Victor Küppers: Per què es tan important aprendre a escoltar?

Victor Küppers

· Professor i escriptor

Victor Küppers és doctor en Humanitats i llicenciat en Administració i Direcció d'Empreses. Professor universitari i formador, ha escrit llibres d'èxit com ara El efecto Actitud o Vivir la vida con sentido, i és un gran defensor de l'actitud com a eina per desenvolupar al màxim el potencial de les persones: "Vals el que valen els teus coneixements, les teves habilitats i la teva actitud, però l'actitud multiplica", explica. Küppers reivindica la importància d'aprendre a escoltar per cuidar les relacions en el món actual. Apassionat de la psicologia positiva, el seu pensament es pot resumir en aquesta frase de Teresa de Calcuta: "Que ningú que se t'apropi marxi sense sentir-se una mica millor i més feliç". Per a ell, aquesta és la definició d'una persona espectacular.


Creant oportunitats

Victor Küppers

Victor Küppers és doctor en Humanitats i llicenciat en Administració i Direcció d'Empreses. Professor universitari i formador, ha escrit llibres d'èxit com ara El efecto Actitud o Vivir la vida con sentido, i és un gran defensor de l'actitud com a eina per desenvolupar al màxim el potencial de les persones: "Vals el que valen els teus coneixements, les teves habilitats i la teva actitud, però l'actitud multiplica", explica. Küppers reivindica la importància d'aprendre a escoltar per cuidar les relacions en el món actual. Apassionat de la psicologia positiva, el seu pensament es pot resumir en aquesta frase de Teresa de Calcuta: "Que ningú que se t'apropi marxi sense sentir-se una mica millor i més feliç". Per a ell, aquesta és la definició d'una persona espectacular.


Creant oportunitats

Transcripció

00:06
Victor Küppers. Hola, bon dia. Benvinguts, moltes gràcies per venir. Espero que vingueu amb ganes, jo vinc molt content. Avui, com sabeu, parlarem de la importància de l’actitud, dels valors humans, dels principis, de viure amb alegria i, com que estic a la vostra disposició, no sé qui començarà amb la primera pregunta.

Felipe. Hola, Víctor. Em dic Felipe, soc profe de primària i soc pare de dos nens. Tu que també ets pare, que tens fills, quin consell els podríem donar perquè siguin feliços?

Victor Küppers. Hola, Felipe. Moltes gràcies per la pregunta. Quins consells? Tu ets profe de primària, segurament tens una resposta molt millor que la meva. Jo no soc ningú per donar consells, però la meva resposta seria: jo amb els meus fills ho tinc claríssim, sempre els he insistit en tres conceptes. Ja tenen vint anys, així que ja n’estan fins al monyo, d’escoltar els meus rotllos, però jo ho he resumit tot en tres idees per als meus fills. La primera és desenvolupar la bondat, ser bones persones. Al final, a la vida, el talent és important, els diners són importants, la feina que tens, el teu càrrec és important, però a la vida és molt més important ser bona persona. És incompatible ser bon professor i mala persona, és incompatible ser bona parella i mala persona. Al final, a la vida, el que compta és ser bona persona. Llavors, quan em diuen: “Quina és la virtut que més t’agrada?”, la bondat, i així els ho explico sempre als meus fills, persones bones. Quan agafo l’últim tren que torna a Barcelona, quan arribo a l’estació de Sants, veig gent dormir al carrer. Llavors, tu veus algú dormint al carrer, veus algú remenant un contenidor i no et commous, no hi ha res a dins que et faci mal? És que t’has tornat insensible, t’has tornat una persona inhumana, no mala persona, però sí insensible i inhumà; perquè a força de veure-ho, ens hi hem acostumat. Per tant, no es pot deixar de ser sensible al patiment aliè perquè és el que ens fa bons, ens fa despertar aquesta inquietud per ajudar els altres, la compassió. Aquest és el consell que jo els dono als meus fills, la primera de les idees: ser bons. A mi m’encanten les frases, i hi ha una frase de Martin Luther King que sempre em ve al cap quan explico això als meus fills, que diu alguna cosa així com que en aquesta generació -perquè és veritat que a la gent jove els deixem un món que és una merda, ho hem fet molt malament- i en aquesta generació hauríem de penedir-nos, no de les maldats que fa la gent dolenta, sinó de l’aclaparador silenci de les persones bones. Llavors, no es pot tirar la tovallola i s’ha de lluitar per ser la millor persona que es pugui i per ser bona persona, i això no és cursi, al final, és el sentit que té la vida. El segon consell que els dono és no perdre mai l’alegria. L’alegria ajuda molt, però l’alegria no és ser pallasso, bromista o graciós, és aquest concepte de l’alegria de viure. Un ha d’intentar viure alegre, perquè no és un tema genètic, s’aprèn, es desenvolupa, i s’aprèn veient la part positiva abans que la negativa. Quan un és alegre, les relacions amb els altres funcionen millor; quan un és alegre, s’enfada menys, un assumeix que la vida té coses que ens agraden i coses que no ens agraden i, en les relacions personals, es generen menys conflictes. Ajuda molt, ser alegre, però som en un entorn on costa trobar persones alegres. Jo recordo una anècdota que em va passar fa dos mesos. A Barcelona em moc en moto, perquè m’és més còmode, més ràpid. Jo anava amb la moto a les vuit del matí i estava parat en un semàfor, al costat hi havia un taxista, el miro i jo em vaig fixar que en el tauler hi marcava la temperatura i hi posava trenta-un graus. Miro el taxista i li dic: “Trenta-un graus? Quina calor, no?”. L’home es gira i em diu: “Vostè què és, meteoròleg?”, que t’agafa aquesta ràbia de dir: “Quin idiota”, si he fet una pregunta espontània. I hi ha gent que ja va de mal humor a primera hora del matí. Segueixo amb la moto passant semàfors i quan ja estava molt més endavant, em trobo en un altre semàfor, miro a la dreta i també hi tenia un taxi, i em dic: “Me la jugo o no me la jugo?”. Buscava la temperatura en el tauler, però no la trobava, i llavors li vaig preguntar al taxista: “Perdoni, quina temperatura marca el cotxe?”, i em diu: “Trenta-un graus”, dic: “Morirem com pollastres, no?” , i l’home es gira i em diu: “Jo no perquè ja m’he acostumat a passar tres vegades al dia per un túnel de rentat de cotxes, sota les finestretes, que entri l’aigua, i a treballar fresquet”. I clar, jo vaig sortir d’allà i vaig pensar… Jo el que estudio es diu psicologia positiva, aquest és l’àmbit que jo estudio, i es redueix a aquesta anècdota: per què hi ha persones que el mateix dia de la setmana, amb la mateixa feina, a la mateixa hora, amb la mateixa temperatura, hi ha persones que són alegres, hi ha persones que tenen sentit de l’humor, hi ha persones que gaudeixen treballant, hi ha persones que somriuen, i n’hi ha d’altres que, amb les mateixes circumstàncies, són ràncies, pansides, molestes, antipàtiques? On és la diferència? Hi ha persones que lluiten per viure amb alegria, per queixar-se menys, per valorar les coses positives, i aquest és un consell que els dono sempre als meus fills, viure amb alegria, és fantàstic. Tots els que som aquí sabem per experiència que quan s’està alegre, la vida és increïble, i quan s’està fins als nassos, la vida és una merda. Llavors, cal lluitar per ser bona persona i cal lluitar per viure amb alegria. La vida ja ens donarà drames, per descomptat, hi ha motius per perdre l’alegria; però no tot és motiu per perdre l’alegria. Som en un entorn de persones que s’han tornat tristes. I la tercera i última cosa que els dic és, primer, la bondat, la segona és l’alegria i la tercera és, sobretot, pensant en la seva trajectòria professional. Seguint amb les frases, jo tenia un professor que sempre deia: “Küppers, la vida és simple, però ens la compliquem. Quan tinguis una feina, quan estàs treballant, no es tracta de fer coses extraordinàries, es tracta de fer de manera extraordinària les petites coses ordinàries”. Aquí és on hi ha la diferència entre les persones grans i les mediocres, en no fer coses extraordinàries sinó fer les petites coses ordinàries de manera absolutament extraordinària. Jo firmaria si els meus fills fossin bones persones, fossin bondadosos i tinguessin aquesta sensibilitat per ajudar els altres i aquesta sensibilitat per percebre el patiment dels altres. Si fossin persones alegres que transmetessin alegria i fossin persones que, en el seu dia a dia, amb la feina que facin, més important o menys important, es dediquessin a fer coses extraordinàries en aquestes petites coses ordinàries de cada dia.

Víctor Küppers Aprender a escuchar
06:15
Sergio. Hola, Víctor.

Victor Küppers. Fas una cara de divertit…

Sergio. Sí, oi? Moltes gràcies. Jo em dic Sergi, sóc professor del Grau de Narratives Transmèdia, i la meva pregunta jo crec que és simple però complicada alhora, no sé si et posaré en un compromís, i és si es pot aprendre a ser optimista.

Victor Küppers. Tu saps que em poses en un compromís, és clar que sí. A més, ho saps quan fas la pregunta. Aquí l’important és què diuen els experts, què diuen aquells psicòlegs que estan en l’àmbit de la psicologia positiva. Perquè la psicologia positiva és una ciència molt simple, és molt bàsica, són coses de sentit comú, però darrere hi ha la mateixa metodologia que tenen la resta de ciències. Aquí hi ha estudis empírics, hi ha tesis doctorals, hi ha gent que està estudiant si efectivament s’hi neix o s’hi torna i, sense cap dubte, s’aprèn, és clar que s’aprèn. És a dir, ningú neix malastruc. Quan vam néixer els que som en aquesta sala, als nostres pares els van dir: “Doncs mira, ha estat nen, pesa dos quilos vuit-cents i llàstima, fa pinta de malastruc”. No, un s’ha anat fent; la vida, els problemes, les circumstàncies ens han anat fent malastrucs. Aquí hi ha moltes persones que som d’una generació que hem sentit allò de que la teva actitud, la teva manera de ser, el teu caràcter es formava dels zero als cinc anys, dels zero als set anys, i després havies begut oli, doncs no. Avui se sap que no, perquè fa vint anys no existia la neurociència. Fa cinc anys, tu buscaves documents sobre la neuroplasticitat del cervell i costava trobar-ne algun. Avui hi ha molta gent investigant, estudiant, i se sap que la teva actitud, que la teva manera de ser la pots treballar, la pots millorar, la pots desenvolupar ja tinguis cinc, vint-i-cinc o cent vint-i-cinc anys; però no és fàcil, és clar que no és fàcil, però no és fàcil perquè tots som en entorn que per cada alegria que tenim són 27 disgustos. Tots tenim cinc moments al dia, tots, absolutament tots, que ho enviaríem tot a prendre pel sac, tots. Perquè és la societat en què ens ha tocat viure, hi ha molts problemes, és complicada, tot és estressant, hi ha molta gent que n’està fins als nassos, molta gent està farta, hi ha molta gent que té tants problemes que ja no té ganes de lluitar, pobreta; però quan un deixa de lluitar ha de tenir en compte que en la seva vida només queden dues paraules: amargor i mal humor. Hi ha moltes persones que viuen amargades i de mal humor i no s’ho mereixen, i viure així és fastigós, sobretot sabent que hi ha una altra alternativa, perquè hi ha una altra alternativa. L’altra alternativa és la de lluitar contracorrent per viure amb il·lusió, amb alegria, que, per descomptat, és molt més difícil. És molt més difícil ser optimista que pessimista, molt més, però és un esforç, és una lluita que val molt la pena, és una lluita titànica, minut a minut. Com s’aconsegueix ser més alegre? Com s’aconsegueix ser més optimista?, que és la pregunta que feia en Sergio. Primer, sent conscient que és una elecció. Ser alegre no és una conseqüència, ser alegre és una elecció, i hi ha persones que estan compromeses, que tenen ganes de viure amb alegria, i fallen un cop i segueixen, fallen un cop i es tornen a aixecar, fallen un tercer cop… Però hi ha gent que lluita per viure amb alegria, i després esforç, esforç i molt d’esforç. Però quan un desenvolupa l’esforç de viure amb alegria, al principi costa, al segon intent costa, però al tercer és més fàcil, al quart és més fàcil i al final canvia el teu caràcter, canvia la teva manera de ser. La psicologia positiva el que aporta són moltes maneres simples i senzilles per viure amb alegria. Faig aquest parèntesi: sembla que tot sigui molt simple, que tot sigui senzill, que tot sigui fàcil, i no és veritat, no ho és, una cosa és simple i una altra cosa és fàcil. El tennis és simple: passes la pilota per sobre de la xarxa i ha d’entrar en una línia, això és simple d’entendre. Ara, fàcil no és, ara posa-t’hi, perquè fàcil no… No és fàcil però val la pena i es pot fer, i tots coneixem exemples de persones que viuen així. Ara no sé si tinc temps d’explicar-te un exemple, però t’explicaré un exemple. Jo volava de Barcelona a Astúries o a Cantàbria, al nord. A mi m’agrada dormir a casa meva sempre que puc, llavors jo sóc molt habitual de viatjar a les sis del matí, avió o tren, i aquell dia el client em va enviar un bitllet d’avió a les sis i vint-i-cinc del matí amb el seient 2C. És un seient que et permet entrar abans a l’avió, sortir abans, i ara que els avions són molt moderns et permet tenir un endoll, que és molt pràctic, en les primeres files sols trobar un endoll. Ara, el seient 2C té un altre avantatge. Sabeu que hi ha un moment en què les hostesses o els hostes expliquen les portes d’emergència: “Hi ha vuit portes d’emergència, quatre a la dreta…”, sabeu aquell moment mític que tots hem viscut? Comença a explicar les portes d’emergència, i la cosa bona del seient 2C, a part dels avantatges que ja us he dit, és que encara que siguis miop, a l’hostessa o a l’hoste els pots veure aquí en viu i en directe, gairebé els pots tocar, comença a explicar i li pregunto: “Perdona, et mira algú?”, perquè és molt trist, són allà explicant les portes d’emergència, i si tu mires la resta de l’avió, la meitat de l’avió està dormint i l’altra meitat està llegint el diari. I dic: “Et mira algú?”, i em diu: “Doncs amb vostè he comptat avui cinc cares”, dic: “Doncs m’estranya, perquè el que expliques és importantíssim, a més, és un espectacle explicant, estic per treure la llibreta, començar a prendre notes i fer esquemes “. Es gira i em diu: “Menys bromes, cavaller, menys bromes, que el veig molt deixat anar. Vostè atent i escolti, perquè un dia passarà el que ha de passar per estadística, simple estadística: que l’avió entrarà en una tempesta que no tocava i hi haurà un aterratge complex”. És clar, jo la mirava així i pensava: “Com de complex?”, i em diu: “Avui no, no es preocupi, que no hi ha ni un núvol. Vostè viatja molt? Doncs li tocarà, és una qüestió de temps, només de temps. Què passarà aquest dia? Doncs el que passa en aquest país, que som un país d’última hora i tots aquests que van aquí tranquil·lament, dormint com un tronc, quan notin que la cosa es complica, començaran a espavilar i veurem algú preocupat: “Escolti, perdoni, que l’armilla em va estreta, no hi ha una XL?”, “¿A mi quina porta em tocava? Que no me n’he assabentat”. Doncs escolti, ara estem fent el que podem, no estem per explicar el rotllo, no tinc temps”. Tot això a les sis del matí, una noia de Canàries que no oblidaré, divertidíssima. Segueix amb el seu rotllo i quan està amb les mascaretes em diu: “Perdoni, perdoni, n’he perdut tres. Em queda vostè i un altre, vostè aguanti; ja que ha arribat fins aquí és absurd perdre’s el final, aguanti”. Se’n va anar a seure al seu seient i jo la mirava i pensava: “Però a tu què t’han donat per esmorzar? Jo vull el mateix que tu, el mateix que tu”, perquè si tens una mica d’empatia, les hostesses són com nosaltres, Sergio, tenen els mateixos problemes que tenim els altres, també els agrada dormir a les sis del matí, són humans, tenen son, també tenen un problema amb el seu banc, tenen una mare que està malalta, una altra té un cap que és un ximple, la majoria no són ni mileuristes, és una feina que és físicament cansada, passen moltes nits fora de casa. És una feina que té un component rutinari important, no ens enganyem, explicar les portes d’emergència vuit hores al dia, vuitanta-vuit anys de la teva vida, doncs massa emocionant i creatiu tampoc és. Doncs hi ha persones que, malgrat totes aquestes circumstàncies, segueixen sent un espectacle. Hi ha persones que, malgrat tots els problemes personals i professionals, segueixen somrient, segueixen treballant amb alegria, segueixen transmetent il·lusió, i a les sis del matí. Què fan aquestes persones? Perquè si ho fan algunes, ho podem fer tots. Però és un problema, u, de decidir, de compromís, i dos, d’esforç, molt esforç, perquè és una lluita titànica contracorrent, perquè l’entorn no ajuda a anar amb alegria.

13:21
Paloma. Hola, Víctor. Em dic Paloma, soc estudiant de Magisteri d’Educació Primària i m’agradaria saber què els diries als joves d’avui que se senten desmotivats i que pensen que no tenen futur.

Victor Küppers. Moltes gràcies, Paloma, per la pregunta. Jo espero que siguis conscient que estàs estudiant una cosa que és molt important, i espero que la resposta la tinguis tu millor que jo perquè, al final, la que estarà davant dels alumnes i intentarà que no es desanimin ets tu. Jo crec que és veritat que tenim un problema d’ànim. Jo li diria bàsicament dues coses: la primera, mai s’ha de perdre l’esperança, mai. Quan un perd l’esperança, quan un perd l’ànim, s’ha acabat. És veritat que la societat que hem creat les generacions anteriors és una societat complicada, difícil, que no ajuda gens les persones joves, però un no pot perdre mai l’ànim. Pensa que quan perds l’ànim, perds el millor que tens. Mira, aquí m’han deixat una fórmula que m’ha encantat, és un gran detall. Aquesta fórmula el que ve a dir és que tu vals els teus coneixements, tu vals la teva habilitat o experiència i tu vals la teva actitud o manera de ser. Però l’actitud multiplica, és a dir, la diferència entre el gran i el mediocre rau en l’actitud, en la manera de ser. Quan tu et desanimes, tu no perds coneixements, tu no perds experiència, algú pot estar molt desanimat però segueixes aprenent. Tu, quan et desanimes, perds el millor que tens, que és la teva actitud, és la teva manera de ser. Quan tu et desanimes passes de ser una persona absolutament estratosfèrica, que és el que ets; perquè no ho dubtis, ets una persona estratosfèrica, però quan perds l’ànim passes a ser una persona més, de ser un professional brillant a ser una professional mediocre, de ser una parella espectacular a ser una parella seriosa, correcta, professional. Però quan un perd l’ànim, és el que vèiem abans, un li posa una miqueta menys d’amor, una miqueta menys d’il·lusió, una miqueta menys d’interès, una miqueta menys de ganes, una miqueta menys de professionalitat, i s’entra en la mediocritat. Hi ha molta gent que va per la vida a nivell mediocre, no perquè ho siguin, no hi ha ningú que sigui mediocre, absolutament ningú, és un problema d’ànim. La vida és estat d’ànim. Quina és la feina de les persones que som professors o les persones que tenim una mica més de sort i en aquest moment no tenim cap drama, cap problema gran? Ajudar els altres a no perdre l’ànim. Aquesta és una de les feines importants que té un professor, que els nostres alumnes no perdin l’ànim perquè l’entorn tendeix a que perdin l’ànim. La vida és estat d’ànim. Ja sé que si jo dic que la vida és estat d’ànim, conceptual i intel·lectualment ho entenem tots, però posaré un exemple perquè així, en comptes de passar dos segons pel teu cervell, que és un vist i no vist, passarà un minut, i potser et fas conscient de com d’important és per a tu fer-te responsable del teu estat d’ànim. Hi ha algú del Madrid a la sala? Com et dius? Álvaro. Jo poso exemples futbolístics perquè la vida és futbol, hi ha gent que encara no ho ha entès però encara hi ha temps. Si a algú no li agrada el futbol, si més no la Champions, m’imagino que saps el que és la Champions. Doncs la Champions, si algú no sap el que és, penseu que a la vida hi ha coses importants, hi ha coses molt importants i després hi ha la Champions. Doncs la Champions, el campió actual és el Reial Madrid i, a més, la va guanyar jugant bé, sorprenentment no hi va haver gols en fora de joc ni penals injustos, no hi va haver últims minuts… No, la va guanyar bé, donant espectacle, 4-1 a la Juve. Doncs imaginem… Com et diuen a casa? També Álvaro, no és reietó ni tresor, Álvaro. Doncs imaginem-nos l’Álvaro aquesta nit. Acaba el partit, campió de Champions, que no se m’acut una alegria més gran, una eufòria més gran que guanyar la Champions, allà al sofà alegre, feliç, content, i que vingui la seva mare i li digui: “Álvaro, que et toca rentar els plats”. “Home, els plats i el que calgui, mama, som-hi a rentar els plats”; perquè així es renten els plats quan un ha guanyat la Champions, amb alegria, Fairy va, Fairy ve, vaig a rentar els plats”. Que toca baixar les escombraries, com baixa l’Álvaro les escombraries? Doncs baixa les escombraries baixant els graons de dos en dos, i es creua amb un veí que li desitja bona nit i diu: “Bona nit de què?, no siguis ranci, fes-me una abraçada, que t’estimo molt”. Perquè tens ganes d’abraçar veïns quan ets campió de Champions. I com llença escombraries al contenidor?, doncs fent un ganxo, i veus que va així. Perquè és que no cal que ens ho expliqui cap expert, ho hem viscut tots, quan tu vas alegre, quan ets feliç, quan estàs motivada, quan vas eufòrica, quan tens il·lusió, digue’n com vulguis, però en aquests moments és quan treus el millor que portes a dins, perquè existeix aquest tu, i és el tu en la seva millor versió, amb les teves millors actituds, amb els teus millors sentiments, és un tu fantàstic que tens, és clar que el tens. Ara, quin és el problema? El problema és que estem en una societat difícil que ens empeny gairebé sempre a estar a l’altre extrem. Llavors, imaginem… Bé, posats a imaginar, fem-ho bé. Es pot imaginar el que un vulgui, doncs imaginem que no va guanyar el Madrid, imaginem, siguem feliços cinc segons i imaginem que va guanyar la Juve, cinc a zero, imaginem. Vegem l’Álvaro aquella nit. Després de perdre cinc a zero una final de Champions, com està al sofà? Arrugat, enfadat, i que vingui la seva mare, la mateixa mare, i li digui: “Álvaro, et toca rentar els plats”, i li diu: “Els plats? No has vist el que acaba de passar? No em toquis els nassos, els plats els rentarem després o els rentem demà o els rentes tu”. “Doncs baixa les escombraries, que això sí que et toca”. Com baixa l’Álvaro les escombraries per les mateixes escales? Arrossegant els peus, per què així es baixen les escales quan un és subcampió de Champions, arrossega els peus i es creua amb un veí que li desitja bona nit i li diu: “Bona nit de què? Que et petin”. Com llença les escombraries al contenidor? De mal humor: “Collons amb el contenidor”. Perquè també ho hem viscut tots i més vegades, quan tu estàs enfadada, quan no gaudeixes, quan no estàs motivada, quan vas fins al monyo, fins als nassos de tot, treus el pitjor que portes dins; perquè també hi ha aquest tu, i és el tu en la seva pitjor versió, amb les teves pitjors actituds, amb els teus pitjors sentiments. Què en diu la psicologia positiva? Que els professors teniu aquesta gran responsabilitat, que és fer entendre a les persones amb les que treballeu que la diferència entre el tu en la seva millor versió i el tu en la seva pitjor versió és l’estat d’ànim. Tu tens un alumne sense ànim i cal ajudar-lo, perquè la diferència entre aquesta persona grandíssima que és o la persona mediocre que pot ser rau en l’ànim, i estem en un entorn que no ajuda a mantenir l’ànim. La resposta seria, primer, no perdre mai l’esperança, no perdre mai l’ànim, perquè quan l’has perdut s’ha acabat, i en segon lloc, també plantejar-se quin és el teu objectiu a la vida, què és el que et motiva, perquè hi ha moltes persones joves que estan confoses, i educar també vol dir donar llum sobre quin és el sentit que pot tenir la teva vida. Jo sempre he pensat que la felicitat a la vida és trobar-hi el sentit, i cadascú té el seu, el que s’anomena la vocació. Això també és feina dels professors, ajudar els seus alumnes a trobar quina és la seva vocació. On és la teva vocació? La teva vocació és en l’eix en què convergeixen quatre idees. La primera, què fas molt bé? Pensa allò que fas molt bé. Tothom té un do, tothom té talents, què fas molt bé?, perquè hi ha alguna cosa que fas molt bé. Què t’apassiona?, seria el segon eix, què t’apassiona? Hi ha algú que l’emociona dibuixar caps de cavalls però ho fa malament. No, què t’apassiona i què fas bé? La tercera és què t’apassiona, què fas bé i on pot haver-hi mercat, com et pots guanyar la vida? Sempre hi ha alguna cosa que fas molt bé, sempre hi ha alguna cosa que t’apassiona i amb això et pots guanyar la vida. El quart eix és: aquesta cosa que t’apassiona i que fas molt bé ha d’ajudar la societat, ha d’ajudar d’alguna manera els altres. Quan tu trobes una activitat… tu mateixa, Paloma, professora de primària, on és el sentit de ser una grandíssima professora o un grandíssim professor? En ajudar els teus alumnes, entre d’altres coses -per no allargar-me més- a mantenir l’ànim i a que descobreixin la seva passió com l’has descoberta tu. Perquè tu seràs feliç perquè fas la teva feina bé, t’apassiona i, a més, se’t veu a la cara, que t’apassiona, per tant ho faràs bé, perquè si alguna cosa t’apassiona, lluitaràs per fer-ho cada vegada millor. A més, és una feina amb la qual et guanyaràs la vida, perquè hi ha una feina que és ser professora de primària i a sobre té un component d’ajuda social que no tenen altres feines; molt poques fenies tenen aquest component social que té la teva; d’aquí ve la felicitat, d’aquí ve l’alegria, però ho aconseguiràs si no perds l’ànim.

22:06
Margot. Hola, Víctor. Em dic Margot, treballo amb joves i també sóc mare de joves. M’agradaria saber quines actituds consideres que són importants d’ensenyar per educar bé els nostres fills i també què podem fer o que podríem fer si veiem, en un moment donat, que els nostres fills deixen de brillar.

Victor Küppers. D’acord, moltes gràcies, Margot. Jo què diria? Al final, després del llegat dels experts i de l’experiència que veus en altres pares, al final, les coses són de sentit comú. L’important és que entenguin que la vida va d’actitud. Jo sempre ho redueixo a una. Una actitud que m’agradaria que tinguessin els meus fills: l’amabilitat. Jo crec que l’amabilitat, primer perquè ens fa falta, estem en una societat en què tractem les persones com boles peludes amb potes, i és una experiència que tenim tots. Tu agafes l’autobús, agafes el metro, agafes el tren a una ciutat gran i quan t’asseus et separen dos centímetres d’una altra persona; no és una bola peluda amb potes, és un ésser humà, doncs el més normal és seure i no dir res. El pitjor de tot és que hem assumit que és normal, no ens sorprèn, no ens estranya, al contrari. Tu prova un dia de seure al metro, al tren, a l’autobús i a la persona del costat li dius: “Bona tarda, com va?”. Si dius “bona tarda”, veuràs com agafa la bossa amb més força. “M’atraquen”. Per què? Perquè en un país de tarats la gent no es saluda, la gent va a la seva, la gent camina ràpid esperant que sigui divendres i no somriu. Aquesta és la societat en què vivim, per això a mi m’encanta el concepte d’alegria, perquè els experts han demostrat que la forma més ràpida, més eficaç i més fàcil; o sigui, ràpida, eficaç i fàcil; o sigui ràpida, que funciona, i fàcil de viure amb alegria és ser amable. Ser amable amb els altres, i tenim mil cinc-centes oportunitats per ser amables cada dia, amb el conductor de l’autobús, que tampoc el saluda ningú, quan surts d’una cafeteria, amb la persona amb la que et creues a la porta o amb la qual vas a l’ascensor. O sigui, ser amable. Hi ha un mecanisme que tenim tots els éssers humans que és indiscutible, tu fas una cosa bona pels altres i tu et sents bé, això és innegable. Tothom que s’hagi dedicat a alguna tasca de voluntari sap que és molt gratificant perquè fas alguna cosa pels altres, aquest mecanisme el tenim. És a dir, quan tu fas una cosa bona pels altres et sents bé i quan fas una cosa dolenta et sents malament. De la mateixa manera que hi ha moltes persones que cal ajudar-les perquè són pobres materialment, econòmicament; som en una societat en què hi ha moltíssimes més persones que viuen sota el llindar de la pobresa en termes d’afecte, de tendresa, d’amabilitat. Llavors, quan tu ets amable amb els altres… Tens un mecanisme dins. I si no prova-ho; la propera vegada que surtis d’una cafeteria, en comptes de sortir sense dir res, prova a sortir d’una cafeteria i li dius al cambrer: “Perdoni, espectacular, el cafè”. No saps per quin motiu tens aquesta sensació, però és pel mecanisme que tenim. El cambrer, has de trucar al 112 i que vinguin amb desfibril·lador perquè li ha agafat un atac, no hi està acostumat. Les persones que en saben, els psicòlegs que estan en l’àmbit de la psicologia positiva, que estudien, et diuen això: que juguis a ser amable amb els altres. Quan ets amable et canvia el caràcter, ets molt més alegre, però és que, a part que tu estàs millor, a part que els altres estan millor i que és gratis, ser amable té un quart avantatge enorme. El quart avantatge és que t’obliga a intentar ser la millor persona que pots arribar a ser. Perquè quan vols ser amable, de vegades has d’escoltar unes persones, de vegades has d’aguantar una porta, de vegades has d’acompanyar, de vegades simplement has de ser-hi. Cal desenvolupar la paciència, cal ser generós, aquest és el gran avantatge també de ser amable. Tu, quan intentes ser amable, al mateix temps estàs lluitant per ser bona persona, per ser el millor que pots arribar a ser. Jo crec que una societat no és rica perquè tingui petroli sota les pedres o gas. Una societat és rica per la qualitat humana de les persones que la formen. D’aquí ve la riquesa de la societat, és la qualitat humana, i la qualitat humana té a veure amb persones educades, amb persones amables. Necessitem persones, necessitem futures generacions que canviïn la societat, i es canvia amb educació. L’educació és quan algú utilitza “si us plau” i “gràcies”, que són dues paraules que les trauran del diccionari per falta d’ús. Un dia vindran els nostres néts i diran: “Avi, què vol dir si us plau?”. I li haurem d’explicar: “Són tres paraules que es van utilitzar a principis de segle o a finals de l’anterior, que s’acompanyaven per demanar alguna cosa”. Però ara és que també es perd, per tant, necessitem persones amb una gran qualitat humana, això és el que ens fa rics com a societat, no el PIB. Després, m’has preguntat, perdona, què fem quan no brillen. Quan no brillen, que té una resposta llarguíssima, perquè no és fàcil, perquè és veritat que a vegades no brillen, però és el que comentava abans també la Paloma, de vegades les persones es desanimen, lògicament. Som en un entorn que tendeix al desànim, i quan algú es desanima, quan són els nostres fills, jo només conec dues paraules: afecte i temps, perquè aquesta és la base de les relacions humanes. No només amb els nostres fills. Amb els nostres fills, amb la nostra parella, amb els nostres amics … Les relacions es cuiden amb aquestes dues paraules: afecte i temps. A la vida hi ha una regla que es compleix sempre en les relacions humanes, que és de sentit comú però que oblidem: planta que no regues, planta que la dinya, així de simple, planta que no regues, planta que la dinya. Doncs en les relacions passa el mateix, amb els nostres fills, amb la nostra parella, amb els nostres amics… El que no cuides, la dinya. Hi ha gent que diu: “No, home, la mitja taronja”. La mitja taronja no existeix, això és un sopar de duro. La mitja taronja l’has espremuda en tres mesos i després aniríem tots de taronja en taronja. Després el que queda és afecte i temps. Què és l’afecte? Doncs l’afecte és l’afecte, el que seria afecte, petons, abraçades i tocaments diversos, el que seria afecte. El que passa és que som en una societat que, com que ens hem desanimat, com que anem arrossegant els peus, hem perdut l’afecte. Necessitem reivindicar l’afecte, la tendresa en les relacions amb les persones que més estimem, i després és temps. Temps, i si algú diu que no té temps per dedicar als fills, és que no és veritat. Bàsicament, hi ha una estadística que és oficial que diu que en aquest país la mitjana de televisió per persona i dia és de quatre hores, quatre hores per persona i dia. Doncs hi ha qui diu que no té temps. “Jo no la miro”, dius. “Doncs tu vuit, per fer la mitjana”. No és una qüestió de no tenir temps, és una qüestió de no tenir ànims. Perquè passa que, de vegades, arribes a casa teva, aquell dia que arribes cansat, rebentat, que has viatjat, potser no has menjat, creues la porta de casa i surt la teva filla: “Mami, m’expliques un conte?”. “Que te l’expliqui el teu pare, que estic esgotada, demà te n’explico dos”, i això és el que fem moltes vegades. Després hi ha pares i mares que el dia que arriben cansats, que arriben esgotats, que potser no han menjat, aquell dia expliquen el conte i el representen, aquests són herois. Tots els que som pares sabem que és heroic, de tots els pares que som aquí, qui no s’ha saltat un paràgraf explicant un conte als seus fills? Això que m’estalvio. Però si el llibre més venut de contes en aquest país és un llibre de contes curts i, a més, a l’índex hi diu: “Miri, cinquanta segons, quaranta-nou segons, un minut amb zero dos el més llarg”. “Un minut amb zero dos? Doni’m aquest”. Retallem temps fins i tot per explicar contes als nostres fills, que són el que més estimem, no els dediquem temps. A aquest pas, amb els nostres néts els contes seran de cinc segons: “Passava la Caputxeta amb l’àvia, es van creuar amb el llop i es va menjar l’àvia. Bona nit, a dormir”. És la nostra feina, com a pares i professors, educar, i educar es fa amb afecte, molt d’afecte, i temps, molt temps. Perquè allò de “jo poc temps, però de qualitat” és un altre sopar de duro que algú es va inventar per tenir la consciència tranquil·la. I si no agafa una planta i li poses dues gotes al mes, de màxima qualitat, la dinya igual.

Víctor Küppers Aprender a escuchar

El més important a la vida és adonar-se que el més important ha de ser el més important

Victor Küppers

29:40
Javi. Jo em dic Javi i estudio segon de batxillerat. Volia preguntar-te sobre què estudiar, perquè la veritat és que, com la majoria d’alumnes de segon de batxillerat, no tinc gens clar què estudiar. Encara que siguis del Barça, et cedeixo el consell.

Victor Küppers. Soc del Barça però intento ser bona persona. Jo et diria la resposta que t’he donat abans: una cosa que facis bé, una cosa que t’apassioni, una cosa que impliqui ajudar els altres i amb la que et puguis guanyar la vida. Jo l’error que no cometria és: “Estudiaré alguna cosa que tingui futur, a mi m’agradaria fer Geografia, però com que Geografia m’han dit que no té gaire futur però ADE té molt de futur, faré ADE, siguem pràctics”. A mi això de ser pràctics em sembla una ximpleria, bàsicament perquè l’important a la vida és ser feliç, encara que soni cursi. Pel que hem de lluitar tots és per ser feliços, i si a tu t’apassiona la geografia, jo em llençaria de cap amb la geografia, perquè quan una cosa t’apassiona ho faràs tan bé que segur que trobaràs una oportunitat laboral, segur, i si no trobes l’oportunitat laboral, almenys hauràs estudiat alguna cosa que t’agrada i ho podràs desenvolupar, potser, com a hobby, però no et preguntaràs sempre: “Què hagués passat si hagués estudiat allò?”. Parla amb persones que es dediquin a això, què t’informin, que t’expliquin, que t’ajudin, perquè com més informació tens, més criteri.

31:08
Juanmi. Hola, Víctor. Em dic Juanmi, soc director d’una escola. Volia saber com podem aconseguir que els líders del futur siguin els professors, és a dir, com podem treballar perquè siguin els grans líders i poder transformar la societat.

Victor Küppers. Mira, el que tens tu, perquè a més ho transmets, perdona que t’ho digui així de clar. A mi sempre m’ha agradat explicar allò de les bombetes. Les persones transmetem, tots transmetem, que de vegades coneixes algú i al cap dels tres segons notes el que transmet. Al final, quin és el paper d’un líder? El paper d’un líder no és dir a la gent el que ha de fer i verificar que està fet en temps i forma adequats. El paper d’un líder és el d’influir, és el d’inspirar, és el de transmetre, és el de contagiar, és el d’il·lusionar, és el de motivar, és el d’ajudar, i això té a veure amb el que transmets com a persona. Quan influeixes en els altres, tots tenim dos tipus de comportament, tots tenim un comportament que es diu comportament normatiu. Normatiu és el que cal fer per no tenir problemes, normatiu és que a classe no es ve amb xancletes, normatiu és que el que condueix autobusos ha de parar a les parades establertes, això és normatiu, i si no pares en les parades que et toquen, tindràs un problema com a conductor d’autobús; i normatiu, per als meus fills, és portar el plat des de la taula fins a la cuina, això és normatiu. Si no ho fas, tindràs un problema, normatiu. I després tots tenim un comportament que es diu espontani. Espontani és el que fas perquè et dona la gana. Quan un conductor d’autobús, entre dues parades, veu que hi ha una persona que s’ha perdut la parada anterior i està corrent i decideix frenar per esperar-la, això no és normatiu, això és espontani, ho fa perquè al conductor li dona la gana. Hi ha gent que mira i diu: “Que el petin”, i hi ha gent que decideix parar i esperar. El que cal aconseguir quan un és líder és que les persones donin el normatiu i donin també l’espontani. Al final, la feina d’un líder és treure el millor que porten les persones, treure el millor que porten. Quina és la teva feina com a professor? La teva feina com a professor és intentar treure el millor que porten els alumnes a dins, ajudar-los a que treguin el millor, i això requereix no tractar-los com una classe de vint, quaranta o seixanta, com un número, sinó un a un, per això és una feina tan difícil, la del professor, és un a un. I la teva feina, potser, com a director d’una escola, que ho saps millor que jo i a més ho deus de fer perquè se’t veu, és que els professors donin el millor que porten dins i ajudin els seus alumnes a ser millors persones i millors futurs professionals. Aquesta és la feina d’un líder. L’essència és, per ser bon líder, tenir passió per ajudar. Quan tu tens passió per ajudar els altres, aquí tens el primer requisit per ser un bon líder. Eduquem pares i professors, és responsabilitat de tots dos. Al final, és posar en el caparró de les persones, a mesura que creixen, aquells valors i principis humans que tots volem per a la nostra societat, perquè ja ho tindran quan tinguin vint, trenta o trenta-cinc anys i un dia siguin líders, i siguin governants, ja que seran bones persones, seran persones honestes, seran persones íntegres, seran persones que volen ajudar els altres, però amb això no es neix, això s’educa. Per això l’educació és tan important.

34:17
Alicia. Hola, soc l’Alicia i et vull proposar un joc. Ara, com que he vist que ets molt culer i t’agrada molt el futbol, vull que t’imaginis que ets l’entrenador del Barça.

Victor Küppers. Jo, entrenador del Barça?

Alicia. Sí, però estem en una final molt important, la més important, i hem arribat al descans i el Barça perd zero a tres. Vull saber què els diries.

Victor Küppers. No es pot canviar el guió de la pregunta? Estava emocionat.

Alicia. No, no. M’agradaria saber què li diries a aquest equip quan sou al descans i com els motivaries perquè sortissin una altra vegada al camp.

Victor Küppers. Què els diria? Clar, m’he emocionat, m’has dit entrenador del Barça, final important, perdem zero a tres, m’he ensorrat. Què els diria? Pilotes a Messi, això el primer, pilotes a Messi, totes les pilotes a Messi. Què els diria? Sincerament, jo, si fos entrenador del Barça, dubto que arribéssim a una final molt important. No, jo seria un xurro d’entrenador. Trucaria a en Rijkaard, Frank Rijkaard, trucaria a aquest senyor. A mi, aquest és l’entrenador de futbol que més m’ha agradat de tots els que he conegut al Barça, perquè era bona persona, tu veies en Rijkaard… Bé, no ens despistem, què faria? Trucaria a en Rijkaard, diria: “Frank, què faig?”. Però et diré una cosa, a mi el món del futbol m’agrada molt, però potser sóc una persona estranya, però no sempre cal guanyar. Ja sé que en el futbol és la qüestió, però no sempre cal guanyar. Un no pot estar content només si guanya perquè, a més, en la vida tampoc és així. Jo no crec que la vida sempre sigui ser el número u, guanyar, ser millor. A mi m’agrada una persona fantàstica, a mi m’agrada un equip fantàstic, una persona fantàstica, no m’agrada una persona millor que o un equip millor que, no sempre cal ser millor. Aquesta dicotomia de jo guanyo, tu perds… Covey explicava una cosa que era la mentalitat de l’abundància, per què no em puc alegrar pel bé dels altres? Per què no puc alegrar-me’n? Estem parlant d’educació, caldria educar les persones en aquesta mentalitat d’abundància que deia Covey, no a guanyar, ser el primer, ser el millor. També diria una última cosa, és a dir, que no s’hagi de guanyar sempre és compatible amb no llençar mai la tovallola. Al final, el resultat no és exigible, el que és exigible és l’esforç, en el pla esportiu, si parlem de futbol, com en el pla també personal o professional, exigir un resultat és molt injust, hi ha moltes variables que no controlem, el que és exigible és l’esforç. Si jo fos aquest entrenador en aquest vestidor amb zero a tres, intentaria inculcar allò de -que és una idea que és molt de Rafa Nadal- el punt a punt, punt a punt. Oblida-te’n si comences a pensar: “Ja no remuntarem, anem zero a tres, això és molt difícil…”. Comences a perdre l’ànim, comences a deixar de córrer, comences a deixar de lluitar i, efectivament, és impossible remuntar. Ara, si hi ha una manera de remuntar és lluitant i lluitant, als que ens agrada el futbol, quants partits s’han aixecat amb zero a tres? Anem a fa dues Champions, que faltava un minut i el Madrid havia perdut la Champions. Aquest exemple l’exposo moltes vegades als meus alumnes, és a dir, de vegades diuen que el Madrid té sort, no és veritat. Quan un hi va moltes vegades i hi va i hi va, té moltes més possibilitats. Llavors no és una qüestió de sort, és una qüestió d’anar-hi i anar-hi, i n’hi ha moltes que no surt, però n’hi ha alguna que surt; si no hi vas, no en surt cap, i això s’aplica a tot. Si algú diu: “No m’entenc bé amb el meu fill”, mai cal tirar la tovallola, cal lluitar i lluitar, perquè mai se sap en quin moment les coses poden començar a millorar. “No trobo la feina que m’agradaria”, doncs lluitar, lluitar i lluitar i lluitar, perquè si lluites i has quedat zero a tres o dos a tres o un a tres i has perdut, has fet el que has pogut i més. Quan perds zero a tres però saps que no has fet tot el que has pogut, llavors ets part del problema.

38:18
César. Hola, em dic César. Sóc professor de secundària i batxillerat de ciències. Abans has comentat que és fonamental distingir entre el que és important i el que és realment important. Volia saber si ens podia donar alguna pauta o algun truc per aconseguir-ho.

Victor Küppers. Hi ha una frase, i d’aquí segurament ve la teva pregunta, que és d’Steven Covey, que la gent pensa que és una frase que m’he inventat jo, però ni molt menys, i la frase és: “el més important a la vida és que el més important sigui el més important”. Sembla un joc de paraules però no ho és, el més important a la vida és que el més important sigui el més important. Què és el més important que tenim a la vida? El més important que tenim a la vida és el mateix; és a dir, si preguntéssim a cadascuna de les persones que som aquí què és per a nosaltres el més important, tots arribaríem a la mateixa conclusió, el més important són cinc coses: els nostres pares, els nostres germans, la nostra parella, els nostres fills i els nostres amics o amigues, això és el més important que tenim a la vida. Ara, quin és el problema? El problema és que ens ha tocat viure una època on tot va ràpid: conduïm ràpid, parlem ràpid, caminem ràpid, tot és urgent, tot és estressant, tot és per a ara mateix; i quan un va ràpid, la vida es veu envaïda per allò més superficial, urgent, intranscendent, i de vegades no hi ha temps per a l’important o ens n’adonem quan és tard. Beckett té una frase que diu: “La gran incoherència de l’ésser humà és que ens adonem del que és important, moltes vegades, quan és tard”, i és una frase que hem sentit cent cinquanta vegades, però l’hem oblidada cent cinquanta-una, aquest és el problema. Llavors, com recordar en el dia a dia, que anem tan bojos, què és l’important? Hi ha una pregunta de Barbara Fredrickson que t’ajudarà, i la pregunta és: “Jo per què no vaig alegre?”. Pregunta-t’ho cada dia, perquè al final la psicologia positiva és d’agafar hàbits, igual que es poden agafar hàbits per conduir i es poden agafar hàbits per fer determinades tasques rutinàries, es poden agafar hàbits per a ser positiu, per ser alegre. Al principi obliga’t a preguntar-te: “Jo per què no vaig alegre?”. Amb el temps, és una pregunta que et surt sola, espontània, i preguntar-te per què no vas alegre et permet dues coses. La primera, pares, pares i penses, que és una cosa que no fem, aturar-nos i pensar, i quan penses per què no vas alegre, tots tenim problemes, però un ha de ser conscient que a la vida hi ha problemes molt greus i hi ha problemes que són ximpleries. Jo sempre explico que hi ha drames i hi ha circumstàncies a resoldre, és a dir, tots sabem el que és un drama. Un drama és la mort d’un ésser estimat, un drama és una malaltia molt grossa d’algú, un drama és quan algú no té feina, té tres nens, no arriba a final de mes i ha d’anar a Càritas a buscar menjar, aquests són drames, i tots hem passat o passarem drames. Quan un té drames és difícil anar alegre, es perdona. Hi ha persones que amb drames van alegres, però això és de monument nacional; en qualsevol cas es comprèn que algú amb un drama no tingui ganes de somriure, només faltaria. Però no tots tenim drames, però anem com si tinguéssim drames. És a dir, jo per què no vaig alegre? Perquè el dia que et passi una cosa greu, el dia que sí que tens un d’aquests drames, llavors t’adones que allò no era un drama, era una bestiesa, era una ximpleria. Obligar-te de tant en tant a parar, a pensar si allò és un drama o és una circumstància a resoldre t’ajuda molt. És un drama? Hi tens tot el dret, només faltaria. Ara, és una circumstància a resoldre? Gestiona-ho i acaba, com es gestiona? És a dir, hi ha una cosa que els psicòlegs anomenen l’alleujament raonable. L’alleujament raonable és, encara que sigui una bestiesa: tots necessitem desfogar-nos, tots. A mi em costa molt enfadar-me, però quan m’enfado, jo sóc un energumen. Recordo fa dues setmanes, tres setmanes, jo estava en un aeroport, no diré de quina ciutat, i el meu vol era a les 22:50, que és tard. Llavors, estava a l’aeroport i veia aquí en el tauler: companyia que fos, no diré el nom, retard. “Bé, això no és un drama, no hi ha dret a perdre l’alegria, cal somriure, és una circumstància a resoldre només”, i una merda. Tu veus aquí: “Hora prevista de sortida: 00:30”, i és que et surt espontani: “Em cago en la llet, cony, fills de no sé què”, és clar que et surt i això és inevitable, no podem evitar emocions negatives, pensaments negatius… no ho podem evitar encara que sigui una bestiesa. Ara, si tu saps que és una bestiesa, desfoga’t i acaba, i què vol dir desfogar-se? Doncs desfogar-se és: fots quatre crits, et desfogues, treus l’encenedor, cremes la pantalla, cremes l’aeroport i et quedes a gust. I aquesta sensació es diu serenor, i la serenor no és resignació, serenor no és conformisme, serenor és una virtut enorme que ens falta, que costa aconseguir. Serenor és acceptar que les coses són com són, no com ens agradaria, les coses són com són. Un ha d’arribar al punt d’acceptar-ho, perquè a partir d’aquí l’energia ja no la gastes queixant-te, l’energia la gastes construint, millorant, avançant. Però hi ha molta gent que no ha entès això de raonable, que porta cinc anys desfogant-se, i els hauríem de dir: “Tens tota la raó, però acaba ja, acaba”, perquè hi ha moltes persones que ens encanta queixar-nos de tot, anar enfadades tot el dia, i anem en bucle. Llavors, una manera és, mira que és senzill, és simple, quan algú diu: “No, això és molt bonic, però no es pot aplicar”, doncs comença a preguntar-te per què no vas alegre, comença a separar drames i circumstàncies a resoldre. No acceptar el que no ens agrada és el que ens fa patir, no acceptar el que no ens agrada; i això li ha passat a molta gent, aquí que veig a estudiants: “Nota de tall, no he pogut entrar a la carrera que volia”, és clar que t’enfadaràs, desfoga’t i acaba.

"Que ningú que se t'apropi marxi sense sentir-se una mica millor i més feliç". Per a mi, aquesta és la definició d'una persona espectacular

Victor Küppers

Gonzalo. Hola, em dic Gonzalo, estudiant del Grau Transmèdia. De la teva etapa d’estudiant, què recordes com el més positiu i el més negatiu pel que fa al sistema educatiu? I si ens podries explicar alguna anècdota.

Victor Küppers. Alguna anècdota, què recordo… La part negativa la tinc molt clara, de la meva època d’estudiant el que recordo pitjor és aquell sistema de memoritzar, vomitar. Jo dec ser molt curt, però em costava molt, a mi, memoritzar… jo era de copiar, ho reconec, jo era de copiar. Era incapaç de memoritzar dates, aquells llibres d’història que t’explicaven… incapaç, i ara que tinc més edat, és que no li veig el sentit. Quin sentit té recordar-se d’una data en concret més enllà de la cultura general? Doncs hi ha gent que té més capacitat i gent que en té menys, per retenir. Ara busquem una data, poses Google i tens la data. Llavors, el sistema de memoritzar i vomitar és el que pitjor recordo. Quin record positiu? Aquí m’allargaria molt, recordo professors espectaculars, recordo classes divertidíssimes, però em quedaré… És clar, el meu cervell va treballant buscant l’anècdota, ja tinc l’anècdota. Jo recordo la solidaritat i la companyonia que teníem; fins al punt que hi va haver un noi, un company de classe -que a més l’estimàvem molt- que va tenir problemes mèdics i es va presentar a algun examen perquè si no no podria passar de curs; perquè en aquella època, no sé si encara depèn de la facultat o com va ara, si no aprovaves un nombre d’assignatures, no podies passar al següent curs. És clar, patíem, es va despertar una empatia per ell, dèiem: “Pobret, a veure si se’ns quedarà, repetirà, no el tindrem l’any que ve, ha estat malalt”, i l’aplicat de la classe, que era una grandíssima persona, va proposar fer l’examen posant el nom de l’altre noi que havia estat malalt i no podia haver estudiat, i que el que estava malalt posés el nom de l’aplicat. L’aplicat portava un parcial boníssim, per tant, no se la jugava, es jugava, en comptes de tenir un excel·lent, treure un aprovat justet. Sí, i ho recordo perfectament. Ell va treure un aprovat justet, l’aplicat, però l’altre va passar. És clar, el professor no se’n va assabentar, no coneix la lletra de cent cinquanta persones, no se sap les lletres. Però això, que és il·legal -ara estic explicant una cosa que és il·legal- no sé si quedarà gaire bonic, però és l’anècdota que jo recordo. Sí, és il·legal, no ens enganyem, no s’ha de copiar. Jo recordo molt aquest gest i, de fet, en els sopars que hem anat fent, parlem moltes vegades d’aquell gest, va ser un gest espectacular.

46:24
Shukwara. Hola, Víctor. Em dic Shukwara, sóc estudiant de Magisteri d’Educació Primària i he vist que en els teus llibres parles de la importància de saber comunicar-se bé amb els altres, i volia saber si ens podries donar algun consell pràctic per comunicar-nos millor.

Victor Küppers. Algun consell pràctic per comunicar-nos millor, molts, però de sentit comú, són els mateixos que saps tu, els mateixos. Estic segur que si tu fessis la teva llista i jo fes la meva, coincidiríem. Hi ha una regla, que es diu la regla d’or, que l’hem sentida mil vegades, però que és l’essència. Al final, l’essència quina és? Tracta els altres com t’agradaria que et tractessin a tu, és així de simple. Ho hem sentit moltes vegades, però és que és la veritat, és la veritat. Tracta els altres com t’agradaria que et tractessin a tu. Això què implica? Si féssim la llista de quines són les habilitats per comunicar-se millor amb els altres: somriu, és molt important, tu veus una cara rància… Somriu, posa una cara fàcil, hi ha gent que neix amb una cara fàcil, hi ha gent que no, doncs s’haurà de fer un esforç. Hi ha gent que no, que ha nascut amb cara pansida. S’ha de fer un esforç. Somriu, ens agrada veure persones agradables, persones que somriguin, ens agrada molt. Sigues honest, perquè, al final, transmets la persona que ets, i en la comunicació amb els altres hi ajuda. Sigues una persona que escolta, i m’aturaré en aquesta, però acabem la llista. Sigues una persona agraïda, sigues una persona que valora els altres, sigues una persona que no té prejudicis, sigues tolerant, també, amb l’opinió dels altres, no tots hem d’estar d’acord, hi ha gent que no és gens tolerant. Però m’aturo en escoltar, jo crec que és la més important, perquè, a més, és la que més costa, escoltar. A les persones ens encanta que ens escoltin, però per què ens encanta que ens escoltin? Si jo aquí digués: “El més important que s’ha dit aquí, en aquesta sala, ho has dit tu”, ara mateix, per dins, ell està fent: “Sí, he dit diverses coses, quina de totes exactament?”, perquè, quan un t’escolta, tu et sents important, t’augmenta l’autoestima, et sents comprès, et sents valorat, que és el que volem tots, i ens costa molt, escoltar. Ens costa escoltar, primer, perquè anem sempre amb pressa, i també perquè hi ha gent que s’enrotlla molt, no ens enganyem. Hi ha un estil de parlar que és l’estil Oliver i Benji, algú recorda la sèrie Oliver i Benji? Oliver i Benji era inhumà. Els que som impacients, aquella sèrie… Hi ha pel·lícules que tu t’aixeques, vas a buscar un got d’aigua, tornes a la butaca i t’has perdut la trama. Oliver i Benji, vaja, era aquella sèrie, si algú no l’ha vista, que el paio xutava el dilluns i fins divendres no se sabia si havia entrat o no, i era un capítol diari. Amb Oliver i Benji, tu et podies aixecar, podies agafar el cotxe, anar-te’n al supermercat, carregar, tornar i el paio estava en la mateixa posició, era desesperant. Doncs hi ha gent que parla així, i és l’estil que utilitzen les persones que més estimem. Tots tenim una mare que fot rotllos, tots, no és casual. Totes les mares foten rotllos, que sembla que està acabant i torna a arrencar amb una altra cosa, perquè les persones es van fent grans i es decoren, es tornen barroques, els agafa per parlar. Hi ha gent que no, alguns es tornen silenciosos, però n’hi ha molts que es decoren, i és l’estil propi de les persones petites. Tots els que tingueu fills o germans de cinc, sis, set anys, parlen així, i vas a buscar-los a l’escola i diuen: “Saps què, i saps què, i saps què?”. Portes tres quilòmetres caminant: “I saps què, mama, saps què?”, que dius: “Fill meu, ja n’hi ha prou, prou”. Llavors, ens costa molt escoltar, molt, i en la comunicació amb els altres no és el que jo dic, és molt més important que l’altra persona se senti escoltada, que se senti compresa. Quantes vegades t’ha passat que tens un gran problema, vas a veure un amic o una amiga, li deixes anar el problema i et sents escoltat? Potser no t’ha dit res, però li dones les gràcies per escoltar-te, perquè ho necessitem. No ens agrada que ens tallin, no ens agrada que ens interrompin, no ens agrada que ens fotin el rotllo, ens agrada que ens escoltin. Tu vols entendre’t amb algú? Escolta, escolta. Però és un esforç enorme, perquè implica ser generós, implica no pensar en mi, sinó pensar en tu. Jo és el que et diria si vols comunicar-te millor amb els altres. No es tracta d’un tema de vocalitzar millor o pitjor, és un tema de transmetre honestedat, que transmetis integritat, que siguis amable, que siguis agradable, que somriguis, que no tinguis prejudicis, que siguis tolerant i que escoltis.

50:54
Vania. Hola, em dic Vania. La meva pregunta és: com has arribat pensar així?

Victor Küppers. Hola, Vania. Quina pregunta més estranya. Com he arribat a pensar així? Mira, no és que jo pensi així. Si aquests conceptes me’ls hagués inventat jo, seria un crack. Però aquests conceptes, tu parles amb la teva mare, parles amb la teva àvia, és a dir, són els mateixos conceptes, són coses que tots sabem. Jo t’explico coses que llegeixo en els experts en psicologia positiva, que són coses de sentit comú. Viure amb alegria, ser bona persona, ajudar als altres, no són conceptes meus, són conceptes que tots coneixem i des de fa segles. Tu agafes Aristòtil i et parla del mateix, de desenvolupar les virtuts. Llavors, no és que jo hagi arribat pensar així, és que principis i valors humans són eterns. És que en el fons tots pensem així, a tots ens agradaria ser així, a tots ens agradaria viure així, d’aquesta manera, amb alegria; a tots ens agradaria ser feliços, ens agradaria ser bones persones i tractar bé els altres. Aquesta és la lluita que hem de desenvolupar en un entorn que, per desgràcia, no hi ajuda. Aquí és on hi ha el problema, que l’entorn no ens ajuda.

52:02
Jonathan. Hola, Víctor. Sóc professor d’Història i a mi m’agrada acabar les lliçons i que els meus alumnes es quedin amb un missatge clar d’aquests d’ole, ole i ole. Llavors, amb quin missatge t’agradaria acabar per posar la cirereta a aquesta trobada?

Victor Küppers. Hi ha una frase… a mi m’encanten les frases, m’encanten els aforismes, m’encanten els refranys, perquè et diuen d’una manera breu i graciosa veritats profundes. La meva frase preferida, que a més a totes les meves amigues els l’he regalada emmarcada, la tenen els meus fills, està apuntada a casa meva per molts llocs, i mira, ja que em dones l’oportunitat, m’agradaria acabar amb aquesta frase, i la frase és… Abans de dir la frase, té a veure amb com aplicar aquestes coses, com aplicar aquesta idea de viure amb alegria, i la frase és de la Mare Teresa de Calcuta, i diu: “Que ningú s’apropi mai a tu sense que en anar-se’n se senti una miqueta millor i més feliç”. A mi aquesta frase em sembla brutal, em sembla espectacular. Però em sembla espectacular per molts motius, primer perquè és pràctica, no és etèria o abstracta, és pràctica. Què faig jo per viure alegre, per ser feliç, per ser amable? Que és el que hem estat parlant aquí. “Que ningú s’apropi a tu sense que en anar-se’n se’n vagi una miqueta millor i més feliç”. Em sembla brutal perquè és pràctica, em sembla brutal també perquè, si sortissis d’aquest món… si se’t pogués aplicar aquesta frase, no sé si sortiries amb molts iots, amb moltes fortunes, amb moltes mansions, però sortiries d’aquesta vida per la porta gran, series una persona estratosfèrica. Per a mi aquesta és la definició de persona espectacular, “que ningú s’apropi a tu sense que en anar-se’n se senti una miqueta millor i més feliç”. Però és que el millor de tot és que aquesta frase, se’t pugui aplicar o no, no depèn de ningú, depèn només de tu, que vulguis, del teu compromís, no hi ha ningú més que hi influeixi, perquè n’estic plenament convençut, no tinc cap dubte que és tota una filosofia de vida. Si algú viu sent coherent amb aquesta frase, és impossible que no visquis feliç i facis felices les persones que t’envolten.