Sobreprotegir els nens els fa més dèbils emocionalment

Mar Romera

. Mestra i pedagoga

Mestra en majúscules, confessa que allò que més li agrada és que els nens li diguin "profe". Ha treballat en totes les etapes educatives: educació infantil, primària, secundària, formació professional i universitat. És llicenciada en Pedagogia i Psicopedagogia, és una dels referents en intel·ligència emocional de l'educació espanyola. Mar Romera reivindica la família com la primera escola de les emocions i avisa que sobreprotegim tant els nostres fills que els fem dèbils emocionalment: "El millor regal que podem fer als nostres nens és ensenyar-los a reconèixer i entendre les seves emocions perquè triïn la més adequada en cada moment"


Creant oportunitats

Mar Romera

Mestra en majúscules, confessa que allò que més li agrada és que els nens li diguin "profe". Ha treballat en totes les etapes educatives: educació infantil, primària, secundària, formació professional i universitat. És llicenciada en Pedagogia i Psicopedagogia, és una dels referents en intel·ligència emocional de l'educació espanyola. Mar Romera reivindica la família com la primera escola de les emocions i avisa que sobreprotegim tant els nostres fills que els fem dèbils emocionalment: "El millor regal que podem fer als nostres nens és ensenyar-los a reconèixer i entendre les seves emocions perquè triïn la més adequada en cada moment"


Creant oportunitats

Transcripció

0:10
Mar Romera. Vaig néixer el mil nou-cents seixanta-set i ara deixaré uns segons als qui no hem desenvolupat la competència matemàtica encara. Ja? Aquests són els anys que he gastat. Tot just quan… només havien passat cinc anys de la meva vida, hi va haver algú, un espavilat, que em va diagnosticar com superdotada. En aquell moment jo no vaig cursar primer d’EGB perquè, directament, em van col·locar a segon. La raó de per què era superdotada era que sabia dividir amb decimals. Una gran raó, esclar, perquè amb això a la vida ja ho tens gairebé tot arreglat. Però va passar el temps, va passar el temps i ja era a setè d’EGB. Tenia dotze anys i, en aquell moment, un altre espavilat va trucar al meu pare per dir-li que era deficient. La pregunta és: què va passar en aquest temps d’escola per passar de superdotada a deficient? Em van obligar a repetir curs i van aconsellar que mai estudiés a la universitat, perquè no tenia possibilitats de fer-ho. Però, bé, el meu pare, que era pràcticament analfabet, igual que la meva mare, nascuts durant la Guerra Civil i amb molt poques oportunitats, són molt més intel·ligents del que altres que tenen títols pensen. I ells sí que van apostar el seu futur, la seva vida i la seva transcendència per mi. I ells sí que van confiar en mi. Amb aquesta confiança, vaig poder arribar, després de moltes raons i vicissituds, a la universitat. I hi vaig poder arribar, potser no amb un expedient brillant, però sí amb la confiança de qui creu que el futur pot ser molt millor. Això va ser el que va fer que la meva vida canviés i em va fer pensar que volia canviar l’educació, que volia apostar per la infància i que absolutament ningú té dret a etiquetar una nena o un nen petit per la resta de la seva existència. Crec i penso, per la meva pròpia experiència a la vida, que confiar, apostar tot allò que tenim, tot, tot, a la nostra borsa, a la partida que cada nen ha de jugar, és l’essència. A partir d’aquí, i per moltes raons, i per molta sort que vaig tenir de trobar alguns referents després, a la universitat, realment penso que el futur té solució, perquè jo la vaig tenir. I si jo la vaig tenir, li dec a la vida apostar perquè la resta també en tingui. Penso que les persones només han de trobar el seu element, com diu Sir Ken Robinson, i també penso que pensar en la utopia quan parlem d’educació és una opció. Avui dia, podria dir que tinc un munt de sort. És una expressió fantàstica que fan servir els nens d’infantil. I tinc un munt de sort perquè espais com aquest em permeten compartir un futur esperançador. I és realment la meva pròpia història de vida. Les persones són importants, els moments són importants i les situacions són importants.

03:08
Mar Romera. Família, companys, arreglarem el món. I, per fer-ho, teniu la paraula i la pregunta.

03:17
Martín . Soc el Martín, estudio segon de batxillerat i he notat que, al llarg dels anys, es va formant una barrera entre professor i alumne. I, a més, els adults en general volen que aprenguem molt, però la meva pregunta seria què poden aprendre ells de nosaltres.

03:39
Mar Romera. Uf, tu bé, no? Què poden aprendre ells de nosaltres? T’has enamorat mai?

03:47
Martín. Sí, no ho sé…

03:48
Mar Romera. Ai, això no es diu en públic i menys encara davant d’una càmera, oi, rei? Quan et vas enamorar, una cosa et va pujar per aquí cap amunt i tu, d’aquella persona de qui et vas enamorar… Encara que només fos una estona, perquè un noi com tu, amb aquests ulls, es deu haver enamorat un munt de vegades… Però, durant aquella estona, no pensaves absolutament en cap moment què et donaria l’altra persona. Tu pensaves què li donaries. Perquè enamorar-se és admirar. És el que ha de provocar una relació entre dues persones: admiració. Quan t’admiro, et miro. Quan et miro, t’estimo. Quan t’estimo, t’aprenc. Realment, el professorat, en relació d’amor amb qualsevol alumne, amb l’alumnat… No es tracta de què poden aprendre de vosaltres, és que us han -us hem- d’aprendre a vosaltres, perquè només quan t’aprenc t’estimo realment. I quan t’estimo, estic en condicions de compartir i de poder-te ensenyar alguna cosa. Saps què passa? Que hi ha tant de soroll al voltant de tots els programes que tenim que, realment, la por a no estar a l’altura ens fa posar aquesta barrera de la qual parles i ens fa amagar-nos darrere de les nostres pròpies misèries. Però som persones, el professorat també és persona. Després també hi ha la dificultat d’aquesta societat tan boja, tan boja, tan boja que tenim, que pensem que com més contingut us donem, més us preparem. I, tanmateix, us prepararem molt millor com més estratègies pel fracàs us puguem donar. D’ara endavant, quan tinguis un professor al davant, no li ensenyis quant saps, enamora’l amb qui ets.

05:39
Maricruz. Hola, Mar, soc la Maricruz. Soc mestra d’educació infantil. La meva pregunta és: què necessitem els mestres per treballar d’una manera eficaç la intel·ligència emocional -no sé si mitjançant una formació o de quina manera-, per ensenyar-la millor als nens?

05:56
Mar Romera. Aristòtil deia que és molt fàcil enfadar-se, que allò difícil és enfadar-se amb la persona oportuna, en el moment oportú, amb la intensitat oportuna i en el context adequat. Però ell va parlar d’enfadar-se, i parlo d’Aristòtil. Avui dia, els neurocientífics diuen que la persona intel·ligent, emocionalment parlant, és aquella que sap triar l’emoció oportuna, en el moment oportú, amb la intensitat oportuna. És a dir, els neurocientífics han tunejat Aristòtil amb demostracions científiques. Fins la Segona Guerra Mundial, diu Aguado, se’ns va controlar amb la por i la culpa. Era la manera de controlar la societat. Règims polítics, religions, etcètera. Després de la Segona Guerra Mundial i, en concret al nostre país, una mica més tard pel nostre sistema polític, no se’ns pot controlar amb la por i la culpa. És a dir, no existeix aquesta forma de control. Tanmateix, se’ns ha controlat amb l’alegria. Llavors, quan jo arribo a la porta d’una escola i pregunto a les mares o als pares: “Què vols pel teu fill?”. I em diuen: “Que sigui feliç”, quin mal rotllo. I jo dic moltes vegades que jo no vull que les meves filles siguin -del verb “ser”- felices, perquè la felicitat, que procedeix de l’alegria, és dopamina. La dopamina (dopar, dopamina) té un petit problema i és que és addictiva. És a dir, jo, avui, amb aquesta dopamina estic bé, però demà en necessito una mica més i demà passat, una mica més i l’altre, una mica més. La felicitat és una recerca, no un estat. Per tant, que les mares i els pares vulguem que els nostres fills siguin feliços és un símptoma d’hipersupersobreprotecció per garantir una entelèquia que no pot ser real. El que ens caldria de veritat és aprendre a triar l’emoció, el moment i la manera. Per tant, els nostres nens, la infància, l’adolescència, han de viure l’alegria, la por, l’enuig, la tristesa…. Han de viure totes les emocions. I això no s’ensenya amb paraules, s’ensenya de cor a cor. I a ensenyar de cor a cor no s’aprèn amb apunts. Som al segle vint-i-u i l’educació del segle vint-i-u, de la qual ens ha parlat Gerver (guérbar) o de la qual tants altres podem discutir, no pot ser l’educació del saber, ha de ser l’educació del ser. I tu t’has d’ensenyar a tu mateixa. I, per ensenyar-te a tu com a mestra, primer t’has de treballar molt bé l’equilibri emocional que serà del que aprendran els nens i nenes. No significa que els hàgim de ficar a grans centres comercials o parcs temàtics o d’animació perquè siguin feliços tota l’estona. La felicitat, gent, són pessiguets, són moments, i la gaudirem més quan siguem conscients del canvi emocional d’un lloc a un altre. Passa que la imaginació i l’emoció sempre vencen la raó. I els racionals intenten convènce’ns a l’emoció que sentim altres coses. Per això, som en un segle complicat i la vertadera relació ha de ser de cor a cor. Hem d’entendre que, en aquesta relació, que és entre un tu i un jo, tu seràs el meu alumne… Ara mateix vostès són el meu alumnat i jo soc la profe. És una relació i és necessari que un dels dos estigui bé, preferiblement el profe.

09:33
María Jesús. Hola. Soc la Maria Jesús. Soc professora de primària i, al llarg de la meva vida professional, és cert que trobes alumnes que no sempre estan feliços, no sempre venen contents a l’escola i, de vegades, pateixen situacions com pot ser la desaparició d’una persona estimada. Llavors, jo et volia preguntar com… Ens ajuntem ho intentem tractar de la millor manera possible, però no sabem si l’encertem o no. És bo que es tracti a l’aula?

10:09
Mar Romera. A veure… Jo, aquí, voldria diferenciar dues coses. Una, el mestre o la mestra no és un terapeuta. Quan hi ha un problema, quan hi ha una dificultat real, un trauma, cal anar a un terapeuta. Els docents no som terapeutes, però sí que som educadors. I, quan parlem d’educar, parlem del desenvolupament integral de la persona. I parlar del desenvolupament integral de la persona no suposa exclusivament aprendre a sumar, llegir, derivades o integrals. No suposa això. Suposa el desenvolupament integral. Què passa en l’entrenament emocional? Doncs just com deia abans, estem evitant que els nens i nenes visquin, caiguin, es trenquin, es facin malbé, perquè els sobreprotegim d’una manera tal que quan arriba la circumstància traumàtica real no estan preparats per viure-la. És una qüestió d’entrenament. I la nostra caixa negra, això que tenim entre orella i orella, necessita entrenament. Primer, perdré en una partida de parxís. Després, una amiga no em convidarà al seu aniversari. Després, morirà la mascota. Després, potser se separen els meus pares. Després, morirà el meu avi. Si m’has evitat tot el procés d’adaptació i d’entrenament emocional, el dia que tinc la pèrdua i mor algú, malament. Malament, perquè no estic preparada. Quan ocorre una pèrdua, apartem el nen d’això i el nen només percep felicitat, només percep aquest món fantàstic. Això ho fem perquè l’estimem de manera incondicional i perquè no volem que vegi la pèrdua. Però passa que no ho podem evitar. I passa que un noi amb quinze anys diu a una noia “t’estimo”. I vostès saben què suposa això amb quinze anys… És importantíssim. I la noia li diu que no. Si tu no m’has preparat pel “no” i per la pèrdua de mica en mica, és la fi del món. Per tant, incloure la mort des de la normalitat. A veure, amb tot el sentit comú que no és igual parlar amb un nen de quatre anys que amb un de vuit o amb un de dotze, evidentment. Però no els podem evitar les caigudes, perquè el que cal és sotmetre’ls a les caigudes perquè es facin forts quan s’aixequin. No els hem d’aixecar nosaltres. Per tant, treballar la mort des d’infantil, sí. Sí. I així m’habituo, insisteixo, que la vida és espectacularment meravellosa, és un regal, no és més divertida perquè no deixem que ho sigui, però això és així perquè hi ha mort. Jo no sé quants anys tinc. Sé quants anys que he gastat. I que, els que em quedan, els viuré com si fossin l’últim de la meva vida.

13:12
Víctor. Hola, Mar. Em dic Víctor, estudio segon de batxillerat i la meva pregunta va orientada cap als coneixements que adquirim a l’escola i l’institut, perquè penso que alguns s’allunyen força de la nostra vida quotidiana. Per exemple, per què estudiem tants números imaginaris en lloc d’aprendre a solucionar problemes reals?

13:34
Mar Romera. Víctor, saps què em ve de gust ara mateix? Fer-te una abraçada, tio. I perquè hi ha escales i segur que la faig grossa, però et faria una abraçada. Si algú vol saber què són els treballs forçats, però de l’edat mitjana, que vagi a segon de batxillerat. Em sap greu, em sap molt de greu. Dit això, t’has d’aguantar. No et puc dir res més. Si hagués de donar un títol de pel·lícula a segon de batxillerat, saps quin títol li posaria? Missió impossible. L’heu vist? És increïble. Això és segon de batxillerat: Missió impossible. Has vist la pel·li?

14:12
Víctor. Sí.

14:13
Mar Romera. En munten una de grossa. I tot per una pota de conill. Què és la pota de conill? La pel·li acaba i no sabem què és la pota de conill. Però hi ha pel·lícula perquè guarden, persegueixen, custodien i es barallen per la pota de conill, no? Això és segon de batxillerat. És a dir, aquests continguts amb els quals treballaràs, que, a més jo… Vull rompre una llança per aquest grup de nois, de veritat. De què t’examinaràs? No se sap. Quines optatives puntuaran? Tampoc. A Història entrarà tota la història o al maig decidiran que et posaran tres segles? Mira, com si fos… Per què serveix tot això? Per fer-te fort. Per aguantar-te. Per creure en tu mateix. Per buscar possibilitats. Perquè et puguis enfrontar a coses. Però, en realitat, el contingut com a tal és la pota de conill de Missió impossible.

Mar Romera riendo y hablando con jóvenes sobre inteligencia emocional
15:13
María José. Hola, Mar, soc la María José. Soc mestra, treballo en una escola rural que es diu CRA Los Olivos i soc tutora de primer, segon i tercer. Fa temps que treballo les emocions amb els meus alumnes perquè penso que són fonamentals i així els ajudo a expressar què senten, no? A més, les identifiquen perfectament. O, almenys, ells saben quan senten ira, quan senten enuig… I ho diuen. La meva pregunta és: per què els adults no som capaços d’identificar aquestes emocions no tan agradables o posar-los nom?

15:50
Mar Romera. Bàsicament perquè tenim una motxilla. La motxilla no és fàcil de… Durant molt de temps, la cultura, la societat, ens ha dit què hauríem de sentir, quan ho hauríem de sentir i quines coses eren susceptibles de ser expressades en públic i quines no. És a dir, enfadar-se no és bo, ens han dit durant molt de temps. Plorar no és bo. “No ploris, no t’enfadis, no cridis, no estiguis trist”. Això és una ximpleria. És a dir, el nivell d’educació, la cultura del nostre entorn, ens ha condicionat i ens ha dit què es podia sentir i què no. De tot això, fins i tot les mateixes teories que giren al nostre voltant, ens han dit que hi ha emocions bones i emocions dolentes. I, d’entrada, si hi ha emocions bones i emocions dolentes, hauríem de sentir només les bones. Les dolentes no s’haurien de sentir. És a dir, “aquest nen és genial, no s’enfada mai”. Un nen, una persona que no s’enfada mai té orxata, no té sang, i, per tant, podrà evolucionar poc. Una altra cosa és com gestiona l’enuig. Però esclar que ens hem d’enfadar, esclar que hem de sentir fàstic. Durant molt de temps, se’ns ha dit què és bo i què és dolent i no tenim aquesta cultura de coneixement de nosaltres mateixos. Això d’una banda. Això ens ha portat a pensar: “com he de dir jo com a profe, com he de dir jo com a mare, que aquesta persona em cau mal o em fa fàstic? Això estaria fatal”. Ja, però és el que passa. Si no ho puc verbalitzar, si no ho puc reconèixer, difícilment ho podré reconèixer en els altres. I tampoc se’ns ha ensenyat. És a dir, treballar amb les emocions implica, primer i fonamentalment, treballar l’autoconcepte. Treballar l’autoconcepte no implica treballar l’autoestima. Estic una mica cansada de l’autoestima. Estic una mica cansada del “tu pots”. Estic una mica cansada de pensar que puc menjar un tipus de iogurt i millorar l’autoestima. Però…?

18:06
Público. Riu

18:07
Mar Romera. Han dit i diuen que hem de dir: “Tu pots, endavant! Serem els millors! Això és esforç! Tu pots! Som-hi, endavant!”. No, mira, no puc. Saps què et dic? Que no puc. Per què? No em facis propostes. Primer treballa el meu autoconcepte. Dona’m l’oportunitat de conèixe’m. Dona’m l’oportunitat de saber quines són les meves habilitats, quina és la meva fortalesa, quin és realment el meu element, on és el meu tresor. I amb això sí que puc. Ni la mare ni vosaltres em digueu sempre que puc. No és l’autoestima, és l’autoconcepte. Dona’m l’oportunitat d’equivocar-me. Dona’m l’oportunitat d’enfadar-me. No em jutgis quan m’enfado. No em diguis quines coses puc sentir i quines no puc sentir, perquè sento el que sento. I les emocions no són positives ni negatives. Són química i són respostes adaptatives. Darwin ens va explicar què eren les emocions i ens va dir que, gràcies a les emocions, les espècies poden evolucionar, perquè necessitem sentir fàstic. Si no sento fàstic, em menjo la carn podrida i em moro. Necessito sentir por, perquè, si no sento por, poso el cotxe a dos-cents cinquanta i em mato. Les necessito totes. I necessito conèixe’m a mi per saber quina reacció cognitiva, quina reacció fisiològica, quina reacció física tinc davant d’aquesta vivència emocional. I he de tenir la cobertura necessària per poder utilitzar-les en el meu propi benefici. Aquí no hi ha judici de valor. Educar les emocions és conèixe’ns sense jutjar l’altre. Evidentment, puc sentir enveja, evidentment, puc sentir gelosia… El que no puc fer és pegar-te, perquè aquesta seria l’altra part. I hi ha un altre problema a l’estructura educativa, i és que confonem emoció amb sentiment i amb valor. I, quan apliquem programes d’educació emocional, barregem les coses… He llegit per algun lloc: “La generositat com a emoció”. Però què dius? No és una emoció. Ni tan sols la felicitat és una emoció. Ni tan sols la felicitat és una emoció. Les emocions són respostes adaptatives, molt ràpides i molt químiques. És un neurotransmissor que deixa anar un raig de química i et posa d’una manera. Per tant, no es pot emetre un judici de valor sobre això. Què ens passa als adults? Que estem una mica obligats a l’aparença. I aquí tenim una dificultat gran amb els joves. Penso que, avui, un dels problemes principals de l’adolescència que viuran els nostres nens és, precisament, la falta de l’autoconcepte -fixin-se que no és l’autoestima- i el seu maneig de les xarxes socials. Tot és aparença. La gent ho passa molt bé de vacances, coi…

20:55
Público. Riu

20:56
Mar Romera. No tenen mai problemes. Ningú es troba un embús. Ningú té un mal moment. Ningú té un dia plujós. Ningú perd un avió. Ningú res. Menteixen. Es fan selfies (sèlfis) que aparenten com s’ho passen de bé. Per què vas anar a la Torre Eiffel (torraifèl)? Per gaudir tu o per pujar la foto al Facebook (féisbuc)? Això és un problema important d’autoconcepte.

21:25
Nico. Hola, Mar, soc el Nico.

21:26
Mar Romera. Hola, Nico.

21:27
Nico. Estudio segon de batxillerat i la meva pregunta era… Bé, has parlat de la felicitat que se’ns imposa i em sembla que potser estem una mica fora de casa… No sentim la llibertat en general de mostrar els nostres sentiments. Com podem fer que la resta de gent no se senti incòmoda quan tu m’expliques els teus sentiments, quan t’expresses?

21:52
Mar Romera. La clau, Nico, és l’autoconeixement. L’autoconeixement significa saber com mirar-me per conquistar-me. Significa saber que el somriure que fas ara mateix, realment, m’ha guanyat de bon començament. Saber quin gest fer per fer-me enfadar. Saber com “gestionar” el món emocional de l’altra persona. Aquest saber gestionar el món emocional de l’altra persona sorgeix del teu autoconcepte. Sorgeix de reconèixer en tu aquest món emocional. Sorgeix de trobar en tu la sensibilitat, la capacitat de parar. Jo deia abans que hi ha emocions que solen aparèixer al teu cos, orgànicament, com més agradables que altres. No positives ni negatives, perquè totes són absolutament necessàries. Poder triar l’emoció adequada en el moment adequat és el que et farà molt gran. Decidir quan t’enfades i quan no. I, com a noi de segon de batxillerat a qui també em ve de gust fer una abraçada -sou la part del sistema a qui més abraçades faria-, aquest és l’autoconeixement que et porta a l’autocontrol i a l’autogestió. Donar-te la llibertat de preguntar-te, d’ubicar-te en curiositat, de saber que el món és increïble i que tu el pots conèixer “a poquet a poquet”, com diria la meva iaia. Donar-te la possibilitat d’admirar. Donar-te la possibilitat de desenganxar-te del telèfon mòbil una estona, perquè vols contemplar, i en aquesta contemplació ve el món interior cap a tu. Tant fa les tècniques amb què estàs. Donar-te la possibilitat de mirar per poder admirar, per poder-te enamorar. Poder-te enamorar de persones, d’objectius, de somnis i de possibilitats. Entendre que el veritable tresor el tens a l’ànima, al cap i a les mans i que tu el pots polir com vulgues. Donar-te la possibilitat de sentir-te segur sense entendre o sense mirar que la teva seguretat depèn d’altres. La teva seguretat depèn de tu. I quan tu prens aquestes regnes, això voldrà dir no deixar-te dirigir per la gent que t’envolta i en aquesta possibilitat és on t’has de trobar realment. Mira, explica una llegenda, amb tot el que tenen de veritat i tot el que tenen de mentida, que això era i no era un senyor -jo penso que potser feia segon de batxillerat, ves per on-…

23:40
Público. Riu

24:31
Mar Romera. Aquest era una mica més gran, però potser feia segon de batxillerat. El senyor tenia un somni. Tens somnis, Nico? Tens somnis, oi? I a la nit, quan dorms, els veus i els veus realitzats. Doncs aquell noi, aquell senyor, tenia un somni. I el seu somni era tenir una casa. I somiava amb una casa gran, una casa amb pati. Somiava que al pati hi havia un pou i somiava que hi havia una figuera i un rellotge de sol. I va somiar tant, tant, tant, que cada vegada posava una hora diferent al rellotge i veia la figuera en totes les estacions de l’any. Veia la figuera quan tenia les figues petites i quan estaven madures i les recollia perquè pintava cada figa al seu lloc. Perquè som amos del nostre destí si realment podem pintar els nostres somnis. I va passar que va treballar molt, es va examinar de tot, va fer les optatives… Tot, tot, tot. Fins i tot es va treure la selectivitat. I el dia que va tenir la nota que volia, el títol que volia, ho tenia tot, va sortir a la porta de casa i va veure que havia complit el seu somni. Tenia la casa construïda. La casa tenia pati, amb el pou, amb la figuera, amb el rellotge de sol, com ho havia somiat. Però saps què va passar, Nico? Va passar que, el dia següent, quan es va llevar, ni la casa ni el pou ni la figuera ni el rellotge de sol li van semblar tan bonics com el dia anterior. I així li va passar molts dies. I saps per què? Perquè va començar a somiar una altra cosa. Quin rotllo. I per què no somio sempre el mateix, ho aconsegueixo i em jubilo? Perquè, llavors, em moro. Perquè, llavors, em moro. L’objectiu d’una vida és una vida amb objectius i els objectius han de venir envoltats de somnis sempre. I aquell tio, saps què somiava? Somiava que, a la vella Alexandria, al gran temple, allà, darrere de l’últim mur, hi havia un tresor amagat. I el tio deia: “M’he esforçat tota la vida per aconseguir aquesta casa, aquest pati, aquest pou, aquesta figuera i aquest rellotge de sol. I ara, em poso a somiar una altra cosa”. Però un matí es va llevar i va dir: “Ja n’hi ha prou, perseguiré el meu somni”. Va emprendre el seu viatge i va arribar a la ciutat. I, quan hi va arribar, va esperar que caigués la nit, perquè sabia que si els guardians del temple el trobaven, el matarien. És el perill dels somnis. Sempre tenen un risc. Sempre s’ha d’apostar molt. Però hi va entrar. Hi va entrar i va travessar el primer mur i el segon i el tercer i el quart. I just quan fregava amb els dits la pedra més fosca de l’últim mur, tal com havia somiat, van arribar els guardians del temple i el van capturar. Allò significava la seva mort. Era execució immediata. Portaven cap a l’execució aquell home. Ell estava angoixat i pensava: “Qui em manava somiar? Per què no m’he quedat tranquil a casa, amb un cap de cartró que gaudeix dels somnis dels altres, visualitzant centres comercials?”. No, no li havia passat això. Ell havia somiat i tenia el seu somni. Però el rei, que aquella nit devia estar avorrit el va fer anar davant d’ell. “Porteu-lo, vull saber per què aquest vell boig ha entrat al meu temple a la nit”. I l’hi van portar i ell va pensar: “Ho he perdut tot, diré la veritat”. “Vell boig, per què has entrat al meu temple a la nit?”. Amb el cap cot, el Nico va dir: “Majestat, perquè tenia un somni”. El rei es va posar a riure i va dir: “Com pots tenir un somni l’any dos mil disset? No es poden tenir somnis al dos mil disset. Es compren, els somnis”. “Majestat, tenia un somni”. “I quin era el teu somni, vell boig?”. “Majestat, somiava que darrere de la pedra més fosca de l’últim mur hi ha un tresor amagat”. I, llavors, el rei es va posar a riure, com tanta gent que es riu de nosaltres al nostre voltant. Però m’és igual, és el meu somni i, a més, el vull compartir amb tu, Nico. Aquell es va posar a riure i va dir: “Mira, estàs boig. Estàs realment boig. Però, ves per on”, va dir el rei així, fent-se cap enrere al tron, “avui estic generós. Et perdonaré la vida. I et donaré una gran lliçó. Jo soc el rei. Fa molt de temps que somio, Fa molt de temps que somio que a la vella Alexandria hi ha una casa de pagès, una casa preciosa, una casa que té un pati, un pou, una figuera i un rellotge de sol. Fa molt de temps que somio que trenta graus al sud-oest, entre el pou i la figuera, a dos metres de profunditat, hi ha un tresor amagat. Tu penses que jo, que soc el rei, deixaré el meu tron per anar a buscar el somni? Estaria boig. No es busquen somnis al dos mil disset, es compren. Es pot arribar, fins i tot, a llogar-los. Espero que aquest vespre hagis viscut una gran lliçó i, com t’he dit, estic generós, així que et perdonaré la vida”. El nostre amic el pagès -i espero que, avui, el Nico també- va sortir d’allà, va tornar a casa i va excavar exactament on el rei li havia dit. Trenta graus al sud-oest, entre el pou i la figuera. I allà hi havia, a dos metres de profunditat, un gran tresor amagat. Mira, Nico, jo soc el rei. Fa molt de temps que somio que una tarda, potser envoltada de focus i potser acompanyada de gent absolutament amorosa, em trobaré amb la mirada d’un noi de segon de batxillerat que busca el futur. Que llegeix i que treballa i que escolta música i que discuteix i que lluita i que busca el seu propi somni. I aquesta tarda, ja fa temps que somio que li diré: “Ves a casa, busca al teu interior, perquè el vertader tresor el tens molt amagat… Precisament a dins”. És la possibilitat de créixer.

30:31
Nico. Gràcies.

31:03
Rocío. Hola, Mar. Soc la Rocío. Soc orientadora a una escola de Madrid i soc mare de tres nenes. Quines diferències al pla emocional, a la formació emocional, a l’educació de les emocions, trobes més cridaneres entre la nostra generació i la seva, la d’ara, la dels nens d’ara?

30:55
Mar Romera. Bé… Jugaré una mica cap enrere, entesos? En lloc d’anar a la nostra generació, aniré a la dels meus pares, perquè ho veurem molt fàcilment. El meu pare era germà d’onze germans. És a dir, un equip de futbol ells sols. Vivien en dues habitacions i menjaven quan podien. No hi havia protecció, no hi havia horaris, no hi havia moltes altres coses. La meva mare, semblant, amb cinc germans, però semblant. A ells, la vida els va entrenar de manera emocional. Puc dir que, malgrat la religió, que els obligava a no manifestar determinades circumstàncies, hi ha un múscul entrenat. Hi ha un múscul de la supervivència entrenat. Quan ells van poder assistir, no gaire, però van poder assistir, a l’escola, aquella escola havia de compensar allò que no es donava de manera natural i ensenyar-los a llegir. L’escola no s’ocupava d’ensenyar-los a viure. Havia d’ocupar-se d’ensenyar-los a llegir, perquè la vida no els ensenyava a llegir. En el cas de les meves filles, que ja són una mica grans, però, en el cas de les meves filles igualment, l’escola ha seguit entestada a ensenyar-los a llegir. Les meves filles ja sabien llegir i, si no, ja n’aprendrien. Tanmateix, qui les va ensenyar a viure? No tenen cosins, no tenen germans, viuen en un “camp de concentració” de rics -poso la ironia entre cometes- i amb apunts no es pot ensenyar a viure. Com a mare, necessito que l’escola ensenyi a viure, no a llegir. I l’escola s’entesta, i uns il·luminats que redacten les línies tortes d’una cosa que s’anomena “currículum” o alguna cosa així… Aquests il·luminats s’entesten a que llegeixin i, amb aquesta tossuderia, m’hi fiquen més lletres, m’hi fiquen… “més continguts”, però no els donem permís per equivocar-se, no els donem permís per viure, no els donem permís per fracassar. Els obliguem a l’èxit, els obliguem a l’aplaudiment fàcil, els obliguem a ser paper cuixé, que per poc que bufi un bri d’aire, se’ns ensorren. Permet que visquin perquè s’equivoquin.

Mar Romera hablando sobre inteligencia emocional

Necessitem l'escola per aprendre a viure, no només per aprendre a llegir. Amb apunts no s'ensenya a viure

Mar Romera

33:37
Charo. Hola, Mar, soc la Charo, soc mare de dos nois de quart d’ESO i d’un universitari i soc sociòloga de formació. Et volia preguntar si, atesa la importància de l’educació emocional i la resposta que tens cada dia a les teves xerrades amb els professors i a cada escola on vas, si creus que hauria de ser d’implantació obligada als centres i si seria possible sense la implicació de les institucions: les comunitats autònomes, els ministeris…

34:09
Mar Romera. Ha arribat un moment en què no espero res de l’Administració. I que, per més que s’entestin a que sigui que no, serà que sí. És fàcil. Tan fàcil com que us demanaré a tots els que sou a la sala que tanqueu els ulls, sisplau. Ja? Ulls tancats, no s’hi val a obrir-los. Així, amb els ulls tancats. Els del lateral també. Que us veig les trampes! Tothom amb els ulls tancats, sisplau. Aixequeu una mà. La dreta, l’esquerra, com vulgueu. I assenyaleu el nord. No s’hi val a obrir. Assenyala el nord, assenyaleu el nord. Tothom assenyala el nord? No s’hi val a moure el braç. No s’hi val a moure el braç. Ara… obriu els ulls, però no mogueu el braç. I flipeu amb quants nords teniu a Madrid.

35:00
Público. Riu

35:01
Mar Romera. És a dir, hi ha nords cap allà, nords cap aquí, nords cap a l’est, cap a l’oest… Però els dos que he tingut aquí són fantàstics: un cap aquí i l’altre cap allà. I ara et pregunto: a veure, per què el teu nord estava cap a on t’ha semblat, per què?

35:15
Hombre. Bé, jo… Amb els ulls tancats he intentat pensar on som. Bé… He intentat fer una… M’he intentat ubicar, geoposicionar.

35:20
Público. Riu

35:24
Mar Romera. Espera. Una altra pregunta, una altra pregunta. Tu ets bona persona?

35:28
Hombre. Home, jo crec que sí que soc bona persona.

35:29
Mar Romera. Sí? Tothom a la sala és una bona persona? Perquè, esclar, si aquí se m’ha colat algú, potser el seu nord està despistat. Però d’entrada sou bones persones. I, malgrat això, tenim cinquanta nords. Espereu, per aquí hi havia una profe. Una profe! Una profe, això significa que té títol universitari… Flipeu, sabeu cap a on ha assenyalat el nord? Cap a dalt. I sabeu per què? Perquè, des que érem petites, ens han ensenyat que al nord hi ha la mar Cantàbrica i al sud, l’estret de Gibraltar. I ella ha dit: “Nord? Cap allà”. Aquí està el tema. Té justificació el teu nord? Sí. I el teu? També. I el teu? També. Que fumut. Que fumut, perquè sou bones persones. Què li passa a…? Confiaré. Això és increïble. La Mar Romera confia en els polítics i les polítiques del país. Que fort. Com ens posem d’acord? Això és molt fàcil. A veure, Pablo, de l’escola IDEO, vine cap aquí, sisplau. A banda que no podia evitar abraçar-lo. Tota l’estona el miro i és tan maco… A veure, Manuel, vine tu també. De l’escola Arcadia. Aquí tinc dos nois, eh? Em falta una noia, però tinc dos nois. Mireu. Nord. Pablo, quin curs fas?

37:11
Pablo. Primer d’ESO.

37:13
Mar Romera. Primer d’ESO. El Pablo es comença a posar una mica vermell

37:17
Público. Riu

37:19
Mar Romera. Però… (PETÓ) t’estimem molt. I hi ha un munt de nens i nenes que esperen i confien que ets aquí per assenyalar el nord, entesos? Manuel, de…?

37:31
Manuel. Quart d’ESO.

37:32
Mar Romera. És igual. De la Comunitat de Madrid. És igual de quina escola són. Ells representen, ara mateix, la infància -et posaré a la infància, entesos?- i l’adolescència. Vull que tota la sala vegi que tinc agafat el nord per la cintura, veieu? Per cap institució, ni per la família, ni per l’escola, ni per l’Administració, ni per ningú, hi ha d’haver un altre nord quan pensem en el futur. Ni pactes educatius, ni religions, ni polítiques, ni comunitats autònomes ni punts suspensius. Només hi ha un nord i el tinc agafat per la cintura. Ara, amb els ulls oberts, tota la sala m’assenyalarà el nord, sisplau. Nois, sou el nostre objectiu i nou el nostre nord. I, encara que no es pot en nom de tota la infància i l’adolescència, sisplau, doneu un aplaudiment a aquests dos. Gràcies.
De vegades, quan les famílies es reuneixen, culpen l’escola o el professorat. Quan el professorat es reuneix, culpa la família perquè no participen. Quan les institucions polítiques o les corporacions locals es reuneixen, culpen la família… Tota l’estona. Tota l’estona això consisteix a rentar-se les mans. Doncs no. Vostès segur que saben la història del senyor que, cada any, guanyava el premi al millor blat de moro. Llavors, se li va acostar un reporter i li va dir: “Escolti, senyor, com és que guanya cada any el premi al millot blat de moro?”. Diu: “Perquè tinc un secret”. “I em podria explicar el secret?”. “Sí que puc”. “Però soc reporter, ho explicaré per tot arreu. Si me l’explica, jo l’explicaré”. “No m’importa”, va dir ell. “Te l’explicaré”. “I quin és el seu secret?”. “Mira, rei, cada any, quan faig la recol·lecció de les panotxes del millor blat de moro que tinc, busco les millors panotxes i les guardo per fer llavor. I aquestes, les millors, les reparteixo entre els veïns”. “Però, senyor, si repeteix les millors llavors entre els veïns, és molt probable que, l’any següent, guanyi el premi al millor blat de moro algun dels seus veïns”. “És cert, jove, és cert. És probable que l’any següent guanyi algun dels meus veïns, però una cosa és segura: el meu blat de moro es pol·linitza amb el blat de moro dels veïns. Si ells no tenen el millor blat de moro, és impossible que jo guanyi el premi”. En l’educació d’un nen, el premi és el nen. Escoltem, mirem i admirem el nen. I, per fer-ho, la família ha de treballar en equip. Però la família, el professorat i la institució educativa han de treballar en equip entre ells. Fins i tot les mateixes institucions, els mitjans de comunicació social, els ajuntaments, l’animació, les activitats complementàries… Hem remar tots en la mateixa direcció, perquè aquests nois estan a punt de dir que els prenem el pèl.

40:16
Merche. Hola, Mar, soc la Merche, soc mestra d’educació infantil i, bé, més o menys, tots els que som aquí hem estudiat amb aquest sistema tradicional. Hem après les matemàtiques de manera tradicional, les llengües, tot, no? Fins i tot les persones que admirem, les persones que ara mateix lluiten perquè les coses siguin diferents. Llavors, bé, la meva pregunta és: Tan dolentes són totes les coses tradicionals? Podem rescatar alguna cosa de totes les coses de les quals hem après?

41:44
Mar Romera. Les persones. El mètode no importa. La transformació no és pel saber, és pel ser. No aprenem allò que se’ns ensenya. Aprenem a qui estimem, aprenem a qui tenim al davant, quan es converteix en el nostre referent. I el referent, que al final és el que importa, és igual a la tradicional i a l’alternativa, a la verda i a la groga. És a dir, tant me fan les metodologies. M’és igual, profe, si treballes amb lletres rodones, lletres quadrades o triangulars. M’és igual si ho fas amb una tauleta, amb llapis i paper o amb carbonet. Seria guai rescatar el carbonet. M’és igual. El que necessito és una persona tan amorosa, tan “orella gran”, tan “ulls que admiren i no només vigilen”, que realment es converteix en referent dels nois. Això sí, és inevitable que no podem agafar models de transmissió de coneixements per compensació, perquè aquests nens porten el món a la butxaca. El problema és que són uns inútils integrals per fer servir aquest món que porten a la butxaca. I la meva obligació és no donar-los més informació, sinó entrenar-los per fer servir la que ja tenen. Per tant, no és una qüestió de mètodes, és una qüestió de persones. Què em va canviar a mi? A mi em va canviar, com a referent, que, quan era estudiant de Magisteri, a primer de Magisteri, per qüestions d’atzar, em trobo un llibre de Francesco Tonucci (frantxésco tonútxi): Amb ulls de nen. I aquest llibre, a mi, em va canviar la vida. I vaig trobar un referent perquè vaig trobar algú que m’entenia. Que m’estimava en la distància, sense conèixe’m. Com que jo em vaig proposar conèixe’l, evidentment, el vaig conèixer, Nico. Jo em vaig proposar conèixe’l, el vaig conèixer, el vaig conquistar, el vaig enamorar i ara som molt bons amics. Perquè funciona així. Marca el teu somni. Però, en l’educació tradicional, hi ha mestres meravellosos i meravelloses, impressionants, increïbles, que me’ls quedo i me’ls emporto. I no passa res. I en l’educació innovadora i alternativa, hi ha nyaps de mestres que s’haurien de dedicar a una altra cosa. L’educació del segle vint-i-u és l’educació que s’ocupa del ser, no del saber. I el ser ets tu, la teva persona, la persona que aprenc. Us aprenen per dintre. Profe, estima’ls de manera incondicional. I estima’ls per qui són i no per allò que fan. No t’estimo cent grams més perquè tens un notable. No. T’estimo per qui ets, tio, i em tens trista, ben trista, però t’estimo. I m’acabo d’enfadar moltíssim, però t’estimo. Així són les coses, t’estimo. I a qui no li agradi ser mestre i qui no estimi la infància i qui no entengui que això és molt més que una professió, sisplau, que ho deixi. Sisplau, que ho deixi. Tant és, la metodologia.

43:51
Raquel. Hola, Mar. Em dic Raquel. Soc profe a l’escola Arcadia. També soc mare de dues nenes petites i, bé, hem parlat avui de moltes coses i… una de les més importants és que els nois i les noies que avui van a l’escola són el nostre futur. A mi m’ocupa el tema de la convivència. M’agradaria saber com ho podríem fer per millorar aquest aspecte i per involucrar els nois i noies, perquè siguin els veritables protagonistes de la convivència a les escoles, perquè tot això pugui sortir també a fora.

44:28
Mar Romera. Molt bé. Us podeu donar la mà vosaltres dos, sisplau? Pablo, et poses al seu costat i li dones la mà? Una mà, eh? Així. I vosaltres dues també, sí? Teniu la mà? Vinga, vosaltres dues si voleu també. Una de les dues… I vosaltres dos, que us quedeu mirant-me, us podeu donar la mà de dos en dos. Volia buscar parelles per això. Una de les dues persones de la parella és l’u. Decidiu qui és l’u i qui és el dos. Era fàcil, no? Ja us heu donat la mà, sabeu qui és l’u i qui és el dos. Sabeu que gravem aquesta història en directe. No tenim gaire temps, per això m’han dit: “No passis d’aquesta línia, com sempre, ni d’aquesta”. Jo em porto bé, però vosaltres fareu, sisplau, el que jo digui i, a més, us afanyareu a fer-ho. I, a més, complireu les instruccions com jo digui, perquè jo soc qui mana, qui té el poder aquí. Ho teniu clar, Raquel? Com l’aigua. Vinga, deixeu anar les mans ja. Molt bé. Tothom sap qui és l’u? Sí? L’u, tanca el puny ja, ràpid! L’u tanca el puny i el dos l’hi obre ja! Obre-li el puny, ràpid! Ràpid! L’u tanca el puny molt fort. Ja! I no deixa que l’hi obrin. I el dos obre el puny ja. Obre-li el puny ja! Ja, ràpid! Ràpid, obre-li el puny! Vinga.! Vinga, organització: teniu la UVI a la porta? Pareu. Mira-li la cara. Mira-li la mà. Però què has fet, noi? Què ha passat, Raquel? Jo mano, jo dono les instruccions, jo tinc el poder. Jo soc l’artista convidada, així és. Demà no, a casa tampoc, però aquí sí. He donat les instruccions i m’heu fet cas, sou bona gent. L’u què ha fet? Tancar el puny. He dit: “Tanca el puny”. Què ha fet el dos quan jo l’hi he dit? Obrir-l’hi. Aquí, si em diguessin: “Fes una selecció de la millor educació de tot Madrid, de la Comunitat de Madrid”. “És aquí”. Us compraria i us portaria a casa. Molt bé. “Tanca el puny”. Què ha fet? Tancar-lo. He dit: “Obre el puny”. Què ha fet el número dos? Llençar-se a obrir el puny. Sí? Pots venir, Pablo, sisplau? És per no sortir-nos-en i no marejar aquesta gent. Ell serà el meu número u, sí? Ell serà l’u. Tothom ha vist què ha passat, oi? Jo seré el dos. Pablo, tanca el puny. El dos l’hi ha d’obrir, oi? Pablo, sisplau, pots obrir la mà? Què heu fet?

47:03
Público. Riu

47:05
Mar Romera. No, no volen explicar què han fet. Però, però, però… Esclar. Aquestes habilitats socials que pretenem que tinguin… Mira’ls, connecta i juga al “sisplau”. Als nens se’ls ha de mirar per admirar, escoltar, tocar, des de la perspectiva intel·ligent, que podem connectar cor amb cor. S’ha de ser intuïtiu, perquè ni ells ni elles saben realment què pensen i què senten. Esclar que sí. I hem de paladejar cada minut de la seva existència com si fos l’últim, perquè educar un nen no és emportar-te el valor propedèutic per demà, sinó aprendre d’ell i gaudir amb ell avui. Però això no només queda aquí, perquè tothom pot pensar: “Sí, hi ha nens a qui demanaré que, sisplau, obrin el puny”, que és un símil, “i em diran…”. Entesos? Juguem. Gràcies, Pablo. Juguem. Ara jo soc el Pablo. Ara soc jo qui té el puny tancat i vull que totes les persones que sou aquí em feu obrir el puny, vinga.

48:15
Público. Sisplau…

48:16
Mar Romera. Sisplau? Ha. Tu, a mi, sisplau? Què t’has pensat?

48:21
Mujer. T’estàs creant més tensió, eh?

48:23
Mar Romera. I a tu què t’importa com estic?

48:29
Cecilia. Una vegada a mi em va passar que el vaig obrir i vaig descobrir un món nou.

48:32
Mar Romera. El món nou te’l pots quedar, perquè tinc el puny tancat, perquè jo el tinc molt tancat, amb tres youtubers i un iPad.

49:42
Rocío. Farem una cosa junts.

49:44
Mar Romera. Sí. Jo amb tu? Que no, tia, que no t’obriré el puny, que no m’importa el que tu em dius! Què t’has pensat?

49:51
Mujer. Vols que t’ajudi?

49:53
Mar Romera. Tu a mi? Encara has de menjar molt per ajudar-me a mi. El meu pare et dona quaranta mil voltes. Tu has vist quin cotxe té el meu pare? I tu ets mestra, quin cotxe tens? Et penses que jo obriré el puny amb tu? Ni de broma.

49:06
Cecilia. I què vols per obrir el puny?

40:09
Mar Romera. Res que tu em puguis donar. Soc aquí per obligació.

49:15
Cecilia. Potser sí que ens importes.

49:17
Mar Romera. Doncs l’hi demanes al teu fill, a mi no. Aquest és el problema. I dic jo: per què voleu que contesti les preguntes? Per què voleu que obri el puny? Per què ningú s’ocupa de mi i em pregunta per què l’he tancat? Només em pots entrar si realment t’interesses per mi, no per la meva conducta; si em preguntes per què l’he tancat. “Soc aquí, amb tu, per què has tancat el puny?”. Perquè probablement ni jo mateixa sé per què l’he tancat. Et necessito com un ancoratge per entendre… Si això que em dius jo ja ho sé. Jo no, la Mar Romera ho sap. A l’adolescent, què li expliques? És que he tingut un moment de bipolaritat.

50:08
Público. Riu

Mar Romera Inteligencia Emocional contando la fábula del arquero
50:09
Mar Romera. Sí, però, realment, a mi què m’expliques? És com quan una mare diu a un nano d’infantil: “Estudia molt per tenir una bona professió”. Però… has begut alguna cosa, no? Abans de dir-li això al nen. O li dius a un nen de primer d’ESO: “Estudia molt per apujar la nota a l’expedient”, cosa que és mentida, ja us ho dic jo, “… per pujar la nota i després poder entrar a la universitat”. “Però, i a mi què m’expliques?”. No funciona així. “Soc al teu costat. T’estimo per qui ets. I necessito que, junts, comprenguem per què has tancat el puny”. Recordo quan treballava a una escola i tenia nens de la comunitat gitana molt interessants que em van ensenyar molt. Recordo un dia que va venir un pare. Un pare, eh? Se’m posa al davant, així. Un pare, un gitano, guapo, gran, alt, patriarca, que jo deia: “Si em fum una bufa, em fan palmes les orelles”. I se m’acosta i em diu: “Miri, mestra”. D’això… Diu: “Miri, mestra, com em tornis paia la Jenny, t’emportes la Jenny”. No sé si vostès ho entenen, però jo no entenia res de res. Esclar, és que jo li tornava paia la Jenny. Per què li havia de tornar paia la Jenny? Si la Jenny ha de viure en un context de cultura gitana, qui soc jo -xula prepotent, quina falta d’humilitat per part meva- per dir-li que canviï de…? No, perdona. Jo he de poder entrar, si ella vol, per saber per què ha tancat el puny. I jo comprenia aquell senyor. Primer vaig pensar que em pegaria i després… Després em vaig adonar que no solucionaria res fent més paia la Jenny, sinó que només podia acompanyar-la i permetre que existís, però des de la seva realitat. Perquè els canvis no venen per una imposició, no venen per una ideologia. Venen per una transformació del món interior i del jo interior. Evidentment, això és la disciplina. Perquè fixin-se que aquesta disciplina es generarà per autoritat i per respecte, per presència real de l’adult. I l’adult es converteix en referent quan és digne de ser-ho. Seuré una altra vegada, que així parlaré menys.

52:33
Mar Romera. Hola, Mar, soc el Manuel, alumne de quart d’ESO.

52:37
Mar Romera. Gairebé el nord, ja ho saps.

52:38
Manuel. Sí. Bé… I jo penso que solem avenir-nos més amb un professor o amb un altre. Tenim més confiança depositada en algú, però el que jo et volia preguntar és quins serien, segons la teva opinió, els requisits perquè un professor sigui un bon professor.

52:58
Mar Romera. Gairebé m’atreveixo a dir… Bé, dividiré la pregunta, entesos, Manuel? Tu que ets un tio gran, aprèn també de qui no t’agrada i no ho facis servir com excusa per no aprendre. No dic que aprenguis la matèria. Aprèn també de qui no t’agrada, però aprèn a escollir el teu referent. Quina seria, per a mi, l’habilitat bàsica d’un profe? Escoltar. Saber escoltar i escoltar sense emetre judicis de valor. Escoltar sense tenir una resposta, perquè si escolto amb la resposta, ja tinc un judici. T’ho he explicat molt difícil, però et preguntaré: Quant són dos més dos? Aquesta pregunta és fàcil, totes les preguntes de la vida. Si a la pregunta “Quant són dos més dos?” jo ja tinc la resposta i la resposta vàlida és quatre, qualsevol resposta que em donis que no sigui “quatre” estarà malament. I, per tant, tu no ets tu, sinó que jo et jutjaré cada vegada que em responguis de manera diferent a la resposta que jo tenia. Això és una mica complicat i… Consisteix a saber escoltar sense emetre judicis de valor. Això seria fonamental. Evidentment, per a mi, un profe de veritat hauria de tenir el sentits al seu lloc. Mirar amb ulls de nen. I mirar amb ulls de nen vol dir mirar a l’altura d’un nen, no des de dalt. Això significaria canviar el paradigma de la diferència pel de l’eficiència. És a dir: ulls de nen, orella verda… Aquella del senyor madur que va agafar un exprés de Sòria a Monterde (montérde) i li van dir: “Escolti, senyor, té vostè una orella verda?”. I ell: “Sí, per poder escoltar les coses que els nens i les nenes han de dir”. Em calen ulls de nen (Francesco Tonucci), orella verda (Gianni Rodari [giàni rodàri]), el paladar del millor dels cuiners per poder assaborir cada minut a l’escola com si fos l’últim, sense les pors de “preparar per”, sinó vivint el present. Vista, oïda, gust, olfacte per intuir què necessites i abraçar-te cada moment que m’ho demanis sense demanar-m’ho. Olfacte. I, per suposat, tocar-te: tacte. Tocar vol dir permetre l’experiència. I a aquests cinc sentits molt ben desenvolupats -cosa que altres anomenen vocació, però jo ho anomenaré sentits- els afegiria un parell de coses més, fonamentals. Un sisè sentit que es diu sentit de l’humor. Necessitem professorat que sigui capaç de riure i de fer riure. I, per suposat, un setè sentit que seria molt de sentit comú. A partir d’aquí, si sap fer anar dispositius digitals, bé. Si no, també bé. A partir d’aquí, si fa servir lletra rodona, bé, si la fa servir quadrada, també bé. Perquè, si escolta, sabrà treballar en equip. Perquè, si escolta, respectarà les famílies. Perquè, si escolta, respectarà l’alumnat. A partir d’aquí, necessito profes del ser i no del saber.

56:21
Cecilia. Hola, Mar, soc la Celia, mare de dos nens i pedagoga. Et volia demanar que ens parlessis una mica de la transcendència. És una cosa que et vaig escoltar al CIMCA i que em va deixar força marcada i que m’agradaria tornar-te a escoltar, en fi.

57:11
Mar Romera. A veure… L’ésser humà es diferencia dels mamífers superiors perquè pot pensar les seves emocions, recordar-les i entendre la transcendència. El món emocional, en els mamífers superiors, es exactament igual. El gos i el cavall tenen les mateixes emocions que pot tenir l’ésser humà. Quina és la diferència? Que allò que han pensat sobre aquella emoció, ho obliden. Per dir-ho així, d’una manera supersimbòlica. L’ésser humà no. I necessita ser educat en la transcendència. Per què? Perquè, com deia abans, això que passa aquí aquesta tarda realment valdrà la pena si té una repercussió, si hi ha persones que ho escolten, persones a qui se li remouen les entranyes i ho porten a altres persones, persones que canvien… Si no, tota la feina d’aquest equip -enorme, per cert- no tindria cap sentit. És a dir, això que fem aquesta tarda és vàlid si transcendeix. Sí? I no hi pot haver educació si no hi ha transcendència, perquè als nens els passa que no es poden imaginar que els seus actes demà tindran una repercussió. És per això que els valors no quallen. Quan jo era petita i vivia amb el meu avi, devia tenir quatre o cinc anys aproximadament, un dia em va dir: “Plantarem una noguera”. I jo vaig anar amb ell a plantar-la. Un nen que planta una noguera, romanceja. El meu avi allà, feia el forat i va plantar la noguera. Jo la recordo molt petiteta, però imagineu-vos quant de temps fa. I ell em va enviar a buscar aigua amb una galleda per regar la noguera. Em va enviar a una sèquia. Vaig anar, vaig portar aigua, vaig regar la noguera i em va dir: “Ja està. Som-hi, no?”. I jo li vaig preguntar: “I les nous?”.

58:40
Cecilia. Riu

58:44
Mar Romera. Home, esclar. Si m’has portat a plantar una noguera, on són les nous? I ell em va contestar… Això és al·lucinant, perquè jo això ho vaig entendre fa dos dies i ell m’ho va dir amb cinc anys. Ell em va dir: “No, no hi ha nous”. “I, llavors, per què hem plantat la noguera?”. I ell: “Jo no menjaré nous d’aquesta noguera, perquè em moriré abans que en faci. No sé si tu podràs menjar aquestes nous. Espero que els teus fills en puguin menjar”. No vaig entendre res. No vaig entendre res, però això és la transcendència. I aquests nens, educats en menjar ràpid, en envasos ràpids, educats en tot ràpid, tot molt ràpid… no hi ha transcendència. Llavors tu els dius: “A veure… En aquest món de pantomima absoluta…”. Em té molt preocupada Instagram (ínstagram). Em té tremendament preocupada Instagram. I jo no soc de les que diuen que el professorat no us deixi el mòbils, eh? Em sembla absurd. El mòbil ha de ser a sobre de la taula i s’ha de convertir en una eina de treball. Però sí que em preocupa molt Instagram. Per què? Perquè et diuen: “No, si pujo una foto, quinze segons i es desintegra”. Com els missatges de l’inspector Gadget (gàdjat). Quina transcendència té això? Ningú s’ho planteja. És a dir, tot és ràpid, tot és fugaç, tot acaba i no es percep que hi ha transcendència per demà. L’educació és transcendència, és magnànima, és el que ens diferencia i ens ajuda a poder prendre decisions. I hem de fer que la transcendència estigui present a l’escola. I llavors venen els valors, però no hi pot haver valors sense transcendència. I la intel·ligència transcendental, la intel·ligència espiritual, tampoc ha d’estar lligada necessàriament a la religió. Si tu vols, sí, és elecció teva, però no és obligatori practicar una religió per treballar l’espiritualitat i la transcendència de l’ésser humà. I sense transcendència no anem enlloc.

60:45
Cecilia. Gràcies.

60:46
Mar Romera. A tu

61:47
Mar Romera. Diuen que això era i no era un arquer que es va enamorar de la lluna. Esclar, això és una altra ximpleria, enamorar-te de la lluna. “Com és que t’has enamorat de la lluna?”, li van dir. “Si és impossible, mai l’aconseguiràs. És molt més que difícil”. I l’arquer va pensar: “Ja sé que és difícil canviar el sistema educatiu”. Disculpeu, que era… aconseguir la lluna. L’arquer va pensar: “Ja sé que és difícil aconseguir la lluna, però és que m’he enamorat d’ella”. I quan un s’enamora… Oi? Així són les coses. Estàs enamorat i s’ha de lluitar molt. I llavors va pensar: “Què és el millor que tinc?”. I es va adonar que era un arquer i que tenia grans habilitats per llançar fletxes. I, quan va trobar aquella gran habilitat, va pensar: “Ja ho tinc, caçaré la lluna i, quan la caci, serà meva”. I llavors, cada nit, disparava fletxes a la lluna. I un dia va pensar: “Que ximple que soc. Mai podré clavar una fletxa a la lluna i, si ho aconsegueixo, la lluna es quedarà allà, no vindrà, no caurà a les meves mans”. Llavors va tornar a rumiar i va dir: “Ja sé què faré. Posaré cordes a les fletxes”. Va lligar les fletxes i, de passada, les podia recuperar, que de recursos no anem gaire sobrats, sinó més aviat… Posem cordes a les fletxes. I totes les nits -les de lluna plena, les de lluna minvant, les de lluna creixent i, fins i tot, quan no es veia, perquè ell sabia que hi era- disparava fletxes a la lluna. No l’encertava. Tornava a estirar de la corda i plegava. I, l’endemà, una altra vegada. I, l’endemà, una altra vegada. I, l’endemà, una altra vegada. M’han explicat que aquell arquer enamorat de la lluna mai la va caçar, però també m’han explicat que es va convertir en el millor arquer del món. Si disparem fletxes a la lluna i ho fem junts, no sé si la caçarem, però sé amb seguretat que el món que heretaran els nostres fills, els nostres nets, els nostres besnets, serà molt millor que el món que hem heretat nosaltres. Així que, per avui, a les persones que són a la sala i a les persones que ens escolten sense ser aquí, només us demano que treballem en equip, que anem junts i que junts disparem fletxes a la lluna, perquè canviarem el món. Gràcies.