Generated with Avocode.Path Generated with Avocode.Rectangle CopyRectangleIcon : PauseRectangleRectangle Copy

“Abraçar als nostres fills no és malcriar”

Rafa Guerrero

“Abraçar als nostres fills no és malcriar”

Rafa Guerrero

· Psicòleg

Llicenciat en Psicologia Clínica i de la Salut per la Universitat Complutense de Madrid i Doctor en Educació, Rafa Guerrero ha dedicat gran part de la seva carrera professional a la investigació, l'exercici clínic i la docència a la Facultat d'Educació a la Universitat Complutense de Madrid i de el Centre Universitari Cardenal Cisneros.
Conferenciant en congressos nacionals i internacionals i formador de professors i pares en nombrosos col·legis i centres educatius, Guerrero acaba de publicar els llibres 'Com estimular el cervell de l'infant' i 'Educar en el vincle', que se sumen al seu anterior títol, ' educació emocional i afecció '.

Quins aspectes emocionals i intel·lectuals hem d'atendre a la formació d'el cervell d'un nen? El psicòleg defensa el desenvolupament d'un vincle segur des de la infància. "Si volem que el dia de demà els nostres fills tinguin la capacitat de regular-se emocionalment, prendre decisions, que siguin empàtics, capaços de planificar-se, concentrar-se, fer-se càrrec de la gestió dels seus impulsos ... Requereix de tres passos: que els pares sàpiguen autoregular les seves pròpies emocions, que puguin regular les emocions dels seus fills i finalment ensenyin estratègies perquè els nens aprenguin a regular-sols i es tanqui el cercle ", explica l'expert.


Creant oportunitats

Rafa Guerrero

Llicenciat en Psicologia Clínica i de la Salut per la Universitat Complutense de Madrid i Doctor en Educació, Rafa Guerrero ha dedicat gran part de la seva carrera professional a la investigació, l'exercici clínic i la docència a la Facultat d'Educació a la Universitat Complutense de Madrid i de el Centre Universitari Cardenal Cisneros.
Conferenciant en congressos nacionals i internacionals i formador de professors i pares en nombrosos col·legis i centres educatius, Guerrero acaba de publicar els llibres 'Com estimular el cervell de l'infant' i 'Educar en el vincle', que se sumen al seu anterior títol, ' educació emocional i afecció '.

Quins aspectes emocionals i intel·lectuals hem d'atendre a la formació d'el cervell d'un nen? El psicòleg defensa el desenvolupament d'un vincle segur des de la infància. "Si volem que el dia de demà els nostres fills tinguin la capacitat de regular-se emocionalment, prendre decisions, que siguin empàtics, capaços de planificar-se, concentrar-se, fer-se càrrec de la gestió dels seus impulsos ... Requereix de tres passos: que els pares sàpiguen autoregular les seves pròpies emocions, que puguin regular les emocions dels seus fills i finalment ensenyin estratègies perquè els nens aprenguin a regular-sols i es tanqui el cercle ", explica l'expert.


Creant oportunitats

Transcripció

00:03
Rafa Guerrero. Soc en Rafa Guerrero, psicòleg, doctor en educació i autor dels llibres ‘Com estimular el cervell de l’infant’ i ‘Educar en el vincle’.

00:13
Amaya Núñez. Hola Rafa, soc l’Amaya, mare de dos nens i fisio de mares i nadons, i estic encantada de poder xerrar amb tu sobre el desenvolupament dels nostres fills.

00:24
Rafa Guerrero. Hola, Amaya. Un plaer estar aquí amb tu.

00:27
Amaya Núñez. Una de les primeres preguntes que et volia fer, i a més crec que va ser una de les primeres preguntes que em vaig fer quan vaig ser mare de la meva primera filla va ser: “¿Fins a quin punt és bo amanyagar-los o anar-los a veure cada vegada que ploren?”.

00:42
Rafa Guerrero. Bé, això és un dels grans mites que existeixen en relació a l’educació. Moltes vegades escoltem aquest tipus de coses de: “Bé, no l’abracis, no l’agafis quan està plorant”. I és fonamental saber que això és un mite. Per tant, és fals. Fixa’t que una de les nostres funcions com a pares, com a mares, com a educadors, com a professionals, els que estem en relació als nens, consisteix a cobrir les seves necessitats. Siguem conscients, Amaya, que un nounat, quan ve a aquest món, ve completament amb unes característiques que indiquen que és molt immadur. Aquesta situació d’immaduresa, Amaya, el converteix en dependent i són dependents perquè necessiten que nosaltres, com a adults significatius, cobrim les seves necessitats.

01:30

Per tant, és fonamental que els abracem, que els atenguem quan tenen alguna necessitat. Si aprofundim una mica en aquesta idea que estem comentant, Amaya, arribem a la conclusió que hi ha quatre tipus de necessitats. Hi ha un primer tipus de necessitats, que són les fisiològiques, que tenen a veure amb l’alimentació, amb el fet que estiguin suficientment hidratats, amb el fet que tinguin sostre, que estiguin còmodes. Que aquestes són necessitats que tots cobrim d’una manera bastant bé. No acostumem a tenir cap problema. Després tenim les necessitats que són de tipus cognitiu, que tenen a veure amb la necessitat d’aprendre, que tenen a veure amb la necessitat de ser cada vegada millors persones, d’anar evolucionant, de ser millors versions de nosaltres mateixos.

02:11

Després estarien les necessitats de tipus social. Som éssers socials que vivim en manada i necessitem dels altres. I en darrer lloc, i no per això menys important, hi ha les necessitats afectives i les necessitats emocionals, que, com dèiem abans, són les que més ens costa reconèixer. I aquí, bé, doncs és fonamental que siguem conscients que els nostres fills necessiten que els aportem tot el nostre afecte, necessiten que siguin regulats quan tenen una emoció que salta per sobre. També necessiten que fomentem la seva autonomia. També cal que els posem límits, que fomentem la seva identitat, l’ésser vistos, la mirada incondicional. I tot això són necessitats que són bàsiques. Com et deia abans, les necessitats fisiològiques les tendim a cobrir tots sense cap tipus de problema, però ens costa molt amb les emocionals.

03:05

I després també hem de tenir en compte, Amaya, que la manera de cobrir necessitats té molt a veure amb els estils d’afecció. Fixa’t que els estudis arriben a la conclusió que quan tenim una persona que té una afecció segura és perquè si rebobinem la pel·lícula de la seva vida, arribem a la conclusió que quan va ser petitó, la seva mare i el seu pare, les seves figures de referència, van cobrir d’una manera prou bona les seves necessitats. I el contrari passa amb les persones que tenen una afecció insegura, que, si rebobinem la pel·lícula de la seva vida, ens trobem que moltes de les necessitats que van tenir no van ser cobertes.

“Abrazar a nuestros hijos no es malcriarlos”. Rafa Guerrero
03:40
Amaya Núñez. Fa molts anys, no es donava tanta importància a l’educació en les emocions i m’imagino que hi deu haver pares que no hagin viscut una infància afectuosa. Com poden fer aquestes famílies o com afecten als nens aquestes situacions?

03:56
Rafa Guerrero. Aquí podríem parlar, Amaya, de dos estudis que són clàssics, àmpliament coneguts per les persones que ens estan veient. El primer d’ells són els estudis de l’hospitalisme d’en René Spitz, que era un psiquiatre francès i llavors ell va estar molts anys treballant en orfenats. Llavors, aquí s’anaven desenvolupant nens que havien estat abandonats per les seves mares, i va arribar un moment en què es van adonar que els nens morien.

04:27

Hi havia un percentatge important dels nens que morien i llavors es van plantar i van dir: “Com és possible que hi hagi nens que estiguin morint tot i que estiguin sent alimentats, tot i que tinguin un sostre, que estiguin sent hidratats, és a dir, que les necessitats fisiològiques s’estiguin cobrint?”. I aquest dubte venia d’unes dècades anteriors a aquest estudi que t’estic comentant, i és que els psicoanalistes deien que les necessitats emocionals es cobrien gràcies a les fisiològiques, és a dir, en el moment en que la mare i el pare donaven de menjar a l’infant, cobrien aquesta necessitat fisiològica, s’anava desenvolupant la necessitat emocional, l’afecte, la proximitat, la vinculació. Però els estudis d’en René Spitz van demostrar que eren necessitats independents, per descomptat que estan relacionades, però s’han de cobrir de manera independent. Llavors, Spitz, el que es preguntava, era: “Bé, què està passant?” Al final va arribar a la conclusió que tan important és que cobrim les seves necessitats fisiològiques, d’alimentació, de sostre, etcètera, com que també cobrim les seves necessitats afectives. Llavors, aquests nens, a causa de les circumstàncies que estaven experimentant, havien estat abandonats, les persones que s’encarregaven d’alimentar i d’atendre’ls eren persones en torns que anaven rotant, també anaven desapareixent les persones, se n’anaven a altres treballs, amb la qual cosa, els canvis de professionals eren molt grans i no tenien una cosa que necessiten tots els primats i tots els éssers humans, que és, al menys, una persona, un cuidador que s’encarregui de cobrir les seves necessitats. Això és estable, Amaya, al llarg del temps. I llavors el fenomen de l’hospitalisme, aquest concepte que Spitz desenvolupa l’any 1945, arriba a la conclusió que tan important és cobrir les necessitats fisiològiques com les emocionals.

06:17

I hi ha un altre estudi que és també molt interessant, que són els estudis d’en Harry Harlow i el que va fer va ser agafar micos, macacos Rhesus, i llavors els va posar dues mares artificials substitutives. Una d’elles era una mare de pelfa, ben apelfadeta, que era molt confortable per a aquest mico petit. I després hi havia una mare de filferro que sí que tenia una tetina que li donava de menjar. I llavors, al mico se li permetia poder anar tant a una com a una altra mare i sempre anava a la mare de pelfa, que era la que cobria d’una manera artificial. Era el més proper a una mare de veritat, a la mare de pelfa que li donava aquest afecte i li donava aquesta protecció i només anava a la mare de filferro que tenia aquesta tetina quan la necessitat era fisiològica, quan tenia gana. Quant acabava de menjar tornava corrent a aquesta mare.

07:16

I fins i tot en Harlow va anar una miqueta més enllà. Va idear una espècie de monstre que li feia molta por al mico, i en el moment en que aquest mico tenia por, anava directament a la mare de pelfa, que era la que li donava tota aquesta protecció i aquest afecte. Amb la qual cosa, les conseqüències del fet que no li donem aquest afecte, que no abracem, que no toquem als nostres fills són greus, poden arribar a ser molt greus. Per això és fonamental que erradiquem aquest mite que als nens no cal agafar-los, no cal abraçar-los, que els convertirem en dependents. Això s’escolta molt, no l’agafis perquè el convertiràs en dependent i el faràs una persona melindrosa, el faràs un immadur i la relació causal és just la contrària. Com que és immadur, com que és dependent, com que et necessita, hi hem de ser per cobrir les seves necessitats.

08:10

A mi això m’agrada explicar-ho amb quatre senzilles fases. La primera fase per la qual hem de passar la mare i el pare és per una fase de disponibilitat. És a dir, la mare i el pare hem d’estar físicament disponibles. Ara mateix, tu i jo, que estem aquí xerrant tranquil·lament, no estem disponibles per als nostres fills. Una vegada que estem disponibles, passaríem a la segona fase, que té a veure amb l’accessibilitat. A vegades, estem disponibles per als nostres fills, estem amb ells, però potser estem amb el mòbil, potser estem ficats en algun problema que hem tingut amb un company de treball o amb algun familiar. Llavors estem pensant en les nostres coses i sí que estem disponibles, però no estem accessibles. En tercer lloc, parlem de sintonitzar emocionalment amb els nostres fills. Això implica que una vegada que jo estic físicament present i ja estic disposat a escoltar el meu fill, tinc la capacitat de posar-me en la seva pell i entendre què és el que li passa exactament i entendre quina és la seva necessitat. I després, en últim lloc, si una vegada que jo he estat capaç d’entendre la seva necessitat, si jo te la cobreixo, d’això se’n diu ser responsiu. Aquestes serien les quatre fases per les que passem: la disponibilitat, l’accessibilitat, després, la sintonització emocional i en últim lloc, l’ésser responsiu, que consisteix a cobrir necessitats.

09:27
Amaya Núñez. I llavors, com sabem els pares que estem aconseguint un vincle segur?

09:32
Rafa Guerrero. Per intentar simplificar-ho una miqueta, podríem dir que les dues grans característiques són, d’una banda, la protecció, la vinculació, i, d’altra banda, l’autonomia. Llavors, com deia la Mary Ainsworth, que era deixeble d’en John Bowlby, pare de la teoria de l’afecció, hi ha d’haver un correcte equilibri entre aquestes dues característiques.

09:52

Llavors, d’una banda, hem de ser capaços de donar-los aquesta protecció als nostres fills. I quan els protegim? Doncs quan se’ls ha trencat aquesta homeòstasi, aquest equilibri, quan s’espanten, quan estan enrabiats, quan estan excessivament alegres, que a vegades ens oblidem de regular aquesta emoció d’excessiva alegria, llavors cal protegir, ens hem de vincular amb els nostres fills quan necessiten aquesta protecció. Compte, parlo de protecció, no de sobreprotecció. I després, per l’altre costat, que serien com les dues cares d’una mateixa moneda, parlem de fomentar l’autonomia, és a dir, permetre’ls que investiguin, permetre’ls que posin en marxa l’emoció de la curiositat.

10:31

I en aquest equilibri és on trobem les persones amb afecció segura. Una de les característiques bàsiques de pares i mares amb afecció segura és que saben en quin moment els han de donar vinculació, han de protegir-los, han de calmar-los, han d’heteroregular-los, i en quines altres condicions o circumstàncies han de permetre’ls aquesta distància perquè es vagin desenvolupant. Hi havia un estudi clàssic de la Mary Ainsworth, que es diu ‘La situació estranya’. El que Ainsworth va fer va ser una situació de laboratori on duia nens d’un anyet d’edat, aproximadament, amb la seva mare, a un laboratori, a una sala, i en un primer moment entren en aquesta sala, que hi ha unes cadires, hi ha unes joguines, i llavors la mare i aquest petitó d’un anyet comencen a investigar i comencen a jugar amb les joguines.

11:25

Passats uns minuts, apareix una estranya. D’aquí ve el nom de la situació estranya, no només perquè és de laboratori, sinó també perquè apareix una estranya. El que es tracta de veure en aquest estudi és veure com el nen es relaciona amb l’estranya, com el nen reacciona davant les diferents coses que van passant. Per exemple, un dels moments, són vuit episodis, són vuit escenes diferents, en un d’ells, la mare surt de l’habitació i es queda aquest petitó d’un anyet amb l’estranya. Llavors es veu si el nen segueix jugant, es veu si el nen plora perquè la seva mare se n’ha anat, veiem què és el que passa i com es relaciona i com es vincula amb l’estranya.

12:02

Llavors, un cop acaba aquest estudi, s’analitza, es veu com reacciona, no solament davant de la sortida de la mare d’aquesta situació de laboratori, sinó també com la rep. És molt interessant veure com, els nens d’un anyet, com reben la mare, si van a buscar-la, hi ha nens, per exemple, amb afecció insegura, que no van a buscar-la, segueixen relacionant-se amb l’estranya o segueixen jugant i llavors els dona exactament el mateix que hagi tornat la mare. Hi ha nens que van a buscar-la, però la mare no té la suficient capacitat de calmar. Llavors, hi ha moltes variables, però és un estudi molt complet, de fa unes quantes dècades, que ens segueix donant informació molt interessant. I és que les conclusions a les quals arriba aquest estudi, una d’elles, de les moltes que hi ha tan interessants, és que en el moment en què l’investigador arriba a la conclusió que aquest nen té un estil d’afecció insegura, imagina’t un estil d’afecció insegura evitativa, en un setanta-cinc per cent dels casos, quan aquest nen és adult se segueix mantenint aquest estil d’afecció, de manera que veiem ja que des dels primers mesos de vida ja es va forjant un estil d’afecció que tendeix a mantenir-se estable al llarg del temps.

13:15
Amaya Núñez. I llavors, en quin moment els nens passen de ser dependents emocionalment a ser una mica més autònoms? Els podem ajudar en això?

13:23
Rafa Guerrero. Sí, sense cap dubte, però hem de ser conscients que, si volem que el dia de demà els nostres fills siguin autònoms, i repeteixo, autònoms, que en moltes ocasions sentim: “No, jo és que vull que el meu fill sigui independent”, bé, la independència, en l’ésser humà, no existeix, som éssers interdependents. Això vol dir que en alguns aspectes tindré una bona capacitat de destresa en l’habilitat X i en altres no i hauré de demanar-te ajuda. És a dir, ens ajudem els uns als altres, però la idea d’independència no existeix, som interdependents.

13:57

Partim de la base que, en els mamífers, com a espècie altricial que som, venim a aquest món molt immadurs, la qual cosa ens converteix en dependents. I aquesta dependència és una cosa que hem d’anar resolent amb el pas dels anys. Llavors, com tu deies, d’acord, com fem per a un nounat, un petitó de pocs mesos, que és immadur, i per tant, és dependent, perquè el dia de demà sigui una persona autònoma, és a dir, amb capacitat de fer les coses per si mateixos, amb la capacitat de poder demanar ajuda als altres, que això és fonamental, sent empàtic, sent resolutiu, sent conscient de quines són les seves fortaleses, quines són les seves limitacions, entendre que l’error també és part d’un procés d’aprenentatge. Com fem, diguem, aquest viatge? Bé, doncs el viatge és sa, passar de la dependència a l’autonomia, es diu bons tractes. És veritat que parlem moltíssim dels maltractaments i per descomptat que és important que seguim denunciant totes aquestes situacions de negligència, d’abús i de maltractament.

15:04

Però també és molt important que parlem dels bons tractes. I aquest és el vehicle que a mi em permetrà passar d’una situació de dependència a una situació d’autonomia, però el vehicle el posem nosaltres com a pares. Som nosaltres els encarregats de fer passar d’una situació d’absoluta dependència a una situació d’un correcte desenvolupament de manera autònoma. Com? Bé, doncs amb aquest afecte, amb aquest amor. A mi m’agrada posar l’exemple o el símil d’això és com agafar els nostres nens i els seus cervellets i ficar-los en un forn on poc a poc, amb molt d’afecte, amb molt d’amor i amb el pas del temps, perquè aquest procés requereix de moltíssim temps, que vagin quallant i desenvolupant aquestes diferents zones cerebrals perquè el dia de demà es puguin fer càrrec d’ells mateixos. A això se l’anomena autogovern, la capacitat de fer-me càrrec de mi mateix.

“Abrazar a nuestros hijos no es malcriarlos”. Rafa Guerrero
16:01

Si volem que el dia de demà els nostres fills tinguin aquesta capacitat de regular-se emocionalment, que siguin capaços de prendre decisions, que siguin capaços de ser empàtics, que siguin capaços de planificar-se, de concentrar-se, de fer-se càrrec de la gestió dels seus impulsos, de les seves emocions, del que els agradaria fer en aquest moment, però potser no haurien de fer. Això és sempre un procés que s’ha de fer des de fora. I llavors aquí m’agrada parlar dels tres passos en els quals al final aconseguirem que els nostres fills siguin capaços d’autoregular-se. El primer pas pel qual hem de passar és que nosaltres com a adults siguem capaços d’autorregular-nos. És a dir, la capacitat d’autoregulació és que jo sigui capaç d’identificar quina emoció estic experimentant, que sigui capaç de permetre aquesta emoció, és a dir, què és el que ha passat perquè jo em senti trist, perquè jo senti por, l’emoció que sigui. I després que jo pugui tenir estratègies per poder autorregular-me, que jo pugui reduir aquesta por, que pugui reduir aquesta ràbia. Si jo soc capaç d’autorregular-me, estaré en disposició de passar a la segona fase. I en aquesta segona fase, que aquesta és la més llarga de totes, requereix que l’adult sigui capaç de regular les emocions del seu fill.

17:18

Aquest procés, on l’adult, que és el fort de la relació, regula les emocions del seu fill, se l’anomena l’heteroregulació, jo et regulo a tu. Llavors aquí anirem fomentant aquest desenvolupament cerebral i anirem fomentant, per descomptat, el fet de permetre les emocions que tenen els nostres fills i també el fet d’anar atorgant-los, d’anar desenvolupant amb ells diferents estratègies de regulació emocional.

17:41

Què podem fer per reduir la ràbia? Què podem fer per reduir la gelosia? Què podem fer per dur a terme un dol sa? Com podem gestionar la tristesa d’una manera sana? Si en aquest procés, que dèiem que dura molts anys, en el qual jo et permeto a tu les emocions, on jo em faig càrrec del teu món emocional, on jo et regulo a tu, si això ho anem fent d’una manera constant al llarg del temps, passarem ja a la tercera fase, que és en la qual el nen, que ja no és nen, que ja com a mínim és adolescent, si no adult, tindrà capacitat d’autoregulació emocional, amb la qual cosa tancarem el cicle. És a dir, tot s’inicia en què la mare i el pare tenim la capacitat d’autoregular, perquè hi hagi una segona fase on jo et vagi ensenyant a regular les teves emocions, perquè, en un tercer pas, tu ja siguis capaç d’autorregular-te i, per tant, que tu també siguis capaç d’heteroregular la gent del teu entorn, els teus fills, la teva parella. I aquest és el cicle que es tanca.

18:42
Amaya Núñez. I llavors, Rafa, què passa, que els nadons no neixen amb el cervell format?

18:48
Rafa Guerrero. Doncs fixa’t, a diferència d’altres animals, com són els rèptils, que neixen ja amb un cervell ja determinat i, de fet, són independents, ja són autònoms des del moment del naixement, en canvi, en el cas de l’ésser humà és tot el contrari. El rèptil té moltíssims instints i té molt poca capacitat d’aprenentatge, i nosaltres tot el contrari, tenim molt poquets instints, però el que ens permet aquest cervell tan immadur és la gran capacitat que tenim d’aprendre. Llavors, fixa’t, Amaya, el cervell dels nounats es desenvolupa sempre en tres direccions. Una primera direcció que té a veure amb que el cervell es desenvolupa de les zones posteriors a les zones davanteres. Les zones posteriors del cervell tenen a veure amb les zones més sensitives, més de percepció visual, percepció auditiva, tàctil, i les zones davanteres tenen a veure més amb la motricitat. Això seria la primera direcció, la segona direcció té a veure amb el fet que el cervell es desenvolupa de parts baixes a parts altes, anatòmicament parlant, diríem, del subcòrtex al neocòrtex. I la tercera direcció té a veure amb que el cervell es desenvolupa del seu hemisferi dret a l’hemisferi esquerre. L’hemisferi dret, que com bé saps, és més emocional, és no lingüístic, i l’hemisferi esquerre, que és més lingüístic, més racional i que té a veure amb l’autocontrol. De fet, la relació que establim les mares i els pares amb els nostres fills acabats de néixer i de pocs mesos és una relació, sobretot, emocional.

20:21

És una relació que no té a veure tant amb l’autocontrol ni amb el llenguatge, sinó que és més no verbal. Són les tres direccions que no és que es vagin donant primer una, després una altra i després les altres, sinó que es donen les tres, les tres alhora. És clar, nosaltres com a mares i com a pares hem d’anar permetent, hem d’anar fomentant que es vagi produint aquest desenvolupament d’una manera sana. Si som capaços d’anar fomentant aquest desenvolupament, aconseguirem que el dia de demà aquest petitó, quan sigui adult, tingui la capacitat d’autoregular-se emocionalment, tindrà la capacitat de fer-se càrrec de si mateix. I sempre m’agrada dir que l’autoregulació emocional és, si volem buscar una fórmula matemàtica, és la combinació o la unió entre el que és la integració vertical amb la integració horitzontal, i això què és?

21:14

La integració vertical seria el ser capaços d’unir el cervell inferior amb el cervell superior, és a dir, el subcòrtex amb el neocòrtex i després el que és la integració horitzontal té a veure amb zones posteriors, unir-les a les zones davanteres, és dir, el perceptiu amb el motriu, i després l’hemisferi dret, l’emocional, amb l’hemisferi esquerre, que és el lingüístic. Llavors, si som capaços d’anar fomentant aquest afecte, aquesta protecció, aquesta mirada incondicional, si els nostres nens són vistos, el que anem fent és que les diferents zones del cervell, i en aquestes tres direccions, s’aniran unint d’una manera prou bona. Llavors, per això m’agrada parlar també de la cola cerebral. La cola cerebral és una substància que, amb els ingredients que li anem posant la mare i el pare a casa, que són afecte, amor, protecció, temps, molt de temps, ens permetrà aquesta cola anar unint les diferents zones cerebrals. I això és el que ens permetrà el dia de demà que aquest petitó, que avui és tan immadur i que és tan dependent i tan necessitat de nosaltres, el dia de demà serà capaç de ser autònom i de viure la vida d’una manera prou autònoma.

22:25
Amaya Núñez. Rafa, jo tinc dos nens, una de cinc anys i un altre de tres, que estan en un moment de rebequeries incontrolables. Per què els costa tant controlar les seves emocions?

22:35
Rafa Guerrero. Doncs, fixa’t, si sabem una mica com funciona el cervell, com es desenvolupa i quines són les parts del cervell que estan més actives en els nens, en l’etapa de la infantesa, en l’adolescència i en l’etapa adulta, podem comprendre això. És clar, quan els nostres fills són petits, és molt habitual que tinguin aquests moments de rebequeria, de no voler comprendre les coses. Algunes claus que ens dona el cervell serien les següents: Quan els nens són petits, sobretot, si dividim l’encèfal en dues grans parts, parlaríem d’un cervell inferior i d’un cervell superior. El cervell inferior és el que tenen més actiu els nostres nens petits, els nens de l’etapa d’infantil, entre zero i sis anys, aproximadament, i és un cervell molt impulsiu, és un cervell molt calent i d’aquí el nom de cervell inferior o cervells calents, que es mou principalment per necessitats, i aquest és el cervell de la supervivència.

23:30

On està codificat tot el que té a veure amb sobreviure, per això fiquem aquí les necessitats. Els nens petits tenen molt actiu aquest cervell perquè encara no els hem donat temps suficient, perquè el desenvolupament del cervell és una cosa molt a llarg termini, ni els hem donat temps perquè es desenvolupi prou bé el seu cervell, ni encara tenen les estratègies adequades com per poder-les posar en marxa. Llavors apareixen moltes rebequeries. En el moment en què apareix una rebequeria, s’activa el cervell inferior, i això ja ho va descriure en Joseph Ledoux fa molts anys.

24:04

Quan ell parlava d'”el segrest de l’amígdala” o “el segrest de l’emoció”. El que passa aquí a nivell neurobiològic és que s’està disparant una emoció, en el cas concret de, per exemple, una rebequeria, el que passa és que les amígdales cerebrals estan hiperactivades, estan alliberant tant adrenalina com cortisol. L’adrenalina em convida a l’acció, com bé saps, i per això apareix la rebequeria, apareix el crit, apareix el repte constant i després el cortisol se situa a l’escorça prefrontal, que és la part que ens permet ser conscients i pensar, però el cortisol, que és conegut com l’hormona de l’estrès, ens impedeix pensar. Per tant, és com si els nostres fills es convertissin en una emoció errant. A vegades diem: “No reconeixem els nostres fills, fixa’t com s’ha posat”. I això té a veure amb el segrest de l’amígdala. El que necessiten els nostres fills petits quan estan en aquest moment de segrest amigdalar, quan estan en aquest moment de tanta ràbia, és que els permetem, primer, que legitimem i permetem la seva emoció i que, mitjançant la calma, la paciència, que anem, poc a poc, permetent-los que vagin recuperant.

25:14

Això té a veure amb un símil o una metàfora que jo utilitzo, que és la metàfora del carruatge. Imagina’t que tenim un carruatge i tenim un cotxer i tenim també uns cavalls. Llavors el cotxer simbolitzaria qui posa la raó, qui posa la planificació, qui es concentra en decidir en quina direcció anirem. I després tenim uns cavalls que tenen una força increïble, que són molt impulsius, que són molt emocionals, però que cal posar-los una miqueta de raó. Llavors, en el moment que algú, ja no solament els nostres nens, que estan en un moment de molta ràbia, sinó tu o jo en algun moment en què una emoció ens envaeixi molt, es produeix aquesta desregulació. I llavors és com si en aquest exemple, aquest símil del carruatge, com si el cotxer s’hagués quedat adormit. I llavors els cavalls, amb aquesta força que tenen, estiguessin per aquí corrent, portant el carruatge a on els instints i les emocions el portessin. Tan important són els cavalls com és el cotxer. El cotxer és la raó que planifica, però sense els cavalls no anirà enlloc. I els cavalls són els que aniran impulsant aquest carruatge, però també necessiten d’algú que vagi posant ordre. Per tant, tant l’emoció com la raó han de seure a la mateixa taula i estan condemnades a entendre’s. Però això és una feina que hem de fer la mare i el pare, hem de permetre als nostres fills tenir aquesta emoció i una vegada que s’hagin calmat, hem de ser capaços de posar ordre, de poder anar explicant tot això.

“Abrazar a nuestros hijos no es malcriarlos”. Rafa Guerrero
26:44
Amaya Núñez. És clar, això a mi normalment em sol passar al supermercat, a la sala d’espera del metge. Què fem els pares per poder-los ajudar a autoregular-se?

26:55
Rafa Guerrero. El millor que podem fer en aquest tipus de situacions és comprendre que la millor manera o la manera més adaptativa que tenen els nostres fills de poder manifestar aquesta emoció que tenen, sigui ràbia, sigui por o sigui tristesa, és fent-nos càrrec d’ella, fent-me càrrec i assumint que aquesta és la manera més adaptativa que tenen de fer-ho. Ens encantaria que no ens muntés aquest espectacle al metge o al supermercat, segur, però el problema és que no tenen ni prou desenvolupament cerebral, ni tenen estratègies per a això. Per tant, la millor estratègia que podem posar en marxa és comprensió, que ho entenguem, i que això és més una qüestió nostra, que a nosaltres ens fa vergonya que el nostre fill ens munti aquest espectacle al centre de salut, a la cua del cinema o on sigui. És més una situació nostra que d’ells. Ells l’únic que estan fent és activar els seus cervells inferiors, els seus cervells calents i donar curs a la seva necessitat. Llavors, com que té actiu el seu cervell inferior, com que hi ha una necessitat que hi és, l’hem d’atendre. I bé, pot ser qualsevol tipus de necessitat, però l’important és que l’atenguem i que comprenguem que en aquest moment necessita de la nostra connexió, que exercim d’escorces prefrontals externes dels nostres fills.

28:16
Amaya Núñez. Hi ha vegades que no et queda més remei que utilitzar la tele perquè els teus fills estiguin entretinguts, a mi em segueix preocupant, sé que es parla un munt del tema, però et volia fer la pregunta de com afecta l’abús de les pantalles en els nostres fills.

28:33
Rafa Guerrero. Bé, jo per començar, el que el que et diria és que crec que és important que diferenciem entre el concepte d’ús i d’abús. Una cosa és un ús puntual, que per descomptat en la societat en què vivim, el fet de no fer servir les tecnologies, les podem fer servir més o menys, però no usar els dispositius tecnològics, és una cosa molt estranya. Llavors, una cosa és usar d’una manera moderada, una manera assenyada, els dispositius tecnològics i una altra cosa ben diferent és l’abús. Fixa’t que, per exemple, l’Organització Mundial de la Salut parla de que, entre els zero i els dos anys, en aquests dos primers anys de vida, on es produeix aquest gran desenvolupament del que en Piaget anomenava el període sensorial motor, que és fonamental en aquests dos primers anys de vida. L’OMS diu que zero pantalles. I després, entre els dos i els cinc anys, parla de com a màxim una hora de dispositius tecnològics. Bé, a mi m’agrada ser més previngut i jo acostumo a recomanar que fins als sis anys hi hagi zero pantalles. Quines conseqüències tindrà el fet que els nostres fills estiguin tenint un ús, un consum abusiu, dels dispositius tecnològics?

29:47

Tot això, al final, afectarà al que són les funcions executives, que es localitzen aquí a l’escorça prefrontal i com el cervell es desenvolupa de zones del darrere a zones davanteres, si estem ficant dispositius tecnològics a una edat molt primerenca, el desenvolupament de l’escorça frontal, que és la que ens distingeix de la resta de les espècies, quedarà alterada, segur. Llavors la capacitat de concentració es veurà afectada, els estudis d’en Dimitri Christakis ho deixen molt clar, com l’ús abusiu dels dispositius tecnològics disminueix la capacitat de concentració. En segon lloc, la capacitat que jo pugui frenar o que jo pugui controlar o retardar uns impulsos, unes emocions o uns pensaments també quedarà afectada. La capacitat per planificar-nos, el que és la memòria operativa, el ser conscients, la voluntarietat, la perseverança. Totes aquestes funcions executives quedaran molt afectades, segur, si tenim un abús dels dispositius tecnològics, això segur. Per això és important que la mare i el pare parlem, arribem a acords, fins i tot discutim, vegem els nostres punts de vista per posar en marxa un sistema en el qual sapiguem què és el que volem amb els nostres fills i quines conseqüències pot tenir un ús abusiu dels dispositius tecnològics.

31:10
Amaya Núñez. Com podem entrenar aquesta concentració a casa?

31:13
Rafa Guerrero. Bé, la concentració, com a funció executiva que és, requereix d’un aprenentatge que és sempre de fora cap a dins. Els nens petits no tenen capacitat per poder concentrar-se. Del que requereixen és d’un cuidador, una mare, un pare, un professor, algú que els ensenyi a concentrar-se. Llavors fixa’t, amb nens petits, cosa que pot semblar tan evident, però que és tan necessari com agafar un foli, i llavors, a l’hora de pintar, què és el que vaig fent?, vaig exercint jo de model i agafo el llapis i li vaig descrivint al meu fill el que jo estic fent. “Ara estic agafant el llapis de color vermell i llavors estic pintant la gorreta del nan. I fixa’t, estic tenint molta cura per no sortir-me de les línies”. Igual que fem, per exemple, habilitats com, com li ensenyem als nostres fills a rentar-se les dents? Bé, doncs exercim de models. “Fixa’t, amor, agafo el raspall, li fico una mica d’aigua, li fico una mica de pasta de dents i ara em raspatllo”. Anem posant paraules i anem ordenant aquests diferents passos perquè ells, a poc a poc, el dia de demà es puguin rentar les dents sols.

32:22

Doncs amb les funcions executives passa exactament el mateix. Hem de permetre aquest desenvolupament cerebral i hem d’anar donant-li, és clar, recursos perquè puguin concentrar-se. Tan important és la concentració com el control dels impulsos. Jo crec que aquestes dues funcions executives són fonamentals, sobretot, en la societat tan hiperactivada, tan hedonista, tan de l’aquí, de l’ara, en la qual vivim. La capacitat de concentració és el que em permet focalitzar-me en un estímul. Llavors, quan jo agafo la llanterna, un focus, el que estic il·luminant ho veig clarament, però el que queda fora, queda en penombra i, per tant, no estic atenent al que està fora d’aquest focus. Però tan important és centrar-me en el que està en aquest focus com en ser capaç d’eliminar, o deixar per a més tard, altres estímuls que em poden estar distraient o altres preocupacions que m’estan distraient. Per això aquesta capacitat de funcionar d’una manera autònoma en les tasques que tenen els nostres fills, requereix poder concentrar-se i poder inhibir aquells estímuls que no siguin rellevants per a la tasca.

33:26
Amaya Núñez. Hi ha diferència entre atenció i concentració?

33:28
Rafa Guerrero. Sí, el que passa és que habitualment els utilitzem com a sinònims, però si volem filar encara més prim són diferents. La capacitat d’atenció és una habilitat que tenim tots els animals, ja no dic els mamífers, sinó tots els animals. L’atenció es posa en marxa quan és l’estímul el que, per la novetat que és, capta la meva atenció. Sense anar més lluny, ahir estava fent una volta amb la meva dona pel carrer i de sobte un estímul que va captar la meva atenció, i és que anava passejant una parella amb una cotorra a l’espatlla. Llavors, vulgui o no vulgui, és l’estímul, en aquest cas la cotorra, que capta la meva atenció. Jo no decideixo voluntàriament: “em centraré en la cotorra”, sinó que és la cotorra la que crida la meva atenció per la novetat, pel diferent de la situació. Llavors, l’atenció és un procés que està en els cervells inferiors, concretament, en la formació reticular, que el que fa és que s’activa quan hi ha un estímul que posa en marxa un procés que té a veure amb la supervivència.

34:32

Per tant, tant els nadons, com els nens, com la resta de primats, com fins i tot els rèptils, tenen la seva capacitat d’atenció intacta, llevat que hi hagi alguna lesió. En canvi, la concentració és una funció executiva i per tant s’ha de entrenar. Jo no he d’ensenyar-li al meu fill, ni tan sols al meu fill nounat, com ha de posar en marxa la seva atenció, perquè això és una cosa amb la que ja naixem. Però la concentració és una funció executiva, per tant, la primera és una cosa amb la que naixem, que és innata, però la concentració és apresa, per això tenim nens que tenen dificultats per concentrar-se, no per parar atenció.

35:11

Jo sempre dic que fins i tot els TDH, els nens amb trastorns de dèficit d’atenció, amb hiperactivitat, no tenen problemes en l’atenció, si de cas, tenen problemes en la concentració i, per tant, com que és una funció executiva, no només és que es pugui, sinó que s’ha d’estimular. A diferència de l’atenció, la concentració és un procés que jo busco, és a dir, que és conscient i que és voluntari. Jo decideixo voluntàriament concentrar-me en estudiar-me el tema sis de socials, una cosa que parteix de mi. Llavors, en l’atenció, l’estímul ve de fora, és qui em capta i en la concentració soc jo qui voluntàriament busco concentrar-me en aquest estímul. I aquesta concentració es pot veure en moltes coses. És possible que jo decideixi posar-me a estudiar durant dues o tres hores perquè tinc un examen i perquè m’agraden molt les socials, però potser em concentro, que ho faig de manera conscient i de manera voluntària, perquè és que aquest cap de setmana tinc un aniversari i no vull que els meus pares s’enfadin amb mi i em deixin sense aquest aniversari. És igual la motivació que sigui, o perquè em vulgui treure de sobre l’examen, el que sigui, però el cas és que jo, voluntàriament, conscientment, decideixo buscar l’estímul. Aquesta és la diferència entre atenció i concentració.

“Abrazar a nuestros hijos no es malcriarlos”. Rafa Guerrero
36:25
Amaya Núñez. Per acabar, Rafa, et volia preguntar sobre l’autoestima, que jo crec que és un tema que ens preocupa a molts pares. Com podem aconseguir desenvolupar-la?

36:33
Rafa Guerrero. Bé, el concepte d’autoestima és una mica confús perquè sembla que això d’autoestima és com que un, quan arriba l’etapa adulta, bé, doncs ha de deliberar amb si mateix si tindrà una bona o una mala autoestima. I té a veure amb la mare i amb el pare en un percentatge molt important, amb les experiències que hem viscut de petits. Llavors, si la mare i el pare es fan càrrec que una de les seves funcions principals consisteix a cobrir les seves necessitats és bastant probable que el dia de demà aquest nen tingui una bona autoestima. Per què? Perquè en tenir jo necessitats com a nen petit i la mare i el pare, ser responsiu, ser sensible, ser empàtics i ser responsius, me les van cobrint, el missatge que estem traslladant als nostres fills és “jo soc important, jo soc digne de ser estimat”. Tot el contrari que, si aquestes necessitats no són cobertes. Llavors, quan parlem d’autoestima, jo crec que hi ha dos conceptes que són molt rellevants.

37:31

D’una banda parlem de les expectatives i, de l’altra, parlem de les atribucions. Les expectatives són les metes o els objectius que posem als nostres fills. És important que aquestes metes que els posem als nostres fills siguin assolibles, que requereixin d’una miqueta d’esforç, sí, però que no siguin objectius que siguin inabastables o que no siguin objectius que siguin molt senzills i que ja estiguin aconseguits per als nens. En Lev Vygotski, que era un autor soviètic, parlava de la zona de desenvolupament pròxim. Llavors, si el nen està en aquest nivell en l’habilitat X, la zona de desenvolupament proper consisteix a posar un objectiu que estigui una mica per sobre del punt en què estem. Això implica que perquè el nen aconsegueixi aquesta destresa, que segurament no ho aconsegueixi ni a la primera, ni a la segona, ni a la cinquena, ha de fer un esforç gran d’anar assolint aquest objectiu. Això per una banda, que els objectius siguin assolibles. I, en segon lloc, les atribucions que fem. En ocasions, la mare i el pare, amb molt bona intenció, fem atribucions que no són gens coherents i que són molt poc empoderadores. I llavors, tu imagina’t una nena que, amb tot el seu esforç en l’etapa de primària, amb aquest sacrifici i amb aquesta perseverança, està arribant a casa amb notes com sets, vuits i nous.

38:54

Llavors la mare i el pare li diuen: “Bé, doncs bé, està bé, però, i per què no un deu?”. Llavors constantment està rebent aquest missatge de: “Un set, un vuit, no està malament, però hauria de ser un deu”. Fixa’t com, al final, davant d’una mateixa situació, com es poden donar aquestes atribucions diferents, com uns pares davant d’aquestes mateixes notes del seu fill o de la filla, poden dir fantàstic, fantàstic, no solament pel vuit, sinó sobretot per l’esforç i el sacrifici que has dut a terme. És més important valorar el que són els processos, el que és el sacrifici, la perseverança, la lluita, que són valors molt importants en la nostra societat, i no tant el resultat. Però aquesta nena que està rebent un: “Bé, no està malament, però, per què no el deu?” O: “Hauria de treure deus constantment”, per descomptat que la seva autoestima es veurà molt afectada per les atribucions que estan fent la mare i el pare, sense cap dubte.

39:50

Un altre aspecte molt important de l’autoestima és que siguem conscients que no ve ja donada genèticament. “Quina mala sort he tingut, que tinc una autoestima molt baixa”. Per descomptat que hi ha factors i hi ha elements que incidiran perquè un tingui una major predisposició en un sentit o en un altre sentit, segur, però el que determinarà en essència l’autoestima té a veure amb l’educació, amb els valors i amb els objectius i les interpretacions que fem la mare i el pare. I ja per acabar, m’agrada utilitzar un concepte que és el de la metàfora del bidó. Si sabem que la nostra funció com a mares, pares, docents, consisteix a cobrir les seves necessitats, doncs imagina’t que cada vegada que el meu fill, independentment de l’edat que tingui, té una necessitat, si jo la cobreixo d’una manera prou bona, és com si afegís una substància, “responsina”, en aquest bidó. Llavors, cada vegada que té una necessitat, si jo la cobreixo, li dono aquesta micra de “responsina” i llavors aquest bidó que té una capacitat, posem de cent litres de “responsina”, a mesura que jo vaig cobrint necessitats, es va omplint. Si arribem a un punt en què és suficient, podem dir que aquesta persona, aquest nen, aquest adolescent, tindrà una suficient autoestima, que suficient autoestima no vol dir que jo tingui la idea que ho faré tot bé. Suficient autoestima vol dir que jo soc conscient que hi ha coses que puc fer bé o prou bé o molt bé, i que hi ha altres coses que no sé fer i que no són el meu fort. Llavors, el que sí que és important és que perquè assolim aquest mínim en aquesta metàfora del bidó, és que cobrim les seves necessitats.

41:36
Amaya Núñez. Moltíssimes gràcies, Rafa. He après moltíssim i espero saber posar-ho en pràctica. T’ho agraeixo molt.

41:43
Rafa Guerrero. Bé, ha estat un plaer i bé, doncs ara a posar-ho en pràctica, com bé dius, moltes gràcies.