi ha historiadors de l’art. Hi ha historiadors de l’art que han valorat aquestes obres, que han posat aquestes obres en la mesura justa en valor, que les han investigat, que les han analitzat. I, des d’aquest punt de vista, crec que és, com dic, fonamental la història de l’art. A més, ja en un altre nivell educatiu, que és en el que jo estic, ja que crec que és fonamental valorar i potenciar els sabers no utilitaris o que avui dia es consideren inútils.

11:18

Intentaré explicar-me. Vivim en un món obsessionat per la utilitat. Un món absolutament obsessionat per la tecnologia i la instantània aplicació de qualsevol cosa que aprenguem al sistema econòmic en què, ens agradi o no, estem immersos. Jo estic a favor dels sabers, mal anomenats, inútils. Fa anys hi va haver un historiador, un pensador italià, en Nuccio Ordine, que va fer un llibre defensant la utilitat dels sabers. Per mi són fonamentals. Mireu, els romans, a qui devem tant i que era gent que… Que eren igual d’intel·ligents que som nosaltres ara. L’ésser humà no ha millorat en intel·ligència. L’ésser humà el que té és un bagatge terrible al darrere. Però no som més intel·ligents que els antics romans o que els antics egipcis. Doncs bé, els romans diferenciaven… Entre les seves activitats diàries, diferenciaven entre el lleure i el negoci, que jo no sé si mai us havíeu parat a pensar que aquestes dues paraules són antònimes. Ara ja no les fem servir en el mateix àmbit. Però ells parlaven del lleure i del negoci, la negació del lleure. El negoci era el que ells feien per un, diguem-ne, buscant una satisfacció econòmica, un profit econòmic. I el lleure era el que feien sense un profit econòmic. Però per ells era molt important l’oci. L'”otium”, que ells anomenaven. Hi havia romans que dedicaven moltes hores a aquestes activitats aparentment inútils, les del lleure. Es construïen viles al camp, prop de Pompeia, per exemple. O també aquí a Espanya.

12:54

Viles on dedicar-se a la literatura, a la poesia, a la retòrica… Perquè ells sabien que aquestes activitats són fonamentals, perquè són el pa del pensament, són el pa de l’esperit. I la història de l’art és una d’aquestes activitats aparentment inútils, però sense les quals crec que l’ésser humà no seria ni la meitat del que és. I a més, ampliant una mica la resposta, cal dir que la història de l’art es pot incloure dins del que es coneix i es diu avui en dia humanitats, que estan tan desprestigiades i tan atacades des de molts punts de vista. La filosofia, la història, la història de l’art… I per mi són fonamentals. Són fonamentals perquè, de veritat, que si pensem en l’Antiguitat i el passat, aquests sabers humanístics han estat realment la base del que som avui dia i de la civilització que som avui dia. Penseu, per exemple, que els savis, els que coneixem com a savis de l’Antiguitat, combinaven tant allò tecnològic com allò humanístic. Aristòtil era científic, però també era filòsof. S’interessava per com funcionava el món des d’un punt de vista físic, astronòmic, biològic, però tenia tractats alhora dedicats a la poesia, a l’ètica, a l’art, a l’estètica. Aleshores, aquests sabers humanístics crec que són claus que els defensem i que els potenciem. I per descomptat que crec que la història de l’art és una part més d’aquest gran ventall de sabers i que cal defensar-ho, perquè, insisteixo, si els perdem, doncs perdrem allò que jo crec que realment fa que la civilització i que l’ésser humà valgui la pena des de molts punts de vista.

14:29
Remedios. Hola, Óscar, soc la Remedios. Bé, fins ara no estic del tot convençuda de la utilitat de la història de l’art. Què aporta la història d’art a aquest moment tecnològic tan important?

14:43
Óscar Martínez. Torno a insistir en la importància de les humanitats, però li dono un altre enfocament. La història de l’art sovint es basa en la ficció. L’art s’ha utilitzat moltes vegades, la pintura, però també la literatura, per què no, per explicar-nos històries de ficció. La ficció hi ha molta gent que creu que és un entreteniment, un passatemps. És un gravíssim error. Les ficcions són fonamentals per a l’ésser humà. Fa temps en Mario Vargas Llosa va escriure un llibre que es diu ‘La veritat de les mentides’. En aquest llibre reflexionava sobre tot això. Però és que fa menys temps, un pensador importantíssim, fonamental en els darrers anys que segurament coneixeu, en Yuval Noah Harari, que té un llibre que va marcar un abans i un després, com va ser ‘Sapiens’. En aquest llibre ell fa una defensa a ultrança de la importància de les ficcions com una eina clau perquè l’ésser humà, diguem-ne, abandonés la sabana, abandonés pràcticament una vida gairebé salvatge i es convertís en, diguem-ne, la civilització moderna. Les ficcions ens uneixen. Les ficcions permeten posar d’acord milions de persones amb un objectiu comú. Però és que a més, parlant del món de l’art, de vegades l’art, la literatura o la pintura ens serveixen des d’un punt de vista de la ficció per comprendre la realitat, tant el passat com el present, fins i tot més forta que un llibre d’història o un assaig eminentment científic. Et poso dos exemples, si em permets. Un de literari. Tots hem sentit a parlar de Napoleó, de la invasió o l’intent d’invasió de Rússia per part de Napoleó. Intent fallit. De tot això en podem llegir llibres. S’han escrit milers de llibres. Però segurament una de les maneres més interessants i profundes de conèixer tot allò sigui una obra de ficció.

16:43

‘Guerra i pau’ de Tolstoi en seria un exemple. Però ja si vaig a un camp més proper a mi, com és la pintura, penseu en els quadres de Goya del dos i el tres de maig. Aquests quadres són una manera fabulosa per conèixer una part fonamental de la nostra història. Podem, insisteixo, llegir tesis, articles de recerca, podem assistir a conferències, però el que Goya aconsegueix amb aquests dos quadres és que coneguem aquesta història de manera increïblement directa. Jo crec que és fonamental conèixer la història. Mark Twain va dir que: “La història no es repeteix, però de vegades rima”. I si no volem caure en els mateixos errors que moltes vegades han passat, doncs és important conèixer d’on venim. I la història de l’art és una altra faceta que ens permet conèixer aquesta història. I a banda, com ja us he dit, a la gent, les imatges, a l’ésser humà ens encanten, ens atrapen les imatges. Som consumidors d’imatges i d’històries. I la història de l’art és un canal fantàstic per divulgar conceptes que altrament potser serien difícils que arribessin a qualsevol persona, a un públic normal i corrent, com som tots els que som aquí. Això, per una banda. I ara intentaré fer un gir total a això que m’has preguntat. Em parles de la tecnologia. Em parles d’aquest món tecnològic on vivim. Això és fonamental, és clar. Doncs mira, pensa una cosa: la base de la tecnologia actual són els algoritmes, és l’anàlisi de dades… Doncs bé, la base de la tecnologia és la matemàtica. Doncs, mira, l’art, durant bona part de la seva història, ha tingut una arrel comuna: les matemàtiques.

18:18

Des dels antics grecs, des de Pitàgores, que va aprendre matemàtiques a Egipte i a Mesopotàmia. Pitàgores va defensar que la bellesa del món, que la bellesa de l’univers i del cosmos tenia a veure o estava absolutament relacionada amb les matemàtiques, amb la proporció. Ell feia servir una paraula preciosa que avui dia gairebé no s’utilitza, que és “euritmia”. El bon ritme, la bona proporció. Ell pensava que allà hi havia la clau. La clau de tot. La clau que els planetes giressin al voltant els uns dels altres sense xocar-se. La clau que la vida florís a la Terra. I també la clau de l’art. Si l’art imitava la natura, havia d’imitar aquesta proporció i geometria i matemàtica. Això va ser així des dels antics grecs. La idea que les matemàtiques són al nucli mateix de la bellesa és una de les idees més potents de tota la història del pensament i de l’art. Exemples d’aquesta relació entre les matemàtiques, la geometria i l’art és que n’hi ha tants que és difícil posar-te’n alguns de concrets. Però tots heu sentit a parlar del cànon. No? Sempre ens explicaven el cànon de Policlet, el cànon de l’escultura grega. I normalment els professors antics, els mestres, ens deien: “No, el cànon dels set caps”. No? “I el cànon dels nou caps”. És una manera molt bàsica d’explicar que realment no és set caps d’alt o nou. És tota una sèrie de proporcions que els antics grecs creien que existia dins del cos humà. Els grecs creien que el cos humà era un microcosmos, que les mateixes regles proporcionals eurítmiques que hi havia a la natura existien dins del cos humà. I quan Dorífor va tallar el seu Policlet o va esculpir el seu Policlet, les va intentar representar. Les façanes dels temples grecs com el Partenó estan fetes sobre la base d’aquesta geometria.

20:07

Les catedrals gòtiques estaven totes resoltes mitjançant mòduls proporcionals. Proporcions molt senzilles. No penseu en proporcions gaire complexes. No us penseu en arrels quadrades, integrals… En absolut. Són coses molt més senzilles. Pitàgores va estudiar les matemàtiques i la proporció a partir d’un instrument d’una sola corda. El monocordi. I ell es va adonar que una corda sona de manera harmònica en no tots els punts, en uns quants punts concrets. La vuitena, la cinquena i la quarta. Les notes bàsiques de la música occidental. Ell va parlar llavors de la música de les esferes. La música, l’harmonia, l’art relacionat. Et comento: les catedrals gòtiques, tots els quadres, els quadres de Leonardo da Vinci, els grans quadres del Renaixement en què la perspectiva ho domina tot. Aquesta perspectiva té una base matemàtica, una base geomètrica. Això és així des de l’antiguitat. A l’Acadèmia de Plató hi havia, es diu, un rètol sobre la porta que posava: “Que no entre qui no sàpiga geometria”. Doncs això posa avui dia pràcticament a qualsevol gran empresa tecnològica. “Que no entre qui no sàpiga matemàtiques”. Tot està relacionat amb les matemàtiques. L’art, la música i ara també em dius la tecnologia. L’arrel és la mateixa. Siguem originals. Anem a l’origen. Això ho deia Gaudí. “Sigueu originals, aneu a l’origen”. L’origen són les matemàtiques. Ho comparteix tot això. I a més, per acabar, com bé dius, vivim en un món tecnològic. Els algorismes ens dominaran. Ja ens dominen, encara que no ens n’adonem. Però els algoritmes, si més no avui, per sort, els programem éssers humans. Cal tenir molta cura. Estem en un moment clau de la història. És un moment fonamental. Aquests algoritmes cal programar-los d’una manera ètica, d’una manera moral, d’una manera estètica també. I aquí les humanitats, on entra la història de l’art, són fonamentals i són claus. Entenc que la meva resposta no és pragmàtica. Entenc que la meva resposta és, diguem-ne, abstracta, però crec que de veritat aquests sabers són claus i són fonamentals i, si els perdem, la base de la civilització desapareixerà i viurem en un futur tecnològic, però sense ànima. I cal cultivar aquests sabers de l’esperit, aquest “otium” de què parlaven els romans. I això crec que és la utilitat de la història de l’art.

Arte y viajes, caminos inseparables - Óscar Martínez, profesor de historia del arte y escritor
Quote

"La capacitat de sorpresa i de sorpresa és el millor ingredient per a l'aprenentatge"

Óscar Martínez

22:30
Juan Carlos. Hola, Óscar, soc en Juan Carlos. Has parlat de moviment i em ve al cap viatjar. Tu creus que per conèixer la història de l’art cal viatjar físicament o amb els mitjans tecnològics que hi ha es pot fer una cosa semblant?

22:44
Óscar Martínez. Una de les coses que a mi més m’entusiasmen és viatjar. Hi ha una frase que m’agrada molt, que és de Sant Agustí. Té 1500 anys la frase o més, que diu que: “Si la vida és un llibre, qui no viatja només en llegeix la primera pàgina”. Aleshores jo crec que viatjar és clau. I encara per a la història de l’art més. Heu de pensar una cosa. Allò que es coneix com a història de l’art o gairebé cultura occidental en molts aspectes, té a veure, des del seu naixement, amb el viatge. Suposo que deveu haver sentit a parlar del Grand Tour. El Grand Tour, el gran viatge, era una cosa que feien els rics i riques centreeuropeus en acabar els estudis i abans de començar la vida adulta. Estem parlant del segle XVIII i també el XIX. Aquesta gent, francesos, suïssos, alemanys, anglesos, què feien? Arribava un moment en el qual, abans de dedicar-se, com dic, als seus treballs, en el qual ja estarien més o menys establerts al seu lloc, doncs feien un gran viatge. I aquell gran viatge va ser l’origen del turisme actual. De fet, els que feien el Grand Tour eren els turistes. Aquest gran viatge anava a Itàlia. Durant el segle XVIII, aquest gran viatge tenia com a objectiu Itàlia perquè Itàlia era el bressol de l’art. També tenia a veure amb el moment concret. Estem en un moment del neoclassicisme i de l’entusiasme i la fascinació per tot allò antic. A Grècia no hi anaven, perquè a Grècia hi havia els turcs, l’Imperi Otomà, i era més difícil. Però aleshores anaven a Itàlia. I s’hi van formar historiadors o futurs historiadors de l’art com Winckelmann, que pràcticament és el pare de la Història de l’Art. O gent tan clau com Goethe, l’alemany. Això era fonamental. No s’entenia un europeu o una europea culte si no havia fet el Grand Tour. Si no havia conegut de primera mà les meravelles de Venècia, de Florència, de Roma. Els més atrevits ja baixaven fins a Nàpols i ja els molt atrevits fins a Sicília.

24:33

Després és molt interessant, això és un altre tema, però dir-vos que l’evolució de la cultura europea es pot analitzar veient l’evolució del Grand Tour. Al segle XVIII van a Itàlia, al segle XIX començaran a venir aquí, perquè durant el romanticisme la fascinació pel clàssic se substituirà per la fascinació per l’exòtic, per l’oriental que anomenaven en aquell moment. I Espanya es va convertir en un lloc de moda. Ara, no venien aquí a veure Mèrida ni les ruïnes romanes. Per a ruïnes romanes ja hi ha a Roma. Venien a veure què? La Mesquita de Còrdova, l’Alhambra de Granada… Allò que per a ells era exòtic. Venien a buscar Orient a Occident. Així que el Grand Tour és a la base mateixa de la història de l’art i de la cultura. El fet de viatjar. Ara em preguntes que si es pot viatjar ara o és imprescindible amb tants mitjans tecnològics. Jo els faig servir. A les meves classes els utilitzo, perquè són fonamentals. O sigui, jo des que hi ha alguns d’aquests mitjans, Google Maps, Google Earth, això és una bogeria. Classes d’Història de l’Arquitectura… Pots fer pràcticament viatges, però són un suport. Tot allò digital, tot allò virtual, és un succedani. L’ésser humà és un animal social que necessita contacte, tacte. Això també ho deia molt l’Ordine, aquest pensador i professor que us dic. Res no substitueix el contacte de les persones, d’un docent o una docent amb la classe, amb el grup. Res no el substitueix. I passa el mateix amb l’experiència artística. Avui dia et fiques a… Hi ha webs fonamentals. Hi ha webs meravelloses. El web del Museu del Prado, el web del MoMA, del Metropolitan. De fet, han estat utilíssimes. Durant la pandèmia, la cultura, l’art ha estat una taula de salvació per a molts de nosaltres.

26:15

Mentre que la ciència ha trobat una vacuna en un temps rècord i salvava els nostres cossos, la cultura, l’art, les humanitats han salvat les nostres ànimes. L’esperit ens ha alimentat. Les estadístiques de visites a les pàgines web de museus es van multiplicar. S’ha llegit més que mai. S’ha escoltat més música que mai. Necessitàvem aquest pa per al nostre esperit. Ara, també hem viatjat virtualment, però el contacte és fonamental. Jo crec que res no substitueix aquesta experiència directa amb l’obra d’art. Jo he vist alumnes plorar davant del Guernica. Jo ho he vist. I se’m posen gairebé els pèls de punta a mi en recordar-ho. Jo he plorat davant d’algunes escultures de Bernini. He plorat d’emoció. Fa molt poc vaig llegir una frase molt bonica que deia que: “Plorar de joia és com quan plou amb sol”. Jo he plorat de joia i d’emoció. He vist plorar el meu pare dins la catedral de Monreale o dins un dolmen a Antequera. Aquesta emoció no la pot substituir res. L’arquitectura. L’arquitectura no es pot experimentar per gaire 3D o per molta, avui dia, realitat virtual. L’arquitectura s’olora, es toca amb els peus, se sent, es veu, pràcticament se sent, i això no es pot substituir. A més, crec que hi ha una cosa molt important. Una mica per acabar. L’ésser humà, segons anem envellint, anem perdent la capacitat de sorpresa. Això és una pena, però això passa. I la capacitat de meravellar-nos i de sorpresa és el millor ingredient per a l’aprenentatge. Els nens diem: “És que són esponges”.

27:58

És clar, perquè els nens es meravellen amb tot i com que tot els meravella, tot ho aprenen. En el moment que deixem de meravellar-nos per les coses i de sorprendre’ns per les coses, comencem a morir realment. Comencem a deixar d’aprendre. A mi un dels refranys que menys m’agraden és: “La curiositat va matar el gat”. La curiositat és fonamental. O sigui, jo si pogués, si tingués un fill, què vols deixar al teu fill? Jo la curiositat, la capacitat de sorpresa. I com filo això amb els viatges? Perquè mira, en el dia a dia normalment aquesta capacitat de sorpresa no la tenim. Però en els viatges, si ens agrada viatjar, i a gairebé tots ens agrada, ens posem com… Canviem el xip. I quan viatgem, de cop i volta entrem en mode meravella. Viatgem i ens obrim una mica la ment, l’esperit. Entrem una mica com en una infància de deixar-nos meravellar i de deixar-nos sorprendre. I això és meravellós, perquè allò que aprenem així, allò que experimentem així, no se’ns oblidarà mai. De fet, jo crec que això, insisteixo, el viatge ens predisposa per a això. És clar, jo a les meves classes no puc. A mi m’encantaria fer les meves classes viatjant. Aquest seria l’ideal, no? Que existís el teletransport i poder explicar a Caravaggio a l’església de Sant Lluís dels Francesos de Roma. Per explicar-hi, doncs, la capella seva, a San Lluís. Això seria una meravella. Però jo a les meves classes les millors que aconsegueixo són les que converteixo com en un viatge. Gairebé amb un plantejament, un nus i un desenllaç. Perquè una narració també és un viatge, una història. Aleshores, quan aconsegueixo això i soc capaç d’atrapar la gent que tinc davant i soc capaç d’intentar obrir-los la ment perquè entrin en una mena de sorpresa, com us he dit, jo sé que d’aquesta classe concreta no se n’oblidaran. I el que hagin après, més enllà de dades que, com comentàvem abans, són a tot arreu, tindran una experiència d’aquest art que es quedarà gravada als seus esperits. I per això crec que viatjar no es pot substituir per res. Jo el que més he trobat a faltar durant aquesta pandèmia, a part evidentment de veure éssers estimats que estaven lluny, ha estat viatjar. I jo crec que a molts ens ha passat això, perquè el viatge ens posa en aquest camí de la sorpresa, de la meravella i de la fascinació. I crec que és fonamental.

30:18
María Luisa. Hola, Óscar, soc la María Luisa. A mi m’agradaria saber quina és i ha estat la relació que han tingut l’art i la natura al llarg de la història.

30:30
Óscar Martínez. Doncs una relació estretíssima, perquè ja hem parlat abans de Pitàgores, de la proporció, de la imitació del món. Hem de pensar que, al llarg de la història, un percentatge altíssim del temps, l’art s’ha basat en la mimesi, que és una paraula grega que significa “imitació”. L’art ha imitat la natura, ha imitat el món que ens envolta, la realitat. En aquest sentit, pensa que ha tingut una relació estretíssima, des dels bisons d’Altamira, passant pel mateix art grec i romà. Estaven basats en aquesta imitació. No sempre ha estat una imitació realista. D’acord? Hi ha molts tipus d’art figuratiu. L’art figuratiu es podria definir com aquell que té una relació molt estreta amb la natura i que identifiquem directament allò que hi ha en una pintura o en una escultura. No sempre ha estat totalment realista, d’acord? La mateixa escultura romana té parts idealistes i parts realistes. I el mateix passava a l’Edat Mitjana, al Renaixement. Hi ha hagut canvis, hi ha hagut variacions, però pràcticament fins a l’arribada de les avantguardes, l’art va ser mimètic. Després amb les avantguardes, diguem que es va obrir a diversos camins i van aparèixer altres tipus d’art i de manifestacions. Però això ha estat així de molt estretíssim des de sempre. Ara bé, com que això és un tema inacabable, jo, aprofitant el que em dius, m’agradaria fer una reflexió. Sempre es parla de mimesi i d’imitació pel que fa a la pintura i l’escultura. La fotografia també, òbviament. La fotografia, pràcticament hi ha molt poca fotografia abstracta. La fotografia capta la realitat. Ara bé, l’important que crec que és de la relació amb la natura també té a veure amb l’arquitectura.

32:11

Moltes vegades cal pensar que considerem que l’arquitectura no té aquesta relació mimètica, però de vegades sí que l’ha tingut. L’arquitectura contemporània no tant. L’arquitectura a què estem acostumats avui dia és més abstracta, podem dir, però al llarg de la història hi ha hagut moments en què l’ésser humà ha dissenyat edificis que tenien una mena de relació mimètica simbòlica amb la natura. Us poso dos exemples. Hi ha moltíssimes obres i construccions molt conegudes que intenten ser microcosmos, imatges a petita escala de la immensitat de l’univers. La idea és molt directa. Es parla de la volta celeste. Doncs hi ha hagut moltes voltes al llarg de la història que han fet això: intentar imitar el cel, el firmament. Les catedrals gòtiques. Avui dia en veiem moltes amb la pedra a l’aire lliure, però realment el que hi havia pintat generalment era un cel, un fons blau amb estrelles, i era una imitació del cel. Però vaig més enllà. Penseu un edifici meravellós com és el Panteó de Roma. El panteó de Roma, el que hi ha dins d’aquesta cúpula gegantina no deixa de ser una mena d’imitació arquitectònica de la idea que aquells antics romans tenien de l’univers. És circular com ells ideaven o creien que era el món i l’univers perquè l’univers és etern i el cercle és aquest símbol d’eternitat. Però a més té una sèrie de cassetons, de files de cassetons, relacionats amb els cinc planetes que ells coneixien. Després hi ha altres fileres de cassetons relacionades amb el cicle de la lluna. Al centre hi ha un òcul que el podem simbolitzar amb el sol. Tota aquesta idea hi és. En aquesta mateixa idea, un saló de l’Alhambra, el Saló d’Ambaixadors o de Comares a l’Alhambra, té aquesta mateixa metàfora.

34:01

En aquest cas musulmana. Aquesta cúpula de fusta pintada originalment de colors i amb fileres d’estrelles eren els set cels de l’islam. És a dir, que la relació de l’art amb la natura és bàsica. Pensa que l’ésser humà l’ha fet servir. I per acabar amb aquesta idea de l’arquitectura, m’agrada sempre… Una altra relació mimètica de l’arquitectura i la natura que moltes vegades, si més no jo, quan la vaig descobrir, em va cridar l’atenció, perquè gairebé ningú no me l’havia explicada. I és la del peristil dels temples grecs. El “peristil” és una paraula una mica rara, significa la filera de columnes que hi ha al voltant d’un temple grec. Teniu tots al cap el Partenó d’Atenes, que és el més famós, bé. Doncs aquesta idea la tenim tan assimilada, estem tan acostumats a veure edificis amb columnes al voltant, que no ens parem a pensar que va ser revolucionària al seu moment. I que realment no té una explicació senzillament funcional. La columna l’havien desenvolupat els egipcis, però els egipcis les havien fet servir per ficar-les dins d’habitacions. La gran sala hipòstila de Karnak, que potser algun de vosaltres la coneix. Metres i metres quadrats, amb centenars de columnes, per subjectar un sostre. I els grecs que fan? Treuen les columnes a l’exterior. I això, que donem carta de normalitat, va ser extraordinari. Els temples grecs no cauen si els traiem les columnes. Les columnes, doncs, tenen una funció d’un altre tipus: simbòlica. Mireu, els antics grecs, quan van començar a adorar els seus déus fa milers d’anys, molt abans de l’Acròpolis, molt abans de Pitàgores, adoraven els seus déus enmig de la natura.

35:36

Cada déu i cada deessa tenia un arbre associat. Apol·lo tenia el llorer. Potser coneixeu la història d’Apol·lo i Dafne, aquesta nimfa que en un moment determinat, just abans que Apol·lo l’agafi, es converteix en llorer. Per exemple. Hades, el déu de l’inframón, tenia com a arbre simbòlic el xiprer. Ah, per això és als cementiris, entre altres motius. Zeus tenia el roure o l’alzina. Atenea l’olivera. Cada déu i cada deessa tenia un arbre. On eren els primitius santuaris grecs? Als boscos. Quin millor lloc per adorar Atenea que una olivera mil·lenària al centre d’un bosc d’oliveres? Quin millor lloc per crear un altar a Zeus que una alzina o un roure enorme a la clariana d’un bosc de roures? Ara bé, quan els grecs comencen a construir ciutats, també comencen a aixecar temples. Però volen endur-se aquesta idea i comencen a construir edificis on fiquen les estàtues dels déus, que al principi eren realment trossos de fusta d’aquests arbres amb forma humana. I per recordar el bosc que envoltava aquells primitius santuaris, envolten aquest edifici d’un bosc de columnes. Al principi de fusta i després de pedra. Aquí teniu la relació. La pròxima vegada que estigueu davant del Partenó o que veieu un temple grec, aquesta filera de columnes no deixa de ser la metàfora arquitectònica de l’antic bosc sagrat que envoltava el santuari. Una mimesi, una imitació tan abstreta que hem perdut la clau. Però bé, aquestes són les històries que de tant en tant m’agrada explicar i espero haver respost la teva pregunta.

37:19
Juan. Què tal, Óscar? M’imagino que coneixes aquesta frase típica que: “Qualsevol temps passat sempre sembla millor que el present”. La meva pregunta era una mica pel que fa a aquesta frase, partint-ne, creus que és aplicable a la història de l’art una cosa així?

37:32
Óscar Martínez. Et contestaré. Per mi aquesta frase no té cap sentit. Ja començo contestant. Per mi qualsevol temps passat va ser anterior. Això segur. Però no és millor. Jo potser soc un optimista patològic i penso que vivim en el millor dels temps possibles. No al millor dels mons, però sí al millor dels temps. Si jo tingués una màquina del temps, jo no viatjaria a cap moment del passat per viure-hi. Per una estona, sí, sens dubte. Per veure com es van construir les piràmides, per veure com era la vida a la cort a París al segle XIII. Perfecte. Per veure pintar Velázquez ‘Les Menines’, si us plau. Però per una estona, perquè crec que vivim de debò en el millor dels temps. De fet, penso que aquesta frase és lògica i té una explicació que crec que tots podem comprendre. Aquesta nostàlgia. El passat ja ha passat i és segur. I sempre tenim la inquietud davant del futur i aquesta idea que el passat va ser millor jo crec que és força lògica. Però ja et dic que no és una cosa que passi ara. Hi ha una frase que a mi m’agrada repetir, més o menys, que és que, a banda que té a veure amb la docència, com que: “Els joves d’avui dia són totalment diferents dels de fa temps. No respecten els seus mestres, falten… Tenen faltes de comportament i el futur serà desastrós amb aquests joves”. Sòcrates va dir això. O una cosa així. Sempre ha passat. Sempre s’ha dit. De fet, jo crec que quan diem que qualsevol temps passat va ser anterior, el que trobem a faltar no és aquest temps passat, és al nostre jo passat. Perquè érem més joves.

39:04

Jo estic ja a la quarantena i ara és típica la nostàlgia dels 90. Jo no enyoro la moda dels 90 ni les sèries de televisió dels 90. M’enyoro a mi als 90. D’acord? Perquè tenia vint-i-pocs anys. És això el que enyoro, però no realment el que passava aleshores. Al món de l’art et diria el mateix. Què passa? Que des del present tenim una visió panoràmica del passat. I aquest és un avantatge enorme. Tot allò que ens ha arribat com a història de l’art ha passat el filtre. Aleshores tot allò mediocre del passat, doncs s’ha eliminat i només tenim el millor, el millor residu, l’essència del millor de cada època. Però hi havia art mediocre en el passat. No n’ha quedat. Ara al nostre temps ho veiem tot sense filtre. I l’art, hi ha art bo i hi ha art dolent. En això jo insisteixo molt als meus alumnes i les meves alumnes. No tot perquè tingui el qualificatiu d’art, ha de ser bo, no és així. Hi ha historiadors de l’art bons, historiadors de l’art dolents. Hi ha artistes bons i artistes dolents. Ara, qui decideix això? Bé, doncs al moment, doncs els museus, les galeries, el mercat artístic… Però el millor filtre és el temps. Aleshores cal pensar una cosa. Al llarg de la història, allò que avui considerem grans mestres, moltes vegades van ser els rars, els moderns i els empestats dels seus presents. Caravaggio va ser una persona a qui li van tornar quadres i va causar polèmica amb algunes coses que feia. Goya va haver de demanar protecció real quan va publicar ‘Els capricis’. D’acord?

40:50

Perquè es ficava amb tothom i va generar polèmica. Les pintures negres de Goya van estar a punt, a punt de ser destruïdes. El seu nét no les valorava i van estar a punt de desaparèixer. D’acord? Però ja al XIX, més endavant, Manet. Avui anem al Museu d’Orsay i veiem l”Olympia’, ‘L’esmorzar sobre l’herba’. Aquestes van ser unes obres absolutament polèmiques al seu moment. La gent en aquell moment es pensava que això era un desastre. Que el món se n’anava a l’apocalipsi. I avui dia és el cànon. Avui dia és el correcte. Aleshores, què passa? El mateix Picasso. ‘Les senyoretes d’Avignon’, de Picasso, 1907, va ser un quadre tan modern per a la seva època que Picasso, que ho sabia, no ho va ensenyar fins pràcticament anys després. I un company com Braque, el seu company i el seu col·lega inventant el cubisme, quan va veure ‘Les senyoretes d’Avignon’, va dir: “Pablo, t’has passat. Això és com menjar quitrà. Aquest quadre és desagradable”. I avui dia és al MoMA al millor lloc. Què passa? Que no tenim aquesta perspectiva, no tenim aquest filtre del temps. Això és molt perillós. Per què? Perquè els Picassos, els Manet del futur són aquí, entre nosaltres. Hi són. I normalment no seran els que apareixen als telenotícies ni els que apareixen a les fires d’art més conegudes. Són els que són als marges, els que estan explorant la novetat. La veritable avantguarda és aquí, en aquests límits. I és molt difícil copsar això. Els artistes de veritat, els bons, tenen una mena de radar. Els bons. No només són bons tècnicament, que també cal, sinó que tenen una mena de radar, una antena per captar el que els alemanys anomenen el “Zeitgeist”, l’esperit dels temps.

42:42

Cada esperit dels temps nosaltres ho vivim, però no ens adonem realment que ho estem vivint. I els canvis que ocorreran en el futur immediat moltes vegades els pensadors i els filòsofs van per endavant, però després són els artistes. Això està passant avui dia. Què passa? Que fins que no passi el temps no ens n’adonarem. I a més, cal dir una cosa i cal pensar una cosa. Durant segles, l’art es va basar en poques tècniques. La pintura es va pintar a l’oli 500 o 600 anys. L’escultura o modelaves en fang o tallaves escaiola o tallaves marbre o fonies bronze. Poca cosa més. I arribem al segle XIX i XX. Apareix el cinema, la fotografia. La fotografia quan apareix és un desastre. Hi ha pintors que escriuen cartes en contra de la fotografia. El mateix Ingres escriu una carta, perquè creia que es quedaria sense feina. Davant de qualsevol novetat tècnica… El gran Umberto Eco, del qual ja hem parlat, va escriure un llibre fa molt de temps que es deia ‘Apocalíptics i integrats’. Són els dos extrems. Novetat tècnica o l’apocalipsi. Novetat tècnica, l’integrat que ho agafa tot. Segurament al terme mitjà, com deia Aristòtil, hi ha la virtut. Al que vaig. El cinema, la fotografia, el còmic. Quan neixen són passatemps. Avui dia són considerats art. I de fet, jo crec que una de les manifestacions artístiques que està passant ara, que encara no es considera art, però que li falta poquíssim, són els videojocs. Els videojocs són el veritable art del futur. D’acord? Al videojoc hi entren guionistes, hi entren pintors, dibuixants, decoradors, animadors, músics… És com una mena de cinema portat a un extrem superior. Això en anys serà considerat art. Així que el que crec és que els nous procediments el que permeten és obrir les possibilitats als bons artistes. També els dolents. I què passa? Que avui en dia tenim un bombardeig d’informació tal que ens arriba el que és bo, el que és dolent, el que és regular, el que és molt dolent i el que és molt bo. I sovint és difícil filtrar. Però de veritat que, reprenent el que has dit, qualsevol temps passat només va ser anterior. El problema és que el que és bo d’avui haurem de deixar-lo a les generacions futures que l’analitzin. Us animo que intenteu estar sensibles a les novetats, a qualsevol cosa que aparegui i que filtreu també, i que tingueu esperit crític. Perquè, de veritat, que ni tot allò que es feia antigament era bo, ni tot allò que es fa actualment és dolent. D’acord? Només que al mateix temps hem de deixar treballar.

Arte y viajes, caminos inseparables - Óscar Martínez, profesor de historia del arte y escritor
45:10
Paloma. Hola, Óscar, què tal? A les persones que no entenem tant sobre art hi ha certes coses que ens resulta complicat apreciar. Quina opinió us mereix l’art abstracte?

45:19

Bueno, pues es una pregunta complicada. Hay que decir una cosa. El arte abstracto es un invento prácticamente del siglo XX. La historia del arte a lo largo de los siglos ha fomentado casi siempre el arte figurativo. Y de hecho, si a día de hoy algunos signos de las pinturas paleolíticas o del arte prehistórico nos Bé, doncs és una pregunta complicada. Cal dir una cosa. L’art abstracte és un invent pràcticament del segle XX. La història de l’art al llarg dels segles gairebé sempre ha fomentat l’art figuratiu. I de fet, si avui dia alguns signes de les pintures paleolítiques o de l’art prehistòric ens semblen abstractes, és segurament perquè hem perdut el codi per identificar-los. En general, com ja hem dit, l’art ha estat gairebé sempre mimètic. Però arribem al segle XX. A finals del XIX, segle XX. I aquí arribem a les avantguardes, a l’explosió de la modernitat, a l’obsessió per ser originals de la qual hem parlat abans. En aquell moment va ser interessant. Per què? Perquè dones i homes de tot Europa, sobretot, van començar a intentar explorar les fronteres de l’art, a ampliar allò que fins aquell moment s’havia considerat art. I és clar, aquí va entrar en joc arribar a l’abstracció. No tots els artistes hi estaven a favor. El cas més famós pot ser Picasso, del qual ja n’hem parlat diverses vegades, perquè Picasso, en una entrevista als anys 30, va arribar a dir una frase que és: “L’art abstracte no és més que pintura. On és aquí el drama?”. En aquest sentit, a Picasso li agradava explicar històries amb l’art i ell considerava que l’art abstracte no és un art narratiu, no explica històries. En aquest sentit, a ell no li interessava. Ara ens podríem preguntar: Tenia Picasso raó o no en tenia? Des del meu punt de vista sí que tenia raó. L’art abstracte no és narratiu des del meu punt de vista. Però això no vol dir que no pugui ser creatiu i extraordinàriament interessant.

46:56

A principis del segle XX, com us he dit, gent com Kandinsky, com els supremacistes russos, amb Malévitx al capdavant, com els neoplasticistes holandesos, Piet Mondrian, comencen a experimentar amb l’abstracció que, com hem comentat, és una mena de pintura, sobretot. Perquè la pintura en aquest cas va per endavant. Un tipus de pintura que trenca les barreres, la relació amb la realitat. Un és davant d’un quadre abstracte i és incapaç de reconèixer si això és una naturalesa morta, és un paisatge, és un rostre o és una escena mitològica. Aleshores, en aquest cas m’agradaria intentar valorar l’art abstracte fent una relació amb la música. La música instrumental és també abstracta. La música instrumental són harmonies de notes que ens emocionen i són capaces de moure el nostre esperit. Doncs bé, molts pintors d’aquella època i moltes pintores, perquè també hi va haver pintores molt importants com Hilma af Klimt, que avui dia és considerada una de les pioneres de l’abstracció. Doncs van intentar que la pintura pogués commoure l’ésser humà d’una manera semblant a com ho feia la música. Si la música instrumental, simplement amb harmonies, amb ritme, amb diferents melodies, és capaç d’emocionar-nos, ells van pensar que també la pintura, amb formes geomètriques o expressives, amb diferents composicions, amb ritmes i sobretot amb el color, podia també moure el nostre esperit. I és al que es van dedicar durant unes dècades. Com tot plegat, no és fàcil. L’art abstracte, de fet, és per mi de les arts i de les pintures més complicades que hi ha, perquè aspira a una cosa molt difícil. Però aquests artistes ho van intentar i jo crec que va ser una empresa interessantíssima.

48:42

Ho van aconseguir? De vegades sí, de vegades no. Com tot, hi ha art abstracte bo i art abstracte dolent. I jo el que us animo a tu i a tots és que us enfronteu a l’art abstracte sense prejudicis. Perquè jo sempre intento dir als meus alumnes que cal enfrontar-se a qualsevol mena d’art sense cap mena de prejudici, ni negatiu ni positiu. Primer, vegeu molt d’art abstracte. Aneu a moltes exposicions si teniu la inquietud. I intenteu deixar-vos emocionar pel que esteu veient, per aquests traços, per aquestes pinzellades, per aquestes harmonies de colors. Intenteu-ho. Aneu generant una cultura visual d’aquest tipus d’art. Pensa que en l’art abstracte tampoc no s’ha de comprendre res. I apel·la a la teva emoció. D’acord? No hi ha una iconografia que cal estudiar, no hi ha una història mitològica que cal explicar. T’està intentant emocionar. Evidentment, si coneixes la història dels estils artístics, si coneixes la tècnica, podràs tenir un nivell de lectura més profund. Però exactament igual que el que toca un instrument o és coneixedor de música clàssica, doncs va a un concert i ho gaudeix d’una manera diferent. Però compte, es pot emocionar una persona sense cap mena de coneixement musical amb una gran peça de música. Aleshores, no tingueu el prejudici negatiu. Però compte. A mi també m’agrada dir que tampoc no cal tenir prejudicis positius. En quin sentit? Doncs perquè una cosa estigui en un museu no vol dir que això hagi de ser ja per si mateix extraordinari, una obra mestra i que us hagi d’entusiasmar. No. Fomenteu l’esperit crític, fomenteu l’obertura mental i penseu una cosa: al llarg de la història els cànons, el que era considerat com, diguem-ne, el cim de l’art ha anat canviant.

50:31

I això canviarà també en el futur. Hi ha casos molt coneguts. Fins al segle XVIII i XIX. A principis del XIX, l’artista… El pintor espanyol més valorat a l’estranger era Murillo. Un pintor que avui no està ni de lluny al nivell d’un Goya o d’un Velázquez. Però Murillo era el pintor que més apreciaven a tot Europa. Per què? Doncs perquè coincidia amb el rococó. Aquestes peces de Murillo una mica més edulcorades entusiasmaven a l’època del rococó. Quan el rococó s’acaba i avancem cap a una pintura més realista, de cop i volta, Velázquez comença a meravellar. I Velázquez substitueix Murillo en aquest cànon de grans pintors. Però és que després, quan arribem a finals del XIX, principis del XX, és el Greco el que entusiasma els artistes de tot el món. Quan el Greco durant molt de temps, doncs home, estava, no us dic que apartat, però era considerat una raresa. Recordeu que s’explicava que el Greco pintava així perquè tenia un defecte de visió. Una cosa tremenda. D’acord? Aleshores, aquests cànons van canviant. Per tant, quan entreu a un museu, penseu que no tot el que hi ha en un museu és absolutament extraordinari. És el filtre de segles. I, sobretot, quan entreu a un museu d’art contemporani, penseu que a qualsevol lloc hi pot haver una joia. A qualsevol lloc hi pot haver una fantàstica peça que hagi de perviure en el temps. Però no és fàcil trobar-les. No és senzill trobar-les. Però mantenir sempre aquest esperit, com dic, aquesta capacitat de sorpresa que hem parlat per poder intentar que aquest art, sigui abstracte, figuratiu o de qualsevol mena, pugui emocionar-vos i arribar-vos. I sobretot, davant de l’art abstracte, cal enfrontar-s’hi amb la mateixa idea, diguem-ne, i el mateix esperit obert que seria davant d’una peça de música. Intenten emocionar-vos. En un cas amb notes i amb melodies; en un altre amb color, amb composicions i amb textures.

52:16
Magdalena. Què tal, Óscar? Soc la Magdalena i volia preguntar-te ara, a l’era de la digitalització, quina importància creus que tenen els museus.

52:23

Bé, doncs els museus, tal com els entenem, estan ara en revisió, el concepte de museu. Heu de pensar que el museu com a tal és fill del segle XIX, del colonialisme també, de l’espoliació d’obres d’art… I és un tema candent avui dia. Ara, més enllà d’això, crec que els museus van ser una de les grans idees de la història. I ho penso de debò així. I ho penso per tres factors: per la difusió, pel coneixement i també per la conservació. Et començaré a explicar una mica cadascuna. La difusió en quin sentit? Mireu, avui dia es diu, i hi ha una frase que deveu haver sentit que és: “Que els museus són cementiris d’obres d’art”. Això ho deveu haver sentit. És una frase que, com totes aquestes frases tan rodones, doncs alguna cosa de debò deu tenir. És clar, hi ha qui diu: “No, és que els museus, sobretot d’art més tradicional, doncs són plens d’obres d’art religiós que són fora del seu lloc”. És cert, però tothom no té la sort de viure a Roma, on no cal anar a cap museu per veure el millor art religiós de la història. A Roma tu vols fer una ruta per Caravaggios i pràcticament menys dos o tres que estan en alguna galeria particular, doncs la resta són al seu lloc, a la seva església, des de fa 400 anys. Aleshores, és clar, la idea d’agafar unes obres d’art, reunir-les en un lloc i posar-les a disposició de la societat, és una idea fantàstica, si ho penseu. Tingueu en compte una cosa: fins al segle XIX, pràcticament, l’art, les imatges, la pintura, l’escultura eren únicament possessió dels poderosos. L’Església tenia gairebé el monopoli de les imatges i també els rics, la monarquia, la noblesa…

54:05

Aleshores la gent del comú, la gent normal, com qualsevol de nosaltres, per veure aquestes obres o anaven a l’església o pràcticament ja no les podien veure. Quan arriba la Il·lustració i comença la idea del museu més contemporani, això és un gran avantatge. En principi, qualsevol pot accedir a un lloc on veure el millor de nosaltres com a civilització. I des d’aquest punt de vista em sembla meravellós. Insisteixo, jo he sentit i he passat moments espectaculars i meravellosos en alguns museus. Cert que potser estic davant d’un quadre que no és al lloc per al qual va ser pensat, però és que ‘Les Menines’ van ser pensades perquè només les veiés Felip IV. Si no fossin al Museu del Prado, doncs fixeu-vos la quantitat de milions de persones que no haguessin tingut el privilegi de veure-les. Aleshores, jo crec que, des d’aquest punt de vista, la difusió és molt important. L’altra pota, el coneixement. Mireu, també qüestionat avui dia, i us diré per què. La història de l’art s’ha escrit des dels museus pràcticament i sobretot al segle XX. Mireu, el que anomenem el cànon, el que penseu i tots pensem que són els artistes més importants, és el que els museus han programat i que els museus han, diguem-ne, redactat durant dècades. El que hi ha al Museu del Prado és la història de l’art, diguem-ne, occidental. Qui ha organitzat això durant segles? Homes occidentals. Això avui dia està en revisió, lògicament. Sabeu que fa poquíssim s’ha inaugurat la nova sistematització del Reina Sofia, el MoMA de Nova York proposa noves lectures. S’intenta enriquir els museus amb obres de dones que han estat oblidades durant segles, amb obres d’altres latituds no occidentals…

55:51

Però la història de l’art fins ara s’ha escrit des dels museus. El mateix MoMA de Nova York, el Museu d’Art Modern, la història de les avantguardes la va escriure pràcticament l’Alfred Barr, que va ser un senyor que l’any trenta i escaig va fer un catàleg i a la portada del catàleg va fer espècie de diagrama. I aquest diagrama és amb el qual s’han explicat les avantguardes durant dècades. D’acord? És a dir, que realment els museus són font de coneixement. Han estat un coneixement esbiaixat durant segles. Ara seran d’un coneixement, esperem, més obert. També són claus. Jo us he de dir que, com a amant de l’art, els millors o molts dels millors llibres sobre història de l’art que jo em compro moltes vegades són catàlegs d’exposicions. Una bona exposició no és només agafar els quadres i posar-los de manera bonica, no. És una exposició buida. L’important és una exposició que fa anys que es prepara, s’ha encarregat a restauradors, a historiadors, a investigadors que analitzin tot això i que facin un pas més en el coneixement d’aquest artista o d’aquest escultor, o del que sigui. Els millors catàlegs d’art són els que escriuen la història de l’art i són les exposicions les que tenen aquesta possibilitat. Per tant, difusió i coneixement. La tercera pota és fonamental, és la conservació. Si els museus no haguessin existit en un moment determinat, hi hauria hagut moltes obres d’art que s’haguessin perdut. Quan s’intenta atacar una cultura, moltes vegades s’ataca el seu art. Hi ha casos flagrants i casos dramàtics. Penseu en els budes de Bamiyan, que els talibans fa anys van rebentar. O penseu en l’ISIS, que a l’Iraq ha destruït centenars d’obres a museus importantíssims. I a Síria també. Però no cal anar tan lluny. Aquí, fa prop de 90 anys, vam tenir un cas semblant. D’acord? El Museu del Prado va estar en perill durant la Guerra Civil.

57:41

L’aviació franquista va bombardejar Madrid, d’acord? I el Museu del Prado va estar en perill. D’acord? No dic que fos un objectiu específic, però es van haver de protegir aquestes obres. I en primer lloc, les obres es van baixar als soterranis, però després es va decidir que seguien en perill i se les van emportar a València. El govern republicà ja era a València i llavors es van muntar en camions i en diversos viatges, durant mesos, es van emportar, doncs, ‘Els afusellaments del tres de maig’, ‘La càrrega dels mamelucs’, ‘Les Menines’, quadres de Ticià, de Tintoretto… Es van dur a València. Allí es van conservar, sobretot, a les Torres de Serranos. I després, quan la guerra avançava, doncs sortiren cap al nord per la carretera. I a Benicarló, en una ciutat, a un poble de Castelló, van tenir un accident. Hi va haver una pedra o un balcó que va caure i es van trencar. Els quadres es van trencar. Van patir un important dany. Els quadres van acabar sent tornats al Museu del Prado i, durant dècades, sobretot ‘La càrrega dels mamelucs del dos de maig’, a la part superior esquerra va tenir una zona que no es va repintar. Que es va deixar en gris. Es va decidir deixar-li un to neutre perquè va caure un bon tros de quadre. I el restaurador de fa dècades va decidir deixar-ho en un to gris. Fa uns anys, amb motiu del bicentenari del 1808, es van restaurar aquests quadres i es va decidir repintar aquesta zona. Per mi això va ser un error. Aquesta és la meva opinió personal. Per què? Perquè aquest quadre explicava una història. Una història dramàtica. D’acord? La història d’uns quadres que van haver de fugir. La història d’una guerra i la història d’un accident que va estar a punt de destrossar l’obra.

59:26

En tapar aquesta cicatriu, aquesta història deixa de ser visible o és molt més difícil. La pròxima vegada que aneu al Museu del Prado ho podeu veure. Us poseu una mica així, de reüll, i a la part de dalt, a l’esquerra, just on un dels mamelucs té una simitarra, una d’aquestes espases corbes, veureu que així, amb la llum rasant, es nota que aquí hi ha com un… Com un pedaç. Bé, doncs aquesta història, com dic, s’ha perdut amb aquesta restauració. Enllaço. Els quadres han tornat al museu. Els quadres estan segurs. Els museus també són caixes de seguretat i la conservació de les obres d’art és fonamental. Així que, amb tot el que hi hagi avui dia que revisitar i reformular la idea de museu contemporani al segle XXI, crec que com a concepte han estat fonamentals per a la conservació i el que cal fer és no deixar-los ancorats en el passat. I, a més, us comento. Hi ha museus que el continent i el contingut són meravellosos. Hi ha museus que un visita pel contingut, per les obres d’art que hi ha a dins. Però hi ha museus que el continent, el mateix edifici, és una meravella. I això cal valorar-ho com a tal. D’acord? El Museu Arqueològic Nacional, des de fa dècades ja no entra cap peça al Museu Arqueològic Nacional. Les peces que es descobreixen es queden als llocs on es descobreixen. El Museu Arqueològic Nacional ja és una peça en si patrimonial. D’acord? Però teniu el cas de Berlín. A Berlín hi ha una zona que és l’Illa dels Museus, que són Patrimoni Mundial de la UNESCO els edificis d’aquesta zona. És a dir, és una meravella. La Galeria Doria-Pamphili, i la Galeria Borghese a Roma. El mateix edifici és una meravella. I a nivell contemporani, el Guggenheim de Bilbao, doncs un pot visitar simplement l’edifici. O el Guggenheim mare, diguem-ne, el Guggenheim de Nova York. O el Maxxi de Roma, de Zaha Hadid, o tants altres edificis. És a dir, que realment jo crec que a mi m’entusiasma visitar museus i crec que és una gran idea de l’ésser humà i crec que han estat fonamentals per a la història de l’art.

Arte y viajes, caminos inseparables - Óscar Martínez, profesor de historia del arte y escritor
Quote

“Els museus han estat una de les grans idees de la història per la difusió, el coneixement i la conservació”

Óscar Martínez

1:01:24
Margarita. Hola, Óscar. Parlaves de la importància de l’emoció per gaudir de l’art. I em preguntava quina és l’obra que t’emociona especialment a tu.

1:03:36

Et diria que això va canviant, que l’ideal és no tenir una única obra. L’ideal és que un va creixent, va evolucionant i modifica aquesta resposta. Vaja, avui et contestaré, però si demà me la tornessis a fer, potser te’n contestava una altra. Si em permets, t’intentaré diferenciar entre grans manifestacions artístiques. A nivell d’arquitectura, això ho tinc clar, és el Panteó de Roma. Crec que és un edifici perfecte, una autèntica meravella de la civilització romana, que jo crec que molts deveu conèixer. Crec que una visita al Panteó és una autèntica experiència que qualsevol que visiti Roma ha d’experimentar. Jo recordo amb emoció entrar en aquesta plaça, la Piazza della Rotonda, per un dels carrers que hi ha davant del Panteó, girar a la dreta i trobar-te aquesta façana és espectacular. I encara que sàpiga el que em trobaré a dins, aquesta rotonda, aquesta cúpula de 43 metres d’alçada per 43 metres de diàmetre, aquesta cúpula que és un microcosmos en si mateix, jo em continuo emocionant. Aquest òcul que té a dalt el Panteó, que és obert. És un enllaç entre l’arquitectura i la naturalesa pròpia. I de fet hi ha molta gent… I quan plou? Doncs es mulla, no passa res. Cau la pluja, que és una preciositat veure caure la columna d’aigua al centre del panteó, i hi ha un clavegueró a la pedra que hi ha just a sota. Això és marbre. Té 2000 anys i el marbre ho aguanta. Cap problema. I l’aigua se’n va. I el Panteó es queda perfectament net. Jo he llegit en un llibre d’Enric González, un gran periodista i corresponsal, que es diu ‘Històries de Roma’, que en les poques ocasions que neva a Roma es produeix un fenomen meravellós. Que és que cau com una mena de columna de neu dins del panteó i que de vegades, si l’interior està calent, perquè sabeu que l’interior està més temperat, de vegades la neu no arriba a tocar el terra i la neu comença com a pujar i es produeix un efecte que deu ser una cosa absolutament màgica. D’acord?

1:03:31

D’altra banda, escultura: Bernini. ‘El rapte de Proserpina’, de Bernini, tallat en marbre, amb vint-i-pocs anys. És a la Galeria Borghese de Roma. No podeu deixar de veure-la. Veieu? Un altre cop Roma. És una autèntica meravella. Aquest braç de Plutó, d’Hades, del déu dels morts, prement la cuixa de Proserpina, de Persèfone, és una autèntica delícia. Persèfone o Proserpina, són la mateixa. Era una noia, una deessa. I el déu dels morts un dia se n’enamora i la rapta i se l’emporta al món dels morts, a l’inframón. La mare d’aquesta jove era la deessa Ceres, o Deméter per als grecs, que és la deessa de l’agricultura, la deessa de la natura. Què passa? Doncs que aquesta mare quan no troba la filla entra en una autèntica depressió. Es posa a buscar-la per tot el món, però la filla no apareix. La seva filla no hi és. I al final acaba trobant-la al món dels morts. La rescatarà, però, segons la versió del mite, perquè hi ha diverses versions, la seva filla Proserpina, Persèfone, havia menjat alguna cosa al regne dels morts. Hi ha qui diu que un gra de magrana. I en menjar al regne dels morts, ja no pot tornar per sempre a la superfície. Però és clar, la deessa de la natura i de l’agricultura és trista. El món és a punt de morir. El déu gran, Zeus, el gran déu Zeus, Júpiter, arriba a una solució salomònica. Obliga el déu dels morts, el seu germà Hades, Plutó, a deixar que Persèfone, Proserpina, torni amb la seva mare durant sis mesos i que sis mesos més els passi a l’inframón. Els sis mesos que hi ha mare i filla unides, primavera i estiu, els sis mesos que mare i filla estan separades, tardor i hivern.

1:05:17

Així explicaven els grecs, de manera mítica, el pas de les estacions. És el pas del mite al logos, ho heu estudiat. I després ja s’adonen que això és per altres qüestions. Però la història és preciosa. I pintura. Doncs te’n podria dir moltíssimes, però n’hi ha una a la qual li tinc un afecte especial, que és ‘El davallament de la creu’ de Rogier van der Weyden, un pintor flamenc, que és al Museu del Prado, a Madrid. És una pintura meravellosa. És una pintura gòtica flamenca, amb una verge que està esfondrada de dolor just pel seu fill, que està acabat de baixar de la creu. És un tema religiós, però jo crec que és una pintura emocionant creguem o no creguem. Crec que això ha de quedar més enllà. I m’entusiasmen els colors, el color. El mantell d’aquesta verge és un mantell d’un blau inoblidable. Aquest blau està fet amb lapislàtzuli mòlt, una pedra preciosa que en aquells temps només venia d’unes mines de l’Afganistan. El pigment amb què està pintat aquella túnica blava, que era més car que l’or, va venir fa segles des de l’Afganistan. D’acord? Es va muntar en una caravana, va arribar segurament a Constantinoble, allí va ser comprat i va ser venut després, potser a Venècia, i va ser portat als Països Baixos, a Flandes, perquè aquest home pintés aquest mantell d’aquesta autèntica deessa que és la Verge Maria. És un quadre que em meravella. I, a part, doncs això ja és una anècdota personal, però bé. Quan fa 14 anys, 13 o 14 anys, a l’examen d’oposició per ser professor d’Història de l’art, que és al que em dedico, i la primera diapositiva a l’examen, a Guadalajara, ‘El Davallament’ de Rogier van der Weyden. I vaig dir: “No pot sortir malament”. Dic: “A partir d’aquí, això és un senyal. El meu quadre preferit, la primera imatge que em pregunten en aquest examen que em canviarà la vida”. I a partir d’aquí va ser com una mica el camí que em va guiar al que soc ara, professor. Així que aquestes serien les obres: el Panteó de Roma, ‘El rapte de Proserpina’ de Bernini i ‘El Davallament’ de Rogier van der Weyden, del Museu del Prado, de Rogier van der Weyden.

1:07:18
Sebastián. Hola, Óscar. Mira, volia saber quina és la teva opinió, si pel que fa als artistes actuals han d’inspirar-se, mirar al passat, o han d’intentar ser exclusivament originals o més originals.

1:07:35
Óscar Martínez. Per mi és impossible ser absolutament original. L’originalitat total pràcticament no existeix. M’ajudo de dues frases. Eugeni d’Ors va dir que: “El que no és tradició és plagi”. I hi ha una frase que s’atribueix a Newton o a Bernat de Chartres, una d’aquestes frases que van volant pel món, que no se sap gaire qui les va dir, que diu que: “Som nans pujats a les espatlles de gegants”. Què vol dir? Doncs que l’ésser humà és on és per la cultura, per la tradició, pel bagatge de generacions i generacions. I al món de l’art passa el mateix. M’agrada dir que les imatges són com l’energia, no es creen ni es destrueixen, es transformen. I la història de l’art és una mica això. És un diàleg constant dels artistes amb la tradició. Hi ha gent que ho va tenir claríssim. El mateix Picasso sempre ho va tenir clar. Sempre va considerar que ell havia de dialogar amb els grans mestres del passat. Però, per exemple, et parlaré d’un cas que crec que ens pot servir per veure això. La iconografia cristiana. D’acord? Penseu en la iconografia cristiana, com el cristianisme va crear el seu llenguatge d’imatges. Estem fa 2000 anys aproximadament. Neix una nova religió a la Mediterrània i es converteix, 300 anys després, en la religió oficial de l’Imperi Romà, i s’han de posar a construir temples i crear tot un llenguatge visual. El cristianisme passa gairebé, gairebé, de ser una secta perseguida a ser la religió oficial de l’Imperi Romà. És un canvi radical. De cop es veuen amb la necessitat de crear, com dic, imatges, un llenguatge, una iconografia. I què fan? No poden inventar des del no-res. El que fan és el que havia fet el mateix cristianisme, perquè al final el cristianisme no deixa de ser una evolució del judaisme. S’inspiren en tradicions iconogràfiques que hi havia a la Mediterrània.

1:09:24

Evidentment no s’inspirarà el cristianisme en la llunyana Xina, però sí en l’antic Egipte. La idea de quatre animals representant els quatre evangelistes, doncs això està en els vasos canopis, on els egipcis ficaven les quatre vísceres principals de les mòmies. Però és que Crist, quan s’ha de començar a representar Crist, se’l representa o com un déu, com Apol·lo, com Júpiter, o amb les vestidures, la roba i l’aparença d’un emperador romà. A Crist se’l comença a vestir de porpra, de violeta, se li comença a posar una aurèola daurada… Així estan representats els emperadors romans anteriors a Crist. Vestits de porpra imperial, d’or i amb els mateixos atributs. La Verge amb el Nen? Doncs Isis amb el seu fill Horus. Pràcticament les iconografies es poden rastrejar, es pot bussejar. Això demostra que això ho va fer el cristianisme. Però mira, vinc molt més actualment. Ja no s’inventen noves religions. No apareix una nova religió cada dilluns al matí, però sí que s’inventen nous arquetips i sí que s’inventen nous personatges. Aquí teniu els superherois. El segle XX és el segle dels superherois, que són la imatge actual, contemporània, dels antics grans herois de la mitologia. Aquil·les, Hèrcules, Teseu… Aquests herois semidivins es converteixen en superherois.

1:10:58

I la història de Superman és molt curiosa. Superman, que s’inventa als anys 30, té moltes característiques que venen d’aquestes cultures iconogràfiques i religioses. L’arquetip de, diguem-ne, el supervivent a una catàstrofe. No? El seu planeta, Krypton, es destrueix, viatja, és l’últim de la seva espècie. Això ens recorda una mica l’arca de Noè al final, no? Una família que se salva i que és l’única que sobreviu. I també a la història de Gilgamesh a la tradició mesopotàmica. Però també l’estranger entre estranys, també és un arquetip. Però mireu, Superman, el nom original a Krypton era Kal-El. Aquest és el nom original. Bé, doncs “El” és la partícula que s’utilitza en les llengües semítiques per definir allò sagrat, allò diví. Els arcàngels es diuen Miguel, Rafael. Els creadors de Superman recullen això. En algunes històries de Superman, quan comença la història, Superman té 33 anys com Crist. Si us fixeu, la història de les imatges està basada en aquest constant reciclatge de qüestions anteriors, perquè, insisteixo, pràcticament l’originalitat total és impossible. Les avantguardes al segle XX ho van intentar. Les avantguardes van intentar en la mesura del possible trencar amb l’anterior, però no van poder. Al final sempre es crea sobre un substrat inferior, i a més creure’s totalment original, doncs comporta i condueix a l’adanisme, que és creure’s que un ha inventat la pólvora i que és un error terrible. Que per desgràcia ho podem veure constantment a la vida pública, social i política i també a l’art. No us ho cregueu, per descomptat. Així que crec que és fonamental tenir en compte que aquest substrat, aquesta base, hi és i és fonamental. Per tant, l’originalitat és gairebé impossible. Ara, no s’ha de confondre originalitat amb creativitat. Es pot ser creatiu sense aspirar a l’originalitat total. D’acord? Els artistes han de ser creatius, han d’aportar un punt de vista lleugerament nou, reinterpretar potser el que ja està fet, captar aquest esperit dels temps de què parlàvem.

1:13:13
Gonzalo. Hola, Óscar, soc en Gonzalo i la meva pregunta és si hi ha algun moviment artístic que et cridi l’atenció.

1:13:18
Óscar Martínez. Moltíssims, moltíssims. I ha anat canviant al llarg de la meva vida. Hi ha hagut moments de la meva vida en què l’art egipci m’ha meravellat. Hi ha hagut altres moments en què l’art medieval, el gòtic sobretot, era com un imant. A cada lloc que anava jo cercava la catedral gòtica. Per qüestions personals i docents et diré, avui dia, que el meu moviment, el meu estil o moviment preferit, és la Secessió de Viena. La Secessió vienesa va ser un grup d’artistes que es van reunir el 1897 a Viena. Viena era la capital de l’Imperi austrohongarès, que ja només amb el nom sona a una cosa molt altisonant. En aquesta capital, a aquella Viena, tot l’art era historicista. En aquell moment s’estaven construint l’òpera neobarroca, el parlament neogrec, l’ajuntament neogòtic… Tot com a molt tradicional, no? I aquesta gent, capitanejats per Gustav Klimt, que segur que sí que us sona. El pintor d”El petó’ i de tantes obres. Van decidir que estaven en contra d’això. Van decidir que volien trencar i, de fet, es van posar un nom, que és això, ruptura: Secessió. Es van organitzar i es van construir un pavelló on fer exposicions durant els anys següents. Aquestes exposicions van ser les més modernes que hi havia en aquell moment a Europa. Aquesta gent, a més, no només pintava, també es van dedicar al cartellisme, es van dedicar a la tipografia, al disseny. És un altre món, un altre tema. Aleshores aquesta gent revoluciona el disseny del seu temps. Entren dins del que coneixem com a Modernisme. Tots heu sentit a parlar del Modernisme, sobretot aquí a Espanya el relacionem amb Gaudí, amb l’arquitectura de Barcelona. Però el Modernisme va ser un moviment global a tot Europa que va tenir moltes facetes diferents.

1:15:03

Hi va haver un modernisme més floral, més Art Nouveau, ple de plantes, de vegetals. Però aquesta gent no. Aquests austríacs fan un modernisme auster, una mica sobri, però amb un domini de la geometria, de la proporció, meravellós. I, a més, aquesta porta, aquest edifici, té tres inscripcions, tres textos. El primer a sobre de la porta és: “Malerei, Architektur, Plastik”. “Pintura, arquitectura, escultura”. Significa que ells intentaven unir totes les arts en un moviment global per intentar aconseguir el que els alemanys anomenen “Gesamtkunstwerk”. Als alemanys els encanta ajuntar paraules. “Obra d’art total”. D’acord? A l’esquerra de la porta posa: “Ver Sacrum”, que vol dir “primavera sagrada”. Volien que una nova primavera arribés al món de l’art. Però la frase que a mi m’entusiasma és la que posa a dalt. M’animaré a llegir-vos-la, a recitar-vos-la en alemany. Aquí diu: “Der Zeit ihre Kunst, der Kunst ihre Freiheit”. Que vol dir: “A cada temps el seu art, a cada art la seva llibertat”. Sembla una frase meravellosa que jo cada cop que la dic gairebé que se m’ericen els pèls. No seré pesat jo ni res amb aquesta frase… Perquè vosaltres aquí m’aguanteu una estona, però els meus alumnes imagineu un any sencer: “Bla, bla”. I a aquesta frase li dono una importància tremenda, perquè em sembla una frase que té… És del 1898, té 120 anys, però és una frase que podria valer per a l’actualitat. Doncs bé, l’últim dia que jo vaig treballar a Albacete, a l’escola d’art, es va acostar una alumna a la qual jo havia fet tres anys en diversos estudis… La Patricia, la Patricia Borges, i em va ensenyar un tatuatge.

1:16:43

S’havia tatuat: “Der Zeit ihre Kunst, der Kunst ihre Freiheit”. Així de gran, d’acord? Jo vaig dir: “Ostres, Patrícia”. Em vaig quedar flipat per dues coses. Primer, perquè vaig dir: “Bé, alguna cosa els he arribat, alguna cosa he aconseguit. D’alguna manera he connectat amb aquesta gent”. Però també em va semblar molt interessant una cosa, i és que una frase de gent de fa 123 anys a Centreeuropa encara mogués una adolescent del segle XXI a Espanya per tatuar-se-la en un lloc tremendament visible del seu cos. I això em va demostrar que la Secessió és un moviment, és un esperit, que connecta fins i tot amb el més jove que hi ha ara actualment, a la societat, als meus alumnes. I per això des de fa un temps jo tinc la Secessió en un pedestal, i sempre que vaig a Viena visito aquest pavelló, que us animo que visiteu i us animo que descobriu aquest moviment perquè té obres absolutament meravelloses. Bé, doncs moltíssimes gràcies per haver estat aquí. M’ho he passat molt bé. Per mi serà un moment inoblidable i no em queda res més que llançar-vos una abraçada enorme i repetir-vos les gràcies per haver compartit aquesta estona.