Aprendre a viure en el present

Álvaro Neil. Bona tarda. Com va? Quan vaig recórrer Àfrica, una persona em va explicar una història d’un home blanc que hi anava a caçar búfals. Hi havia d’arribar divendres, perquè era quan els búfals creuaven un riu. Aleshores, va contractar portadors per córrer i arribar-hi de pressa. Els va pagar molts diners. I dijous, els portadors es van asseure i van dir: “No podem seguir”. “Per què? Voleu més diners, oi? Això és una vaga”. “No, no, no. És que hem vingut tan de pressa que el nostre esperit s’ha quedat al camí. Hem arribat nosaltres, el cos, però l’esperit és al camí”. Això m’ha passat molts cops, que vas a un lloc, hi arribes tu, però falta l’esperit. I potser us ha passat a vosaltres, que encara esteu esmorzant. Vosaltres sou aquí, però, tot i així, l’esperit està esmorzant o s’està llevant. Així que faré un exercici, si m’hi voleu acompanyar, per reunir l’esperit i el cos. És molt senzill. Tanqueu els ulls, si us plau. Tanqueu els ulls i respireu. Simplement sentiu com entra l’aire. I surt. Respireu a poc a poc, sentiu com l’aire entra al vostre cos… Moltes gràcies, ja podeu obrir els ulls. El meu esperit, com a mínim, ha arribat. S’havia quedat bloquejat en un semàfor als carrers de Madrid.

Em dic Álvaro Neil, el ‘Biciclown’, i us explicaré una història. En realitat, viatjareu amb mi pel món i aprendrem moltes coses d’aquest viatge. Jo intueixo que aprendrem. I precisament és la intuïció el que ha fet que jo sigui aquí. Jo he estudiat la carrera de Dret. He fet oposicions a notaries. Durant cinc anys vaig estar estudiant nou hores al dia. És el més dur que he fet a la vida. Més fins i tot que la volta al món en bicicleta. Vaig arribar a aprovar alguns exàmens, però no tots, així que vaig decidir deixar-ho. I vaig trobar feina en una notaria, casualment, no com a notari, sinó com a oficial. Però un dia vaig pensar: “Potser hi ha altres formes de viure”. Jo tenia una malaltia que es diu “mapamunditis”. Que veus un mapa del món i dius: “Ai, com deu ser la Xina? I com deu ser Austràlia? I Bhutan? I el Nepal? I…?”. I aleshores fas comptes i dius: “A veure, jo treballo, així que tinc un mes de vacances a l’any”. Si sumo els països que hi ha al món, crec que en són més de 190. Necessitaria més de 190 mesos de vacances. És a dir, hauria de viure 190 anys. Ningú ho ha aconseguit.

La feina em donava diners, però em treia temps. Així que la intuïció em va dir que podria fer una altra cosa amb la meva vida. Vaig provar sort. El 8 d’octubre del 2001… Heu nascut el 2001 vosaltres? Mare meva! Fins i tot abans que haguéssiu nascut, jo ja vaig canviar de vida, i el 2001 vaig començar a recórrer en bicicleta l’Amèrica del Sud. Vaig arribar a La Paz, Bolívia, vaig baixar fins Ushuaia, Terra del Foc, vaig pujar a Xile, el Perú, l’Equador, Colòmbia, Veneçuela, el Brasil, el Paraguai i l’Uruguai. Un viatge d’any i mig. Més de 31.000 quilòmetres. Quan jo treballava a Madrid, tenia una afició. Jo soc pallasso. Soc de les poques persones a qui pots anomenar pallasso i no s’enfada. Quan jo escolto en un accident de trànsit: “Que no has vist que venia? Pallasso!”. Dic: “Ep, aquest soc jo!”. A ningú l’anomenes policia, bomber, fuster… Però pallasso sembla un insult. Jo soc pallasso amb molta honra. I vaig decidir emportar-me el pallasso amb mi a l’Amèrica del Sud. Però no l’hi vaig dur per guanyar diners, l’hi vaig dur per regalar. Jo feia l’espectacle als llocs més humils: a orfenats, a presons… Aleshores, direu: “Bé, i com vas finançar el viatge?”. Bé, doncs va ser un projecte autofinançat. Vaig vendre l’auto. Vaig vendre el cotxe que tenia i amb els diners d’això vaig pagar el viatge. Però com que no era un Mercedes, era simplement un Twingo, no arribava a gaire. Així que havia d’anar demanant allotjament a bombers, a esglésies… He dormit a llocs molt insospitats. I quan vaig acabar aquest viatge, vaig tornar. I tots van pensar: “Ja t’has guarit?”. I dic: “No, ara és pitjor. Ara he de fer la volta al món. Això és incontrolable”.

Perquè els somnis et capgiren la vida. Els somnis, quan són intensos de debò i neixen del fons del cor, et canvien la vida. I me la va canviar. Així que vaig escriure un llibre d’aquella experiència, Kilómetros de sonrisas. I al llibre vaig escriure: “L’autor se n’anirà a fer la volta al món el 19 de novembre del 2004”. Sabeu per què li vaig posar una data? Perquè els somnis només els compleixes quan els poses data. Quan fas públic el teu somni, quan publiques, quan et compromets. Així que el 19 de novembre del 2004 hi havia un munt de gent esperant que me n’anés a fer la volta al món, i jo no hi estava llest. Però el camí et prepara. El camí t’ensenya. Aprens al llarg del camí. I vaig marxar. Vaig marxar sense saber quants anys tardaria. Jo vaig pensar vuit o nou, no ho sé. Vaig sortir d’Oviedo, vaig recórrer Espanya, vaig entrar a Àfrica, vaig recórrer Àfrica per la costa oest fins a Sud-àfrica. Vaig pujar… Tot això en bicicleta, eh? Vaig pujar fins al Caire. Allà, als tres anys, em vaig aturar, vaig escriure un llibre: África con un par. Vaig seguir per Àsia, Orient Mitjà, vaig passar per Síria abans de la guerra, el 2008. Un dels pobles més hospitalaris. Recordo una conferència que feia en una escola als Estats Units, i un noi em pregunta: “Quins són els països més perillosos que has visitat?”. I li dic: “Quins creus tu?”. I em diu: “L’Iran, el Sudan i Síria”. I dic: “No t’ho creuràs. Aquests tres han estat els més hospitalaris”. I jo ho sé perquè els he recorregut, no perquè ho hagi vist a la televisió. De fet, no tinc televisió des de fa molts anys.

Vaig arribar al Nepal, vaig entrar a la Xina, Mongòlia i vaig arribar al Japó el 2011. Sabeu què va passar al Japó el 2011? El tsunami, oi? Bé, doncs em va agafar el tsunami quan era allà. Va ser una oportunitat per poder fer el meu espectacle de pallasso per la gent més humil, aquells que ho havien perdut tot. Vaig volar a Austràlia, vaig recórrer Nova Zelanda, vaig arribar a Hawaii, a Alaska, i vaig recórrer tota Amèrica de punta a punta. Vaig arribar de nou a Ushuaia. Aquest cop, un dia abans de l’hivern, amb neu. Vaig pujar al Brasil i en vaixell vaig creuar a Europa. Vaig arribar a Itàlia deu anys després. Vaig pujar a Noruega, a Cap del Nord, vaig baixar a Grècia… Tot això en bicicleta, eh? Vaig baixar a Grècia, vaig pujar a Anglaterra a veure la reina, la vaig veure, i vaig tornar a Espanya, Portugal, i vaig tornar a la ciutat de la qual havia marxat 13 anys després. El mateix dia, el 19 de novembre, però 13 anys després. La persona que va arribar no és la mateixa que aquella que se’n va anar. La persona que va arribar havia après moltes coses. Perquè viatjar és una gran universitat. Jo havia rebut educació de la meva família, de l’escola, de la universitat… Però el viatge tenia uns altres ensenyaments per mi que després vull compartir amb vosaltres.

Quan vaig acabar, jo no tinc casa. Dic: “On visc?”. Així que vaig comprar una autocaravana i visc en una autocaravana. Vaig fent voltes per Espanya i dono conferències. Visc al present, perquè per mi és el millor país que existeix. Després d’haver recorregut més de 117 països, el present és un país, i jo tracto de viure al present. Tracto de pitjar un botó que tots tenim, que és el botó de la pausa. Jo li dono a la pausa vàries vegades al dia. El món segueix corrent. Jo faig un exercici de respiració i dic: “Vaja, soc aquí. Estic viu”. Algú sap quant de temps viurà? Tots tenim data de caducitat, com els iogurts. És aquí, a la tapa, però és a sota i no la veiem. I aquest és un dels sons més bonics que hi ha al món: el silenci. L’havíeu escoltat abans? És difícil escoltar el silenci a la ciutat. S’escolta als deserts. Estic segur que teniu alguna pregunta per mi, així que desitjo escoltar-la.

José. Hola, Álvaro. Un dia vas decidir canviar la cadira d’una notaria pel seient d’una bici. Segurament hi va haver una raó definitiva per dir: “Me’n vaig, ara sí”. Què és allò que vas deixar enrere i que t’aferrava?

Álvaro Neil. Si tu tens un got d’aigua gairebé a punt de vessar i li poses una gota… Sabeu això de la gota que fa vessar el vas, oi? Quan s’escampa l’aigua per la taula, busca la gota culpable. No la trobes. Aleshores, a la meva vida, hi va haver molts fets petitons que es van anar ajuntant fins que un dia vaig dir: “Me’n vaig”. Però va ser la intuïció allò que em va dir: “Ves-te’n”. I hi va haver una lluita interna. Hi va haver una espècie de combat de boxa dins el meu cap entre la consciència i la intuïció. I això ocorria de la manera següent. La intuïció deia: “Álvaro, paio, ves a donar la volta al món, és que ho duus dins”. I aleshores la consciència sortia i deia: “És clar, que llesta que ets! I quan torni de què viurà? I on viurà? Si no té pensió, si no té jubilació. Com ho pensa fer?”. La intuïció callava… Després de dos mesos, tornava el combat de boxa al meu cap. “Álvaro, ves-te’n! Covard!”. I la consciència: “Sí, covard. Però quan torni, de què viurà? Així que un dia hi vaig intervenir i vaig dir: “A veure, noies, un moment. Qui és el director d’aquesta obra de teatre?”. I em van dir: “Tu”. “Ah, d’acord, doncs acomiadat”. I en vaig contractar un altre, que era jo mateix però reencarnat, d’acord? I vaig dir: “Tu calla!”, li vaig dir a la consciència. “Donaré un vot de confiança a la intuïció i ho intentaré”. Perquè cal intentar les coses. Si no ho intentes, mai ho sabràs. El fracàs no és aconseguir un deu a l’escola. El fracàs és no intentar-ho. Jo no vaig fracassar fent les oposicions de notaries. Sabeu per què? Perquè ho vaig donar tot, no em va quedar res, m’hi vaig entregar en cos i ànima. No ho vaig aconseguir. No importa, però n’estic satisfet. Quan ho fas tot, ningú et pot demanar més.

Quan vaig tornar, vaig creure que trobaria la resposta a aquestes preguntes de la consciència. On viuràs? De què viuràs? I va passar una cosa màgica, molt millor. Quan vaig tornar, no hi havia preguntes. La consciència s’havia esfumat, s’havia cansat de cridar. I el destí em va posar davant la possibilitat de comprar una autocaravana i encara hi és. I vaig vivint dia a dia. Jo no sé on dormo demà. Soc un nòmada. En realitat, tots ho sou, perquè estem de pas en aquesta vida. La vida és un viatge. Gràcies al fet que existeix la mort, la gent acompleix els seus somnis. Perquè si no els postergaríem: “Bé, ja ho faré”. No! Ho has de fer ja! Acordeu-vos de la tapa dels iogurts: no se sap quan ocorrerà. L’únic que heu de fer és preparar-vos i saber distingir si això que teniu dins és un somni o és un simple desig. Jo dic que les decisions d’aquest tipus es prenen als 33 anys. Has estudiat, has vist la vida i, fins i tot, has treballat. Aleshores la vida et diu: “Què vols fer amb la teva vida? Quina és la teva missió a la vida?”. Tots vosaltres, tots, teniu una missió a la vida. Encara no ho sabeu. És un repte descobrir-la. I el dia que la descobriu, perseguiu-la. Val la pena viure la vida si acompleixes la teva missió. I jo ara ho he fet.

Pablo. Moltes gràcies pel teu testimoni. Et volia preguntar… Tu et defineixes com un nòmada. Quins valors s’aprenen viatjant com un nòmada?

Álvaro Neil. Quan ets nòmada, no hi pots dur gaire coses. La meva bicicleta, amb la qual viatjava, tenia moltes alforges, pesava uns 85 quilos. És a dir, és com si hagués dut algú de vosaltres a fer la volta al món. Però, és clar, vosaltres no em cuineu, no em doneu roba… La bicicleta ho tenia tot. Tenia una cuina… Jo duia tot el que necessitava per sobreviure a la bicicleta. Però no pots dur gaire cosa. Durant molts anys, he fet servir la mateixa roba. Això és un avantatge perquè, quan em llevava al matí, no havia de pensar si em posava la camisa verda o la vermella. Em posava l’única que hi havia. I quan el sol la trencava, n’aconseguia una altra. Al matí, per esmorzar, no podia escollir si melmelada de pinya o de taronja amarga. Em posava la melmelada que hi havia, si en tenia. I això m’ha ajudat a aprofitar el temps. No he perdut el temps escollint coses materials. Les coses materials són al meu servei, no jo al seu. De fet, jo faig un exercici que us recomano: quan vaig a comprar alguna cosa a una botiga o a menjar, abans penso: “Quant pagaria jo per aquesta jaqueta?”. Ho penso, dic… Per posar-ne un exemple, 25. “Hola, com va? Quant costa la jaqueta?”. “Trenta-vuit”. “No, moltes gràcies”. I potser tinc els diners, però és important que vosaltres fixeu abans el valor que pagueu per les coses, abans que el mercat us digui quant costen. Perquè si ells et diuen 38 i tu no has fet aquest exercici, quan arribes els pagues, perquè els tens. No, per començar marca el teu criteri: Quant estic disposat a pagar per això? “D’acord, ho compro”.

Ser nòmada m’ha ensenyat aquestes coses. M’ha ensenyat com de bo és que el sol surti al matí. El sol ha estat la meva calefacció. Durant molts anys. Fins i tot carregava un panell solar que duia, amb què obtenia electricitat per subministrar energia a l’ordinador o el telèfon. Els darrers anys, perquè gairebé sempre he estat sense telèfon. Ser nòmada t’ensenya a saber que un arbre és una ombra, que les branques et saluden quan es mouen. Que quan els ocells et diuen bon dia quan arriben al matí. Estableixes una relació directa amb la natura. L’home no ha fet la natura. Existia abans que nosaltres. I és un regal. No hi ha res més perfecte que la natura. I la nostra missió no és millorar-la, sinó conservar-la. I ni tan sols en som capaços. Ser nòmada és el millor que m’ha passat a la vida, jo us ho recomano.

Miriam. Suposo que, quan ho vas deixar tot i vas decidir recórrer el món en bicicleta, vas haver de renunciar a coses. Per tant, ens podries comentar a quines coses o cosa vas renunciar?

Álvaro Neil. Escollir és un exercici de llibertat. Vosaltres l’heu fet aquest matí. Tu has escollit posar-te aquestes sabates, segur que en tenies unes altres. Has renunciat a posar-te unes altres sabates. No obstant això, jo no veig aquesta part negativa de renúncia, jo em quedo amb la part positiva: allò que he guanyat amb l’elecció. Quan esculls un camí, t’has d’oblidar dels altres camins. Gaudeix d’aquest camí. Jo no veig en mi una renúncia, sinó una opció de vida. A la vida es poden fer moltes coses. Jo he volgut fer aquesta. I ho he volgut fer amb intensitat i ho he volgut fer amb passió. Perquè la passió és allò que fa que hom no senti que està treballant. Quan treballes amb passió, no treballes, gaudeixes, jugues. I jo dic a la gent: “Si us plau, viviu amb passió. Si sou pares, sigueu els millors pares. Si sou estudiants, sigueu-ne els millors. Però no perquè us posin un deu, sinó perquè esteu aprenent”. Si estudieu per treure un deu a francès, mai traureu un 11. I si estudieu per aprendre francès, sense importar la nota, estareu aprenent. Si ets un metge, sigues el millor metge del món. Fes les coses en gran, no n’hi ha prou amb fer una volteta en bicicleta per Espanya. Fes la volta al món! De fet, és una ironia, perquè quan jo vaig acabar Kilómetros de sonrisas, el projecte a l’Amèrica del Sud, vaig tornar i vaig preparar la volta al món. Durant any i mig vaig estar preparant la volta al món. Què vaig fer? Al matí, treballava de bicimissatger per mantenir una mica la forma física, al migdia anava a classes de francès i a la tarda escrivia el llibre i buscava algun patrocinador. Sabeu com es diu la bicimissatgeria? La Luna. I jo deia: “Estic treballant a la Lluna i després aniré a voltar per la Terra en bicicleta”.

Irene. Hola, Álvaro. Per començar, ets molt gran, perquè expliques coses superinteressants i molt raonables. I la meva pregunta és: Tots sabem que viatjar és una manera d’aprendre. Què s’aprèn viatjant? Què has après tu viatjant?

Álvaro Neil. He après com d’ignorant soc. Jo no sabia quina era la capital de Bhutan. Vosaltres ho sabeu?

Público. No.

Álvaro Neil. És clar, has de viatjar. La capital de Bhutan és Timbu. No sabia que per anar a Bhutan calia un visat que costa 250 dòlars diaris. I no sabia que me’l regalarien. Viatjant descobreixes que tothom vol el mateix, tothom té les mateixes pors, tothom té por de la mort, perquè no parlen amb ella cada dia. Viatjant descobreixes que la gent hi és per ajudar-te, que són amics teus. Descobreixes que ningú ha escollit on néixer, ni tan sols el color de la pell que porteu. No ho heu escollit. No hem escollit res, ens ha tocat. De fet, les possibilitats de néixer són mínimes, però som aquí. I viatjant descobreixes que les fronteres més grans són les mentals, que els límits més grans són aquells que et poses tu. Jo he dit: “No puc més!”. De debò, a vegades… Al Perú, recordo una vegada, a gairebé 5.000 metres, no podia més. Vaig plorar de dolor. I no tenia el 112 perquè em vingués a treure d’allà, n’havia de sortir jo, estava sol. I des que vaig dir: “No puc més” fins que vaig poder muntar la tenda i dormir, potser van passar quatre hores. I dic: “Però si jo ja no podia més a les quatre de la tarda! Com he aconseguit arribar fins aquí?”.

Perquè podem molt més del que ens pensem. Perquè nosaltres som l’única limitació que existeix en aquest món. Si creieu una cosa, la podeu aconseguir. Jo mai vaig pensar fer la volta al món. De fet, quan ho veig ara, dic: “És cert o és Photoshop?”. Però sí, sembla que ho vaig fer. Perquè si et marques objectius petits i els vas complint, quan els sumes… Ostres! Te’n surt un gran projecte. Jo no vaig marxar d’Oviedo pensant fer la volta al món, només pensava arribar a Lleó. I a Lleó vaig pensar arribar a Sevilla. I a Sevilla, al Marroc. I al Marroc, a Mali, Nigèria, el Camerun, el Gabon, el Congo, Angola… I així, mica en mica. Poseu-vos projectes molt concrets, poseu-vos objectius realitzables, mesurables. I si us equivoqueu, formuleu de nou l’objectiu. Jo tenia a la bicicleta un cartell escrit on posava: “2004-2014”. Quan va arribar el 2014, era al Perú. Dic: “Ui, jo no arribo a Espanya”. Així que vaig fer així, ho vaig ratllar i hi vaig posar: “2017”. I ja està. No sigueu esclaus dels objectius, sigueu realistes. Us heu marcat un objectiu exigent? Canvieu-lo. No passa res, no esteu fracassant per això. Esteu fracassant si us manteniu en un objectiu impossible de complir. A mi m’agradaria anar a pedalejar per la Lluna, però no serà possible pel problema de la gravetat. He après tot això viatjant.

Cristina. Hola, Álvaro. Ens tens enganxadíssims explicant-nos la teva experiència. Moltes gràcies. Què pot ensenyar un pallasso als nens?

Álvaro Neil. Moltes gràcies per la pregunta. És curiós, perquè un pallasso no té res per ensenyar als nens. Un pallasso només ha d’aprendre dels nens. Quan jo vull agafar idees per un espectacle, vaig a un parc infantil on els nens de fins a quatre anys juguen i em pixo de riure. Veure un nen que vol pujar a una cadira és un espectacle de circ. Ho intenta per totes bandes! I tens ganes d’anar a ajudar-lo. Deixa’l, deixa’l. Perquè està aplicant la creativitat, està descobrint. Hom aprèn jugant. L’espectacle que jo he fet pel món no era només per nens, jo he actuat per adults també. De fet, actuar per adults era molt més gratificant. Perquè els adults sabien que no hi havia menjar a casa. El nen no ho sap. I l’adult té tots aquests problemes al cap i diu: “Ve un pallasso a fer un espectacle”. “Uf, pallasso… Vinga, som-hi”. L’adult té problemes. Cal treure’l dels problemes i dur-lo al joc. El nen ja es troba al joc, el nen és pur joc. Jo he après un munt dels nens durant el viatge. Per mi, el nen és el millor pallasso que existeix. I una de les coses de què em penedeixo del fet de no haver tingut fills és no haver-ne tingut un per poder analitzar-lo i estudiar-lo ben a fons.

Laura. Hola, Álvaro. He vist als teus vídeos i conferències que dius que és molt important acomplir els somnis i m’agradaria que en parlessis.

Álvaro Neil. És molt perillós parlar de somnis a nois tan joves, no sigui que ho deixeu tot demà i us en aneu a voltar. Recordeu què he dit abans: espereu una mica. I no descarteu res. No vull dir amb això que ho proveu tot, d’acord? Jo no he hagut de provar la cocaïna per saber que no és bona. És a dir, hi ha uns límits. “Això no ho provaré, saps?”. Però investigueu. Potser no us agradin les matemàtiques. Bé, potser us va bé un dia perquè coneixeu una noia molt bonica que estudia matemàtiques i queda molt bé dir-li el teorema de Pitàgores, saps? Mai se sap en què utilitzareu el coneixement. Apreneu al màxim possible. El coneixement és bo. I un dia us ajudarà a identificar el vostre somni.

Jo, a la vostra edat, no tenia ni idea que aniria en bicicleta pel món. Ni idea! Jo jugava a rugby… Era una persona diferent. I la vida, un dia, et fa: “Pam! Aquest és el teu somni, aquesta és la teva missió a la vida”. És molt estrany que ho descobriu abans dels 33. Molt estrany. Així que espereu una miqueta. I fins aquesta edat no feu res irreversible. No tingueu fills. D’acord? Espereu una miqueta, ja arribarà. Perquè això dels fills m’han dit que no té garantia, no es poden tornar. Gaudiu de la vida i apreneu. I un dia, el somni us trobarà. No el cerqueu, ell us trobarà a vosaltres.

Paula. Jo et volia preguntar per què vas escollir la bici si podies viatjar en moto o en cotxe. I què t’ha ensenyat anar en bici durant tant de temps?

Álvaro Neil. Algú de vosaltres ha viatjat en bicicleta? Heu fet algun viatge en bicicleta? Bé, és el millor que hi ha. És el millor que hi ha. La bicicleta m’ha ensenyat com de bona és l’aigua. Jo, abans de viatjar, la meva beguda preferida era la cervesa. Després de fer la volta al món, l’aigua. I sense gel, si us plau. Perquè si beus l’aigua amb gel, el cos l’ha d’escalfar. Consumeix energia en això. A la Xina, quan vaig creuar per primer cop la frontera, em van donar un got d’aigua calenta. A la Xina beuen aigua calenta. Vaig fer… I dic: “Que ets boig?”. “Perdona, és que aquí l’aigua es pren així, perquè així el cos no l’ha d’escalfar”. “Ah, ves per on!”. La bicicleta és un mitjà de transport humà. Tot el que passa amb la bicicleta, passa a velocitat humana. Perquè qui hi ha al damunt és un ésser humà. A la bicicleta pots escoltar els ocells, pots escoltar un riu, pots escoltar la gent que et diu: “Ep! On vas? Atura’t!”. La bicicleta m’ha obert moltes portes. “Que vens de Mali fins aquí, fins Angola, en bicicleta? Passa, noi, passa. Què vols prendre?”.

La bicicleta ha fet que m’esborrés del gimnàs. Jo feia unes cinc o sis hores de bicicleta al dia. I quan les pulsacions feien “pum, pum, pum, pum…”, parava, feia una foto, bevia aigua. No estava batent cap rècord. La bicicleta ha dut tota la meva casa al damunt. La bicicleta m’ha ensenyat que el vent bufa de cara. Com molesta, oi? O que t’empeny perquè bufa d’esquena. La bicicleta és el millor descapotable que existeix. I el més barat. No té finestretes ni portes. El sol, al matí, et saluda, la pluja et mulla… I quan puges una muntanya de 5.000 metres, en bicicleta, i tardes uns quants dies, quan arribes a dalt, no et fas una selfie, t’estires a terra a descansar. I aleshores hi arriben els turistes en cotxe, en 4×4, es fan selfies i se’n van. I la muntanya és allà. I allà ets tu donant les gràcies a la muntanya perquè t’hi ha permès pujar. La bicicleta t’ensenya humilitat. I t’ensenya que la muntanya de 5.000 metres que vas pujar ahir no et serveix el mes vinent per pujar una muntanyeta de 1.000 metres. Perquè requereix altre cop tot el teu esforç. Si viatges en cotxe, el món el veus així: a 120 per hora. En moto, així: a 110 per hora. I en bicicleta, així. Un dels meus documentals s’anomena: A la velocidad de las mariposas. Perquè jo he viatjat a la velocitat de les papallones. Fins i tot m’avançaven a les pujades. Però jo, després, a la baixada les avançava.

Paloma. Hola, Álvaro. El cert és que és tot un luxe ser aquí i compartir aquesta experiència amb tu. Un dels continents per on més has viatjat és Àfrica. I, bé, com a docent, no puc evitar connectar-ho amb allò que deia Nelson Mandela que l’educació és la millor arma per canviar el món. Què en penses?

Álvaro Neil. La paraula “arma” no m’agrada, però és molt útil. Si tu deconstrueixes la paraula “arma”, com fan els cuiners amb un plat de cuina, tens les mateixes lletres que la paraula “amar”. I la paraula “amar” m’agrada més. Amar és possiblement la millor educació per canviar el món. Això va voler dir Mandela, però el van traduir malament. Crec que el respecte és el més gran que tenim en aquesta vida. I es pot respectar amb un somriure. Un consell que us dono: quan viatgeu, si aneu amb ulleres de sol, quan parleu amb algú, traieu-vos les ulleres. Perquè si la persona us pot veure els ulls, està veient molt de tu. L’estàs respectant, li estàs dient: “Soc aquí. Hola”. Crec que respectar és el més gran que podem fer. Respectar quan entres en un autobús i saludes. Respectar quan parles amb un amic i no ets amb el telèfon. Ets amb el teu amic, dona el teu temps al teu amic. Respecta’l. Crec que el respecte és la millor educació per canviar el món.

José. Seguint parlant sobre educació, jo que soc educador, i sabent que has recorregut tants països i que has vist tant de món, has conegut molts nens i nenes molt diferents, de nivells econòmics, culturals… Són molt diferents els nens i nenes de cada lloc? Com aprenen?

Álvaro Neil. Moltes gràcies per la pregunta. És clar que són diferents. Jo he vist nens a Àfrica que anaven a l’escola amb una cadira perquè no hi havia cadires a l’escola. He vist nens que hi duien aigua. Perquè no hi havia aigua als banys i l’havien de fer servir quan anaven al lavabo. Aquests nens aprenen que una cadira… Ostres! És un bé important. Que l’aigua és un valor escàs. He vist nens al Pakistan que tornaven de l’escola amb una capsa de sabates. I dic: “I això?”. Perquè un cop l’any els donaven un parell de sabates. Curiosament, els vaig veure l’endemà, i tornaven a l’escola amb les sabates, sense la capsa. Però no les duien posades, les duien a la mà. Quan entraven a l’escola, se les posaven. No les volien desgastar de camí a l’escola. Però volien que els seus amics els veiessin amb les sabates noves. I quan sortien de classe se les treien perquè així els duraven més. Ells tenien un parell de sabates. Aquests nois jo crec que han après de debò què és la vida. Han après el valor de les coses. L’excés és tan dolent com la carència. Tenir moltes coses és un problema. Imagina’t que et lleves al matí i tens 800.000 sabates per posar-te. Quin mal de cap! Què em poso avui? I jo, durant molts anys, era: “Son aquests, si és que no n’hi ha més!”. Perdia 0,5 segons per escollir què em posava. Jo crec que els nois aprenen en funció del país on són. Com més humil econòmicament és el país, amb més facilitat aprenen certes coses que són imprescindibles per la vida, com el valor d’una cadira o el valor de l’aigua.

Enrique. Bé, Álvaro, parles d’experiències inoblidables, molt emocionants, però suposo que també hauràs hagut de conviure amb la soledat, amb la incertesa. Què pot aprendre una persona de si mateixa en un viatge com aquest, en un viatge vital com aquest que has fet tu?

Álvaro Neil. La soledat, per mi, ha estat una gran companya. De fet, a vegades vols estar sol i arriba algú i et fum, oi? Estar sol ha sigut un gran aprenentatge. A vegades trobava altres viatgers o viatgeres, això darrer és més estrany, i viatjava amb ells, i eren grans amics. Hi ha un amic que vaig trobar a Moçambic el 2006 i a Alaska el 2012. Hi ha una persona que estava caminant al voltant del món, un canadenc, en Jean Béliveau. Me’l vaig trobar al Perú el 2002 i me’l vaig trobar a l’entrada de Jakarta, la capital d’Indonèsia, el 2009, set anys després. I sense haver quedat. “Home, Jean!”. “Álvaro!”. I és molt bo compartir una setmana amb ell, però després vols estar sol. Perquè sol aprens més. Sol, la gent ve més a parlar amb tu. Quan et veuen en un grup, diuen: “Bé, va acompanyat”. Però quan et veuen sol, la gent s’anima a venir a parlar amb tu. I la incertesa és una de les manifestacions de la por. És el que es coneix com als “Isis”. No dic el grup islàmic terrorista, em refereixo als Isis. “I si punxo? I si tinc la malària? I si em quedo sense diners?”. Els Isis maten els teus somnis. Els Isis et retenen a l’hora d’acomplir els teus projectes. Els Isis són la incertesa.

Quan jo treballava a la notaria, m’encarregava, entre d’altres coses, dels testaments. I venia gent a fer el testament i deia: “Hola, bona tarda, vinc a fer el testament per si moro”. I dic: “Home… Serà per quan mori, perquè morir sí que morirà”. “Home, és clar, toco ferro”. I dic: “No, no és ferro, és xapat, no…”. És clar, la mort és incerta en el quan però no en el “si”. Ocorrerà, no sabem quan. I vivim amb por? No. Vivim una mica esbojarradament, com si no anés a passar mai. No s’ha de tenir por de certes coses. Perquè jo tenia por a l’hora de tornar: “Ah, i on viuré?”. I resulta que trobo una autocaravana. La vida et proveu. Quan tu estàs complint la teva missió, tot t’ajuda. Però no s’ha de tenir por de la incertesa. I cal gaudir la soledat. Perquè si tu no saps estar bé amb tu mateix, qui voldrà ser amb tu?

Pablo. He llegit que de tots els països on has anat, als més pobres és on has trobat la gent més solidària. M’agradaria que ens expliquessis una mica per tu què és la solidaritat.

Álvaro Neil. És cert. Potser ho havíeu escoltat abans, oi? “La gent més humil, aquella que menys té, és qui més et dona”. Però és que ho he vist. Recordo un cop que en un poblat africà vaig anar a demanar un lloc on dormir i, és clar, sempre has d’anar a parlar amb el cap del poble perquè ell és qui ho controla tot. Cal presentar-se. Aleshores sempre apareix un professor d’anglès o de francès per fer de traductor. I li vaig explicar que necessitava un lloc on dormir. I l’home va dir: “No et preocupis. Dormiràs a casa meva”. Jo ja havia dormit a moltes cases de molta gent, i sé que la meva tenda de campanya està molt neta i prefereixo dormir a la meva tenda de campanya. No hi entra cap bitxo, tanques amb la cremallera i prou. Així que vaig dir al traductor: “Digues-li que dormiré a la meva tenda, a fora”. No sé en quin dialecte, i el cap diu: “No, no, no, no! Que hi ha lleons!”. I li dic: “Mira… Prefereixo els possibles lleons a les paneroles segures, així que dormiré fora”. I l’home… És clar, era responsabilitat seva que jo fos al seu poble. Si em menjava un lleó, allò sortiria a les notícies. Així que, quan estic muntant la tenda, veig que entra a casa, en surt i treu el llit. Va posar el seu llit al costat de la meva tenda de campanya per dormir, per cuidar-me. Que fort, oi? Al matí, quan em llevo, obro la tenda i el llit ja no hi era. Dic: “Ui, el lleó se l’ha menjat sencer. Amb llit inclòs!”. Surt de casa. Dic: “Però què ha passat?”. “Uf, molt de fred, molt de fred”. Però el seu cos era enorme.

Un altre cop, al Perú, vaig arribar a demanar asil en una església. No hi havia ningú, però la dona que tenia les claus de l’església em va dir: “Mira, vine a dormir a casa si vols”. Però a casa seva no hi havia lloc. Vaig dormir a la cuina. I això em recorda quan algú em diu: “Et convidaria a casa, però no hi ha lloc”. Per convidar algú, cal tenir lloc al cor, no a la saleta. A aquesta persona li sobrava lloc. I em convida a la cuina i hi vaig muntar el campament. I no hi era el marit, és clar, això és una mica… Pot comportar malentesos, que la gent parli mal al poble, però ella em volia ajudar. Al matí següent, estic dormint i noto un pes al llit, com si s’hi assegués algú. Jo no volia obrir els ulls, dic, no sigui que la dona… No, era el marit. Havia vingut de viatge. I li dic: “M’ha convidat la teva dona, eh? Vull dir, no és el que sembla”. “No, no, tranquil, tranquil”. Em diu: “Mira, soc professor i encara no ens han pagat el sou. Ens el pagaran, però encara no ho han fet. Vinc de Lima de reclamar. Tu em podries…?”.

L’home es moria de vergonya de demanar-me això. “Tu em podries avançar 100 dòlars? Tinc una cosina que viu més a dalt del Perú. A Huaraz. Quan hi arribis, ves a casa seva, ella te’ls tornarà”. Què faríeu? Com m’hi puc negar? La dona m’havia ofert un lloc per dormir la nit anterior. I ara era jo qui podia ajudar. Només podia donar-li els 100 dòlars. “Té”. “La meva cosina…”. “Tranquil, espero que sí, però bé, si no, no passa res”. Jo els vaig donar per perduts. Quan vaig arribar a Huaraz me’n vaig recordar. “Ep, aquí hi ha la cosina d’aquell que es va asseure al meu llit! L’aniré a veure, per… No ho sé. Potser, jo què sé, com a mínim em convida a un cafè”. “Hola”. “Ai, que bé que hagis vingut! Té”. Per què dic res? Em va donar els 100 dòlars. Som plens de prejudicis. Quan vaig recórrer els Estats Units amb aquest turbant, el qual he fet servir durant tot el viatge perquè em dona escalfor, em protegeix del fred, és una manta, és una tovallola, el poso com a ombra a la bicicleta… És del millor que he tingut. Als Estats Units em miraven i em deien… Era a la cua del supermercat, del Walmart… “Passa, passa, passa, passa”. Això m’ha ajudat a passar davant a les cues. Perquè la gent és plena de prejudicis.

Paula. Què has après sobre les diferents cultures que has anat coneixent?

Álvaro Neil. Bé, he après que no les coneixia fins que no era allà. Viatjant aprens. Jo era al desert del Sudan i m’havia quedat sense aigua. I els vaig preguntar a uns nois que eren per allà si hi havia aigua. No en la seva llengua, perquè no la parlava, però… Estava mort de set. I em van dur al desert, hi van fer un pou i hi havia aigua. I em van donar aigua. I quan els vaig voler pagar, van riure. Perquè ells deurien pensar: “Quant et podem cobrar a tu per un litre d’aigua al desert? Milions!”. Perquè el valor de les coses no el marca el mercat, el marca la vostra necessitat. Aquella ampolla d’aigua al supermercat costa 0,80, però al desert, a 49 graus… Hauria pagat molts diners. Molts diners que vaig estar a punt de perdre. Un cop tenia un pot de plàstic amb 500 euros dins, guardats, amagats, amb una espècia al voltant que feia molta pudor. Si algú obria les meves alforges per robar-me i obria el pot, el deixaria perquè feia pudor, però dins hi havia els 500 euros. Que llest, oi? Però no em vaig adonar i un dia, cuinant, havia fet un foc i feia olor de plàstic cremat. Dic: “No! El pot! Estic cremant 500 euros!”. El vaig veure, li vaig clavar una puntada de peu, el vaig salvar i dic…

Deia un escriptor: “Els diners només són diners quan es gasten”. No us obsessioneu amb els diners. Potser el més important a la vida no costa diners. Pot ser que sigui la vostra família, els vostres amics, una abraçada… El sol al matí no costa diners. El més important de la vida no costa diners. Es mereix atenció, es mereix que li doneu les gràcies, com hem fet al començament, de respirar i de ser aquí. Ara sí que ha arribat la vostra ànima. Ho veig i me n’alegro.

Carmen. Què diries a tots aquells que durant tots aquests anys t’han dit que allò que feies era una bogeria?

Álvaro Neil. La gent creu que jo estava boig. De fet, he acabat la volta al món, he tornat a la meva ciutat per veure els meus amics i dir-los: “Recordeu aquell que va dir que faria la volta al món? Aquí el teniu. M’hi he estat 13 anys. I vosaltres què heu fet en 13 anys?”. En 13 anys han passat moltes coses. N’hi ha que s’han separat, n’hi ha qui és feliç amb la dona. Jo he fet la volta al món. No crec que sigui una bogeria perseguir els teus somnis. La bogeria és anar-te’n a la tomba sense viure els teus somnis. El cementiri és ple de somiadors, de gent que volia, però… Aneu rere el vostre somni. Tant és que us diguin que és una bogeria. Si tu creus en tu, res ni ningú t’aturarà.