El meu fill mai vol anar-se’n a dormir

Álvaro Bilbao. Soc Álvaro Bilbao, soc doctor en psicologia, neuropsicòleg, expert en salut cerebral i pare de tres nens.

Álvaro Bilbao. Soc un fervent creient que conèixer una mica com funciona el cervell ajuda molt els pares i mestres a educar millor.

María Luisa Moreno. Hola, Álvaro. Soc la María Luisa, soc mare d’una nena de vuit anys…

Álvaro Bilbao. Com estàs, María Luisa? Jo també tinc un fill de vuit anys.

María Luisa Moreno. Tinc entès que és als sis, set primers anys de vida del nen quan es produeix el desenvolupament de la intel·ligència. Per a nosaltres els pares, un cop se’ns passa l’ensurt d’adonar-nos del poc temps que tenim, quines serien les claus, els elements bàsics, que hem de tenir en compte per ajudar al màxim a desenvolupar aquest potencial?

Álvaro Bilbao. Bé, el primer que et vull dir és que pots estar molt tranquil·la. Aquesta és una idea que tenim molts pares i que es basa en una afirmació que va fer Maria Montessori fa molts anys. El que deia era que els sis primers anys són els més importants en el desenvolupament del nen. Però no parlava exactament de la intel·ligència, parlava d’un desenvolupament més global. Sabem que el cervell dels nens, i el dels adults, té diferents components, diferents parts, en el pla cerebral, que registren informació a diferents nivells de processament. Hi ha una part que seria el cervell primitiu, que busca la supervivència del nen i és la part del cervell que li diu al nen que té gana, que té son, que s’ha de defensar d’algun estímul o protegir-se quan està sol. És la part del cervell que, bàsicament, ens ajuda a sobreviure i amb la qual funcionen els nens quan són molt petits, quan són nadons. En aquest sentit és molt important ajudar els nens petits a sentir-se segurs, a sentir que, quan tenen por, nosaltres respondrem atenent-los, que estaran ben nodrits, que els acomodarem perquè puguin dormir quan estan cansats en lloc d’obligar-los a continuar desperts. Això seria una part fonamental: donar-los seguretat.

Álvaro Bilbao. La segona part del cervell, el segon nivell d’informació, és allò que anomenem el cervell emocional. Aquesta és una part molt important i essencial durant aquests primers anys de vida perquè ens permetrà comunicar els instints de supervivència més bàsics del nen amb tot el seu món intel·lectual. A mi sempre m’agrada dir-vos una cosa i és que el nen que es desenvolupa bé, el nen que té un desenvolupament cerebral ple, que crec que és el que em preguntes, és aquell nen que, quan esdevé adult, és capaç de fer que els seus pensaments, les seves emocions i les seves accions vagin en la mateixa direcció. I per això és molt important educar el món emocional dels infants durant aquests primers anys. Diguem que el cervell és una mica com un arbre: creix sobre la part primitiva, sobre la part de supervivència, després hi afegeix aquestes estructures que tenen a veure amb les emocions i després el món intel·lectual. Però si el món de la seguretat, si el món del benestar emocional del nen, no està ben estructurat des de petit, no es desenvoluparà plenament. El nen tindrà temps d’aprendre japonès, xinès, d’aprendre matemàtiques quan es vagi fent gran, però és important que el nen creixi en una família en la qual se senti segur, en la qual senti que els seus errors no li sortiran cars amb crits o amenaces, i que comencem a encomanar-li el nostre entusiasme pel món intel·lectual, és a dir, per l’aprenentatge. Aquestes serien unes claus molt senzilles però molt importants que tots els pares haurien de tenir en compte.

María Luisa Moreno. I parlant d’això, a mi em passa que de petita em castigaven amb una certa freqüència, s’utilitzava allò del pal i la pastanaga. Què passa, doncs? Que amb la meva filla molt sovint és el que em surt instintivament. Intento controlar-ho, però hi ha vegades que és l’últim recurs quan necessito que faci el que ha de fer. Però encara que en aquell moment sí que faci el que ha de fer, no veig que realment hi hagi un aprenentatge, és a dir, no veig que sigui un comportament que després li quedi. Quina alternativa tinc? Quin altre recurs tinc al càstig?

Álvaro Bilbao. Bé, és molt important això que em preguntes perquè venim d’una educació que es basava molt en els premis i els càstigs, i la neurociència ha desterrat aquest tipus d’educació perquè sabem, com dius tu, que no és eficaç. Jo sempre us dic una cosa als pares: si els càstigs fossin eficaços, els nens que reben més càstigs serien els nens que millor es porten, i tots sabem que és tot al contrari, oi? Hi ha moltes alternatives als càstigs que són molt més pedagògiques i amb les quals els nens aprenen molt més. La primera seria posar límits. Posar límits vol dir que li expliquem al nen allò que no volem que faci abans que passi. D’aquesta manera estem prevenint que el nen desenvolupi certes connexions o certs patrons neurocerebrals que provocaran que repeteixi aquest comportament negatiu. Si ho frenem abans que passi estem prevenint. Per això és important que els pares tinguem límits. Aquests límits es poden traduir en normes, i la diferència entre una norma i un càstig és que el càstig ve a posteriori, mentre que la norma sol venir per endavant. I a partir dels tres o quatre anys del nen ho podem fixar en família. És a dir que, quan els nens tenen un comportament que creiem que no és adequat, podem parlar-hi i d’alguna manera arribar a un acord perquè ells acceptin, sàpiguen o entenguin que no és el comportament més adequat. Per exemple, fa pocs dies els meus fills estaven veient la tele i van començar a discutir. Jo estava cuinant, doncs em vaig acostar a la cambra de la televisió i els vaig dir que no m’agradava que discutissin, que per favor que no tornessin a discutir. Al cap de dos minuts van tornar a discutir, així que vaig apagar la tele, els vaig cridar a tots a la cuina i vam fer una petita assemblea. Els vaig dir que no podien discutir per culpa de la tele, que trobava que la tele era una cosa per gaudir-ne i que no podien estar cridant ni enfadant-se tant, i que quina solució se’ls acudia. I ells van dir ells que, si cridaven, podia apagar la tele. Ho van dir molt ràpid i estaven molt contents, però el que no podien endevinar ni ells ni jo és que al cap de cinc minuts es van tornar a barallar. I en aquell moment, vaig anar a l’habitació i vaig dir: “Bé, us heu barallat i com que la norma és que si us baralleu apago la tele, apaguem la tele”. No han tornat a discutir per la tele. O sí que han discutit, perquè els he sentit, però ara discuteixen molt baixet i és el que en diríem que s’estan posant d’acord.

Álvaro Bilbao. Aquestes normes que introduïm en la vida dels nens fan que sàpiguen adaptar-se a les normes. A cada país, a cada cultura i a cada família hi ha unes normes diferents. A casa meva, per exemple, era obligatori portar sabatilles quan érem a casa. A casa meva, per exemple, no és obligatori portar sabatilles. A Espanya, per exemple, pot ser més o menys obligatori que els nens vagin a l’escola, i en alguna tribu d’Indonèsia pot ser important que els nens vagin a caçar amb els pares. Però el que és important és que en totes les cultures, en totes les famílies, les normes s’estructuren en la mateixa part del cervell, que és l’escorça frontal. Per això, quan posem normes als nens i fem que es respectin, els estem ajudant a desenvolupar aquesta escorça frontal.

Álvaro Bilbao. I la tercera clau que et donaria per ajudar els teus fills, o la teva filla, a comportar-se d’una manera més adequada o segons les normes que voleu que es compleixin a casa és que l’ajudeu. Si jo tinc un amic que va al cardiòleg i li diu que té un risc alt de patir un infart, quan quedi amb ell jo no estaré esperant que es compri una pasta o una hamburguesa per dir-li: “Ja t’ho havia dit. Fixa’t que malament ho estàs fent”. Sinó que jo, que soc un bon amic, miraré d’ajudar-lo perquè no cometi aquests errors que li ha dit el cardiòleg que no cometi. Com? Doncs anant a prendre un suc, sortint a passejar amb ell. I els pares que són capaços d’ajudar els seus fills a comportar-se millor, a saber esperar, ajudant-los a ser pacients, ajudant-los a no enfadar-se tant, simplement advertint-los tres minuts abans d’apagar la tele: “Apagaré la tele d’aquí tres minuts”, aconsegueixen que els nens s’adaptin millor a aquestes normes. Són unes claus molt senzilles, però que ajuden molt a tots els pares.

María Luisa Moreno. Casualment, nosaltres tenim uns amics nòrdics i que tenen una idea molt diferent de com educar els seus fills. Ells posen uns límits mínims, gairebé no creuen en els límits. El que sí fan és deixar-los prendre moltíssimes decisions des de molt petits, decisions com què menjar, què posar-se, des que són molt petits. ¿Això ajuda els nens en la seva autoestima, en la seva llibertat, en la seva capacitat de prendre decisions, després quan són adults?

Álvaro Bilbao. Sí, sens dubte. Sabem que deixar que els nens prenguin decisions afavoreix el desenvolupament d’una zona del lòbul frontal que ajuda a resoldre problemes d’una manera més efectiva perquè deixem que s’equivoquin i aprenguin dels errors. Però també sabem que, quan sobreprotegim, estem coartant aquesta capacitat que té el cervell, no ja el nen, sinó el cervell mateix, d’anar-se desenvolupant plenament. Hi ha estudis de la Universitat de Gunma al Japó que diuen que els pares que sobreprotegeixen més els nens, que els ajuden d’una manera més o menys dirigida a prendre millors decisions, fan que acabin prenent pitjors decisions quan són més grans. Per tant, jo estic molt d’acord amb els teus amics escandinaus: a casa també intentem posar-los pocs límits però que siguin importants. Quan un nen té sis mesos i comença a gatejar és important posar-li el límit que no agafi l’ampolla de lleixiu, perquè el nen no ho pot entendre, quan són una mica més grans també és important posar-los certs límits amb les noves tecnologies, però sí que deixem que ells decideixin quant volen menjar. Als països escandinaus és totalment impensable que un pare li digui “Acaba’t el plat”, perquè el nen, el cervell del nen, sap perfectament quant ha de menjar. Deixem que triïn la seva pròpia roba a la botiga i que es posin la roba que ells triïn cada matí, sempre que respectin un codi marcat pel clima: no poden portar una minifaldilla sense mitges si estem en ple mes de gener i no es posaran un jersei de llana en ple mes d’agost, però, tret d’aquests petits matisos, ells prenen aquestes decisions i creiem que els ajuda molt.

María Luisa Moreno. Has esmentat la paraula clau, que és “tecnologia”.

Álvaro Bilbao. María Luisa…

María Luisa Moreno. És el cavall de batalla a casa meva. La meva filla, de vuit anys, com et dic, té una autèntica addicció amb les pantalles. A casa, són les pantalles en general: televisió, tablet, telèfon… Hi té veritable addicció. Tinc dues preguntes per fer-te, la primera: fins a quin punt pot estar afectant aquest desenvolupament que necessita el seu cervell quan passa moltes hores davant de les pantalles?, i segona: com puc tallar-li el temps de pantalla sense que ho percebi com un càstig?

Álvaro Bilbao. Bé, la teva filla va néixer el 2009 o 2010, l’any en què els smartphones van arribar a les nostres mans. Avui dia sabem per diferents estudis, tot i que encara és molt d’hora per tenir conclusions gaire fermes sobre com influeix en el desenvolupament, dades com que els nens que passen més temps amb les noves tecnologies tenen més probabilitats de patir trastorn de dèficit d’atenció, que tenen més probabilitats de patir trastorns de comportament, depressió infantil o fracàs escolar. Sabem que aquesta mena de dispositius té una interacció amb el cervell que ve marcada pel fet que cada vegada que el nen aconsegueix un punt en un videojoc, que aconsegueix canviar de pel·lícula o de dibuix animat favorit simplement passant-hi el dit, es produeix una petita descàrrega de dopamina. Aquest mecanisme de descàrrega de dopamina del cervell és el mateix que funciona amb tot tipus d’addiccions. En aquest sentit és important que els pares sàpiguen que les noves tecnologies no són innòcues per als nens petits, sinó que estan interaccionant d’una manera molt ràpida i molt intensa amb el cervell dels nostres fills. Només cal prendre-li a un nen un mòbil per veure com reacciona, amb molta ira, amb molt enuig, perquè hi ha un grau d’enganxament important. El que podem fer els pares és, en primer lloc, marcar normes. Els pares que ens estiguin escoltant i que encara no hagin portat un primer dispositiu a casa, o que s’estiguin plantejant que els seus fills comencin a utilitzar aquests dispositius, el primer que han de fer, abans que hi hagi el dispositiu, ja sigui un videojoc, una tablet o un telèfon, és posar unes normes perquè el nen les respecti, perquè si introduïm normes hi ha una oportunitat que el nen aprengui a tenir autocontrol quan respecti aquestes normes, oi?

Álvaro Bilbao. I el segon que jo et recomanaria és que parlis amb la teva filla, que li expliquis que han sortit descobriments científics nous, que has llegit en llocs especialitzats o que has parlat amb un expert sobre les noves tecnologies i que creus que no és bo que hi passi tant de temps. Així doncs, en un moment en què no estigueu enfadats, en un moment en què pugueu parlar tranquil·lament, digueu-li que limitareu una mica més l’ús de les tecnologies. Sempre després que faci els deures de l’escola, sempre després que hagi estat responsable i s’hagi fet el llit, hagi parat o col·laborat a parar taula per sopar i sempre que també hagi tingut temps durant el dia de córrer, de saltar i de jugar a jocs d’altra mena, perquè sabem que aquesta altra mena de jocs són més beneficiosos per al cervell. I sempre amb una norma: que el temps està limitat i que si el pare o la mare diuen que fins aquí, ha de deixar el dispositiu, perquè si no demostra aquest autocontrol per aturar quan li ho diem possiblement no tingui un cervell prou madur per gestionar o utilitzar dispositius que tenen tant d’impacte sobre el seu cervell.

María Luisa Moreno. Parlant de les coses que fan els nens, la meva filla té una amiga que té una agenda que sembla la d’un director general, té extraescolars fins a l’hora de dinar. Com a pare, ho veus des de fora i et fa una mica l’efecte que el teu fill es quedarà totalment fora de mercat si amb cinc anys no està fent xinès, esgrima, violí i programant en Java, com a mínim. A mi em preocupa perquè les extraescolars ocupen molt de temps. Ja passen molt de temps a l’escola, i a sobre hores extraescolars. No sé ben bé com triar-les, ni tan sols sé si són importants les extraescolars ni quant de temps d’extraescolars han de tenir.

Álvaro Bilbao. Quines són les extraescolars que podria fer el teu fill? Doncs jo et diria que tantes com vulgui i del tipus d’extraescolars que vulgui. Al capdavall, durant aquests primers anys de vida, el que fa el cervell del nen és aprendre a aprendre informació. I es pot aprendre a aprendre jugant al futbol, es pot aprendre a aprendre estudiant un idioma, es pot aprendre a aprendre jugant als escacs. És a dir, hi ha moltes extraescolars i el més important és que al nen li agradin, perquè si el seu cervell emocional connecta amb l’extraescolar, aprendrà; si el seu cervell emocional no connecta amb l’extraescolar, potser s’hi aconsegueix ficar informació, però no aprendrà. I això ens porta als estudis més interessants: que els nens als quals s’obliga a anar a extraescolars, els nens que comencen amb extraescolars molt aviat o que van a extraescolars molt academitzades són nens que desenvolupen, a mesura que es van fent grans, un rebuig pel món acadèmic, perquè tot allò que fem a desgrat o fem per força acaba provocant un rebuig. Per tant, és molt important que els nens juguin, que els nens tinguin temps per gaudir. Poden fer extraescolars sense cap problema, però cal intentar arribar a un acord entre les que creieu que són importants, les que a ell li agraden i les que pot gaudir i, si no en gaudeix, no fan cap falta.

María Luisa Moreno. Pel que fa a les extraescolars, hi ha un tema i és que cada vegada els nens juguen menys al carrer, amb la qual cosa, és clar, necessiten aquest moviment físic, necessiten tant descarregar adrenalina i energia com estar movent el cos. Així doncs, una de les extraescolars que fa la meva filla, cada any n’hi posem una que sigui d’esport, o és voleibol o és tennis. A ella normalment ni li agrada, però nosaltres l’obliguem a fer aquesta extraescolar. Hauríem de deixar d’obligar-la a fer aquesta extraescolar? No és que l’odiï, però li fa una mandra terrible cada cop que hi ha d’anar.

Álvaro Bilbao. A veure, cal diferenciar una mica entre venir de gust i voler. Hi ha nens que en cert moment es volen apuntar a futbol i gaudeixen del futbol o el tennis, s’ho passen bé, els agrada i tornen a casa satisfets, però els fa mandra arrencar en aquell moment, sobretot si hem fet una parada a casa, on se senten tan a gust i embolcallats que els fa mandra sortir. Aquí és important que ensenyem al nen a diferenciar entre el “vull” i l’“em ve de gust”, i que l’“em ve de gust” de vegades pot ser allò que ens guia a prendre decisions, com ara quan anem a prendre alguna cosa a un bar i el nen vol decidir si li ve de gust prendre un most o un gotet d’aigua, no? Però en altres situacions també és important que ensenyem als nens a complir els seus compromisos, oi? Ara bé, no hi ha dubte que l’exercici físic és molt beneficiós per als nens. Fa aproximadament uns sis anys es va descobrir que, al cervell, quan el nen fa exercici físic es comença a sintetitzar una proteïna, que es diu BDNF, que el que fa és facilitar els processos d’aprenentatge. És a dir que, tant si la teva filla va a tennis o a voleibol com si no fa cap d’aquestes coses, seria bo per a ella que sortís al carrer a passejar, que passés una bona estona al parc, perquè amb vuit anys encara els agrada molt el parc, córrer, saltar, perquè sabem que, si després de classe fan una miqueta d’exercici físic, de moviment, redueixen els nivells de cortisol, que és una hormona que dificulta l’aprenentatge, i augmenten el BDNF, que és una proteïna que afavoreix que hi hagi connexions cerebrals.

María Luisa Moreno. I parlant del tema físic, sé que una de les coses que tu dius és que és molt bo que pares i fills juguin, és a dir, l’element del joc. Dues coses al respecte, una: quins són els beneficis que es poden veure en el joc?, i dues: què fem els pares que no som juganers?

Álvaro Bilbao. Bé, no només els pares i els fills haurien de jugar, haurien de jugar els pares, els fills i els mestres. Introduir el joc a l’educació, fer que el treball a l’aula sigui un treball lúdic, sigui un treball d’interacció i, sobretot, sigui un treball que desperti una emoció positiva en el nen és fonamental perquè els nens aprenguin. El joc és molt important per al desenvolupament del nen perquè és la manera natural que té el nostre cervell d’aprendre. A través del joc aprenem interaccions i regles socials, a través del joc aprenem de manera natural la psicomotricitat, que després és tan important per desenvolupar-nos, simplement per fer servir un boli, simplement per poder tenir una conversa i transmetre el que pensem a través dels nostres moviments. Sabem que aquest joc és fonamental, però també ens permet posar-nos en situacions que són diferents a les que vivim quotidianament i, per tant, ens permet practicar. Una de les coses més boniques del joc que deia Vygotsky és que, quan un nen juga, és capaç de pensar, de raonar i de sentir-se en un nivell superior al que la seva pròpia edat li permet, perquè és capaç d’imaginar-se que és un nen més gran, és capaç d’imaginar-se que és un superheroi, és capaç d’imaginar-se que és un pare, i tots sabem que els pares actuen amb autocontrol, que són capaços d’organitzar, que són capaços de no enfadar-se quan la resta de persones no obeeixen i, per tant, el nen que juga a ser pare està aprenent a desenvolupar totes aquestes habilitats d’una manera simbòlica.

Álvaro Bilbao. Els adults, a força d’escoltar moltes vegades “no has de”, a força d’escoltar moltes vegades “això no es fa així”, en cert sentit perdem aquesta connexió entre el cervell racional i el cervell emocional. Diguem que vivim molt reprimits i per això de vegades ens costa jugar amb els nens. Però jo vull que tots els pares, començant per tu, sapigueu que conservem aquest cervell infantil, aquest cervell de nen continua allà dins, perquè no s’ha canviat, simplement s’ha hiperconnectat amb altres estructures que obliguen a tenir més autocontrol, però que podem apagar aquest cervell d’autocontrol i jugar amb els nostres fills i gaudir-ne, perquè quan ens tirem per terra amb ells, juguem a baralles, a mossegar-nos, el nen està aprenent com de fort ha de mossegar, com de fort pot empènyer, i tot això li va molt bé per a la seva vida social, perquè és el llenguatge que fan anar els nens a aquestes edats, oi? Per tant, és molt important, i molt bonic, a més.

María Luisa Moreno. Un dels nostres cavalls de batalla és l’hora d’anar a dormir. La meva filla mai vol anar a dormir.

Álvaro Bilbao. Cap nen vol anar a dormir.

María Luisa Moreno. És increïble, mai li he sentit dir “Mama, estic cansada”. El dia que digui aquestes primeres paraules, faig una festa. Mai. S’activa moltíssim… De fet, des del moment en què comencem el procés d’anar al llit fins que apaga el llum, pot passar una hora fàcilment. Com puc escurçar aquest termini?

Álvaro Bilbao. Aquesta és la pregunta del milió, oi? Com aconseguir fer així amb els dits i que els nens es quedin adormits immediatament. Bé, doncs és una pregunta que no té resposta. Al final l’educació dels nens implica educar cada dia, ser pacients cada dia, de vegades repetir pautes cada dia i és un treball molt continu i de molta constància. En una cultura com la nostra en què se sopa molt tard, els nens no tenen ganes de dormir. Però aquí també és important que entenguem que el son és fonamental. Quan un nen té vuit anys com té la teva filla, no sembla que repercuteixi d’una manera tan negativa en el seu aprenentatge o en la seva capacitat de concentració a l’escola. Tanmateix, si els nens amb vuit anys, amb nou anys, amb sis, no aprenen bons patrons per adormir-se aviat, passa el que veiem quan faig conferències, per exemple, en instituts: que d’una classe de dos-cents… o d’un aforament de dos-cents nois que venen a sentir-me parlar sobre com poden preparar el seu cervell per a la selectivitat, són nois de disset, divuit anys, tan sols un dos per cent alça la mà quan jo els demano “Qui ha adormit més de vuit hores avui?”. Els nois adolescents estan dormint set, sis o fins i tot cinc hores, i això és molt més freqüent que no pas que en dormin vuit o nou, quan sabem que el cervell humà hauria de dormir com a mínim vuit hores cada dia. I quan els pregunto què estaven fent, mai ha sortit ningú que em digués “Miri, senyor neuropsicòleg, jo me n’he anat a dormir tard perquè estava llegint a Shakespeare”. Això no passa. Què els roba el son als nois? Doncs la tecnologia. Que estan mirant el mòbil, que estan mirant internet, xarxes socials… I això fa que el son es retardi en una mena de cercle viciós, perquè tant per als adolescents com els nens de sis anys que s’acostumen a adormir mirant un conte al mòbil, sabem que el tipus de llum que emeten aquests dispositius retarda l’aparició de melatonina al cervell, que és una hormona essencial per fer el pas d’estar despert a estar adormit. Per tant, un consell fonamental per als pares que volen que els seus fills s’adormin abans és: després de l’hora del sopar, res de dispositius.

Álvaro Bilbao. I després una altra cosa que jo he trobat que em funciona molt bé és que… És clar, els nens segueixen una mica els patrons dels pares. Si els nens se’n van al llit i nosaltres ens quedem a la sala, veient la tele, amb el llum encès, amb tots els llums artificials de la cuina, del saló encesos, serà molt difícil que els nens s’adormin. Els nens necessiten que els pares estiguem amb ells per adormir-se, pel simple fet que durant tot el dia els estem dient “no marxis d’on jo et vegi”, “no t’allunyis”, “no et quedis sol, perquè és perillós”, i els nens entenen que al món hi ha certs perills. Quan es fa de nit i està tot fosc, els nens senten aquest perill encara molt més present i, per tant, estan una mica espantats. Tots els nens del món s’acaben adormint amb la presència dels pares. Almenys durant les primeres fases, fins que el nen ja està gairebé del tot adormit. I és important que els ensenyem o els calmem durant aquest temps. La millor estratègia perquè un nen s’adormi aviat és acompanyar-lo a la seva habitació, apagar el llum, posar unes quantes normes, com “no et llevis”, “no es pot parlar”, “jo seré aquí”, et pots quedar a la porta o assegut al seu llit i esperar que s’adormi. I una altra cosa que ens ajuda molt a casa és que, més o menys a l’hora que els nens se’n van a dormir, nosaltres ja tanquem la sala, tanquem la cuina i anem a la nostra habitació a llegir o a xerrar una mica, perquè això també ajuda els nens a entendre que és l’hora de dormir, que dormir és important.

María Luisa Moreno . I el fenomen del got d’aigua? Com és possible que cada nit, després de fer tota la rutina, quan ja sembla que està tot controlat i els llums estan apagats, “Mama, un got d’aigua”? I el dia que te’n recurdes de dur-li el got d’aigua, “Mama, que m’he begut el got d’aigua”. Això per què?

Álvaro Bilbao. Això és una cosa que em pregunteu molt: per què els nens sempre demanen un got d’aigua quan van a dormir. I és curiós, perquè els nens que no han demanat un got d’aigua durant tot el dia són els que tenen més set quan se’n van al llit. Això ens indica que en realitat els nens, quan estan ficats al llit, no tenen set. És una resposta instintiva, perquè els nens se senten desprotegits a la nit al llit, i és una resposta instintiva que el que fa és que el nen pugui comprovar si el pare, si la mare, hi anirà quan el nen li cridi. Si jo crido la meva mare i li demano un got d’aigua i ella me’l porta, jo sé que a la nit, si passa res, si ve un lleó, si ve un perill, i jo crido “mama”, la meva mare vindrà. I per tant, és un mecanisme instintiu que passa en totes les cultures i que fa que tots els nens del món demanin un got d’aigua quan se’n van a dormir.

María Luisa Moreno. Entesos. O sigui que cal portar el got d’aigua. No t’has de negar i resistir-t’hi ni dir-li “ves a buscar-te’l tu”, sinó que cal portar-li el got d’aigua.

Álvaro Bilbao. En general, els nens se’n van a dormir més tranquils i abans si tenen la seguretat que els seus pares respondran a la seva crida i hi aniran.

María Luisa Moreno. I si el procés d’anar-se’n al llit s’allarga moltíssim i una de les rutines és llegir, llegir deu o quinze minuts? A més, a casa nostra, per exemple, som àvids lectors i ens encanta que la nostra filla llegeixi. Li encanta llegir abans de dormir. Però hi ha dies que són dos quarts d’onze de la nit quan hem aconseguit que es vagi al llit. Què faig? Li trec aquesta estona de lectura?

Álvaro Bilbao. Bé, aquí jo crec que és important que entenguem que els dogmes, les normes rígides, no són gaire bons per al desenvolupament del nen. Jo soc el primer que sempre defenso que els nens haurien de llegir cada nit abans d’anar-se’n al llit, en primer lloc, perquè facilita el pas al son i, en segon lloc, perquè llegir enriqueix el vocabulari i sabem que això és una cosa importantíssima per al seu desenvolupament intel·lectual i per al seu rendiment acadèmic. No obstant això, també és important que els pares ens comuniquem amb els nostres fills i siguem congruents amb els nostres sentiments. Llavors, tot i que el conte és una rutina a casa meva, si jo un dia estic molt cansat, siguin les nou o siguin dos quarts d’onze, jo els diré als meus fills: “Nois, avui estic molt cansat”. “Ostres, pare, és que volem el conte”. “Jo ja sé que voleu el conte, però us haureu de conformar perquè el pare està molt cansat”. Al final, una família és un grup de persones que ens estimem i entre les que hem de conviure, i la convivència implica atendre les necessitats de tots i tenir totes les necessitats en compte. Hi ha vegades que la necessitat del nen pot ser preponderant i, en altres moments, la necessitat del pare de descansar, perquè aquell dia està cansadíssim o perquè ha tingut molt mal dia o perquè se sent disgustat, poden ser més importants, i és important que els nens també entenguin que tots tenim el nostre lloc. Els pares que eduquen els nens posant-los en el centre d’atenció, sent sempre ells els primers, els estan ensenyant en realitat a renunciar a ells mateixos, perquè els pares acaben renunciant a tot pel fill.

María Luisa Moreno. És clar.

Álvaro Bilbao. Per tant, és important que sempre hi hagi un equilibri en la família.

María Luisa Moreno. I un tema que a mi em preocupa és el tema de la sobreprotecció. Al final, tens els teus fills, són el centre de les teves alegries, els dediques el teu temps i tot el teu amor i també tota la teva obsessió per tenir-los protegits, per tenir-los fora de perill, segurs, i perquè tinguin una autoestima alta. En quin moment és protecció o passem a la sobreprotecció i en quin moment és autoestima o egocentrisme al que els estem abocant?

Álvaro Bilbao. Bé, cada vegada estem més interessats pel que fa a la neurociència en l’efecte de la sobreprotecció, no només en la vida familiar, sinó també en els resultats acadèmics, en la presa de bones decisions respecte a la universitat. Per exemple, hi ha un estudi molt bonic que diu que els nens que estan més sobreprotegits prenen pitjors decisions respecte al seu futur professional i acaben sent adults que treballen en feines amb les quals se senten insatisfets, perquè els pares van ficar massa cullerada a influir, a opinar sobre el que el nen havia de decidir. I solen ser nens, o adolescents, que durant tota la seva infantesa han tingut aquest component de sobreprotecció dels pares. Una cosa que podem aprendre del món animal és que els tigres, els micos, no empaiten als seus fills per la selva, sinó que són al seu lloc, i són els animalets, són els nadons, les cries, els que van fent les seves malifetes, i quan el mico petit cau de l’arbre i pren mal, és ell el que va corrents a buscar la seva mare. Per tant, un bon indicador de si estem sobreprotegint o no estem sobreprotegint és que deixem que els nens vinguin a nosaltres quan ens necessiten i deixem-los tranquils, deixem-los viure quan ells no ens estan demanant ajuda. Si veiem que el nen està infringint una norma greu, com ara que està pegant a un altre nen, que és a punt de creuar el carrer sol, aquí sí que és important que els pares hi intervinguem per protegir-los. Però això seria protecció. La sobreprotecció és quan assistim al nen en massa coses que el nen no ens demana. Una de les meves paraules favorites per educar és “no”, no només perquè em permet posar-li els límits que crec que són imprescindibles, que són molt poquets però imprescindibles perquè els nens desenvolupin capacitat de tolerar la frustració, sinó també perquè em permet dir-los “no t’ajudaré” sempre que crec que poden fer-ho sols. I la veritat és que descobreixo que la majoria de vegades, quan dic “Mira, no t’ajudaré a obrir aquest pot de melmelada, no t’ajudaré a fer aquest exercici. T’has oblidat els deures? Doncs jo no t’ajudaré demanant els deures per Whatsapp als altres pares”, acabo trobant que ells acaben trobant la resposta, acaben sent capaços d’obrir aquell pot de melmelada o acaben aprenent que, si no volen oblidar-se els deures, el més important és recordar-se’n a classe, no?

María Luisa Moreno. I ara que parles de la tolerància a la frustració, un dels temes que a mi em costa molt és quan la meva filla està amb les emocions desbordades. A més, tendeix al drama i al victimisme, llavors això mateix fa que les meves pròpies emocions pugin. I jo sé que en aquell moment el que he de fer jo és ajudar-la perquè ella controli aquestes emocions i donar-li aquests recursos perquè comenci a autocontrolar-se ella. Com ho puc fer?

Álvaro Bilbao. Bé, aquí hi ha una frase molt bonica, que és que, quan els nens estan desbordats emocionalment, el més important que podem fer és donar-los la nostra calma i no afegir-nos al seu caos. Això a les escoles ho fan molt bé, els mestres saben com mantenir l’ordre, saben estar tranquils quan els nens es desborden, i tots podem veure que els mestres són capaços de tenir a una classe de vint-i-vuit nens complint una sèrie de normes bàsiques, estant bàsicament atents i participant a la classe, i moltes vegades els pares ens desbordem amb un o amb dos. Encara que sol passa, i digue’m tu si m’equivoco, que us desbordeu les dues possiblement a la tarda…

María Luisa Moreno. Mira…

Álvaro Bilbao. …més que no pas al matí, oi?

María Luisa Moreno. Segur.

Álvaro Bilbao. Bé, això passa també perquè el cervell dels nens es cansa i quan el cervell dels nens està cansat, li costa molt més controlar les seves emocions. Aquí el més important que podem fer és estar tranquils, entendre què passa, perquè el seu cervell està cansat, entendre que quan siguin grans seran capaços de controlar aquestes emocions i també entendre que el que més educarà aquests nens a ser capaços de regular-se emocionalment és sempre l’exemple dels pares. Els nens aprenen a regular les seves emocions, l’enuig, la ira, la frustració, i a expressar aquestes emocions a través dels models que veuen en els seus pares. Si quan el nostre fill està enrabiat nosaltres ens hi enrabiem, doncs ell aprèn que quan un es frustra s’enrabia. Si quan el nostre fill s’equivoca nosaltres ens enfadem, el nen aprèn que les equivocacions són un desastre i, per tant, dramatitzarà més. Així doncs, és important que nosaltres sapiguem estar calmats i enfadar-nos, però enfadar-nos d’una manera tranquil·la i positiva, quan calgui, i saber mantenir la calma quan la cosa no va amb nosaltres, oi?, quan és un problema que té el nen, i des de la calma poder-lo ajudar.

María Luisa Moreno. A mi hi ha una part que em sembla fonamental, que és l’empatia. Jo m’adono que pràcticament tots els conflictes que ella té amb amics, amb cosins i tal…

Álvaro Bilbao. Com es pateix amb això, oi?

María Luisa Moreno. …són per manca d’empatia. Però a partir de quina edat comencen a sentir empatia els nens? I com se’ls pot ajudar?

Álvaro Bilbao. Bé, l’empatia és una habilitat emocional molt complexa. És una habilitat emocional molt complexa perquè implica ser capaç de sortir del nostre marc de referència. Utilitzem diferents circuits de neurones per poder-nos imaginar com se sent l’altre, és el que anomenem teoria de la ment, és a dir, què és el que l’altre està pensant, i implica també tenir una bona connexió amb les nostres pròpies emocions. El més important perquè un nen sigui empàtic és que sigui capaç d’entendre les seves pròpies emocions primer per després ser capaç d’entendre les emocions dels altres. I igual que amb altres habilitats que els nens van desenvolupant, sobretot les que tenen a veure amb les habilitats socials, implica molts exemples, molta feina, molta constància des de casa i sempre amb situacions concretes. Quan els mestres, per exemple, em pregunten com poden potenciar l’empatia des de l’aula, jo sempre els dic que, bé, les activitats programades poden ajudar, però el que més ajuda és que quan un nen en una classe concreta té un problema, està patint, està disgustat o està entusiasmat perquè s’ha assabentat que els seus pares el portaran a Disneyland, el mestre pot aturar un moment la classe i preguntar als altres com se senten, posar paraules a l’emoció i, quan posem paraules a l’emoció, som més capaços de comprendre-la. Per tant, és un treball de constància, de començar per les pròpies emocions del nen mateix, per començar a dir-li al nen a dos quarts d’onze de la nit “Mira, és que el pare, o la mare, està molt cansat. Avui no et vull llegir el conte”, perquè en la mesura que entengui els pares, serà capaç també d’entendre els seus amiguets.

María Luisa Moreno. Com d’importants són els germans? I vaig més enllà: en el cas de la meva filla, que és filla única, tindrà cap carència pel fet de no tenir germans?

Álvaro Bilbao. Bé, aquesta és una pregunta que us preocupa molt als pares que teniu només un fill. I jo sempre us dic que hi ha dues realitats: la primera és que aproximadament el trenta per cent dels nens són nens que creixen en una família en la qual no hi ha més germans, i l’altra realitat és que tots els germans grans han estat fills únics durant uns mesos, oi? Sabem per diferents estudis que els nens que són fills únics tendeixen una mica més al neuroticisme, que és una paraula que pot sonar una mica lletja, però que vol dir que els costa una miqueta més d’esforç compartir, que els costa una mica més d’esforç ser empàtics, que els costa una miqueta més d’esforç acceptar que hi ha més persones al voltant i que es frustrarà sovint amb aquestes altres persones, no? Però dit això, això és un petit component. En el desenvolupament d’un nen hi ha moltíssims factors que hi influeixen: el temps que passi amb altres amiguets de l’escola, la relació que s’estableixi dins de l’aula i allò que sigui capaç de compartir, allò que sigui capaç de gestionar pel que fa a la frustració amb altres companys. I després hi ha una contrapartida positiva: els nens que són fills únics tenen més atenció dels pares, la qual cosa…

María Luisa Moreno. Ja.

Álvaro Bilbao. …és positiva en relació al desenvolupament intel·lectual, perquè són capaços de rebre més inputs intel·lectuals dels pares, i també són més creatius perquè en molts moments s’han de entretenir sols. Així doncs, cada situació de cada nen és diferent. I jo sempre dic que els millors educadors no són els que tenen tot perfecte al seu voltant i fan nens perfectes, sinó són aquells que són capaços d’aprofitar les oportunitats que els ofereix el dia a dia, els petits disgustos, enutjos, limitacions que hi ha en la nostra pròpia educació per fer-ne fortaleses en el nen. Al final, el nen necessita molts referents educatius per aprendre diferents models, i aprendrà models del seu pare, tindrà també un model diferent de la seva mare, del seu mestre d’infantil, del seu mestre de primària i del pare del seu millor amic. I serà capaç d’utilitzar tots aquests recursos per desenvolupar-se plenament. Com més experiències tingui, com més riques i variades siguin aquestes experiències, més podrà potenciar aquestes capacitats que té, oi?

María Luisa. I els pares que s’enfronten amb diversos suspensos a les notes, com ho han de gestionar amb els nens?

Álvaro Bilbao. Bé, doncs al final, quan un nen suspèn, en primer lloc, hem d’entendre que el nen té un problema, però que no és que tingui un problema ell, sinó que s’està enfrontant a un problema i, en segon lloc, possiblement està tenint una de les seves primeres experiències de fracàs. Si nosaltres reaccionem amb enuig, amb disgust, fent que sigui un daltabaix a casa, el nen aprendrà a dramatitzar, aprendrà que, si no aconsegueix tot el que vol, si fracassa en un moment donat, se’n va tot en orris. I en realitat sabem que és molt important que els nens aprenguin dels pares a gestionar bé els fracassos. Per tant, quan apareix el nen amb els primers suspensos, és important seguir mantenint una relació càlida amb ell, intentar preguntar-li a ell, parlar amb els mestres, per veure què és el que ha anat malament i què podíem haver fet de diferent i també intentar ajudar-lo que aquests errors que l’han portat al suspens no es tornin a cometre. Però és molt important que mantinguem aquesta relació positiva amb el nen, una relació propera, de comprensió, perquè el nen, la següent vegada que tingui un problema, es pugui apropar a nosaltres i el puguem ajudar a resoldre-ho, no?

María Luisa Moreno. I en general, com podem ajudar-los a estudiar millor? Quines eines, o de quina manera els podem ajudar a millorar la seva manera d’estudiar?

Álvaro Bilbao. Bé, a dia d’avui sabem molt sobre com aprèn el cervell. I aquests coneixements de neurociència sobre l’aprenentatge poden ajudar molt els nois que s’estan preparant ara per a un examen important o simplement als pares que volen ajudar els seus fills a estudiar millor. Una de les coses més importants que sabem és que l’aprenentatge més important que fa el nostre cervell és en l’àmbit visual. Recordem aproximadament el noranta per cent de les coses que veiem i, en canvi, n’aprenem molt poquet d’allò que llegim. I no obstant això, la manera d’aprendre en el nostre sistema és una manera d’aprendre molt basada en llegir, en repetir i en escriure. Si introduïm claus visuals com ara infogràfics, com el subratllat en diferents colors, dibuixos que ens permetin entendre millor la matèria, tot això ajudarà que el nen recordi molt millor la informació el dia de l’examen. En realitat sabem que als nens no els costa gaire esforç aprendre, el que els costa és recordar el que han après, perquè el cervell aprèn gran quantitat d’informació, a la qual està exposat. L’altra cosa que també és molt important és crear connexions. Quan el nen connecta el que ha vist a classe amb la vida real, quan el nen connecta una assignatura en què va estar veient una mica de matemàtiques amb un experiment que pot fer a casa amb unes taronges, aquest nen recordarà aquesta lliçó per sempre. No només és important per als pares, perquè intentin traslladar el món acadèmic de l’infant a la vida real, sinó també per als mestres, perquè sàpiguen que el nen aprendrà millor tot allò relacionat amb els seus interessos, i els interessos d’un nen de nou anys no són quant es triga a anar des de Saragossa fins a Madrid en una direcció o en una altra, sinó que tenen a veure amb els Pokémon, tenen a veure amb els ninots que veuen als dibuixos animats, i això és molt important que ho tinguem en compte.

Álvaro Bilbao. I després hi ha tres efectes que la neurociència ha posat de manifest que ajuden molt que els nens aprenguin. El primer és l’efecte autegeneració. Quan un nen escriu, pren les seves pròpies notes, quan fa els seus propis esquemes, el seu cervell recorda molt millor aquesta informació perquè recordem millor allò que fem que allò que escoltem o que ens han explicat. El segon efecte és l’efecte espaiat. Quan els infants o els adolescents es posen a estudiar i, després d’estudiar una estona, tenen un període de descans, sabem que el seu cervell fa tot un seguit de processos que permeten al nen consolidar aquesta informació en la memòria a llarg termini. Per tant, fer una petita becaina, estudiar un tema i després fer una estona de descans sense veure l’ordinador, sense xatejar amb els amics, simplement jaure cinc minuts, sabem que potencia molt el record i la consolidació d’aquesta informació. I la tercera clau és allò que anomenem l’efecte generació. Quan un noi estudia i repeteix i repeteix un cop i un altre el mateix, sabem que el seu cervell en realitat no està aprenent perquè es produeix una cosa que anomenem habituació. És a dir, que les paraules que estem repetint el cervell les descarta perquè estan ja molt vistes i el comencen a avorrir. Tot i així, l’efecte avaluació consisteix a demanar-nos la lliçó a nosaltres mateixos, és a dir, que repassem un tema, fem el nostre esquema, fem aquests dibuixos que ens ajuden tant i, després de fer aquests dibuixos, tapem el llibre i intentem recordar-ho, ens demanem la lliçó a nosaltres mateixos, perquè sabem que d’aquesta manera estem incidint no tant en l’aprenentatge, que de per si en el cervell de l’adolescent és bo, sinó que estem incidint en el record, que és el que li fallarà a aquest estudiant el dia de l’examen. Gairebé tots els estudiants el dia de l’examen sabien el que havien de posar, però no van ser capaços de recordar-ho.

María Luisa Moreno. Moltíssimes gràcies, gràcies per la teva generositat en totes les teves explicacions…

Álvaro Bilbao. Gràcies.

María Luisa Moreno. …i crec que ens ajudarà molt a tots els pares.

Álvaro Bilbao. María Luisa, gràcies a tu. L’honor ha estat tot meu i crec que has expressat molt bé les preocupacions, els dubtes que tenen milers i milers de pares que ens deuen veure des de casa. Jo, abans d’acomiadar-me de tu, et volia dir una última cosa. No pateixis si no ho estàs fent perfecte. La veritat és que els nens no necessiten que els pares siguem perfectes, sinó que és bo que els pares ens equivoquem, perquè quan ens equivoquem els estem fent dos regals molt importants als nens. El primer és que es vegin capaços de superar-nos com a pares, és a dir, de resoldre un problema que tenen en la seva vida, que és: “El meu pare de vegades fica la pota, de vegades s’enfada més del compte o de vegades no em fa cas quan jo vull”. I això els ajudarà a ser més resilients. I la segona cosa és que, quan ens equivoquem, també estem ensenyant als nens que està bé que ells s’equivoquin, que no passa res, que han de ser indulgents amb ells mateixos, perquè d’aquesta manera sabran perdonar-se tots els errors que cometen a la vida, que, afortunadament, en seran molts. Moltíssimes gràcies a tu.

María Luisa Moreno. Gràcies a tu, Álvaro. Moltes gràcies.