“Cal escoltar i convidar els nens a participar i que se sentin implicats per millorar el seu món”

César Bona. Jo no volia ser mestre. Jo, com tots els nens, deia: “Doncs estic entre anar al Mundial o anar als Jocs Olímpics”, perquè només pensava en l’esport. Ara soc mestre. És un privilegi. Quantes professions hi ha on puguis convidar els nois i noies a que mirin de millorar el món en el que viuen? És un plaer ser avui aquí amb tots vosaltres. Passarem un molt bon matí parlant d’educació. D’educació, de societat o de vida, en realitat, que per mi són ens indissolubles, no? Ens farem preguntes, però bé, em penso que és com deien Les Luthiers: el més important no és saber, sinó saber el telèfon de qui sap. De tant en tant, potser us reboto alguna pregunta. Espero que ens sentim molt còmodes i que compartim les inquietuds i les coses que vulguem compartir.

Ana. Soc l’Ana, i soc professora de secundària. Vinc d’un centre que ha començat un projecte d’innovació fa un parell d’anys, i et volia fer una pregunta. Què et sembla la frase “s’educa a casa i s’ensenya a l’escola”?

César Bona. Aquesta frase ens ha acompanyat sempre al món de l’educació i em penso que no ens ha fet cap bé. Primer de tot, pel que implica. Perquè aquesta frase en sí mateixa, i mireu que arriba a ser senzilla, “s’educa a casa i s’ensenya a l’escola”, ha aixecat enormes murs invisibles entre les famílies i els centres educatius. Llavors vam separar els papers: vosaltres això, nosaltres allò, i no entris al meu terreny. És important revisar algunes frases que ens acompanyen, i aquesta n’és una. Jo convidaria a canviar-la per una altra, és un suggeriment. La podríem canviar per una que digués: l’escola és el millor lloc per ajudar les famílies a educar els fills. Crec que hem de treballar en equip i que mai hauríem de veure els nens o les nenes com ninots que hem d’estirar dels braços, uns d’aquí, els altres cap allà. És treballar en equip, és el diàleg i, sobretot, que veiem que tots seguim el mateix camí. I serà llavors, em penso, quan l’educació avançarà.

Ana. Soc l’Ana, estudiant de Magisteri. M’agradaria fer-te una pregunta. Per què consideres necessaris els mestres en l’època d’internet?

César Bona. Quina funció té un mestre o una mestra si ara es pot aprendre de tot a internet? No es pot aprendre tot a internet. Però, és clar, internet és com un oceà, hi pots trobar llaunes o tresors. Aquesta és, segurament, una de les funcions dels mestres, poder-los convidar a contrastar la informació, a transformar la informació que hi ha allà per convertir-la en coneixement. Però llavors, sobretot, també, a preguntar-los-hi què faran amb aquell coneixement. No és només que aprenguis moltes coses, sinó que ets un ésser social. Som éssers socials, i com a éssers socials hem d’educar en societat i per a la societat. I, aquí, la feina dels mestres és absolutament fonamental. Ajudem les famílies a educar els seus fills. I, potser, tu, a casa, tens un nen o una nena i dius: “Has de ser tolerant, has de ser respectuós.” Però llavors entren a la microsocietat que és l’aula, que és l’escola, i allà transforma tot. Allà sí que els mestres tenim un paper increïble. Som el seu exemple. El primer model que tindran són les seves famílies, els pares, les mares, però després venim nosaltres. Per això és un privilegi fer de mestre, no? Un privilegi unit, com deia l’Spiderman, a una gran responsabilitat. I d’això ens n’hem de recordar dia rere dia, no? Com d’important és el que fem. I, si no, pregunteu-vos en quantes professions pots convidar els nois i les noies a intentar millorar el món on viuen.

Almudena. Hola, César. Em dic Almudena.

César Bona. Què tal?

Almudena. Soc mestra de primària, m’acabo de graduar, i m’agradaria que ens expliquessis una mica com organitzaves la participació dels teus alumnes a l’aula.

César Bona. Vaig passar un any en un col·legi de Saragossa, el Puerta de Sancho. Diguem que vaig viatjar a quan jo també era un nen, i vaig pensar de quina manera m’agradaria estar cada dia en una aula. I vaig distribuir les taules en quatre o cinc grups. Cada nen o cada nena tenia el seu paper. Tenia una missió a classe. Cada 15 o 20 dies la canviàvem i tots passaven per totes les missions. També pels cinc continents que havíem creat. Eren: Nova Sabatilla, que estava en un costat, en un altre hi havia Blatiland, en un altre Enciàmdia del Sud, al mig hi havia Terra Mitjana de Rància i a l’altre costat hi ha havia un altre continent. I només això era gairebé màgic, perquè veies com els nens i les nenes, de moment, el dia després, venien amb més ganes només perquè pertanyien a aquell petit continent, no? I, al cap de poc, ells havien creat els seus propis llenguatges nous perquè pertanyien a un continent diferent. Havien creat la seva bandera i el seu himne, i volien tornar l’endemà per aportar coses noves. I quan els canviava de continent quan tocava, també era curiós perquè els que es quedaven acollien els altres. Per mi és molt important… obrir-se als demés. I saber que tindràs companys nous constantment, promoure la cooperació i no la competitivitat. I allà, també, dins dels rols que tenien els nens i les nenes, hi havia, per exemple, un que a mi m’agradava molt, que era l’encarregada dels altruistes i dels emprenedors. Tenia un petit despatx a la classe i allà hi tenia una llista. I allà, aquesta nena promovia que uns ensenyessin coses a altres. Per exemple, si tu eres bona en matemàtiques, tu eres l’altruista en matemàtiques i posaves: “matemàtiques, altruista.” Si a algú li costaven les matemàtiques, doncs era el cercador. “Cercador” és com una paraula que promou el repte, no? “Jo soc cercador de matemàtiques.” Llavors, aquesta noia encarregada d’unir-los, els unia i s’asseien on crèieu oportú i un ajudava l’altre. Allà, al passadís, al pati, per exemple.

César Bona. Teníem l’advocada o l’advocat, que quan a algú li treien un punt pel que fos intercedia perquè… Teníem el cap dels revoltats. Sí, sí. M’agradava. I el noi o la noia encarregats d’aquest rol tenia una caixa on totes les crítiques, queixes o suggeriments els anava ficant de manera anònima. Així m’acabava arribant. Per mi això era molt interessant, perquè hi ha molts nens i nenes que pateixen i no s’atreveixen a dir-ho. Era una manera de donar aquella opinió. I a mi m’arribaven coses que no m’haurien arribat mai. Totes tenien el seu paper. Teníem, també, la comissió periodística, encarregada de convidar-los a que portessin i llegissin els diaris. Que els compartissin, que compartissin dades interessants. Teníem el curiós i la curiosa, que cada dia feien una pregunta. Era voluntari, però precisament perquè era voluntari, tots la portaven perquè estimulava allò que tenen els nens. És una manera més, suposo, de fer-los participar i de fer que se sentin implicats. Això és una de les claus perquè qualsevol pugui tornar l’endemà a algun lloc.

Ana. Soc l’Ana, soc professora de primària. M’agradaria saber, si et donessin l’oportunitat i el poder suficient per canviar alguna cosa a l’educació, què és el primer que faries.

César Bona. Quina bona pregunta, eh? Aquí, segurament, cada un de nosaltres canviaria una cosa diferent. Cal tenir-ho en compte, perquè tots tenim inquietuds, vivim l’educació des d’un punt de vista segurament diferent al dels altres. T’he de dir que s’estan fent bé moltes coses, però també hem de ser crítics amb nosaltres mateixos i saber que hem de millorar moltes coses o que hem de millorar. Començant per mirar tots dins nostre i ser conscients de que cada dia hem de donar el màxim o la nostra millor versió. Hem de donar la nostra millor versió per treure la millor versió dels nois. Que què canviaria? Un sempre mira al seu voltant i pensa: la formació és vital, la formació a la universitat i la formació dels docents en actiu, per exemple. De la universitat, potser, estaria bé que en canviés l’accés, l’accés a la universitat per fer de mestre. Imagina’t que treus un 10. Penses que seràs una mestra increïble. Però potser no tens ni idea de com tractar amb nens. Potser et manca compromís social, i això, per mi, per com ho veig jo, és importantíssim, no? Doncs seria interessant veure aquesta formació. Tots els junys surten milers de mestres nous. Molts cops amb les mateixes bondats amb les que vam sortir nosaltres però en molts casos amb les mateixes carències. La formació actual també crec que és interessant. Ara mateix, i ho sabem tots, hi ha milers de mestres que desitgen formar-se. Mestres amb passió, que cada dia, o quan arriba el cap de setmana, es van a formar, i s’ho paguen de la seva butxaca, i això repercuteix en l’escola i en l’educació dels nostres fills. Això passa cada cap de setmana, no?

César Bona. Sí que ens hem de preguntar quin tipus de formació ens estan donant. Si podríem, també, pensar per a què eduquem. No només ensenyar el mateix que ens van ensenyar a nosaltres, perquè, si no, canviarem poques coses, si jo educo tal com em van educar a mi. Segurament hi ha coses que estan bé, però n’hi ha moltes a millorar, no? És clar, ara tots, o molts, busquem fer un pas endavant. Fer un pas endavant, innovar. Però abans d’innovar també ens hem d’aturar a reflexionar. Reflexionar sobre el que estem fent i sobre cap a on ens dirigim. I treballar en equip. Si volem que els nois i noies sàpiguen treballar en equip, nosaltres hem de saber treballar en equip.

Sergio. Hola, César. Em dic Sergio, i soc mestre de primària. Professor de Geografia, novell. Què hi farem. Et volia preguntar com va ser el teu primer dia de professor a l’aula, i si tens alguna anècdota d’aquells dies en els que eres un professor novell i estaves començant.

César Bona. Doncs l’enhorabona, perquè tens una professió bonica. Recordo… Faig un viatge en el temps i recordo, de moment, abans fins i tot de triar estudiar el que vaig estudiar, que estava estudiant a l’institut i encara no sabia què volia fer. Jo no tenia vocació. Als que han de començar, sempre els hi dic que pensin una mica que, quan són a l’aula, no són només ells els que compartiran coses. Els nens i les nenes tenen moltes coses per compartir. I que els verbs “escoltar”, precisament, i “compartir” són molt importants i són d’anada i tornada.

Marcos. Em dic Marcos, jo soc biòleg i editor digital de material didàctic. Abans has parlat de la importància i de la influència dels mestres, i a mi m’ha vingut al cap un mestre que vaig tenir a primària que, no és que fes classe de manera convencional, sinó que generava experiències o generava moments molt memorables. I això ha estat una influència a la meva vida. La meva pregunta és si tu has tingut o tens mestres que han estat referents també per a tu.

César Bona. Us faré aixecar la mà molts cops. Que aixequi la mà qui recordi algun mestre o alguna mestra que l’influís positivament. Molt bé. Que aixequi la mà qui tingui algun mestre o alguna mestra que l’influís negativament. De referents en tenim tots en ambdós sentits, oi? Potser els meus dos referents que més cops he anomenat són en Tomás o en Carlos, oi? Un d’ells ens va deixar ja fa temps i l’altre es va jubilar ja fa anys. I jo encara penso que tant de bo, a la seva edat, quan tingués la seva edat, parlo de quan em tenien a mi, pogués tenir aquella passió pel que fan tots els dies. Mestres també ho han estat els nens molts cops, perquè t’ensenyen moltíssimes coses. Sempre que estiguis obert a aquella perspectiva veus que també aprens d’ells. I mestres també ho han estat els meus pares. T’he de dir que… No tinc paraules per agrair-los tot el que han fet per mi. El pare era fuster i la mare mestressa de casa. Van estudiar el mínim. Però m’han ensenyat què és la humilitat, m’han recordat molts cops que cal ser agraït, m’han fet recordar cada dia d’on vinc i cap a on puc anar. I tenir aquestes arrels tan a prop meu em penso que és el que més m’ha ajudat.

Pedro. Em dic Pedro. M’acabo de graduar en Magisteri de primària.

César Bona. Enhorabona.

Pedro. Moltes gràcies.

Pedro. I soc estudiant de Psicologia, també. I la meva pregunta és la següent: avui dia, moltes pràctiques educatives miren de buscar la felicitat i la comoditat de l’alumne, i això no sempre és fàcil de combinar amb la transmissió de coneixement. Per això et pregunto si creus que això és combinable.

César Bona. M’alegra moltíssim que em facis aquesta pregunta. Primer, la felicitat no és l’objectiu, diuen, sinó que és el camí. Per començar, és una fal·làcia. Allò que diuen, de que hi ha gent que s’ocupa de la felicitat i s’oblida del coneixement és una fal·làcia. És una de les frases que hem de mirar d’allunyar. Una més. Perquè no és veritat. Perquè qui cregui que realment l’ésser humà està fet només de coneixement i no d’emocions, ha de revisar determinades coses. Ara mateix, gràcies a la neurociència, ja és un estudi científic perquè demostra determinades coses, se sap, per exemple, si un nen o una nena pot aprendre amb alegria? Sí. Pot aprendre amb por? Sí. Però el que passa al cap és molt diferent ens ambdós casos, oi? Aleshores, et posaré a tu d’exemple. Encara no treballes?

Pedro. Bé, sí.

César Bona. Enhorabona, també.

César Bona. Doncs fixa’t: tu, a la feina, si hi vas a gust, rendeixes. Si no hi vas a gust, no rendeixes. I, fins i tot, si la sensació de disgust va més enllà, podries, encara que resulti difícil, podries mirar de canviar de feina. Però els nens i les nenes no tenen l’opció. També és la nostra missió fer que ells tinguin ganes de tornar-hi l’endemà. Aquest objectiu hauria de sortir sempre, no? Aleshores, hem de pensar que aquesta gent que diu: “No, no, la gent que es preocupa de que la gent sigui feliç…” A veure. Ningú pot ser feliç constantment, si no explotaria de felicitat. No? Però, com a mínim, cerquem el benestar. A tots ens agrada estar a gust a la feina. Els nens passaran la infància i l’adolescència en un centre educatiu. Aleshores, què passa amb això? Quan sentim “la gent es preocupa d’això i no del coneixement…” No, això no és veritat. A mi m’interessa tant el coneixement com que el noi o la noia vingui a gust l’endemà. I si no penses així, potser cal que revisis algunes coses. Què passa, també? Que a la nostra professió hi ha milers, milers i milers de mestres que senten passió pel que fan. I són anònims, els tenim per aquí, cada dia, als seus centres educatius. I n’hi ha d’altres als que, siguem sincers, perquè passa, els molesta qualsevol tipus d’evolució. Tot evoluciona: la tecnologia, la medicina, els transports, tot evoluciona. I l’educació… Per què s’ha associat sempre l’educació amb resistència al canvi? A mi em sembla una paradoxa.

César Bona. Qui vulgui que els seus nois o noies estiguin preparats pel canvi haurà d’estar preparat pel canvi. Un mateix ha de dir: “Resistència al canvi? No, no.” L’educació hauria d’anar sempre a l’avantguarda. Perquè… És que jo només puc exigir als nens i nenes allò que jo els hi puc donar. Com els hi he de demanar que estiguin preparats per un canvi en el qual hi estem constantment immersos si jo no soc capaç de veure aquest canvi? També hi ha una frase que han deixat anar i que diu: “És que això és la guerra, o la batalla, o la lluita entre l’escola tradicional i la innovació.” Ja en tenim una altra. Per mi, els meus grans referents, i ho dic entre cometes, pertanyien a l’escola tradicional. Hi ha coses que es feien bé fa 40 anys i que funcionaven, funcionen ara i funcionaran d’aquí a 40 anys més. Així doncs, innovar, sí, és evolucionar de manera constant però pensant sempre en el benestar, i t’ho torno a marcar, en el benestar dels nois i noies. Y això no vol dir arrasar tot el que hem tingut fins ara.

Blanca. Hola, César. Em dic Blanca.

César Bona. Què tal?

Blanca. Soc una futura mestra. La meva pregunta és: igual com els nens han après molt de tu, què has après tu d’ells?

César Bona. Fa quatre o cinc dies, jo era al supermercat, anava empenyent el carretó, i just darrere meu, sento dues veus. Una d’elles deia: “Doncs demà ve a sopar el xicot de la meva filla, que és mecànic.” I l’altra veu li responia: “Ja sé de qui parles.” Em vaig girar i eren dues nenes, una de sis anys i una altra de quatre. I ho vivien amb una naturalitat increïble. Tenien el seu món muntat. És clar, això és una cosa que hem viscut tots. O dibuixar siluetes a l’espai encara que ningú sàpiga el que és i nosaltres sí. Se n’aprèn molt, dels nens i nenes tan bon punt tu en vols aprendre. Hem de fer un viatge fins al nen que vam ser, per entendre’ls millor i perquè ens entenguin ells millor. Però si ens ensenyen una cosa, em penso jo, cada dia, és a viure la vida amb senzillesa, a preocupar-se de l’ara, no del demà. De l’ara. Per un nen, dir “d’aquí a uns mesos” és com l’infinit. I a trobar la màgia a les petites coses. Allò que a molts adults els hi passa desapercebut, a un nen o una nena li resulta màgic. La il·lusió, també, que et contagien si estàs envoltat de nens. Per això, ser mestre és una professió de privilegiats. Estàs cada dia amb nens i nenes, i només cal submergir-te al seu món per viure la vida d’una altra manera. Mira si som afortunats, oi? Aquesta imaginació, o el retorn al nen o nena que vas ser, és una cosa que mai hauríem de perdre.

Álvaro. Hola, César. Soc l’Álvaro.

César Bona. Què tal?

Álvaro. Professor de primària.

Álvaro. Tot i aquesta revolució educativa a la que sembla que estem immersos, Espanya continua sent el segon país amb més fracàs escolar d’Europa. Primer, com definiries el fracàs escolar? I què proposes per combatre’l?

César Bona. Què passa? Doncs moltes coses. Suposo que influeix el fet de continuar ficats en un sistema que és, sobretot, memorístic. Aleshores els hi donem respostes que, prèviament, nosaltres ja els hem preparat perquè ells les repeteixin. Però se’ns oblida tot el procés. Investigar, compartir, contrastar aquella informació, que és el que fa que el coneixement quedi impregnat. Aleshores, és clar, hi ha molts factors. Què es pot fer? Ens falta escoltar, moltes vegades. Escoltar els nens i nenes. Escoltar, també, les famílies i escoltar els docents per anar-ho transformant plegats. Mira, fa uns mesos vaig tenir una conversa amb unes quantes mares que eren allà amb els seus fills, que eren per allà. I una d’elles deia: “Com ho faig per motivar la meva filla de quatre anys?” Diguem que estaven en un… No era una situació fàcil, la que vivia aquella família. Jo li vaig preguntar: “A veure, els teus pares anaven a l’escola a interessar-se?” I em diu: “No, no els hi agradava gens.” Dic: “I a tu t’agrada l’escola?” “No, no m’agrada gens.” “Aleshores, què et penses que passarà amb la teva filla si no t’acostes mai al centre educatiu?” Dirà: “Si la meva mare no hi entra, jo tampoc.” El que hem de fer és replantejar-nos moltes coses. La participació de les famílies és essencial. La família és el primer òrgan educatiu, i, després, l’escola. Per això hem de treballar en equip. Es poden millorar coses? Segur. Què n’opines tu?

Álvaro. Jo opino que ho estem fent, però que hi molt de camí per recórrer. És veritat això que dius, que el primer que cal aconseguir és que les famílies facin costat al col·legi i no hi estigui en contra.

César Bona. Jo he visitat centres en els que m’he quedat astorat, amb la boca oberta. Hauria de ser normal i passa a molts llocs. Entrava per la porta i al passadís hi havia no sé quants pares i mares posant coses, i no era cap dia especial. Era un dia normal. O sigui que la porta de l’escola estava oberta a les famílies. I, és clar, els nois i noies com hi van? Doncs amb ganes. Algun devia dir: “Mira, allà hi ha el meu pare o la meva mare.” Hi van a gust. Formen part d’un equip. Aleshores, el fracàs escolar existeix, com t’he dit abans, perquè no s’escolta gaire i perquè no se’ls té, en moltes ocasions, en compte. Crec que és molt important que un nen o una nena se senti implicat en tot el que fa. En qualsevol cosa. Igual com a tu o a mi ens agrada sentir-nos implicats a la nostra feina i, si no te’n sents, tu mateix saps que desconnectem. Aleshores, aquesta pot ser una de les claus, no? Que no els veiem com uns recipients que hem d’omplir, sinó que els hem de tractar com una part de la nostra societat. I ells poden aportar moltes coses, també.

Público. Jo et volia dir, arran d’això del fracàs escolar, que sempre ens han dit que els passos a seguir eren: acabar el batxillerat, anar a la universitat i tot això. Una persona, amb el sistema que has comentat, que és memorístic, que va a un grau mitjà amb 16 anys, ho veus com fracàs escolar?

César Bona. És un bon comentari. L’èxit escolar no vol dir que tots anem a la universitat. I educar per fer moltes carreres és molt interessant, o educar per a la vida és interessant. Però, com a mínim, tinguem present que hem d’educar per a la vida. I això ja és un èxit escolar. Educar per a la vida és un èxit escolar. És clar, si tenim present que el que no passa d’aquest llistó es queda enrere, que n’hi ha molts, doncs sí, hi ha fracàs. Però no del que no pot saltar, potser, sinó que hauríem de fer un procés de reflexió. Dir: “A veure, hem d’ajudar aquests nois i noies perquè se’n surtin.” L’èxit no vol dir necessàriament que tots tinguin una carrera. És important tenir estudis, i que ningú tregui la frase de context. “No cal anar a la universitat.” No, no. Si hi vas, doncs genial. Però hi ha moltes alternatives que són perfectament vàlides. El meu pare és fuster i et puc dir que ha tingut èxit social.

Público. Comentaves que és important escoltar els alumnes, escoltar les famílies, per treballar en equip. Creus que també cal escoltar el docent? Però no entre nosaltres, sinó des del sistema educatiu. Des de l’Administració, que potser hi ha certa desvinculació. No estem massa units, no? Potser l’Administració ens ha d’escoltar més -per fer el canvi. Què n’opines?

César Bona. Sí, sí, opino igual que tu. És clar, que ens han d’escoltar. És com una piràmide o una cascada, segons com es miri. Hem d’escoltar els nens, a nosaltres se’ns ha d’escoltar, escoltar les famílies, elles ens han d’escoltar, i l’Administració ens ha d’escoltar a tots. Perquè, en realitat, l’educació té lloc a les aules. Aleshores seria, o és, paradoxal que des de les administracions es prenguin mesures sense saber què passa a les aules. La necessitat d’escoltar els interins, que és tan important, que fan tan bona feina i que no sempre estan prou valorats. Escoltar els d’infantil, des de dalt, des de la universitat, per exemple. Que els professors d’universitat passin més temps a les escoles perquè els futurs mestres s’alimentin de coses fresques.

Público. Respecte al fracàs escolar, no creus que a les escoles, quan veus un nen amb alguna dificultat, se l’aparta en comptes d’ajudar-lo, avui en dia? No caldria canviar aquesta actitud? I, potser, aquest nen no està destinat a anar a la universitat sinó que té un altre camí, llavors quina podria ser la solució? Perquè avui és veritat que la universitat és el màxim, si l’acabes, i la resta d’opcions no es valoren.

César Bona. Hauríem de tenir clara un cosa, i és que eduquem per a la societat. I a la societat tots som del nostre pare i de la nostra mare, tots som diferents. A l’escola hi haurien de cabre totes les persones diferents. Educar en la diferència ens enriqueix. Jo mai aprendré res d’algú que sigui igual que jo. Sempre aprendré d’algú que sigui diferent de mi. Aprendré alguna cosa. I pots ser rectora d’universitat mestra de primària o nen o nena: de tots en podem aprendre. I hem d’educar, sobretot, cap a la societat. Una de les escoles que vaig visitar, jo sabia que tenia nens amb diferents etiquetes que molts cops els adults posem. Que som els adults els que molts cops posem etiquetes quan els nens ho veurien com quelcom normal. I nosaltres som els que ho desnaturalitzem. Doncs hi havia nens i nenes amb capacitats diferents. I jo, allà, només m’hi vaig trobar nens i nenes que s’ajudaven entre ells, que s’ensenyaven entre ells, feliços. Amb benestar; estaven a gust. Això és el que me’n vaig endur. Vaig sortir de l’escola plorant. Plorant i pensant “quantes coses em falten per aprendre”.

Álvaro. Tot i que és difícil, em penso que és el sistema el que s’ha d’adaptar a cada nen, i no que cada nen s’adapti al sistema. Però, és clar, com bé dius, també és l’Administració la que ho encotilla tot molt i és molt difícil adaptar-ho. No sé què n’opines.

César Bona. Sí i ens cal flexibilitat. Flexibilitat d’horaris, flexibilitat d’espais, perquè la vida és això, la vida és flexibilitat. No podem dir: “De 9 a 10, matemàtiques. De 10 a 11, anglès.” Perquè això, en sí mateix, és una mica artificial. Malgrat haver-ho viscut sempre. Ho torno a dir: si eduquem els nens i nens igual com ens van educar a nosaltres, no canviarà res. Ens cal, doncs, aquesta flexibilitat que ha de sortir de l’Administració. Per això hi ha alguns centres pilot que sí que estan fent aquest tipus de coses, i funcionen. Funcionen no només acadèmicament, sinó també socialment, que no és menys important.

Público. En el sentit d’escola inclusiva i demés, en el meu cas ens trobem amb aules amb una heterogeneïtat impressionant. Fins a quin punt, en una aula on has de tractar a tothom per igual, però on hi ha un alumne amb dèficit d’atenció, dues altes capacitats, un Asperger, algú amb cert nivell d’autisme, fins a quin punt, doncs, un docent té la capacitat de dedicar-los el temps necessari de manera individual? I, al mateix temps, fer cohesió de grup i aconseguir que tots vagin alhora encara que cada un tingui les seves individualitats i necessitats.

César Bona. Mira, quan es parla d’invertir en educació, no només hem de pensar en posar més pissarres digitals. Jo penso, sobretot, en recursos humans. Seria fantàstic que en aquella aula hi hagués dues o tres persones, que poguéssim atendre molt millor els nens i nenes. Això és absolutament fonamental, no? Però, a part d’això, tots sabem que el currículum pesa molt i que no tenim temps d’acabar el temari. Doncs ho sento, si no tenim temps, no el podrem acabar. Perquè, per mi, com has dit, és més important crear cohesió, perquè si estem educant per a la societat, això és el que servirà. No que sàpiguen posar o no una cosa en un paper. És que tots som diferents, i és d’aquí d’on hem d’aprendre. I si no tens temps de fer algunes coses però ens en beneficiem aprenent tots de tots, doncs em penso que n’hi ha més que prou. Has de pensar per a què eduques. Si eduques perquè facin tots el mateix examen, doncs opinaràs diferent, segurament. Què hi vols fer, no? Entesos. Però pots educar pensant que surts per la porta i que et trobes gent de molts tipus diferents, pensaments diferents, cultures diferents, religions diferents. Això és el que hi ha a les aules. Hem de tenir el temps necessari perquè ells aprenguin a conviure.

Público. Bon dia.

César Bona. Hola.

Público. T’escolto i penso: “Ostres, és una passada.” Però arribes a classe i et trobes amb la crua realitat d’haver d’ensenyar un currículum i que a sisè de primària han de passar una prova. I jo tinc un grup on puc mirar de començar amb la cohesió, d’educar en valors, que és superimportant, molt més que no pas que sàpiguen els números romans. És millor que el nen estigui a gust, que sàpiga estar en el grup. Però és que et fan complir un currículum. “Escolta, com ho avaluaràs?” “Escolta, aquesta avaluació és en tal moment.” I aleshores xoca molt amb la idea que tu tens com a docent, de “vull treballar així, però en aquest col·legi no puc.” En aquest col·legi o allà on siguis. Doncs això, que volia saber com has aconseguit tu treballar com has volgut.

Público. Igual que centenars i centenars de persones cada dia: amb el convenciment de qui hi ha quelcom que està per sobre d’altres coses. I que educar en la convivència, com acabem de dir, és més necessari que saber-se un número romà. La gent diu: “També se’ls han de saber.” Entesos, però a la vida hi ha prioritats. Has dit, si no vaig errat, tres o quatre “peròs”. A la vida trobem molts “sí, però…”. Molts, moltíssims. Només perquè a la teva classe els nanos hi vagin més o menys a gust, que aprenguin, però que hi vagin a gust, hi haurà algú que dirà: “Sí, però què passarà l’any vinent quan no els tinguis tu?” Si en un col·legi, a infantil, estan fent alguna cosa amb la que els nois estan bé i aprenen: “Sí, però quan passin a primària…” En trobaràs d’altres que diran: “Sí, però a secundària…” “Sí, però a la universitat…” “Sí, però quan vagin a la societat…” Aquests “sí, però” són només les pors de les persones que han oblidat pensar com nens. O que en un moment determinat van perdre la il·lusió per això. O que, potser, van oblidar realment cap a on hem d’educar. A mi m’ha passat. A molts d’aquí ens ha passat el dir: “Han d’omplir una prova, no sé què…” Sí, depèn, també, de com fas el camí. No és dir: “Aprèn això i llavors…” No, ho repeteixo, a moltes escoles d’Espanya, a molts instituts, es fa partint de que els nois i noies puguin investigar, puguin contrastar informació, puguin dialogar, puguin argumentar. I això… Després vindrà un examen igualment, i l’aprovaran perquè hauran retingut aquella informació. I també penso en molta gent de secundària, que aquí en som alguns, que diuen: “És que això es pot fer a primària, a secundària…” hi ha centres de secundària a Espanya, molts, que estan fent moltes coses interessants y que tenen les portes obertes perquè els visitem. Ja no és un: “Tant de bo això fos així.” No, no. Ja s’està fent. I com que s’està fent, aquests “sí, però” tenen solució. Només cal parlar amb gent que ja ho està fent, i n’hi ha molta.

Público. És clar, com a centre, però potser tu arribes com a docent a un centre que no funciona així i que treballa una mica a l’antiga, diguem-ne, i et trobes molt tallat. Perquè ni l’Administració, ni el centre…

César Bona. Sí, però ho veus? Torno al que he dit abans: de vegades esperem que respostes de fora. Moltes vegades. L’Administració ha d’ajudar, sí. El sistema ha de canviar, sí. Però si no canvies tu, cada dia, i dones el màxim que tens, sempre faltarà alguna cosa. Aleshores, quan tu veus que això o algun company falla, perquè tindràs companys absolutament admirables, molts, dels que n’aprendràs molt, però d’altres seran pedres al camí, que també n’hi ha, ja ho sabem. Doncs això és un repte per a tu: superar aquestes pedres. Jo, aquesta setmana, he parlat amb una professora i fixa’t en què li vaig preguntar: “Tu has plorat algun cop? Has plorat? No quan eres petita ni per les teves emocions; has plorat a l’escola? Però tampoc per emoció ni perquè alguna cosa t’hagi sortit bé, sinó perquè algú t’ha fet plorar?” I em va dir: “Sí.” I li vaig dir: “Doncs això ho has de canviar tu.” Ho has de canviar tu. Et trobaràs gent així, gent que t’has de prendre com un repte. “Et contagiaré en positiu, no deixaré que em contagiïs en negatiu.” Això passa moltes vegades. Ens ha passat a tots en algun moment. Per això hem de saber que la nostra professió, i parlo individualment, és molt més important del que ens pensem. La nostra missió com a mestres és molt més important del que ens pensem. Per això, el repte és contagiar en positiu i ser perseverants, i tenir la certesa de que el que estàs fent traspassarà la frontera de l’aula o de l’escola i tindrà un impacte a la societat en la que vius. Això ens ha d’omplir a tots de prou força com per tirar endavant tot i trobar-te exàmens per superar o trobar-te pedres al camí. Hem de tenir molt clar, tots nosaltres, que, si vols canviar alguna cosa, ho has de començar a canviar tu. Amb decisió, amb perseverança, i amb la seguretat de que estàs fent el bé per als nens i nenes.

Carlos. Mira, soc en Carlos, soc mestre de primària. I, bé, com tu dius, l’educació ha de ser la resposta a la societat, al moment actual. I et volia preguntar quin paper creus que ha de jugar la tecnologia dins de l’educació.

César Bona. Vivim envoltats de tecnologia. No podem negar que la tecnologia forma part de la nostra vida. La tecnologia també ha de ser dins de l’aula. No només això; crec que les aules han de ser a la tecnologia. Què vull dir amb això? Que una altra de les eines que potser ens han de donar és ensenyar-nos a fer servir de manera crítica i responsable aquesta tecnologia. I és curiós, perquè ho associo, també, a l’autoconeixement. Perquè tenim molt clar que, ara mateix, sobretot per als adolescents, que tingui més o menys “m’agrada” allò que ell o ella publica els afecta emocionalment. Fixa’t la paradoxa: quan més ens socialitza la tecnologia, hem de tenir un major autoconeixement de nosaltres mateixos, per dir: “Que em donin o no un m’agrada no em fa ni millor ni pitjor.” En aquest sentit, l’ús responsable de la tecnologia és importantíssim. Abans hem parlat també dels YouTubers, no? O hem parlat de com d’important és saber que a internet t’hi trobes de tot. I, en aquest cas, moltes famílies poden tenir les eines per educar així els seus fills, però moltes d’altres no. I aquí és on hauríem d’entrar nosaltres. I, és veritat, tenim tantes coses per ensenyar i no tenim el forat necessari per dir: “Us ensenyarem a fer servir la tecnologia de manera responsable.” Però no és només necessari; és supernecessari que això passi. Que sí, que tots tenim un mòbil a la mà, però hem de pensar que per ser educadors hem d’ensenyar als nens a fer-lo servir. Perquè un mòbil no és només l’eina electrònica amb la que pots fer moltes coses. És la prolongació del teu cervell, del teu cor o de la teva ànima. I hem de recordar als nens i nens, encara que sembli obvi, que rere l’altre mòbil, hi ha una persona que sent i viu com tu.

Antonio. Hola, César. Soc l’Antonio.

César Bona. Què tal?

Antonio. Soc mestre de primària. Has mencionat dues paraules molt interessants: il·lusió i passió. És veritat que, per aprendre, hi ha d’haver docents amb entusiasme, amb passió, però per què és tan difícil? Per què costa tant trobar els docents o els professionals motivats?

César Bona. No crec que costi tant trobar-los, perquè sé que n’hi ha, i ho he dit, però és que ho de tornar a dir: hi ha milers de mestres que viuen cada dia amb passió allò que fan. Milers. El que passa és que moltes vegades allò negatiu pesa més que allò positiu. I en una banyera d’aigua cristal·lina hi tires una gota de tinta i s’escampa, no? Però n’hi ha milers. De fet, jo he tingut la gran sort de poder viatjar durant dos anys per tot Espanya i no et podria donar un exemple concret de quin col·legi, escola o institut fa coses més meravelloses, perquè n’hi ha moltíssims, eh? En comptes de tancar la porta, l’obriré i compartiré, no? Els mitjans de comunicació també fan una feina, o podrien fer una feina, importantíssima. Fixeu-vos que fa pocs anys, qualsevol notícia d’educació que sortia era negativa. Ara mateix, obres el diari, o veus el telenotícies, o a internet, o a la ràdio, i pràcticament cada dia hi ha alguna notícia d’un centre que fa quelcom interessant. Això és un gran pas. Perquè nosaltres, com a docents, hem de pensar que compartir pràctiques, quan es fan a congressos i tal, és necessari i bonic, perquè aprenem els uns dels altres i perquè en sortim reforçats, no? Però amb això ja no n’hi ha prou. Hem de pensar, com he dit abans, que l’impacte que tenim al món en el que vivim és importantíssim. Imagina si no és una raó suficient per sentir-te motivat. Estic convençut que ens falta recordar, o recordar-nos a nosaltres mateixos, que la nostra missió, com us he dit, és molt més important del que fins i tot ens pensem. Que ja no és només transmetre coneixements, que és important; hem de convidar-los a que comparteixin les seves coses, però, sobretot, convidar-los a mirar per la finestra i a intentar millorar el món en el que viuen.

Heriberto. Podria ser, també, seguint amb la pregunta del company, que la vocació no sigui una emoció, i les emocions, de moment, no es poden mesurar, però un currículum, com saber anglès, és mesura bé, i que això faci que una persona que s’enfronta a fer una entrevista o a buscar currículums i demés no pugui valorar això, aquesta part vocacional?

César Bona. A veure, és clar, és que això depèn. Em penso que al principi us he dit que jo no tenia vocació. Hi ha gent que té vocació i que, mica en mica, amb les pedres del camí, se li va difuminant a poc a poc, no? Per mi, l’actitud és més important que això. L’actitud que tinguis cada dia, i que recordis que seràs un exemple per als nois i noies cada dia, quan entris per la porta de l’aula. Un exemple. I us ho dic: sí, ens ho hem de recordar cada dia, si cal. Perquè, molts cops, entrem en una inèrcia on, bé, tot el que fem, els gestos, les paraules, formen part de nosaltres i bé, entesos. No, no: recordar-nos cada dia com d’important és allò que fem. I com d’importants són les expressions que fem servir, què és el que diem molts cops a l’aula. Algun cop jo també he dit a un noi o una noia: “Ets un desastre.” No t’adones del que això pesa, per exemple. O: “Això no faràs mai bé.” “Quants cops t’ho hauré de dir davant de tots els companys?” Sí o no? Diem això i, és clar, en un moment de frustració, de màxima frustració, diem: “Aquesta classe és la pitjor.” Entesos, per a què serveix? Aleshores, imagineu-vos… Ara farem un joc. Imagineu-vos que estem aquí reunits, persones adultes, i que tots formeu part de la meva empresa. Estem avui aquí, molt feliços, perquè la reunió és per dir-vos que l’empresa està creixent, que estem millorant, que… I que he llegit els vostres informes. Bé, estic orgullós d’alguns. I res, que us vull dir… Com has dit que et deies?

Ana. Ana

César Bona. Ana, ets un desastre. Ets un desastre. I tu, això, no ho faràs mai bé. I tu, quants cops t’ho hauré de dir? Quants cops? Davant de tots els teus companys. Com tornaries a la feina l’endemà?

Público. Què?

Público. Malament

César Bona. Amb por. Per què, si ets adulta? La teva obligació és venir. Entesos? Ho diem molts cops als nens, i no sabem que això queda per sempre. Quan parlem de la influència d’un mestre, no és només que t’agradin més o menys les matemàtiques. La influència va molt més enllà, com estem veient. També queda de forma indeleble si li dius: “Confio en tu. Tu, això, ho faràs. Endavant.” “Tu tens moltes possibilitats per fer coses.” No són mentides; dibuixes portes que després obriran ells.

César Bona. Abans parlàvem d’enderrocar els envans de les escoles, de treure’ls fins i tot de l’aula, de treure’ls al pati. Fa poc he tingut l’oportunitat de treballar en un projecte de reforma d’un pati, tot i que vagi més orientat a un museu, i de fer-lo més didàctic, més atraient per als nanos perquè s’interessin per la ciència. Però també vaig tenir l’ocasió de conèixer gent que està remodelant els patis dels seus col·legis. Normalment es fa més a infantil, però també s’estan construint coses a primària. Com hauria de ser la relació entre l’aula i el pati? Quines característiques haurien de tenir?

César Bona. Doncs, primer, és interessant això que dius, perquè el pati forma part de l’escola, també. És un lloc on s’aprenen moltes coses. Sembla que sigui només on els nens corren i es desfoguen, no? En una de les escoles que vaig visitar, per exemple, els mestres també estan pendents, no perquè siguin tafaners, sinó que estan pendents de les converses dels nens, perquè és on els nens són nens. Molts cops, a l’aula resulta que no, que no són… O que els hi costa mostrar-se tal com són, no? Així doncs, tant a les excursions com al pati els nens són ells mateixos. I d’això en treuen notes interessants que després apliquen perquè s’interessin per certes coses. Està passant a molts llocs, això de preocupar-se per la gestió del pati. En un col·legi de Màlaga, per exemple, a la Biznaga, doncs tenien el bibliopati. D’allà n’han tret un espai petit, i tot gràcies a escoltar els nens. Perquè una nena deia: “No m’agrada jugar a futbol ni a bàsquet, a mi m’agrada llegir, però no em puc quedar a l’aula. Què faig?” Aleshores ho van preguntar als nens, i els nens van decidir fer un lloc on s’hi pogués llegir. I allà hi havia els grans llegint als nens petits, allà, amb quatre plantes i dues taules fetes amb fustes. Era com un oasi. I moltes vegades passa això, que preparem coses per als nens sense saber ben bé com pensen els nens. Pensem en els nens, però no com a nens.

César Bona. Us convido, als que treballeu a centres educatius, a que avui o demà, quan aneu a l’escola o a l’institut, hi aneu més d’hora i feu una volta pels patis, per les aules, per la sala de professors, però que ho visqueu com si tinguéssiu set anys, si esteu a primària, o, si esteu a secundària, com si tinguéssiu 13 anys. Veuríeu, llavors, quantes coses canviaríeu automàticament. N’hi hauria prou amb passejar per allà on els nois i noies passen cada dia, però tenint la seva edat, per veure així que canviaríem moltes coses. Per això és tan important escoltar-los. Qui són els primers a respectar les regles, si aquestes regles les fan els nens? Els nens. Per això, doncs, és tan important escoltar. És un verb que ha d’anar en majúscules i subratllat: Escoltar. I compartir. Tots els nens, nenes i adolescents tenen una cosa que tenim tots els éssers humans, que és el desig de sentir-se estimats, el desig de sentir-se escoltats i el desig de sentir-se útils. Si ens basem en aquestes tres premisses, segurament que tot funcionarà millor. Els educadors, és igual que siguem mestres o no, pares, mares i educadors, hem de treballar sempre junts i en equip. I amb el diàleg com a eina que ens empenyerà cap a endavant.

César Bona. Per mi ha estat un veritable plaer estar amb vosaltres. Ha estat un luxe, i avui n’hem après tots molt, segur. Gràcies.